Feia en Francesc en el seu penúltim post -ara ja deu ser l'antepenúltim- una radiografia, una síntesi,
de la generació que era jove a finals dels 60 -també principis dels
70, afegiria jo; també afegeixo que es pot veure material d'aquesta
generació a La revolta poètica d'Arts Santa Mònica-, una època
d'efervescència d'idees, de joves compromesos o descompromesos, o
tot alhora. Després, ell mateix, concreta i valora la situació
d'aquests joves en el moment actual. Suposo que tots els joves, en
estils més o menys diferents, són molt semblants i segurament, al
cap dels anys, en la majoria dels casos arriba el desengany,
l'assimilació per part del sistema, etc. Potser una de les
diferències més notables de les últimes generacions de joves
respecte les anteriors és un sentiment de desesperança, de buit
existencial, no momentani, com seria natural, sinó projectat al
futur.
Sé que no m'explico prou, així que ho faré d'una altra manera. Copiaré un post d'una jove valenciano-finlandesa de 25 anys. Fa temps que la segueixo. Té una prosa de contingut i de forma potents, clara, directa. Amb poques concessions al lector perquè, sobretot, parla per i per a ella mateixa. Que estiguem més o menys d'acord amb la seua visió del món és secundari, l'important és que explica el que jo no he sabut concretar al final del paràgraf anterior i que sé que es correspon amb el que pensen, amb els matisos que es vulgui, un bon grup de joves, que tampoc no sabria precisar si són una gentada. Nosaltres, de moment, hem sobreviscut; ells sobreviuran? Tots segur que no.
imarts 28 de maig de 2013
9 comentaris:
Avui, com ahir, hi ha moltes realitats i molts joves diferents. Potser menjar no sigui suficient però ho va ser per a moltes generacions durant segles, i ho és encara per a una part del món, caldria pensar-hi una mica i no mirar-nos tant el melic. Hem viscut el miratge de pensar que la història és lineal i que tot progressa sempre, cosa que no ha estat mai certa, només cal repassar la història. La de la gent normaleta, és clar.
El comentari que copies cau en el parany de donar les culpes als altres de les nostres mancances i falta d'il·lusions, cosa habitual, encara més quan ets jove. Conec joves molt més optimistes malgrat la seva situació precària, la veritat.
I sobre el fet de sobreviure, molts de les nostres generacions -i de les anteriors- també es van quedar pel camí a causa del desencant, hi ha molts condicionants en el tema. Sida, droga, suïcidis, no tot ha estat tan happy flowers.
el problema dels joves d'avui és que no tenen futur o el tenen futut, i en canvi nosaltres teniam tot el món per assolir. No m'estranya la seva desesperança, els han robat el futur.
dixant a banda si és més o menys generalitzat este sentiment de desesperança, de buit existencial i de malestar amb la pròpia vida, i sense relacionar directament estos sentiments amb la joventut, pensant que a vegades afecten persones de qualsevol edat, el que més em crida l'atenció són un parell de coses:
d'una banda, l'expressió del sentiment que "algú mos ha robat lo futur", que responsabilitza "algú altre" de tot o de molt del que passa a la nostra vida, anul·lant d'alguna manera la nostra pròpia responsabilitat i participació en el que estem vivint; i com esta mena d'autoanul·lació, o de sensació que "anem fent", com per inèrcia, dubtant contínuament si el que fem és (ja no allò més encertat sinó) prou encertat, també podem compartir-la quan mos sentim responsables de bona part del que fem i del que mos passa, sense tenir aquella sensació que és "algú altre" qui mos roba el futur, les possibilitats, les ganes..., encara que pensem que depèn molt de natros mateixos i de com mos prenguem la vida. en resum, la coincidència (tant si penses que és algú qui t'ho ha robat com si penses que segurament tu mateixa hi tens molt a veure) en esta sensació constant d'incertesa, d'absència d'expectatives, de no-futur, i també de viure un present desconcertant, sense trobar-li gaire sentit.
i d'altra banda, la semblança que hi veig a tot això amb les religions, l'agnosticisme i l'ateisme, traslladable al futimer de creences i ideologies, on sembla que, o hi ha "un déu" i una explicació del món on agafar-se, que mos ordena la vida i la hi dóna sentit, o "estem perduts", sense present ni futur, com si això fos terrible i invivible, quan penso que no necessàriament ha de ser ni és sempre així.
no tenir déus, no veure el futur, no tenir una idea clara de quin sentit té la nostra vida, si és que en té algun, a vegades mos pot produir neguit, però també pot produir-ne imaginar el futur, donar sentit a la vida, sentir que fem allò que volem o que pensem que hem de fer, quan quaselvol peça trontolla. potser tenim menys lianes on agafar-mos mentre baixem pel riu... però penso que depèn molt de natros la sensació que tenim mentre anem pel riu, ja sigue en aigües plàcides o enmig de tempestes.
anit vaig llegir alguns escrits més d'este blog que enllaces i m'agrada com escriu. sembla poc contenta amb la vida que ara viu, i potser molt feliç d'altres moments ja viscuts. espero que no s'amargue massa ancorant-se en "lo que pudo ser" la seua vida... i que pugue continuar disfrutant, a ratets, del trosset que mos queda, que s'ho demane a si mateixa.
potser tu i ella vos referiu sobre tot als "lladres"... però a mi em costa dixar-ho tot en mans seues.
Jo estic d'acord amb el Francesc, però ... sempre hi ha un però. És veritat que no tenen futur, però això ho diem nosaltres veient-lo des de una edat molt superior a la seva. Perquè potser si la tinguin. Nosaltres teníem un futur, és cert, però estarem d'acord que era molt limitat. Penso que alhora que volíem el Maig del 68, amb tot el bo i dolent, també volíem sortir de la poca llibertat d'aquella Espanya, profundament negra.
Júlia, Francesc, Iruna, Josep, unes reflexions molt interessants en tots els casos, que segur que si ens trobéssim al voltant d'una taula ens portarien a una conversa força animada (i en part desanimada) plena de matisos. Evidentment, jo m'he limitat a intervenir en el post de Francesc i a exemplificar a partir d'un text que encara que segurament més radical que molts altres casos que conec del meu entorn, crec que reflecteix el pensament d'alguns dels joves que conec. Que els joves tenen "futur"? Alguns sí, d'altres no (insatisfaccions, etc.), però la qüestió no era tant aquesta com la de l'"engany", o autoengany, que per al cas el resultat és el mateix. Dit d'una altra manera, la pèrdua de la innocència és més precoç.
Sobre el sentit de la vida, que en darrer terme és un dels motius de tot plegat, em sembla que ja tothom sap més o menys el meu pensament.
non comment. Aprenc molt amb vosaltres, moltíssim.
M'agradaria poder tornar a l'optimisme que m'havia caracteritzat, però a fe dels déus, existents o no, que m'ho posen molt i molt difícil.
Sensació de frustració, d'engany i d'autoengany. Et voilà!
Publica un comentari a l'entrada