19.10.07

de rareses

Miquel Roca deia el dimarts a “La Vanguardia” referint-se a l”anticatanalismo que nunca cesa” que invocava l’entrevistador: Que acepten que sí, que los catalanes somos raros. Asúmase y ya está. ¡Pues claro que somos raros! Al fin todos somos raros, oiga! En Roca sempre tan rarament clar i, sovint, poc retòric.

Una de les rareses dels catalans, la que menys es perdona és tenir una llengua “diferent” i, a més, entestar-se a fer-la servir fora de la intimitat, fins i tot més enllà del territori d’origen, i encara menys en determinades situacions. Si no fos per la llengua, alguns catalans gairebé ni serien rars, potser ni serien.

Dic tot això per entrar en el darrer episodi provocat per la llengua i protagonitzat per Carod (líder d’audiència –32,7 % de quota de pantalla, una mica més que el senyor Zapatero i una mica menys que el senyor Rajoy en el seu moment en el mateix programa- el dimarts a la nit). Ja sabeu la història, però en el cas que no fos així perquè preferiu llegir blocs en lloc de diaris, escoltar la ràdio o mirar la tele, us afegeixo el vídeo al final.

No entraré en qüestions d’oportunitat, de si Carod (no faig servir el senyor aquí per la complicitat que tinc amb el personatge en l’aspecte professional anterior –el seu- i per al informalitat pròpia del bloc) ha de donar raons personals per fer pedagogia... Només pretenc fer unes remarques concretes en alguns aspectes.

1. Fer servir únicament el nom, independentment del tractament que l’antecedeixi, implica una familiaritat que en cap cas és acceptable sense un coneixement directe previ de la persona a la qual hom s’adreça.

2.Traduir els antropònims de persones vives –de les mortes en podríem parlar- , també entre les llengües romàniques, és, per dir-ho acientíficament, d’una vulgaritat que frega la subnormalitat (perdó per l’expressió inadmissible políticament parlant), sobretot en determinades circumstàncies.

3. Repetir els dos errors -lleus- anteriors és un acte de mala fe i de provocació que m’abstindré de qualificar.

4. Que els catalans que hagin volgut, després de molts anys d’intentar-ho, hagin pogut inscriure oficialment el seu nom en la llengua pròpia és una conquesta democràtica que no es pot tractar frívolament i que cal respectar.


P. S. Com que és tard i ja començo a pensar a anar a dormir no sé si ho he entès del tot bé, però em sap greu que Acció Cultural del País València hagi matisat d’aquesta manera: per això es demanarà a entitats cíviques, polítiques, sindicals i culturals que s’afegesquen a la campanya i que col·laboren instant els seus socis a fer una aportació econòmica voluntària de 10€.

A les entitats? Bé, d’acord, però em sembla que no ens cal pertànyer a cap entitat ni cap reproducció de Tàpies per col·laborar a pagar la multa que Camps (torno a recordar que no em creia un amic valencià que em deia que Camps fa bo Zaplana) ha imposat a Acció Cultural.

Jo m’afegeixo a la crida, concreto i recordo que aquí es pot trobar més informació:

Telèfon de campanya 963918386

Número de compte Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

IMPORTANT: Especifiqueu en l'ingrès nom i cognom, i per tal de rebre la reproducció de l'obra de Tàpies cal que telefoneu (de 9h a 14h i de 15h a 18.30h de dilluns a divendres) al número de campanya teniu a sobre.

7 comentaris:

lola ha dit...

Al plató, l'agressivitat contra Carod es palpava. I el Don José Luís era una provocació intolerable. Va fer bé d'aturar-ho en sec.
Ara bé, la declaració d'independència clara i rotunda que va fer Carod... Doncs ens porta a pensar que Espanya (o l'Estat espanyol o com es vulgui dir) té bones "tragaderas" (a diferència dels dos preguntadors esmentats). Perquè no deixa de ser una declaració contra l'Estat al qual pertanys, i del qual viu (personalment i políticament), el Vice de la Gene. La pregunta era "expliqui'm el seu full de ruta, oi?"

Júlia ha dit...

Sí, això del full de ruta no acaba de quedar clar...

Sobre els noms, fa alguns anys, en publicar un treball a la revista escolar de l'Omnium, recordo que em van dir, allà, amb cert menyspreu que 'com era que els nens els posava el nom en castellà', catalanitzar el nom era gairebé una consigna, en todas partes cuecen habas, o fabes. Cal dir que jo era en un barri d'immigració hispànica diversa, aleshores. Avui, amb tants Mohameds, Jonathans, Génesis, Kevins i la resta, la cosa ja no té color.

Xurri ha dit...

Llàstima d'oportunitat perduda per en Carod per a collar amb una mica de gràcia aquest pobre conservador espanyolista amb tants pocs recursos. Amb les contradiccions que arriben a tenir els peperos!! Per exemple, no tenen defensa quan per una banda ataquen la llengua i cultura catalanes basant-se en la "desigualtat laboral" i per l'altre els surt el sentiment racista anti-inmigració, amb aquelles coses que creuen i que han de reprimir constantment per a no dir bestieses en veu alta.

M'explico: se li podia preguntar amb gràcia al pollo aquest qué li sembla, ara que hi ha tanta inmigració de bons professionals de països de l'Est, haver de posar un traductor polac-castellà (i disculpi la broma)a cada metge polac que no domini el castellà i que li vingui de gust venir a exercir a Espanya (per exemple a Astorga). Perque d'altre banda els malalts d'Astorga no podràn explicar-li a aquest excel.lent profesional polac a on li fa mal.

Per la mateixa regla de tres, qué li sembla que farà un metge castellà que no vol aprendre el català quan un malalt li tingui que explicar on li fa mal? demanar un traductor? perque abans de l'aspirina ve el diagnóstic del mal de cap. I llavors... els metges naturals de castella-lleó han de dur penjat un traductor de les faldes? (o hem d'obligar els malalts a aprendre el castellà per quan necessitin atenció mèdica? i si no saben com traduïr els galindons? o la feridura? qué farà el metge castellà?

Es molt obvi que per exercir la medicina, les lleis, l'ensenyança, el comerç, tot! cal entendre's, al menys en les llengues oficials del lloc on s'exerceixen, ja que el traductor universal d'star trek encara no s'ha inventat.


Es mereix més el traductor el castellà que el polac? (i perdó de nou per la broma)

Però en un entorn tan hostil... pobre carod, no m'extranya que es crispés. Tot i que... aquest accent tant tancat, ains, aquesta ràbia equiparable a la del pavo que preguntava... més mala imatge, nois.

Ja callo.

pere ha dit...

Dona, Lola, els fulls de ruta fa temps que preveuen quatre anys, tres, dos, un... I després tornen a començar. Aquí i a la Xina. I per això mateix els qui regeixen l'estat tenen bones "tragaderas".

En el que dius, Júlia, ens tornem a trobar en la situació del que passava a Barcelona i rodalies i als pobles. Són històries diferents. Allà, diguessin el que diguessin els DNIs, tothom sabia com es deia, excepte a l'escola, que en l'aspecte lingüístic era una mena de territori marcià (consti que jo sóc mig marcià, encara que no tenia cap provilegi). De l'Omnium i similars ningú no en va saber mai res.

Ai, xurri, em temo que els malalts originaris del nostre país (fins i tot els més humils), a diferència dels metges que els atenen, solen conèixer la llengua del seu doctor. I de totes maneres,i per al cas, tenint en compte l'empobriment de la llengua, amb el llenguatge dels signes ja n'hi hauria prou. Conèixer el català a Catalunya és interessant, però innecessari. Per cert, darrerament m'ha tocat algun metge exòtic que no tinc la seguretat que m'hagi entès; és clar que el que a mi em cura és la seva sola presència, els medicaments són un placebo que només em prenc si tenen bon gust.

Tens raó en l'aspecte de crispacions, però crec que en un percentatge força elevat el prejudicis fan que tinguin una importància relativa. En aquests debats la gent només té interès a confirmar el seu pensament.

Júlia ha dit...

Al Carod li falta un punt de bonhomia, pel meu gust, li aflora massa la mala llet i li manca ironia que, segons diuen, és una virtut dels catalans. M'havien explicat que Espriu, a la HIstòria d'Esther, exemplifica un fet, que els jueus -de l'obra- quan tenen poder, encara que limitat, fan el mateix que els altres o pitjor. Ergo...

Júlia ha dit...

Per cert, en Tapies m'hi sobra, en tot això, és que em cau gros i no m'agrada.

pere ha dit...

En Carod té un sentit de l'humor molt limitat i un ego important. No s'hi pot fer res.
Él poder és un concepte necessàriament perillós, sigui qui sigui qui el detenti.
En Tàpies també em sobra aquí, encara que algunes coses seves m'agraden força.