menys de cinquanta segons

Veig al telenotícies un vídeo curt gravat el 7 d’octubre (el teniu aquí; en la versió reproduïda per TV3 cal esperar que s’acabi la publicitat de SEAT –AUTOEMOCIÓN). Un noi agredeix una noia en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat. La noia és equatoriana i té 16 anys, podria ser una alumna meva; el desgraciat en té 21 , es diu Sergi Xavier M. M. i ja té antecedents, viu a Santa Coloma de Cervelló. No li agraden els emigrants, vol que tornin al seu país. El desencadenant de l’agressió sembla que va ser una mirada. El jutge ha cridat el noi, que ja torna a ser al carrer. Al vagó, un testimoni que no ha vist res. Un episodi més de la vida de S. X. M. M. que continuarà amb episodis semblants. La noia té por i no surt de casa. Potser és el seu primer episodi.

En veure les imatges m’he anat alterant, m’he anat enrabiant. Sé que cada dia es produeixen casos semblants, casos molt més greus, n’he vist alguns personalment i molts més en diferit, d’aquells que acaben amb la mort. Què té aquest episodi de diferent? La immediatesa. La indefensió de la víctima propiciatòria que m’és propera. Cada dia suporto menys la violència, cada dia em torno més violent amb la violència. Cada dia em costa més buscar i trobar justificacions en aquesta societat més pròxima on es permet el primitivisme irracional; aquesta societat de vides petites plenes de projectes en què som cada cop més civilitzats i també més deshumanitzats, més gregaris i més individualistes, més sensibles i més insensibles. Davant de l’agressió he sentit una doble impotència: la primera per no ser present al vagó, la segona pel dubte de si jo també hagués girat la cara.

En fi, això és avui. Demà, i l’altre i l’altre, tornaré a parlar de llibres o dels polítics o d’algun plat de cuina, de la bombolla immobiliària, del rètol d’un aparador, d’alguna malaltia, d’algun detall de la feina, d'algun cas de violència domèstica (quin eufemisme!), fins i tot de l’Àfrica ignorada que ignoro... Bé, tot això serà demà, perquè la vida, és clar, continua. I continuarà la del Sergi Xavier i la de la noia equatoriana sense nom. Ara -no em durarà gaire per un episodi tan insignificant- encara se’m menja la ràbia i la impotència, però ja noto que em comença a baixar l'adrenalina.