14.10.07

passat i present immediats

Mentre la tempesta s’abat immisericorde sobre la Marina Alta, al Baix Empordà fa un dia inesperadament esplèndid, d’un blau intens que a penes gosen enterbolir alguns núvols ridículs a l’horitzó. Anem a Llafranc, en ple territori planià, a dinar al Simpson, a tocar de la platja on encara prenen els darrers banys i aprofiten el sol els darrers estadants de cap de setmana llarga, aliens als crits de rebuig a Zapatero i del joc de la bandera que agita Madrid en la diada de la Hispanidad i que aquí, si es conegués, resultaria d’un exotisme extrem.

Des del restaurant (si hi aneu, deixeu-vos temptar per les propostes de peix que us cantarà el propietari i per les amanides i els entrants), es veu l’únic iot – notables dimensions- que avui ocupa la part central de la badia. Amant com sóc de terra ferma, no acabo d’entendre els qui es passen el dia en el balanceig constant de les ones, però intueixo que la vida a la mar és un misteri que no sabré descobrir mai. A l’horitzó, unes illes insignificants que algun pagès va batejar amb el nom de Formigues, amb un far a la part meridional, marquen els límits territorials del dia. Entre plat i plat em pregunten per enèsima vegada la meva opinió (?) sobre la Fira de Frankfurt. A més del que penso, que no és gaire cosa, aconsello la lectura de l’article d’avui d’en Porcel. És curiós l’interès que desperta entre els autòctons més aviat aliens a la lectura regular aquest esdeveniment especialitzat. És un país estrany, el nostre.


















Havent dinat, després d’un passeig per Llafranc, pugem fins al cap de sant Sebastià. La vista és magnífica. Recordo una foto de Pla amb algú més al costat del far, però sóc incapaç de localitzar-la. Vorejant la mar, arribem fins a la platja de Pals. Si algun dia es quedessin calbes de pins els turons, l’espectacle ara dissimulat de les cases que s’hi han construït seria deplorable. Observem que moltes d’aquestes cases d’estiueig estan a la venda, cosa que no impedeix que se’n continuïn construint i que en el lloc que ocupaven algunes ara es comencin a aixecar, no sé si dissimuladament, petits blocs d’apartaments.

A la posta, ja a Torroella, torno a sentir la piuladissa dels ocells que omplen els arbres del passeig. Més tard, traeixo Pla i continuo llegint Bladé, més proper a les meves experiències infantils i adolescents. Arribo al passatge en què parla de les diferents modalitats de la caça a Benissanet. Com que l’art de la caça no és una finalitat en si mateixa, Bladé detalla algunes menges que es feien amb els ocells i que em sembla que avui ja són història si no les ressuscita algun restaurador de la terra, tot i que segurament la sensibilitat dels clients actuals no les apreciaria com cal, malgrat l’excel·lència que assegura l’escriptor. No sé, per exemple, que en penseu vosaltres d’aquesta recepta:

Els papafigues (o pampofigos, que en diuen a Benissanet) són d’allò més bons, fregits, rostits a la brasa, amb arròs o com es vulgui; però la manera més refinada de preparar-los, és aquesta: s’agafa un pebrot regular, vermell, i, d’un tall circular, se li treu la part de dalt. Escapçat així, hom el buida, amb la punta del ganivet, llevant-li el cor i les llavors. Aleshores es posa el papafigues, plomat i net (sense cap ni ventresca), dins el pebrot, el qual, tapat amb la corona que se li ha tret abans, es deixa dret sobre les brases. L’ocell es va fonent dins del pebrot, i aquest, per la seva banda, s’entendreix a causa de l’intercanvi de substàncies. Cal que es cogui a poc a poc. Quan el pebrot es veu fluix, tremolós i regalimant, se’l treu del foc i es posa sobre una llesca de pa. No necessita oli. Un pessic de sal dins del pebrot, en el moment de coure’l, és l’únic amaniment.

Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum I. Cossetània edicions.


Estic segur que la cuina dels papafigues pràcticament ha desaparegut, però si algun xef llegeix aquesta recepta, que no he trobat enlloc més, i la vol reproduir, li agrairé que m’ho faci saber, ni que sigui per confirmar l’acceptació que té entre els clients, perquè jo fa anys que no tasto cap au més petita que el vulgar pollastre i no sé si ara estic preparat per gaudir de les exquisiteses que en altres temps havia preparat ma mare a partir de les migrades captures del meu pare o de veïns generosos.

Aquest diumenge, de tornada cap a casa, escolto en el programa de l’Àngel Casas la tristíssima “Ràdio capvespre” de la Maria Cinta.


Powered by Castpost

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona nit Pere,
Quin pont mes xulo que et vas organitzar, jo avui també he estat a la vora del mar en un dia esplèndid. Mira coincidim en la lectura, ja tinc a la tauleta de nit al A. Bladé, m’encanta la seva narrativa. Per aquí hi ha programada una ruta fins a Benissanet per el proper mes de Novembre dins de la “Tardor Literària”, t’apunto ?
=;)

Xurri ha dit...

Ostres, dius moltes coses, algunes (les que no parlen de Frankfurt) força sucoses i interessants, però no puc raonar després de llegir la recepta: m'has estabornit!!!

miquel ha dit...

Potser eren els darrers dies d'una mar encara acollidora, oi, Jaka?
És gran Bladé. No sé si una ruta pel territori em satisfaria o em faria sentir excessivament nostàlgic. Ho deixarem estar.

Doncs què, xurri, qui s'atreveix a preparar el plat per a la pròxima trobada. Ja ho veus: una delicadesa que encara em farà treure la pols de l'escopeta o preparar el filat.