Record de l'Isidor

Passo deu dies amb poca comunicació exterior més enllà del triangle format per l'Ampolla, el Perelló i la Cala. Converses amb la família, els vells amics i els coneguts de prop o de lluny, també de fa temps. Novetats locals, platja, excursions, menjades, animals, fotos, entotsolaments nocturns... Res d'ordinador, res d'escriptura. Escasses lectures inacabades tret del diari cada dia, les notícies del qual no m'afecten gaire en aquest món meu petit i gratificant de la darrera part de les vacances.

El divendres, però, em trasbalsa una nota necrològica del Grup 62: Isidor Cònsul, Editor i Escriptor... No sabia que estava malalt. Unes pàgines més endavant tres articles sobre la seva vida i la seva obra; només un de firmat, per Oriol Pi de Cabanyes.

Vaig conèixer l'Isidor crec que l'any 72 (73?). Els records són boirosos i potser inexactes. Jo feia tres anys que em passejava per la Facultat de Lletres i em sembla que devia ser el professor Laureano Bonet qui ens demanà de fer un treball en la seva assignatura de Novela Española del siglo XIX. Un company aragonès de la meva edat em va proposar de fer-lo amb ell i amb un alumnes més gran de Lleida que ja tenia el material embastat i el títol preparat: La novela aristocrática. El meu desconeixement del tema era descoratjador, però la guia i la coordinació de l'Isidor van ser engrescadores a l’hora d’emprendre el meu primer treball “seriós”. Ens vam repartir tres novel·les (em sembla que ell va triar La espuma) i endavant. No conservo cap còpia del treball i no sé fins quin punt vam triomfar. La nostra associació circumstancial es va acabar. Malgrat tot, ens parlàvem de tant en tant fins que va acabar la carrera. Vaig saber que feia de professor de secundària i ens vam tornar a trobar algun cop. Més endavant vaig coincidir a la feina amb la seva esposa, la Romi: converses sobre feina, quotidianitats, els fills, la casa de Cervera, projectes, llibres... Finalment només notícies a través dels papers (publicacions, editorials, actes) i d'algun amic. Fins divendres.

Pujo avui, diumenge, a la casa dels pares, ara buida, i recupero el llibre que vaig llegir l'any 72 o potser 73 per fer el treball: Pequeñeces... , del pare Coloma. I la memòria, sempre incerta, em presenta el rostre jove, desdibuixat, dels altres dos alumnes a l'aula 11, o era la 9, o la 7? El temps que passa (o nosaltres pel temps), la mort indefugible, el dolor de la pèrdua. Pensaments, paraules, silencis...

Posaria un poema de Verdaguer, però ... ho deixo amb un record a l'Isidor, a la Romi, a l'Arnau i al Roger.

Barcelona, darrer dia d'agost de 2009.

reposició

Refugiat al meu iglú del sud, lluny de tota connexió internàutica –voluntàriament i potser literalment- no pensava escriure cap més anotació (vull dir, deixar-la aquí), però un parèntesi d’un dia a Barcelona i la lectura d’aquest post de la Júlia m’impel·leixen a deixar aquesta reposició d’un bloc definitivament –crec- tancat. Em podria allargar explicant els motius del tancament i de la reposició, però no tinc ganes de justificar les nostàlgies que més a l’estiu que per Nadal, per esmentar la data per antonomàsia dels remembers, prenen cos. Fins al setembre, benvolguts i benvolgudes.

Vaig trobar que el programa Roig i negre que van passar el dimecres a TV3 era increïblement suggerent en una època en que sembla que ja ho sabem tot, que obria molts camps d’investigació, alguns dels quals mai no s’aprofundiran malgrat el constant bombardeig oficial i privat demanant i actuant per la recuperació de la memòria històrica. A qui li interessa, per exemple, o qui en sap prou de la història del POUM?

Deixeu-me que us expliqui el motiu d’aquesta introducció insòlita en un bloc que parla de cançons. Resulta que ahir tenia la intenció d’anar a escoltar què es deia en la taula rodona sobre novel·la negra a la Virreina, però em vaig perdre, és a dir, que ravalejant em va passar l’hora i em vaig trobar al carrer Tallers buscant un disc del qual ningú em sabia donar raó. I em vaig tornar a perdre: volia entrar a discos Castelló i de sobte em vaig adonar que estava a overstocks. I com que l’atzar mai ho és del tot, vaig descobrir una de les meves cantants mítiques de joventut, la Teresa Rebull, un amor impossible i mai oblidat.

La Teresa Rebull, militant del POUM i de la CNT (feu una mirada aquí, sisplau), que l’any 36 treballava a la Conselleria de Treball de la Generalitat i es va haver d’exiliar el 1939, va cantar per primera vegada en públic a la Guingueta, on va presentar a Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Miquel Cors, Llorenç Tarrida, Raimon i Lluís Llach, que havia esta hoste a casa seva quan aquí ho tenia difícil. A partir d’aquell moment la Teresa, més gran que els altres, es va convertir, carinyosament, en l’àvia de la cançó. Un àvia jove que té una força, una passió, una capacitat de lluita, un compromís amb el país, que la singularitzen.

No us diré res més de la Teresa ni us parlaré de la seva discografia, espavileu-vos, compreu-vos, com jo, el seu disc “Cançons 1969-1992”, produït a la Catalunya Nord (i aquí?), llegiu el seu llibre Tot cantant, publicat per Columna l’any 1999. En el bloc només us deixo la meva cançó preferida: "Paisatge de l’Ebre". Durant un temps vaig pensar que la Teresa havia conegut el meu oncle Jaume. El meu oncle preferit, que va marxar de casa als 18 anys i que va lluitar en la batalla de l’Ebre i que, ferit a la serra de Pàndols, va tornar a casa i va fer de fuster, com el seu pare i el seu avi, durant la resta de la seva vida, i va mantenir sempre un esperit curiós i jove. Més tard, vaig deduir que la Teresa no devia haver conegut el meu oncle, perquè la lletra de la seva cançó no era d’ella sinó d’en Josep Gual Lloberes. De totes maneres, estic segur que si s’haguessin conegut, s’haguessin fet amics, perquè tenien el mateix esperit lliure. Per a ell, a través d’ella, i per a vosaltres:

Powered by Castpost

inanitats XX -del sol ponent-

Trobo la forma,
però no les paraules
que expliquin l'hora.

En retirada,
un home i una dona.
El sol s'amaga.

Entre les cordes
avança una parella
cap al crepuscle

Incertes passes,
vet aquí la pregunta:
posta o aurora?

El sol que marxa
guiarà la parella
camí de casa.

El sol s'apaga,
un altre foc comença
en el crepuscle.

Blanca pupil·la
del dia que s'acaba;
l'amor fa via.

El sol avisa:
la nit encara és curta,
aprofiteu-la.

El sol s'emporta
les darreres espurnes
de la mar calma.

Van trenta versos:
petjades en la sorra,
que l'aigua esborra.


Les siluetes...

















P. S. Entenc que el títol, l'únic que repeteixo expressament de tant en tant en aquest bloc, és ben poc poètic, per això em reconforten aquestes paraules de Pla, que llegeixo casualment, on apareix el substantiu. I mantinc totes les distàncies i accepto les consideracions que es vulguin, oblits inclosos del mateix escriptor, com el de la fama. Un altre dia completaré la cita.

Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya. Jo la tinc, encara que els resultats hagin estat magres. Pertot arreu la literatura anticomercial va de baixa. Però aquest deu ésser, potser, la qualitat d'aquest ofici: la seva inanitat.

Josep Pla. Pròleg a Les hores.

música per a ballar o escoltar

Fa a Figueres una calor infernal -al menys d'infern de pecat venial, que és el màxim que es pot trobar en aquestes terres si no es té tendència a burxar gaire. Els comerciants de la ciutat i alguns de fora han muntat a la Rambla uns tendals, sobretot de roba, que es constitueixen en simulacre d'oasi sense aigua per protegir-se del sol atuïdor. Als bars, terrasses i interiors, els vianants que han desistit de formiguejar a ritme lent cerquen en els refrescos -alguns es dediquen al alcohol per oblidar- un miratge momentani de frescor d'utilitat momentània.

Com que no estem segurs d'arribar al museu Dalí, massa enlairat, ens decidim pel de l'Empordà que ens ve més a mà, el preu de l'entrada és més assequible, l'obra exposada és més variada i tenim la seguretat que no trobarem tants refugiats. Efectivament, per dos euros, que no ens donen dret a cap refresc que entri per la boca, ens trobem amb tres pisos, més la planta baixa, exclusivament per a nosaltres. Al primer pis han muntat fins al dia 1 de novembre una exposició sobre Pep Ventura, inventor de la sardana llarga. És una exposició amb força material gràfic i sonor, inclosos uns dibuixos de Dalí, que té un subtítol que ens sembla molt ben trobat i que podríem discutir llargament: quan la sardana era un ball de moda. S'han de ballar els balls que foren moda fa tants anys? Poden tornar posar-se de moda? En fi... No es tracta de parlar només de Pep Ventura, sinó, i aquesta és la gràcia, de contextualitzar la sardana, de parlar d'una època, de mostrar la societat i la política del moment. Ens sap greu no poder ser presents en alguna de les visites guiades que farà l'Anna Costal, comissària de l'exposició el 16 d'agost, el 26 de setembre o el 17 d'octubre; o, sobretot, la del 10 de setembre, en que el quartet La nova Euterpe, oferirà peces inèdites del músic. També ens planyem pel fet que encara no hagin editat el catàleg i el CD anunciat amb material del compositor, però confiem que quan ho facin ens avisin.

Per als qui no coneixen Pep Ventura i encara no han vist l'exposició, deixo un petit fragment de Pla i un enregistrament d'una peça seva trobada a YouTube, tot recordant que l'exposició va més enllà.

De sardanes -dit sigui modestament- n'hi ha de dues classes: n'hi ha algunes de bones, poques, i una quantitat considerable d'horribles. Suposant que Josep Ventura hagués escrit quatre-centes sardanes (cosa que sembla que pot objectivament acceptar-se), és de tota evidència que en aquesta massa n'hi ha una dotzena de bones, literalment immortals, sobretot si hom les situa en l'ambient que que serví per a crear-les. La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l'Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L'aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima.

La música de Pep Ventura, sentit en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra atonia vital, que amaguem darrere la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.

A qui no ha sentit “Per tu ploro” o el “Cant dels ocells” sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades dels xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de compondre la malenconia visceral del músic. Al costat d'aquest trist frenesí, Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla. El meu país.






I ja posats, ni que sigui per aprofitar el preu de l'entrada, pugem a la segona i tercera planta, amb una interessant i eclèctica mostra de pintura i escultura dels segles XIX i XX. Quin plaer -i quina decepció-, tot aquest material només per a nosaltres! Ni millor ni pitjor, però sentimentalment propers, m'entretinc -ningú no em destorba- amb un autoretrat i dos paisatges verticals que desconeixia del pintor tortosí Gimeno.

La calor encara és intensa quan sortim del museu per voltar pels carrers adjacents, de manera que finalment busquem aixopluc al Museu de Joguet. A la planta baixa, una exposició modesta dedicada a Joan Amades: llibres, auques en paper i reproduccions augmentades. Em crida l'atenció que hagin triat peces de Frederic Mompou de música de fons.

De tornada a casa, un núvol immens amb forma de bolet ens enganya prometent una pluja reparadora que no arribarà. No té cap importància, assumim que som a l'agost.

músiques per a ballar

M'explica un tercer, i els dos protagonistes m'ho confirmen més tard, que es van conèixer en un ball d'aquells a l'aire lliure tan abundants a l'estiu. Era l'època en què gairebé a tots els balls de parelles s'establia el contacte d'una mà amb l'altra i amb l'esquena o la cintura de la dona i l'espatlla de l'home; els altres contactes del cos depenien de diverses circumstàncies. Ell, uns anys més gran, li va demanar de ballar i ella, molt jove, hi va accedir. Ella, li va enllaçar la mà amb la seva i va col·locar l'altra a la cintura d'ell. Van començar a fer voltes i en acabar la cançó es van separar i no es van dir res més. Ell s'havia espantat: qui era -què era- aquella adolescent que li havia agafat el cos com si fos el d'una dona? Ella, la més alta de la seva colla, no es va adonar de res, havia fet com sempre amb les seves amigues, les úniques amb qui havia ballat fins aquell dia. Va passar un any i van tornar a ballar (no sé com van anar les mans aquella segona vegada ni què es van dir). Temps més tard es van casar... Però aquesta és una altra història.

Encara ara, les noies, les dones, ballen entre elles quan en tenen ganes i no tenen ballador; em refereixo a les que preferirien ballar amb un home. No he vist mai dos homes, a no ser per riure una estona, que formin parella de ball. Quina mena de pudor, de por al ridícul, els ho impedeix? No ho sé.




Una mica més de música d'estiu. La cantant ens invita a arraconar cadires i a ballar. No ho fan (dic “no ho fan” perquè jo ja fa anys que no ballo en públic i n'hauria de reaprendre). Per què no ballen? No ho sé.

mar, terra i cel (pols d'estrelles)

Quin cansament, les vacances! Una mica de platja pel matí (han disminuït els banyistes lectors i han augmentat els banyistes amb gos) amb una mar que mai no acaba d'estar al punt. Dinar massa tard. Imprescindible una mica de descans, no gaire perquè hem d'anar a Vins i licors Grau i les carreteres es poden omplir inesperadament de caravanes interminables. Més tard, entrem a Palafrugell i ens dirigim al centre pel carrer Estret, que ho és menys que altres; davant del Centre Fraternal un grup de repertori variadíssim amenitza els aperitius i els sopars dels de la població i els de fora. Es fa tard. Tornem a Torroella. Com que no podem anar a les deus ofertes de la nit, ens repartim la feina. La Joana va a veure Taxi, de Ray Cooney que es representa a can Quintana (els socis de la Penya del Barça no paguen i la resta, cinc euros) pel grup de teatre “El Drac” (divendres a Llofriu); jo vaig al cinema a veure Bienvenidos al Norte, una comèdia francesa de Dany Boon, en versió original (no pot ser d'altra manera) i subtítols en espanyol; és una pel·lícula senzilla, sentimental, amable, que, a part de la història i els gags, té dos elements que m'interessen, els prejudicis envers el desconegut i envers les variants dialectals... En fi, que sopem a quarts d'una. Tot plegat que estic pensat la possibilitat d'acabar les vacances nord enllà, en un iglú rural que m'han recomanat on diuen que no hi ha altra distracció que contemplar masses enormes de gel, els rens i poca cosa més.


Ben de matinada, però, encara tinc temps de treure la gandula al terrat. Deixo la lluna minvant, que sembla que persegueix Júpiter (?), a l'esquena i miro el zenit, més aviat en direcció nord. L'Ipod va passant cançons aleatòriament i de sobte travessa el cel, rapidíssim, brillant, el primer estel. I van passant els estels, sempre cap a l'oest, potser cap al sud, i la nit. No era conscient que calia demanar algun desig (veure què diu la meva amiga xurri), però penso vagament que mentre mar i terra canvien, el cel es manté, per ara, moderadament inalterable, malgrat que a vegades la pols còsmica sembla que vulgui accelerar el seu temps. Doncs això. Per si de cas, aquesta nit tornaré a mirar el firmament a la cerca d'algun desig incert. Hi sou convidats.

la felicitat

Passeig de l'Escala a Sant Martí d'Empúries i tornada ja amb el sol post, si és que el sol s'ha post, perquè els núvols no ens ho han deixat veure. A mig camí, just davant de la mar, hi ha un hotel que sempre em produeix la mateixa sensació, que no sabria explicar racionalment: que el temps s'ha aturat als anys70 del segle passat. Segurament contribueix a crear aquest sentiment de temps immobilitzat el tipus de turisme, sobretot francès, i la quantitat de famílies formades per tres o quatre generacions que freqüenten aquesta part del litoral.

Una senyora deia fa uns dies a Catalunya Ràdio que al bar Caravel·la (La?) de l'Escala es menjaven unes braves boníssimes, de manera que ho anem a comprovar. El local es troba davant de la platja del poble, la que tenia unes figures de bronze que representaven una cobla que ara han desaparegut. Les patates no em semblen especialment importants comparades amb les altres tapes, però el lloc fa de molt bon estar, el servei és ràpid i el preu assenyat. Em sembla que a l'Escala, a diferència de molts pobles de la costa, els autòctons tenen, fins i tot a l'estiu, una presència i un protagonisme important. Torno a tenir la sensació de temps aturat, de turisme fidel, d'aquell que any rere any repetix destí i se'l passen de pares a fills, malgrat que a la taula de davant, excepció per confirmar la regla, hi hagi una parella de russos amb dos nens.

Els pensament dels canvis a Rússia em fan recordar vagament un passatge d'un viatge de Pla, que busco més tard i transcric a continuació:

Sense aparadors, ni botigues ni res per comprar i amb la presència constant de joves poliglots dedicats al mercat negre de moneda -dòlars a canvi de rubles a qualsevol preu-, la gent del creuer està aclaparada. Alguns compren balalaiques, guitarres i mandolines de formes italianes. Algun casquet de pell... On hem arribat! La gent del creuer se'n vol anar com més aviat millor, i em diuen que els russos estan tristos, malenconiosos, que no riuen pels carrers, que no parlen, que no presenten cap element visible de felicitat. Sospito, però, que el poble rus és absolutament feliç, que cinquanta anys de fraseologia comunista els han posat a la mà la veritat -o sigui la felicitat, que en aquesta societat tan simple, modesta i senzilla, havent-hi estat prohibida la crítica en tots els seus detalls, s'ha instaurat la felicitat. Però la gent del creuer no em segueixen, perquè tenen perjudicis sobre la felicitat. Quan els dic que un rus desinteressat de la política pot ésser perfectament feliç trobant-se a sota o damunt d'una dona o llegint versos de Puixkin o mirant el paisatge, no ho volen acceptar. Per ells, la veritable felicitat consisteix a practicar l'estraperlo, comprar brillants a l'amistançada o dir xaroneries a les seves amistats. No comprenen que és la manca de sentit crític allò que produeix la felicitat.

Josep Pla. “Un creuer al nord d'Europa. 1969”, dins El viatge s'acaba.

Me'n vaig a la platja.

cabòries estivals

M’assec en un banc trencadís del passeig de Gràcia i contemplo l’anar i venir de la gent. Deixo de banda les samarretes, que només m’interessen per les lletres, i em concentro en les camises. Esquematitzo.

1. Camises de diferents fibres, de cotó o de fil?
2. Camises de ratlles verticals, horitzontals, de quadres, llises, de fantasies diverses?
3. Camises de màniga curta o de màniga llarga?
3.1. Per què és més fàcil trobar a les botigues camises de màniga llarga que de màniga curta a l’estiu -a l’hivern sembla obvi?
3.2. Fins a quin punt del braç cal pujar les mànigues de les camises de màniga llarga a l’estiu?
3.3. Per què no es porten directament camises de màniga curta, que estalvien qualsevol dilema que es puguin plantejar els qui necessitin respondre la pregunta anterior.
3.4. Es poden reconvertir camises de màniga llarga en camises de màniga curta –el procés invers deu ser força més complicat?
4. Camises amb una butxaca o amb dues –excloem les camises multibutxaques, tipus safari, del “Coronel Tapioca”, que, per cert, encara em pregunto per què va tancar la botiga del Portal de l’Àngel?
5. Camises amb els baixos rectes o bé amb tall circular als laterals?
6. I, el més important de tot, camises per fora o per dins dels pantalons? L’observació empírica circumstancial em fa concloure que la proporció és de 1 a tres a favor de la primera opció.

M’aixeco, tombo pel carrer Mallorca i canvio de cabòries, tot i que no tinc clar que hagi acabat la possibilitat combinatòria de les camises. Però és temps d’estiu...

inanitats (XIX) -matèria conscient-

A l’horabaixa,
ombres allargassades.

Qui sap on duen?

P.S.
Jordi Sabater Pi sempre m'ha semblat -parlo en present- un home molt proper, potser perquè, entre altres coses, es dedicava a l'estudi dels primats. Escolto avui algunes de les seves converses i transformo en verbs els seus substantius i els generalitzo: observar, conèixer, estimar, protegir. Què difícil cada acció! Uf, les dues darreres! Crec que ell ho va aconseguir.

l'Empordà

Morera està en la línia de Garreta i veu també la sardana com un fenomen vital. Però Morera té menys personalitat que Garreta -és més discret. En la seva sardana-clau, “L'Empordà”, és produeix una integració de la malenconia sonsoniosa venturiana dels primers termes (encara que amb menys subratllat, amb més tacte) i el tumult panoràmic. “L'Empordà” és una sardana important, complexa, essencial. Aquests dos músics -Garreta, Morera- feren avançar a la sardana un gran pas. Sospito que, després de la seva aportació, serà difícil de tornar enrere.

Josep Pla. El meu país.

M’agrada l’Empordà, el territori ja se sap, vull dir la sardana (centenària des de l'any passat). Aquest vitalisme impossible de la lletra de Maragall que Morera tradueix perfectament en música em sembla sensacionals.

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anirà fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la Ilum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà.

Tinc diverses versions de la sardana, només amb música o corals, però m’ha semblat que potser seria interessant anar més enllà del localisme i presentar una versió de fora, que anés més enllà d’una música –què hi farem!- que alguns veuen massa provinciana. Les imatges no tenen cap importància.

-No trobes que és massa local? I el Pirineu? I...? –em diu la Joana, somrient i escèptica, després de veure les imatges.
-Sí, però he fet servir les fotografies que tenia més a mà, les de l’entorn més immediat. Ja sé que falta Sant Pere de Rodes, Cadaqués, els quatre mesos de Sant Climent..., però no les trobava. Pensa que, de tota manera, surten les dues capitals de l’Empordà... I la maleta de Pla és suficient per lligar-ho tot –li dic, poc convençut de l’argumentació-. Si tinc temps (sé que no el tindré o el voldré) ja buscaré altres imatges i miraré d’adequar-les a la música, que ara només funcionen el pastor i la sirena.
-I aquesta sirena?
-Dona, és difícil trobar sirenes actualment... i a la meva edat... Segur que Maragall i Morera n’havien vista alguna a la seva època, i també Pla, però com que era tan murri...
-I per què han sortit com emboirades algunes imatges que no ho eren?
-Misteris. Potser perquè un follet de Youtube ha decidit que calia?
-No m’acaba d’agradar l’última fotografia. Trobo que... Què vols dir?
-La veritat, no n’estic gaire segur.
-Ah, sí, ara ja l’entenc!
-Vols dir? I la música?
-M’encanta aquesta versió, però aquests crics...
-Bé, no en parlem més.

En parlem més, però aquí ho deixarem estar.

I intentem resseguir amb veus poc preparades i poc simfòniques, només adequades, i encara, per a la més estricta intimitat, la melodia i les imatges “locals”.

Llegeixes? I què?

La Clarissa, una amiga estimada, coneguda i desconeguda alhora, em demana que mostri els meus prestatges de llibres. Li faré cas, però, com podria? Massa prestatges i massa dispersos. A més, tampoc, Clarissa, no voldran dir gaire res, perquè no ets el que llegeixes, sinó qui ets. I, posats a filosofar, ni tan sols qui ets, sinó qui penses que ets. I ni això, sinó qui pensen els altres qui ets i què ets. En fi, interminable.

Anem a pams. M’he atrevit a parafrasejar el títol d’un altre bloc que segueixo i que m’agrada. Doncs això: Llegeixes? I què? Perquè del terme llegir, l’accepció que preferixo per al cas és aquesta:

2 tr. [LC] Distingir, comprendre, (allò que és figurat per qualssevol signes escrits). Llegeix música.

I vaig més enllà. Hi ha qui llegeix llibres i no comprèn, a mi em passa. Hi ha qui llegeix la terra, hi ha qui llegeix les estrelles, hi ja qui llegeix les persones, hi ha qui es llegeix ell mateix. Distingir, comprendre... són paraules majors. Els llibres... de vegades són tan poca cosa. És complicat llegir, és complicat distingir, no és fàcil comprendre. Al menys, m’ho sembla.

Però anem al cas, a la concreció física precipitada. He fotografiat a l’atzar alguns prestatges (a reordenar i aclarir , i el carret del llibres a resituar ) del pis de Barcelona que si s’engrandeixen les imatges poden donar pistes no estic segur de què.

el meu primer Ikea

La Joana, com que la seva germana sempre trobava alguna excusa per negar-s’hi, em va demanar fa unes setmanes que l’acompanyés a l’IKEA de l’Hospitalet, més amb la idea que li fes de copilot que per donar-li un cop de mà en les seves tries. Feia poc que se m’havia fet malbé la làmpada de peu (de veritat que he d’escriure làmpada?) i vaig pensar que era una bona oportunitat.

IKEA em va semblar un lloc sensacional, absolutament recomanable: multiètnic, laberíntic, amable.

Si no recordo malament, vaig comprar:

Dues cerveses (allà en vaig beure una altra).
Un entrepà de frankfurt d’un euro (al final em va venir gana i tenia molt bones referències dels aliments). La salsitxa semblava viva, tot i que havia intentat enganxar-la al pa amb la mostassa que rajava d’una aixeta col·locada sobre una taula semblant a les d’una sala d’autòpsies d’un hospital de tercera. La ceba liofilitzada també tenia una tendència desmesurada a l’escapoliment.
Una bossa de patates fregides. En arribar a casa vaig decidir que tenien un aspecte i un gust singular per al qual –sóc tan poc cosmopolita!- estava poc preparat, tot i que no vaig arribar a aquests extrems.
Una llauna d’anxoves “Abba” de color blau –la llauna, no les anxoves- de 100 grams. La tinc a la nevera.
Dos paquets grocs de piles (doble A i triple A). Estic fent servir dues piles AAA a la ràdio petita.
Si no fos perquè tant la Joana com la caixera em van mirar malament, hagués comprat un paquet de les mandonguilles sueques embossades que inundaven els frigorífics amb portes de vidre. M’agraden les mandonguilles de carn, encara que hi ha molts detractors que diuen que no és aconsellable demanar-ne als restaurants perquè són fetes de sobralles.

En resum, unes hores intenses i ben aprofitades. Del que va comprar la Joana, no en diré res; si ella ho vol fer, que obri un bloc.

Potser l’únic que em va saber greu d’aquesta primera visita és no fer cas del cartell que em convidava a “prendre seient” –sentit metafòric?- i el fet de no saber suec, cosa que m’hagués permès gaudir de la lectura d’algun dels llibres repartits i repetits en les múltiples llibreries del recinte. Ja hi posarem remei.

distraccions

M’acosto a l’esbarzer i agafo una móra entre porpra i morada-negra; la primera de la temporada. La desgrano a poc a poc amb les dents i assaboreixo la seva acidesa; em queden uns granets als queixals. Després, una altra de ben fosca, massa dolça. I encara una tercera, aspra, sense a penes suc, com la primera. Se m’acumulen els granets, em molesten, no m’importa gaire. Es va fent fosc.

Més tard, ja a l’altre dia, escric tres intents de poemes de tres versos, inanitats absolutes. L’endemà m’adonaré que no els vaig guardar. És inútil intentar reproduir-los, recomençar, tornar a les impressions encara vives de l’instant. Escric altres coses, llegeixo. Diu Pla:

La literatura és sempre una fugida del tedi, i jo he combatut l'avorriment omplint paper. A vuitanta anys hom s'adona que la vida ha estat llarguíssima i que calia distreure’s fent alguna cosa.

Josep Pla. El viatge s'acaba.

Cap a les cinc de la matinada em desperta el soroll de la pluja a la claraboia del sostre, just sobre el meu cap. Tanco, gairebé d’esma, la porta del terrat perquè no entri l’aigua. No tinc consciència del moment en què m’he tornat a adormir.

Que curiós que a l’article del “magatzine” d’avui Monzó parli del mateix tema que Pla, sense tant temps pel mig,i expliqui l’anècdota de Eric Clapton, que va escriure Wonderful Tonight mentre esperava que Pattie Boyd s’acabés d’emprovar els vestits. Deu ser això, la literatura, la música, la pintura...?