El pintor Gimeno, encara (i 3)

Avui “L V” –els diaris no paren d’oferir material complementari que ens fan més savis, més bells, més bons cuiners....- anuncia que la setmana que ve els seus lectors i subscriptors podran comprar setmanalment un llibre de la col·lecció “Grans Genis de l’Art a Catalunya” (observeu: a Catalunya, no necessàriament catalans, com demostra la inclusió de Picasso). En el volum 17è, i penúltim, li correspon el torn a Francesc Gimeno, la qual cosa és tot un honor. Passar de ser més o menys conegut a ser un dels disset triats (no crec que els meus dos posts anteriors hagin contribuït a l’elecció) per un mitjà de masses és definitiu. En la publicitat del volum, el diari diu: ... “és uno de los artistas más singulares y de personalidad más acusada de la pintura catalana moderna. Su producción más significativa, con lenguaje expresionista, la hizo ya bien entrado el siglo XX. Cultivó el paisaje y el retrato...” No sé qui és l’autor, si és que n’hi ha, del volum.

És possible que Pla, com qualsevol escriptor, menteixi en el que diu fins i tot quan es tracta únicament de concretar records, però alguna veritat hi deu haver en la visió del seu amic Gimeno. Sovint, quan parla de personatges coneguts també, Pla és excessiu, per bé o per mal, reiteratiu, poc moderat, però no hi ha dubte que té la capacitat de captar i expressar elements importants de l’esperit dels descrits, de sintetitzar agudament observacions sobre els personatges. Fins a quin punt s’equivoca és discutible. Acabo la trilogia de posts sobre Gimeno amb algunes reflexions de Pla, tot i sabent que la parcialitat de la meva tria aconsella la lectura completa de l’Homenot.

No li vaig veure mai fer cap al·lusió a la seva vida ni cap referència a qualsevol familiar, a un seu possible hipotètic amic o company, o client, a un qualsevol deutor o creditor, a un qualsevol home o dona que tingués una existència real i tangible. Mai. Mentiria si deia que el vaig veure, per altra part, alguna vegada deprimit, entristit o preocupat per alguna cosa que no fos la Bíblia o la pintura. En totes les altres coses semblava absolutament indiferent –d’una indiferència decantada cap a l’optimisme i l’enriolament. Li agradava de riure...

Externament, en efecte, causà permanentment, la impressió de l’home humil, desproveït de presència, conformat. El zero a l’esquerra a què fa un moment al·ludia. Però aquesta vida fallida ho fou a l’objecte, arribada l’hora de la veritat, de passar els comptes clars. Com molts esperits senzills, creia en la immortalitat –s’entén, en la immortalitat de l’obra personal. Gimeno tingué l’orgull de la pròpia immortalitat. I la seva grandesa radicà precisament en això: que, mentre que auster i sobri, miserable, no deixà ni un dia de pensar i de treballar per la seva immortalitat personal, els seus companys de viatge passaren una vida suficientment regalada prenent vermuts amb olives pels cafès i absentes glaçades –generalment parlant.

És veritat que Gimeno, com tothom, aspirava a la immortalitat? Els qui prenen vermuts i absentes no aspiren a transcendir la brevetat del temps humà? Darrere de cada zero a l’esquerra s’oculta un buscador d’immortalitat? Potser sí; és possible que siguin els zeros a la dreta els qui no tenen cap interès a anar més enllà del que ja tenen. Callo, que parli Pla.

Els més grans encerts, els aconseguí –al meu modest entendre- fent el que podríem anomenar la pintura proletària –el realisme proletari. Quan Gimeno pinta la geografia –quilòmetres, tones de geografia- és monòton, ensopit, d’un interès limitat, malgrat, en certs moments, la vociferació colorística. Però després apareixen aquells interiors sòrdids, aquelles figures grises, de vegades plujoses, de vegades tocades per la llum, sempre decents, honrades, normalíssimes, tot un món de coses humils, habituals, usades, el món de la gorra i l’espardenya, el món del treball ineluctable, resignat i fatídic, el món de la pintura proletària de Gimeno, i això ja té un esperit. En aquesta pintura, hi incloc, els seus innombrables autoretrats...
[...]
Sigui com sigui, però, ens trobem davant d’un artista que d’una manera conscient o inconscient realitza una pintura proletària i no se separa d’aquesta línia, en tot el curs de la seva vida, ni un sol moment. En aquest sentit, Gimeno no solament és un dels primers pintors d’aquesta tendència a Europa –i no diguem en el país- cronològicament, sinó qualitativament.
























No conec prou l’obra de Gimeno per confirmar o dissentir de les paraules de Pla quan la valora. Segurament ni té raó ni la deixa de tenir. Si algun dia ens és possible contemplar ni que sigui la meitat de l’obra de Gimeno, podrem parlar amb més coneixement de causa.

Jo acabo aquí. Serà “La Vanguardia” qui immortalitzi definitivament Gimeno? Ja sabeu que un no és qui és ni tan sols el que ha fet, sinó qui diuen que és i què ha fet. Perquè la jugada sigui completa, caldria que el diari afegís al llibre una reproducció a mida natural i emmarcable d’una obra del pintor. És un suggeriment.