green green grass of home

Avui faig una pausa, o no ben bé, potser només canvio a l’essència, als temps primordials. És lluna plena i cal foragitar vampirs i renovar llaços amb bruixes estimades que tenen la capacitat d’encisar-me.



Busco algun llibre de Paco Candel a casa i no en trobo cap. Els tinc a la casa de la meva adolescència, on vaig llegir per primera vegada àvidament Donde la ciudad cambia su nombre, i d’altres més tard. En recordo perfectament algunes escenes, com el recordo a ell, anys més tard. Quanta gent se m’ha mort al novembre, amics o família!

sota el signe de sagitari

Una mica més i em passa desapercebut! La Gemma Blat encapçala avui la seva secció Previsions astrològiques de l’”Avui” amb el text següent:

Aquesta mateixa tarda, a les 17 hores i 51 minuts, el Sol s’endinsarà en el signe de Sagitari, des d’on ens voldrà encoratjar a disparar totes les nostres fletxes, com si es tractés de les nostres il·lusions més preuades. Caldrà que sapiguem fer diana i que vulguem arribar lluny.

Als consells específics del meu signe, a més d’una part del text anterior, afegeix: Quan el dia s’enfosqueixi, vosaltres creixereu. Totalment poètic: gairebé un alexandrí!

Què faig? El Sol m’encoratja a tensar l’arc i disparar les fletxes, però quants dards em queden al buirac? Quines són les meves il·lusions més preuades? Em caldrà revisar i revisar-me? I amb el que em quedi, sabré fer diana? No és tan fàcil, per bé que fa dues setmanes que tinc ulleres noves. Per altra banda: quina és la diana? Estic prou entrenat? Preguntes i més preguntes. Dubtes. Vacil·lacions. Tinc interès a arribar lluny? No es troba el que vull al meu voltant?

És veritat que quan el dia s’enfosqueix jo creixo: m’agraden les nits, la perspectiva que donen, la seva tranquil·litat, les transformacions que proporcionen, però, a qui li importa? Si tothom ja dorm. I qui em tindrà en compte l’endemà al matí?

I un mal averany. Diu la Gemma Blat (com m’agrada aquest cognom de la terra) que el dia de meu aniversari -just aquell dia- la lluna farà el quart minvant...

Ah, però ara és la nit. Ara no és el moment dels dubtes sinó de les accions, de no fer-se retrets, de buscar les fletxes i disparar. Que la diana les esperi al final del trajecte.

Fernando Fernán Gómez

Em fot que s’hagi mort Fernando Fernán Gómez. Em fot perquè m’hauré de conformar amb el que ja li conec, perquè ja no li podré tenir enveja pel que no confesso, perquè la seva mort –sempre la mateixa història amb la gent que estimem i ens ha acompanyat- és una mica de la nostra mort. Menteixo en una causal: encara em queden molts coses per conèixer-li, com la major part de la seva literatura: contes, novel·les, poesia... Aquí s’ha llegit poc Fernán Gómez.

Avui m’he llegit fragments d’alguns dels seus articles i, sense fixar-m’hi gaire, us en deixo dos. En el primer, molt antic, d’abans de néixer jo i tots vosaltres, veig encara el mateix Fernán Gómez del final, malgrat el que es deia del personatge dels darrers temps. Del segon, més proper, em quedo la complicitat que lliga amb el final del meu post d’ahir. Cal llegir a poc a poc el fragment: és terrible, és demolidor.

¿He perdido o he ganado? No sé. A veces me elogia concisamente una persona con aire de inteligencia y me siento halagado. Otras, en una carta, alguien me da a entender que ha comprendido mi trabajo, que piensa de él lo que yo pensé que haría pensar, y me siento lleno de simpatía. Otras, un crítico estima o sobreestima mi trabajo y me hace pensar que de verdad soy importante... A veces ingreso dinero en mi cuenta corriente...

“Mi popularidad”, Cinema, 1947.

... Lo mismo me sucede –Y pienso que, como a mí, a otros muchos ciudadanos- con el Gobierno, con los Gobiernos. No nos entendemos por falta de un lenguaje común. Las cifras de los gobiernos nop caben en las cabezas de los gobernados; hay palabras, conceptos, códigos secretos para uso exclusivo e gobernantes que nunca llegarán al oído ni a la lengua del hombre de la calle; hay deseos, como el de la felicidad del individuo, para loes que los gobernantes no están programados. Quizá no les falte a los Gobiernos voluntad de servicio ni a los ciudadanos ganas de agradar; pero mientras no haya lenguaje común, el recelo será inevitable. En algunas ocasiones, los ciudadanos arrojarán huevos a los gobernantes, y en otras, los gobernantes tirarán tiros a los gobernados.

"Por un lenguaje común". El País, 1987.

Sense demanar-li permís, afegeixo una imatge que avui mateix ha dibuixat l’Eulàlia Petit, vella amiga de Barcelonetes, en el seu homenatge sense paraules.

xafarderies

M’hi he resistit fins ara, però em sembla que és la meva obligació. La pobra Marcela (Marcel·la?) portant gairebé sola el Tramuntana –perquè ja em direu quins ajudants es busca!- i trucant de tant en tant al seu Rami que suposadament s’està a Múrcia sense ofici ni benefici, tenint cura d’una mare malalta que no s’acaba de posar bona. No seria més fàcil haver portat la mare a Ventdelplà? És clar, no interessa; perquè en Rami no està a Múrcia, sinó molt més prop, concretament al carrer de l’Hospital, de Barcelona. I no és fa dir Rami o Ramiro, que li diuen senyor Parramon, encara que sembla que els té a tots enganyats, que de debò es diu Boris. I s’estarà al nou domicilia fins a principis de gener, si el deixen, perquè no sembla que les coses li vagin del tot bé, malgrat ell mateix i que en Sagarra –quin altre en Sagarra!- li fa costat, i també d’altres personatges de menys pes.

I la Marcel·la, que passarà el Nadal sola, i els Reis, perquè no sembla que els seus fills tinguin cap interès a fer cap al poble. Quins altres, els fills! Vés a saber on paren, que fa mesos que no donen senyals de vida, i alguns fills quan en donen només és per proporcionar disgustos. O si no fixeu-vos que li ha passat al pobre de can Rata, que li apareix el noi que tenia a les Canàries i resulta que ara li diu que és un d’aquells que perden oli. Que per dir-li això més valia que s’hagués quedat a l’Àfrica.

En fi, Marcel·la, que més val que ho sàpigues com més aviat millor i facis la teva vida. Que en Monràs o fins i tot el veterinari, al costat del teu Rami són uns angelets, que se’ls veu venir, però ell... Qui ho havia de dir... !

I no creguis que tot això és per xafarderia, Marcel·la. És que em sap greu veure’t tan il·lusionada, a part del problema de les peles per la reforma, i justificant una absència injustificable. Que, repeteixo, les coses més val saber-les. I encara no sé com aquests de Ventdelplà, que diuen que són els teus amics no t’han dit res, perquè alguns segur que ho saben, això del Rami. Perquè, comptat i debatut, Marcel·la, quins amics tens? I no insisteixo en el tema perquè no vull ferir els teus sentiments, que a mi, Marcel·la, em caus la mar de bé, ni que siguis de Múrcia, que aquí tothom té dret a guanyar-se el pa, ja ho saps; i aquesta mateixa nit ho ha dit el president Montilla, encara que els balls de números no són arguments gaire fiables, que ja ho deia Llull fa anys: s’ha de convèncer per raons necessàries i no per autoritats. No, que jo tampoc he llegit Llull, però ho he sentit dir. En fi, Marcel·la, apa, que ja ens veurem la setmana que ve.

originals, traduccions, adaptacions i transformacions

No sé si m’equivoco, però crec que Turquia és un dels pocs estats laics –no només aconfessionals- que existeixen. A Turquia, com a qualsevol altra part del món, el ministeri d’Educació planifica plans d’estudi, obliga, recomana... Sembla que una de les seves funcions era recomanar un cànon amb els 100 clàssics de la literatura universal per a nens. La llista ves va fer pública l’any 2005 i diverses editorials van traduir els originals, i com que el material era per a nens, hi van afegir il·lustracions. Fins aquí tot més o menys normal, però resulta que alguns llibres no només van ser traduïts sinó adaptats a l’islamisme. Heidi, per exemple, apareix al costat de l’àvia de la seva amiga Clara Sesemann, que ara s’ha modernitzat i ha canviat el vestit europeu per un d’islàmic, segurament després de convertir-se a la religió mahometana per circumstàncies que desconec. Aramis, el dels tres mosqueters, s’ha perdut durant una temporada i també reapareix convertit a l’islam. Huckleberry Finn aprèn versos de l’Alcorà. I així successivament. De manera que segons quina hagi estat la tria de llibres en cada escola turca, es podran llegir versions originals o versions en què el món, de nord a sud i d’est a oest, s’ha convertit a l’Islam. Evidentment, diversos diaris turcs ja han mostrat la seva opinió contrària a aquesta tergiversació. Com a mostra podeu llegir –si sabeu turc- aquests dos art articles: aquí i aquí, i aquí la llista dels 100 clàssics.

No entraré en l’aspecte sociopolític de l’assumpte, que té molts matisos, des de l’intent de manipulació, a la condescendència del govern, que ara es fa l’orni, passant per la manca de respecte a les altres cultures i religions. El que vull remarcar és un assumpte menor: la manca de respecte als textos originals, la manca de respecte als autors, la manca de respecte als que ara són nens i que en un futur pròxim, quan surtin a l’exterior, potser tindran una agradable conversa amb el lector o lectora d’alguna de les obres en versió no retocada i descobriran que ells no han llegit els clàssics, cosa que potser els produirà vergonya o, en els pitjor dels casos, un sentiment d'autoafirmació i una defensa dels pseudoclàssics que van llegir.

En les nostres lletres, i en les castellanes també, s’han produït adaptacions que potser no han arribat a aquests extrems però que han proporcionat –a base de retalls, resums, etc.- lectures que coincidien quant al tema amb l’obra original, però que no se semblaven en res més. Aquestes adaptacions, fins i tot per a adults i en ocasions terriblement dolentes, quina finalitat tenen? Són necessàries? Són com una mena de trailer en mirall trencat per incitar a la lectura posterior de l’original? No ho sé, però tinc la sensació que no són necessàries, que ja arribarà el moment en què cada llibre trobarà el seu lector, i si no és així, no passa res, a la fi no només ens hem d’alimentar dels clàssics ni saber-ne fer un resum afegeix cap prestigi a qui se l’ha llegit. O potser si...?,

sobirania

Sembla que darrerament va quedant clar, sense dubtes possibles, qui és qui en el conjunt del territori estatal i la capacitat d’actuar i de decidir de cadascú. Els exemples són interminables. Començo pel darrer:

El Parlament de Catalunya aprova per la majoria previsible que cal que cessar Magdalena Álvarez, ministra que en el seu dia va confessar que no sabia si la perseguien per dona o per andalusa (compte amb el masclisme o la xenofòbia!) i que avui mateix ha dit que les malaguenyes abans partides que doblegades: olè!. Zapatero i la resta han dit que molt bé, que els ha arribat el comunicat. I aquí, alguns polítics que s’escandalitzen del poc cas que es fa a un parlament autonòmic sobirà (curiosa paraula aquesta de sobirà; recordeu la etimologia? Sí: “el de més amunt”). Com si fos novetat que a Catalunya ningú no ens priva de parlar, però que la possibilitat d’actuar queda més aviat restringida i sovint subsidiària de les sobiranies. Ai, ai, ai, aquestes precampanyes.

Ah, i el rei! El sobirà espanyol ha fet més feina en pocs dies en política exterior que els ministre del ram i totes les oficines autonòmiques juntes. Olè pel rei! I els empresaris dels país diuen que amb compte amb el Marroc i Veneçuela, que hi tenen posades moltes esperances. Passa res, nois! Que la feina ben feta sempre es reconeix, aquí, allà, i a Veneçuela, la Generalitat, que en té potestat, s’encarregarà de desfer malentesos. Encara que caldria preguntar-se perquè no hi ha més empreses nord-americanes amb interessos directes a Veneçuela.

Per acabar, el fiscal de l’Estat actuarà d’ofici per preservar el bon nom d’Aznar o Jiménez Losantos? Em refereixo a la mamada que el segon li va fer al primer a Polònia. O això no és qüestió de sobirania? Mentrestant la sobirania cobrarà per una relació matrimonial consentida (se suposa-que cobrarà i consentida-).

País! Països! Sobirania!

De solituds (1)

La solitud és un tema recurrent en alguns blocs -en la vida no virtual, també. Gairebé en tots, tret dels que són molt monogràfics, se’n parla alguna vegada, encara que sigui tangencialment. I el curiós del cas és que se’n parla amb sorpresa, com si de sobte es descobrís que es tracta d’una sensació aliena a la condició humana, com si fos un símptoma d’inadaptació. És possible que en alguns casos sigui així, que la solitud, les incomunicacions, el sentiment d’incomprensió, sigui el pensament dominant, allò que cal foragitar. Malament: caldrà treballar des de dins o fer veure des de fora que és precisament el fet de ser individus autònoms –en la mesura que ens deixen i ens deixem- el que ens converteix en ésser solitaris, malgrat ser gregaris. Caldrà aconseguir un equilibri entre la solitud essencial de la persona i la necessitat de companyia, sigui aquesta física, sentimental o intel·lectual, i millor si és dels tres tipus.

Potser la solitud més terrible que hi ha és la de qui es troba sempre sol enmig de companyia. Aquí s’hi pot fer ben poca cosa: les solituds acompanyades solen ser incomunicacions difícils de vèncer, que habitualment responen a la manca d’acceptació d’un mateix o la cerca d’uns ideals del tipus que sigui que no solen existir o a què un no vol renunciar. És una situació que es dóna molt en l’adolescència, però que s’acaba curant amb l’edat, amb la comprensió del mon que ens envolta, cosa que no sempre és fàcil, i molt menys en aquest món que ens ha tocat viure, amb unes exigències i una competitivitat extremes, d’una necessitat constant d’acció que contrasten, potser per això mateix, amb la manca de responsabilitat i de solidaritat, en un desentendre’s de l’entorn i dels altres que cada dia em semblen més presents.

Algú em pot retreure que la més terrible de les solituds és la física, la d’aquell que no té ningú amb qui parlar, la d’aquell de qui tothom fuig o simplement deixa de banda. Potser sí, però aquesta solitud gairebé només es veu en alguns vells d’una manera irreversible, i remarco la paraula: irreversible. D’aquesta solitud, d’aquesta tristor infinita, encara no en parlaré, si és que en parlo algun cop.

Deixeu-me copiar ara un post llegit ja fa uns dies que no comento sinó que només deixo perquè m’agrada constatar com una solitud pot ser potser no vençuda però si matisada per la pròpia invocació, cosa que no es troba a l’abast de tothom.

La solitud és una serp. Si et despistes se t'enrosca a l'estómac i no et deixa respirar. Amb el temps, si ets hàbil, pots arribar a hipnotitzar-la amb alguna melodia agradable. Llavors, ben domesticada, dormirà enroscada als teus peus. Mai serà una companya, és una serp, però finalment podràs inspirar i expirar. Inspirar i expirar. No aspiraves pas a res més quan l'estómac t'oprimia. Tampoc ara aspires a allunyar el rèptil; amb poder sentir la teva pròpia respiració regular i tranquil·la ja en fas prou. I sota aquest ulls vidriosos i freds, s'acompassa la seva, ben a prop, es clar.

“La solitud és una serp” a Herba de paraules.


Quin animal més injustament menyspreat, la serp!; sobretot des que la Bíblia la va objectivar com a causa de tots els mals. I, en canvi, com tots els animals de sang freda –els qui en tenen una ho saben- en èpoques de temperatures baixes, com ara, la serp s’acosta a la calor dels cossos humans. És clar que alguns em poden dir que prefereixen un ósset, sobretot si és de peluix. Què hi farem, aconseguir óssets de peluix, ara per ara, no es troba a l’abast de tothom. Cal conformar-se amb el que hi ha i no descuidar la cerca per veure si al final s’aconsegueix l’animalet que simbolitzi la solitud que més s’acosti als nostres desitjos, sense desesperar mai, que el món és ple d’animals i encara queden espècies per descobrir.

P. S.

visions i versions

En arribar a casa, trobo al contestador una veu de la llibreria Sargadelos que em diu que m’ha arribat Exercicios de estilo, que els vaig encomanar fa dues setmanes. Me n’hi vaig a la tarda, cap a quarts de set, però com que tinc temps, no em resesteixo a la crida de l’exposició de la Pedrera: Passió i negoci. L’art a Venècia dels segles XVII i XVIII.

La Fundació Caixa de Catalunya fa sovint unes exposicions rigorosament preparades, completes i espectaculars, amb material que ha anat recollint a poc a poc i que conforma un conjunt complex i atractiu. La mostra veneciana és espectacular, acurada, potser irrepetible a Barcelona. L’espai es divideix en diversos apartats: de les tenebres a la llum, la ciutat dels llibres, Venècia com a escenari, els gèneres de la veduta, Antoni Casanova i el classicisme. No vull ni ser fer un resum del que es pot veure: un plaer per als sentits i per a la reflexió que he recorregut ràpidament perquè tenia el temps just: olis, escultures, aquarel·les, gravats, llibres... Cares, figures, conjunts, foscors, claredats, religions... Història d’una citat i d’un Estat... Us trio un quadre barroerament reproduït al final del post: una cursa de genets a Pratto della Valle, l’únic que es conserva de Giorgio Fossati , gravador i arquitecte; m’agraden aquetes pintures documentals -fixeu-vos en la perspectiva. Hi tornaré amb més temps; encara que sempre em faig aquest propòsit i després no l’acompleixo.

Poc abans de tancar recullo el llibre de Queneau (traducció de Henrique Harguindey Benet i Xosé Manuel Pazos Varela, Edicións Xerais) a Sargadelos. Sóc compulsiu en algunes coses i ara m’ha agafat la dèria de comparar les diverses versions dels Exercicis d’estil que puc llegir sense gaires dificultats. L’edició gallega, a diferència de les altres que tinc, té un pròleg curt, però, en canvi, afegeix l’original francès, com la versió italiana, i conté unes notes en què es concreten algunes de les figures retòriques que es fan servir, a més de l’explicació d’alguns indrets i altres noms propis que apareixen a l’original: l’estació de Saint Lazare, la línia S d’autobusos... Que divertit que la transformació que en les altres llengües és titula Pagès s’hagi adaptat en gallec amb el títol de Mariñeiro.

Bé, si avui acabo abruptament, no m’ho tingueu en compte, és que vull tornar a fer una mirada al llibre sobre l’exposició de Venècia i als Exercicios.

P. S. Què espereu per contribuir a les variacions rodoredianes? Teniu por de enganxar-vos?

m'agraden les tomates i les patates, però adorar-les...

No patiu pel títol, que ara no m’he reconvertit exclusivament en un divulgador de la senzilla cuina casolana, sinó que els temes es presenten de forma imprevista i no em ser estar de fer-vos-en cinc cèntims.

Ja sabeu que sóc un lector discret i que de vegades parlo del que menjo. Doncs avui, en obrir el correu he pensat que algú es volia aprofitar d’aquests dos fets perquè la primera impressió que he tingut és que pensaven que cauria en el parany.

Començava així:

Notificación de Panda Antivirus + Firewall 2007:

El archivo Patatas.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.El archivo tomates.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.

Ostres, resulta que algú sap que menjo patates i tomates amb freqüència i m’ha enviat dos virus sota la disfressa d’aquests inofensius aliments que podien esclatar en intentar tocar-los amb la punta del ratolí, amb el perill de contaminar-me tot l’ordinador amb no se sap quina infeccció. Terrible. Dono les gràcies a Panda.

Continuo llegint la part no eliminada i em sembla que els autors de l’atemptat en grau de temptativa s’han pres massa molèsties, perquè disfressar un virus sota l’aparença d’una publicitat com aquesta trobo que és excessivament elaborat, fins i tot pervers:

Adoro los tomates
Autoras: Mireille Gayet, Valérie Gaudant y Nathalie Gaudant
Número de páginas: 72 (todas en color)
Número de ilustraciones: 116
Encuadernación: en rústica (con sobrecubierta de plástico)
Formato: 14 x 22 cm
Precio: 10,90 euros
ISBN: 978-84-96754-15-7
¡Qué largo camino el recorrido por el tomate desde su nacimiento en América del Sur, probablemente en Perú, hasta nuestra mesa! Rojo, anaranjado, verde, amarillo o incluso blanco, liso o acanalado, redondo o alargado, los incas ya habían seleccionado numerosas variedades.Desde las variedades de tomate más grandes hasta los pequeños tomates cherry, el único problema es elegir los mejores para llevarlos a la cocina.Crudos en las ensaladas, aliñados con un simple chorrito de aceite de oliva, en potajes calientes o fríos, cocidos al horno, rellenos o gratinados... Además, los tomates permiten también ser guardados en conserva. En fin, se adaptan... a todos los gustos.

Pot ser que realment sigui publicitat d’un llibre? De dos llibres, de fet, perquè també hi ha l’equivalent sobre la patata, amb una descripció tan sucosa com aquesta i amb un bé de Déu d’il·lustracions, més que pàgines.

Continuo investigant i l’editorial no em diu gaire res: Lectio Ediciones? M’envien publicitat de llibres en castellà d’una editorial desconeguda sobre uns temes monogràfics que tampoc és que siguin les meves lectures habituals?

Acabo recordant que Lectio Ediciones és el segell de Cossetània quan publica els llibres traduïts al castellà. Respiro. Els de Cossetània fa algun temps que em tenen al corrent de les novetats i ara han pensat que potser també m’interessen les seves traduccions. Bé, segur que no, que és un d’aquests automatismens publicitaris que no tenen en compte el subjecte que rep la propaganda.

Està bé això de fer la mateixa gent l’edició al català dels seus propis llibres. En aquest cas, obres que no deuen tenir un nombre excessiu de lectors i que no deuen ocasionar baralles editorials per quedar-se amb els autors. Per altra banda, encara que no l’he llegit m’atreveixo a opinar: qui deu comprar aquests llibres? I, tan interessant com aquesta pregunta: qui els deu escriure? Ja sé que hi ha gustos per a tot i que jo mateix no m’atreviria a confessar alguna de les meves lectures, però... Potser sí que tractant-se de llibres de cuina – amb la història dels productes inclosa, un toc culturalista interessant- la venda està assegurada.

Pensant, pensant, arribo a la conclusió que aquests de Lectio (amb bloc inclòs) han muntat un bon sistema publicitari. T’envien unes imatges que vull creure inofensives i que alerten l’antivirus, i davant de la singularitat del fet, algú com jo, procliu a parlar de nimietats, fa publicitat gratuïta que d’altra manera no hauria estat possible. No està malament. El seu sistema imaginatiu m’empeny a perdonar-los l’ensurt, però que no m’ho tornin a fer.

P. S. Vista la publicitat que aporto, seria un detall que m'enviessin el llibre de les patates o de les tomates. Suposo que demanar els dos seria abusar.

vinagre

A casa, rarament em quedo sense el meu vinagre preferit, però alguna vegada que he estat poc previsor o, sense el meu consentiment, n’han agafat per netejar vidres, he hagut d’anar a comprar-ne una ampolla mentre arriba el moment de tornar-ne a portar del poble. És penosa la poca importància que la majoria dels botiguers donen al vinagre –de la impersonalitat del supermercat no cal parlar-ne- i de la perplexitat que manifesten quan els demanes consell –qui demana consells sobre vinagres?-. En una de les darreres ocasions en què vaig haver de recórrer a un vinagre desconegut, vaig triar-ne un de xerès que valia menys que una ampolla de vi mitjanet-baix. El botiguer, amb qui de tant en tant mantenia converses sobre menjar i que m’explicava els vins que bevia i les rutes gastronòmiques que feia, no sempre amb l’aprovació de la seva dona, es va mostrar escandalitzat en veure que no agafava una ampolla de les de plàstic transparent etiqueta vermella. Em retreia que em gastés tants diners en un líquid que no em beuria directament. Vam fer comptes i vam arribar a la conclusió que a mi aquella ampolla em resultava barata ja que em duraria més de dos mesos, mentre que ell segurament es gastaria el mateix en el vi del dia si no anava al bar del costat a menjar el menú. Hi ha gent que encara considera que el vinagre és un element secundari a la cuina i així surten algunes amanides.

Solc tenir dos vinagres diferents, de vegades més. Un és el del poble, que no sempre té la qualitat que caldria, i l’altre és un vinagre de Mòdena, que algunes vegades barrejo amb l’altre. Del vinagre de Mòdena se n’ha fet, i no sé si encara passa, un abús considerable, embafador; i també hi ha molta falsificació. Dels que tenen herbes macerades o altres condiments, no en parlaré perquè no en gasto.

Els plats que requereixen o on va bé el vinagre són molt variats, però gairebé tothom en posa a les amanides que tenen enciam. No fa gaires dies teníem una conversa habitual sobre el tema on cadascú exposava l’ordre en què s’han de tirar els tres ingredients bàsics i populars de les amanides: sal, oli i vinagre. Hi havia qui ho feia en aquest ordre i d’altres que el variaven, i en tots els casos donaven raons que podien semblar convincents. Jo crec que la millor manera per aconseguir la homogeneïtat en l’amanida és preparar una vinagreta (si algú hi tira altres ingredients és cosa seva i serà benvingut qualsevol suggeriment) en un recipient d’una certa fondària i barrejar-hi posteriorment el material concret que s’hagi de menjar. En aquest país, però, això es fa molt poc, pràcticament mai. És una llàstima.


Ja m’he allargat massa. En realitat únicament volia dir que les persones són com les amanides, ni ha de tot tipus, però jo prefereixo les que tenen ingredients variats i ben barrejats; i, de vinagre, no gaire, tret d’ocasions excepcionals.

el 30è joc literari d'en Jesús M. Tibau

En Tibau s’ho passa de conya -i nosaltres també- amb les seves endevinalles literàries que ens fan voltar per les virtualitats de la xarxa i per la geografia, també virtual, del país. Després invita alguns a prendre’s unes ampolles de vi o a passar un cap de setmana per terres del sud, sense virtualitat, en directe. En Jesús és un blocaire-escriptor-funcionari-relacionspúbliques que ens porta una mica de joc literari els dimecres de cada setmana, i nosaltres que li ho agraïm.

Ara, per celebrar la trentena setmana de l’aparició del primer joc literari s’ha empescat un macrorecorregut i ens diu que la cosa anirà així:

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors.

El meu text és el següent:

"Per tota l’extensió de les maresmes surava una quietud de desert, un silenci profund i angoixós que l’oprimia."



Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

I res, que en Tibau no ens diu als col·laboradors quants fragments trobarem ni en quins blocs, de manera que és qüestió d’entrar a casa seva i anar seguint.

És possible que els participants hagin de demanar les vacances que els deuen a la feina o bé una excedència per poder fer el camí proposat. Bé, ja veurem si jo em decideixo, dependrà del premi.



Aprofito aquest espai publicitari per recordar un altre joc aquí a la vora, a transformacions, on alguns de vosaltres i jo tenim una participació més directa amb un viatge que afecta únicament a la imaginació.

I més publicitat: sembla que dema a quarts d'11 hi haurà una tertulia a través de xat a "la tertúlia". Més detalls al bloc.

Les conspiracions

Havia pensat parlar avui d’unes quantes conspiracions relacionades amb la política en general i amb el país en particular, però “Amics, coneguts i saludats” (sóc l’únic que mira la tele?) m’ha torçat –o torçut?- la idea. És clar, el títol del programa era S’està morint el català? (es referien evidentment a la llengua –ai, aquesta dèria a confondre un adjectiu amb un substantiu) i deixo les altres conspiracions per més endavant.

Res de resumir per explicar el que no heu vist, si mireu la llista d’invitats ja us en podeu fer una idea i si no, ja teniu la vostra pròpia. Com que la meva primera intenció era parlar de conspiracions, hauré de dir que sí, que el català s’està morint a causa d’una conspiració. I com que és difícil d’establir qui participa en les conspiracions i quins mètodes fa servir., no m’embrancaré en noms i detalls i anirem al centre de l’assumpte.

El català s’està morint com qualsevol cosa terrenal; l’interessant –si és que interessa- és saber l’esperança de vida que té sempre que no tingui una infecció inesperada –de les altres en té algunes- que no es pugui guarir amb alguna medicina moderna o antiga. Adverteixo, com ho he fet altres vegades que sempre que parlo de la llengua catalana em refereixo a la parlada, l’escrita és literatura, és s dir, una cosa molt interessant però més versemblant que real. Quina esperança de vida té, doncs? És inútil especular, ara per ara ningú en té la més punyetera idea per molt que alguns es guanyin part de la vida donant dades i dates sobre la seva mort. Generalitzem més, doncs. Les enquestes del programa, d’aquelles que es van actualitzant a mesura que passa el temps i que depenen del pur atzar, concretava cap al final que un 65 % dels participants pensaven que la llengua es moria i la resta, que no (aquí no val: no sap, no respon). Com que em sembla una xifra tan aleatòria com una altra, la prenc com a vàlida i em permeto jugar-hi per dir que la vida del català depèn en un 65 % de la voluntat dels seus parlants (no dels seus escriptors) i en un 35 % de les lleis, disposicions addicionals i similars que promulguin aquells qui en tenen potestat. I si no hi hagués cap llei, dependria en un 100% dels seus parlants. Més fàcil no pot ser. Ara és quan tocaria concretar argumentacions, estratègies, detalls..., però això ho sap cada parlant mitjanament racional i raonable i no seré jo qui tingui la supèrbia de voler donar consells.

En aquest punt hauria d’arribar el moment de parlar sobre les conspiradors i els seus sistemes, però comprendreu que el que acabo de dir al final del paràgraf anterior serveix també aquí i que encara –han passat uns segons des que ho he escrit- no em domina la supèrbia. A més, és fa tard.

Deixeu-me acabar aquesta primera part amb una frase d’un exalcalde catalanoparlant de l’Alguer encara viu pronunciada aquesta mateixa nit quan l’entrevistador li preguntava si pensava que Catalunya havia oblidat l’Alguer (o era l’algurès?):
No sé si Catalunya a oblidat l’Alguer (o era l’alguerès) però nosaltres no oblidarem Catalunya (o era el català?).
Doncs això, que cadascú pensi amb els seus oblits i amb els seus records i que faci el que li sembli. I plego que ja m’està sortit l’esperit renaixentista.

La segona part? Un poema. Dubto entre dos, però acabo triant aquest d’un optimista impenitent:

Quin resplendor té el Guadarrama,
quin resplendor carena endalt,
tota la serra està nevada
però és la nit dins un mirall.

Passen els Reis. Què els portarien,
si va un estel al seu davant:
-aquests poblets potser escriuen,
potser els Reis no ho reben pas.

Però el resplendor és a la muntanya,
potser no escriuen i Ells hi van:
Senyors, deixeu a aquestes terres
la comprensió i l’amor que els cal.

Ompliu-los ben bé les galotxes
i reposeu a l’Escorial.
Senyors, beneïu-los aquests sostres:
Que els quedi un xic de voluntat.

Salvat-Papasseit: “L’epifania a Castella”, dins Les conspiracions.

Avui, dimarts i 13.

realitats i fantasies

Sempre m’han interessat les paraules i les imatges, i no tant les persones que les fan o les diuen. Algunes imatges i paraules que m’agraden responen a un estat de gràcia de les persones que després no es corresponen amb la gràcia de la mateixa persona al llarg de tot un dia i ja no parlem d’espais més dilatats de temps. Estic segur que aquesta mateixa sensació la teniu alguns –només alguns- de vosaltres. Ara seria el moment de posar exemples, però que cadascú es busqui els seus. Per compensar, diré que de vegades hi ha persones sense imatges ni paraules a destacar amb les quals un pot passar estones molt agradables i repetir-les indefinidament.

Em sembla que alguna vegada el que escric m’agafa vida pròpia, aliena a la meva intenció, perquè ara no volia parlar d’imatges i paraules en el sentit del paràgraf anterior sinó per reviure una vegada més el vell tema de què és superior: la imatge o la paraula. No cal que hi penseu massa, ja respondre jo per vosaltres: depèn.

Ara bé, davant d’una imatge o d’unes paraules sobre el mateix fet, què ens convenç més, el que veiem o el que ens expliquen? En aquesta disjuntiva m’he trobat en llegir un article de Vilaweb en què les imatges semblen desmentir les paraules o a l’inversa.

Centenars de persones protesten a Barcelona contra l'especulació immobiliària
La manifestació s'ha fet coincidir amb la celebració del Meeting Point

Prop de mig de persones han participat avui al migdia en una manifestació contra l'especulació immobiliària que ha sortit de la plaça Orfila de Barcelona, al barri de Sant Andreu. La protesta l'han convocada diversos moviments socials i grups en defensa del territori coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Barcelona Meeting Point, una de les fires del sector immobiliari més importants d'Europa. Els manifestants consideren que la fira representa l'especulació.

Com quedem: centenars de persones, com diu el titular, o mig de persones, segons el cos de l’article? En les fotos del’article es veuen unes quantes persones, però, no podria ser un muntatge? És clar, el que m’intriga és la manifestació de mig persones (d’acord, el redactat correcte hauria de ser mitja persona). A quin aspecte es refereix l’articulista quan diu mitja persona: al moral o al material?

Direu el que us sembli, però jo trobo molt més interessant i digna d’explicar la manifestació de mitja persona que la de mig miler, sobretot si tenim en compte que de l’especulació immobiliària ja ho sabem tot i ningú amb poder per aturar-la en fa res. I evidentment, mitja persona és molt més noticiable que un grup nombrós; i en el cas de les consignes, fan de molt més bon unificar, no hi ha dessidents. Centenars de manifestacions de mitges persones serien molt més efectives que una sola manifestació en grup, n’estic gairebé segur. Després ja s’unificarà.

Per cert, una bona idea sortir d’una plaça amb un nom que s’adiu tant amb el motiu de la marxa: la plaça Orfila, a la qual Verdaguer va dedicar un poema en què, al final, no falta la al·lusió a l’especulació econòmica, tan arrelada al país.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria:
de tant filar or
li diuen Orfila.
Lo fila tan prim
que tot just s'obira;
n'apar un cabell
del front d'una nina.
Lo filador d'or
diu que en té una filla;
que és un pom de flors
no cal que us ho diga:
fila l'or com ell
i la plata fina,
retalla brillants
i perles enfila.
Qui s'hi casarà
pot plantar botiga;
no es casa ella, no,
que es fa caputxina
lo primer dijous
de Pasqua Florida.

Quan vora l'altar
son cabell deslliga,
n'apar un riu d'or
que surt d'una riba
o un camp de forment
que la falç inclina.
Son pare que es perd
recull les espigues,
i trist i solet
torna a la botiga
la garba de rulls
que al matí n'eixia.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria;
de tant filar or
li diuen Orfila.
Mes ai!, pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d'or
cabells de sa filla.

les filles de l'escriptor

Del juny al novembre de 1921, van aparèixer a la revista infantil “La Mainada” una sèrie de proses de Salvat-Papasseit amb el títol d’”Els nens de la meva escala”. Encara que en aquestes breus narracions apareixien alguns altres infants, la protagonista era la Salometa, la filla de l’escriptor, que en aquell moment tenia poc més de dos anys. Els textos de Salvat són curts, directes, detallistes, deliciosos. L’escriptor recrea diversos moments de la vida de la seva filla, dels altres nens i d’aquells qui hi tenien un contacte més proper, sense gens de retòrica i amb aquella admiració o sorpresa que els adults senten per les ocurrències dels petits, que en el cas dels pares sovint es converteix en una exageració que els fa pensar que els seus fills tenen unes qualitats i una precocitat que supera la dels altres nens. I en alguns casos deu ser veritat.

Quan les proses de Salvat a “la Mainada” van acabar-se, va continuar la secció en una altra ploma, però sembla que no va tenir gaire èxit, ja que va deixar de publicar-se el mateix 1921. No sé si els lectors de la revista sabien el motiu pel qual, de manera tan sobtada, no van poder llegir més aquelles anècdotes que segurament els agradaven tant. Nosaltres sí que sabem la causa: Salvat va anar a Cercedilla per tal de seguir un tractament que li millorés la seva salut. Des de Cercedilla –on va escriure Les conspiracions- anava enviant de tant en tant postals a la Salometa. Més tard, des de Les Escaldes, la seva filla Núria (nascuda el 20 de gener de 1922) també rebria alguna postal. L’escriptor estava greument malalt, però es mantenia esperançat. Era l’època de La gesta dels estels i de La rosa als llavis.

Salvat-Papasseit va morir el 7 d’agost de 1924. Què se’n va fer de les seves filles? A què es van dedicar? Queden descendents directes de Salvat? Sobretot la Salometa, la nena entremaliada i vital que enamorava el pare i els lectors que llegien les seves aventures, on va anar a parar? Quina vida va tenir? Es va casar? Va escriure, també?

La Salometa, immortalitzada pel seu pare, va viure fins als 26 anys. Va morir de tuberculosi, com el seu pare, al Sanatori de Terrassa l’any 1945, al principi de la inacabable postguerra de fam i misèria per a la majoria dels vençuts i per a alguns dels vencedors. Jo no en sé res més. La petita Núria va morir poc després dels dos anys, el febrer de 1924, sis mesos abans que el seu pare. D’en Salvat, no en queden descendents directes.

Fi de la història.

espai publicitari

Avui cedeixo el meu post al bloc transformacions, que acaba de concretar les bases del joc, concurs sense competitivitat amb premi sense recompensa econòmica, o com se li vulgui dir (sembla que no s’aclareixen gaire). M’assegura que ja té transformacions a punt per començar a omplir el bloc i que hi ha transformadors que es barallen perquè volen ser els primers a col·laborar, però no me’n refio gaire. En fi, no importa, ja sabeu que als amics s’han de fer costat en qualsevol circumstància, i jo no em puc negar a fer la publicitat que em demana. Que li feu o no una visita és cosa vostra.

(Perdona que no sigui més entusiasta, però fins que no vegi que la cosa comença a rutllar... Que demani que t’enllacin els blocaires? Va, va, que ara tinc una mica de feina... D'acord, incloc la imatge.)

a mitjanit

Avui ha estat un dia llarg, cansat, però de cansament satisfactori, estimulant. He fet una pausa llarga per dinar i he arribat a casa a quarts de 9 de la nit. A mig matí he comprat el diari a la cantonada del carrer de dalt de casa i el pa al Bonpreu. El bar Gredos fa dies que ha tret les taules que tenia al carrer i ja no veig el fill d’en Sagarra. De vegades he tingut temptacions d’aturar-me un moment per dir-li que llegeixo els seus articles del diumenge o comentar-li, quan va escriure la reivindicació de Villalonga, la meva adhesió a l’homenatge, no tant pel propi Villalonga com per la mesquinesa del diari que el va ignorar. És possible que no parli mai amb en Sagarra, que continuem sent dos desconeguts que es creuen sovint per aquest Eixample -perífèric el meu, mig Gràcia mig Sagrada Família- que alguns creuen fred i distant, reiteratiu, i que a mi també m’ho sembla en alguns moments, però on jo he viscut la major part de la meva vida al meu gust.

A la nit, entrevisten el fill de Sagarra a L’hora del lector. Parlen sobretot de Vida privada. Sí, comparteixo part del que diuen, però jo prefereixo les Memòries, i no crec que sigui només per deformació professional. Les Memòries em semblen sensacionals, indiscutibles. Agafo una edició popular que té molts fulls doblegats assenyalant algun passatge que per alguna raó volia remarcar. Trio una d’aquestes pàgines, encara que no crec –ho dubto- que volgués retornar a aquest fragment concret, però no importa, ara el trobo adequat al meu moment:

Ell havia escrit aquell Somni d’Isabel que avui no és que em resulti una obra definitiva, però que aleshores jo repetia de nits, quan em deixaven sol a la cambra i la por em privava de dormir. Recordo d’una manera precisa que quan jo em deia aquells dos versos: “Ella es posa les mans als polsos – com un àngel mig rient”, d’una manera que encara avui em fa tremolar, d’una manera al marge de tota posterior ironia i de tota documentada malícia, jo sentia positivament, la presència d’alguna cosa tèbia i alada, d’una realitat imponderable, teixint al voltant meu com una teranyina de fils platejats, que m’abrigava del fred de la por i em produïa la profunda inconsciència del repòs absolut.

Josep Maria de Sagarra. Memòries.

inanitats (V)

En Litus i, abans, la bitxo em porten llums i olors del Delta.

















Entre les canyes,
s’ajeuen dues barques
fan migdiada























A la Marquesa,
libèl·lula vermella
porta la posta

riuada de blocs (compte amb les inundacions!)

Em repeteixo i confirmo que intentar generalitzar sobre els blocs és possible en la mateixa mesura que ho podem fer sobre el món que ens envolta. Si fa uns anys es podia tenir la pretensió de dir sobre els blocs que un els coneixia pràcticament tots, ara això ja és impossible, i parlo només dels escrits en català.

Fins i tot comença a ser difícil arribar a conèixer els blocs que tracten un camp temàtic determinat; per exemple, els que d’una manera o una altra parlen d’ensenyament o educació. En aquest camp, sembla que la cosa s’ha complicat moltíssim a partir d’aquesta proposta d’ara fa dues setmanes:

XTECBlocs és el nou servei que ofereix el Departament d’Educació per facilitar l’edició de materials didàctics en línia en un entorn àgil i segur, alhora.
Tot el professorat amb identificador de la XTEC i l’alumnat amb identificador de l’edu365 en pot fer ús sense cap altra limitació que el respecte a la legalitat vigent i a la finalitat pedagògica a què els blocs han de servir. No s’hi val fer-hi blocs personals! Vigileu amb les dades que hi difoneu i vetlleu per tenir-ne els corresponents permisos!
De fet, ara el vostre principal repte ha de ser: “Què puc fer amb un bloc que millori el procés d’ensenyament i aprenentatge que condueixo?” Si necessiteu exemples d’usos didàctics del blocs, us recomanem que feu un tomb per educastur blog.

Quants blocs nous han aparegut? No ho sé i mentiria si digués que m’interessa gaire saber-ho, però us dono una xifra. Des del moment en què he entrat aquest matí a la pàgina on hi havia l llistat de novetats, a les 10 aproximadament, fins a les 8 d’aquesta tarda s’han creat al voltant de 100 blocs. Una barbaritat. Si segueix aquest ritme l’XTEC corre el perill de bloquejar-se. Ja es veurà. He entrat en alguns i majoritàriament hi ha el mateix post: Benvingut/da a XTECBlocs. Aquest és el teu primer article. Edita’l o esborra’l i comença a fer ús del bloc!

Tindran continuitat aquests blocs? La majoria dels que subsisteixin, els llegirà algú més a part del col·lectiu de la pròpia escola? Malgrat que poden ser llegits des de qualsevol part del planeta, em temo que la seva difusió serà la mateixa que la d’una revista feta per aficionats d’un col·legi o per un grup d’amics. O potser no tant. El primer que n’enllaci algun que m’ho faci saber.

P. S. En el moment de penjar aquest post, llegeixo que hi ha 2270 blocs en aquest servei de l'XTEC.

Aprofito per recordar que a la tertúlia parlen d'educació. Si hi voleu participar...

remodelacions

Ja us heu fixat que des de fa uns quants dies tinc renovat l’aspecte extern del bloc. He passat de certa austeritat a una exuberància potser no tropical, però prou evident. Feia temps que em mirava les noves prestacions de blogger, molt més funcionals, però em feia por que amb el canvi se’m perdessin alguns posts, com havia sentit dir en algun lloc. Al final vaig pensar que jo ja m’havia llegit les meves anotacions i que segurament no ho tornaria a fer; em sabia greu també per alguns comentaris: aquestes complicitats que ajuden a donar vida al que escrius. Bé, m’hi vaig posar i tot va funcionar més o menys bé, excepte els comptadors de visites i alguna altra cosa que he hagut d’afegir posteriorment.


De vegades va bé canviar els mobles de lloc, pintar les parets, afegir algun objecte. Entre els objectes nous, hi ha l’enquesta que no tenia cap altre objectiu més que el de veure si funcionava i les ganes de participar de la gent. Ara acabo d’afegir un calendari, d’aquells que podríem anomenar de bloc, que tampoc no serveix de gaire res però que fa joc amb la resta. Part del material de la dreta és piratejat a partir del botó dret del ratolí: s’entra en un bloc i es tria “visualitza el codi font”, es copia el que interessa i s’afegeix a la plantilla després d'algun petit canvi; bé ja ho deveu saber.



Sobre l’enquesta, he de manifestar que els guanyadors són els qui van votar L’Odissea. La imatge, pertany a una escultura que es troba al passeig marítim de l’Ampolla i em va sorprendre positivament veure que es dedicava a la lectura o, si voleu, a l’aventura, que tot és el mateix. L’Ampolla ha prosperat molt darrerament, al menys externament. El seu passeig, llarguíssim, vorejant la mar, és molt agradable i encara ho serà més quan s’acabin els darrers detalls. Al mateix temps, però hi ha aspectes urbanístic que clamen al cel i que, si no m’equivoco, tindran continuïtat (els clams i l'urbanisme). A curt termini no hi ha res a fer: és el progrés, el moviment que crea riquesa en moltes o poques butxaques, la planificació per al futur més immediat i la manca d’interès en el futur més llunyà. N’hi ha que encara ho fan pitjor, em dirien alguns planificadors. Segur, només cal llegir els diaris.

del perill de les anàlisis tardorals innecessàries

La meva aficció a fixar-me en la llengua escrita –no tant en la parlada, que exigeix excessiva rapidesa mental- i la meva incapacitat d’anar molt més enllà de la literalitat dels missatges em produeix sovint alguns plaers, però també és l’origen de situacions que després, pensant fredament, trobo que em podria haver evitat, no només perquè no m’han servit de res, sinó que fins i tot m’han perjudicat. Us poso un exemple perquè us feu càrrec del que us vull dir.















Ja heu vist la foto amb els bolets i la nota. Molt bé, qualsevol altre, sobretot tenint en compte que els rovellons eren fora de la vista dels dependents de la verduleria, hagués fet el que li hauria dictat la seva consciència en aquell moment, jo no, jo em vaig haver d’entretenir intentant esbrinar què volia dir la nota exactament.

En primer lloc, es sabut que un dels elements bàsics de l’oració és el predicat, sobretot el verb que en fa de nucli. Després es mira el funcionament dels altres elements: els complements del verb i els subjecte, si n’hi ha. Nucli del predicat: poden escollir; subjecte: els bolets. Em crida l’atenció la perífrasi; el verb poder més un infinitiu transmet una idea de possibilitat. En aquest cas, si afegim la negació, sembla que el missatge nega la possibilitat de triar els bolets. No ho veig clar, perquè és evident que es poden triar, com ho demostra el fet que compradors que han arribat més tard que jo ho estan fent, i es fixen sobretot en els que semblen en més bon estat i són més petits. Mentre dono voltes a l’oració, vaig agafant trompetes de la mort i rossinyols, que no tenen cap cartell amb insinuacions sobre la tria, potser perquè són més uniformes. Torno als rovellons (són rovellons?). És possible que l’aclariment de la intenció de l’autor de la nota siguin les dues línies finals: un de gran, un de petit (la coma és meva). Aquesta sembla una oració imperativa amb verb sobreentès; vindria a significar una cosa així com: trieu-ne successivament un de gran i un de petit. Penso que la voluntat de l’emissor hagués quedat més clara si en lloc de la perífrasi de possibilitat anterior hagués fet servir una perífrasi d’obligació amb el verb caldre o haver de, és a dir, tenint en compte tota la nota: No heu d’escollir els bolets. Agafeu-ne igual quantitat de grans que de petits. Entenc que una nota com aquesta hagués quedat poc adequada delque s’espera del tipus de botiga i possiblement per aquesta raó l’ha evitada l’amo de la verduleria, tot i ser conscient de l’ambigüitat que el seu escrit podria produir en determinats clients. És clar que aquí no s’acabava la cosa, quedava un dubte per resoldre. Fins a quina mida es podia considerar que un bolet era gran o entrava en el grup dels petits? Els quantitatius gran i petit no són gaire precisos tractant-se d’un producte que presentava una heterogeneïtat considerable. Entre els grans i els petits es podia parlar dels mitjans?

Encara m’hagués entretingut més en les meves consideracions (es tracta d’una oració passiva que es pot convertir en impersonal si es fan desaparèixer els bolets? Fins quin punt la construcció afecta l’acció resultant? ...) si no m’hagués adonat que mentrestant jo intentava esbrinar el veritable significat de l’anotació (per altra banda claríssim en el doble subratllat, veritable síntesi) , els altres compradors s’afanyaven a omplir bosses de plàstic i jo corria el perill de triomfar en l’aspecte gramatical, però de fracassar en el gastronòmic per falta de gènere. Així que vaig pensar una vegada més que la llengua és una cosa viva i extraordinàriament dinàmica i d’interpretacions variades segons els factors que cadascú considera més importants i que en aquell moment s’imposava tenir en compte el context situacional i el referent més que els altres factors comunicatius. En resum, que a la caixa vaig pagar vora mig quilo de rovellons més aviat grans i en condicions discutibles. Quin remei!