Amb en R. tenim una conversa o dos anuals amb alguns temes recurrents referits als canvis del poble. Els darrers anys hem anat repassant l’immigració, bé, ho ha fet ell: els primers a arribar en una quantitat important van ser els marroquins, després hispanoamericans de diversa procedència, també alguns lituans, els anglesos, sobretot jubilats, s’han anat instal·lant de manera esglaonada, normalment en una caseta al camp i només se’ls veu a l’hora de les compres. Els darrers han estat els romanesos, ja des de l’any passat o abans. En l’actualitat deuen formar més d’un quart del tota de la població. En R. considera que són bona gent i compleixen bé a la feina, la majoria a la construcció. Em diu que és una comunitat que es relaciona molt poc amb la gent del poble i els retreu que en hores de lleure tinguin una tendència notable a anar beguts. En R. creu que tot anirà bé mentre tinguin menjar i, especialment, mam, però pensa que el sector del totxo no aguantarà molt més amb la intensitat i el creixement espectacular i artificial que ha tingut aquests darrers anys a la costa que va de la Cala a l’Ebre. Em continua explicant que encara que ara els diaris a penes en parlen, els robatoris no s’acaben; ell ho sap per experiència indirecta, perquè sovint el criden per reforçar la seguretat, tot i que també em diu que amb un matrimoni de Cambrils ja ha fracassat tres vegades. Parlar amb en R. significa conèixer el món, un espai reduït si es vol, de primera mà, sense mediatitzacions.
L’endemà marxo del poble per alguns mesos. En una gasolinera, mentre s’omple el dipòsit de gasoil, contemplo les muntanyes que deixo enrere, en aquella hora màgica del crepuscle en què adquireixen intensitats diverses, es desdibuixen i es perfilen incertes les carenes. La noia de la gasolinera, que és romanesa, rossa, grassoneta i parla força bé el castellà, em pregunta amb un somriure si fotografio les muntanyes o els ventiladors. Ja fa potser dos anys que no veig les pintures de Cabra Feixet i em consolo amb una mirada a la mola -el nas d'una cara adormida- que assenyala el lloc. Els ventiladors són un afegit inquietant -i els fils i els senyals de trànsit-, però suportables que potser desapareixeran abans que les pintures. Avui no m’interessen.
El foc s'escampa
en inútils fogueres.
Tornem a casa
2 comentaris:
ah, pere, aquestes muntayes... les recordo magnífiques i demanant que les pintin.
voldria arregalr-m'ho per poder sopar a aquell raconet hippi-gay-grunge-àrab que tinc pendent, a veure si quan torni d'aquest mini viatget puc descansar una miqueta. Passejaré les pintures, i per si de cas estic massa mandrosa (ja em conec), també la càmera.
Ja saps, xurri, que el sud, si fa una mica de sol, és un bon lloc per descansar. I m'apunto per veure els resultats de les pintures o de les fotos.
Publica un comentari a l'entrada