Avui he anat a veure
La plaça del diamant al TNC. Llarga, molt llarga, però un s'hi acostuma. Retinc algunes frases de la novel·la que ja havia oblidat. En els entreactes, mentre em fumo un cigarret, contemplo com va canviant la llum a la ciutat. En sortir, la lluna està a punt de fer el ple. Fa de bon passejar fins a casa. A la butxaca porto algunes entrades que m’han sobrat; llàstima, potser algú hagués volgut venir.
Del sis de febrer al nou de març representaran a la Sala petita
Els sis Joans, de Carles Riba. A veure si algú s’atreveix a reeditar
el llibre. O és que els nens i els grans ja no llegeixen i han d’anar a veure reinterpretacions als escenaris?
9 comentaris:
Però t'ha agradat? No estic segura de voler-la veure... Que me'n dius?
mira, la Violette se m'ha adelantat... t'ha agradat o què?
Es que hi has anat de franc?
No em motiva, massa llarga i ja me la sé. Ha de passar més temps per tornar a entomar la història, a més, jo tinc el meu propi imaginari sobre el tema i ja la peli em va desplaure força.
Sobre el de Riba, culpa dels mestres això, que parlem més de novetats que dels nostres clàssics. De tota manera, cinema i teatru sempre ajuden. O no...
Jo la vaig veure abans de Nadal. Efectivament és molt llarga, tot i que és cert que l'obra va agafant ritme. No vas trobar que els sobrava escenari i que les poques vegades que l'aprofitaven els hi mancava gent per omplir-lo.
En tot cas val la pena anar-hi, la interpretació és prou bona i la posada en escena també. La història no cal ni dir-ho.
Algunes? podries dur a tota la tropa :) ara fer-los callar, a alguns ja sería figa d'un altre paner.
Besets!
ai, la lluna... a l'alba, aquests dies, just abans de pondre's, està enorme - molt baixa-, gran i plena d'ombres... al nus de la trinitat balla entre els cables d'alta tensió , com si volgués fer notes musicals... després la tapen els turons de Torre-Baró.
Llavors comença la boira baixa i els roses van prenent el cel.
Ja veus, que no tot és necessàriament un rollo quan matines tant.
Primera: em sembla que ja no podreu veure l'obra.
Unes quantes consideracions, violette:
La primera qüestió és preguntar-se quina necessitat hi havia de voler convertir una novel·la en què la protagonista se'ns presenta directament a través del seu pensament en una obra de teatre en què, sobretot, veiem els pensaments a través d'imatges, expresions de la cara i gestuals -segons la fila que t'ha tocat- i diàlegs. La resposat és que no ho sé. No sé per què. (Valgui aquesta incònita pels altres intents més o menys reixits més enllà de la novel·la)
Dit això, l'esforç escenogràfic em sembla important. I què?
El primer acte em va fer l'efecte d'una sèrie d'episodis exposats com si fossin vinyetes de còmic; el segon acte, tot i ser més curt, em va resultar més llarg que el primer; en la tercera part, em vaig distreure més, especialment amb els aspectes costumistes.
En els moments en què em semblava entrar en les emocions que transmetia la Colometa... plas, passem a una altra cosa. En la novel·la, a part d'altres consideracions, jo em creo el meu ritme, la meva representació del món i dels personatges que l'habiten, focalitzo segons la meva sensibilitta, em prenc temps per reflexionar sobre un pensament, una situació...
En fi, no sé si m'explico. Això no vol dir que en encendre's els llums en acabar l'obra no veiés la meva veïna del darrera amb llàgrimes als ulls. Finalment, alguns actors molt irregulars, i deixa'm que em salti els detalls.
Sí, Arare, la violette se t'ha avançat, però ja veus la resposta. Afegeixo que jo sóc molt mal espectador de teatre, tinc poca educació teatral.
Efectivament, he anat de franc, Júlia. éstic d'acord amb les teves consideracions sobre els imaginaris, encara que en alguns casos hi ha recreacions, més que adaptacions, que són molt interessants.
Sobre els nostres clàssics i la nostra culpabilitat, també et dono la raó. No sé si ho fem per ignorància o per desconfiança en l'èxit, però ho fem.
Agafa i perd ritme, segons ho veig jo, Papitu. Potser tens raó quant a la qüestió de l'escenari, no t'ho sabria dir.
Sí, em va agradar anar-hi, però... I la història la prefereixo sobre el paper; no em calia veure-la fora de la meva ment.
Tinc sis entrades sense fer servir. Si ho sé us truco que a vosaltres no us cal fer estar en silenci (a l'altra tropa tampoc, la veritat, que va ser molt agraïda).
Ah, xurri, el teu matinar (ei, jo també em llevo negra nit) és més poètic que el meu, que no sé trobar temps epr a contemplar. És clar que des de casa meva...
En altres èpoques, quan vivia a Virrei Amat, m'agradava anar a dormir quan la gent baixava pel carrer per anar al metro i despuntava el dia, de vegades amb lluna, de vegades sense. Una sensació irrepetible sovint compartida amb el meu amic J.
ah, eres d'aquells que deia el Javier Gurruchaga a l'entrada d'una canço de l'orquestra mondragón: "volveremos a casa en taxi, mientras otros van a su trabajo"
(llarga pausa entre "otros" y "van" . tot un poema :))
Ara som curritus, i no juerguistes.
Bé, xurri, modificaria una mica l'entrada per dir que més aviat tornava a peu, que és un dels altres plaers de viatjar quan el temps et serveix i tu no serveixes el temps.
Currar es un placer... Buenu.
Publica un comentari a l'entrada