I de la mateixa col·lecció que ahir, un llibre per, aproximadament, 0,0141 euros la pàgina. 984 pàgines totalment aprofitables, intenses, sense cap pròleg ni estudi preliminar que distregui el lector. Tots els contes, diu el títol -fins i tot els dispersos-. Jo encara no els he llegit tots i no m'importa rellegir els altres. Un dels meus escriptors preferits, les millors histories curtes de la literatura catalana.
No sé si ara està gaire de moda i si algun escriptor diu que és un dels seus models: ja se sap això de les modes. Sempre m'he sentit identificat en molts aspectes de la seva vida i de la seva manera de ser, fins i tot comparteixo la seva aficció als rellotges, tot i que, com a ell, el temps, en sentit material immediat -o era còsmic?- em preocupa poc.
Si hagués de resumir la meva biografia, escriuria les mateixes paraules que fa anys va fer servir ell:
Em dic Pere (jo faria servir la minúscula inicial) i dos cognoms més. Vaig néixer abans d'ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.
(Bé, el cap se setmana em sembla que me n'aniré cap al nord)
Avui mateix, sense anar més lluny, triaria les paraules que va escriure a “Muts i a la gàbia” per expressar el meu estat d'ànim:
-Tu hi creus en les paraules definitives?
-Què vols dir?
-Vull dir quan s'arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l'altre: “Ara és l'hora de parlar d'allò que m'he callat per sempre!”.
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d'ells reprengué la conversa:
-No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s'ha aguantat fins “aleshores”, és una imprudència jugar-s'ho tot en una de les cartes de la conversa...
-I doncs, què faries tu?
-Si la cosa fos tan greu, me n'aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
-No.
-Doncs perquè em faria molta por haver d'escoltar allò que l'altre, amb tota seguretat, també callava.
Ai, ai, que se m'acaba la bateria i el temps per completar el que volia dir.
Res, bones vacances, amb lectures o sense, i ja ens anirem veient, espero.
18.7.08
desapassionadament
Conec l'Antoni Bassas públic des del principi, el de la tele, el de la ràdio, el de les retransmissions esportives, el de les entrevistes. En els darrers anys l'he vist pel carrer de tant en tant (devem compartir Eixample) , gairebé sempre sol, apressat; la setmana passada el vaig veure passar per davant de la UB, ja d'esquena, amb la mà agafada a la de la que deu ser la seva dona, silenciosos. Feia ja dues setmanes que havia anunciat que plegava de Catalunya Ràdio. Cada vegada més he anat associant Bassas amb Castellet -en l'aspecte físic, s'entén: aquest lleuger encorbament del cos prim que sembla que aguanta una carrega feixuga-.
En Bassas professional sempre m'ha semblat una persona equànime, assenyada, poc donada a l'exageració, independent i, sobretot, creïble, una característica escassa, al meu entendre, entre els personatges públics. A penes conec el Bassas radiofònic dels darrers anys perquè a penes escolto la ràdió, tot i que des de fa dos o tres mesos sentia el seu programa més o menys de quarts de vuit a quarts de nou (la Joana no pot viure sense la ràdio) i la veritat és que en aquest horari el programa em posava nerviós amb tantíssimes interrupcions publicitàries a l'espera que parlessin d'allò que havien anunciat i que m'interessava, però que no acabava d'arribar abans que em toqués anar cap a la feina.
En resum, que el Bassas de la darrera ràdio el conec més a través de referències que de la realitat personal directa. Avui, però, per casualitat -no sabia que era el seu darrer dia- he escoltat el programa des de quarts d'11 fins a les 12. Una lectura de mails aclaparadora: escriptors, directors generals de la caixa, músics, caps de policia, actors, bisbes, i molta gent amb nom, però anònima. Tots donant les gràcies i donant ànims. Textos hagiogràfics, emocionants, emocionats, sincers, de compromís, seriosos, en to d'humor, irònics... (“en podríem llegir fina demà”). Prop del final del programa, en Bassas “desbordat emocionalment” dóna les gràcies i s'acomiada dels oients, de tot Catalunya. Explica també, per primera i darrera vegada, les causes de la seva marxa com a conseqüència d'una conversa de despatx en què se li demanaven determinats canvis:
1. Començar el programa a les 6 i acabar-lo a les 11. Una hora abans com a mínim que les programes similars de les altres emissores, cosa que podria suposar uan pèrdua de competitivitat.
2. Deixar de fer “Alguna pregunta més?”, un espai emblemàtic de la programació
3. Revisar a fons les tertúlies. Aquesta revisió suposava prescindir d'algun contertulià que ell considerava important
A partir d'aquí les consideracions polítiques que segur que podreu seguir millor a Vilaweb, on podreu escoltar, si no ho heu fet ja, el comiat sencer. Una cançó: “El núvol blanc”, de Lluís Llach i, puntualment, a les 12, el senyal horari que marca l'inici de les notícies. S'ha acabat un dels programes de ràdio referents del país, potser el programa més important de les ones catalanes.
Un, és a dir, jo, pensa que ha assistit a un moment històric, i li sap greu no haver estat més que un passavolant molt esporàdic d'aquest passat, que ara un té la sensació que era una mena de teranyina que mantenia connectada i unida bona part del país. Un, però, lamenta sobretot que aquesta xarxa emocional, informativa i formativa hagi estat trencada -segons es desprèn de l'escoltat i el llegit-, com tantes altres altres coses, per uns interessos polítics que una i altra vegada i d'una manera grollera fan unes funcions que no els pertoquen, que anteposen interessos personals i partidistes als interessos reals de la població a la qual han de servir. El trist és que no ho fan per ignorància, per desconeixement, ni tan sols per desídia, sinó plenament conscients.
A reveure, Antoni Bassas. I sort!
En Bassas professional sempre m'ha semblat una persona equànime, assenyada, poc donada a l'exageració, independent i, sobretot, creïble, una característica escassa, al meu entendre, entre els personatges públics. A penes conec el Bassas radiofònic dels darrers anys perquè a penes escolto la ràdió, tot i que des de fa dos o tres mesos sentia el seu programa més o menys de quarts de vuit a quarts de nou (la Joana no pot viure sense la ràdio) i la veritat és que en aquest horari el programa em posava nerviós amb tantíssimes interrupcions publicitàries a l'espera que parlessin d'allò que havien anunciat i que m'interessava, però que no acabava d'arribar abans que em toqués anar cap a la feina.
En resum, que el Bassas de la darrera ràdio el conec més a través de referències que de la realitat personal directa. Avui, però, per casualitat -no sabia que era el seu darrer dia- he escoltat el programa des de quarts d'11 fins a les 12. Una lectura de mails aclaparadora: escriptors, directors generals de la caixa, músics, caps de policia, actors, bisbes, i molta gent amb nom, però anònima. Tots donant les gràcies i donant ànims. Textos hagiogràfics, emocionants, emocionats, sincers, de compromís, seriosos, en to d'humor, irònics... (“en podríem llegir fina demà”). Prop del final del programa, en Bassas “desbordat emocionalment” dóna les gràcies i s'acomiada dels oients, de tot Catalunya. Explica també, per primera i darrera vegada, les causes de la seva marxa com a conseqüència d'una conversa de despatx en què se li demanaven determinats canvis:
1. Començar el programa a les 6 i acabar-lo a les 11. Una hora abans com a mínim que les programes similars de les altres emissores, cosa que podria suposar uan pèrdua de competitivitat.
2. Deixar de fer “Alguna pregunta més?”, un espai emblemàtic de la programació
3. Revisar a fons les tertúlies. Aquesta revisió suposava prescindir d'algun contertulià que ell considerava important
A partir d'aquí les consideracions polítiques que segur que podreu seguir millor a Vilaweb, on podreu escoltar, si no ho heu fet ja, el comiat sencer. Una cançó: “El núvol blanc”, de Lluís Llach i, puntualment, a les 12, el senyal horari que marca l'inici de les notícies. S'ha acabat un dels programes de ràdio referents del país, potser el programa més important de les ones catalanes.
Un, és a dir, jo, pensa que ha assistit a un moment històric, i li sap greu no haver estat més que un passavolant molt esporàdic d'aquest passat, que ara un té la sensació que era una mena de teranyina que mantenia connectada i unida bona part del país. Un, però, lamenta sobretot que aquesta xarxa emocional, informativa i formativa hagi estat trencada -segons es desprèn de l'escoltat i el llegit-, com tantes altres altres coses, per uns interessos polítics que una i altra vegada i d'una manera grollera fan unes funcions que no els pertoquen, que anteposen interessos personals i partidistes als interessos reals de la població a la qual han de servir. El trist és que no ho fan per ignorància, per desconeixement, ni tan sols per desídia, sinó plenament conscients.
A reveure, Antoni Bassas. I sort!
lectures (2) d'estiu?
Veig que la gent no està pels llibres antics de segles, anem doncs a la dècada dels 50 del segle passat , que, a la fi, és el segle on vam néixer tots nosaltres (es passa per aquí algun lector o lectora de menys de 9 anys?).
Edicions 62 ha anat publicant ens els darrers mesos un seguit de llibres de butxaca (sempre que les butxaques siguin generoses i resistents) que a preus molt assequibles presenten novel·les o recopilacions que m'han semblat molt interessants. Avui em trio el que sentimentalment m'ha sorprès més agradablement i demà us concreto l'altre (algú sap el de demà?).
Ja fa anys vaig llegir, no sé si en l'ordre correcte, la trilogia d'Italo Calvino I nostre antenati. Ara, en els prestatges de casa, només sóc capaç de trobar El caballero inexistente, amb pròleg d'Esther Benítez, publicat per Bruguera a El libro amigo. Gairebé no recordo res de la història i tampoc de les altres, encara que sé que la meva preferida va ser El barón rampante, potser per la meva tendència a volar sense ales. Recordo també, que la lectura que vaig fer va ser sobretot lúdica, que vaig gaudir de la història en si mateixa, més enllà de les connotacions ideològiques i morals que se'n podien extreure.
La primera sensació, com us deia, en veure la trilogia reunida d'Els nostres avantpassats (ja publicada el 2000) va ser d'alegria, vaig pensar que em podria llegir les tres novel·les seguides en la seva edició catalana; però després vaig pensar: i si aquell record llunyà i vague d'altres temps es dissipa, desapareix? Com llegiré ara El vescomte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent? Em condicionarà el que sé en aquest moment d'Italo Calvino i de la seva obra? En poques paraules: rellegir per trobar el mateix o per descobrir alguna cosa més? Vaig deixar passar unes setmanes i finalment ja tinc el volum a casa. I ara què? Doncs, honradament, no ho sé.
De moment m'he llegit la reflexió que va escriure l'any 1960 el mateix autor i que acaba així:
De la mateixa os d'interpretar com vulgueu aquestes tres històries, i no us heu de sentir gens vinculats a les declaracions que acabo de fer sobre la seva gènesi. He volgut fer-ne una trilogia d'experiències sobre com esdevenir éssers humans: En El cavaller inexistent la conquista del ser, en El vescomte migpartit l'aspiració a una completesa més enllà de les mutilacions imposades per la societat, en El baró rampant un camí cap a una completesa no individualista que cal aconseguir a través de la fidelitat a una autodeterminació individual: tres graus d'acostament a la llibertat. I alhora he volgut que fossin tres històries, com es diu “obertes”, que sobretot aguantin com a històries, per la lògica de succeir-se de les seves imatges, però que comencin la seva veritable vida en l'imprevisible joc d'interrogants i respostes suscitats en el lector. Voldria que es poguessin mirar com un arbre genealògic dels avantpassats de l'home contemporani, en què cara cara amaga algun tret de les persones que l'envolten, de vosaltres, de mi mateix.
Italo Calvino. Els nostres avantpassats. El vescomte migpartit. El baró rampant. El cavaller inexistent. Edicions 62, juny de 2008. 12,95 euros.
Em decideixo a repassar les cares? En tot cas, si no heu llegit els llibres, potser és una lectura que us vindrà bé, fins i tot si no esteu disposats a entrar en les consideracions de la prehistòria immediata contemporània i us aproximeu com jo en la meva primera i única lectura.
Edicions 62 ha anat publicant ens els darrers mesos un seguit de llibres de butxaca (sempre que les butxaques siguin generoses i resistents) que a preus molt assequibles presenten novel·les o recopilacions que m'han semblat molt interessants. Avui em trio el que sentimentalment m'ha sorprès més agradablement i demà us concreto l'altre (algú sap el de demà?).
Ja fa anys vaig llegir, no sé si en l'ordre correcte, la trilogia d'Italo Calvino I nostre antenati. Ara, en els prestatges de casa, només sóc capaç de trobar El caballero inexistente, amb pròleg d'Esther Benítez, publicat per Bruguera a El libro amigo. Gairebé no recordo res de la història i tampoc de les altres, encara que sé que la meva preferida va ser El barón rampante, potser per la meva tendència a volar sense ales. Recordo també, que la lectura que vaig fer va ser sobretot lúdica, que vaig gaudir de la història en si mateixa, més enllà de les connotacions ideològiques i morals que se'n podien extreure.
La primera sensació, com us deia, en veure la trilogia reunida d'Els nostres avantpassats (ja publicada el 2000) va ser d'alegria, vaig pensar que em podria llegir les tres novel·les seguides en la seva edició catalana; però després vaig pensar: i si aquell record llunyà i vague d'altres temps es dissipa, desapareix? Com llegiré ara El vescomte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent? Em condicionarà el que sé en aquest moment d'Italo Calvino i de la seva obra? En poques paraules: rellegir per trobar el mateix o per descobrir alguna cosa més? Vaig deixar passar unes setmanes i finalment ja tinc el volum a casa. I ara què? Doncs, honradament, no ho sé.
De moment m'he llegit la reflexió que va escriure l'any 1960 el mateix autor i que acaba així:
De la mateixa os d'interpretar com vulgueu aquestes tres històries, i no us heu de sentir gens vinculats a les declaracions que acabo de fer sobre la seva gènesi. He volgut fer-ne una trilogia d'experiències sobre com esdevenir éssers humans: En El cavaller inexistent la conquista del ser, en El vescomte migpartit l'aspiració a una completesa més enllà de les mutilacions imposades per la societat, en El baró rampant un camí cap a una completesa no individualista que cal aconseguir a través de la fidelitat a una autodeterminació individual: tres graus d'acostament a la llibertat. I alhora he volgut que fossin tres històries, com es diu “obertes”, que sobretot aguantin com a històries, per la lògica de succeir-se de les seves imatges, però que comencin la seva veritable vida en l'imprevisible joc d'interrogants i respostes suscitats en el lector. Voldria que es poguessin mirar com un arbre genealògic dels avantpassats de l'home contemporani, en què cara cara amaga algun tret de les persones que l'envolten, de vosaltres, de mi mateix.
Italo Calvino. Els nostres avantpassats. El vescomte migpartit. El baró rampant. El cavaller inexistent. Edicions 62, juny de 2008. 12,95 euros.
Em decideixo a repassar les cares? En tot cas, si no heu llegit els llibres, potser és una lectura que us vindrà bé, fins i tot si no esteu disposats a entrar en les consideracions de la prehistòria immediata contemporània i us aproximeu com jo en la meva primera i única lectura.
16.7.08
lectures (1) i imatges d'estiu: japonesisme
Estic segur qua la majoria de vosaltres ja teniu triades les lectures d'estiu, de manera que és inútil que us faci cap suggeriment. Si, a més, la proposta és llegir contes i poemes de fa molts segles, dedueixo que encara em fareu menys cas. Afegeixo que l'autor -o autors- és japonès i sé que complico la tria. I si dic que no tinc clar que aquest llibre es pugui trobar a la vostra llibreria habitual, potser ja no caldria haver començat a escriure. Us pot fer repensar que us asseguri que són històries d'amor i desamor, estimats lectors?
Continuo escrivint perquè aneu a saber si algú té ganes, entremig dels totxos que s'emportarà aquestes vacances, de descansar amb lectures curtes, independents -fàcils o complexes segons la voluntat que hi posi o l'ànim que tingui-. Contes i poemes que poden recordar la temàtica d'algunes composicions dels trobadors o fins i tot del Llibre d'Amic i Amat, però en més mundà, aparentment més directes. Un conte amb els seus poemes corresponents i a deixar-se emportar pel soroll de les ones, per la contemplació dels núvols, per l'olor de la vegetació que us envolta, per la imatge que veieu des de la vostra finestra mentre es pon el sol, per la lluna argentada (quin adjectiu tan repetit!) que sense adonar-vos-en ha avançat tres polzades en el cel; si sou, inquiets, tres minuts per contes i llestos... Què sé jo per què llegiu?
En lloc de resumir com funciona el llibre, us copio la contraportada, que em sembla prou il·lustrativa:
Quan, al segle X, es produí la recuperació de la tradició poètica autòctona a la cort japonesa, que durant segles havia privilegiat la llengua xinesa en l'ús públic, Ariwara Narihira (825-880) fou un dels poetes de referència per als nous autors. Narihira havia bandejat la carrera oficial per concentrar-se en el conreu de la tanka, que renovà combinant-ne la senssibilitta original amb la sofisticada retòrica de la poesia xinesa. L'extraordinària qualitat dels seus poemes, juntament amb la llegenda de les seves aventures eròtiques -es dia, fins i tot, que havia tingut un afer amb la sacerdotessa d'Ise- el convertiren, per a les generacions posteriors, en un model de poeta, amant i cortesà.
Aquesta imatge llegendària és la que recull Contes d'Ise, obra fundacional de la prosa en llengua japonesa conferida per un o diversos autors anònims a partir de poemes de Narihira i d'altres poetes. Enclavada en el gènere denominat uta monogatari -contes amb poemes-, cada conte explica les circumstàncies, sovint fictícies, de la redacció d'un o més poemes, i l'obra es pot llegir, en conseqüència, com una mena de manual del bon poeta, tant per l'exemplaritat dels poemes com per la seva adequació al moment en què sorgeixen.
Contes d'Ise. Universitat Autònoma de Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2005. Traducció, i tota la resta, de Jordi Mas López.
A continuació teniu un fragment del conté novè (n'hi ha de curtíssims). L'he triat únicament perquè va inspirar un ukiyo-e dels que podeu veure a la Pedrera i que també us mostro. Llàstima que el poema (el copio en dues versions diferents) potser no acabi de ser prou fidel a l'original, però ja sabeu que la traducció poètica, sobretot des d'algunes llengües i sensibilitats és un risc inevitable.
El viatge cap a l'est
Una vegada, un home decidí abandonar la capital perquè li semblava que no tenia cap sentit quedar-s'hi. Amb un o dos vells amics es dirigí cap a l'est, cercant una província on establir-se. Com que cap d'ells no coneixia el camí, s'estraviaren i arribaren en un indret anomenat Yatsuhashi, a la província de Mikawa. El nom de Yatsuhashi -”vuit ponts”- ve del fet que en aquell punt el riu se separa en vuit braços, cadascun dels quals és travesat per un pont. Els viatgers s'aturarn a menjar l'arròs sec que duien sota un arbre que s'alçava prop d'aquesta zona pantanosa. En veure l'esplèndida florida d'iris que creixien en aquells aiguamolls, un dels acompanyants proposà de compondre un poema sobre el tema dels sentiments del viatger en el qual cada vers comencés amb una de les síl·labes del mot kakitsubata -”iris”-
Com un bon vestit
que et sents teu de tan dur-lo
estimo la dona.
Aquest viatge tan llarg
em fa enyorar-la.
Com bella roba
gastada de tan dur-la
amo l'esposa.
És per això que trobo
tan llarg aquest viatge.
...
I continuant amb aquesta petita invasió poc subtil, us recordo que a les Drassanes s'inaugurarà el 18 d'aquest mes l'exposició Heart Art in BARCELONA, però aquesta ja és una història moderna.
No, no em paga el consolat japonés però...
les muntanyes màgiques (del parc temàtic)
Molt bé, ja s'han publicat les balances fiscals per part del govern de l'Estat. Cap novetat important si no ens barallem per un punt més o menys segons les fonts del que ja sabíem. Algun sospiraran satisfets: Ho veus com teníem raó! I ara, què? Doncs ara negociarem per equilibrar. I després què? Doncs una bona part del que s'aconsegueixi s'haurà de dedicar a subsidis diversos, a l'atur i a totes les conseqüències d'una crisi econòmica que ja es veia venir fa anys i que tots amagaven o menysvaloraven , i no per ignorància, perquè si jo ja parlava dels problemes que portaria la construcció al territori fa dos estius, els experts oficials -i els altres- ho sabien de molt abans.
I Catalunya no és diferent de la resta d'Espanya i una mica de l'Europa occidental amb la qual sovint es compara. Durant molts anys, les principals fonts d'ingressos del país han estat la construcció i el turisme, dos elements estretament lligats i dependents de l'atzar. Aquí s'ha construït sense planificació i sense aturador, esperant que fos el propi mercat qui s'autoregulés. Aquí s'ha anat deixant que els empresaris, sense cap estudi de mercat, creessin empreses turístiques. La cosa anava sola: som els millors, per què capficar-s'hi?
Ara ens trobem que constructores i immobiliàries d'aquí -algunes fa anys que construeixen fora- o que actuen aquí fan suspensions de pagaments, pleguen d'un dia per l'altre, acomiaden centenars de treballadors del país i de fora que s'han de buscar la vida mentre la viuen a través de diverses assegurances privades o, sobretot, públiques. Dintre de la crisi general, es parla encara de la crisi del sector del totxo com si fos un element fàcilment focalitzable. Ah, però el totxo (les vivendes protegides que es projecten són un placebo distorsionador i poc efectiu a la llarga) afecta la indústria més o menys directament lligada, com la Roca, que aquest any acomiadarà treballadors -ja ho va fer l'any passat- perquè té els magatzems de Gavà i d'altres llocs plens de vàters; i Simó, un lider en peces elèctriques (quins dissenys! Quina empresa més racionalitzada!) es troba en circumstàncies similars...
Algú pot pensar que per greu que sigui aquesta crisi ell n'és immune, perquè es dedica a l'ensenyament, per exemple? D'acord, però està pagant alguna hipoteca que no para de pujar? No? Però potser la paga la senyora de la fruiteria de la cantonada que tsí que té una hipoteca -o no- , que evidentment, pujarà els preus dels seus productes, perquè és ben lliure per fer-ho i la seva alça la imitarà la de la botiga de la cantonada, que per això són lliures els preus i només faltaria. Que no tenen hipoteca i que no apugen els preus? Però, i a tu, treballador de l'ensenyament, t'apujaran el sou segons el cost de la vida? Ho dubto. Què això només és cosa teva i que no repercutirà més enllà de casa teva? Potser sí, però potser compraràs menys llibres, que no necessites perquè els aniràs a treure de la biblioteca. I vet aquí com de retruc la crisi que deies immobiliària afectarà la indústria editorial. I si la indústria editorial... I no crec que aquesta sigui la història de la lletera a la inversa (i em deixo la qüestió del turisme).
D'acord, em salto etapes i accedeixo a pensar que la Generalitat aconseguirà un finançament òptim, espectacular. Sempre val més poc -voleu que escrigui molt?- que res, però no ens equivoquem, encara que el govern passi d'una ineptitud manifesta a una clarividència impensable, cosa que no serà -i que no m'expliquin històries d'investigació i innovació com a gran panacea a curt termini-, durant els pròxims anys en aquest país els individus que cobrem a final de mes ens ho haurem de mirar, que tornem a la selva d'on no hem sortit mai encara que ens ho hagi semblat. I recordeu l''únic depredador important de la humanitat és la pròpia humanitat; i afegeixo, els polítics, que quan tot va vé protegeixen les espècies domèstiques, quan la fam els acuita es mengen els animals que tenen engabiats o en parcs temàtics.
P.S.: Que patètic que en Gimferrer hagi dit -o vulgui dir- el que diu: com si encara fóssim als inicis de la Renaixença. I quina llàstima que potser hagi de dir el que diu.
Per cert, Vilaró va rebre només un cop, sigui del que sigui? I la pallissa?
I Catalunya no és diferent de la resta d'Espanya i una mica de l'Europa occidental amb la qual sovint es compara. Durant molts anys, les principals fonts d'ingressos del país han estat la construcció i el turisme, dos elements estretament lligats i dependents de l'atzar. Aquí s'ha construït sense planificació i sense aturador, esperant que fos el propi mercat qui s'autoregulés. Aquí s'ha anat deixant que els empresaris, sense cap estudi de mercat, creessin empreses turístiques. La cosa anava sola: som els millors, per què capficar-s'hi?
Ara ens trobem que constructores i immobiliàries d'aquí -algunes fa anys que construeixen fora- o que actuen aquí fan suspensions de pagaments, pleguen d'un dia per l'altre, acomiaden centenars de treballadors del país i de fora que s'han de buscar la vida mentre la viuen a través de diverses assegurances privades o, sobretot, públiques. Dintre de la crisi general, es parla encara de la crisi del sector del totxo com si fos un element fàcilment focalitzable. Ah, però el totxo (les vivendes protegides que es projecten són un placebo distorsionador i poc efectiu a la llarga) afecta la indústria més o menys directament lligada, com la Roca, que aquest any acomiadarà treballadors -ja ho va fer l'any passat- perquè té els magatzems de Gavà i d'altres llocs plens de vàters; i Simó, un lider en peces elèctriques (quins dissenys! Quina empresa més racionalitzada!) es troba en circumstàncies similars...
Algú pot pensar que per greu que sigui aquesta crisi ell n'és immune, perquè es dedica a l'ensenyament, per exemple? D'acord, però està pagant alguna hipoteca que no para de pujar? No? Però potser la paga la senyora de la fruiteria de la cantonada que tsí que té una hipoteca -o no- , que evidentment, pujarà els preus dels seus productes, perquè és ben lliure per fer-ho i la seva alça la imitarà la de la botiga de la cantonada, que per això són lliures els preus i només faltaria. Que no tenen hipoteca i que no apugen els preus? Però, i a tu, treballador de l'ensenyament, t'apujaran el sou segons el cost de la vida? Ho dubto. Què això només és cosa teva i que no repercutirà més enllà de casa teva? Potser sí, però potser compraràs menys llibres, que no necessites perquè els aniràs a treure de la biblioteca. I vet aquí com de retruc la crisi que deies immobiliària afectarà la indústria editorial. I si la indústria editorial... I no crec que aquesta sigui la història de la lletera a la inversa (i em deixo la qüestió del turisme).
D'acord, em salto etapes i accedeixo a pensar que la Generalitat aconseguirà un finançament òptim, espectacular. Sempre val més poc -voleu que escrigui molt?- que res, però no ens equivoquem, encara que el govern passi d'una ineptitud manifesta a una clarividència impensable, cosa que no serà -i que no m'expliquin històries d'investigació i innovació com a gran panacea a curt termini-, durant els pròxims anys en aquest país els individus que cobrem a final de mes ens ho haurem de mirar, que tornem a la selva d'on no hem sortit mai encara que ens ho hagi semblat. I recordeu l''únic depredador important de la humanitat és la pròpia humanitat; i afegeixo, els polítics, que quan tot va vé protegeixen les espècies domèstiques, quan la fam els acuita es mengen els animals que tenen engabiats o en parcs temàtics.
P.S.: Que patètic que en Gimferrer hagi dit -o vulgui dir- el que diu: com si encara fóssim als inicis de la Renaixença. I quina llàstima que potser hagi de dir el que diu.
Per cert, Vilaró va rebre només un cop, sigui del que sigui? I la pallissa?
14.7.08
error de perspectiva
13 de juliol d' una tarda de diumenge moderadament calorosa; passejo per la vora de la mar en direcció a la Barceloneta. De sobte, sortint del no res, veig un avió -brillantor del foc de la posta el seu exterior metàl·lic- en una trajectòria sospitosa que em produeix un esglai. Pensaments ràpids amb possibles noms de suïcides.
Passa l'avió, i molts més. La Barceloneta és una festa de passavolants i gent afamada. Les actuacions arquitectòniques que canviaran el barri encara són escasses. Més lluny, l'hotel_vela_llatina de Bofill comença a agafar forma plenament integrat -per això el deuen permetre- en aquesta costa que s'acabara enfonsant -ja coneixeu la meva teoria sobre l'Atlàntida- de tant afegir-hi llast. No passa res, sempre ens quedarà la segona línia de costa, i la tercera, i la quarta...
elements de llengua
Em desplau parlar amb la gent amiga -amb la indiferent no en solc parlar- de la qüestió de la llengua; em cansa opinar o recordar fets i escrits sobre la situació de la llengua al país. Comentar els documents que cíclicament -cada cop amb més insistència i amb menys descans entremig- es van produint per explicar l'amenaça que la llengua catalana suposa per a la castellana és tan ineficaç com gratuït. Documents com el Manifiesto por la lengua común * són, a més d'un atemptat a la lògica argumental, insostenibles en el territori, on gairebé tothom mitjanament informat i observador coneix la precarietat del català i on els arguments nacionalpolíticosentimentals, etc., que es fan servir per justificar les conclusions serien absolutament inconcebibles i risibles en una societat madura, informada, democràtica i, sobretot .
Vivim, però, en un món de reflexió escassa, d'interessos confessats i inconfessables (algú ha vist mai una enquesta en què la llengua sigui una preocupació dels enquestats, com ho és l'atur, l'emigració, la vivenda...?), d'estímuls directes, de polítiques oficials i oficioses de baixa volada i de guanys immediats. Un món on alguns un dia diuen blanc i l'altre diuen que havien dit negre, no per la saviesa que se suposa a qui té capacitat d'evolucionar i té noves dades, sinó simplement perquè ens deixem portar per aquesta immediatesa dels estímuls i de les passions que ens arriben i sobre les quals sembla impossible un procés d'avaluació seriós.
No sóc gaire optimista sobre el futur de la llengua catalana. No em refereixo a la llengua escrita (literària, més formal, més informal), que no és més que la punta de l'iceberg sobre l'estat de la qüestió, sinó que al·ludeixo al català que es parla, al català que se sent pel carrer, a la llengua oral que cada vegada es necessita menys en aquest país, es digui els que es digui des de plataformes diverses, des d'individus -des dels blocs, si convé citar-nos-. Avui, ara, qualsevol persona pot viure tranquil·lament en aquest país sense conèixer la seva llengua materna -vull dir la catalana-, i ho pot fer perquè ja no deu quedar ningú que sigui monolingüe català. Tots sabem que el coneixement de llegües diferents és una riquesa (cal argumentar?), però també se sap que quan tots els habitants d'un territori coneixem dues, tres, o les llengües que sigui, al final n'hi ha una que és la llengua d'ús més comú, o d'ús més comú en determinades circumstàncies. Que aquesta llengua acabi substituint l'altra o les altres en la seva totalitat o en més o menys àmbits és una qüestió de temps, i també de voluntats. I em temo que les voluntats són dèbils i adaptables, o tenen altres prioritats, sempre que se'ls doni, que les de preocupar-se per una llengua de comunicació objectivament ni millor ni pitjor que altres.
La Vanguardia -diari que llegeixo des de petit- d'avui té un únic editorial titulat El catalán i el castellano. Acaba dient, després de desqualificar el manifest més amunt esmentat: Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre desfachatez (ho diu en castellà perquè els editorials del diari no s'escriuen en català, és clar). El mateix editorial diu en el seu segon paràgraf: No vamos a discutir la legimitidad de la iniciativa (el manifest). La democracia es un sistema basado en la libertad de opinión. Aunque la vitalidad del castellano no necesita defensa alguna, puesto que ha devenido uno de los tres idiomas más potentes del mundo, siempre será una buena causa defender su aprendizaje y correcto empleo como idioma común. Nuestro diario viene haciendolo des de el año 1881. I com La Vanguardia -amb alts i baixos i foscors explícites implícites- hi ha molts mitjans, institucions i persones que defensen el dret individual i col·lectiu de fer servir la llengua catalana; ara, que ho facin en castellà no és més que un signe que aquest és un país democràtic i civilitzat on les minories no només són respectades sinó fins i tot defensades, encara que és consideri que la seva llengua (una mena de David símpàtic i sense pedra que no pot fer cap mal a Goliat) no es prou atractiva per a la comunicació com cal, per al negoci o per a la ideologia (?).
No sé, amics i amigues, tinc la impressió que el país en lloc d'anar cap a una evolució i superació del noucentisme té tendència a anar cap al romanticisme de la Renaixença, cap a iniciatives i grups que al final acabaran dient allò de Mila i Fontanals en el seu discurs dels Jocs Florals de 1859: Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits...
I no, no és el govern o els governs, o qualsevol col·lectiu institucional el principal agent cridat a la transformació d'aquesta involució sinó cada individu del país, que amb iniciatives personals i col·lectives vulgui fer-ho. Ei, si és que això de les llengües té cap importància, que potser no, que a la fi potser l'ús d'una llengua és només un tria personal que no té més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. I aquest és un món on, encara, hi ha llengües per donar i per vendre i una llengua més o menys és pura anècdota.
*El firmant Castilla del Pino és el mateix que va publicar La incomunicación (un dels meus llibres de capçalera en anys passats) i que va fer la tesi doctoral amb el catedràtic d'oftalmologia Buenaventura Carrera sobre sobre "Fisiología y patología de la percepción óptica del movimiento”? Déu li conservi la vista i el sentit del moviment.
P. S. No he seguit gaire el cas del senyor Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i no preguntaré sobre el seu informe mèdic que és un aspecte absolutament íntim, ni vull saber perquè l'Hereu no diu ni ase ni bèstia -quin pàjaro, l'Hereu, mai no se sap per on vola!- ni tampoc tinc una curiositat excessiva de conèixer qui ha llogat l'agència de detectius que ha seguit els seus passos; i de les possibles mentides, ja me'n faig càrrec, que la mentida és un dels signes més característics i definitoris de l'ésser humà. L'únic que desitjaria és saber si les seves ferides -se les fes on se les fes- li van ser produïdes en acte de servei o no, és a dir, treballant pels barcelonins o pel seu propi compte. Dit això, afegeixo que li desitjo una ràpida recuperació i me n'alegro que ja hagi sortit de la UCI.
Vivim, però, en un món de reflexió escassa, d'interessos confessats i inconfessables (algú ha vist mai una enquesta en què la llengua sigui una preocupació dels enquestats, com ho és l'atur, l'emigració, la vivenda...?), d'estímuls directes, de polítiques oficials i oficioses de baixa volada i de guanys immediats. Un món on alguns un dia diuen blanc i l'altre diuen que havien dit negre, no per la saviesa que se suposa a qui té capacitat d'evolucionar i té noves dades, sinó simplement perquè ens deixem portar per aquesta immediatesa dels estímuls i de les passions que ens arriben i sobre les quals sembla impossible un procés d'avaluació seriós.
No sóc gaire optimista sobre el futur de la llengua catalana. No em refereixo a la llengua escrita (literària, més formal, més informal), que no és més que la punta de l'iceberg sobre l'estat de la qüestió, sinó que al·ludeixo al català que es parla, al català que se sent pel carrer, a la llengua oral que cada vegada es necessita menys en aquest país, es digui els que es digui des de plataformes diverses, des d'individus -des dels blocs, si convé citar-nos-. Avui, ara, qualsevol persona pot viure tranquil·lament en aquest país sense conèixer la seva llengua materna -vull dir la catalana-, i ho pot fer perquè ja no deu quedar ningú que sigui monolingüe català. Tots sabem que el coneixement de llegües diferents és una riquesa (cal argumentar?), però també se sap que quan tots els habitants d'un territori coneixem dues, tres, o les llengües que sigui, al final n'hi ha una que és la llengua d'ús més comú, o d'ús més comú en determinades circumstàncies. Que aquesta llengua acabi substituint l'altra o les altres en la seva totalitat o en més o menys àmbits és una qüestió de temps, i també de voluntats. I em temo que les voluntats són dèbils i adaptables, o tenen altres prioritats, sempre que se'ls doni, que les de preocupar-se per una llengua de comunicació objectivament ni millor ni pitjor que altres.
La Vanguardia -diari que llegeixo des de petit- d'avui té un únic editorial titulat El catalán i el castellano. Acaba dient, després de desqualificar el manifest més amunt esmentat: Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre desfachatez (ho diu en castellà perquè els editorials del diari no s'escriuen en català, és clar). El mateix editorial diu en el seu segon paràgraf: No vamos a discutir la legimitidad de la iniciativa (el manifest). La democracia es un sistema basado en la libertad de opinión. Aunque la vitalidad del castellano no necesita defensa alguna, puesto que ha devenido uno de los tres idiomas más potentes del mundo, siempre será una buena causa defender su aprendizaje y correcto empleo como idioma común. Nuestro diario viene haciendolo des de el año 1881. I com La Vanguardia -amb alts i baixos i foscors explícites implícites- hi ha molts mitjans, institucions i persones que defensen el dret individual i col·lectiu de fer servir la llengua catalana; ara, que ho facin en castellà no és més que un signe que aquest és un país democràtic i civilitzat on les minories no només són respectades sinó fins i tot defensades, encara que és consideri que la seva llengua (una mena de David símpàtic i sense pedra que no pot fer cap mal a Goliat) no es prou atractiva per a la comunicació com cal, per al negoci o per a la ideologia (?).
No sé, amics i amigues, tinc la impressió que el país en lloc d'anar cap a una evolució i superació del noucentisme té tendència a anar cap al romanticisme de la Renaixença, cap a iniciatives i grups que al final acabaran dient allò de Mila i Fontanals en el seu discurs dels Jocs Florals de 1859: Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits...
I no, no és el govern o els governs, o qualsevol col·lectiu institucional el principal agent cridat a la transformació d'aquesta involució sinó cada individu del país, que amb iniciatives personals i col·lectives vulgui fer-ho. Ei, si és que això de les llengües té cap importància, que potser no, que a la fi potser l'ús d'una llengua és només un tria personal que no té més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. I aquest és un món on, encara, hi ha llengües per donar i per vendre i una llengua més o menys és pura anècdota.
*El firmant Castilla del Pino és el mateix que va publicar La incomunicación (un dels meus llibres de capçalera en anys passats) i que va fer la tesi doctoral amb el catedràtic d'oftalmologia Buenaventura Carrera sobre sobre "Fisiología y patología de la percepción óptica del movimiento”? Déu li conservi la vista i el sentit del moviment.
P. S. No he seguit gaire el cas del senyor Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i no preguntaré sobre el seu informe mèdic que és un aspecte absolutament íntim, ni vull saber perquè l'Hereu no diu ni ase ni bèstia -quin pàjaro, l'Hereu, mai no se sap per on vola!- ni tampoc tinc una curiositat excessiva de conèixer qui ha llogat l'agència de detectius que ha seguit els seus passos; i de les possibles mentides, ja me'n faig càrrec, que la mentida és un dels signes més característics i definitoris de l'ésser humà. L'únic que desitjaria és saber si les seves ferides -se les fes on se les fes- li van ser produïdes en acte de servei o no, és a dir, treballant pels barcelonins o pel seu propi compte. Dit això, afegeixo que li desitjo una ràpida recuperació i me n'alegro que ja hagi sortit de la UCI.
13.7.08
afegits
Ahir m'ho vaig deixar i no sé si ara encara s'hi val; m'ho recorda la segona part de Kill Bill, però no és aquesta la pel·lícula: Uma Thurman. Ara tinc alguns altres noms que deixaré pel joc de la propera trobada.
(Em fumo una cigarreta mentre espero que amaini la pluja i pugui sortir amb certa garantia de sequedat. La mare, al meu costat, n'ha encès una altra. La rosseta, que no deu arribar als quatre pams, se m'arrapa als pantalons i alça la vista: decideix no deixar-me. La mare se n'adona, ens mira i li diu que no sóc el seu papa. La rosseta té idees pròpies i decideix que el cotó dels meus pantalons, per sota el genoll, li ofereix un ancoratge idoni , en absència del pare, per poder continuar el seu joc. Jo somrient i impertèrrit, ella somrient i dinàmica. El cel s'aclareix. El papa encara no ha arribat, la mare encén una altra cigarreta sense mirar-me, jo continuo el meu camí)
(Em fumo una cigarreta mentre espero que amaini la pluja i pugui sortir amb certa garantia de sequedat. La mare, al meu costat, n'ha encès una altra. La rosseta, que no deu arribar als quatre pams, se m'arrapa als pantalons i alça la vista: decideix no deixar-me. La mare se n'adona, ens mira i li diu que no sóc el seu papa. La rosseta té idees pròpies i decideix que el cotó dels meus pantalons, per sota el genoll, li ofereix un ancoratge idoni , en absència del pare, per poder continuar el seu joc. Jo somrient i impertèrrit, ella somrient i dinàmica. El cel s'aclareix. El papa encara no ha arribat, la mare encén una altra cigarreta sense mirar-me, jo continuo el meu camí)
12.7.08
De les digitals a la patata. Consumim!
Anem per la meitat del juliol i alguns frisen per fer vacances i per immortalitzar-les en imatges i textos, i jo encara sense fer cap recomanació sobre un tema que m'agrada malgrat que els resultats personals siguin sovint deplorables.
Ja teniu la vostra càmera fotogràfica a punt? Doncs res. La voleu canviar (cada marca presenta anualment dos o tres models en cada gamma)? Voleu que us digui què heu de tenir en compte i de què podeu prescindir? ...? Ho diré igualment
Comencem. Tenim tres possibilitats: les compactes, les mal anomenades semirèflex i les rèflex. Jo, en l'època de les rèflex analògiques carregava amb dos cossos i al menys quatre objectius, fins que va arribar un moment en què vaig decidir, amb l'arribada de les digitals, que tant de pes era perjudicial per la meva salut i algunes altres consideracions que serien massa llargues de detallar. Entenc (sóc condescendent), també, que qui ara es compra una rèflex ja té prou coneixements de fotografia (?) i que no cal que li digui res.
Anem al gra. Què és el menys important a l'hora de comprar una digital? Doncs normalment allò que la publicitat destaca més: els píxels i la pantalla. Cap d'aquests dos aspectes influeix en la qualitat de la foto, i aquí no em refereixo a la vostra perícia a l'hora d'aconseguir la imatge de la vostra vida. A no ser que tingueu tendència a produir murals, a partir de cinc megapíxels en teniu de sobra -dic cinc perquè dubto que trobeu al mercat de primera mà càmeres amb menys, excepte en els mòbils-. Quant a la pantalla, el que importa és veure millor allò que voleu fotografiar sense que el sol us molesti, i això no depèn de les polzades en diagonal, sinó de la resolució i de la possibilitat de mobilitat de la mateixa pantalla; sigui com sigui, el sol sobre la pantalla no us permetrà gaires virgueries. Llàstima que les compactes ja no solen portar visor.
Què és important?
Com que algunes fotos les fareu en interiors, tenir un bon gran angular, per exemple, un 26 mm, però com a mínim 28. A mi m'agraden els teles llargs, però això és una cosa molt personal.
Del sensor, com indica el nom, depèn la sensibilitat i la nitidesa de la imatge. En la publicitat podeu trobar que una càmera te una Iso de 1800 o 3600, cosa que vol dir que podeu fer fotos amb poca llum i sense flash, però que la imatge no tingui gra depèn de la qualitat del sensor, de la seva grandària. D'això els fabricants no en diuen res.
El processador d'imatge és el que permet que la foto que intenteu fer es processi ràpidament i que no surti allò que passa unes centèsimes de segon després de fer clic. Els fabricants no diuen ben bé res dels processadors d'imatge.
La qualitat de l'òptica és important, però cap fabricant parla del poliment dels cristalls, encara que sí de la seva lluminositat: com més baixa millor, tot i que no conec objectius de 1,7, per exemple, que eren normals en les càmeres tradicionals.
Sobre el processador de colors, els fabricants tampoc no donen informació, de manera que només la pràctica o un venedor expert i fiable -n'hi ha pocs que reuneixen les dues condicions- us podrà dir el tractament de la llum de determinada marca. Compte amb el balanç de blancs, que en algunes marques és poc objectiu en baixes condicions de llum i tenen tendència a envermellir, cosa que els hauria de causar vergonya.
Vaja, que després de llegir això ja veig que algú que pensava canviar de màquina o comprar-ne una per primera vegada pot ser que tingui uns dubtes que creia resolt. No us hi capfiqueu. Feu-me cas en només en un suggeriment: no us gasteu massa euros, perquè el que compreu serà tècnicament àmpliament superat l'any que ve; excepte en el tipus de sensor, la qualitat de l'òptica, el processador d'imatge i el processador de colors. Però a la fi, tot això no té cap importància si no sou professionals. M'ho deixava, a igualtat de preu, que tingui estabilitzador mecànic d'imatge, sobretot si teniu tendència a la tremolor.
Com que la competitivitat és molt dura en el món dels productes fotogràfics, les marques solen fer promocions diverses que de vegades van més enllà dels preus i les prestacions. Olympus, per exemple, ofereix a qui compri una càmera rèflex unes sessions d'aprenentatge teoricopràctiques de quatre hores en hotels d'algunes ciutats (veig que Barcelona ja té algun horari ple). El curiós és que et pots portar un acompanyant i perquè no s'avorreixi la companyia li deixa una càmera a tornar a la sortida; a veure si poden vendre una altra rèflex.
A través de l'Albert, l'Herald de l'Eixample, m'assabento que Nikon ofereix un curset on-line de quatre nivells, un altre interessant sistema de promoció per als qui no només pregunten al venedor. La mateixa Nikon organitza un concurs fotogràfic mundial sobre la patata (l'any 2004 el va organitzar sobre l'arròs). La seva finalitat és: El Concurso mundial de fotografía del AIP, Enfoque en un alimento mundial, contribuye al cumplimiento de dos de los principales objetivos del Año Internacional de la Papa: crear conciencia de la importancia de la papa como alimento en los países en desarrollo, y promover la investigación y el desarrollo de los sistemas de producción de papa para contribuir al cumplimiento de los Objetivos de desarrollo del Milenio.
El concurso es una invitación a reflexionar sobre la función de la papa en la agricultura, la economía y la seguridad alimentaria mundial, para ofrecer nuevas ideas sobre su biodiversidad, cultivo, elaboración, comercialización, mercadotecnia y consumo, y contribuir al intercambio libre e internacional de información sobre este cultivo alimentario de importancia mundial. Més informació aquí.
En resum, sortim , comprem, consumim el que sigui, sigui digitals o sigui patates; millor si poen ser els dos productes. Cadascú segons les nostre possibilitats contribuïm a fer girar la roda, que no s'aturi el món.
P. S. Si us agraden les patates el vostre llibre és Adoro las patatas, de Daniel Pierre, Lectio Ediciones. Un tastet aquí.
Ja teniu la vostra càmera fotogràfica a punt? Doncs res. La voleu canviar (cada marca presenta anualment dos o tres models en cada gamma)? Voleu que us digui què heu de tenir en compte i de què podeu prescindir? ...? Ho diré igualment
Comencem. Tenim tres possibilitats: les compactes, les mal anomenades semirèflex i les rèflex. Jo, en l'època de les rèflex analògiques carregava amb dos cossos i al menys quatre objectius, fins que va arribar un moment en què vaig decidir, amb l'arribada de les digitals, que tant de pes era perjudicial per la meva salut i algunes altres consideracions que serien massa llargues de detallar. Entenc (sóc condescendent), també, que qui ara es compra una rèflex ja té prou coneixements de fotografia (?) i que no cal que li digui res.
Anem al gra. Què és el menys important a l'hora de comprar una digital? Doncs normalment allò que la publicitat destaca més: els píxels i la pantalla. Cap d'aquests dos aspectes influeix en la qualitat de la foto, i aquí no em refereixo a la vostra perícia a l'hora d'aconseguir la imatge de la vostra vida. A no ser que tingueu tendència a produir murals, a partir de cinc megapíxels en teniu de sobra -dic cinc perquè dubto que trobeu al mercat de primera mà càmeres amb menys, excepte en els mòbils-. Quant a la pantalla, el que importa és veure millor allò que voleu fotografiar sense que el sol us molesti, i això no depèn de les polzades en diagonal, sinó de la resolució i de la possibilitat de mobilitat de la mateixa pantalla; sigui com sigui, el sol sobre la pantalla no us permetrà gaires virgueries. Llàstima que les compactes ja no solen portar visor.
Què és important?
Com que algunes fotos les fareu en interiors, tenir un bon gran angular, per exemple, un 26 mm, però com a mínim 28. A mi m'agraden els teles llargs, però això és una cosa molt personal.
Del sensor, com indica el nom, depèn la sensibilitat i la nitidesa de la imatge. En la publicitat podeu trobar que una càmera te una Iso de 1800 o 3600, cosa que vol dir que podeu fer fotos amb poca llum i sense flash, però que la imatge no tingui gra depèn de la qualitat del sensor, de la seva grandària. D'això els fabricants no en diuen res.
El processador d'imatge és el que permet que la foto que intenteu fer es processi ràpidament i que no surti allò que passa unes centèsimes de segon després de fer clic. Els fabricants no diuen ben bé res dels processadors d'imatge.
La qualitat de l'òptica és important, però cap fabricant parla del poliment dels cristalls, encara que sí de la seva lluminositat: com més baixa millor, tot i que no conec objectius de 1,7, per exemple, que eren normals en les càmeres tradicionals.
Sobre el processador de colors, els fabricants tampoc no donen informació, de manera que només la pràctica o un venedor expert i fiable -n'hi ha pocs que reuneixen les dues condicions- us podrà dir el tractament de la llum de determinada marca. Compte amb el balanç de blancs, que en algunes marques és poc objectiu en baixes condicions de llum i tenen tendència a envermellir, cosa que els hauria de causar vergonya.
Vaja, que després de llegir això ja veig que algú que pensava canviar de màquina o comprar-ne una per primera vegada pot ser que tingui uns dubtes que creia resolt. No us hi capfiqueu. Feu-me cas en només en un suggeriment: no us gasteu massa euros, perquè el que compreu serà tècnicament àmpliament superat l'any que ve; excepte en el tipus de sensor, la qualitat de l'òptica, el processador d'imatge i el processador de colors. Però a la fi, tot això no té cap importància si no sou professionals. M'ho deixava, a igualtat de preu, que tingui estabilitzador mecànic d'imatge, sobretot si teniu tendència a la tremolor.
Com que la competitivitat és molt dura en el món dels productes fotogràfics, les marques solen fer promocions diverses que de vegades van més enllà dels preus i les prestacions. Olympus, per exemple, ofereix a qui compri una càmera rèflex unes sessions d'aprenentatge teoricopràctiques de quatre hores en hotels d'algunes ciutats (veig que Barcelona ja té algun horari ple). El curiós és que et pots portar un acompanyant i perquè no s'avorreixi la companyia li deixa una càmera a tornar a la sortida; a veure si poden vendre una altra rèflex.
A través de l'Albert, l'Herald de l'Eixample, m'assabento que Nikon ofereix un curset on-line de quatre nivells, un altre interessant sistema de promoció per als qui no només pregunten al venedor. La mateixa Nikon organitza un concurs fotogràfic mundial sobre la patata (l'any 2004 el va organitzar sobre l'arròs). La seva finalitat és: El Concurso mundial de fotografía del AIP, Enfoque en un alimento mundial, contribuye al cumplimiento de dos de los principales objetivos del Año Internacional de la Papa: crear conciencia de la importancia de la papa como alimento en los países en desarrollo, y promover la investigación y el desarrollo de los sistemas de producción de papa para contribuir al cumplimiento de los Objetivos de desarrollo del Milenio.
El concurso es una invitación a reflexionar sobre la función de la papa en la agricultura, la economía y la seguridad alimentaria mundial, para ofrecer nuevas ideas sobre su biodiversidad, cultivo, elaboración, comercialización, mercadotecnia y consumo, y contribuir al intercambio libre e internacional de información sobre este cultivo alimentario de importancia mundial. Més informació aquí.
En resum, sortim , comprem, consumim el que sigui, sigui digitals o sigui patates; millor si poen ser els dos productes. Cadascú segons les nostre possibilitats contribuïm a fer girar la roda, que no s'aturi el món.
P. S. Si us agraden les patates el vostre llibre és Adoro las patatas, de Daniel Pierre, Lectio Ediciones. Un tastet aquí.
titulars
Vetllada distesa i agradable, de deixar-se anar. Potser ja són tots a dormir i fins i tot tenen somnis agradables. Llegeixo les darreres notícies de dos diaris. Sovint no sé quina és la notícia més important de les portades dels digitals. La primera que trobo? A veure, en un diari: La borsa es desploma un 3,03%...; a la dreta: Madonna no tem els 50 (els seus, se suposa). L'altre digital: Pujol: CDC ha de continuar agrupant gent diversa; en igualtat de condicions, a, continuació: L'iPhone s'exhaureix en poques hores; i, en tercer lloc, a la mateixa alçada: L'incident de Cofrents va ser causat per un curcircuit; més avall, amb més espai i foto gran: La reina de la carretera (sobre les H-D).
No vaig gaire més enllà en la lectura de titulars, puc dormir tranquil. Abans em fabrico el meu propi titular, que mig sé per què em ve al cap: Els plans d'Obama per Guantanamo. Cada lector pot canviar els dos noms propis pels que més li convinguin, sempre que respecti la intenció original del títol.
En aquestes hores, llegir titulars, i encara més inventar-ne, deu ser una conseqüència perversa de les caipininhes. Escriure'ls i pujar-los al bloc és completament inadmissible.
No vaig gaire més enllà en la lectura de titulars, puc dormir tranquil. Abans em fabrico el meu propi titular, que mig sé per què em ve al cap: Els plans d'Obama per Guantanamo. Cada lector pot canviar els dos noms propis pels que més li convinguin, sempre que respecti la intenció original del títol.
En aquestes hores, llegir titulars, i encara més inventar-ne, deu ser una conseqüència perversa de les caipininhes. Escriure'ls i pujar-los al bloc és completament inadmissible.
11.7.08
cavallets d'estiu
M'acosto aviat, però massa tard, al Palau Robert, on Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida recorden Ovidi Montllor i Guillem d'Efak. Deu minuts abans de l'inici no només no queden cadires per seure sinó que amb prou feines es pot trobar un lloc des d'on veure l'escenari. Gent de totes les edats, encara que calculo una mitjan alta, i no diré res més, que és lleig.
Busco el suport d'un taronger del fons: fruits verds i dues aranyes impacients i confiades que em ressegueixen el braç des de la mà buscant no se sap quin estrany refugi. Les torno a casa. Biografies de l'Ovidi i de Guillem: ha començat el recital que fa dies que en Biel ens anuncia des del seu bloc. Em deixo emportar per les paraules -no sé si les segueixo prou bé- i les cançons. Inicis dels dos poetes. Vaig conèixer l'Ovidi, i en Guillem, com si el conegués.
Em canso d'estar dret, immòbil. Vaig més enrere i m'assec en un banc miraculosament lliure. Mentre fumo participo de la conversa de dues dones sobre els preus dels lloguers i de com s'ho deu fer la tal per pagar-lo. Les paraules i la música són sons de fons, a penes un murmuri de benestar. Camino fins al lateral de l'escenari. Torno al taronger. La nit no acaba d'arribar, però sí l'aire fresc del crepuscle allargat. I la força de la Maria del Mar, i l'entusiasme d'en Biel, aquest Biel que avui, a més de recitar, també canta, i m'agrada com ho fa. Reconec l'Ovidi i conec una mica més en Guillem.
Enregistro la darrera cançó tan malament com sempre; la càmera no està feta per condicions adverses. No sé si editaran el concert, tot i que veig a la meva esquerra una càmera semiprofessional que en pren nota. M'agradaria tenir-lo.
A la sortida trobo una amiga de sempre, d'aquelles que veig menys d'un cop a l'any i amb qui no em costa gens reemprendre la conversa de la darrera trobada, igual que em passa amb l'Ovidi i en Guillem.
A casa, un núvol inoportú es menja la lluna creixent. Jo improviso aquestes paraules, mentre reescolto les de Guillem d'Efak que ja vaig escriure aquí en una altra ocasió.
CAVALLET DE SERP
Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.
Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.
Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.
Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.
Busco el suport d'un taronger del fons: fruits verds i dues aranyes impacients i confiades que em ressegueixen el braç des de la mà buscant no se sap quin estrany refugi. Les torno a casa. Biografies de l'Ovidi i de Guillem: ha començat el recital que fa dies que en Biel ens anuncia des del seu bloc. Em deixo emportar per les paraules -no sé si les segueixo prou bé- i les cançons. Inicis dels dos poetes. Vaig conèixer l'Ovidi, i en Guillem, com si el conegués.Em canso d'estar dret, immòbil. Vaig més enrere i m'assec en un banc miraculosament lliure. Mentre fumo participo de la conversa de dues dones sobre els preus dels lloguers i de com s'ho deu fer la tal per pagar-lo. Les paraules i la música són sons de fons, a penes un murmuri de benestar. Camino fins al lateral de l'escenari. Torno al taronger. La nit no acaba d'arribar, però sí l'aire fresc del crepuscle allargat. I la força de la Maria del Mar, i l'entusiasme d'en Biel, aquest Biel que avui, a més de recitar, també canta, i m'agrada com ho fa. Reconec l'Ovidi i conec una mica més en Guillem.
Enregistro la darrera cançó tan malament com sempre; la càmera no està feta per condicions adverses. No sé si editaran el concert, tot i que veig a la meva esquerra una càmera semiprofessional que en pren nota. M'agradaria tenir-lo.
A la sortida trobo una amiga de sempre, d'aquelles que veig menys d'un cop a l'any i amb qui no em costa gens reemprendre la conversa de la darrera trobada, igual que em passa amb l'Ovidi i en Guillem.
A casa, un núvol inoportú es menja la lluna creixent. Jo improviso aquestes paraules, mentre reescolto les de Guillem d'Efak que ja vaig escriure aquí en una altra ocasió.
CAVALLET DE SERP
Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.
Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.
Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.
Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.
9.7.08
edoisme
Vaig anar el dia de la inauguració -cap detall líquid o sòlid- i vaig pensar: explicaràs en detall les teves impressions. Passat el temps, però, sé que cal ajustar-se a les convencions dels posts que ja transgredeixo amb aquestes línies innecessàries.
Si volem ser tècnics, recordarem que en aquestes imatges intervenien com a mínim quatre persones: l'editor, que coordinava la feina, l'artista, que realitzava el dibuix, el gravador, que treballava la fusta de cirerer, l'impressor, que feia el tiratge.
En resum, que a la Pedrera es poden veure una quantitat important d'aquestes imatges -moltes i amb poca llum- creades durant el període Edo , des del segle XVII al XIX. Edo, més endavant anomenada Tokyo, tenia ja al segle XVII un milió d'habitants. I en aquella ciutat efervescent i en continu progrés, que s'anava allunyant dels ideals i del món feudal, va sorgir l'ukiyo-e: teatre, sumo belleses femenines, erotisme..., per arribar, finalment, a la plasmació del paisatge.
No me'n puc sortir en poc espai. Com puc resumir les tècniques, els traços, els motius, la ironia, la filosofia hedonista, la semblança -malgrat la distància- a actituds europees, la influència, a partir del XIX, sobre pintors occidentals i corrents artístics, com el japonesisme i l'art nouveau, és a dir, el que aquí anomenem modernisme.
Em limito -no sabeu quant!-, i com a mostra de l'exposició us trio una estampa (un ukiyo-e) eròtica -difícil reproducció- d'una escena de gelosia d'una certa ingenuïtat (ja us ho deia: una delícia): la de la dona que veu el seu amant fent entremaliadures (?) amb una criada i està a punt de tirar-li una bola de neu per refredar la relació. Observeu els detalls, fixeu-vos com les cares de les dues dones són pràcticament calcades: sembla que expressin la mateixa emoció -quina?-, mireu els detalls dels vestits, el penis important -com en totes les estampes d'aquest tipus, i no les insignificàncies grecollatines- de l'amant, i tantes altres coses...
Aneu amb temps, passeu a poc a poc -hi ha aire condicionat a la temperatura ideal-. Si sabeu japonès o porteu un guia, millor, perquè sovint l'ukiyo-e inclou inscripcions o diàlegs, com és el cas del gat de la imatge, amb cascavell al coll i llom arquejat, que es queixa de l'arribada dels dos amants (no incloc els amants ni el seu parlament): Ai, aquests dos m'han torbat el son tan tranquil que feia. Mèu, mèu.
Podria dir: Aneu a veure-la, és una delícia. I no caldria afegir res més. I la brevetat de les meves paraules s'ajustaria a la intenció dels dibuixos, que no a les meves sensacions.
També puc copiar el que deia Asai Ryoi (1612?-1691) a Contes del món efímer: ... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla de l'auró [...] no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar com una carabassa que sura pel riu, d'això se'n diu ukiyo. I si afegim una e, l'ukiyo-e és la imatge, la plasmació en un dibuix , una estampa, un gravat, del que diu l'escriptor. Breument: és la imatge d'un món efímer, de la vida tal com passa per davant dels ulls.
Si volem ser tècnics, recordarem que en aquestes imatges intervenien com a mínim quatre persones: l'editor, que coordinava la feina, l'artista, que realitzava el dibuix, el gravador, que treballava la fusta de cirerer, l'impressor, que feia el tiratge.
En resum, que a la Pedrera es poden veure una quantitat important d'aquestes imatges -moltes i amb poca llum- creades durant el període Edo , des del segle XVII al XIX. Edo, més endavant anomenada Tokyo, tenia ja al segle XVII un milió d'habitants. I en aquella ciutat efervescent i en continu progrés, que s'anava allunyant dels ideals i del món feudal, va sorgir l'ukiyo-e: teatre, sumo belleses femenines, erotisme..., per arribar, finalment, a la plasmació del paisatge.
No me'n puc sortir en poc espai. Com puc resumir les tècniques, els traços, els motius, la ironia, la filosofia hedonista, la semblança -malgrat la distància- a actituds europees, la influència, a partir del XIX, sobre pintors occidentals i corrents artístics, com el japonesisme i l'art nouveau, és a dir, el que aquí anomenem modernisme.
Em limito -no sabeu quant!-, i com a mostra de l'exposició us trio una estampa (un ukiyo-e) eròtica -difícil reproducció- d'una escena de gelosia d'una certa ingenuïtat (ja us ho deia: una delícia): la de la dona que veu el seu amant fent entremaliadures (?) amb una criada i està a punt de tirar-li una bola de neu per refredar la relació. Observeu els detalls, fixeu-vos com les cares de les dues dones són pràcticament calcades: sembla que expressin la mateixa emoció -quina?-, mireu els detalls dels vestits, el penis important -com en totes les estampes d'aquest tipus, i no les insignificàncies grecollatines- de l'amant, i tantes altres coses...
Aneu amb temps, passeu a poc a poc -hi ha aire condicionat a la temperatura ideal-. Si sabeu japonès o porteu un guia, millor, perquè sovint l'ukiyo-e inclou inscripcions o diàlegs, com és el cas del gat de la imatge, amb cascavell al coll i llom arquejat, que es queixa de l'arribada dels dos amants (no incloc els amants ni el seu parlament): Ai, aquests dos m'han torbat el son tan tranquil que feia. Mèu, mèu.En fi, si no n'heu tingut prou -jo crec que en diré alguna cosa més-, una mica més avall, a Jaimes, una de les poques llibreries on tenen força literatura francesa, podeu fullejar L'estampe japonaise, de Nelly Delay, si no l'han venut...
I encara més avall -em salto la Casa del Llibre-, a la Catalònia, els col·leccionistes de firmes (signatures, dieu?) potser voldreu comprar la darrera novel·la de Zafón, que ja porta incorporada -només en la versió catalana- una dedicatòria no personalitzada. Però això ja és una altra història que dubto que tingui continuïtat aquí.
I encara més avall -em salto la Casa del Llibre-, a la Catalònia, els col·leccionistes de firmes (signatures, dieu?) potser voldreu comprar la darrera novel·la de Zafón, que ja porta incorporada -només en la versió catalana- una dedicatòria no personalitzada. Però això ja és una altra història que dubto que tingui continuïtat aquí.
Col·laborant en el joc del trapezista
En Jesús té un dels blocs més actius i interactius de la xarxa, i amb molt de gust col·laboro en un dels seus jocs, i de passada el convido -i també a vosaltres- a participar en les meves -nostres- execel·lents transformacions (deixeu-me'n fer publicitat). Bé, al cas, el text oficial és el següent:
El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) proposa jocs literaris cada dimecres, amb premis inclosos. Aquesta setmana, aquest blog (vol dir el meu) col·labora facilitant una pista en forma d'imatge per al 64è joc literari, tot i que no ens ha volgut dir quina és la solució (ho juro davant els Evangelis apòcrifs i amb la mà al pit). Només sabem que cal trobar el títol d'un llibre i el seu autor/a (la imatge pot fer referència a qualsevol dels dos).
Vet aquí la imatge:
Si no fos perquè no té l'aligot imperialista, hagués dit que és l'escut d'Àustria. Uf, hauré de mirar els altres blocs (o blogs), que si em guio només pel que tinc, la solució de l'enigma em sembla impossible.
El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) proposa jocs literaris cada dimecres, amb premis inclosos. Aquesta setmana, aquest blog (vol dir el meu) col·labora facilitant una pista en forma d'imatge per al 64è joc literari, tot i que no ens ha volgut dir quina és la solució (ho juro davant els Evangelis apòcrifs i amb la mà al pit). Només sabem que cal trobar el títol d'un llibre i el seu autor/a (la imatge pot fer referència a qualsevol dels dos).
Vet aquí la imatge:
Si no fos perquè no té l'aligot imperialista, hagués dit que és l'escut d'Àustria. Uf, hauré de mirar els altres blocs (o blogs), que si em guio només pel que tinc, la solució de l'enigma em sembla impossible.
7.7.08
aperitiu, entrant, segon i postres
Mentre vaig feinejant veig una part de la cursa de Fórmula 1 en què, diuen, l'elecció de les rodes són un element definitiu a l'hora d'obtenir bons resultats el deis d'asfalt canviant com el d'avui. Jo diria que els pilots i els cotxes encara són més importants, però sóc un complet ignorant que no aconsegueix trobar l'emoció en aquests scalestrix d'un esport que només poden practicar molt pocs.
Les bicicletes del Tour...? Confesso que hi ha hagut algun any que les he seguides amb un cert interès. El que mai no he entès és perquè alguns es capfiquen tant a l'hora d'esbrinar si els corredors es dopen o no: des de quan els esports professionals són una cosa neta?
A la tarda veig els dos primers sets del partit de Federer i Nadal, fins que decideixo anar-me'n a la platja (deixo constància a l'encapçalament del bloc). Sembla que Nadal té el partit ben encarrilat. En tornar, prop de les deu, passo per davant d'un bar i dedueixo que estan fent un resum. Li pregunto al cambrer que intenta atreure clients des de la porta el resultat i em diu que encara estant jugant. M'apresso a arribar a casa conscient que la meva presència davant del televisor és fonamental pel resultat. Efectivament, si no hagués estat per mi, Nadal no hagués aconseguit la glòria a Wimbledon. No sé si he fet bé de tornar tan aviat perquè com se sap Nadal és seguidor del Madrid, però, encara que no sigui prou justificat, he d'afegir que l'aire de mar m'havia despertat la gana.
Per acabar, llegeixo al meu diari habitual en la seva incompleta edició digital el següent titular: La mayoria de los socios votan para que Laporta dimita. Llegeixo el contingut de l'article i veig que no és veritat, que els socis que han votat representen el 33% del total; és a dir, que guanya l'abstenció, cosa que no crec que tingui gaire importància en les valoracions que apareguin demà als mitjans. Si algú m'hagués demanat un predicció a partir del que he llegit aquests darrers dies, m'hagués decantat sense cap dubte pel vot favorable a Laporta; en canvi, si hagués fet cas del que he sentit, sobretot a la petita tertúlia improvisada de la meva “bodega” hagués afirmat que el resultat contra Laporta seria aclaparador. A la “bodega” no estan per hòsties catalanistes, tot i que el propietari amb prou feines parla en castellà. Als de la bodega fa temps que els fot que no es venguessin Ronaldinho, que Hendrik Johannes Cruijff estigui a l'ombra de moltes decisions, que el club hagi malbarat part del patrimoni... Tot això ho diuen els de la “bodega”, que són uns indocumentats que no saben el que convé al Barça, malgrat que no accepten cap retret dels no barcelonistes. Als de la “bodega” jo no els faig cap cas, que jo llegeixo els diaris importants i no aquests que són gratuïts. I per confirmar que tinc opinió pròpia, jo proposaria que Laporta continués de president una temporada més, després de deixar ben clar que convocarà eleccions anticipades.
En fi, que no sé perquè parlo de tot això, perquè a mi l'esport -deixeu-me mentir una mica- no es que em tregui el son ni com a espectador ni com a participant, i les seves connotacions nacionalistes... Va, tinguem la festa en pau, que avui encara és diumenge.
Les bicicletes del Tour...? Confesso que hi ha hagut algun any que les he seguides amb un cert interès. El que mai no he entès és perquè alguns es capfiquen tant a l'hora d'esbrinar si els corredors es dopen o no: des de quan els esports professionals són una cosa neta?
A la tarda veig els dos primers sets del partit de Federer i Nadal, fins que decideixo anar-me'n a la platja (deixo constància a l'encapçalament del bloc). Sembla que Nadal té el partit ben encarrilat. En tornar, prop de les deu, passo per davant d'un bar i dedueixo que estan fent un resum. Li pregunto al cambrer que intenta atreure clients des de la porta el resultat i em diu que encara estant jugant. M'apresso a arribar a casa conscient que la meva presència davant del televisor és fonamental pel resultat. Efectivament, si no hagués estat per mi, Nadal no hagués aconseguit la glòria a Wimbledon. No sé si he fet bé de tornar tan aviat perquè com se sap Nadal és seguidor del Madrid, però, encara que no sigui prou justificat, he d'afegir que l'aire de mar m'havia despertat la gana.
Per acabar, llegeixo al meu diari habitual en la seva incompleta edició digital el següent titular: La mayoria de los socios votan para que Laporta dimita. Llegeixo el contingut de l'article i veig que no és veritat, que els socis que han votat representen el 33% del total; és a dir, que guanya l'abstenció, cosa que no crec que tingui gaire importància en les valoracions que apareguin demà als mitjans. Si algú m'hagués demanat un predicció a partir del que he llegit aquests darrers dies, m'hagués decantat sense cap dubte pel vot favorable a Laporta; en canvi, si hagués fet cas del que he sentit, sobretot a la petita tertúlia improvisada de la meva “bodega” hagués afirmat que el resultat contra Laporta seria aclaparador. A la “bodega” no estan per hòsties catalanistes, tot i que el propietari amb prou feines parla en castellà. Als de la bodega fa temps que els fot que no es venguessin Ronaldinho, que Hendrik Johannes Cruijff estigui a l'ombra de moltes decisions, que el club hagi malbarat part del patrimoni... Tot això ho diuen els de la “bodega”, que són uns indocumentats que no saben el que convé al Barça, malgrat que no accepten cap retret dels no barcelonistes. Als de la “bodega” jo no els faig cap cas, que jo llegeixo els diaris importants i no aquests que són gratuïts. I per confirmar que tinc opinió pròpia, jo proposaria que Laporta continués de president una temporada més, després de deixar ben clar que convocarà eleccions anticipades.
En fi, que no sé perquè parlo de tot això, perquè a mi l'esport -deixeu-me mentir una mica- no es que em tregui el son ni com a espectador ni com a participant, i les seves connotacions nacionalistes... Va, tinguem la festa en pau, que avui encara és diumenge.
5.7.08
desè aniversari
Maria Mercè Marçal (13 de novembre de 1952 – 5 de juliol de 1998)
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
“Foguera joana”
He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc al cabell i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d’un país on les bruixes ja no duen més dol.
En solell blanc de boira i en obaga de sol
l’amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?
Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l’or viu de la bresca de mel.
No sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?
“Raval d’amor”
Aquest enyor, al caire tallant d’un ganivet:
no l’osca el temps, ni el rovell no l’escanya.
L’esmolet passa cada matinada.
La meva sang no sap altre camí.
“Sang presa”
S’estalonen l’infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.
“Desglaç”
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
“Foguera joana”
He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc al cabell i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d’un país on les bruixes ja no duen més dol.
En solell blanc de boira i en obaga de sol
l’amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?
Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l’or viu de la bresca de mel.
No sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?
“Raval d’amor”
Aquest enyor, al caire tallant d’un ganivet:
no l’osca el temps, ni el rovell no l’escanya.
L’esmolet passa cada matinada.
La meva sang no sap altre camí.
“Sang presa”
S’estalonen l’infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.
“Desglaç”
4.7.08
molts noms, pocs títols, i alguna cosa més.
Em diu l'amic Francesc en un comentari al post anterior que no esmento Asimov, de qui ell aprecia alguns contes. A mi, m'agrada Asimov en tots els seus vessants, el de novel·lista, el de contista i el de divulgador i, a més, és un nom de referència ineludible. Si no apareix en les breus notes d'ahir és perquè en el joc autoproposat es tractava de triar únicament algunes de les novel·les més interessants de ciència-ficció a partir de l'any de naixement de Sànchez Piñol, i fins que em cansés. Què es podria aconsellar d'Asimov? Bé se suposo que tots coneixeu el seu ineludible Jo, Robot, de l'any 1950, i les tres famoses lleis robòtiques ; si cal triar només una novel·la, possiblement s'ha de llegir La fi de l'eternitat, de l'any 1955; alguns em diran que començarien per la Fundació (1951-1953). Queda dit. A mi m'agraden també els seus relats policíacs, dels quals crec que ja n'he parlat en algun moment.
I encara que ara no llegeixo pràcticament res del gènere i no sé com van les darreres tendències, posats a recordar, deixeu-me afegir uns quants noms -alguns també amb obres que no són del gènere- sense títols a la llista anterior, i sense entrar en els antecedents i els primitius. Vet aquí el cànon incomplet:
Ray Bradbury
Robert H. Heinlein
John Wydndham (encara que a mi El dia dels trífids...)
Arthur C. Clarke
Clifford D. Simak
Theodore Sturgeon
Hal Clement
William Golding
Alfred Bester
Brian W. Aldiss
James Blish
Walter M. Miller
Kurt Vonnegut
Algis Budrys
Williams Burroughs
Fritz Leiber
Cordwainer Smith
Harry Harrison
Roger Zelazny
Poul Anderson
Joanna Russ
Kingsley Amis
Frederik Pohl
Kate Wilhelm
Gene Wolfe
Philip J. Farmer
Larry Niven
William Gibson
Ja sé que me'n deixo força. I a partir de mitjans dels 80 s'acaba la meva dedicació obsessiva al gènere. Només de tant en tant vaig anar llegint alguna cosa, Com la saga de Ender, d'Oscar Scott Card, amb seguidors i detractors en no sé quin percentatge.
A casa tinc dos llibres de referència sobre el tema. Robert Scholes / Eric S. Rabin: LA CIENCIA FICCION (sic), ed. Taurus, 1982; i Miquel Barceló: CIENCIA FICCION (també sic) GUIA DE LECTURA, Ediciones B, S.A., 1990. Avui he volgut veure quines novetats hi havia a les llibreries (Casa del Llibre, La Central, Laie, Catalònia) sobre la història del gènere i no he trobat res o res que fos mínimament interessant. Encara més, m'ha semblat intuir que alguns dels llibreters consultats em miraven com si fos un marcià. Cal dir en benefici seu que anava sense afaitar i que m'he tintat el cabell de blanc amb reflexos grisos.
Una consulta posterior a la base de dades de l'ISBN m'ha confirmat una temença, que la majoria d'estudis interessants sobre el tema són dels anys 70 i, sobretot, dels 80, és a dir, de quan jo vaig plegar. A destacar, amb posterioritat, un llibre del mataroní Miquel Barceló publicat per la UOC l'any 2006: La ciència-ficció. Una coseta petita si la comparem amb la seva obra més amunt esmentada de més de cinc-centes pàgines.
Bé, ara que ja he encetat el tema, si algú em pot facilitar bibliografia actualitzada... No m'ho puc creure que no hi hagi res amb cara i ulls, i no em refereixo a coses com El terror i la ciencia-ficción o semblants.
P. S. Encara que sigui tan avall, no puc deixar passar la mort de la meva escriptora culinària preferida sense esmentar el seu nom: Simone Ortega (Simone Klein Ansaldy) (1919-2008). Seria de desagraïts no donar-li les gràcies per l'ajuda i pel plaer que m'ha proporcionat al llarg dels anys i que encara em proporcionarà, espero.
I encara que ara no llegeixo pràcticament res del gènere i no sé com van les darreres tendències, posats a recordar, deixeu-me afegir uns quants noms -alguns també amb obres que no són del gènere- sense títols a la llista anterior, i sense entrar en els antecedents i els primitius. Vet aquí el cànon incomplet:
Ray Bradbury
Robert H. Heinlein
John Wydndham (encara que a mi El dia dels trífids...)
Arthur C. Clarke
Clifford D. Simak
Theodore Sturgeon
Hal Clement
William Golding
Alfred Bester
Brian W. Aldiss
James Blish
Walter M. Miller
Kurt Vonnegut
Algis Budrys
Williams Burroughs
Fritz Leiber
Cordwainer Smith
Harry Harrison
Roger Zelazny
Poul Anderson
Joanna Russ
Kingsley Amis
Frederik Pohl
Kate Wilhelm
Gene Wolfe
Philip J. Farmer
Larry Niven
William Gibson
Ja sé que me'n deixo força. I a partir de mitjans dels 80 s'acaba la meva dedicació obsessiva al gènere. Només de tant en tant vaig anar llegint alguna cosa, Com la saga de Ender, d'Oscar Scott Card, amb seguidors i detractors en no sé quin percentatge.
A casa tinc dos llibres de referència sobre el tema. Robert Scholes / Eric S. Rabin: LA CIENCIA FICCION (sic), ed. Taurus, 1982; i Miquel Barceló: CIENCIA FICCION (també sic) GUIA DE LECTURA, Ediciones B, S.A., 1990. Avui he volgut veure quines novetats hi havia a les llibreries (Casa del Llibre, La Central, Laie, Catalònia) sobre la història del gènere i no he trobat res o res que fos mínimament interessant. Encara més, m'ha semblat intuir que alguns dels llibreters consultats em miraven com si fos un marcià. Cal dir en benefici seu que anava sense afaitar i que m'he tintat el cabell de blanc amb reflexos grisos.
Una consulta posterior a la base de dades de l'ISBN m'ha confirmat una temença, que la majoria d'estudis interessants sobre el tema són dels anys 70 i, sobretot, dels 80, és a dir, de quan jo vaig plegar. A destacar, amb posterioritat, un llibre del mataroní Miquel Barceló publicat per la UOC l'any 2006: La ciència-ficció. Una coseta petita si la comparem amb la seva obra més amunt esmentada de més de cinc-centes pàgines.
Bé, ara que ja he encetat el tema, si algú em pot facilitar bibliografia actualitzada... No m'ho puc creure que no hi hagi res amb cara i ulls, i no em refereixo a coses com El terror i la ciencia-ficción o semblants.
P. S. Encara que sigui tan avall, no puc deixar passar la mort de la meva escriptora culinària preferida sense esmentar el seu nom: Simone Ortega (Simone Klein Ansaldy) (1919-2008). Seria de desagraïts no donar-li les gràcies per l'ajuda i pel plaer que m'ha proporcionat al llarg dels anys i que encara em proporcionarà, espero.
3.7.08
només noms, només titols
Llegeixo una interessant entrevista a l'Albert Sànchez Piñol en què afirma que ell no escriu ciència ficció: on és la ciència?, diu. En en tot cas, parla de les influències del surrealisme. Aquí ja no ho veig tan clar, però no li discutiré i ara no entraré en l'entrevista. Com que a l'estiu tot s'hi val i no importa per a qui ni com ni per què, se m'acut que podria recordar alguns llibres de s-f per si algú no té cap lectura estiuenca programada i per confirmar o no si Sànchez Piñol té raó. Aniré en ordre cronològic de publicació a partir de l'any de naixement de S-P. I m'aturaré quan em cansi, que calculo que serà aviat.
1965. Frank Herbert: Dune (que us puc contar d'una peli que tots heu vist?).
1966. John Brunner: Todo sobre Zanzíbar (una visió del segle XXI que s'acosta a la realitat que vivim o a les perspectives que alguns tenim).
1966. J.G. Ballard: El mundo de cristal (no tinc res interessant de l'any 67, així que repeteixo. Un amic meu, que somia habitualment amb matisos de gris, té somnis detallats amb colors dels móns de Ballard. Una passada per segons qui)
1968. Philip K. Dick: ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? (una altra pel·lícula que heu vist, encara que amb un altre títol. Jo la vaig veure al Novedades).
1969. Ursula K. Le Guin: La mano izquierda en la oscuridad (potser la millor història d'aquesta autora que es reivindicada de tant en tant).
1970. Robert Silverberg: Regreso a Belzagor (un terrestre que busca la saviesa. Ai!)
1970. Wilson Tucker: El año del sol tranquilo (bonic títol per una viatge amb una màquina del temps. Del 71, tampoc no tinc res destacable, que segur que hi és).
1972. Thomas M. Disch: 334. (per als qui s'interessin per un nou món feliç. I ja en van quants? Mala acollida quan es va publicar).
1973. Ian Watson: Empotrados. (el protagonista és professor de llengua, d'una llengua que pràcticament ningú no entén).
1974. Christopher Priest. El mundo invertido. (que tal assistir al moviment d'una ciutat viatgera?).
Prou, només 10 novel·les de moment i en castellà, que va ser la llengua en què les vaig llegir. No sé si aquests llibres es poden trobar fàcilment; fa temps que no em dedico al gènere.
1965. Frank Herbert: Dune (que us puc contar d'una peli que tots heu vist?).
1966. John Brunner: Todo sobre Zanzíbar (una visió del segle XXI que s'acosta a la realitat que vivim o a les perspectives que alguns tenim).
1966. J.G. Ballard: El mundo de cristal (no tinc res interessant de l'any 67, així que repeteixo. Un amic meu, que somia habitualment amb matisos de gris, té somnis detallats amb colors dels móns de Ballard. Una passada per segons qui)
1968. Philip K. Dick: ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? (una altra pel·lícula que heu vist, encara que amb un altre títol. Jo la vaig veure al Novedades).
1969. Ursula K. Le Guin: La mano izquierda en la oscuridad (potser la millor història d'aquesta autora que es reivindicada de tant en tant).
1970. Robert Silverberg: Regreso a Belzagor (un terrestre que busca la saviesa. Ai!)
1970. Wilson Tucker: El año del sol tranquilo (bonic títol per una viatge amb una màquina del temps. Del 71, tampoc no tinc res destacable, que segur que hi és).
1972. Thomas M. Disch: 334. (per als qui s'interessin per un nou món feliç. I ja en van quants? Mala acollida quan es va publicar).
1973. Ian Watson: Empotrados. (el protagonista és professor de llengua, d'una llengua que pràcticament ningú no entén).
1974. Christopher Priest. El mundo invertido. (que tal assistir al moviment d'una ciutat viatgera?).
Prou, només 10 novel·les de moment i en castellà, que va ser la llengua en què les vaig llegir. No sé si aquests llibres es poden trobar fàcilment; fa temps que no em dedico al gènere.
1.7.08
d'educacions institucionals
Agraeixo als comentaristes que em recordin que la calor es combat també amb l'aigua, amb els banys, però la veritat és que no m'agrada gaire ni la sorra fina ni les multituds, que és el que es troba a Barcelona, a no ser que l'ajuntament hagi habilitat darrerament, sense jo saber-ho, espais personalitzats amb numerus clausus, arena de diverses mides i manca d'estridències pseudomusicals. De tota manera, ja fa prou el nostre consistori intentant mantenir netes les platges com perquè ara jo demani que me les facin a mida.
Alguns deveu haver vist la darrera campanya institucional que consisteix a recordar l'existència dels HEROIS DE CARN I OSSOS, personatges modèlics -l'estètica dels dibuixos em recorda els meus còmics de Diego Valor o Roberto Alcázar i Pedrín, amb menys roba- que representen aspectes de la lluita contra de la desídia i la mala educació ciutadana a les platges. De moment, porto controlats quatre herois o heroïnes: LA NOIA MERAVELLA (cap barceloní s'equivocarà mai més en l'escriptura de ls vocals l'adjectiu des d'aquest moment), que és la meva preferida, viatja sobre una pell de plàtan voladora cap a la paperera corresponent (espero que els nens imitadors no quedin gaire decebuts en veure que les seves pells només els permeten relliscar i, sobretot, desitjo que no demanin al besavi gaga que els ensenyi com s'ho feia ell a la seva joventut); SUPERNOI NET cavalca sobre una llauna de refresc; LA PROTECTORA DE LA SORRA llença un pesadíssim recipient de cartó; EL SALVADOR DE LA PLATJA em fa una mica de por: la ràbia amb què doblega la cigarreta, la mirada assassina, em resulten premonitoris; i si després de la cigarreta m'agafa a mi? No els he vist, però hi deuen haver herois viatjant sobre una xeringa i doblegant, amb guants, evidentment, altres brutícies menys publicitables. No em semblen malament aquestes campanyes de xoc estiuenques, a part que la seva eficàcia no crec que vagi més enllà de servir de reforç a les paraules d'alguns pares amb nens petits; no assenyalen cap col·lectiu determinat com a possible mal educat i això, en un temps de màximes perspicàcies com el nostre, és políticament correcte. És cert que, ja en marxa, es podria incidir en la cada vegada més present merda de gos, en els peus sobre els seients (fa uns dies vaig veure que el fotògraf de la Vanguardia havia immortalitzat un dels nois que va treure una de les notes més altes de la Selectivitat assegut sobre el respatller d'una cadira de braços i amb els peus on toca posa el cul; suposo que aquesta formalitat nova ja deu figurar en els manuals orals i escrits de convivència, però no estic gaire al dia)... I si la campanya va acompanyada de multes, encara millor, que estem en època de crisi i cal fer calaix.
Segurament més efectiva, però més condemnable, em sembla la publicitat d'un ajuntament que acusa els seus conciutadans de no portar les deixalles al lloc adient. Entenc que potser va hi haver un temps en què els veïns no feien prou bondat -i els de fora?-, però això, sobretot en un poble petit, es pot solucionar de diverses maneres. No cal que l'ajuntament faci fer a Art-Corçà un recordatori de ceràmica d'allò més aconseguit i que després l'encastin a la paret lateral de l'església in secula seculorum o fins que els elements l'acabin esborrant. Per cert, per demostrar el nivell cultural del poble -vull dir dels seus representants- no estaria malament que a més d'una ceràmica de qualitat i tan ben col·locada, el missatge no tingués cap falta d'ortografia, tot i que en darrere terme el que deu importar és haver aconseguit els objectius proposats, que en aquest cas no eren lingüístics. Ara bé, si jo fos veí del poble, demanaria la retirada immediata del cartell i, ara que tothom ha quedat advertit, penso que el podrien guardar... bé, no sé on guarden aquestes coses els ajuntaments. Tota l'estona suposant que les rajoles són obra de l'ajuntament del poble, però no van firmades, a no ser que la icona de la part superior esquerra es consideri el símbol de l'anunciant.
Alguns deveu haver vist la darrera campanya institucional que consisteix a recordar l'existència dels HEROIS DE CARN I OSSOS, personatges modèlics -l'estètica dels dibuixos em recorda els meus còmics de Diego Valor o Roberto Alcázar i Pedrín, amb menys roba- que representen aspectes de la lluita contra de la desídia i la mala educació ciutadana a les platges. De moment, porto controlats quatre herois o heroïnes: LA NOIA MERAVELLA (cap barceloní s'equivocarà mai més en l'escriptura de ls vocals l'adjectiu des d'aquest moment), que és la meva preferida, viatja sobre una pell de plàtan voladora cap a la paperera corresponent (espero que els nens imitadors no quedin gaire decebuts en veure que les seves pells només els permeten relliscar i, sobretot, desitjo que no demanin al besavi gaga que els ensenyi com s'ho feia ell a la seva joventut); SUPERNOI NET cavalca sobre una llauna de refresc; LA PROTECTORA DE LA SORRA llença un pesadíssim recipient de cartó; EL SALVADOR DE LA PLATJA em fa una mica de por: la ràbia amb què doblega la cigarreta, la mirada assassina, em resulten premonitoris; i si després de la cigarreta m'agafa a mi? No els he vist, però hi deuen haver herois viatjant sobre una xeringa i doblegant, amb guants, evidentment, altres brutícies menys publicitables. No em semblen malament aquestes campanyes de xoc estiuenques, a part que la seva eficàcia no crec que vagi més enllà de servir de reforç a les paraules d'alguns pares amb nens petits; no assenyalen cap col·lectiu determinat com a possible mal educat i això, en un temps de màximes perspicàcies com el nostre, és políticament correcte. És cert que, ja en marxa, es podria incidir en la cada vegada més present merda de gos, en els peus sobre els seients (fa uns dies vaig veure que el fotògraf de la Vanguardia havia immortalitzat un dels nois que va treure una de les notes més altes de la Selectivitat assegut sobre el respatller d'una cadira de braços i amb els peus on toca posa el cul; suposo que aquesta formalitat nova ja deu figurar en els manuals orals i escrits de convivència, però no estic gaire al dia)... I si la campanya va acompanyada de multes, encara millor, que estem en època de crisi i cal fer calaix.
Segurament més efectiva, però més condemnable, em sembla la publicitat d'un ajuntament que acusa els seus conciutadans de no portar les deixalles al lloc adient. Entenc que potser va hi haver un temps en què els veïns no feien prou bondat -i els de fora?-, però això, sobretot en un poble petit, es pot solucionar de diverses maneres. No cal que l'ajuntament faci fer a Art-Corçà un recordatori de ceràmica d'allò més aconseguit i que després l'encastin a la paret lateral de l'església in secula seculorum o fins que els elements l'acabin esborrant. Per cert, per demostrar el nivell cultural del poble -vull dir dels seus representants- no estaria malament que a més d'una ceràmica de qualitat i tan ben col·locada, el missatge no tingués cap falta d'ortografia, tot i que en darrere terme el que deu importar és haver aconseguit els objectius proposats, que en aquest cas no eren lingüístics. Ara bé, si jo fos veí del poble, demanaria la retirada immediata del cartell i, ara que tothom ha quedat advertit, penso que el podrien guardar... bé, no sé on guarden aquestes coses els ajuntaments. Tota l'estona suposant que les rajoles són obra de l'ajuntament del poble, però no van firmades, a no ser que la icona de la part superior esquerra es consideri el símbol de l'anunciant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
