Fa setmanes -o potser més- que tinc la
intenció d'escriure un elogi de la mediocritat, és a dir, dels
mediocres. Res que sigui irònic, sinó un text farcit d'arguments
inqüestionables, contundents, convincents; si convé, amb exemples
agafats de la vida quotidiana, dels mitjans de comunicació, de la
literatura...
Aquesta nit he intentat embastar amb paraules els meus pensaments sobre el tema. He desistit potser per sempre: tot el que em sortia era -ja m'ho pensava- d'una mediocritat aclaparadora, per fer plorar.
5 comentaris:
hi ha un llibre deliciós 'Manual del perfecte escriptor mediocre' d'en Ramón Folch i Camarasa. Te'l recomano
mediocre salutació
Té raó en Francesc, un molt bon llibre, gens mediocre.
:) doncs el teu post i la volta que li dónes m'ha fet somriure molt.
I digues-me somiatruites o idealista, però crec que somriure i fer somriure no pot ser mai mediocre... el més ample per a tu, Miquel.
Jo n'he fet un anticànon, del llibre de Folch i Camarasa. Els meus anticànons no en solen ser, de mediocres.
Em sembla que ho havia llegit en algun lloc, Francesc. Veig que potser va ser als anticànons de l'Helena.
Doncs si no és prou mediocre, Júlia, no sé si em convé :-)
El teu somriure és un bon senyal, Carme. Jo sóc partidari dels somriures, però no tinc tan clar que siguin més que una mostra de simpatia, bonhomia o coses semblants.
El meu encara més ample :)
Tens raó, Helena, els teus anticànons són canònics ;-)
Publica un comentari a l'entrada