30.5.13

potser no cal títol


Feia en Francesc en el seu penúltim post -ara ja deu ser l'antepenúltim- una radiografia, una síntesi, de la generació que era jove a finals dels 60 -també principis dels 70, afegiria jo; també afegeixo que es pot veure material d'aquesta generació a La revolta poètica d'Arts Santa Mònica-, una època d'efervescència d'idees, de joves compromesos o descompromesos, o tot alhora. Després, ell mateix, concreta i valora la situació d'aquests joves en el moment actual. Suposo que tots els joves, en estils més o menys diferents, són molt semblants i segurament, al cap dels anys, en la majoria dels casos arriba el desengany, l'assimilació per part del sistema, etc. Potser una de les diferències més notables de les últimes generacions de joves respecte les anteriors és un sentiment de desesperança, de buit existencial, no momentani, com seria natural, sinó projectat al futur.

Sé que no m'explico prou, així que ho faré d'una altra manera. Copiaré un post d'una jove valenciano-finlandesa de 25 anys. Fa temps que la segueixo. Té una prosa de contingut i de forma potents, clara, directa. Amb poques concessions al lector perquè, sobretot, parla per i per a ella mateixa. Que estiguem més o menys d'acord amb la seua visió del món és secundari, l'important és que explica el que jo no he sabut concretar al final del paràgraf anterior i que sé que es correspon amb el que pensen, amb els matisos que es vulgui, un bon grup de joves, que tampoc no sabria precisar si són una gentada. Nosaltres, de moment, hem sobreviscut; ells sobreviuran? Tots segur que no.
imarts 28 de maig de 2013

Que me digan qué coño va a pasar con todos nosotros, cuánto tiempo más aguantaremos. Que me digan qué nos queda, si hay algún árbol al que agarrarse para que no se nos lleve esta riada. Si hace un año y medio me hubieran dicho que iba a estar aquí me hubiera reído, por lo imposible. Ahora ya ni siquiera lloro: tengo veinticinco años y ninguna, absolutamente ninguna esperanza de que el tiempo que me quede vaya a ser mejor que el tiempo ya vivido. 

 

Cada noche duermo en una cama distinta. A veces es un sofá, a veces es un colchón hinchable, a veces la vieja cama plegable del despacho de papá y mamá en la que se acostaban mis primos cuando teníamos cinco años y venían de visita, a veces cuando llega la hora de dormir y me preguntan dónde me voy a acostar sin molestar a nadie me voy a pasear hasta la mañana siguiente, porque ya no puedo decir “mi habitación”, porque mi habitación dejó de serlo hace mucho. No es fácil volver después de diez años con los bolsillos vacíos y el lastre de tres perros, no es fácil. Ni para el que vuelve, ni para quienes se quedaron anclados en una vida perfecta, una casa perfecta, una justa recompensa al esfuerzo de los abuelos para que pudieran estudiar. Ellos no tienen la culpa, eran otros tiempos. Pobres, pensaban que sería igual para nosotros. Y no lo es, ya no va a serlo. 

 

Yo tampoco la tengo, la culpa, me gustaría pensar… aunque tampoco sabría señalar culpables. Me gustaría, me gustaría ponerles cara y piernas y nombres y apellidos a todos los que de manera directa o indirecta nos han llevado –a mí y a miles como yo- a asumir tajantemente la desesperanza, a sumergirnos en el círculo infinito de la ociosidad, a la sucesión de los días sin atisbos de mejora, a resignarnos a que nada volverá a ser como antes, a que de ahora en adelante todo irá a peor. Y joder, aún me pregunto por qué no nos avisaron, por qué nos hicieron pensar que todo sería distinto. Nos enseñaron el caramelo, empezaron a retirarle el envoltorio, llegamos a olerlo y entonces… cuando alargábamos la mano para cogerlo, lo lanzaron lejos. Tan lejos que no llegaremos, nunca, a alcanzarlo. Y sólo nos quedará en la memoria el recuerdo de lo que pudo ser, y una eterna frustración. 


Se esperaba tanto de nosotros. Y teníamos tanto miedo a decepcionar. Por eso sacamos las mejores notas, hablamos varios idiomas, leímos todo lo escrito y más allá. Se esperaba que fuéramos unos putos genios y no vieron que no íbamos a tener lámpara. Y dónde metes ahora las expectativas, ¿te las comes, las cagas, y abonas el huerto? Porque al menos tienes un puto huerto y sabes que de hambre no vas a morirte. De aburrimiento quizá. De frustración. De vacío existencial. De envidia hacia quienes están mejor. Pero de hambre, no. Ya pasaba en guerra, cuenta el abuelo, que en Alcoi la gente pasaba hambre, pero en los pueblos no. Que la guerra era la guerra, pero los árboles seguían dando, las plantas seguían dando, y siempre había alguna gallina por el patio. 


No nos moriremos de hambre, dicen. Pero es que sólo de comer, qué quieres que te diga, tampoco se vive

9 comentaris:

Júlia ha dit...

Avui, com ahir, hi ha moltes realitats i molts joves diferents. Potser menjar no sigui suficient però ho va ser per a moltes generacions durant segles, i ho és encara per a una part del món, caldria pensar-hi una mica i no mirar-nos tant el melic. Hem viscut el miratge de pensar que la història és lineal i que tot progressa sempre, cosa que no ha estat mai certa, només cal repassar la història. La de la gent normaleta, és clar.

Júlia ha dit...

El comentari que copies cau en el parany de donar les culpes als altres de les nostres mancances i falta d'il·lusions, cosa habitual, encara més quan ets jove. Conec joves molt més optimistes malgrat la seva situació precària, la veritat.

Júlia ha dit...

I sobre el fet de sobreviure, molts de les nostres generacions -i de les anteriors- també es van quedar pel camí a causa del desencant, hi ha molts condicionants en el tema. Sida, droga, suïcidis, no tot ha estat tan happy flowers.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el problema dels joves d'avui és que no tenen futur o el tenen futut, i en canvi nosaltres teniam tot el món per assolir. No m'estranya la seva desesperança, els han robat el futur.

iruna ha dit...

dixant a banda si és més o menys generalitzat este sentiment de desesperança, de buit existencial i de malestar amb la pròpia vida, i sense relacionar directament estos sentiments amb la joventut, pensant que a vegades afecten persones de qualsevol edat, el que més em crida l'atenció són un parell de coses:

d'una banda, l'expressió del sentiment que "algú mos ha robat lo futur", que responsabilitza "algú altre" de tot o de molt del que passa a la nostra vida, anul·lant d'alguna manera la nostra pròpia responsabilitat i participació en el que estem vivint; i com esta mena d'autoanul·lació, o de sensació que "anem fent", com per inèrcia, dubtant contínuament si el que fem és (ja no allò més encertat sinó) prou encertat, també podem compartir-la quan mos sentim responsables de bona part del que fem i del que mos passa, sense tenir aquella sensació que és "algú altre" qui mos roba el futur, les possibilitats, les ganes..., encara que pensem que depèn molt de natros mateixos i de com mos prenguem la vida. en resum, la coincidència (tant si penses que és algú qui t'ho ha robat com si penses que segurament tu mateixa hi tens molt a veure) en esta sensació constant d'incertesa, d'absència d'expectatives, de no-futur, i també de viure un present desconcertant, sense trobar-li gaire sentit.

iruna ha dit...

i d'altra banda, la semblança que hi veig a tot això amb les religions, l'agnosticisme i l'ateisme, traslladable al futimer de creences i ideologies, on sembla que, o hi ha "un déu" i una explicació del món on agafar-se, que mos ordena la vida i la hi dóna sentit, o "estem perduts", sense present ni futur, com si això fos terrible i invivible, quan penso que no necessàriament ha de ser ni és sempre així.

no tenir déus, no veure el futur, no tenir una idea clara de quin sentit té la nostra vida, si és que en té algun, a vegades mos pot produir neguit, però també pot produir-ne imaginar el futur, donar sentit a la vida, sentir que fem allò que volem o que pensem que hem de fer, quan quaselvol peça trontolla. potser tenim menys lianes on agafar-mos mentre baixem pel riu... però penso que depèn molt de natros la sensació que tenim mentre anem pel riu, ja sigue en aigües plàcides o enmig de tempestes.

anit vaig llegir alguns escrits més d'este blog que enllaces i m'agrada com escriu. sembla poc contenta amb la vida que ara viu, i potser molt feliç d'altres moments ja viscuts. espero que no s'amargue massa ancorant-se en "lo que pudo ser" la seua vida... i que pugue continuar disfrutant, a ratets, del trosset que mos queda, que s'ho demane a si mateixa.

potser tu i ella vos referiu sobre tot als "lladres"... però a mi em costa dixar-ho tot en mans seues.

Josep ha dit...

Jo estic d'acord amb el Francesc, però ... sempre hi ha un però. És veritat que no tenen futur, però això ho diem nosaltres veient-lo des de una edat molt superior a la seva. Perquè potser si la tinguin. Nosaltres teníem un futur, és cert, però estarem d'acord que era molt limitat. Penso que alhora que volíem el Maig del 68, amb tot el bo i dolent, també volíem sortir de la poca llibertat d'aquella Espanya, profundament negra.

miquel ha dit...

Júlia, Francesc, Iruna, Josep, unes reflexions molt interessants en tots els casos, que segur que si ens trobéssim al voltant d'una taula ens portarien a una conversa força animada (i en part desanimada) plena de matisos. Evidentment, jo m'he limitat a intervenir en el post de Francesc i a exemplificar a partir d'un text que encara que segurament més radical que molts altres casos que conec del meu entorn, crec que reflecteix el pensament d'alguns dels joves que conec. Que els joves tenen "futur"? Alguns sí, d'altres no (insatisfaccions, etc.), però la qüestió no era tant aquesta com la de l'"engany", o autoengany, que per al cas el resultat és el mateix. Dit d'una altra manera, la pèrdua de la innocència és més precoç.
Sobre el sentit de la vida, que en darrer terme és un dels motius de tot plegat, em sembla que ja tothom sap més o menys el meu pensament.

Montse ha dit...

non comment. Aprenc molt amb vosaltres, moltíssim.

M'agradaria poder tornar a l'optimisme que m'havia caracteritzat, però a fe dels déus, existents o no, que m'ho posen molt i molt difícil.

Sensació de frustració, d'engany i d'autoengany. Et voilà!