17.3.07

Liliana i Inácio

A tots ens arriben visitants al bloc per casualitat, els comptadors de visites ens ho certifiquen. Sovint busquen el que no troben, una petita decepció que no té cap importància. De vegades aquestes visites, que ens queden marcades per uns dies i que després es perden en la immensitat de la xarxa, ens criden l’atenció i en busquem l’origen.

Per què em volen llegir des de “Amo-te Liliana Gonçalves!”? M’intriga, però no m’atreveixo a tornar la visita perquè em sembla que no se m’espera, que l’atzar m’ha portat un lector circumstancial. Hi ha tantes temptacions, però. M’agrada el nom: Liliana!. M’agrada l’origen: Portugal , suposo; potser Brasil. M’agrada l’estil directe, sense equívocs: “Amo-te”.

No me’n penedeixo, però els misteris perduren. Per què l’Inácio no ha escrit més des del gener? Per què, si t’ha dit que t’estima, Liliana, en cent llengües diferents –els cent noms de Déu i tantes altres coses- no li has deixat cap comentari? Em convenço que potser ja no us calen paraules, que potser el bloc ja ha acomplert la seva missió. Em convenço que el vostre joc ja no necessita testimonis.

Cal encara el bloc? O potser als 15 anys dos mesos són una eternitat i s'ha fet l'oblit?

4 comentaris:

rhanya2 ha dit...

Podria ser, Pere, però també seria possible que tot allò quedé per sempre... i llavors com es mesura l'eternitat?

rhanya2 ha dit...

quedés (clar...)

miquel ha dit...

Difícil, violette. No t'ho sabria dir.

Xurri ha dit...

Als 40 pots esperar mesos, pacientment - o impacientment.
Als 15 tot ha de ser "ara mateix".
Als 15 anys, 14 anys i 10 mesos són "quan era petit".