11.3.07

he tingut dies millors

Vaig, tard, una estona a la feina, avui és un dia extra. Passada la una m’augmenta el dolor de manera alarmant, però no hi faig massa cas, ho atribueixo a alguna combinació gastronòmica desencertada del dia anterior. Compro el menjar fet al passeig de Sant Joan. En arribar a casa el dolor és fort, tinc unes dècimes, i m’adono d’un altre símptoma que em preocupa més. Dinem. El dolor no puja però tampoc disminueix. Aconsegueixo endormiscar-me a la butaca. Finalment, cap a les sis, la Joana em diu que res, que hem d’anar a urgències. Truco al 061 i em donen les adreces dels dos llocs més propers. Com que Quevedo es troba a tocar, decidim desplaçar-nos-hi a peu, hi he anat altres vegades en hora concertada. Error, no és el mateix Quevedo que Lope de Vega, la memòria i la literatura m’han jugat una mala passada. Decidim optar per una altra via i agafem un taxi a Travessera de Gràcia. El taxista té la ràdio molt baixeta, parlen de dos milions de manifestants i l’home treu pit i puja el volum. No tinc ganes de dir-li que apagui, potser perquè no tinc esma o perquè en l’estat en què em trobo, més que indignació tinc una sensació de fatalitat: “Unidad de España, toda España, banderas de las autonomias...”Amb l’èxtasi de les notícies de la COPE, el taxista s’equivoca de carrer, però no ens cobra el que calcula que marca de més l’aparell.

Quan li explico els símptomes, el metge sud-americà de la porta d’Urgències em desvia cap a la Fundació Puigverd. El recinte interior del Sant Pau és fosc, ens perdem i preguntem al pavelló d’obstetrícia (em sembla). La Joana i jo som els dos únics ocupants de la sala: és increïble! M’atenen de seguida en una saleta individual igual com les altres que hi ha disposades en filera. Una infermera em fa preguntes, sento que el del costat es queixa de “los huevos”. Arriba la doctora, jove, prima. Va per feina i jo tinc la impressió que semblo ximple. Em pregunta, fica un reactiu al “vi negre”, em palpa, m’escaneja. La doctora té les mans petites però llargues. L’acompanyo a un despatx on omple tres papers. La doctora, que és diu Sos –no m’ho invento-, i de nom, Eulàlia, encara que la infermera li diu Laia, m’ha enllestit en mitja hora. M’ha semblat competent i fins i tot m’ha fet un somriure en adonar-se que les meves preguntes inoportunes són per ignorància, no per mala fe o per fer-li perdre el temps. Si algun dia us trobeu com jo, aneu directament a la Puigvert.

“Diagnóstico de presunción: Cólico nefrítico derecho.” Tractament: Nolotil, un antiinflamatori i unes pastilles per protegir l’estómac. No hauria de beure gaire aigua i millor que no tasti l’alcohol. Si empitjoro, he de tornar a Urgències.

Em veig capaç de tornar a casa caminant. Baixem per l’avinguda de Gaudí, que dintre d’una hora deurà estar deserta. Sopo lleuger, em prenc dues pastilles i mig miro el partit. El dolor ha minvat i Messi em reconforta una mica, podia ser pitjor.

No tinc son, però no em veig en condicions de concentrar-me per enllestir una part de la feina que tinc, potser demà. La setmana que ve la tinc molt carregada i espero que recuperaré una mica la forma física, la mental ja és una altra cosa. Faig temps, fins que arribi el moment dintre d’una estona de prendre’m la medicació, escrivint aquest post impúdic que em serveix de catarsi.

Demà serà un altre dia, segurament.

15 comentaris:

rhanya2 ha dit...

Oooh! Pobre Pere!! Quin mal! Espero que al matí estaràs millor...
Bona recomanació la Puigverd, a mi també em va anar molt bé un vespre d'urgències.

Una abraçada!

Júlia ha dit...

Espero que millors ben aviat i que només hagi estat un ensurt temporal, per bé teu, sobretot, i de la blogosfera! El que passa és que aquest tipus de malalties són molt doloroses pel que he pogut comprovar en gent propera, que, per sort, jo mateixa no m'hi he trobat. Sobre el taxi i la ràdio, no hi ha urgències ni fundacions mèdiques que ho puguin arranjar.

Xurri ha dit...

Oh, oh, quin greu, pere.
I amb el mal que fa un còlic nefrític has hagut d'anar d'una banda a l'altre, buscant un lloc que no trobaves. Encara gràcies que t'ha enganxat un dia de partit i no has trobat cua a urgències, que sempre hi ha un pitjor.

Cuida't molt!

Montse ha dit...

Cuida't, Pere., que diuen que els dolors que produeix el còlic nefrític recorden els dolors de part,però estic segura que t'hi hauran agafat a temps perquè no els hagis de patir. Al cap i a la fi, un part sense criatura, més que un part, seria una putada (uix, perdona)

Et desitjo una recuperació ràpida!!!

Un petonet.

Dan ha dit...

Fes bondat, cuida't, pren la medicació quan toca... i no segueixis les noticies, i menys encara la COPE, que poden empitjorar qualsevol quadre clínic!!

A curar-se!

Anònim ha dit...

pere, et faig "mimitus"....

Hanna B ha dit...

ostres pere, quin mal...!!! espero que et milloris aviat i passi... terrible imatge la de patir els dolors d'un colic nefritic i alhora estar obligat a escoltar la cope, buffff... cuida't!!

Esther ha dit...

osti Pere cuidat moooolt! espero que et recuperis aviat, mentrestant deixat mimar i que et cuidin!! petonets i descansa!

Anònim ha dit...

Jo també espero que et milloris.

I sobretot, com ja t'han dit, evitar la COPE!

Anònim ha dit...

Estimat Pere, benvingut al club dels “colinefriteros” ... es horrorós el mal, però segons diuen els metges no es un mal que mati encara que quan ho passes et sembla que t’estan escorxant oi?
Et recuperaràs de seguit ja ho veuràs, jo ja ne passat molts i sempre vaig amb les ampolles de Nolotil a la bossa.
Aquest està sent un cap de setmana complicat, jo pràcticament estic vivim al Clínic ho sigui que ves per on soc Barcelonina per uns dies, esperem que pocs.
Una abraçada i fora la pedra !!!
=;)

Anònim ha dit...

espero que et milloris!

en Ferran diu que espera que no sigui a causa d'un excés de "pilota" - i no es refereix a la del futbol-

et deixo aquí uns quants etons de nolotil...
i una abraçada...
i un somriure...
i mil si cal

Anònim ha dit...

upppssss....
i a més a més dels "etons" et deixo uns quants "petons"

-osti tu... em menjo les lletres-

miquel ha dit...

Ei, moltes gràcies a tothom, els bons desitjos virtuals no acaben amb el dolor, però ajuden a suportar-lo molt millor.
Els anys, i els excessos, no perdonen :-)i menys els homes de pedra picada.
A veure si demà...

Albert ha dit...

Ja ha arribat demà? Com ho portem això? Va millor? Ànims!!!

miquel ha dit...

Gràcies, Albert. Sí, avui va força millor.