memòria de la desmemòria

El funcionament de la ment (parlo de la meva) em resulta ben misteriós. No sé si us passa a vosaltres, però de vegades recordo fets de temps antics que segurament no tenen cap importància i, en canvi, he oblidat aquells que se suposa que devien ser més transcendents, més importants en el meu procés de formació intel·lectual, que no de la sensorial, que crec que recordo prou bé. És veritat que sóc genèticament desmemoriat i que tampoc no he exercitat mai especialment aquesta característica que se suposa que té el meu cervell i que ens diferència dels animals inferiors, però de vegades em neguiteja el fet de recordar només alguna anècdota sense importància de la meva relació amb gent amb qui he passat algunes hores, fins i tot dies.

He pensat en diverses ocasions en el que acabo de dir, però la penúltima (era la penúltima?) Hora del lector i la lectura d’un post de la Gemma em recorden dos casos concrets relacionats amb la meva època d’estudiant a la universitat.

L’altra nit a penes vaig reconèixer el professor Jordi Llovet. Han passat molts anys. No em feu dir quants i si realment es tractava del mateix Jordi Llovet. Era l’època en què de catedràtic de literatura catalana a la Central hi havia el malaguanyat doctor Antoni Comas. Sembla que Jordi Llovet acabava d’arribar d’Alemanya i impartia un curset amb no sé quin nom, potser es deia simplement Crítica Literària i devia ser l’alternativa a la matèria del mateix nom que impartia en castellà Antoni Vilanova. En fi, no ho sé. El cert és que el professor ens parlava d’una novel·la amb gran entusiasme, potser per convenciment, potser perquè l’entusiame forma part del seu caràcter o tal vegada perquè sabia que els bons professors sempre han de mostrar-se entusiates i convençuts a l’hora de tractar amb els alumnes. Se m’oblidava: la novel·la era Josafat, de Prudenci Bertrana. No recordo absolutament res de la valoració de la novel·la, de la metodologia que seguia... Res de res. Tinc, però, del tot present, que davant de la nostra ignorància interpretativa que girava a l'entorn de la linealitat de la història i no gaire més, el professor ens repetia, perquè se’ns gravés indefinidament, la simbologia fàlica del campanar de la catedral de Girona. Dono fe des d’aquí que ho va aconseguir. Després he tornat a llegir Josafat alguna altra vegada i per sempre més m’he mirat els campanars –i les campanes- de les esglésies d’una altra manera, sobretot els acabats en punxa.

La Gemma ens explica en el seu post la dificultat per mantenir-se desperta en una de les classes a què assisteix. Ella té una excusa prou convincent, però no sé si jo tinc justificació. En el meu cas, el professor era un dels homes més bondadosos (se’m permet aquest adjectiu en els temps que corren? En podria fer servir d’altres) i més dedicats que he conegut: Miquel Coll i Alentorn . A les seves classes érem 10 o 12 i seiem tots en una primera fila de cadires d’aquelles amb braç a la dreta –potser també a l’esquerra-. Ens parlava de les Cròniques Populars, és a dir, de les de Jaume I, Desclot, Muntaner i Pere el Cerimoniós. La seva veu anava resseguint personatges, fets, itineraris... I jo, just al seu davant, ni més a la dreta ni més a l’esquerra, com qui escolta la veu d’un avi sempre benèvol i somrient que t’acompanya sense retrets i t’explica un conte meravellós, em vaig acabar adormint. Potser només un cop de cap; i un despertar amb aquella mirada càlida, somrient enfront, sense retrets, que de tant en tant torno a recordar amb recança per la persona i pel temps. Sí, després he repassat les Cròniques i les recordo una mica, però sempre m’ha semblat que tenia un deute amb el doctor Coll i Alentorn.

Plou intensament.