esborrany d'una modesta proposta

Fa temps, als vidres de les finestres dels vagons de metro de Barcelona es podien llegir fragments d’alguns llibres que feien més o menys referència als viatges. Crec que en vaig dir alguna cosa després de llegir un text de José Carlos Cataño, company al pis del carrer Diputació durant uns anys. Em va semblar una bona idea, això dels textos: la possibilitat de retrobar o descobrir els apunts –i d’imaginar-ne uns altres- era un estímul per als aficionats a la lectura que no som lectors entotsolats dels llibres en els transports públics.

Veig ben clar que no és suficient que la ciutat promogui els transports municipals amb arguments purament utilitaris, cal que ofereixi estímuls més imaginatius, més atractius, amb un plus cultural. En una societat com la nostra, tan enfeinada, que, al mateix temps, busca noves formes de lleure i que aprecia el joc en totes les seves manifestacions com mai no s’havia fet abans, jo, modestament, m’atreveixo a fer una proposta que satisfaci els amants de les lletres, que en creï de nous i que, al mateix temps, faci que viatjar en autobús no només sigui una obligació, sinó un plaer basat en el descobriment.

Deixeu-me esbossar el meu plantejament i, si voleu, més endavant en podem parlar a fons. Molts de vosaltres coneixeu el llibre de Raymond Queneau titulat Exercices de style. Com sabeu, es tracta d’una petita joia literària divertidíssima i d’un desafiament als traductors professionals i aficionats que l’autor va publicar l’any 1947 i va revisar el 1963. Queneau comença amb unes Anotacions. Us la deixo traduïda al català i després continuarem:

ANOTACIONS

A l'S a una hora punta. Un home d'uns vint-i-sis anys, barret tou amb cordó en comptes de cinta, coll massa llarg com si l'hi haguessin estirat. La gent va baixant. L'home en qüestió s'enrabia amb un veí. Se li queixa que li doni empentes cada vegada que passa algú. To ploraner que vol passar per murri. Quan veu un seient lliure, s'hi precipita.
Al cap de dues hores, el trobo a la Cour de Rome, davant l'estació de Saint-Lazare. És amb un company que li diu: «T'hauries de fer posar un botó suplementari a l'abric». Li indica on (a l'escot) i per què.

A partir d’aquí, Queneau construeix 98 variacions sobre el fet d’extensió, intenció i estil diferents. Aquesta petita observació de la vida quotidiana que heu llegit es converteix en un motiu d’experimentació que focalitza el fet des de perspectives retòriques diferents, des de diversos gèneres literaris (èpic, dramàtic, lírica japonesa...), amb jocs sintàctics diversos, amb to còmic, amb transmutacions de lletres, etc. En fi, un veritable tour de force en els aspectes formals i de contingut.

Doncs bé, es tracta que a cada autobús de la línia metropolitana s’escrigui una variació. A ser possible –i aquí entraria en joc la imaginació dels responsables-, caldria que cada text tingués alguna relació amb el recorregut, amb la tipologia dels hipotètics viatgers, etc. Per exemple, els autobusos que passin per algun dels indrets on sembla que darrerament s’han detectat males olors podrien portar la variació titulada “Olfactiu”, als que passin per davant de les seus o seu d’algun diari, es podria llegir “Nota de premsa”, als que arribin a Mercabarna... Com que els recorreguts són llargs i solen passar per llocs que ofereixen diverses possibilitats interpretatives, cada cert temps caldria canviar els textos. Intueixo que els passatgers habituals d’un recorregut no es conformarien amb les úniques variacions de la seva línia natural i que agafarien les altres línies, com a mínim amb dues intencions: acabar la lectura del llibre i descobrir si la adequació dels textos al recorregut ha estat prou encertada. En fi, que els transports municipals fins i tot necessitarien ampliar el nombre d’autobusos i marcar-se nou recorreguts a mesura que els usuaris reclamessin un text propi per al seu barri. Es podria pensar que al final els autobusos acabarien morint d’èxit, que arribaria un moment que ja no es veuria ningú a peu fent recorreguts llargs per Barcelona. Aquesta és una situació, evidentment, que no em toca solucionar a mi.

Alguns podeu objectar que 99 textos en una ciutat com Barcelona, no cobririen sense repetir-se tots els trajectes de la ciutat. Bé, aquí és on entra en joc la segona part de la proposta. Cal recórrer a les traduccions. En una ciutat cosmopolita com la nostra, s’agrairien les 99 versions en la llengua original, el francès, i les castellanes, les italianes, les àrabs, i qualsevol altra llengua. Al mateix temps, en un país i una ciutat amb tant interès per les llengües, però tan mandrosa a l’hora d’aprendre-les, aquestes petites píndoles serien un material complementari important, encara que no definitiu.

Imaginem, per exemple, aquestes tres inscripcions en tres autobusos diferents:

Tanka

L’autobus arrive
Un zazou à chapeau monte
Un heurt il y a
Plus tard devant Saint-Lazare
Il est question d’un boton

Un autobús ve
Un zazou amb barret puja
Un aürt hi ha
Més tard a Saint-Lazare
D’un botó va la cosa

Il carro avanza
Sale con il cappello
Subito un urto
A sera a San Lazzàro
Questione d’un botone

I així en els idiomes que es vulgui. Quina línia assignaríeu a cadascun d’aquests tres autobusos? Per cert, heu fet el recompte de síl·labes?

Bé, no insisteixo més de moment. Però abans d’acabar deixeu-me recordar que podeu trobar el llibre de Queneau a Internet, encara que només sigui en la primera versió. Si el voleu comprar, us aconsello la versió italiana amb introducció i traducció d’Umberto Eco, publicada a l’editorial Einaudi: a les pàgines de l’esquerra hi ha l’original i a les de la dreta les recreacions, més que traduccions literals, de l’escriptor italià. Si considereu que amb el francès i l’italià no us en sortireu, compreu també l’edició dels Quaderns Crema, amb traducció i presentació d’Annie Bats i de Ramon Lladó.

Continuarà...