Encara em queden alguns animals per afegir al bestiari d'estiu. No he parlat dels coloms, per exemple. Ni de les mosques. Tampoc no he dit ni una paraula sobre els catxels. Per aquells qui no s'han llegit els diccionaris de manera sistemàtica o no són del sud -o en tenen amics-, he de dir que els catxels són el que a la resta del territori es coneix com escopinyes de gallet (Cerastoderma edule) -no confondre amb les Rudicardium tuberculatum, és a dir, amb l'escopinya rugosa-; en fi, els berberechus. La incorporació de la paraula catxel als diccionaris ha estat tardana; al DCVB, per exemple, no es troba; en canvi es pot llegir la descripció d'un altre lamel·libranqui que no m'és familiar, vull dir que no conec del meu mar: el xel, que en castellà és diu zamburiña o potser és la volandeira; no ho sé, potser és la vieira, encara que crec que en català la vieira es diu petxina de pelegrí. Al DIEC es trob la paraula catxel, però no xel; en canvi al diccionari de l'Enciclopèdia es poden consultar els dos termes. El xel també m'agrada molt, tot i que no sé si seria capaç de distingir-lo d'algun dels seus germans i cosins: la rumera, la rumereta, el xelet, el xel petit, de l'ordre dels filibranquis i de la família dels pectínids, és a dir, de les petxines: No em feu gaire cas que em sembla que m'embolico.
Bé, que m'ha semblat que per molt que l'estiu continua i que alguns encara faran vacances -quina ràbia!-, jo, que començo a treballar el dia 1, havia d'acabar el meu bestiari, per bé que no descarto continuar més endavant amb alguna bestiola sense recórrer al títol genèric que he fet servir durant l'agost. Enllesteixo la secció com vaig començar, amb els mateixos animals, però aquesta vegada deixaré que parli Pla, que ha estat la lectura recurrent -no del tot edificant- i gairebé única d'aquests darrers dies.
Els animals que tenim pel voltant, sobretot si hom viu en una masia, són uns animals molt simpàtics -més, probablement, que els homes i les dones que habitualment tractem- amb les reserves naturals, s'entén. Els gossos són extremament cordials. De vegades ho són massa. A mi, personalment, els animals habituals que m'agraden més són els gats. Els gats semblen tenir la missió de passar desapercebuts, de no tenir cap força de presència. Són animals marginals, que pràcticament no volen res ni demanen res. Els gats van contra les rates. Magnífic! Les rates no m'han agradat mai, específicament i poèticament. Els gats no volen res ni aspiren a res, són lúnic animal vivent d'aquest país que no és fatxenda. No fan cap soroll, la seva presència és meravellosa, divaguen per l'espai, no demanen mai res. Una mica de menjar -naturalment. Sembla que els agrada una forma o altra de peix. El que volen els gats és reposar i dormir. És un ideal positiu.
De gats, n'hi ha molts. No he trobat mai cap gat solitari. Volen viure en les cases particulars. La seva indiferència és prodigiosa. Generalment viuen en cases on no hi ha cap rata. D'on provenen els gats? ¿Els gats més importants? Ningú no en sap res. A les cases particulars, els gats són un objecte com tants altres. Divaguen, reposen, dormen. Són un objecte viu però indiferent. Saber el que són els gats. Ningú no ha dit mai res! Potser Baudelaire: “Des grands sphinx allongés au fond des solitudes”.
Josep Pla: Darrers escrits.
Els ulls de Pla em recordaven els d'un gat. Com més vell, més ulls de gat.
(les imatges i part dels noms dels mol·lucs pertanyen a l'excel·lent pàgina Menorca Biodiversitat, d'Antoni Guasch Bosch)
Quan faig de copilot en els viatges llargs amb persones amb qui tinc gran confiança, en altres casos seria imperdonable, de vegades agafo la càmera i m'entretinc durant un temps prudencial a imaginar alguna foto del paisatge. Dic imaginar perquè fer alguna cosa que no sigui experimental amb la natura que passem és pràcticament impossible: de sobte arriba una corba o ha s'ha acabat el motiu que es troba interessant o apareix un arbre, una casa o un pal de la llum que t'amaguen o et parteixen la imatge desitjada.
Fa uns dies, anant cap a L'Escala -viatge curt- i sense cap més pretensió que la de mirar el camp des de la pantalla, em va cridar l'atenció un camp de gira-sols encara en procés de creixement. Fet! El resultat em va agradar, sembla fet a posta: un primer pla desdibuixat que va agafant nitidesa cap al final, una llum de sol ponent, el contrast de l'arbre de l'esquerra, el cel amb els núvols precisos i de color canviant... Potser massa simetria entre els diferents plans.
Del gira-sols, no en sé ben bé res, a part de les pipes que fa anys que no menjo i de l'oli que se n'extreu i que jo no tasto si no me'l posen a traïdoria en algun restaurant. Juntament amb les roselles, produeixen un gran efecte en els paisatges. Quan el dia gairebé s'ha ennegrit, els caps dels gira-sols més vells, d'un groc esvaït, produeixen una resplendor fosforescent, fantasmagòrica.
En algunes zones del baix Empordà -potser també en altres llocs- em va semblar que abundaven molt més que altres anys, que fins i tot eren el cultiu preponderant, més que les pomeres o el panís. A la nit vaig preguntar a un amic del territori que no és pagès, però que és molt observador, el motiu de l'increment espectacular del conreu. No li va donar cap importància. Em va dir que era un cultiu subvencionat, que la majoria de gira-sols acabarien en el mateix lloc que creixien, que no se'n faria res.
No m'ho puc creure! Ni algun tipus d'etanol, que rima amb gira-sol? Em fa l'efecte que el meu amic és un desinformat.
Esparreguera, diumenge, després de les 10 de la nit. Tres adolescents s'estan davant del bar cridant no se sap què. En José Luís -52 anys- els deu dir que no són hores i alguna cosa més; potser els coneix. Així que marxa, un dels adolescents pregunta: [...]
-Què farem?
L'altre:
-Li deixarem un record.
I callen. O taral·legen la música que surt del bar.
L'altre no ha dit res. No deu voler exterioritzar la satisfacció que sent: passarà una estona de caça pels carrers dels poble! Què més es pot desitjar a catorze, quinze i setze anys?
(les històries sobre l'oci dels adolescents són tan variades...)
Aquesta nit he tingut un somni estrany, i ja sé que tots els somnis tenen les seves rareses per als no experts. Recordo poquíssima cosa i tota més aviat nebulosa excepte un detall visual claríssim. Se m'apareixien un seguit de fulls solts de mida considerable on estaven inscrits els noms dels morts a la batalla -crec- de l'Ebre (no en recordo cap ni sé si realment es podien llegir). Els fulls anaven passant sense cap intervenció humana i, al costat de cada nom, en uns petits requadres, s'havien afegit inscripcions amb lletra petita manuscrita que no sé què deien. En el darrer rectangle, en molts pocs casos, hi havia una imatge, la d'un quadern negre Moleskine. Sé perfectament que ho era perquè m'he despertat amb el nom a la ment. Els altres rectangles finals de la resta de noms estaven en blanc. Curiós, oi?
Això dels Moleskine, una mena de llibretes originàries de França que es van deixar de produir -segons diuen- el 1986 i que una empresa milanesa -aquests italians se les pensen totes- va reintroduir al mercat l'any 1998 és tot un misteri. De veritat que aquests quaderns amb una goma vertical per a preservar la intimitat i la forma els van fer servir des de Van Gogh a Hemingway i a qui sap qui? I si me'n comprés un? En començar a escriure, el llapis -o la ploma o el boli- agafaria un rumb propi que jo només l'hauria de seguir?
Ja em cabria a la butxaca, sobretot a l'estiu, en què la meva capacitat acumalativa és precària? En això les dones tenen avantatge en qualsevol estació de l'any: les seves bosses de mà són un prodigi de possibilitats i enigmes i no és estrany que puguin afegir tres o quatre Moleskine sense cap esforç notable. No ho puc confirmar, però gairebé asseguraria que en l'auge de la literatura femenina -vull dir, escrita per dones- a partir del 98 hi té molt a veure la cabuda de les seves bosses.
Prou d'improvisació! El dia que tingui una Moleskine i no paperets i bitllets de metro i altres andròmines que perdo contínuament, els meus pots seran una altra cosa. Començo a pensar seriosament en la possibilitat d'anar a la meva papereria habitual a mirar models. Si algú de vosaltres sap quin em convindria -n'hi ha tants!- i m'ho diu, li quedaria molt agraït, de veritat.
P. S. Si no m'equivoco hi ha un únic bloc escrit en català que porta en el seu títolla paraula Moleskine. Potser, però, la meva moleskine preferida és aquesta.
El primer matí que vaig arribar a la platja les nenes, que ja havien reexplorat els límits costaners permesos, em van voler ensenyar el seu descobriment: a uns quatre metres de l'arena, sota una roca, hi havia un pop que anava agafant formes canviants però que no havia abandonat el seu amagatall des que l'havien localitzat. El primer ritual diari de les nenes, abans de recollir la seva quota de crancs i peixets que ficaven en una galleda de plàstic i amollaven en marxar, era anar a confirmar que el pop seguís en la seva ubicació habitual. Més tard hi tornaven algunes vegades per contemplar els petits canvis posicionals.
A tots els de casa ens agrada molt el pop amb patates. Aquests pops roquers fets a la cassola amb patates esqueixades, una cabeça d'alls, una fulla de llorer... és un dels nostres plats preferits, sobretot quan el feia la mare -per què no figura a la carta dels restaurants? Ja podeu pensar, doncs, que els grans fèiem de tant en tant alguna broma que sobretot a la més petita, que de moment vol ser veterinària, li semblava absolutament mancada de gràcia; i, entre uns i altres, sempre trobàvem alguna excusa: que si el pop és massa petit, que si tinc por que em piqui -els seus becs són terribles, deien-, que si és molt difícil d'agafar, que l'animalet no fa mal a ningú, que t'agradaria a tu...
Al cap d'uns dies de seguir la mateixa rutina, les nenes van buscar inútilment el pop. Ni rastre. Ni una nota de comiat. En la seva innocència, van voler creure que s'havia cansat d'estar-se tant de temps en la mateixa roca o que les seves visites continuades l'havien molestat.
Aquest agost he llegit poquíssim. Dos dels llibres gairebé per casualitat: La lladre de llibres i Firmin. El primer no recordava haver-lo comprat i el vaig trobar sota una pila de papers; el segon, després de fullejar-lo en una llibreria, el vaig regalar a un amic a qui no veig més que un o dos cops a l'any, però ja el tenia, així que me'l vaig quedar i vaig compensar en M. amb cinc novel·les negres d'una de les prestatgeries de la casa del sud. Crec que hi vam sortir guanyant tots dos. De La lladre de llibres potser en parlaré més endavant, tot i que al principi vaig pensar de canviar de lectura perquè a l'estiu m'he proposat no llegir novel·les juvenils si no és per força major.
També sense planejar-ho m'he llegit gairebé completament Notes per a Sílvia, que abans només havia espigolat, de Josep Pla. Diu Pla en el prefaci: Si algun dia editen en un sol volum aquests tres llibres a què al·ludia ( El quadern gris i Notes disperses, a més de les de Sílvia) fa un moment, l'única cosa que li desitjo jo -el llibre serà molt gruixut- és que no li caigui mai al cap, perquè li faria mal. No sé si en català, però aquest any han editat els tres llibres en un sol volum, més Notes del capvesprol, traduïts al castellà (1500 pàgines): el cap de la Sílvia potser perilla i els lectors castellans es poden endinsar en el moll de l'os planià en un sol volum.
No recordo ben bé perquè vaig començar a llegir sistemàticament Notes per a Sílvia, crec que buscant algun text sobre la sardana d'un Pla ja gran. No n'hi ha cap, em sembla, però en canvi apareix un escriptor i un home que per primera vegada s'enfronta a la vellesa d'una manera explícita, que insisteix en la precarietat de la vida, que es distancia encara més, que és reconeix en el seu dolor físic -poca broma-, que, encara que només sigui per moments, deixa de banda la seva sornegueria i gairebé la seva ironia. Ei, només una mica i en algunes anotacions, perquè en altres és el Pla de sempre, amb més ofici, amb més experiència, més cansat, més líric a la seva manera. Després vindrien les Notes del capvesprol. Més tard, ja a la vuitantena, aplega el que forma Darrers escrits, però aquesta obra ja és una altra cosa, si és que en Pla alguna cosa és una altra cosa.
Llegint Notes per a Sílvia torno a reafirmar-me en la meva convicció gens original, i no necessàriament compartida, que qualsevol llibre es pot llegir a qualsevol edat, en qualsevol circumstància, però també penso que les lectures agafen nous matisos segons els anys i segons el grau de complicitat. Fins i tot hi ha textos que ens han semblat infames o intranscendents que després es convertixen en els nostres preferits; això sempre que hi tornem, és clar, perquè sovint la primera lectura és, desgraciadament, definitiva. Deixeu-me començar, perquè m'entengueu, amb una anotació del Pla de 65 anys o una mica més:
Avui, últims de març de 1963 ha vingut a veure'm un amic amb qui fa anys que tinc una relació en la qual no intervé cap convencionalisme. M'ha dit que em trobava envellit físicament. Aquesta classe d'envelliment m'és perfectament igual: reaccionar contra un fet ineluctable no té sentit. Ara, el que per a mi és perfectament sensible és l'envelliment moral. Aquesta forma d'envelliment ha coincidit amb la producció a la cama esquerra de l'oclusió arterial. El dolor d'aquesta oclusió, el començo a sentir després d'haver caminat quatre-cents metres; però, com que camino tan poc i estic tantes hores al llit, a penes me'n sento. L'oclusió, havent estat la primera manifestació de desordre conscient ocorregut en el meu organisme -del tifus, a penes me'n vaig adonar-, ha estat una sorpresa tan insospitada que la seva novetat mateixa és la que m'ha envellit moralment. Aquest envelliment és una espècie d'indiferència insuperable davant els llibres, la gent, el que passa al voltant meu. Em passo al llit hores i hores, mirant el sostre, i s' allargo el braç trobo que el moviment és irrisori, absurd, inútil.
He he estat temptat d'acabar d'aquesta manera tan desoladora, tan definitiva, però m'ha semblat que feia trampa, així que afegeixo una altra nota, més lleugerament positiva, més esperançadora, sobretot per als amants de la lectura:
El dolor (que l'abundància de les drogues habituals sembla augmentar) em fa fugir de la gent, em fa estar sol, però la solitud sembla augmentar el dolor i la pena. Com que no sé per on començar, no faig res. Em recito les poques poesies que sé. Algunes poesies de Josep-Sebastià Pons, magnífiques. Si no s'hi pogués llegir, el llit seria un turment. Per una o altra cosa ha de servir la cultura, valga'm Déu!
Consti que el llibre és, evidentment, molt variat -i molt desigual- i no voldria deixar ara una impressió falsa, però, no us fa res si continuo un altre dia?
A diferència del que passa a la costa, a Barcelona tanquen durant el mes d'agost una quantitat important d'establiments de tot tipus, sobretot els més petites i de fora del centre. Ja em sembla bé: tothom té dret a fer vacances. El que trobo una descortesia és que no avisin públicament dels dies que passaran lluny de la ciutat o en el piset de sobre de la botiga. Quan tornarà el meu estanquer? I el meu perruquer? I els del menjar preparat? I el quiosquer de davant del Gredos? Les botigues de queviures ja no em preocupen; des que han proliferat els supermercats que no tinc problema i la meva fidelitat -la realitat mana- als establiments de tota la vida és escassa. Aquesta diàspora de comerciants diversos ha produït que els qui, a falta d'altres distraccions, badoquegem pel barri sense rumbs massa precisos ens distraguem amb qualsevol cosa, fins i tot amb els cartells escrits precipitadament que han deixat abans de baixar la persiana els qui han tingut la delicadesa de pensar en els clients habituals o possibles. O altres mostres escrites de la cultura popular.
Ahir, per exemple, mentre pujava a Gràcia a veure l'ambient del capvespre em vaig entretenir davant d'algunes portes i aparadors. En la primera nota ja em vaig entretenir més del compte. Calia aquest detallisme innecessari? No se n'haguessin sortit millor escrivint menys? En aquest país la gent parla massa i a l'hora d'escriure no poden contenir la seva loquacitat que no saben transmetre en una llengua escrita precisa i entenedora. Des del punt de vista ortogràfic hi ha poca cosa a dir, però, com la majoria sap, encara que alguns no ho reconeixeran mai, la llengua té altres convencions que cal respectar, ni que sigui per no fer perdre el temps en cabòries inútils als lents de pensament. Per exemple, al restaurant -de nom tan bonic, encara que un no sap si es refereixen a les cols o al panís- tenen un o més clients? O és que volen advertir especialment el primer client, el preferit i pluralitzen per dissimular? La resta de la nota, ús de majúscules i minúscules incloses, la deixo a la vostra lliure consideració.
I ara, dues notes enigma. En la porta de quin negoci figura la primera anotació i en quina la segona?
Encara més. Em sembla un error fer una rebaixa tan considerable de la samarreta de Ronaldinho pensant que com que ja no juga al Barça la gent la comprarà menys. Aquesta samarreta és una peça de museu, un objecte de col·leccionista ben informat i caldria augmentar el preu considerablement, un 60 % com a mínim; més endavant, ja es veurà.
Acabo amb un cartell festiu, possiblement de poca efectivitat, no tant perquè els possibles al·ludits siguin refractaris al text i a la iconografia sinó perquè és dubtós que a altes hores de la matinada siguin capaços de veure o de copsar la importància de l'amenaça que penja sobre els seus pixats; i, a més, a l'estiu sempre és d'agrair una mica d'aigua refrescant, ni que sigui clorada.
Anar als espectacles de les 10 de la nit -del matí, menys- no m'agrada gens. Dues hores més aviat o més tard serien òptimes, però cal adaptar-se a les circumstàncies i el VIII Concert de Sardanes de la Costa Brava. Memorial Ricard Viladesau se suposa que començarà puntualment. Aquí teniu el programa.
Amb el temps escàs, em sembla una bona idea menjar-me una cosa neutra, fàcil d'empassar i d'una certa consistència, abans de seure, però no comptava que em servissin un “pinxo” tan condimentat, tan orientalitzat, que em fa beure mig litre de cervesa. Demano a juli Garreta de no patir conseqüències adverses.
A l'entrada de l'Arbreda de Palamós han situat dues paradetes amb material sardanístic. Es poden trobar més Cds que a qualsevol botiga de discos, i alguns altres detalls, entre els quals un llibret editat amb motiu del quarantè aplec de la sardana a la població. Una senyora es mostra reticent a pagar els dos euros que val l'exemplar al·legant que ella és sòcia. No sé per quant li queda al final. A la dreta, un bar improvisat que s'omplirà a la mitja part, on, a més de les begudes, els més necessitats poden tastar un pernil tallat a mà.
Comença l'espectacle amb una interpretació dels Montgrins, la segona peça, a càrrec de la Principal de la Bisbal, i així fins a vuit composicions en què van alternant-se les dues cobles. A l'Arbreda s'han ocupat tots els seients amb espectadors atents -m'hi incloc- d'una mitjana d'edat respectable. El presentador ens diu que entre el públic hi ha Marina Geli, també l'omnipresent Núria Feliu, que ja deveu saber que no fa gaire va publicar el llibre Núria Feliu recita les sardanes més populars, amb disc inclòs. Més endavant vaig descobrint compositors, alguns dels quals dirigiran les seves pròpies obres.
Les peces de la segona part -sis en total- les interpreten conjuntament les dues cobles. Un dels plats forts és la incorporació de Albert Guinovart al món de la sardana -o al de la cobla, si volem ser més precisos. A Guinovart, ja el deveu conèixer perquè és l'autor, entre altres, de la música del Cor de la ciutat, que em sembla que és un culebrot de molta longevitat i molt apreciat per part de la població autòctona; també és seva la música de Mar i Cel. El compositor estrena aquí la seva primera sardana -Marinera- quemés aviat té títol d'havanera i presenta també una obertura de Mar i Cel adaptada a la cobla. És el moment de recordar la vigilància atenta de Josep Lluís Bozzo entre els espectadors famosos. Al final de l'acte no sé si hi va haver dos bisos o tres.
Com que no sóc expert -en aquest país, i generalitzo i em justifico, els coneixements de música i d'idiomes són més aviat escassosentre la gent corrent- no sabria dir si el que he sentit és de gran qualitat musical, però a mi m'ha semblat molt interessant, molt ben travat, molt professional i, el que és més important, m'ho he passat molt bé tot i ser un complet ignorant de la història de la sardana.
De sardana, és clar, no se n'ha ballat cap, que això era un concert i no una ballada. Aquí el que importava era la música, els seus compositors i els seus intèrprets, possiblement dues de les millors formacions del país en el moment actual. I com en la majoria dels concerts, s'havia de pagar per escoltar. La sardana continua viva? Home, tots els qui vam anar al concert érem ben vius -no descarto alguna mort en un futur més o menys immediat- i tinc la sensació que tots, fins els tastaolletes com jo, en vam sortir ben satisfets. Per què no és té més interès per la sardana, pels compositors que n'escriuen les músiques, per les interpretacions de les cobles? Continuo en la ignorància més absoluta. En tinc pistes, però no les sabria concretar. El que sé segur és que, a diferència d'altres manifestacions de la cultura del país, ni els mitjans de comunicació ni el propi govern, tan procliu a donar publicitat i a estimular els senyals identitaris de la terra -llegiu castells i correfocs, per exemple- en diuen gaire cosa, en fan una promoció pràcticament nul·la. Sense anar més lluny, d'aquest concert -no descarto que se'n parlés en algun altre lloc- només n'he trobat una ressenya al “Diari de Girona”, mentrestant tots els mitjans del país ens expliquen aquest estiu si tals o quals castellers han arribat a fer un pis més o si al correfoc de no se sap on s'ha cremat molta pólvora. I que consti que ara no parlo de sardanes, em refereixo a la música. Déu meu, quin país, quina gent!
Un petit detall anecdòtic. En alguns pobles de terra de sardanes -en altres llocs també- es fan cursets per aprendre-les a ballar. Em sembla molt bé, tot i que la majoria de balls s'aprenen ballant. El que em resulta una animalada és que alguns pares del país decideixin no portar els seus fills perquè cada vegada hi van més immigrants. És un bon sistema de desintegració, evidentment.
En fi, us deixo dues mostres del concert. La primera és un fragment d'Espavilat, un rondó-xotis de Max Havart, compositor de Perpinyà autor d'uns centenars de sardanes i altres composicions, mort l'any 2006. És una peça clàssica -quin solo de flabiol!- on podeu distingir influències diverses. Deia Max Havart: “He cridat als quatre vents , i ho clamaré sense parar, que tot català, pel fet de ser- ho, no te dret a deixar morir la cobla. Res ni ningú ha de permetre que la seva bella veu s’apagui sense cap ressò.” Li faig cas sense gaire convenciment: aquests romanticismes!
Per acabar, us trio un fragment de Tortellà 1908, de Marcel Sabaté, nascut el 1970, el compositor més jove del Concert. Una mostra d'un camí nou de la sardana. I no cregueu, a mi m'encanten els clàssics, com Mas i Ros. Voleu que us pugi una sardana seva que es va estrenar el 1962 i no es va tornar a tocar -misteris irresolubles- fins a la nit del concert?
Va, que no sigui dit, i ara un bis. Com que he al·ludit Mas Ros, vet aquí un fragment de la seva sardana Font Vella -abstenir-se els graciosos de parlar de l'aigua-, absolutament balladora i festiva, escoltada i vista puntejar aquesta tarda al carrer de la Llibertat de Gràcia, un d'aquests carrers estrets en què tota horitzontalitat és impossible, però en què uneix la verticalitat...
I si algú em preguntés: I què fas tu per la sardana? L'únic que se m'acudiria dir-li és que l'escolto i n'escric des de la meva ignorància. No sé si això té cap importància ni si és contraproduent. Res de comptar i repartir. Ballar-la...? Em farien fora.
Ahir -ara abans d'ahir- en Francesc aprofitava un article d'en Toni Cruanyes per parlar de la sardana. Un té la impressió que quan els aficionats o els oïdors parlem de la sardana ho fem gairebé del passat, d'arqueologia, d'una manifestació cultural del territori que té en realitat quatre dies però que ja és una peça de museu; paradoxalment -o no tant- sembla que la sardana -la Júlia ho explica molt bé en un comentari al post d'en Francesc- contingui l'essència del país, sigui la sacralització de la terra catalana i s'hagi de tractar com un element celestial fora del nostre abast al qual ens podem encomanar però que, com totes les coses sagrades, no forma part de la nostra vida terrenal (bé, la Júlia no diu ben bé això, però jo aprofito les seves paraules per fer una interpretació agosarada). Sigui com sigui, la majoria dels qui de vegades diem alguna cosa sobre la sardana ho fem de retruc, des de melangies diverses, sovint marginalment, potser amb una mica de por de ser titllats d'espècie en extinció. Aquest és un dels problemes de la sardana. I qui diu de la sardana diu de la cobla; i qui diu de la cobla, diu de la música del país. Però tot això, en petit format, vindrà més endavant si la mandra i el meu desconeixement del tema no m'ho impideix. Mentrestant, ara que és l'agost i qui més qui menys està de vacances o llegeix entre línies, m'atreveixo a deixar una prèvia excessivament llarga a manera d'antecedent de quan la "cosa" semblava encara viva, discutible, controvertida, just en el moment que va traspassar, d'una manera clara, les fronteres.
Si Pep Ventura, empordanès, creà la sardana llarga, fou un selvatà, Juli Garreta el qui li donà el màxim contingut musical. Jo recordo perfectament les primeres audicions de les sardanes de Garreta a l'Empordà, que no aconseguiren pas, ni de bon tros, l'adhesió unànime que mereixien. Després, els músics de Barcelona s'interessaren per les sardanes i ja la tinguérem armada. Avui les sardanes s'han comercialitzat, com gairebé totes les coses d'aquesta època, i això fa que el seu avenir sigui assegurat. [...] En el meu temps les sardanes s'arrossegaven utilitzant un ritme en l'oscil·lació de les espatlles ple de sonsònia, picant els temps amb una certa sorna. Ara les sardanes se salten sobre un espai de terra molt petit, limitat. El cos oscil·la poc. Es manté dret, vertical. Llavors, els braços s'alçaven només fins a mig aire i hom sonava un sacsejament a les espatlles una mica esfotrassat. Ara els braços s'alcen més drets, més alts, amb més vigor, i les espatlles es mantenen més rígides. Llavors es corria més; ara se salta i es punteja més. Aquestes dues maneres tan distintes de ballar, quan són presentades amb exageració, cauen en la caricatura i són horripilants; conservades en el seu punt just, tenen les seves excel·lències. Les sardanes s'han de ballar amb naturalitat. [..] De tota manera, el camí que ha emprès la sardana és perillós. [...] Les sardanes es ballen, avui, seguint la norma imposada per les gran aglomeracions urbanes -amb una tendència a l'acrobatisme, a complicats jocs pedestres. L'esperit de les grans ciutats tendeix inexorablement a complicar les coses, a fer-les difícils, a demostrar que realitzar un qualsevol resultat té un mèrit que no està a l'abast de la majoria de la gent. En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món. [...] Un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa. Per a ballar sardanes es requereix una forma autèntica de gràcia nativa. Ja està entès. Ara se sent dir, davant d'un rodal de sardanistes que ballen a la manera de Barcelona o vertical: -El que fan aquest joves té un mèrit positiu! La frase implica una gran diferència. Es tracta del mèrit. Tenir mèrit! A base de mèrit acabaran per donar-los diplomes i llavors serà quan la sardana es convertirà en un element d'aquesta cosa equívoca i sinistra anomenada el folklore. La sardana, però, no és encara el folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrina de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per ballar sardanes, car es ballen espontàniament. [...] El perill que cal evitar és el de la conversió de la sardana en un mèrit, la mecanització -que de vegades em sembla molt avançada- de la música i de la dansa. Aquell “semblava que s'hi adormia...!”, que es troba en la biografia de Josep Ventura, s'haurà de tenir sempre present. Com més vasta sigui l'àrea de la sardana més necessari serà aquest consell, perquè més pròxim serà el perill. [...] El prestigi de les cobles, el fan menys les persones que ballen que les que les escolten. És entre aquestes darreres que es troben els autèntics llepafils i els exigents refinats. Aparentment prenen la fresca. Però quan -en el moment que sigui- formulen un judici cada paraula és una sentència. Foren precisament aquestes orelles, en certa manera professionals, les que demostraren ésser més refractàries, anys enrere, a la música de Juli Garreta. S'equivocaren. En realitat aquestes persones que escolten, fumen i callen també poden equivocar-se.
Josep Pla: "La festa: sardanes", a La substància, dins El meu país.
Aquest cap de setmana s'ha suïcidat la Clara. Entenem-nos, s'ha suïcidat bloquejament parlant, sense advertiments previs, sense notes de justificació, sense el més lleu vestigi de penediment, no sé si amb premeditació i amb totes les altres circumstàncies que es fan servir per indicar un agreujament del crim.
La primera reacció és de ràbia. Com s'atreveix a privar-me de les seves paraules? Com gosa deixar-me orfe de les seves reflexions, dels seus descobriments, dels seus dubtes, de les seves ganes de viure que se m'encomanaven? I no només un bloc, sinó... em venjo i no ho diré: no diré noms. Ho sé, pur egoisme en calent. Sentiment de traïció. Som humans.
Després penso que la Clara té tot el dret a fer el que vulgui amb el que havia escrit. Tot el dret? Però no era també meu el que havia escrit? És ètic, és correcte, eliminar el que ja no li pertany? I aquí entraríem en una deontologia dels blocs que encara no s'ha sistematitzat i no s'escriurà mai -i el que ho intenti, ara per ara, serà ben poca-solta, perquè si alguna cosa tenen els blocs és la llibertat de fer i desfer: aquesta és la primera premisa, la primera norma acceptada i no escrita sense la qual els blocs no serien el que són.
Benvolguda i odiada Clara, accepto però no comparteixo. De tota manera, com que sóc poc rancorós, deixa'm acabar amb uns versos vius:
Comprendreu que em miri poc la tele durant les vacances -i ja sé que alguns no la mireu mai-, però aquest dies tan enfeinats, com que aspiro a ser una persona normal, em puc permetre un lleuger seguiment de les Olimpíades -ho podria justificar raonant el meu interès per tot allò que sigui d'arrel grega, però no ho faré, sobretot perquè sé que no em creuríeu-, de manera que sé com va més o menys la història de les competicions, tot i que no acabo d'entendre el motiu pel qual en un esdeveniment eminentment polític es demana als participants que no facin declaracions polítiques. En fi, que no sé del tot com funciona la competició, però m'hi esforço. Fa uns dies vaig veure en un partit de bàsquet com els americans apallissaven els espanyols -catalans inclosos- i vaig sentir comentaris i justificacions que no vénen al cas. Superficial com sóc, em vaig fixar que tots els americans eren negres i tots els espanyols blancs (amb matisos). Més tard vaig veure com l'equip de bàsquet femení espanyol (catalanes incloses) apallissava l'equip de Mali, totes negres.
En aquest temps un mai no pot estar segur com va això dels colors -ni tantes altres coses. Que l'entrenador de Mali digués que la seva millor pista de bàsquet no la farien servir en alguns països ni com a aparcament de cotxes no em va aclarir gaire res. I és que deu ser que durant les vacances se'm reblaneix el cervell o bé el meu sentit polític. És clar que també pot ser que la meva percepció dels colors sigui defectuosa.
Ara intueixo que la meva anotació potser és políticament incorrecta, però ja entendreu que durant les vacances un no està per a gaires subtileses.
Em repenjo a la palmera d'on han fugit els coloms i començo a escoltar en aquesta tarda rúfola les veus de la Valya Petrova, la Boryanka Dimitrova i l'Elena Aleksiova que passen uns dies al país per iniciativa de La Caixa i del seu programa “Música per a la integració”. Abans de venir no sabia explicar que volia dir aquest lema, però suposava que es referia ... Quina bestiesa! No, ni idea.
Només veus sense acompanyament de cap instrument. I de sobte entenc sense necessitat de comprendre les lletres. No són veus búlgares únicament, sinó les veus dels pobles de la Mediterrània i de més enllà, les veus del camp, records de cançons populars italianes i de cant gregorià, de la mar grega i de l'orient més proper, del misteri d'Elx, de fa centenars d'anys i d'ara mateix. Al meu costat, una nena que no deu tenir encara sis anys, s'asseu en una cadira que no li permet tocar de peus a terra i, en un silenci estrany i continuat, impropi de la seva edat i de les circumstàncies, fixa la mirada -aquest ulls rodons de descobridors que només tenen els infants- en l'escenari *, igual que els vells del seu costat. Ells, ella i jo entenem que sentim les veus de la terra, de la integració de les persones, i potser dels animals, en un tot intemporal, més enllà de les fronteres i les llengües.
Més tard, tornant de la peixateria, em creuo amb la Valya, la Boryanka i l'Elena sense els seus vestits sagramentals al carrer de l'Església. Porten unes petites maletes amb rodes i segurament soparan s'allotjaran a la fonda Mitjà. Si no les hagués vist una estona abans m'haguessin passat totalment desapercebudes, com jo a elles.
* També és veritat que una altra nena, aproximadament de la mateixa edat, que ha vingut en bicicleta i amb la seva àvia, té més interès a tocar la botzina en forma de granota verda horripilant del manillar del seu petit vehicle. No passa res, segur que l'àvia deu pensar que el so estrident s'adiu perfectament amb les veus búlgares, encara que alguns espectadors mostrin, amb menys estridència, el seu desacord. Què saben ells! Fa anys que se sap que els nens sempre tenen raó.
Passegem de Sant Martí a l'Escala en un d'aquests dies festius tan molestos (ei, felicitats a les Maries, Mireies..., si me n'he deixat alguna). Aquest matí, buscant uns altres textos, m'he trobat uns antipoemes horrorosos, insalvables, una broma empordanesa; però recupero dos versos -o com se'ls vulgui anomenar- que ara em semblen adients a l'ocasió:
Més enllà de la cala hi havia una pineda fosca, solitària i secreta...
Desenfeinat com crec que estaré durant uns dies, nos descarto fer una pagineta amb totes aquestes estrofes (?) amb la finalitat de compartir lectura i emocions.
Bé, el cas és que mentre el sol es ponia ha aparegut una de les llunes més belles de l'estiu. Un d'aquells instants que compensen la monotonia d'un dia sense història. Hem vist centenars de postes de sol i de sortides de lluna, i -alguns, els qui no acabem de tocar de peus a terra- encara sentim estranyes emocions per aquest fenomen matemàtic reiteratiu.
Per anar a la lluna (tant que t'agrada) com ho farem, Joanet?
Demà -una altra vegada qüestió de física-, si el temps i les circumstàncies no ho impedeixen, ens asseurem en un bar de la costa, de cara al mar, i mirarem, encara que sigui parcialment, com la terra s'interposa entre el Sol i la Lluna (detalls aquí ; segons Vilaweb -optimistes com són- l'eclipsi serà total a la seva redacció) i ens queixarem, o no, de les penombres i ombres d'aquest agost que va per la meitat i que ja em sembla finit.
Llegir a la porta de casa amb ulleres de sol quan ja ha arribat la posta no és gaire habitual i fa malbé la vista, però és l'única solució quan un s'asseu sobre les altres ulleres. Cal anar a Tortosa on els de l'òptica Cottet (moment de publicitat gratuïta) es mostren enormement amables i, entre la botiga de Ferreries i la de la plaça Alfonso -respecto la denominació oral habitual de la plaça- m'aconsegueixen fora d'horari la darrera muntura que els queda.
Des de Tortosa, on encara queden reminiscències de la festa del Renaixement en forma de rebaixes en vestits d'època, pugem per la dreta de l'Ebre fins arribar a Gandesa; després, per l'esquerra del riu, baixem fins a Rasquera i d'allà, a la costa un altre cop.
Durant el trajecte ens aturem a Xerta, amb la intenció de comprar els seus famosos torrons. Xerta és una població petita que és coneguda sobretot per l'Assut que hi ha una mica més amunt del nucli del poble. Un dels personatges més curiosos de la seva història recent és Antoni Añon, farmaceùtic polifacètic, amic del tortosí Felip Pedrell, de qui m'encanta el títol de la seva obra -d'Añon, vull dir- Dos documents comentats prou i de sobra interessants per a que siguen coneguts de tot xertolí.
Desconeixedors dels costums i de les efemèrides xertolines, ens equivoquem de dia. Al poble estan de festa i és l'hora dels bous. A diferència d'altres llocs ebrencs, aquí els bous -o les vaquetes- no es corren en un tancat fet de carros o en una plaça improvisada per a l'ocasió sinó que circulen per part dels carrers des del centre de la plaça. M'acosto al lloc on hi ha els bous que s'aniran deixant anar d'un en un en el moment en què estan intentant que surti el del les set i escaig de la tarda. Costa una mica perquè l'animal, que ja deu ser expert en aquests tràngols, volta pel redós quadrat que l'acull. Finalment es decideix i mou la testa buscant una direcció que l'estimuli prou. La gent el crida amb gestos i veus i el bou corre, s'atura, entra en un carrer, torna a sortir, emprèn una nova embranzida, es torna a aturar, gira enrere, torna a començar. I va passant el temps fins que es decideixi que ja ha donat prou joc i s'enviï el manso esquellat a buscar-lo.
Em miro el joc des de la barrera. Vaig amb la màquina de fotografiar a la mà i, com que no sóc del poble, tinc la sensació que alguns em miren amb desconfiança potser tement que sigui un infiltrat que abusi de la seva hospitalitat amb la intenció d'escriure una nota crítica en algun lloc que desautoritzii una tradició bàrbara i incomprensible per a aquells que no són de la terra. No, jo no seré qui torni a encetar el tema aquest estiu. Jo, que sóc d'aquestes terres encara que al meu poble no es fan bous, he participat des de petit en aquestes festes i comparteixo amb un cert allunyament una tradició que rarament és cruel intencionadament, al menys no més que moltes altres tradicions i novetats que tenen els humans per protagonistes exclusius.
El bous -no em refereixo als toros-, que alguns creuen només un acte popular de les terres de l'Ebre, tenen manifestacions en altres llocs de la geografia catalana. Si pugeu al nord, cap a l'Empordà, aquest cap de setmana podeu assistir a una festa molt semblant a Torroella de Montgrí. És veritat que en aquesta població la celebració no es publicita gens perquè els organitzadors són de fora o nascuts al poble però fill dels de fora i aquí si que... Va, acabem el post d'una manera amable, que som a l'estiu i no toca polimitzar sobre animals i persones, sinó simplement mostrar els animals dels país.
I, com acabo?
Ara matéix ha començat a plore i l'aigua intensifica la seva monotonia. Què m'auguren els llamps i els trons a més d'un dia de platja dubtós?
Això de les vacances és horrorós, no hi ha temps per a res i, a més, només em falta tenir la possibilitat de connectar a Internet perquè els dies s'escolin immisericordes.
Ai, això del temps! Sembla que es pot col·leccionar de tot, des de cotxes a xapes de cava, però que encara resulta impossible fer-ho amb el temps: ara em passejo per una horeta del dia tal de l'any qual...
Ahir vam anar al Museu del Cinema de Girona -la ciutat està tan esplèndida com sempre- on des de fa un mes es pot veure l'exposició Vestits pel cinema formada per indumentària i dibuixos que ha anat adquirint Maite Mínguez Ricart al llarg dels anys. Entenc les acumulacions de coses petites: segells, sobres de sucre, taps de cervesa, bitllets de banc de curs legal o no, llibres... Són objectes relativament fàcils d'encabir en qualsevol casa, però quan es passa als volums importants, la cosa canvia i la dèria acumulativa es pot convertir en una nosa que, malgrat les dificultats d'ubicació, no té aturador; és aleshores quan un comença a fer donacions, s'inventa una fundació o aconsegueix fer els seus objectes itinerants o, si no li funciona cap sistema, s'ha de conformar amb mesures més dràstiques i patètiques.
L'exposició em va produir unes sensacions estranyes. Per una banda, encara que no sóc gaire mitòman, tenir a tocar algunes peces de roba d'actors i pel·lícules que havia vist era potser emocionant en un primer moment: la jaqueta de Chaplin al Gran dictador, el vestit blanc de la Marilyn...; però la mateixa proximitat feia perdre la màgia i, sobretot, el fet que el vestit no era res sense el moviment de qui l'havia portat en una pel·lícula, era una peça morta, una roba a qui algú en alguna ocasió va donar vida, la vida que només podem apreciar veient les escenes on l'actor o l'actriu, encara viu o ja desaparegut, ha quedat per sempre més en la nostra memòria i se'ns fa present cada vegada que veiem la seva actuació.
En fi, si voleu experimentar sensacions pròpies, us recordo que teniu temps fins al setembre. En tot cas, Girona sempre mereix una visita, i el museu, també.
I un petit joc, una mica pervers (no us poso el vestit inclassificable del primer Tarzan, que segur que encertarieu només amb el tacte). Algú recorda qui lluïa el vestit de més avall i en quina peli. Dues pistes: el film és de 1982 i la dissenyadora de vestuari era Ruth Morley.
Bufa una tramuntana juganera i suau que no aporta fredor a l'ambient. Des de la dreta m'arriba un lleuger perfum d'Old Spice -segurament una falsa identificació- que jo, més voluntariós que realista, i amb els ulls tancats, confonc amb l'olor d'encens -el xiclet de menta de després desfà l'encanteri-. Em vaig proposar no assistir a cap missa fins que no les tornessin a fer en llatí i he acomplert la paraula que em vaig donar, excepte per les obligacions de casaments (pocs) i funerals (més). Després de tants anys, per fi se'm presenta l'ocasió: Missa Solemnis per a solistes, cor i orquestra, op. 123, de Beethoven, per l'Orquestra de Cambra i el el Cor Filharmònic de Praga.
Rememoro, però ja no és el mateix. En aquest estiu en què es multipliquen els concerts i els cantants i les formacions musicals apareixen pel país com sortides d'una hibernació estranya m'és impossible recuperar els temps i les sensacions; ho hauria d'haver sabut.
Agnus Dei qui tollis peccata mundi, miserere nobis, dona nobis pacem.
No sé si queden anyells, els déus es multipliquen, els pecats (?) del món són canviants i les pietats incertes, Sigui com sigui i qui sigui: dona nobis pacem.
En fi, Ite, missa est:
Yo adoro a una sonámbula con alma de Eloísa, virgen como la nieve y honda como la mar; su espíritu es la hostia de mi amorosa misa, y alzo al són de una dulce lira crepuscular.
Ojos de evocadora, gesto de profetisa, en ella hay la sagrada frecuencia del altar: su risa en la sonrisa suave de Monna Lisa; sus labios son los únicos labios para besar.
Y he de besarla un día con rojo beso ardiente; apoyada en mi brazo como convaleciente me mirará asombrada con íntimo pavor;
la enamorada esfinge quedará estupefacta; apagaré la llama de la vestal intacta ¡y la faunesa antigua me rugirá de amor!
Les rates tenen mala premsa i no s'hi pot fer res. Suposo que la història ve de lluny, encara de més enllà de la pesta bubònica.
Prop de casa hi ha una petita edificació que tenia un pou que proveïa d'aigua tots els veïns. Era una aigua magnifica, sempre fresca, que només deixava de fluir quan s'espatllava el motor que la feia pujar. Va arribar un moment, però, que l'Ajuntament va decidir que aquella aigua no produïa cap benefici econòmic i -no sabria donar-vos els detalls- va decidir anul·lar la instal·lació i subministrar el sucedani clorat que ja tenia tot el poble. Amb el temps algú va esbotzar la porta i la caseta es va convertir en un niu de brutícia que no semblava preocupar gaire ningú.
És sabut que a les cases habitualment deshabitades on de tant en tant s'hi deixen restes de menjar, les rates hi tenen tirada. També se sap que quan prop d'un lloc així hi ha una casa amb un pati on s'acumula llenya i l'amo no té un interès especial a supervisar-la, les rates solen anar a exercitar la seva musculatura i les seves dents. Cal dir que el senyor, posseeix, a més de gran quantitat de troncs, una exuberant palmera de dàtils força apreciats.
Concretats els antecedents més remots, presentarem el tercer personatge. Es tracta d'una senyora molt observadora, coneixedora dels costums dels rosegadors i de la idiosincràsia del seu veí, que com la majoria de senyores i senyors sent una animadversió i un fàstic comprensible però injustificat envers les simpàtiques bestioletes peludes.
Vet aquí que un dia la senyora -l'anomenarem R.- va decidir que si bé podia fer poca cosa amb l'antiga casa del pou, podia, en canvi, solucionar els maldecaps que li produïa el seu veí.
Ara és el moment de fer un parèntesi per aclarir que l'home -l'anomenarem D.- viu sol bona part de l'any i per imaginar que la seva solitud no és fruit ni causa d' insensibilitat sinó tot el contrari. Podem continuar imaginant (tot i que em temo que és molt imaginar) les seves llargues nits d'hivern a la vora del foc llegint un llibre rere l'altre -i les curtes d'estiu llegint tan sols unes pàgines-; la seva darrera novel·la preferida bé podria haver estat Firmin, de Sam Savage, per exemple. Si aquest esbós de caracterització ens sembla massa inversemblant en un pagès, podem pensar que quan acaba la feina es passa cintes de vídeo -encara no té DVD- en el seu vell reproductor i que s'emociona especialment amb Mickey. Més increïble que l'anterior? Segurament. Doncs deixem-ho simplement en un pagès gran que viu habitualment sol.
Reprenem el fil. La senyora R. Es presenta al capvespre a casa de D. I sense cap preàmbul va i li diu: -Escolta, D., ja saps que tens rates que s'enfilen a la palmera i es mengen els dàtils? En D., lacònic i lògic, que li respon: -D'alguna cosa s'han d'alimentar les rates.
No hi va haver més paraules. Potser trobareu decebedor aquest desenllaç sobtat d'una historia sense principi ni desenvolupament, però la realitat és així, i afegir qualsevol consideració comportaria intentar explicar inútilment una història absolutament diàfana i exemplar. Si em permeteu, per què no oblideu aquest darrer paràgraf? I si voleu ser més generosos, oblideu també els sis primers.
P. S. Avui, 8-8-2008 s'han inaugurat, segons m'han dit, els Jocs Olímpics a la Xina (de la Xina?). M'han dit que els xinesos van començar al febrer (el febrer?) l'any de la rata. No sabria afegir res més perquè tinc poc coneixement de les rates xineses i encara menys de les Olimpíades. M'hi esforço, però.
Com que som quatre gats i ens veiem uns quants cops al dia, encara conservem el costum de saludar-nos quan passem per davant de casa els veïns: asseguts esperant l'hora de sopar o de fer-lo, regant -sembla que l'ús de l'agua té aquest estiu quelcom de clandestí- les quatre plantes que permeten els minúsculs jardins, cosint, llegint, jugant una partida de cartes o de qualsevol altra cosa... -Bona tarda. -Bona tarda, Carmeta. Quin gos més bonic! -Me'l va regalar el meu gendre i no saps la companyia que em fa... -... -... -Perdoni, Carmeta, però me n'acabo de recordar que fa mitja hora que tinc la verdura al foc... La Carmeta, que ja és gran i viu sola si exceptuem el gos, potser es deixaria matar pel seu gos; i el gos, que no és tan gran i viu sol, si exceptuem la Carmeta, possiblement li correspondria. Una bona part de l'espècie humana i de la cànida són realment imprevisibles i incomprensibles.
Mentre omplim el dipòsit de gasolina ens ronda un gos que s'acosta, però fuig quan el volem tocar. Sembla una barreja de bretó i de setter anglès. L'empleat de la gasolinera ens diu que fa uns quants dies que va aparèixer i que se li ha fet amic. L'empleat, mentre va corrent la gasolina, obre el maleter del seu cotxe i treu un sac de pinso, una part del qual fa cap a un recipient de plàstic improvisat; en una altra garrafa mal tallada, vessa una mica d'aigua. Mentre el gos menja, li acarona el cap. Quan treu la manguera, ens confessa el seu neguit: tem que els de la gossera finalment se l'acabin emportant. Mentre marxem ens preguntem per què no s'emporta el gos a casa. Dos dies més tard, en passar per davant de la gasolinera, veiem el gos ajagut entre els sortidors mirant la vidriera rere la qual el seu amic cobra l'enèsim dipòsit del dia. Dubtem que aquesta història d'amor acabi bé.
És una nena terrible qua fa el que vol amb la seva mare. Volia un canari i la mare li va comprar -i per què no una cadernera, un periquito o una cardina?-. Ara la nena, que ja té sis anys, vol un gos, concretament un basset i la mare està disposada a complaure-la. Mentrestant, però, cada cop que la petita no fa cas, la mare -tasca inútil- l'amenaça que no aniran a recollir el seu caprici. Sabem els plans de futur del basset, però aquest no és un bloc de terror.
P. S.: En Quim Monzó -escoltat a la ràdio i llegit a la premsa- diu que li agrada la carn de gos i fins i tot ens proporciona una recepta. Concreta les seves races preferides, però, aficionat com és, s'oblida d'afegir l'edat del producte i el temps de cocció. Tampoc no ens diu les botigues on es poden aconseguir els animals a preu assequible. Segurament a en Monzó no li ve de cinc-cents euros, però nosaltres ens temem que haurem de recórrer a bèsties de raça indefinida acollides en alguna protectora o centre municipal si algun dia volem sorprendre els nostres amics amb un plat realment exquisit que, desgraciadament, aquest agost serà difícil de trobar als restaurants més cèntrics de la Xina.
No podia precisar el temps que no baixava al sud, però en mirar si em queda gasolina al dipòsit de la moto trobo una pista: el número 271, plegat per la meitat, del Culturas de La Vanguardia em situa al dia 29 del mes d'agost del 2007. Miro el rànquing de llibres que, en aquest ordre, em concreta que els més comprats -llegir és una altra cosa- eren: El pont dels jueus, El noi del pijama de ratlles, El conte número tretze, Si menges una llimona sense fer ganyotes, El Quart Reich... Només n'he llegit un i potser en algun moment en llegiré dos més. No crec que tingui cap importància.
Després d'una lleugera insistència, la moto (deixeu-me que li apliqui un nom que no li correspon), que fa anys que no té bateria i s'engega a cops de pedal. L'endemà fa el ronso, segurament perquè la pluja de fang de la matinada al carrer li ha semblat un atemptat indigne. Me'n disculpo tan bé com sé, però em castiga amb la seva indiferència gairebé vint-i quatre hores. Terrible; ja sabeu que als pobles si no tens algun mitjà de transport propi...
La majoria de les cases del carrer s'han anat aïllant a base de canyes, plantes naturals i d'imitació. Ara ens sentim i ens olorem més que no ens veiem. S'han acabat aquelles nits llargues en què fèiem vida al carrer i anàvem d'una casa a l'altra. Sembla, encara que no hi ha cap anunci que ho confirmi, que la casa del costat està en venda; primer va morir el pare, després la filla; la mare ja és massa gran per viure sola i, a més, els records l'omplen (ens omplen) de tristor.
Passades les dotze rebo la visita fugissera d'una gata amb quatre gatets que ja comencen a fer vida pròpia. M'observen desconfiats -sóc un intrús en el seu recorregut quotidià- i passen de llarg. La mare té tot el pèl negre i els fills se li assemblen, tot i que dos tenen el final de les potes blanques i també a la cara i el coll. Segur que els propers dies ens anirem veient, sobretot amb el més agosarat que s'asseu un instant, em contempla des de la tanca i em fa un fuuu! poc convincent quan m'hi apropo, abans de marxar esperitat.
Tinc possibilitats de connexió per menys d'un dia i no em puc resistir a deixar aquesta nota per no dir res. He anat llegint (poc), he anat escrivint (més mentalment que efectivament), he anat parlant i escoltant (només el que calia, i en ordre invers), he anat enyorant (no diré noms ni circumstàncies), he anat retrobant i descobrint (colors, olors -la intensitat del pi i del fonoll!-, cares, paraules, pensaments, tactes), i, sobretot, m'he deixat emportar pels vents, el sol i la lluna (menteixo respecte la lluna).
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
(les imatges i part dels noms dels mol·lucs pertanyen a l'excel·lent pàgina Menorca Biodiversitat, d'Antoni Guasch Bosch)
