incompetents

Fa uns quants dies us parlava d’un llibre i ho vaig deixar a mitges. No sé si hauria de deixar enllestida la feina o deixar-la com va quedar, però acabaré: és un deure moral, trobo.

Per si queda algun dubte, El Libro de los fracasos heroicos no és més que una mena de Guinness però a la inversa, és a dir que es va fent un repàs a una sèrie de gent que al llarg del temps han mostrat la seva incompetència en algun camp i, a més, aquesta manca d’èxit ha transcendit a la premsa. A diferència del Guinness, que se suposa que té un bon muntatge per recollir els rècords, en aquest cas ha estat l’autor del llibre, amb l’ajuda d’alguns incompetents com ell, qui ha anat recollint d’una manera possiblement poc sistemàtica les notícies d’aquells que sobresortien negativament i les ha anat comentant i ajuntant per temes.

Cal comprar el llibre? Definitivament, no! Per què en parlo? És evident, aquest és un bloc que, a diferència de la majoria, està escrit per un incompetent, com ho demostra, per exemple, el fet de dedicar tres posts a un llibre que quedarà en l’oblit més absolut si és que no s’hi troba ja. Algun aspecte positiu de la seva lectura? Sí, si anem als valors extraliteraris, és un bon llibre per aquells que tenen una autoestima moderadament baixa. Repassar algunes de les activitats desastroses del proïsme sempre fa pujar la moral. Constatar incompetències que a un li sembla que no faria és un sistema per trobar-se millor amb un mateix: escriptors execrables, muntatges teatrals dolentíssims, actes cívics incívics... El llibre té un perill, que el llegeixi algú que, coneixedor de les seves lleugeres limitacions, s’encaparri a fer alguna cosa pitjor que ningú per sobresortir. Ni amb tota la paciència i entrenament del món és possible assegurar que s’acabarà triomfant, és a dir, fracassant. Quant a l’aspecte d’estil, és innegable que l’obra té alguns trets que caracteritzen l’humor anglès, aquesta ironia, per exemple, que fa que s’expliqui amb aparent normalitat allò que comunament és acceptat com a poc usual o inversemblant.

Insisteixo, és tracta d’un llibre que no us cal comprar, a no ser que sigueu d’aquells lectors que indefectiblement sempre trien el llibre del costat en lloc de triar el que realment els hagués interessat llegir.

Acabo amb una petita mostra de la introducció lamentablement traduïda al català:

“Així que, el 1976 vaig fundar el Club dels No Molt Bons de Gran Bretanya i em vaig nomenar, aprofitant el caos administratiu, president.
Per optar a ser soci només es necessitava no ser massa bo en alguna cosa (pesca, conversa intranscendent, batik, qualsevol cosa) i assistir a reunions en què la gent xerrava i feia demostracions pràctiques del que no sabia fer. Van gaudir d’algunes vetllades inoblidables en les quals sentíem fragments de converses entendridores (“Sí, les ovelles són difícils”, un atista no gaire bo).
[...]
El meu propi discurs inaugural va ser rebut amb una ovació de gala, però més tard em van destituir de president perquè vaig impedir que caigués una cassola de sopa..
El sopar inaugural va ser tan desastrós que tres mesos després vam celebrar una vetllada musical en què tost vam tocar algun instrument fins que ens vam sentir massa aclaparats per continuar. La vetllada es va acabar quan un dels assistents va interpretar una cançó protesta que denunciava una sèrie d’injustícies, totes eradicades fa més d’un segle: baralles de galls, nens escura-xemeneies, i altres de semblants.
[...]
En realitat, ens vam posar en contacte amb la Tate Gallery per veure si podíem celebrar l’exposició allí. Vam rebre una carta molt correcta d’un dels responsables d’art modern.
“Gràcies per la seva oferta –deia-. Malgrat que ens agradaria ajudar-los en la seva iniciativa artística, em temo que no els podríem permetre que enderroquessin el pòrtic i tres murs de l’interior, com suggereixen a la carta, per poder entrar les seves obres de major format. Això podria produir greus contratemps a la col·lecció permanent. Quant al que plantegen sobre pintar una de les seves obres en un dels nostres murals, hauran de tractar la qüestió amb el departament de conservació. Em temo que el que li estic dient serà fins i tot vàlid per a “un dels més vells”. Espero que l’exposició els vagi bé.”

Aquí cap gran galeria d’art els hagués respost. Bé, després de la introducció, que té molt poca cosa a veure amb el gruix del llibre, comencen els casos concrets. Em permeto transcriure un fragment del “poema menys poètic” i copiar sencer “el frau més matusser”.

“Quan creava una figura poètica un pèl esmunyedissa, introduïa una nota a peu de pàgina per explicar-la.
Per exemple, a “Desastre a la mar” n’afegeix una al primer vers:

El capità atalaia la línia arrissada 1

1 Figura poètica amb què l’autor vol descriure l’horitzó"

Ben pensat, jo personalment agrairia força les notes a peu de pàgina en alguns poetes. I, finalment, el frau:

“Un treballador nigerià va explorar nous camps en el frau el març de 1967. Mentre treballava en una construcció de Lagos, va manipulà un xec de la seva nòmina perquè passés de 9 lliures i 4 xílings a 697 milions 90 lliures i 4 xílings. El frau fou tot un èxit fins al moment en què intentà cobrar el xec.”

Quedeu avisats.

P. S. Suposo que els de Cossetània, que tan amablament -i injustament- m'han afegit als seus enllaços, a l'apartat "blocs que parlen de llibres", m'esborraran immediàtament si llegeixen aquest post. No els ho retrauré.