Suposo que una de les satisfaccions de qualsevol escriptor és que vegi traduïda la seva obra a qualsevol llengua, tant si l’entén com si li resulta més o menys exòtica. Continuo suposant que el que li importa no és tant comprovar que la traducció hagi estat fidel al seu pensament, sinó que el fet demostri que la seva creació, feta en solitud, amb dubtes, amb incerteses, hagi estat reconeguda, hagi obtingut el premi de ser llegida més enllà d’aquells que han comprat el llibre per raons d’afinitats idiomàtiques. Un autor honrat amb si mateix, no un fabricant de best-sellers, deu sospirar quan comprova que algú de fora ha considerat que allò que ha escrit traspassa fronteres.
Abans que l’obra arribi al públic d’un altre idioma, i prescindit dels aspectes comercials i de contactes diversos que no domino, hi ha hagut d’intervenir un altre personatge amb dubtes, un altre escriptor que també des de la seva solitud hagi agafat les paraules del primer creador i després d’entendre-les les hagi volgut fer seves i s’hagi vist capaç de transcriure oracions i pensaments a una altra llengua. És possible que el procés no sigui ben bé aquest, però com que jo no sóc ni autor ni traductor, imagino tasques i sentiments.
I vet aquí que el traductor es troba amb un text intraduïble. Hi ha textos intraduïbles? Sí i no. Sóc agosarat i entro sense permís en la feina d’un traductor que es troba amb un sonet, és a dir, amb una peça poètica que funciona amb uns motlles força estrictes. Què fa? Tradueix els mots i conserva la intenció del text o s’arrisca a recrear el sonet, rima inclosa, seguint les pautes de la seva llengua? Jo –que no sóc més que traductor aficionat- em decidiria per la segona opció, tot i saber que és una opció molt més complexa. Difícil tasca la del traductor: quin dilema!
Davant d’una traducció literal em puc trobar amb un conjunt de paraules fidels al sentit intrínsec però que traïcionen la intenció original, el joc, les connotacions, el matís, que conté qualsevol obra literària. Si s’ha optat per una recreació literària, recreativa, fins a quin punt puc afirmar que el resultat s’acosta a l’original? D’acord, la solució òptima és aprendre idiomes, però convindreu amb mi que aquesta opció van més enllà de les capacitats normals d’un simple lector, i em poso com exemple.
Exercices de style, de Raymond Queneau és una d’aquestes obres aparentment intraduïbles. Vol dir això que no la podem llegir més que en francès? No, el que hem de fer és confiar que algú amb la capacitat (?) suficient se n’hagi enamorat prou i conegui suficientment els recursos de la llengua de l'autor i del lector per fer-ne una versió que resulti satisfactòria o fins i tot vàlida en ella mateixa.
Agafem un text curt i senzill, no un sonet, que també hi és, sinó el titulat “Homéotéleutes”. Definim, per i de cas, el terme homeotelèuton: recurs fònic que consisteix a repetir els mateixos fonemes finals de paraula en períodes successius. Una mena de rima, com veieu. I és clar, la fonètica és tan característica de cada llengua. Anem a veure, a partir de l’original, com se n’han sortit els traductors que ja apareixien en el post anterior
Homéotéleutes
Un jour de canicule sur un vèhicule où je circule, gesticule un funambule au bulbe minuscule, à la mandibule en virgule et au capitule ridicule. Un somnambule l'accule et l'annule, l'autre articule : « crapule », mais dissimule ses scrupules, recule, capitule et va poser ailleurs son cul. Une hule aprule, devant la gule Saint-Lazule je l'aperçule qui discule à propos de boutules, de boutules de pardessule.
Per un rodal de camí ral, un pardal de carnaval, alt com un fanal i amb una mona pasqual dalt el timbal, fa un salt i diu mal d’un animal per un assalt lateral : « Criminal, no s’hi val », però al final vol deixa’l per un setial del gabial municipal.
Al cap d’una horal, davant l’estacial de Saint-Lazare l’observal que xerral sobre un botal, un botal d’abrigal.
Un giorno d’estate, ta genti pestate come patate su auto non private, vedo un ebète, le gote devastate, le nari dilatate, i denti a la Colgate, e un capello da abate con le corde intrecciate. Un di razze malnate, con le mani sudate, la ciglia corrugate, gli dà delle mazzate sulle reni incarcate, e il primo, come un vate, con frasi apostrofate, gli grida « ma badate! E andate a prendervi a sassate ! » Poi se gira a spallate, e ha già posate la natiche ingrassate.
Due ore son passate e, ci credate? Lo trovo alla staziate San Lazate, che discate con un idiate di oses abbottonate e abottonate.
Quin goig ! Annie Bats i Ramon Lladó per una banda, i Umberto Eco, per l’altra, s’han divertit amb les recreacions. El segon, a més, ha fet diverses versions de les variacions de Queneau ; la que heu llegit, per exemple, és la segona, la primera começa : « Non c’era venticello e sopra un autobello che andava a vol d’aucello... » I si nosaltres ens hi atrevíssim?
Em desafio a mi mateix a veure si abans d’acabar la setmana sóc capaç de comprar-me la versió en castellà, potser la de l’editorial Càtedra (qui l’ha traduïda ?) ; i també la versió gallega de Edicions Xerais de Galicia, S. A., traduïda per Henrique Harquindey Banet i Xosé Manuel Pazos ; amb la versió en euskera de l’editorial Igela Argitaletxea, traduïda per Xavier Olarra, crec que no em veig amb cor.
I ja posats, potser em tornaré a llegir Zazie dans le metro... o em miraré la versió de Louis Malle ?
Bones festes!
Fa 1 hora
1 comentari:
Jo sóc traductor de professió i m'hi he sentit força reflectit. El dilema, pel que fa a la traducció de poemes o altres textos insolubles (i imprescindibles) jo el resolc a la pràctica, més que en teoria: si la versió recreada es sosté en peu, la deixo; si no, la tiro i escric la servicial en lletra petita i més clara. Hi ha molt d'atzar, només de pensar que "bat" és "rat-penat", per no dir ja "murciélago". Recordo un poema de Shel Silverstein que jugava a casar animals que eren rimes fènix; només té sentit adaptar, aquí, ni tan sols la versió literal tindria massa sentit, donat que faria perdre l'esperit lúdic, que és a l'arrel mateixa d'aquell text.
Felicitats pel teu bloc.
Publica un comentari a l'entrada