Espígol:
Abans, a les comunes (després, quan tenien aigua corrent en un dipòsit i alguns altres detalls, es van anomenar vàters) solien posar-hi un ramet d'espígol a la paret, normalment de cap per avall. A part del perfum, feia bonic de veure; als vàters, segons els casos, és bo que hi hagi algun element que et distregui.
Diuen que l'espígol, en infusions, és tranquil·litzant i va bé contra l'insomni (i desinfecta i...) No ho sé. De petit vaig intentar fer-me el meu propi perfum amb espígol macerat en alcohol, però mai no me'n vaig sortir. Com que encara no bevia alcohol, mai no vaig saber si havia inventat un licor que es pogués comercialitzar. El que sí que es comercialitza és la mel d'espígol, fabricada, com sap tothom, per unes abelles especialitzades que a poc a poc. Al llarg de la seua vida -curta- van canviant el seu color natural de naixement per un delicat color feminista del qual no sé si són conscients.
Romer:
El romer -quin verd tan intens!- el fèiem servir sobretot en alguns guisats de carn; si podia ser de caça, millor. El romer té un gust molt potent i s'ha d'utilitzar amb mesura. Recordo una paella - valenciana, és clar- que devia ser insuperable, però la intensitat de sabor que li conferia el romer m'impedeix afirmar-ho amb la mateixa contundència del gust del romer que, en somnis, encara m'envaeix el paladar
Malgrat els múltiples efectes curatius que se li atribueixen, a casa mai no vam fer servir el romer amb finalitats medicinals; a tot estirar en ficàvem una miqueta al cremat, que a la meua terra anomenem calmant, una paraula que em sembla més adequada que l'altra, tt i que que sigui menys estesa. El color de la flor del romer té una certa semblança amb la de l'espígol, i també hi ha unes abelles que són especialistes a fabricar mel amb el seu nèctar, encara que en aquest cas els insectes no canvien de coloració per moltes flors que traginin.
Timó:
Possiblement el timó és el meu arbust preferit de la garriga. Si no en cullo per divendres sant (alguna vegada ha passat, i més que em passarà), sento com si em faltes alguna cosa. Diuen que si culls timó per divendres sant, la flor aguanta tot l'any; és cert, però no he arribat a descobrir, a part del valor estètic, quin interès pot tenir la permanència de la flor.
A casa fèiem sopes de timó per gust o per guarir les alteracions digestives. Jo trobo que també em va bé quan estic refredat. No recordo haver anat a cap restaurant que inclogués la sopa de timó (senzilla o amb petites sofisticacions) al menú o a la carta. Tampoc no sé si algú la demanaria. Del timó se'n fa una mel molt apreciada; llàstima que, com en el cas del romer i a diferència de les de l'espígol, les abelles que s'hi dediquen no mostrin cap signe extern de la seua especialització; a tot estirar, desprenen una subtil fragància de timó si et passen a tocar de nas, segons diuen els entesos.
Bones festes!
Fa 3 hores
4 comentaris:
M´agrada molt aquest apunt medicinal.Les tinc totes tres al jardí per a fer infusions, cuinar i rams d´olor. També n´he fet colònia i d´espigol tinc un oli que es posa als polsos pel mal de cap, però aquest és comprat. Potser barrejant-les totes se´n podria extreure un oli pels maldecaps, haurem de provar-ho.
Esmentes tres plantes que em tenen el cor robat, però curiosament cap dels tres noms són els que jo faig servir habitualment. Per a mi són lavanda, romaní i farigola. Els seus aromes, en canvi, no tenen sinònims.
Jo a mig camí d'en Daniel, acostumo a dir: espígol, romaní i farigola. I sempre en tinc de plantades de totes tres herbes.
Les sopes de farigola sempre m'han encantat. I a sobre van bé per la panxa... pel refredat també? que bé!
I una barreja de farigola i romaní per marinar la carn i posar-la al forn, també m'agrada molt.
L'espígol, només el faig servir pels armaris... no sabia que també era bo fer-ne infusions... clar que vist l'efecte que els fa a les abelles, potser ens tornem de color lila prenent-lo en infusions!
Que bé, A.! Jo de tant en tant en tinc algun test en una finestra, però no em sobreviuen.
Si fas la barreja i et dóna resultats, per escassos que siguin, m'avises :-)
Daniel, és que potser són les reines entre les humils del nostre país. Jo, a més, necessito l'olor del fonoll, però avui no tocava.
La varietat de noms (pensava que lavanda era molt minoritari, gairebé només de llengua escrita)i poder-los compartir és una de les riqueses d'un país petit com el nostre. Copmpartir els aromes, un goig.
Doncs també em fas enveja, Carme, a mi que he d'anar a buscar les plantes fora de casa.
Jo crec que la farigola també va bé pels refredats i per tantes altres coses que hem oblidat. És clar que la fe sempre ajuda a l'hora de guanyar les malalties petites i grans.
Jo l'espígol ja no el faig servir per res més que per olorar-lo quan en trobo. No sé si en les persones fa efecte la infusió quant a tornar-se lila, no m'atreveixo a provar-ho
Publica un comentari a l'entrada