ell, jo, ella, mi

De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: “Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes”: El conte era El petit príncep i, més enllà d’aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes.

Abans de baixar per l’escala mecànica de la primera planta del Corte Inglés em vaig fixar en l’estesa de llibres que omplien la taula en petites piles. En vaig agafar un i el vaig obrir a l’atzar. Vaig pensar en les novel·les –sobretot novel·les- que no havia acabat i els propòsits, sovint amb motivacions diferents, de continuar la lectura, poques vegades amb èxit. Com que no tenia temps de llegir tota la narració allà mateix, vaig passar per caixa.

Només em queden uns paràgrafs d’“Hauries hagut d’insistir”, el darrer conte. No sé per què, o potser no ve al cas, després de L’instint i Sentimental no vaig llegir cap altre llibre de Sergi Pàmies, però sí els seus articles; fins ara. La bicicleta estàtica, em sembla un llibre en què es troba tot allò a què podria aspirar un narrador des del punt de vista tècnic, l’estil m’agrada, les històries m’interessen, però no he pogut sostreure’m del cap la idea que l’autor -no el narrador, ni el lector quan se li demana la seva complicitat- es troba ben present en alguns contes; és a dir, que a mesura que anava llegint anava veient cares conegudes. I aquesta acceptació, aquesta desesperança, aquesta tristor..., malgrat els moments d’humor, d’ironia... I jo que em sento proper.

La Joana, que em llegeix de tant en tant, diu que cada vegada sóc més autobiogràfic, que cada vegada parlo més de mi i no des de mi. Té raó, i no sé el motiu d’aquest gir. Avui, però, la desmenteixo: cito un llibre que segurament llegireu i parlo d'un altre.