23.10.07

menys de cinquanta segons

Veig al telenotícies un vídeo curt gravat el 7 d’octubre (el teniu aquí; en la versió reproduïda per TV3 cal esperar que s’acabi la publicitat de SEAT –AUTOEMOCIÓN). Un noi agredeix una noia en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat. La noia és equatoriana i té 16 anys, podria ser una alumna meva; el desgraciat en té 21 , es diu Sergi Xavier M. M. i ja té antecedents, viu a Santa Coloma de Cervelló. No li agraden els emigrants, vol que tornin al seu país. El desencadenant de l’agressió sembla que va ser una mirada. El jutge ha cridat el noi, que ja torna a ser al carrer. Al vagó, un testimoni que no ha vist res. Un episodi més de la vida de S. X. M. M. que continuarà amb episodis semblants. La noia té por i no surt de casa. Potser és el seu primer episodi.

En veure les imatges m’he anat alterant, m’he anat enrabiant. Sé que cada dia es produeixen casos semblants, casos molt més greus, n’he vist alguns personalment i molts més en diferit, d’aquells que acaben amb la mort. Què té aquest episodi de diferent? La immediatesa. La indefensió de la víctima propiciatòria que m’és propera. Cada dia suporto menys la violència, cada dia em torno més violent amb la violència. Cada dia em costa més buscar i trobar justificacions en aquesta societat més pròxima on es permet el primitivisme irracional; aquesta societat de vides petites plenes de projectes en què som cada cop més civilitzats i també més deshumanitzats, més gregaris i més individualistes, més sensibles i més insensibles. Davant de l’agressió he sentit una doble impotència: la primera per no ser present al vagó, la segona pel dubte de si jo també hagués girat la cara.

En fi, això és avui. Demà, i l’altre i l’altre, tornaré a parlar de llibres o dels polítics o d’algun plat de cuina, de la bombolla immobiliària, del rètol d’un aparador, d’alguna malaltia, d’algun detall de la feina, d'algun cas de violència domèstica (quin eufemisme!), fins i tot de l’Àfrica ignorada que ignoro... Bé, tot això serà demà, perquè la vida, és clar, continua. I continuarà la del Sergi Xavier i la de la noia equatoriana sense nom. Ara -no em durarà gaire per un episodi tan insignificant- encara se’m menja la ràbia i la impotència, però ja noto que em comença a baixar l'adrenalina.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

al vagó hi havia algu més, i tampoc va fer res. Un individu com aquest- ho sento- però hauria d'estar tancat de per vida en un sanatiori mental.És un malalt,malalt d'intransigència però malalt.M'ha recordat la taronja mecànica de Kubrick.

pere ha dit...

Jo encara aniria més enllà de la intransigència, dubto de la sanitat del seu cervell. D'individus com aquest, Francesc, no en tenim només exemples solts. El que passa és que a molts els falta no sé ben bé quin interruptor per començar a actuar.

Júlia ha dit...

No sé qui va escriure que al món hi ha uns quants malparits, molts covards i la resta, indiferents. Cada vegada em sembla més cert.

Xurri ha dit...

Ni malalt ni res, aquest tio es pura i simplement UN FILL DE PUTA. Un merdes.
I hi ha molta gent així. Que moltes d'aquestes persones tenen prou imaginació per saber que poden ser filmats i acabar al cuartelillu, i es limiten a ser agressiva de paraula. Altres són més curts de gambals i fan servir les mans com aquest idiota.

Però vaja, crec que no necessiten ni ser racistes (no tinc cap dubte que en aquest cas l'agressió va ser racista), no els calen excuses.

Em pregunto qué hagues fet jo, segurament endur-me una bona ostia igual que ella.

Aixó indigna, indigna...

jaka ha dit...

Això es l’Oeste, el mal es que només els dolents porten pistoles. Es tot molt trist i desmoralitzador.

=:(

Arare ha dit...

Bé, no se us acudeixi dir res més - i molt menys "fer" res més- perquè encara en sortiríeu perjudicats vosaltres.

Allò que els agresors surtin al carrer tran tranquilets i les víctimes s'hagin d'aguantar... no ho he entès mai i no ho entendré mai.

I a mi encara no m'ha baixat, l'adrenalina, Pere!

pere ha dit...

El que m'agradaria saber, Júlia, és l'evolució al llarg del temps. Digues-li una perversió innecessària si vols.

Al que no he trobat, xurri, però s'han sentit per la ràdio, són les respostes al jutge.
Més o menys:
- Però no le he dicho que no recuerdo nada. No me lo vuelva a preguntar, etc.
El fiscal, absent.
Indigna molt, però que molt.

I més desmoralitzador, jaka, perquè sabem que continuarà amb una impunitat gran.

A mi em torna a pujar, Arare. Però em dura el moment d'escriure això i poc més. Aquest és el meu problema.

mar ha dit...

Pere, jo també m'he trobat amb casos com aquest al tren i al metro i també he vist com ningú fa res al respecte, i també m'hi he enfrontat... i el que m'he endut és una mala mirada dels que no fan res, com si fos jo qui està fora de lloc. I per la banda de l'agressor, el que m'he endut és indiferència. Amb tota la tranquil.litat del món, va passar de mi -però se'n va anar-

Portem tota una vida educats i acostumats a viure sense dir res quan ens afecta a nosaltres mateixos de ple i ara ens és molt difícil cridar, i més quan és per algú altre que no coneixem.
Tanquem els ulls a tot, per tot i en tot, perquè bé sabem del cert que hi ha moltes persones al món que són agredides i maltractades fins a la mort.
en fi... quin rotllo t'he fotut de bon matí. Ho sento, però a mi l'adrenalina sempre la tinc pels núvols -però he après a fer-la baixar-
un petó de bon dia