farigola o timó?

Ahir, durant l'estona que vam estar pujant pel Montgrí i collint la farigola, la muntanya semblava una via plurilingüe de múltiples direccions. La gent, de fora o del país, cada vegada camina més per la muntanya, cada cop es veuen més grups, famílies i individus (i molts gossos, nombrossíssims cànids de totes les races i condicions socials) que fan camí pel món rural. Amb quina finalitat? Ho ignoro, perquè més a poc a poc o més de pressa, la gent circula, la gent passa, la gent no es distreu; la qüestió és fer quilòmetres, batre records, anar d'un lloc a un altre. En definitiva, cal moure's, i poca badoqueria. Després explicaran, suposo, que han fet tal passejada o tal altra i, si s'escau, sabran si el camí pujava o baixava, si el corriol fangejava o estava sec, si el dia era clar o ennuvolat; potser si hi havia flors o apareixien els primers fruits... Ah, però seran capaços d'explicar fins a extrems inversemblants el dinar que van fer en arribar a la fonda de carre tal o al restaurant de la plaça.

És clar que aquesta impressió de pressa que vaig observar pel Montgrí potser era deguda al fet que, segons em diuen, el massís és un espai protegit i l'únic que es pot fer es circular sense tocar res, no sigui cosa que la natura es destaroti i la muntanya amb el seu ecosistema singular de farigola, romaní, pins, argilagues, formigues vermelles, pedres ancestrals... es desnaturalitzi o es converteixi en una planícia desèrtica. Per cert, parlant de pedres, es d'agrair que amb la crisi s'hagi aturat l'edificació controlada i incontrolada i que la pedrera que per ponent s'està menjant la muntanya estigui en hores baixes.

En fi, que la Joana i jo devíem ser els únic que no sabíem que les plantes de la muntanya eren sagrades. Nosaltres dos devíem ser els únics que ignoràvem que si l'autoritat pertinent ens arriba a agafar fent tràfic de farigola -ni que només fos per a ús personal- sense ser comerciants registrats ens cau una multa que ni per possessió de cocaïna. Evidentment que fent ús dels nostres coneixements dialectals sempre haguéssim pogut dir que no havíem collit ni una fulla ni una flor de farigola, que nosaltres únicament ens dedicàvem al timó que, com se sap, mai no ha existit al Montgrí, fins que no es demostri el contrari.

Un altre dia, si s'escau, podem parlar de les absurditats de les administracions, dels qui les consentim, dels ecologistes de despatx, dels pseudopagesos que han fugit de la terra, dels qui legislen d'oïda i d'on anirem a parar... i, si voleu, de l'impost de successió. Mentrestant, després de confessar el crim, només ens queda la fugida cap al sud.