40 anys d'anecdotari barceloní

Després de llegir el llibre de Bladé -a veure si la Su se'ns anima a llegir Bladé (qualsevol cosa seva, i que perdoni la broma i la insistència), és clar que hi ha molts libres que voldríem llegir)- sobre Fabra i “Moraguetes”, em va semblar de justícia sentimental llegir algun llibre d'aquest darrer (un petit homenatge a qui va morir a l'exili i van enterrar en terra estrangera amb la quatribarrada que portava a la cartera i el saquet de terra catalana de la butxaca). Trobar articles del periodista Rafael Moragas, conegut com “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, és fàcil si es té accés a les hemeroteques, però els seus llibres són més difícils de trobar, entre altres coses perquè en els dos més relativament a mà: Cuarenta años de Barcelona i Historia del Paralelo (cito de memòria el segon títol perquè aquí, al nord, em falta bibliografia i la connectivitat és escassa) no consta el seu nom sinó que sota Luis Cabañas Guevara hi ha la seva autoria i la del periodista Màrius Aguilar. Els anys 40 no eren gaire propicis a la publicació dels llibres dels exiliats, encara que un fugitiu com Rafael Moragas ho fos simplement perquè va decidir fer costat als seus amics més compromesos políticament que hagueren de marxar del país (un altre misteri és l'editorial Memphis, de connotacions jazzistiques).

No explicaré ara la tragicòmica tarda en què, en un rampell comprador, vaig intentar fer-me amb Cuarenta años de Barcelona. Finalment, a la nit, vaig consultar Iberlibro i vaig veure que Costa, de Vic (Costa em recorda, físicament, el radiofonista Salvador Escamilla), tenia l'obra. Com que no faltaven gaires setmanes per a la Fira del Passeig de Gràcia, vaig ser capaç d'esperar el tracte directe.

Cuarenta años de Barcelona, escrit, com ja he dit, des de l'exili, és un llibre fet de memòria, des d'una memòria prodigiosa, selectiva i potser traïdora, sense consultar dades ni dates. És possible que alguns episodis siguin poc rigorosos i que els anys es confonguin, però aquesta falta de rigor em sembla suficientment compensada per l'agudesa de l'observació, per la sinceritat de la nostàlgia de qui va viure com a personatge els fets que narra i per la voluntat de testimoniar un temps sense cap més mediació que la del propi temps.

Resulta curiós que en aquest anecdotari -a penes és una altra cosa- que va des de 1890 fins a 1930, els protagonistes siguin més aviat els modernistes i tot allò que es refereix al noucentisme o a les avantguardes sigui de vegades ignorat o interpretat des de l'òptica dels primeres anys. I no m'ho invento, com a prova copio els títols dels capítols o parts:
Parte primera: Los “IV Gats” i sus cuatro evangelistas.
Parte segunda: Santiago Rusiñol.
Parte tercera: La peña del Ateneo.
Parte cuarta: Los directores de paja.
Parte quinta: Los regocijados amanecere de “La puñalada”.
Parte sexta: Evocació de Pompeyo Gener y de su época.
Parte séptima: El “Papitu” primitivo i el “Papitu” deshonesto.
Parte octava: Pepe Gil, “Lo Chil”, el empresario quimérico.
Parte novena: Las canciones de calle barcelonesas.

Acabo, per avui, amb el primer paràgraf del “Prologuillo”, sense que la connotació orsiana -no ens l'hem de creure del tot- desmenteixi el sentiment modernista:

Esta suma de anécdotas barcelonesas, podrían llevar un título presuntuoso: “En busca del tiempo perdido”, a la manera de la novelas de Marcel Proust. Éstas, al fin, no son más que un hilván de anécdotas, buscando una categoría, el tiempo pasado, y si, al mojar una magdalena en una infusión, emergen, en el espíritu de Proust, las vidas, los paisajes y las hilachas de las vidas consumidas, al penetrar nuestro lector, ya maduro o avejentado, en un nombre, o en un ambiente de los aquí evocados, le servirá para reconstruir, con lo muerto de la ciudad, lo muerto ya de su propia existencia.

És possible que en una altre moment continuï parlant del llibre i de Moraguetes. En tot cas, demano que si algun club de lectura organitza una sessió sobre els Cuarenta años de Barcelona, tria improbable, m'ho faci saber perquè voldria participar-hi. Queda dit.