celebració extemporània i immodesta

Sembla que el nou any -quina bestiesa començar l'any quan la natura dorm (o potser aquest n'és el motiu)!- convida a fer balanços, a resumir, a inventar propòsits i despropòsits, a fer exercicis de modèstia i d’immodèstia. Llegeixo que aquests dies alguns blocs celebren exultants el seu aniversari: dos, tres anys, fins i tot més. Comparteixo la seva alegria, perquè els qui portem algun temps en això com a aficionats -hi ha qui cobra per escriure en un bloc- sabem que aquest és un mitjà engrescador però que crema; un mitjà de complicitats i de solituds, de modes canviants, d'inconstàncies i constàncies; molt més complex que el paper al qual sembla que aspirem de tant en tant. Em refereixo sobretot als blocs que mantenim una cert ritme de publicació, no a aquells en què el teclista recorda un cop al mes que té un espai i que celebra els 30 posts pujats en tres anys.

Ara mateix, no se m'acut que jo tingui res a celebrar que sigui més o menys arrodonit. Ni tinc una idea clara de quan temps porto escrivint per a la pantalla ni sé quants posts he escrit, encara que sé que passen de mil, que són força en una persona mandrosa com jo, cosa que significa que la peresa pot ser selectiva. I vet aquí que em dic que és el moment de celebrar-ho, simplement perquè vull i perquè no sé si quan arribi el moment precís que marqui el calendari o les matemàtiques, inútil com sóc pel temps i pels números, me'n recordaré.

Potser em ve bé fer una celebració perquè el nou any m'agafa cansat d'escriure, perquè tinc la sensació de repetir-me, de dir foteses que més valdria que no sortissin als quatre vents. Em vénen temptacions d'alentir el ritme o de plegar -i no és la primera vegada ni és cap originalitat-; després, però, no em sé estar de passar una estona compartint alguna sensació, alguna idea, algun text, alguna imatge, o tan sols lletres. No hi puc fer res.

Em sembla que el que vull dir ho expressa millor el meu amic Marcial, així que li cedeixo la paraula:

N’hi havia prou amb cinc llibres; perquè ja sobraven el sisè i el setè: ¿quin plaer trobes, Musa, a xanxejar més encara? Tingues pudor i acaba: la fama ja no em pot afegir més glòria, la meva obra és a totes les mans. Fins quan s’hagin desplomat les pedres de Mesal·la i no siguin pols els orgullosos marbres de Lici, encara hi haurà boques que declamin els meus poemes i més d’un foraster se’ls emportarà a la seva llar paterna. Tot just havia parlat, quan la novena de les Germanes, amb la cabellera i el vestit untuós de perfum, em va respondre així: ¿Es pot, ingrat, deixar les teves estimades foteses? Digues-me: ¿què trobaràs millor de fer en la teva peresa? ¿O potser et plauria de passar el borseguí als coturns de la tragèdia o de fer retronar les guerres ferotges amb versos de peus iguals, perquè un mestre d’escola dicti superbiosament la teva obra, amb veu ronca, i t’odiïn la noia ja formada i l’adolescent ben nascut? Que es dediquin a tals temes els escriptors massa greus i massa severs, que a mitjanit la llàntia encara veu consumint-se en llur misèria. Tu, al contrari, amaneixes amb sal romana els teus llibrets primorosos; que el teu segle s’hi reconegui i hi vegi la imatge dels seus costums. Potser el teu cant semblarà sortir d’una caramella prima: ¿què importa, si la teva caramella ressona per damunt les trompetes de tants altres?

M. Valeri Marcial. Epigrames.

D'acord, d'acord...