Als blogs, molt més que a la premsa, les notícies son fugaces. Les experiències, les dèries, els fets públics i privats s’exposen, es comenten, s’insinuen, i desapareixen de seguida, engolits, oblidats, pel post següent. No pot ser d’una altra manera; el blog és com un diari o un setmanari en què només cap un article -o dos, o tres- en cada edició. Cal fixar-se bé en la tria. No s’ha de ser excessivament extens perquè la lectura en la pantalla cansa. El blog és la pura immediatesa. Parlo en general i no dic que sigui sempre així o que sigui premeditadament així. Tampoc no dic que no hi hagi blogs que segueixin una temàtica o tinguin un to determinat i siguin, en aquests aspectes, reiteratius, la qual cosa no és en si mateixa un defecte o una qualitat.
L’esdeveniment, l’experiència, la crítica, però, ocupa l’espai d’un dia i l’endemà el post parla d’una altra cosa, per bé que es pugui relacionar més o menys amb l’anterior. No sé si m’explico prou. Cada post d’un dia determinat no és més que un article d’un gran diari que té totes -o gairebé- les secciones imaginables. Catapings, per exemple, podria ser un extens -i eclèctic- diari on periodistes de totes les tendències envien els seus articles: notícies, cròniques, reportatges, col·laboracions, acudits, editorials, crítiques... I el lector va fent la tria segons els seus gustos, segons els titulars o seguint altres consideracions. Com en qualsevol publicació periòdica, arriba un moment que el lector prescindeix de determinats articulistes perquè l’experiència li diu que l’enfocament que fa o els temes que tracta són de poc interès per ell. En canvi, aquest mateix lector espera amb impaciència els escrits de determinats periodistes perquè s’adiuen força amb els seus interessos, amb la seva visió de la realitat, perquè literàriamernt li proporcionen un material notable, engrescador, perquè...
Nois i noies, acabo abruptament perquè el post se m’ha escapat i ha agafat vida pròpia. El que havia de ser una petita introducció de dues o tres ratlles per emmarcar el tema que volia tractar s’ha anat allargant i allargant i s’ha convertit en un principi d’anàlisi parcial i general sobre els blogs. Us passo aquest material, però. Potser més endavant reprendre el fil i concretaré una mica més. Que quedi aquí el que hi ha, ni que sigui com a mostra d’un intent no aconseguit d’elaboració d’un post. Espero que vosaltres no em presenteu una cosa semblant algun dia. No us ho perdonaria. O sí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Fa anys que sento gent que es disculpa per allargar-se als missatges i als fòrums, i ara als posts.
Gent que es queixa de la llargària d'alguns missatges o d'alguns articles als fòrumsa i ara de la largada dels posts d'altres persones.
Francament: em costa d'ententre i a més no ho accepto pas!
No només per allò tan elemental de la llibertat d'expressió, sinó perquè em pregunto si és possible dir coses assenyades en dues o tres línies i em contesto que sovint se'n necessiten més de 30...
De manera que ...
aviam si d'una vegada per sempre deixeu de demanar perdó per allargar-vos i deixeu de criticar qui escrigui més enllà d'una pantalla, - que per alguns sembla ser una unitat de mesura de conveniència o inconveniència blogaire-...
Deixeu que cadascú escrigui el que vulgui i tant com vulgui. Anirem millor.
I encara ho aniràs sentint, Sani. Al menys a mi em costa de llegir en pantalla, i crec que en alguns casos la llargada no és sinònim d'aprofundiment en el tema sinó d'incapacitat de dir el que es vol amb les paraules precises i de desconeixement del mitjà. I és clar que cadascú pot fer el que vulgui, o el que sàpiga. En el meu post, per exemple, el que pretenia dir ho podia haver haver expressat amb menys paraules i amb idèntics resultats.
Divaga que quelcom queda... Divagar quina gran aventura humana. Entre divagar i concretar, em qued amb la digressisó discursiva de la divagació.
La veritat, Dafnis, és que sóc incapaç de divagar. Em repeteixo, però no sé divagar. Ja m'agradaria.
Publica un comentari a l'entrada