Què volia la princesa que tenia un palau de diamants, una tenda feta del dia i un quiosc de malaquita, un ramat d’elefants...? Ai, la princeseta era entremaliada i desitjava l’estel que acabava d’aparèixer: les princeses són així. Les princeses tallen lliris, tallen roses, tallen astres. Les princeses són així: volen versos, volen perles, volen plomes, volen flors, volen sols, volen contes...
Jo em conformaria amb un quiosc de malaquita obert a tots els vents. Però barataria el quiosc - amb o sense k- de malaquita, per l’alè de la princesa que va tallar l’estel blanc.
Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar:
tu acento.
Margarita, te voy a contar
un cuento.
Éste era un rey que tenía
un palacio de diamantes,
una tienda hecha del día
y un rebaño de elefantes
un kiosco de malaquita,
un gran manto de tisú
y una gentil princesita,
tan bonita,
Margarita,
tan bonita como tú.
Una tarde, la princesa
vio una estrella aparecer;
la princesa era traviesa
y la quiso ir a coger.
Rubén Darío : “A Margarita Debayle" (fragment). Poesías Completas. Fondo de Cultura Econòmica.
(la malaquita allunya els malsons, millora els estats d’ànim, equilibra situacions de crisis emocionals, ajuda a canalitzar les energies i a dirigir-les cap a un objectiu. La malaquita cura les penes d’amor i fa tornar les amants absents. Desfà enveges i gelosies. La malaquita és la pedra de la intel·ligència i afavoreix la inspiració; és la pedra de la creativitat)
Ya que lejos de mi vas a estar,
guarda, niña, un gentil pensamiento
al que un dia te quiso contar
un cuento
11 comentaris:
Ahir precisament, amb una companya, recordàvem poemes de Rubén Dario, hi ha gent jove que ni sap qui era, per cert.
I la malatita de la princesa va arribar a atrapar l'estel?
Saps? de petita no m'agradava, aquest poema, no entenia això de "una tienda del día" i això que sentís cantar "tu acento" em sonava fatal, perquè sempre pensava que "un acento es una tilde, una rayita"...
De gran vaig aclarir dubtes, allò del dia ja no era com "el pa del dia" i allò de "el acento" es referia a una altra cosa. Vaig reconciliar-me (una mica) amb Ruben Darío - que no amb la Margarita- que em continua semblant una mica bleda...
uixxxxx, d'aquesta em deixa de parlar!!!
Aquest poema me'l fa fer aprendre la meva professora d'espanyol a l'escola francesa on anava. He recordat el ritme del poema tal i com el recitàvem davant els companys i com no vaig poder imaginar mai què era un "kiosco de malaquita". Gràcies pel record.
Jo tembé el vaig aprendre, com l'ha aprés la meva filla. I el quiosc de malaquita em feia imaginar-me una mena de gran gàbia d'ocell tallat en aquesta pedra, de la que teniem un bocí preciós a casa.
És una pedra molt poc pedra, pot semblar quasi vegetal, amb els seus anells concèntrics com de fusta, i el seu color de brot fort i frondós, que fa com bombolles que han quedat paralizades en plena ebullició... quan es barreja amb l'azurita, cosa que passa sovint, fan una barreja com de nit tancada. És una pedra especial i peculiar, tot i que per a dur a mi m'agraden més les transparents. O el lapislazuli, que te un color que em fascina. És el famós blau d'en Vermeer, per exemple. Bé, és que amb les pedre a mi se'm pot aplicar allóde "a mi m'agraden totes!".
:)
A mi també me'l van fer aprendre i me'l van fer representar en una funció de l'escola.
A les monges els hi debia fer molta gràcia que el Senyor baixes del cel per premiar les nenes que "al soñar piensan en mi", però jo la veritat crec que la Margarita havia d'estar molt embafada i avorrida per sortir darrera d'un estel
"Les princeses tallen lliris, tallen roses, tallen astres. Les princeses són així: volen versos, volen perles, volen plomes, volen flors, volen sols, volen contes..." Que bonic t'ha quedat !!!
Però,no només les princeses volen lliris i perles ect. jo també en vull !!!
=;)
Vols dir, Júlia, que no apareix en els llibres de text de llengua i literatura castellanes? On anirem a parar!
I tant que hi va arribar, Arare, ja ho saps.
A mi m'agrada el poema, més enllà de la història. Només la màgia que promet "te voy a contar un cuento" ja em captiva. I aquesta sonoritat que es troba tan poques vegades... Hi ha tantes coses a primera i segona línia...
M'alegra que t'hagi portat un record agradable, violette. Segur que ara ja et pots imaginar el kiosko de ma la qui ta :-)
Es contagia el teu interès per les pedres, xurri.
Jo el kiosko -no sabia ben bé com era la malaquita- me l'imaginava amb una banda de música tocant cançons més o menys militars.
Que bé que la teva filla conegui el poema, jo no me'l vaig aprendre mai del tot. I si us demano que algun dia me'l reciteu?
Ja saps, sol solet, que la Matgarita ho tenia tot, i quan passa això sempre es va al darrere d'estels fugissers que no s'aconsegueixen (aquí la versió de Darío és inversemblant).
Ei, i benvinguda a casa meva.
Gràcies, jaka. Tu també en vols? És clar que sí, jaka, tu també ets una princesa :-)
Hola Pere, aquest mineral em sembla que encara no el tinc, ara m'he aficionat a col·leccionar-ne i a llegir-ne les seves propietats.
Poesia i minerologia, una combinació màgica!
Una abraçada,
Violant
Jo ho vaog intentar fa molts anys, però no vaig arribar gaire lluny.
Poesia mineral o mineralogia poètica: fantàstic.
Una abraçada, Violant
El que m'agrada més és quan surt Jesús, aleshores sí que, amb aquell deu ex machina -ho he escrit bé?- la cosa ja és delirant.
A mi m'agraden molt aquests poemes de Darío, la veritat, a la meva mare també li agradaven i se'n sabia molts trossos.
El meu preferit es 'Sinfonía en gris mayor', pero el de la princesa de los labios de fresa també em fa el pes, y aquell de 'la divina Eulalia, ríe, ríe, ríe'.
Per raons que no arribo a comprendre, és un poeta força desconegut -més enllà de quatre poemes de llibre de text o antologies- i sovint menysvalorat.
Jo el llegeixo poc ara, però m'ho passo molt bé amb alguns poemes.
Publica un comentari a l'entrada