viatge a l'interior...

Feia anys que no hi anava i estic absolutament encantat. Les darreres vegades havia estat com endinsar-se en un cau caòtic de ves a saber què. Una munió de gent s’esperava amb dues finalitats: saber quina malaltia tenien i rebre el tractament adequat, i llançar-se com voltors a sobre d’una infermera que repartia miracles en forma de receptes. A mi, el que em costava més era preguntar qui era l’últim, dret enmig de dues fileres de cadires inamovibles de cares impassibles. I després calia estar atent, perquè no sabies si el teu predecessor buscava receptes o un examen corporal incomplet.

Ara la cosa ha canviat completament. Ja no es va al CAP (Centre d’Atenció Primària), que es deia així perquè l’examen que et feien era molt superficial, sinó a l’eap (que no sé que vol dir, només se m’acut Equip d’assessorament i orientació psicopedagògica, però no deu ser això). Doncs vas a l’eap i et donen dia i hora per ser atès pel teu metge de capçalera. Res de cues, cap aglomeració. Únicament dues o tres persones esperant davant de la porta que et solucionarà els problemes de salut. En fi, de cine, ni a la privada.

El metge (no m’atreveixo a dir-li doctor perquè no estic segur que ho sigui) em pregunta els motius de la meva visita. Els hi explico i, com que fa anys que no el visito (de fet me l’han canviat; l’anterior era un expert en la literatura de la renaixença que em parlava del seu avi, que va ser un dels prohoms del moviment a Reus-i no és broma-) aprofito per parlar-li d’altres simptomatologies que també em preocupen. Després d’escoltar-me atentament, auscultar-me i fer-me estirar (era necessari?) per prendre’m la tensió arterial, em diu que caldria fer-me una anàlisi de sang i d’orina i un electro. Quedem que quan tingui les proves ja tornaré.

Torno dilluns. Els senyor no sap qui sóc i em diu: "vostè dirà", i jo li ho recordo. Es mira les anàlisis que té a punt i em va dient a ritme d’atleta olímpic de 100 metres, mentre subratlla les xifres: no té anèmia, cap problema de colesterol, bé de sucre, la pròstata fantàstica, etc. Només una dada l’inquieta per una dècima de segon i la subratlla doblement amb el boli: 99 de San-VCM. No m’explica què és (Video Compression Manager? Verbandes Christlicher Motorradfahrer? ...?) perquè el temps que ha decidit dedicar-me -o de què disposa- s’acaba. Em recepta un ansiolític durant deu dies i em diu que vigili la pressió, que és l’únic que el preocupa, i que me la prengui regularment. No m’atreveixo a dir-li que sóc hipotens i que és possible que l’aparell, la seva vista o el meu nerviosisme de la primera visita ens hagin jugat una mala passada. Per un dels meus símptomes m’havia derivat al dermatòleg, encara que ara no se’n recorda perquè no va apuntar res al seu ordinador. Jo no tinc tampoc cap interès a fer-li memòria, tot i que la visita és just el dia del meu aniversari. Quan li pregunto a la noia de l’entrada, que s’encarrega de les concrecions, què hauria de fer si les mans em queien a trossos abans de la visita programada em respon que en casos extrems cal anar a urgències. Resposta òbvia a una pregunta poc adient.

Com us deia, estic encantat amb el meu darrer metge de capçalera, perquè tot i que no té ni idea del meu historial mèdic i no recorda que havíem mantingut una conversa fa just catorze dies, em dedica deu minuts del seu temps de la tarda de dilluns i em diu que a la meva edat és convenient que torni dintre de dos anys a visitar-lo. Ja ho veieu que no ha sigut un amor a primera vista, sinó no m’hauria donat una cita a tan llarg termini. No deixo d’estar encantat, però, perquè sé que quan torni, ell -o el seu substitut- em rebrà a l’hora acordada, o fins i tot abans. I la puntualitat, en aquests temps tan informals, jo la valoro molt, gairebé tant com la meva salut.