insatisfaccions

Em rellegeixo el post d’ahir i penso: literatura! Era inevitable, és veritat, Quan es té el costum d’anar llegint i d’anar escrivint, arriba un moment en què la realitat palpable, la més propera, l’acabes mediatitzant a través d’unes paraules mitjanament ben estructurades; ornamentes o despulles, tries, destaques, dones versemblança, és a dir, aparença de realitat. Ets incapaç o no vols –potser no saps- deixar anar simplement el crit nu. Perquè ahir només necessitava un crit sense retòrica. És clar, era només un crit destructor, políticament incorrecte. Em vaig inhibir, vaig jugar amb el crit, el vaig disfressar amb altres sons.

De la mateixa manera, de vegades intentes fer literatura (què és la literatura? et preguntes) i només aconsegueixes closques que no allotgen més que vacuïtats , reflexos de res (vés per on, sembla que et respons una mica què és la literatura). Ningú, per exemple, podria afirmar que dintre d’aquesta estructura d’haiku s’amaga res més que la pròpia estructura, i un record de Carner.

Compto síl·labes
(dotze hores són tocades):
dues més quinze.


P. S.
I ara em ve bé afegir aquest fragment del capítol segon:

Ofici de cavaller és mantenir vídues, òrfens, hòmens despoderats; car enaixí com és costuma e raó que los majors ajuden a defendre los menors, e los menors hagen refugi als majors, enaixí és costuma de l'orde de cavalleria que per ço car és gran e honrat e poderós, sia en socors e en ajuda a aquells qui li són dejús en honrament e en força. On, si forçar vídues qui han mester ajuda, e heretar òrfens qui han mester regidor, e robar e destruir los hòmens mesquins e despoderats a qui hom deu donar socors se concorda ab orde de cavalleria, malvestat, engany, crueltat e falliment se covenen ab orde e ab nobilitat e honrament. E si açò és enaixí, doncs cavaller e son orde és contrari al començament de l'orde de cavalleria.

Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria