12.9.10

crònica intermitent des del silenci de la nit

Anem, passada la una, al monument de Rafael Casanova, ple d’ofrenes florals. Ara hi ha joves i grans, visionaris i escèptics, clàssics i romàntics, d’aquí i de fora, però em diuen que abans, quan han anat els nostres representants, hi havia unes tanques de contenció, perquè els polítics no es barregessin amb el poble que volia fer sentir la seva veu: Il·lusos! I és que els polítics ja representen les veus dels poble i no els calen ecos ni recordatoris.

Al Fossar –un sol que estavella i amaga la flama- encara queden força patriotes i curiosos. Em miro algunes pancartes: “alliberem-nos del patriarcat”, “capitalisme és crisi”, “29-S vaga general. Des de tots els fronts per la revolució”, “Marina i Lola, us volem a casa”, “Mani qui mani... sempre antiautoritaris!”, “la crisi que la paguin els rics”... Una bandera amb les quatre barres té un escut central amb corona reial i amb la llegenda: “Regne de Catalunya. 1137-1715”. Em sento vell, fora de temps, desinformat, i em faig el propòsit de desentotsolar-me, de sortir més de casa, d’acostar-me a la realitat. En unes taules del passeig del Born, mengen carn i empedrat de cigrons, botifarres i mongetes, i enllesteixen una gran paella –a foc massa lent- que, malgrat la mida, fa una flaire que encomana les ganes de participar. Penso que res no canvia en els aspectes essencials.













De l’Arc del Triomf fins al parc de la Ciutadella, s’estenen les parades de records de la Diada. Em compro una estelada sobre fons groc, d’aquelles que es porten poc, perquè l’antiga ja no resistirà més onzes de setembre, i una motxilla de plàstic de color vermell amb un CAT dins d’un cercle. El sol continua sent excessivament generós.

A la tarda, al parc de la Ciutadella, visitem la instal·lació central de la “Setmana del llibre en català”. Per fi em sembla un lloc idoni que permet l’entrada de tothom: la qui va amb patins, el qui porta la bicicleta plegada, els qui passegen el gos. Me n’enamoro d’un –estelada al coll- que estic segur que té un olfacte finíssim per la literatura de qualitat; si no fos que no conec la mestressa, l’hagués seguit per disparar cada vegada que assenyalava una peça. Compro quatre llibres, cap de ficció.













S’ha fet fosc. Els alès dels joves fan olor d’alcohol i el meu massa olor de tabac. L’estelada encara voleia.















A casa, a la tele, escolto Raimon, que ja s’ha fet gran però que continua incombustible, camisa de foc, recordant qui som i d’on venim. En un intermedi vaig a parar a una tertúlia on un periodista –regalen els títols o és qüestió de misèries personals?- d’Intereconomia, a propòsit d’unes multes als comerços que no retolen en català diu que en un moment determinat els parlants del llatí decidiren deixar de fer-lo servir, diu que doncs això. Podria discutir la qüestió de les multes, però la ignorància bàsica o la mala fe em supera i encara més que cap dels contertulians li saltés a la jugular. No hi ha res a fer. No tenim res a veure.

Acabo de sentir Raimon: sóc a casa. En una finestra d’un pis de l’altra banda del pati veig, a contrallum, un noi que balla amb una nina de plàstic que porta una capa amb les quatre barres. Escric una estona en silenci.

7 comentaris:

mar ha dit...

aiiisss, pere, en acabar la mani nosaltres també ens vam quedar una estona per aquestes paradetes... si arribo a pensar que estaves per allà, ai, m'hagués fet il.lusió veure't. M'agrada el teu relat escrit en el silenci.
Petons d'estelades

kika ha dit...

bon relat de les teves passejades! vas ser a tot arreu on s'havia de ser ahir! jo també vaig ser a les paradetes al vespre després de la mani ... hi devíem ser tots :-)

PS ha dit...

Si no fos perquè m´he passat el dia sota el silenci dels ceps recollint els fruits de la terra diria que he fet tot el recorregut darrera teu, i m´ha agradat molt aquest esperit festiu que es viu a Barcelona.
També he de renovar l´estelada i tinc el dubte de si el triangle ha d´esser amb el fons blau o amb el fons groc. No m´acabo de decicir.

Jesús M. Tibau ha dit...

coses noves i coses immutables: combnació vital.
Si no hi ha res de nou, la setmana vinent estaré a la Setmana del llibre

Montse ha dit...

no li va contestar ni la Rahola!

ara, Pere, jo pregunto: què coi fotia en Mas en "aquell" plató????????????????


m'ha encantat la teva crònica, com sempre.

zel ha dit...

Quina diada, noi!

Sí, Raimon, incombustible, de veritat...

Una super abraçada amic d'esperit!

miquel ha dit...

On havíem d'acabar, mar, si no era a l'Arc de Triomf? Llàstima de no trucar-nos.
Petons d'esperança

O gairebé tots, kika. Jo de tota manera hi vaig ser en els moments menys efervescents, només com un curiós que mira com va l'ambient de després o d'abans.

Quina enveja... i menjant algun gra de tant en tant... si pot ser, moscatell (el meu cunyat me'n va donar de l'hort abns de marxar, però encara estaven una mica verds).
La qüestió del fons dels estels és una qüestió d'estètica, d'estil, perquè en el fons l'estel és el mateix, o així ho voldria jo.

Sí, Jesús, tot canvia i gairebé tot, no tot segeuix igual i la vida continua.
Que tinguis èxit a la Setmana.

Què sé jo Arare, però ja saps que els polítics són imprevisiblement previsibes.
Gràcies maca.

Ja ho pots ben dir, zel.
En Raimon deu ser un dels referents més clars d'aquest país en les darreres dècades.
Una abraçada a tu, zel, d'admirable esperit