Abans s’acostumava força a posar en algun lloc de la façana la data de l’acabament de l’edifici. A l’Eixample en podeu veure molts exemples, la majoria d’abans de 1900. Fa unes setmanes, mirant el cel, vaig veure no la data sinó dues inscripcions que em van cridar l’atenció en unes cases que es troben aproximadament on s’acaba la Barcelona vella i comença l’Eixample, a tocar de la plaça de Catalunya. Vaig fotografiar les frases perquè em van semblar una mostra interessant del pensament d’una època i perquè vaig pensar que avui pocs s’atrevirien a manifestar-se públicament en pedra de manera semblant en aquell lloc.
Si avui us mostro una part d’aquestes fotografies és perquè han agafat un sentit especial, perquè no m’ha quedat més remei que relacionar les màximes amb un negoci que es troba als baixos d’un dels edificis.
I encara hi ha qui diu que el coneixement de la història no té cap importància i que no cal ensenyar religió a les escoles!
Amb quina frase us quedeu? On són aquests edificis? De què anirà el post de demà?
28.7.05
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
jo no em quedo amb cap...
el fotut d'aquestes frases és que s'inculquen escrivint-les a una façana... i hom s'ho creu com si fos "paraula de déu"
ja sé que s'ha de ser caritatiu, però no perquè ennobleixi a un mateix
el treball dignifica??? (que m'ho diguin a mi)
de la fe ni en parlo
i de l'esperança,...
quan som nosaltres mateixos que hem fet que aquest món tingui necessitat "d'esperança"
aiii... quin rotllo que he fotut de bon matí
vaig a dignificar-me una estona més
:)
mar
però tinc curiositat de saber on és la façana, ehhhh
A mi, de llarg, l'última. El tema caritat i treball, deixem-los estar. Ara la fe, en un mateix, per exemple, sí que em penso que t'enforteix, i l'esperança, en un món millor, en que existeix la mitja taronja, en la bondat humana, també em pensoq ue em fa viure millor. Tot agafa't amb pinces i lluny, probablement, del que volien dir els qui van penjar aquestes frases a la façana....
A la façana
deixa-hi la pedra en nom:
els anys s'escursen.
Ah, mar, dona de poca fe a qui li sembla que el seu treball no la dignifica. I jo m'ho crec. El problema de déu, però, no era -ni és- la seva paraula, sinó els seus intèrprets. Quin déu, però? De totes maneres, no et dignifiquis massa.
Segurament els qui van penjar les frases, com tu dius, albert, volien dir altres coses. I tu no en necessites de fe, em fa l'efecte que tu ja tens el que necessites.
No ho saps bé com en són de curts els anys, dafnis. També els teus?
Publica un comentari a l'entrada