la fixació dels mots

És curiós com alguna vegada per donar consistència significativa a algun mot que fem servir i que pot resultar controvertit ens aferrem als diccionaris, com si els diccionaris tinguin una veracitat que supera la de la nostra experiència, la nostra veritat més assumida, més reflexivament provada o més inconscientment sentida. No recordem que els diccionaris només fixen els mots amb un cert retard i són els parlants que poden transformar-ne el seu significat? Després, el diccionari recollirà, o no, el nou ús.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.