12.5.13

els diumenges, sardanes (1)


He baixat a escoltar les primeres sardanes de la temporada -la meua- a la plaça de la catedral. Gran sorpresa: un escenari espectacular, enlairat, focus, taules de so i de qui sap què, guàrdies de seguretat... Em diuen que la cobla ha aprofitat el muntatge que farà servir més tard la Maria del Mar Bonet, cantant avui de Rosselló-Pòrcel i d'Espriu. La cobla i els sardanistes més o menys sempre; la darrera sardana, de Viladesau.. i tot de gent que creua i s'entrecreua entre les rotllanes.

Més tard, al pati de l'IEC, les darreres cançons d'Ivette Nadal, gran veu i empatia amb el públic.La lluna, la pruna, que tot just avui comença a créixer. A fora, al carrer de l'Hospital, la fira de sant Ponç: comprem codonyat i regalèssia.

I ja és diumenge. Fa uns dies, vaig recuperar un vídeo abandonat i mig ignorat en un prestatge. Una història de la sardana gravada ja fa quasi 19 anys. Sembla mentida com perden els colors i la definició aquelles cintes velles -tan pocs anys són la vellesa?- que desapareixeran sense que ens n'adonem. La vaig copiar en un DVD que no sé si resistirà millor el temps i, a més, vaig decidir de compartir-la amb qui la volgués veure.

Començo, doncs, amb el primer fragment de la història de la sardana, que anirà apareixent en diumenges successius. No tinc clar que sigui una història certa del tot, però, què importa si eren els republicans o els catalanistes conservadors qui la feren seua, o qualsevol altra afirmació d'orígens discutibles? Que importa si fou el segle tal o tal altre el dels seus inicis? La sardana era el que fou i no sé gaire el que és, i menys el que serà, per molt dansa nacional que sigui. Jo em limito a escoltar -ballar seria massa agosarat- i a transmetre.



6 comentaris:

Júlia ha dit...

He estat a la primera part de la Ivette Nadal! Per cert, també he vist gent com jo, que se n'ha anat perquè no els agradava, la música electrònica matava la paraula cosa que no casa gaire amb la poesia. Tot són gustos, evidentment.

El meu mal no vol soroll.

Júlia ha dit...

Per cert, ahir mateix comentàvem la desaparició de programes com Nydia, dedicats a la sardana i força ben fets i actuals, és una llàstima com va el tema pel que toca als manaies i a les patums dels mitjans. Aquest ja havia substituït a un altre i ara en queda un tercer, al 33 i en horari no gaire adient, per cert i, pel meu gust, no tan bo.

Carme ha dit...

Jo n'havia ballat moltes de sardanes... ara ja no, perquè no hi vaig gaire, però si hi vaig encara ballo. Però l'edat dels balladors, quan et trobes amb alguna plaça on hi han sardanes no li augura un futur gens bo.

Clar que finalment ni que fossin com una mena de concert a l'aire lliure, també estaria bé. A mi em farà pena si un dia ho veig, però millor que res.



miquel ha dit...

És veritat, Júlia, que la música matava la paraula, sobretot una bateria hipersonoritzada. Jo vaig escoltar la part final i em van agradar "la lluna..." només amb acompanyament de guitarra, que enllaço, i alguna cançó més.
Un gran programa, Nydia, que en deu haver fet del seu director, autor, a més, d'una de les meues novel·les (?) preferides dels darrers anys?
Ara bé, una cosa són els mitjans i l'altra les sardanes de cada dia (o dissabtes, diumenges i festius) sobre les quals no tinc una opinió molt clara.

Ei, Carme, que encara ens veurem a la plaça de la catedral, tu ballant i jo mirant... I per què ja balles poc?
No acabo d'entendre la disminució de balladors de sardanes. Quina pena si només es converteixen en material de concerts.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el meu record es de menut sortint de missa de 12 les sardanes que feien davant l'esglesia de Sant Fèlix, després vermut de garrafa i olives farcides.

miquel ha dit...

El primer meu, Francesc, és de la plaça del poble, els dissabtes a la nit, sense cobla, amb música que posava l'ajuntament.