Esmentava ahir de passada Isabel de Villamartín, el primer nom premiat que es va sentir en els Jocs Florals dels 59, en els primers Jocs moderns; després, i posteriorment, van venir molts altres noms. Vull recordar, abans de continuar, un fragment de Francesc Pelagi Briz publicat el 1884:
Un dels arguments que els detractors de la institució (els primers Jocs Florals) explotaven amb més perfídia era el nombrament de la reina.
“En ple segle XIX, ¿no és ridícul fer reines de per riure? ¿Quina senyora o senyoreta serà la que accepte un lloc que l’ha de posar a la vergonya davant d’un públic nombrós, per espai de dues o tres hores? Ja s’ha acabat lo temps dels trobadors i de les violes. Lo segle del vapor i de la indústria no està per castells feudals, llunes i tempestats de comèdia! Avui tot això fins ha fugit de nostres teatres, i si en algun d’ells encara se conserva és en los d’arrabal on hi acut un públic que no sap llegir.”
Podríem comentar aquestes consideracions i el punt de raó que tenien, el seu progressisme... i també la consideració envers les dones i el seu paper i i el públic del centre o de “l’arrabal”, però no és aquesta la finalitat de la nota.
Una dona va ser la primera guanyadora dels Jocs i una altra poetessa va ser la seva reina. Aquests són els fets despullats. I la qüestió és, qui era la primera guanyadora dels Jocs i què més va escriure? Quin és el misteri que no ens permet saber gaire cosa d’aquesta escriptora? Potser els seus versos van ser circumstancials, un petit assaig poètic que el destí va premiar? No ho crec; poesies seves apareixen als Trobadors nous i als Trobadors moderns, les primeres antologies dels poetes de la Renaixença; a més, publicà quatre llibres: dos en català i dos en castellà. Potser la seva obra va ser curta en el temps? Bé, com a mínim comprèn dues dècades. Potser és que era una dona? Ningú no pot pensar que el fet tingui res a veure.
Què sé jo d’Isabel de Villamartín? Que el seu segon cognom era Thomas? Que va nàixer a Galícia en data desconeguda i que la seva mare era de l’Empordà?
A Catalunya (fragment)
Donam inspiració Musa estimada,
dona forsa y dulsuras á ma veu,
que la brisa que corre regalada
á confins mólt remots portará en bréu.
No he nascut, Catalunya, en tas riberas,
més en ellas ma infancia jo he passat;
y foren catalanas verdaderas
las priméras paraulas que he parlat.
Puig la mare amorosa que tenia,
mare rica en virtuts com no n' hi ha,
va véurer la primera llum del dia
en lo célebre y fértil Ampurdá.
[...]
Jo prego al Déu etern de cel y terra,
que llum ha dat al mon y escuma al mar,
que encara que sia en mitg de crua guerra
ma vida en lo téu sól puguia acabar.
Que va viure també a Madrid? Que potser provenia d’una família de militars, cosina com era del comandant Francisco de Villamartín? Què va morir al balneari de la Garriga l’any 1877, el gran moment dels Jocs? Es va casar? Va tenir fills? Qui eren els seus amics? Com va ser la seva vida?
M’agrada Isabel de Villamartín. Tinc tantes preguntes sobre Isabel de Villamartín que sé que no obtindran resposta... Més real que Clemència Isaura i més desconeguda que ella. Llàstima. En fi, ho deixo estar i acabo fent meus, en la mesura que m’ho permeti la meva manca de romanticisme, els versos de justificació que encapçalen el seu Horas crepusculares. Colección de cantares y seguidillas:
Durante estos delirios
que llegan siempre cuando muere el dia,
evocando en la ardiente fantasía
mil recuerdos de dichas y pesares,
he escrito estos cantares
al fuego de mi alma concebidos.
31.7.09
29.7.09
Clemència Isaura
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.
Jacint Verdaguer
Estic cansat de la calor i de la quantitat de gent que volta per la ciutat, de vacances o sense, i busco refugi al Museu d’Història de Barcelona. Queda una mica més de mitja hora per tancar i sóc l’únic visitant –quin plaer en aquesta ciutat que m’enamora i m’atabala!- de l’exposició “Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme”. Recorro les sales -per què no hi ha cadires?- llegint panells, pàgines de llibres, poemes, mirant fotografies, quadres i plànols, admirant flors d’argent i or, escoltant la música romàntica d’un piano invisible, gaudint també de l’aire condicionat que em fa oblidar per un moment els rigors de l’estiu. Imagino que el fet d’estar sol contribueix a endinsar-me en l’època. M’estic una estona quiet llegint les condicions dels tres premis ordinaris: la flor natural es dóna al millor poema de tema lliure i el guanyador o guanyadora, com Clemència Isaura en el seu temps, escollirà la dama, la reina dels Jocs, que lliurarà els altres dos premis: l’englantina i la viola...
La flor natural dels Jocs de 1859 fou concedida a la poetessa Isabel Villamartín, que escollí la reina: María Mendoza de Vives. El poema guanyador es titulava “Clemència Isaura” i malgrat que en el mateix moment i posteriorment es va dubtar del seu interès literari, a mi em sembla d’un gòtic ingenu deliciós i molt més llegible que altres composicions de l’època escrites per poetes consagrats. Potser ara funcionaria més que aleshores.
No molt distant de Tolosa,
i al bell peu d’una muntanya,
hi havia un castell famós
per lo que d’ell se contava.
Eren negres ses parets
com un cor sense esperança,
i, segons dir de la gent
de tota aquella comarca
la mitja nit al sonar
s’hi passejaven fantasmes.
[...]
Com petxina que en son seno
una hermosa perla guarda,
d’una donzella el castell
n’és lo palau i morada,
que allí retirada viu
la bella Clemència Isaura.
[...]
La música i la poesia
són ses joies estimades
i amb lo cor i pensament
adora la ciència gaia.
En fi, no continuo amb l’enamorament del trobador Raül, la seva mort... Ho podeu llegir tot aquí i en una altra ocasió podem parlar de la seva autora. Mentre llegia els versos anava pensant si realment existí Clemència Isaura. Doncs no ho sé, ningú no ho sap, tot i que a França queden escultures i pintures, i un col·legi porta el seu nom a Tolosa, i un premi mexicà de poesia i un carrer de Sabadell; potser no és més que una bonica llegenda antiga recuperada pels romàntics.
Es diu al llibre dels Jocs Florals del 59, en la introducció del poema:
Aquesta llegenda està escrita segons la historia de Clemencia Isaura, tal com la conta M. de Fouy, académich francés en sa obra titulada L’eremite en province. Atés lo que diuhen lo referit escriptor y altres biógrafos de Clemencia Isaura, sembla fora de dubte que Raul, fill del compte Raymon, tingué amors ab donya Clemencia, y que aqueixa, després de la mort de són amant en la guerra del comptat de Artois, renovà lo vot que un dia havia fet sa mare, y consagrà part de sa fortuna à ressucitar los Jochs florals, donantlos nova vida y esplendor.
S’ha acabat el temps. Surto. Abans de baixar l’escala fullejo el llibre de dedicatòries de l’exposició –se’ls llegeix algú aquests llibres?-: Escrits de turistes que lloen Barcelona; un que es queixa que el panell tal hauria d’estar situat abans o després, no me’n recordo, de tal altre; un que ha trobat a faltar més material sobre el pla Cerdà; una felicitació per la feina ben feta...
Darrere de la catedral, una noia canta suavíssim, a penes se la sent. No té públic. Fa temps que no la veia, des que un dia jo li vaig deixar una moneda i ella em va correspondre amb un somriure i una targeta impresa a casa que no sé on para. Sempre va sola. Imagino una història trista, com la de Clemència Isaura, però sense trobador i sense fortuna, sense llegenda, sense premi literari, sense carrer, sense biografia apòcrifa en un col·legi. Qui ho sap? No m'aturo. A l'estiu tot és un miratge.
28.7.09
Hemeroteca de la Setmana Tràgica (2)
Continuo amb l'escassa informació que em proporcionen els "¡Cu-cut!" que he anat llegint. Copio sense intentar interferir-me en el moment més que en la tria, que ja és prou.
Una altra consideració de no menys pes pera justificar la nostra conformitat amb la censura previa: la de que, a la vegada que serveix per imposar comediment al comentari, priva de que circuli la mentida periodística, lo qual no ens toca pas a nosaltres, que hem procurat sempre ajustarnos a la veritat dels fets, si be reconeixem que no deixa de crear un conflicte seriós a n’el Ciero, Liberal, Progreso, y altres confrarees de l’ilustre ordre de la blava, els quals en sa vida no han estampat altra cosa que botllofes.
Però, vulgas que no, ara hauràn de publicar veritats netes y pelades com el cap den Mencheta, perque, per ara y tant, no’s permeten més boles que els del quinto, joch per la seva denominació militar més apropiat a les circunstancies.
Lo qu’els he dit abans: ab un xich de filosofia, hem acabat per trobar beneficiós lo que consideràvem com una pena, y convenient lo qu’ens semblava extorsiu.
Se’ns demana circunspecció, y per nosaltres creguin que no s’ha de perdre la cosa; les nostres plomes de tan suaus, més que plomes seràn borrissol; les nostres ilustracions, dignes de reproduirse en les futures edicions de Juanito; el nostre temperament polítich, tan conservador, que serà la desesperació del Brusi, majorment quan s’observi que li anem prenent tots els subscriptors.
Y ara ja estàn enterats de quin serà el nostre tarannà durant les presents circunstancies.
“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 376. 5 d’agost de 1909
Es lo que’m deia l’altre dia un senyor ja entrat en anys, d’opinions conservadores, pacífich fins a la exageració, apacible y sedentari:
-Crèguim, que si això hagués durat dos dies més, jo hauria acabat també per tirar.
-¿Vostè? Tan entenimentat, tan...
-Tot lo que vulgui, però la corrent m’hauria arrossegat.
_Ho dubto.
-No ho dubti, perque vostè hauria tirat també.
-¿Contra qui?
-Això és lo de menys; lo indispensable hauría sigut tirar.
-Crech que’l senyor tenía rahó; després de vuit dies seguits de sentir tiros, de parlar de tiros, d’armes, de barricades, de bales, de soldats y de revolucionaris, un hom acaba per sentirse impregnat de pólvora, y es capàs de posarse a fer el guerrero per desesparació de no poder fer altra cosa.
Lo mateix pot dirse ab referencia a lo de circular versions de la bullanga. De primer antuvi les noves dels incendis, de les matanses, de les colisions, atuïen els esperits pacífichs, però tants y tants acabaven per ser els horrors que’s contaven, que un hom, per no morirse de passió de cor, acabava, instintivament, per reaccionar, de la única manera possible donat l’estat anímich colectiu: acentuant el quadro de l’horror.
-Aquest matí han cremat el convent de la Punxa y han assessinat vuit monjes.
-Dispensi, son setze.
-¡Caram!
Ai l’interlocutor hagués rebaixat la mortalitat no se l’hauríen cregut: s’haria considerat la disminució com una estafa, la seva exageració responia, donchs, a l’ambient.
-Jo he vist un frare mort.
-Jo dos de trinxats.
-¿Ja sap que a Sabadell hi hà República?
-Dues.
Per altra banda això ha tingut una ventatja; la de que, havent acabat tots per creure de bona fe tot lo que s’ha arribat a dir y a repetir, quan la normalitat ha sigut represa, els esperits s’ha asserenat, els ulls han pogut comprovar els efectes de la revolta, y tant s’havien engrandit els horrors, que ara’ns sembla que els perjudicis causats en convents y iglesies no pujen a més enllà de tres pessetes, y que quant a morts ne sol fer més una passa de dengue.
“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 377. 12 d’agost de 1909
Una altra consideració de no menys pes pera justificar la nostra conformitat amb la censura previa: la de que, a la vegada que serveix per imposar comediment al comentari, priva de que circuli la mentida periodística, lo qual no ens toca pas a nosaltres, que hem procurat sempre ajustarnos a la veritat dels fets, si be reconeixem que no deixa de crear un conflicte seriós a n’el Ciero, Liberal, Progreso, y altres confrarees de l’ilustre ordre de la blava, els quals en sa vida no han estampat altra cosa que botllofes.
Però, vulgas que no, ara hauràn de publicar veritats netes y pelades com el cap den Mencheta, perque, per ara y tant, no’s permeten més boles que els del quinto, joch per la seva denominació militar més apropiat a les circunstancies.
Lo qu’els he dit abans: ab un xich de filosofia, hem acabat per trobar beneficiós lo que consideràvem com una pena, y convenient lo qu’ens semblava extorsiu.
Se’ns demana circunspecció, y per nosaltres creguin que no s’ha de perdre la cosa; les nostres plomes de tan suaus, més que plomes seràn borrissol; les nostres ilustracions, dignes de reproduirse en les futures edicions de Juanito; el nostre temperament polítich, tan conservador, que serà la desesperació del Brusi, majorment quan s’observi que li anem prenent tots els subscriptors.
Y ara ja estàn enterats de quin serà el nostre tarannà durant les presents circunstancies.
“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 376. 5 d’agost de 1909
Es lo que’m deia l’altre dia un senyor ja entrat en anys, d’opinions conservadores, pacífich fins a la exageració, apacible y sedentari:
-Crèguim, que si això hagués durat dos dies més, jo hauria acabat també per tirar.
-¿Vostè? Tan entenimentat, tan...
-Tot lo que vulgui, però la corrent m’hauria arrossegat.
_Ho dubto.
-No ho dubti, perque vostè hauria tirat també.
-¿Contra qui?
-Això és lo de menys; lo indispensable hauría sigut tirar.
-Crech que’l senyor tenía rahó; després de vuit dies seguits de sentir tiros, de parlar de tiros, d’armes, de barricades, de bales, de soldats y de revolucionaris, un hom acaba per sentirse impregnat de pólvora, y es capàs de posarse a fer el guerrero per desesparació de no poder fer altra cosa.
Lo mateix pot dirse ab referencia a lo de circular versions de la bullanga. De primer antuvi les noves dels incendis, de les matanses, de les colisions, atuïen els esperits pacífichs, però tants y tants acabaven per ser els horrors que’s contaven, que un hom, per no morirse de passió de cor, acabava, instintivament, per reaccionar, de la única manera possible donat l’estat anímich colectiu: acentuant el quadro de l’horror.
-Aquest matí han cremat el convent de la Punxa y han assessinat vuit monjes.
-Dispensi, son setze.
-¡Caram!
Ai l’interlocutor hagués rebaixat la mortalitat no se l’hauríen cregut: s’haria considerat la disminució com una estafa, la seva exageració responia, donchs, a l’ambient.
-Jo he vist un frare mort.
-Jo dos de trinxats.
-¿Ja sap que a Sabadell hi hà República?
-Dues.
Per altra banda això ha tingut una ventatja; la de que, havent acabat tots per creure de bona fe tot lo que s’ha arribat a dir y a repetir, quan la normalitat ha sigut represa, els esperits s’ha asserenat, els ulls han pogut comprovar els efectes de la revolta, y tant s’havien engrandit els horrors, que ara’ns sembla que els perjudicis causats en convents y iglesies no pujen a més enllà de tres pessetes, y que quant a morts ne sol fer més una passa de dengue.
“Llista de la bogadera.” Lleixiu. "¡Cu-Cut!", any VIII, n.º 377. 12 d’agost de 1909
(Aspecte del Paral·lel després d'una càrrega)
itinirari breu: Els Mascort de la Fundació Mascort
Els qui heu tingut la paciència de llegir el post anterior, haureu vist que en Pla deia: La prematura mort del pintor Mascort, de Torroella, ha privat que el castell es refés una mica o almenys es conservés. No sé res del fet que esmenta, però agafo el nom i li dono publicitat perquè penso que si sou viatgers badocs i improvisadors com jo i no teniu els itineraris ben marcats o us sobra un dia, us plaurà fer una visita a la Fundació Mascort (per què no fan un web més extens i didàctic?), al carrer de l’Església, on fins al 20 de setembre s’exposen més de cent pintures de l’artista de Torroella, sobretot paisatges, que il·lustren i donen fe d’una època en què el turisme encara era ab
sent. L’exposició és una festa, però també la casa de la família -un oasi enmig de la calor- i alguns objectes, com la caixa màgica on algun Mascort devia guardar les seves joguines, més imaginatives que les actuals, i estic segur que també us plaurà una conversa amb el porter o la noia que custodia la casa, que o dubtarà a oferir-vos un got d'aigua fresca; i, quin detall trobar la propietària de la floristeria del passeig que té cura de les plantes...Potser abans o després podríeu anar a la platja. Tant en un cas com en l’altre, us suggereixo dinar a la Fonda Mitjà -no feu cas, o sí, del poema- just a la vora. La resta ja és cosa vostra, que no em paguen per fer propaganda del territori, pobles i institucions incloses.
27.7.09
paisatges de Catalunya
Durant unes quantes setmanes podíem veure a TV3 un programa titulat “El paisatge preferit de Catalunya” que consistia, com sabeu, a mostrar diversos indrets amb gran desplegament de mitjans, fins i tot aeris, que tenien uns elements comuns i que, finalment, servirien per triar el paisatge preferit dels catalans. Evidentment, es tractava d'una distracció que segurament ningú va creure que tingués cap altra finalitat més que la de fer passar l’estona als qui mirem la tele i mostrar la bellesa natural -o no tant- del país. Tots sabem que hi ha tants paisatges preferits com persones. Cadascú té el seu paisatge, el seu racó, que sovint va lligat a algun moment més o menys dilatat de la infantesa o la joventut o de les vivències posteriors; la tria d'un territori, com tantes altres coses, sol tenir un component sentimental molt marcat que s'escapa a qualsevol intent de valoració racional. Jo, per exemple, tinc un paisatge ideal que puc visualitzar mentalment amb força precisió i que té uns components dinàmics que ara ja no em serien fàcils de trobar.
Tot i que entenc que és un dels més coneguts -no m'estendré en altres consideracions-, em va sorprendre que el paisatge finalment guanyador fos la Costa Brava, que considero que era un dels més heterogenis que es presentava: que té a veure, per exemple, la costa de Cadaqués amb la de l'Estartit. Per altra banda, a mi el mar em cansa; una casa des de la qual tingués únicament una vista privilegiada de la Mediterrània m'encantaria per una temporada, però a la llarga em resultaria d'una monotonia i d’una malenconia exasperant, tot i els canvis que es produeixen en les aigües i les barques que van i vénen. A més, el meu paisatge predilecte és a la mesura de l'home i conreat en part (oliveres, garrofers, vinyes, ametllers...bosquets de pins, olor de pins), un paisatge per ser trepitjat i passejat, per sentir la terra sota els peus, feréstec i benigne, amb la mar de fons per fer-hi de tant en tant una incursió, una mirada, una projecció.
Si, a part del meu paisatge ideal, el que rememoro i visito de tant en tant, n'hagués de triar un altre, possiblement em decidiria pel de l'Empordà -la mar sempre al fons i sempre a prop, per si de cas-, i encara concretaria el Baix Empordà, el territori que va presentar Pasqual Maragall sense acabar de treure-li totes les possibilitats, perquè els paisatges exteriors són també interiors, i l’interior és difícil de treure a la llum i de compartir. Em temo que jo tampoc no seria capaç de poder defensar la tria exterior amb poques hores perquè l'Empordanet és una descoberta constant, inacabable, sempre sorprenent. Tantes cases, tants i tants poblets a tocar, tants camps diversos, tants boscos petits -algun de més gran- tanta història... Visitem, per fer un tastet, només dos pobles; primer, el de la casa de Maragall:
Seguin sempre la carretera, arribarem a Rupià, poble regularment urbanitzat i de bon caseriu que conserva part de les muralles que el voltaven i el palau que hi tenia el senyor, que era el bisbe de Girona -avui convertit en casa de la vila. La parròquia és un temple gòtic d'una sola nau. En el cementiri hi ha enterrat don Raimon d'Abadal, de record tan honorable i greu.
Josep Pla. El meu país.
A les vuit de la tarda d'un dia qualsevol d'estiu als carrers de Rupià a penes es veu ningú: una dona, potser forastera, asseguda en un
brancal, a la plaça de l'Ajuntament, tres nenes que salten a la corda més avall, una altra dona que recull la roba estesa del terrat. Les orenetes fan els darrers xiscles del dia abans de tornar als nius on les esperen capets inquiets. El nom d'un Abadal en una bústia. Molta casa de pedra vella o restaurada, amb tanques inexpugnables pel visitant circumstancial. Els noms dels carrers en castellà es miren de reüll el mateix nom en català. Més gent a tocar de la carretera. Una absència important de comerços. Cap vestigi de Maragall, que viu en una casa d'aquest camp domesticat que envolta el poble. La pau total. Potser massa pau?
Passat Rupià, la carretera desprèn a la dreta un camí veïnal en bon estat, que ens portarà a Foixà i a la Sala, que amb Sant Llorenç de les Arenes, sobre el Ter, i Ultramort formen el municipi de Foixà pròpiament dit. Foixà és una delícia recòndita, una pura meravella. És un poble molt espargit, dividit en dos nuclis principals per la riera del seu nom; en la part baixa hi ha la parròquia i el poble i sobre un turó l'antic castell, que en la seva situació actual de ruïna i decadència completes és una transformació de l'antic castell. De tota manera, encara avui forma un tros de pedra d'una insigne i notable presència. La prematura mort del pintor Mascort, de Torroella, ha privat que el castell es refés una mica o almenys es conservés. Al seu costat hi ha un cementiri antic que dona un aire patètic a la implorant ruïna. L'any 1359 el castell i terme de Foixà era una baronia del comtat d'Empúries, posseïda per Bernat d'Orriols. Per diferències entre el comte i el baró, el d'Empúries envestí vigorosament el castell de Foixà el 1381. El 1698, la baronia encara subsistia i era propietat de la família de Foixà, que fou molt potent i tingué casa oberta, a part del castell, a Torroella, Girona (plaça de l'Oli) i Barcelona (plaça del Pi). Més tard, a l'època dels Borbons, la família se n'anà a viure a Madrid, i els pagesos comparen la terra. Els erudits afirmen que el celebre Jofre de Foixà, que vivia en la segona meitat del segle XIII, nasqué en aquest castell. Jofre de Foixà fou autor del llibre “Regles de trobar”, escrit per per encàrrec del rei Jaume de Sicília, i d'algunes poesies que al menys se li atribueixen. Tot el corrent d'erudició que ha estudiat la poesia catalana a l'època dels trobadors s'ocupa d'aquest gramàtic i retòric, que fou home d'església, car primer fou frare franciscà i després monjo benedictí. Des del castell de Foixà, és meravellosa la vista sobre el panorama de l'últim curs del Ter.
Josep Pla. El meu país.
El panorama que es contempla continua sent espectacular, però el castell (foto de la capçalera) ara està restaurat – com tantes altres cases de l'entorn que es fa difícil saber si són genuïnes o inventades- i, si no m'equivoco, el seus propietaris són el senyor Antoni Bonamusa i la seva esposa, que permeten visites a algunes dependències tots els dimarts, excepte els del mes d'agost, a hores convingudes (s'avisa que els visitants no podran fer servir el bany). La resta de la setmana uns pastors alemanys impedeixen les intromissions de la mateixa manera que en temps passats ho devien fer els fidels soldats del baró.
No sé perquè Pla no esmenta que a mig camí de Foixà a la Sala, una creu gòtica restaurada per darrera vegada el 1955 té una placa amb la següent inscripció: “En recordança del VIè centenari de la mort del rei Joan I. 19 de maig de 1996. Foixà 1396-1996”. ¿És en aquest paratge on va morir, en caure del cavall, el rei que a causa de la seva desmesurada afició a la caça, la música i l'astrologia -i per prendre partit en el Cisma d'Occident- va passar una temporada al purgatori, segons explica Bernat Metge? Sembla que sí, si fem cas del que diu Bernat Boades:
E com era tant amich de caça, ell en lo bosch de Foxà prop Dorriols, ab los seus cans e caçadors sen met a caçar a la tornada de Royssello, e davant dell sen va metre una gran loba que lin va faer molta gran feredat; els cans arremeteren a la loba, mas la loba no sen donava de res; el Rey cridava a grans crits: la loba, la loba; tots contra la loba; e com la loba era tan ferotge, null hom sen movia, els cans staven fortament spaordits, e ell tot sglayat cau prestament de son cavall, e sobtadament va finar la sua vida a xv del mes de maig e a xviij del mateix mes de maig del any qui es comptava del naxement de nostro senyor Ihesuchrist MCCCXCV fo comanat lo seu cors en la seu cathedral de Barcelona, e apres fo portat a sebullir al monestir de Poblet.
Bernat Boades: Libre dels Feyts darmes de Catalunya.
Si se’m permet, afegiria als plaers de l’Empordanet, el de la cuina, que ja ve d’antic segons consta en els versos de Jofre de Foixà:
Sobrefusa ab cabirol,
porch ab unyo novel,
e galina ab juxell,
e capo rostit d’un an
vul que hom me pos denan,
e formatge totrador,
e vi rosat en Paschor
e giroflat cant iverna.
És clar que a l’estiu, aquest menjar -i jo prefereixo els vins negres- , com l’apunt, pot resultar una mica pesat.
Tot i que entenc que és un dels més coneguts -no m'estendré en altres consideracions-, em va sorprendre que el paisatge finalment guanyador fos la Costa Brava, que considero que era un dels més heterogenis que es presentava: que té a veure, per exemple, la costa de Cadaqués amb la de l'Estartit. Per altra banda, a mi el mar em cansa; una casa des de la qual tingués únicament una vista privilegiada de la Mediterrània m'encantaria per una temporada, però a la llarga em resultaria d'una monotonia i d’una malenconia exasperant, tot i els canvis que es produeixen en les aigües i les barques que van i vénen. A més, el meu paisatge predilecte és a la mesura de l'home i conreat en part (oliveres, garrofers, vinyes, ametllers...bosquets de pins, olor de pins), un paisatge per ser trepitjat i passejat, per sentir la terra sota els peus, feréstec i benigne, amb la mar de fons per fer-hi de tant en tant una incursió, una mirada, una projecció.
Si, a part del meu paisatge ideal, el que rememoro i visito de tant en tant, n'hagués de triar un altre, possiblement em decidiria pel de l'Empordà -la mar sempre al fons i sempre a prop, per si de cas-, i encara concretaria el Baix Empordà, el territori que va presentar Pasqual Maragall sense acabar de treure-li totes les possibilitats, perquè els paisatges exteriors són també interiors, i l’interior és difícil de treure a la llum i de compartir. Em temo que jo tampoc no seria capaç de poder defensar la tria exterior amb poques hores perquè l'Empordanet és una descoberta constant, inacabable, sempre sorprenent. Tantes cases, tants i tants poblets a tocar, tants camps diversos, tants boscos petits -algun de més gran- tanta història... Visitem, per fer un tastet, només dos pobles; primer, el de la casa de Maragall:
Seguin sempre la carretera, arribarem a Rupià, poble regularment urbanitzat i de bon caseriu que conserva part de les muralles que el voltaven i el palau que hi tenia el senyor, que era el bisbe de Girona -avui convertit en casa de la vila. La parròquia és un temple gòtic d'una sola nau. En el cementiri hi ha enterrat don Raimon d'Abadal, de record tan honorable i greu.
Josep Pla. El meu país.
A les vuit de la tarda d'un dia qualsevol d'estiu als carrers de Rupià a penes es veu ningú: una dona, potser forastera, asseguda en un
brancal, a la plaça de l'Ajuntament, tres nenes que salten a la corda més avall, una altra dona que recull la roba estesa del terrat. Les orenetes fan els darrers xiscles del dia abans de tornar als nius on les esperen capets inquiets. El nom d'un Abadal en una bústia. Molta casa de pedra vella o restaurada, amb tanques inexpugnables pel visitant circumstancial. Els noms dels carrers en castellà es miren de reüll el mateix nom en català. Més gent a tocar de la carretera. Una absència important de comerços. Cap vestigi de Maragall, que viu en una casa d'aquest camp domesticat que envolta el poble. La pau total. Potser massa pau?Passat Rupià, la carretera desprèn a la dreta un camí veïnal en bon estat, que ens portarà a Foixà i a la Sala, que amb Sant Llorenç de les Arenes, sobre el Ter, i Ultramort formen el municipi de Foixà pròpiament dit. Foixà és una delícia recòndita, una pura meravella. És un poble molt espargit, dividit en dos nuclis principals per la riera del seu nom; en la part baixa hi ha la parròquia i el poble i sobre un turó l'antic castell, que en la seva situació actual de ruïna i decadència completes és una transformació de l'antic castell. De tota manera, encara avui forma un tros de pedra d'una insigne i notable presència. La prematura mort del pintor Mascort, de Torroella, ha privat que el castell es refés una mica o almenys es conservés. Al seu costat hi ha un cementiri antic que dona un aire patètic a la implorant ruïna. L'any 1359 el castell i terme de Foixà era una baronia del comtat d'Empúries, posseïda per Bernat d'Orriols. Per diferències entre el comte i el baró, el d'Empúries envestí vigorosament el castell de Foixà el 1381. El 1698, la baronia encara subsistia i era propietat de la família de Foixà, que fou molt potent i tingué casa oberta, a part del castell, a Torroella, Girona (plaça de l'Oli) i Barcelona (plaça del Pi). Més tard, a l'època dels Borbons, la família se n'anà a viure a Madrid, i els pagesos comparen la terra. Els erudits afirmen que el celebre Jofre de Foixà, que vivia en la segona meitat del segle XIII, nasqué en aquest castell. Jofre de Foixà fou autor del llibre “Regles de trobar”, escrit per per encàrrec del rei Jaume de Sicília, i d'algunes poesies que al menys se li atribueixen. Tot el corrent d'erudició que ha estudiat la poesia catalana a l'època dels trobadors s'ocupa d'aquest gramàtic i retòric, que fou home d'església, car primer fou frare franciscà i després monjo benedictí. Des del castell de Foixà, és meravellosa la vista sobre el panorama de l'últim curs del Ter.
Josep Pla. El meu país.
El panorama que es contempla continua sent espectacular, però el castell (foto de la capçalera) ara està restaurat – com tantes altres cases de l'entorn que es fa difícil saber si són genuïnes o inventades- i, si no m'equivoco, el seus propietaris són el senyor Antoni Bonamusa i la seva esposa, que permeten visites a algunes dependències tots els dimarts, excepte els del mes d'agost, a hores convingudes (s'avisa que els visitants no podran fer servir el bany). La resta de la setmana uns pastors alemanys impedeixen les intromissions de la mateixa manera que en temps passats ho devien fer els fidels soldats del baró.
No sé perquè Pla no esmenta que a mig camí de Foixà a la Sala, una creu gòtica restaurada per darrera vegada el 1955 té una placa amb la següent inscripció: “En recordança del VIè centenari de la mort del rei Joan I. 19 de maig de 1996. Foixà 1396-1996”. ¿És en aquest paratge on va morir, en caure del cavall, el rei que a causa de la seva desmesurada afició a la caça, la música i l'astrologia -i per prendre partit en el Cisma d'Occident- va passar una temporada al purgatori, segons explica Bernat Metge? Sembla que sí, si fem cas del que diu Bernat Boades:E com era tant amich de caça, ell en lo bosch de Foxà prop Dorriols, ab los seus cans e caçadors sen met a caçar a la tornada de Royssello, e davant dell sen va metre una gran loba que lin va faer molta gran feredat; els cans arremeteren a la loba, mas la loba no sen donava de res; el Rey cridava a grans crits: la loba, la loba; tots contra la loba; e com la loba era tan ferotge, null hom sen movia, els cans staven fortament spaordits, e ell tot sglayat cau prestament de son cavall, e sobtadament va finar la sua vida a xv del mes de maig e a xviij del mateix mes de maig del any qui es comptava del naxement de nostro senyor Ihesuchrist MCCCXCV fo comanat lo seu cors en la seu cathedral de Barcelona, e apres fo portat a sebullir al monestir de Poblet.
Bernat Boades: Libre dels Feyts darmes de Catalunya.
Si se’m permet, afegiria als plaers de l’Empordanet, el de la cuina, que ja ve d’antic segons consta en els versos de Jofre de Foixà:
Sobrefusa ab cabirol,
porch ab unyo novel,
e galina ab juxell,
e capo rostit d’un an
vul que hom me pos denan,
e formatge totrador,
e vi rosat en Paschor
e giroflat cant iverna.
És clar que a l’estiu, aquest menjar -i jo prefereixo els vins negres- , com l’apunt, pot resultar una mica pesat.
himnes (documents per a la història)
Prefereixo l'himne de Riego al de Dinamarca (s'han despistat els francesos per la sobtada hospitalització de Sarkozy?), potser perquè el conec més, però sempre és un goig la transgressió en l'ensopiment de l'estiu: estimula el cos i la ment, conxorxes, gestos i comentaris inclosos, encara que sigui de lluny. Per què l'himne d'Espanya sempre sona com si fos en una desfilada de la Legión?
26.7.09
Hemeroteca (parcial) de la Setmana Tràgica
Tal dia com avui de l’any 1909, però en dilluns, començava el que anomenem la Setmana Tràgica. S’han anat publicant força llibres sobre els fets, antecedents, conseqüències, etc. S’han fet i es faran conferències i taules rodones sobre el tema amb interpretacions diverses. Espero que la Júlia, que en sap molt sobre tot plegat, ens aporti algunes dades i la seva visió a través del bloc. Potser ja ho ha fet, però jo, que escric això anticipadament i ho programo pel dia 26, encara no ho sé.
Com va tractar la premsa del país els successos a mesura que s’anaven produint? Doncs tampoc ho sé. Vull dir que si des de casa intento consultar l’hemeroteca de “La Vanguardia”, per exemple, no em surt res perquè durant aquells dies el diari no es va publicar. I sembla que així va ser en general. Llàstima! En canvi es pot anar consultant el dia a dia a través de la premsa de fora, però això és cosa de cadascú. El que em proposo aquest dies es reproduir alguns fragments d’una revista de la qual guardo uns quants exemplars, em refereixo al “¡Cu-cut!” de 1909.
El “¡Cu-cut!”, que com se sap era una publicació setmanal, va treure un número el 22 de juliol i el següent va aparèixer el 5 d’agost, entremig es va quedar el que hauria d’haver sortit el dia 29. Vet aquí un primer tast de l’exemplar del dia 5.
Els gravíssima successos que han torbat aquests dies la pau de Barcelona y de part de Catalunya, han determinat la proclamació de l’estat de guerra y la suspensió de les garanties constitucionals.
Aquesta situació, que ja de per si havia de dificultar la tasca periodística, ha tingut com a corolari la disposició de l’autoritat militar establint la censura previa pera la prempsa, y en conseqüencia aquest nombre ha passat per la revisió del censor de la Capitania General, com hi passaràn els que’l segueixen, Deu sap fins quan.
Confiant en que’ls nostres lectors se faràn càrrech de la extremada circunspecció que’ns veurem obligats a observar, hem de manifestar que per la nostra part no’ns han de doldre els entrebanchs que hem de trobar necessariament en el compliment de la nostra professió, si ells han de contribuir a la pacificació dels esperits, que tan necessaria’s fa després de la terrible crisis que acabem de sufrir.
¡Cu-cut!, any VIII, n.º 376. 5 d’agost de 1909
Com va tractar la premsa del país els successos a mesura que s’anaven produint? Doncs tampoc ho sé. Vull dir que si des de casa intento consultar l’hemeroteca de “La Vanguardia”, per exemple, no em surt res perquè durant aquells dies el diari no es va publicar. I sembla que així va ser en general. Llàstima! En canvi es pot anar consultant el dia a dia a través de la premsa de fora, però això és cosa de cadascú. El que em proposo aquest dies es reproduir alguns fragments d’una revista de la qual guardo uns quants exemplars, em refereixo al “¡Cu-cut!” de 1909.
El “¡Cu-cut!”, que com se sap era una publicació setmanal, va treure un número el 22 de juliol i el següent va aparèixer el 5 d’agost, entremig es va quedar el que hauria d’haver sortit el dia 29. Vet aquí un primer tast de l’exemplar del dia 5.
Els gravíssima successos que han torbat aquests dies la pau de Barcelona y de part de Catalunya, han determinat la proclamació de l’estat de guerra y la suspensió de les garanties constitucionals.
Aquesta situació, que ja de per si havia de dificultar la tasca periodística, ha tingut com a corolari la disposició de l’autoritat militar establint la censura previa pera la prempsa, y en conseqüencia aquest nombre ha passat per la revisió del censor de la Capitania General, com hi passaràn els que’l segueixen, Deu sap fins quan.
Confiant en que’ls nostres lectors se faràn càrrech de la extremada circunspecció que’ns veurem obligats a observar, hem de manifestar que per la nostra part no’ns han de doldre els entrebanchs que hem de trobar necessariament en el compliment de la nostra professió, si ells han de contribuir a la pacificació dels esperits, que tan necessaria’s fa després de la terrible crisis que acabem de sufrir.
¡Cu-cut!, any VIII, n.º 376. 5 d’agost de 1909
25.7.09
sempre la música
El dia s'acaba d'apagar entre els espetecs d'un clarinet.
Josep Pla: “Vaga pintura de Torroella de Montgrí”, dins Viatge a la Catalunya vella.
A l'estiu, més que mai, Torroella, que sempre ho ha sigut, és converteix encara més en una vila musical. Els forasters potser només es fixen en els aspectes més externs, el de les actuacions musicals a l'església o la la plaça, però els qui hi passem uns dies i els qui hi viuen tot l'any ens sentim envoltats de música: les notes de tenora que comencen de bon matí a la casa del costat en un assaig interminable, excessiu, fins a l'hora de dinar, la melodia dels alumnes d'algun curset que ignorem qui l'imparteix i que continuen fins a la posta, la sorpresa del cant coral d'uns altres alumnes que, a primera hora de la matinada, s'acosten pel carrer de casa i, després d'un crescendo, es van allunyant -samarretes negres i veus conjuntades que voldries eternitzar o gairebé-, cadascú a casa seva. I, més endavant, les sardanes llarguíssimes de festa major. I el ball melangiós de la vella orquestra a la nova -i ja vella- plaça de John Lennon. I els off festival I les músiques del món... I un no parar. I no donar-li massa importància a tot plegat perquè som a terra de músics i de músiques i és la quotidianitat.
I em sap greu no poder escoltar el diumenge -o sí?- la versió musical de les cartes meridionals de Pla, interpretades pel grup “Lisboa Zentral Cafè”, i no me'n sap tant no assistir a la projecció d' El cuirassat Potemkim, no per la música que interpretarà l'Orquestra Nacional Txeca, sinó perquè la pel·lícula, que indefectiblement associo a Miquel Porter-Moix, m'avorreix malgrat l'escena de les escales. Em vivifica escoltar en nit de juliol amb ventet suficient per recordar que estem en terra de vent, malgrat que sovint no sabem -tramuntana a part- d'on bufa l'aire ni si durarà gaire, les cançons de músics sense nom -perquè tot allò que no és de pagament sembla que no necessita gaires lletres ni despeses publicitàries inútils. Em reconforta escoltar els instruments i les veus i les llengües i l'harmonia, en tots els sentits, d'un basc, un valencià, una castellana i un occità. Entenc que no hi hagi a les primeres files de can Quintana cap autoritat i no em sorprèn no descobrir – tampoc no m'hi fixat gaire, és veritat- cap cara coneguda dels diaris: el que escoltem només és folklore i no surt als diaris; és tradicional i popular, no clàssic.
Abrevio. He triat dues interpretacions: una jota -és la jota també catalana? En parlarem en un altre moment- i una cançó de bressol que possiblement no aconseguirà fer dormir cap criatura, però, des de quan les criatures tenen ganes d'adormir-se?
Demano com sempre disculpes pel vídeo nevat, però a la meva càmera de butxaca no se li pot demanar cap miracle.
I si no sabeu què fer, recordeu que el festival continua i el vent discret -sigui quin sigui- no s'atura i ara mateix em porta les notes d'un acordió
Josep Pla: “Vaga pintura de Torroella de Montgrí”, dins Viatge a la Catalunya vella.
A l'estiu, més que mai, Torroella, que sempre ho ha sigut, és converteix encara més en una vila musical. Els forasters potser només es fixen en els aspectes més externs, el de les actuacions musicals a l'església o la la plaça, però els qui hi passem uns dies i els qui hi viuen tot l'any ens sentim envoltats de música: les notes de tenora que comencen de bon matí a la casa del costat en un assaig interminable, excessiu, fins a l'hora de dinar, la melodia dels alumnes d'algun curset que ignorem qui l'imparteix i que continuen fins a la posta, la sorpresa del cant coral d'uns altres alumnes que, a primera hora de la matinada, s'acosten pel carrer de casa i, després d'un crescendo, es van allunyant -samarretes negres i veus conjuntades que voldries eternitzar o gairebé-, cadascú a casa seva. I, més endavant, les sardanes llarguíssimes de festa major. I el ball melangiós de la vella orquestra a la nova -i ja vella- plaça de John Lennon. I els off festival I les músiques del món... I un no parar. I no donar-li massa importància a tot plegat perquè som a terra de músics i de músiques i és la quotidianitat.
I em sap greu no poder escoltar el diumenge -o sí?- la versió musical de les cartes meridionals de Pla, interpretades pel grup “Lisboa Zentral Cafè”, i no me'n sap tant no assistir a la projecció d' El cuirassat Potemkim, no per la música que interpretarà l'Orquestra Nacional Txeca, sinó perquè la pel·lícula, que indefectiblement associo a Miquel Porter-Moix, m'avorreix malgrat l'escena de les escales. Em vivifica escoltar en nit de juliol amb ventet suficient per recordar que estem en terra de vent, malgrat que sovint no sabem -tramuntana a part- d'on bufa l'aire ni si durarà gaire, les cançons de músics sense nom -perquè tot allò que no és de pagament sembla que no necessita gaires lletres ni despeses publicitàries inútils. Em reconforta escoltar els instruments i les veus i les llengües i l'harmonia, en tots els sentits, d'un basc, un valencià, una castellana i un occità. Entenc que no hi hagi a les primeres files de can Quintana cap autoritat i no em sorprèn no descobrir – tampoc no m'hi fixat gaire, és veritat- cap cara coneguda dels diaris: el que escoltem només és folklore i no surt als diaris; és tradicional i popular, no clàssic.
Abrevio. He triat dues interpretacions: una jota -és la jota també catalana? En parlarem en un altre moment- i una cançó de bressol que possiblement no aconseguirà fer dormir cap criatura, però, des de quan les criatures tenen ganes d'adormir-se?
Demano com sempre disculpes pel vídeo nevat, però a la meva càmera de butxaca no se li pot demanar cap miracle.
I si no sabeu què fer, recordeu que el festival continua i el vent discret -sigui quin sigui- no s'atura i ara mateix em porta les notes d'un acordió
23.7.09
apunt de vacances
Amb la innocència que em caracteritza, em vaig endur set llibres: cinc relectures i dues novetats. De moment, res de res; a penes una mirada, això sí, intensa, a una relectura i divuit pàgines d'una novetat que m'avorreix. No tinc temps. Sembla que necessitaré tornar a la rutina de la feina regular per a llegir amb normalitat. O potser m'hauria de situar en un mas completament aïllat i sense cap altra distracció que la natura, tot i que em temo que la contemplació de la natura m'ocuparia tot el temps: em conec.
És veritat que Pla, com sempre, m'ha tornat a temptar. Concreto el fulleig dispers en desordre:
Notes per a Sílvia
Notes disperses
Notes del capvesprol
El passat imperfecte
Viatge a la Catalunya vella
El meu país
I la represa circumstancial del bloc Planisferis.
I lectures ràpides, quan puc, de blocs coneguts.
I el diari diari, que aquests darrers dies em porta notícies terribles i polèmiques estèrils, però no exemptes de raó i raons, del meu sud.
És veritat que Pla, com sempre, m'ha tornat a temptar. Concreto el fulleig dispers en desordre:
Notes per a Sílvia
Notes disperses
Notes del capvesprol
El passat imperfecte
Viatge a la Catalunya vella
El meu país
I la represa circumstancial del bloc Planisferis.
I lectures ràpides, quan puc, de blocs coneguts.
I el diari diari, que aquests darrers dies em porta notícies terribles i polèmiques estèrils, però no exemptes de raó i raons, del meu sud.
21.7.09
Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - Barcelona, 21 de juliol de 1994)
Juguen les blanques amb la vida i les negres amb la mort. Ja es veia venir... Però en el joc convencional hi ha més peces, i cartes, fins i tot daus i fitxes que fan de mal definir. Obren les blanques, i les altres, amb ics moviments, fan mat (o dòmino, o pòquer, o el que sigui). Amb quantes jugades?
20.7.09
garbí
Retrobament amb l'estiu de dies encara suportables i nits fresques de l'Empordanet, amb a penes notícies del món exterior per voluntat pròpia i per desconnexió de la xarxa per voluntat de la biblioteca que em forneix Internet en hores convingudes.
La nit s'allarga en grata companyia i complicitats velles. Des de la terrassa, on el temps passa al ritme que li per
toca, observem com turistes d'allà i d'aquí, i autòctons, van deixant el passeig per reentrar al seu clos petit o per buscar el lloc tancat on passaran la matinada. Recordem temps vells en què els carrers de la nit tenien transit fins a l'alba i l'aurora ens descobria al carrer. Transgredim assenyadament els límits alcohòlics per por que els mossos ens aturin a la rotonda. L'endemà, poc abans de la posta, anirem a veure si el Ter ha construït un nou delta i si el garbí ens ha deixat -dubtes raonables- missatges en alguna ampolla.
Llegeixo, més lentament que mai, Camp clos i, inevitablement, una mica de Pla, no per entendre sinó per constatar.
-Sí, sí, d'acord! Hi ha dies que parlar amb la gent d'aquest país no és gaire agradable. Semblen ofesos, reticents; tot el que els dieu és contestat oposant dificultats i displicències. De vegades sembla que les persones que hem fet tots els possibles per no ofendre mai ningú som els ofensors. ¿Ofensors de què, per què? De vegades no hem fet més que favors a l'interlocutor, i sembla ofès. Per què? Impossible d'explicar-ho. Ara, aquesta mateixa persona, dos dies després, es desfà en compliments i és com un guant. És estranyíssim...
Josep Pla. Notes del capvesprol.
Tinc el convenciment que Pla s'equivoca en atribuir la percepció anterior només als seus conveïns. A mi, sempre m'ha semblat que les seves paraules es podien generalitzar i que abasten, tret d'excepcions escadusseres que no vénen al cas, totes les gents de tots els països. De fet, potser és precisament això el que fa que Pla sigui un clàssic: les seves particularitzacions sobre pobles i persones solen ser -és difícil d'explicar- sovint obvietats universals.
La nit s'allarga en grata companyia i complicitats velles. Des de la terrassa, on el temps passa al ritme que li per
toca, observem com turistes d'allà i d'aquí, i autòctons, van deixant el passeig per reentrar al seu clos petit o per buscar el lloc tancat on passaran la matinada. Recordem temps vells en què els carrers de la nit tenien transit fins a l'alba i l'aurora ens descobria al carrer. Transgredim assenyadament els límits alcohòlics per por que els mossos ens aturin a la rotonda. L'endemà, poc abans de la posta, anirem a veure si el Ter ha construït un nou delta i si el garbí ens ha deixat -dubtes raonables- missatges en alguna ampolla.Llegeixo, més lentament que mai, Camp clos i, inevitablement, una mica de Pla, no per entendre sinó per constatar.
-Sí, sí, d'acord! Hi ha dies que parlar amb la gent d'aquest país no és gaire agradable. Semblen ofesos, reticents; tot el que els dieu és contestat oposant dificultats i displicències. De vegades sembla que les persones que hem fet tots els possibles per no ofendre mai ningú som els ofensors. ¿Ofensors de què, per què? De vegades no hem fet més que favors a l'interlocutor, i sembla ofès. Per què? Impossible d'explicar-ho. Ara, aquesta mateixa persona, dos dies després, es desfà en compliments i és com un guant. És estranyíssim...
Josep Pla. Notes del capvesprol.
Tinc el convenciment que Pla s'equivoca en atribuir la percepció anterior només als seus conveïns. A mi, sempre m'ha semblat que les seves paraules es podien generalitzar i que abasten, tret d'excepcions escadusseres que no vénen al cas, totes les gents de tots els països. De fet, potser és precisament això el que fa que Pla sigui un clàssic: les seves particularitzacions sobre pobles i persones solen ser -és difícil d'explicar- sovint obvietats universals.
18.7.09
reflexos dispersos de la pluja a l'AP-7
ANTÍDOT
S’atansen les romanceres bromes
a desfer l’apegalosa calor
d’aquesta apàtica tarda d’estiu.
Ara avien per regalls, barrancs i dreceres
el polsim cendrós dels records,
sadollen lentament la resseca garriga
i omplen de serenor els carrers de la vila.
Com que no vull ser vençut altra volta
per l’astuta melangia
no em fa perea anar-me’n a la Plana
a plegar caragols.
Agost 1989
........................
RESISTÈNCIA
És cert que vull presentar
destra resistència
però com més m’endinso
per viaranys fressats
amb més claredat m’adono
del poc encert
dels meus erms pensaments.
Si molt convé,
escriuré els renecs
a les parets.
...................
Abans tot era més senzill,
cada cosa tenia un nom
i cada passió una circumstància,
no calia descobrir cap fórmula estranya
ni triar cap moment precís.
Abans tot era més senzill,
no en sabia res de l’atzar.
Hèctor B. Moret, IN NUCE.
S’atansen les romanceres bromes
a desfer l’apegalosa calor
d’aquesta apàtica tarda d’estiu.
Ara avien per regalls, barrancs i dreceres
el polsim cendrós dels records,
sadollen lentament la resseca garriga
i omplen de serenor els carrers de la vila.
Com que no vull ser vençut altra volta
per l’astuta melangia
no em fa perea anar-me’n a la Plana
a plegar caragols.
Agost 1989
........................
RESISTÈNCIA
És cert que vull presentar
destra resistència
però com més m’endinso
per viaranys fressats
amb més claredat m’adono
del poc encert
dels meus erms pensaments.
Si molt convé,
escriuré els renecs
a les parets.
...................
Abans tot era més senzill,
cada cosa tenia un nom
i cada passió una circumstància,
no calia descobrir cap fórmula estranya
ni triar cap moment precís.
Abans tot era més senzill,
no en sabia res de l’atzar.
Hèctor B. Moret, IN NUCE.
17.7.09
amanida Dinteville
La mare, malgrat les múltiples limitacions, llegeix de tot i amb una atenció de correctora que ja m’agradaria a mi. Avui, com que no tenia més material per deixar-li, li he passat un tiquet de compra d’una llibreria. No crec que ningú s’hagi llegit mai amb tant de detall el pam de paper (autorització: 860760, seqüència: 001716818, etc.). I al darrere: “Libreros desde 1923” . I va i em diu: “Sí, des de 1923, però no diu quants! “ I té raó.
L’altre dia, llegíem La Vie Mode d’Emploi, de Georges Perec (en català, La vida, manual d’ús (difícil de trobar) i en castellà, La vida instrucciones de uso (fàcil de trobar). Com que s’acostava l’hora de dinar i no sabia què fer, li vaig proposar la recepta del doctor Dinteville, que, segons s’explica, té una passió secreta, associar el seu cognom a una recepta culinària.
Per a sis persones: tres crancs –o tres cabres de mar o sis bous de mar petits- vius. 250 grams de pasta petita. . Un potet de formatge d’Stilton (suposo que blanc). 50 grams de mantega. Un gotet de conyac, una bona cullerada de salsa de rave blanc, unes quantes gotes de salsa Worcester. Fulles de menta fresca. Tres llavors d’anet. Per al brou curt: sal gruixuda, pebre en gra, 1 ceba. Per a la maionesa: un rovell d’ou, mostassa forta, sal, pebre, oli d’oliva, vinagre, pebre vermell, una culleradeta de concentrat doble de tomata.
1. En una olla gran amb tres quartes parts d’aigua freda es prepara un brou curt amb sal gruixuda, 5 grans de pebre gris, la meitat d’una ceba pelada. Feu-ho bullir 10 minuts. Deixeu-ho refredar. Fiqueu els crustacis en el brou curt tebi, tapeu l’olla i deixeu-la a foc lent durant 15 minuts. Traieu els crustacis i deixeu-los refredar.
2. Feu bullir una altra vegada el brou. Tireu-hi la pasta. Remeneu-la i deixeu que bulli intensament durant 7 minuts. Convé que la pasta quedi al dente. Escorreu-la i deixeu-la a part després de tirar una mica d’oli per evitar que s’enganxi.
3. Barregeu en un morter el formatge mullat amb una mica de conyac i unes gotes de salsa Worcester, la mantega i el rave blanc. Treballeu-ho tot fins aconseguir una massa ben homogènia però no líquida.
4. Arrenqueu les potes i les pinces dels mariscos i poseu-hi la carn en un recipient gran. Partiu les closques, traieu el cartílag central, escorreu, traieu la carn i les parts cremoses. Piqueu-ho tot de manera que no quedi massa fi i afegiu les llavors d’anet picades i les fulles de menta trinxades molt fines.
5. Prepareu una maionesa dura. Acoloriu-la amb el pebre vermell i el concentrat de tomata.
6. Poseu la pasta en una plata gran i aneu incorporant successivament i remenant amb molt de compte el marisc picat, el formatge i la maionesa. Adorneu el plat a voluntat amb chiffonnades d’enciam, raves, gambes, cogombre, tomata, ou dur, olives, grills de taronja, etc. Serviu ben fresc.
-Què et sembla?
-Molt bé!
A la mare tot li sembla bé en qüestió de lectures i de menjar (excepte el congre, segons el dia). No sé si aquest estiu intentaré fer la recepta, potser variant algun ingredient.
L’altre dia, llegíem La Vie Mode d’Emploi, de Georges Perec (en català, La vida, manual d’ús (difícil de trobar) i en castellà, La vida instrucciones de uso (fàcil de trobar). Com que s’acostava l’hora de dinar i no sabia què fer, li vaig proposar la recepta del doctor Dinteville, que, segons s’explica, té una passió secreta, associar el seu cognom a una recepta culinària.
Per a sis persones: tres crancs –o tres cabres de mar o sis bous de mar petits- vius. 250 grams de pasta petita. . Un potet de formatge d’Stilton (suposo que blanc). 50 grams de mantega. Un gotet de conyac, una bona cullerada de salsa de rave blanc, unes quantes gotes de salsa Worcester. Fulles de menta fresca. Tres llavors d’anet. Per al brou curt: sal gruixuda, pebre en gra, 1 ceba. Per a la maionesa: un rovell d’ou, mostassa forta, sal, pebre, oli d’oliva, vinagre, pebre vermell, una culleradeta de concentrat doble de tomata.
1. En una olla gran amb tres quartes parts d’aigua freda es prepara un brou curt amb sal gruixuda, 5 grans de pebre gris, la meitat d’una ceba pelada. Feu-ho bullir 10 minuts. Deixeu-ho refredar. Fiqueu els crustacis en el brou curt tebi, tapeu l’olla i deixeu-la a foc lent durant 15 minuts. Traieu els crustacis i deixeu-los refredar.
2. Feu bullir una altra vegada el brou. Tireu-hi la pasta. Remeneu-la i deixeu que bulli intensament durant 7 minuts. Convé que la pasta quedi al dente. Escorreu-la i deixeu-la a part després de tirar una mica d’oli per evitar que s’enganxi.
3. Barregeu en un morter el formatge mullat amb una mica de conyac i unes gotes de salsa Worcester, la mantega i el rave blanc. Treballeu-ho tot fins aconseguir una massa ben homogènia però no líquida.
4. Arrenqueu les potes i les pinces dels mariscos i poseu-hi la carn en un recipient gran. Partiu les closques, traieu el cartílag central, escorreu, traieu la carn i les parts cremoses. Piqueu-ho tot de manera que no quedi massa fi i afegiu les llavors d’anet picades i les fulles de menta trinxades molt fines.
5. Prepareu una maionesa dura. Acoloriu-la amb el pebre vermell i el concentrat de tomata.
6. Poseu la pasta en una plata gran i aneu incorporant successivament i remenant amb molt de compte el marisc picat, el formatge i la maionesa. Adorneu el plat a voluntat amb chiffonnades d’enciam, raves, gambes, cogombre, tomata, ou dur, olives, grills de taronja, etc. Serviu ben fresc.
-Què et sembla?
-Molt bé!
A la mare tot li sembla bé en qüestió de lectures i de menjar (excepte el congre, segons el dia). No sé si aquest estiu intentaré fer la recepta, potser variant algun ingredient.
16.7.09
del negre (percentatge indeterminat) al ros
No és gens freqüent trobar un anunci d’aquestes característiques i encara menys a la Rambla, on el català és cada vegada més una llengua totalment prescindible i el seu ús pot convertir-se en un acte suïcida. És clar que el coneixement del castellà o de l’anglès ja es deu suposar. Bé, de tota manera, per Escribà, un dels reductes autòctons que encara queden al passeig i on sempre que puc em compro uns “cremadets”.
I continuant amb la xocolata, ahir vaig anar a la casa Amatller, al passeig de Gràcia on vaig llegir al diari que es feia un homenatge a Desideri Lombarte i la presentació de l’antologia poètica d’autors ebrencs Lletres de casa i volia parlar amb B., un dels participants en l’acte. Una noia llista en mà i cama amb un fantastic tatuatge d’un equilibrista (val la pena anar a la casa Amatller ni que sigui per veure aquest dibuix) em va dir en un castellà dolcíssim que va acabar sent un pèl sec, que per assistir a l’acte s’havia d’haver fet una reserva, que en tot cas, si fallava algú, es podria entrar. Una antologada vinguda d’Amposta expressament i la seva acompanyant no les tenien totes. En el meu cas, com que la meva intenció era únicament contactar i potser quedar-me un moment, no em va saber gaire greu, però entenc que els organitzadors haurien de procurar donar més publicitat a l’aspecte de la reserva, que jo només he vist, amb posterioritat, concretada a Serret. En fi, bé per la poesia ebrenca que aconsegueix tal èxit que a les seves presentacions fins i tot hi ha numerus clausus i una bonica amfitriona que parla un dolcíssim català i llueix un espectacular tatuatge a la cama. Una mica més tard, l'excessivament brevíssima trobada amb N. i companyia, em reconcilia amb el sud.
P. S. Vam quedar amb B. al bar de l’Ateneu. No recordava que cal ser soci per beure’s una cervesa a l’airet d’una finestra del carrer Canuda. M’aturen i dic que m’ha invitat en B. Ell –com pot ser que no sigui soci-, que ha fet servir una altra excusa per entrar, ja guarda taula. La noia de la recepció ens localitza i ens diu que ens acabem les cerveses el més aviat possible. Déu meu, a la nostra edat i amb tants ateneuencs com coneixem! En B. em recorda l’esperit aperturista de fa uns anys. La cervesa és un líquid que sempre em fa venir ganes d’anar al bany. Al lavabo masculí, força petit i amb la porta oberta, una noia manté una conversa distesa amb un noi (deixeu-me ser discret) que interrompen al cap d’una estona davant de la meva inquietud. Devien ser socis. Al cap d’una hora, continuem ja fora la nostra sempre interminable conversa existencial i conceptual. Se’ns fa de nit. A casa, busco un poema seu i no el trobo.
I continuant amb la xocolata, ahir vaig anar a la casa Amatller, al passeig de Gràcia on vaig llegir al diari que es feia un homenatge a Desideri Lombarte i la presentació de l’antologia poètica d’autors ebrencs Lletres de casa i volia parlar amb B., un dels participants en l’acte. Una noia llista en mà i cama amb un fantastic tatuatge d’un equilibrista (val la pena anar a la casa Amatller ni que sigui per veure aquest dibuix) em va dir en un castellà dolcíssim que va acabar sent un pèl sec, que per assistir a l’acte s’havia d’haver fet una reserva, que en tot cas, si fallava algú, es podria entrar. Una antologada vinguda d’Amposta expressament i la seva acompanyant no les tenien totes. En el meu cas, com que la meva intenció era únicament contactar i potser quedar-me un moment, no em va saber gaire greu, però entenc que els organitzadors haurien de procurar donar més publicitat a l’aspecte de la reserva, que jo només he vist, amb posterioritat, concretada a Serret. En fi, bé per la poesia ebrenca que aconsegueix tal èxit que a les seves presentacions fins i tot hi ha numerus clausus i una bonica amfitriona que parla un dolcíssim català i llueix un espectacular tatuatge a la cama. Una mica més tard, l'excessivament brevíssima trobada amb N. i companyia, em reconcilia amb el sud.
P. S. Vam quedar amb B. al bar de l’Ateneu. No recordava que cal ser soci per beure’s una cervesa a l’airet d’una finestra del carrer Canuda. M’aturen i dic que m’ha invitat en B. Ell –com pot ser que no sigui soci-, que ha fet servir una altra excusa per entrar, ja guarda taula. La noia de la recepció ens localitza i ens diu que ens acabem les cerveses el més aviat possible. Déu meu, a la nostra edat i amb tants ateneuencs com coneixem! En B. em recorda l’esperit aperturista de fa uns anys. La cervesa és un líquid que sempre em fa venir ganes d’anar al bany. Al lavabo masculí, força petit i amb la porta oberta, una noia manté una conversa distesa amb un noi (deixeu-me ser discret) que interrompen al cap d’una estona davant de la meva inquietud. Devien ser socis. Al cap d’una hora, continuem ja fora la nostra sempre interminable conversa existencial i conceptual. Se’ns fa de nit. A casa, busco un poema seu i no el trobo.
15.7.09
anticipació de la mort
Con el ombligo encogido
Quim Monzó - 14/07/2009
Que la prensa catalana hable de Calders como de un "escritor catalán" demuestra cómo estamos
Tal día como hoy, hace quince años, murió Pere Calders, a quien muchas bases de datos onomásticos y diversos medios de comunicación catalanes definen estos días como "escritor y cuentista catalán", cuatro palabras de las que se infieren dos cosas...
Llegeixo a “La Vanguardia” d’avui –ja deu ser la d’ahir quan apareguin aquestes línies- l’article de Monzó que comença com heu llegit des a casa, pel carrer, en un bar o més amunt. Em desconcerta que la primera notícia de l’aniversari de la mort de Calders la trobi a la columna diària de Monzó, no perquè no tingui plena confiança en ell, sinó perquè no m’ha arribat l’efemèride per cap altre mitja, ni tan sols a través dels blocs, sempre tan atents, al menys els que jo freqüento, als esdeveniments literaris, siguin del passat, del present o del futur.
Com que la meva memòria no recorda amb precisió el fet, consulto diverses fonts a través d’internet, hemeroteques incloses, i totes em diuen que en Pere Calders va morir el 21 de juliol de 1994. La resta de l’article de Monzó, que desgraciadament no puc enllaçar em la seva totalitat, em sembla perfecte, i opinable,, però continuo donant-li voltes a l’avançament de la seva mort –per cert, ja són ganes, morir-se abans d’acabar l’agost ( o potser va ser perquè l’agost és terrible)- i només se m’acudeixen dues explicacions: que Monzó tingués ja escrit l’article per publicar-lo posteriorment o que, deixeble de Calders, segons diuen, ens vulgui provocar per veure si realment estem atents. També és possible que Monzó hagi confós la primera visita de la mort –sempre tan dialogant- a Calders amb la segona, ja definitiva. Són coses que passen:
La mort es presentà que no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
-És que l’hora la dono jo –va respondre-li la mort.
-No sempre, no sempre... replicà ell-. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
-És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments –digué la gran senyora.
-Apa, bah! –es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta-. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
Pere Calders: “L’hora en punt”, a Tots els contes. Barcelona, Ed. 62, 2008.
Efectivament, van tornar a quedar la matinada, que sempre és un moment discret, del 21 de juliol, un dijous com qualsevol altre si no fos perquè de sobte va refrescar. La mort és persistent per bé que excepcionalment se’n vagi amb la calavera entre les cames.
Ara, si m’atrevís i des d’aquí tingués alguna possibilitat d’èxit, gosria demanar un recordatori blocaire com el que l’altre dia vam fer a Riba, però entenc als quinze anys s’està encara en plena adolescència i que cal esperar que el temps maduri la memòria. Us he de confessar, però, que si en aquest moment em preguntessin si entre els deu llibres –poso una xifra a l’atzar- que m’emportaré aquestes vacances n’hi haurà algun de Riba o algun de Calders, no em pensaria gaire la resposta.
Quim Monzó - 14/07/2009
Que la prensa catalana hable de Calders como de un "escritor catalán" demuestra cómo estamos
Tal día como hoy, hace quince años, murió Pere Calders, a quien muchas bases de datos onomásticos y diversos medios de comunicación catalanes definen estos días como "escritor y cuentista catalán", cuatro palabras de las que se infieren dos cosas...
Llegeixo a “La Vanguardia” d’avui –ja deu ser la d’ahir quan apareguin aquestes línies- l’article de Monzó que comença com heu llegit des a casa, pel carrer, en un bar o més amunt. Em desconcerta que la primera notícia de l’aniversari de la mort de Calders la trobi a la columna diària de Monzó, no perquè no tingui plena confiança en ell, sinó perquè no m’ha arribat l’efemèride per cap altre mitja, ni tan sols a través dels blocs, sempre tan atents, al menys els que jo freqüento, als esdeveniments literaris, siguin del passat, del present o del futur.
Com que la meva memòria no recorda amb precisió el fet, consulto diverses fonts a través d’internet, hemeroteques incloses, i totes em diuen que en Pere Calders va morir el 21 de juliol de 1994. La resta de l’article de Monzó, que desgraciadament no puc enllaçar em la seva totalitat, em sembla perfecte, i opinable,, però continuo donant-li voltes a l’avançament de la seva mort –per cert, ja són ganes, morir-se abans d’acabar l’agost ( o potser va ser perquè l’agost és terrible)- i només se m’acudeixen dues explicacions: que Monzó tingués ja escrit l’article per publicar-lo posteriorment o que, deixeble de Calders, segons diuen, ens vulgui provocar per veure si realment estem atents. També és possible que Monzó hagi confós la primera visita de la mort –sempre tan dialogant- a Calders amb la segona, ja definitiva. Són coses que passen:
La mort es presentà que no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
-És que l’hora la dono jo –va respondre-li la mort.
-No sempre, no sempre... replicà ell-. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
-És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments –digué la gran senyora.
-Apa, bah! –es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta-. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
Pere Calders: “L’hora en punt”, a Tots els contes. Barcelona, Ed. 62, 2008.
Efectivament, van tornar a quedar la matinada, que sempre és un moment discret, del 21 de juliol, un dijous com qualsevol altre si no fos perquè de sobte va refrescar. La mort és persistent per bé que excepcionalment se’n vagi amb la calavera entre les cames.
Ara, si m’atrevís i des d’aquí tingués alguna possibilitat d’èxit, gosria demanar un recordatori blocaire com el que l’altre dia vam fer a Riba, però entenc als quinze anys s’està encara en plena adolescència i que cal esperar que el temps maduri la memòria. Us he de confessar, però, que si en aquest moment em preguntessin si entre els deu llibres –poso una xifra a l’atzar- que m’emportaré aquestes vacances n’hi haurà algun de Riba o algun de Calders, no em pensaria gaire la resposta.
14.7.09
harmonies
La primera edició que vaig comprar de Les flors del mal va ser, segons consta en lletra manuscrita a la segona pàgina (terrible costum, deuen pensar alguns), el mes de juliol de 1976 (no s'especifica dia). No recordo les circumstàncies. Era una obra bilingüe d’Ediciones 29, que s’havia publicat per primera vegada l’any 1974, amb pròleg de Ramón Herbás i traducció d’Enrique Parellada; 375 pessetes. Una edició poc acurada amb unes traduccions fetes a corre-cuita, excessivament literal i sense cap pretensió poètica, cosa que no importava gaire si dominaves prou el francès, però que en cas contrari, si et guiaves només per les paraules en castellà, et podia produir seriosos dubtes sobre alguns aspectes de la capacitat poètica de Baudelaire, més enllà dels gustos personals. Jutgeu vosaltres mateixos a partir de la traducció del poema, que ja coneixeu, “Harmonie du soir”:
Voici venir les temps oú vibrant sur sa tige
chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
les sons et les parfums tournent dans l'air du soir;
valse mélancolique et langoureux vertige!
Chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
le violon frémit comme un coeur qu'on afflige;
valse mélancolique et langoureux vertige!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir.
Le violon frémit comme un coeur qu'on afflige,
un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir;
le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige.
Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir,
du passé lumineux recueille tout vestige!
Le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige...
Ton souvenir en moi luit comme un ostensoir!
Ya se ve venir el tiempo en que vibrando en su tallo
cada flor se evapora como un incensario;
los sones y los perfumes giran en el aire de la tarde;
¡vals melancólico y lánguido vértigo!
Cada flor se evapora igual que un incensario;
el violín se estremece com un corazón que se aflige;
¡vals melancólico y lánguido vertigo!
Els cielo es triste y bueno com un gran descansadero.
El violín se estremece como un corazón que se aflige,
un corazón tierno que odia la nada vasta y negra.
El cielo es triste y bello como un gran descansadero;
el sol se ha ahogado en su sangre que se coagula.
Un corazón tierno, que odia la nada vasta i negra,
del passado luminoso recoge todo vestigio.
El sol se ha ahogado en su sangre que se coagula...
¡Tu recuerdo en mí brilla como una custodia!
Fixeu-vos, per exemple, en els versos 8 i 11, que es repeteixen, en la paraula “bueno”, en el primer cas, i bello, en el segon. Déu meu: “BUENO”! Horripilant! I “descansadero”! I és una segona edició. No cal que digui res més, cadascú pot jutjar la resta. Evidentment, abans i després sortiren molt bones traduccions en castellà.
Anys després, la traducció catalana de Jordi Llovet és una delícia, un treball excel·lent que aconsegueix transmetre –què difícil és traduir, i més poesia en vers!- no només l’esperit original sinó també la literalitat,de manera que el lector desconeixedor del francès pugui aproximar-se realment a l’obra i a les paraules de Baudelaire. Llegiu la traducció del mateix poema, en què qualsevol intent de comparació amb la versió castellana fa riure:
Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l’aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
Les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.
El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i bell no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s’ofega el sol a dins la seva sang quallada.
Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S’ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.
Carles Baudelaire. Les flors del mal, text de 1861, a cura de Jordi Llovet, Barcelona, Edicions 62, 2007.
Magnífics alexandrins. Per cert, un dels dubtes que tenia en llegir-los és l’adequació de la traducció de la paraula soir que apareix dues vegades en el poema, en el títol i en tercer vers. El significat original de soir es correspon a una part del dia força ampla que pot anar de la claror a la foscor, de manera que a l’hora de buscar-li un equivalent en català és pot recórrer a diverses paraules. En el títol del poema, Llovet opta pel mot vespre mentre que al tercer vers tradueix capvespre. Quantes voltes li devia donar abans de decidir-se... Jo no sé si no m’hagués decidit en els dos casos per capvespre perquè trobo que s’adequa més al moment, més concret i efímer que es marca en alguns versos del poema; és clar que vespre té una ambigüitat que, per altra banda, també funciona amb el contingut segons com s’interpreti. Què difícil és traduir!
Una darrera observació marginal sobre el poema, fugint del contingut estricte i de les circumstàncies en què es va escriure, que no comentaré. Sembla que els quartets són una adaptació d’un tipus d’estrofes, “pantum”, d’origen malai (indonesi) que introduí Victor Hugo o algun altre a la literatura francesa i que després conrearen altres autors francesos, i també de la literatura espanyola que jo sàpiga. La característica que les distingeix és la repetició dels versos dos i quatre de cada estrofa en la posició primera i tercera del quartet següent, és a dir, cada tres versos. Aquest fet, aquesta insistència en determinats versos aconsegueix un ritme especial que dóna èmfasi a determinats versos, però al mateix temps el converteix en un conjunt harmònic i circular, com si fos un vals al qual al·ludeix el mateix autor i que després, amb molt bon criteri, va triar Léo Ferré per fer-ne la versió musical. I si a partir d’ara, en lloc dels haikus es posessin de moda els pantums? No, no he dit patums.
Per acabar, seria injust no esmentar la primera traducció gairebé completa de Les flors del mal (dífícil de trobar ja a les llibreries) al català, obra de Xavier Benguerel. Ja malalt de mort, Benguerel firma el contracte de la seva darrera versió dels pomes de Baudelaire amb l’editor... Bé la història és llarga i ara no és el moment d’endinsar-s’hi. De les traduccions que he llegit, la de Benguerel és la més creativa, excessivament podríem pensar; però, no és aquesta la funció dels poetes, la de recrear? A mi m’agrada. En podem parlar en un altre moment: Heus aquí la seva “Harmonia”, de la qual podríem comentar molts versos. Ara, el que no li perdono és que hagi fet desaparèixer el vals, substituït per una genèrica dansa; és clar que si hagués traduït “sardana”..., cosa possible, vist el seu altar de Corpus.
Heus aquí venir els temps que sobre el tany gronxant-se
cada flor s’evapora i gual que un encenser;
sons i perfums voltegen dins el llebeig vesprer,
vertigen llangorós, melangiosa dansa.
Cada flor s’evapora igual que un encenser;
fremeix el violí com un cor desolant-se;
vertigen llangorós, melangiosa dansa!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer.
Fremeix el violí com un cor desolant-se,
un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer;
en sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se.
Un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser,
del lluminós passat recull tota sobrança!
En sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se...
Lluu com un ostensori el que per mi vas ser!
Charles Baudelaire, Les flors del mal, versió de Xavier Benguerel a cura de Joan Tarrida, Barcelona, Proa, 2000.
Se m’acut que entre els homenatges d’aquests dies a Carles Riba, ningú no ha parlat de la seva relació amb els poemes de Baudelaire. Qüestió insignificant, evidentment, però significativa.
Tanco el cercle, momentàniament i una vagada més, amb la cançó de Léo Ferré.
Voici venir les temps oú vibrant sur sa tige
chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
les sons et les parfums tournent dans l'air du soir;
valse mélancolique et langoureux vertige!
Chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
le violon frémit comme un coeur qu'on afflige;
valse mélancolique et langoureux vertige!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir.
Le violon frémit comme un coeur qu'on afflige,
un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir;
le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige.
Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir,
du passé lumineux recueille tout vestige!
Le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige...
Ton souvenir en moi luit comme un ostensoir!
Ya se ve venir el tiempo en que vibrando en su tallo
cada flor se evapora como un incensario;
los sones y los perfumes giran en el aire de la tarde;
¡vals melancólico y lánguido vértigo!
Cada flor se evapora igual que un incensario;
el violín se estremece com un corazón que se aflige;
¡vals melancólico y lánguido vertigo!
Els cielo es triste y bueno com un gran descansadero.
El violín se estremece como un corazón que se aflige,
un corazón tierno que odia la nada vasta y negra.
El cielo es triste y bello como un gran descansadero;
el sol se ha ahogado en su sangre que se coagula.
Un corazón tierno, que odia la nada vasta i negra,
del passado luminoso recoge todo vestigio.
El sol se ha ahogado en su sangre que se coagula...
¡Tu recuerdo en mí brilla como una custodia!
Fixeu-vos, per exemple, en els versos 8 i 11, que es repeteixen, en la paraula “bueno”, en el primer cas, i bello, en el segon. Déu meu: “BUENO”! Horripilant! I “descansadero”! I és una segona edició. No cal que digui res més, cadascú pot jutjar la resta. Evidentment, abans i després sortiren molt bones traduccions en castellà.
Anys després, la traducció catalana de Jordi Llovet és una delícia, un treball excel·lent que aconsegueix transmetre –què difícil és traduir, i més poesia en vers!- no només l’esperit original sinó també la literalitat,de manera que el lector desconeixedor del francès pugui aproximar-se realment a l’obra i a les paraules de Baudelaire. Llegiu la traducció del mateix poema, en què qualsevol intent de comparació amb la versió castellana fa riure:
Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l’aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
Les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.
El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i bell no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s’ofega el sol a dins la seva sang quallada.
Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S’ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.
Carles Baudelaire. Les flors del mal, text de 1861, a cura de Jordi Llovet, Barcelona, Edicions 62, 2007.
Magnífics alexandrins. Per cert, un dels dubtes que tenia en llegir-los és l’adequació de la traducció de la paraula soir que apareix dues vegades en el poema, en el títol i en tercer vers. El significat original de soir es correspon a una part del dia força ampla que pot anar de la claror a la foscor, de manera que a l’hora de buscar-li un equivalent en català és pot recórrer a diverses paraules. En el títol del poema, Llovet opta pel mot vespre mentre que al tercer vers tradueix capvespre. Quantes voltes li devia donar abans de decidir-se... Jo no sé si no m’hagués decidit en els dos casos per capvespre perquè trobo que s’adequa més al moment, més concret i efímer que es marca en alguns versos del poema; és clar que vespre té una ambigüitat que, per altra banda, també funciona amb el contingut segons com s’interpreti. Què difícil és traduir!
Una darrera observació marginal sobre el poema, fugint del contingut estricte i de les circumstàncies en què es va escriure, que no comentaré. Sembla que els quartets són una adaptació d’un tipus d’estrofes, “pantum”, d’origen malai (indonesi) que introduí Victor Hugo o algun altre a la literatura francesa i que després conrearen altres autors francesos, i també de la literatura espanyola que jo sàpiga. La característica que les distingeix és la repetició dels versos dos i quatre de cada estrofa en la posició primera i tercera del quartet següent, és a dir, cada tres versos. Aquest fet, aquesta insistència en determinats versos aconsegueix un ritme especial que dóna èmfasi a determinats versos, però al mateix temps el converteix en un conjunt harmònic i circular, com si fos un vals al qual al·ludeix el mateix autor i que després, amb molt bon criteri, va triar Léo Ferré per fer-ne la versió musical. I si a partir d’ara, en lloc dels haikus es posessin de moda els pantums? No, no he dit patums.
Per acabar, seria injust no esmentar la primera traducció gairebé completa de Les flors del mal (dífícil de trobar ja a les llibreries) al català, obra de Xavier Benguerel. Ja malalt de mort, Benguerel firma el contracte de la seva darrera versió dels pomes de Baudelaire amb l’editor... Bé la història és llarga i ara no és el moment d’endinsar-s’hi. De les traduccions que he llegit, la de Benguerel és la més creativa, excessivament podríem pensar; però, no és aquesta la funció dels poetes, la de recrear? A mi m’agrada. En podem parlar en un altre moment: Heus aquí la seva “Harmonia”, de la qual podríem comentar molts versos. Ara, el que no li perdono és que hagi fet desaparèixer el vals, substituït per una genèrica dansa; és clar que si hagués traduït “sardana”..., cosa possible, vist el seu altar de Corpus.
Heus aquí venir els temps que sobre el tany gronxant-se
cada flor s’evapora i gual que un encenser;
sons i perfums voltegen dins el llebeig vesprer,
vertigen llangorós, melangiosa dansa.
Cada flor s’evapora igual que un encenser;
fremeix el violí com un cor desolant-se;
vertigen llangorós, melangiosa dansa!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer.
Fremeix el violí com un cor desolant-se,
un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer;
en sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se.
Un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser,
del lluminós passat recull tota sobrança!
En sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se...
Lluu com un ostensori el que per mi vas ser!
Charles Baudelaire, Les flors del mal, versió de Xavier Benguerel a cura de Joan Tarrida, Barcelona, Proa, 2000.
Se m’acut que entre els homenatges d’aquests dies a Carles Riba, ningú no ha parlat de la seva relació amb els poemes de Baudelaire. Qüestió insignificant, evidentment, però significativa.
Tanco el cercle, momentàniament i una vagada més, amb la cançó de Léo Ferré.
13.7.09
seqüències d'instants musicals
Em va semblar que la meva instantània del Continental provocava algun retret suau: la imatge robada, potser, a més, que fos femenina. Sé que reincidiré perquè més que els objectes, m’agrada la vida, i si trio una vida –sempre un misteri-, prefereixo una dona, encara més misteri, fins i tot en les dones conegudes.
A la fi, però, no són les dones, els homes, els nens, els paisatges, els objectes... el que m’interessa en fotografia, sinó la fixació de l’instant que mai no és immòbil ni unívoc en la realitat perquè sempre hi ha, com a mínim, una llum que li dóna vida canviant, un angle que és diferent d’un altre, una seqüència de temps i espai eternament nova.
Sigui com sigui, i tornant al principi, voldria deixar clar que, per bé que més previsibles, també m’interessen els instants masculins, per exemple, aquest, que per un moment imagino que s’interessa per mi (no, no sóc el músic).
Però en obrir una mica l’angle, descobreixo que ella, més endarrerida, també vol captar el meu instant. Em sento doblement observat. Què faig?
Respiro, m’emmirallo en l’objecte que tinc més a mà, em preparo. Ella (ell ja ha desaparegut), un genoll a terra, espera. Busca l’instant. Potser una mica més a la dreta? No em fa cap senyal.
Es decideix. Em decideixo. Ens robem l’ànima?
Ja els dos genolls a terra, alça els ulls al cel en una pregària muda. Potser no era això, potser no era jo, potser era una nosa. M’aparto. Ja la tinc. No és segur que em tingui. Un i altra (i altre), circumstancials o expressament, solitaris o acompanyats, continuarem buscant instants.
P. S. Els concursants tampoc no han encertat els detalls de la música. Avui, una nova pista, una altra seqüència. Potser demà definitivament recordaran. Bonica música per a la fi.
A la fi, però, no són les dones, els homes, els nens, els paisatges, els objectes... el que m’interessa en fotografia, sinó la fixació de l’instant que mai no és immòbil ni unívoc en la realitat perquè sempre hi ha, com a mínim, una llum que li dóna vida canviant, un angle que és diferent d’un altre, una seqüència de temps i espai eternament nova.
Sigui com sigui, i tornant al principi, voldria deixar clar que, per bé que més previsibles, també m’interessen els instants masculins, per exemple, aquest, que per un moment imagino que s’interessa per mi (no, no sóc el músic).
Però en obrir una mica l’angle, descobreixo que ella, més endarrerida, també vol captar el meu instant. Em sento doblement observat. Què faig?
Respiro, m’emmirallo en l’objecte que tinc més a mà, em preparo. Ella (ell ja ha desaparegut), un genoll a terra, espera. Busca l’instant. Potser una mica més a la dreta? No em fa cap senyal.
Es decideix. Em decideixo. Ens robem l’ànima?
Ja els dos genolls a terra, alça els ulls al cel en una pregària muda. Potser no era això, potser no era jo, potser era una nosa. M’aparto. Ja la tinc. No és segur que em tingui. Un i altra (i altre), circumstancials o expressament, solitaris o acompanyats, continuarem buscant instants.
P. S. Els concursants tampoc no han encertat els detalls de la música. Avui, una nova pista, una altra seqüència. Potser demà definitivament recordaran. Bonica música per a la fi.
contempladors d'estrelles
Avui havia pensat deixar unes imatges amb poques paraules, o potser unes paraules amb poques imatges. I ho faré, encara que no siguin les previstes. Una altra vegada, també inesperadament, he vist The Straight Story, de David Lynch. No vaig dir gaire res el gener de 2006 i no afegiré més paraules ara. He seguit el camí, a poc a poc, de Richard Farnsworth fins a les estrelles i m’he assegut amb ell a contemplar-les. Potser hauria d’haver triat una escena del camí, que, a la fi, diuen que és el que importa. No ho sé.
També podria començar pel principi –un principi- és clar; encara que tot és circular.
A l'estiu, les estrelles fan de bon mirar, però es veuen millor a l'hivern. La pluja no té estacions.
Que tallat, tot plegat.
També podria començar pel principi –un principi- és clar; encara que tot és circular.
A l'estiu, les estrelles fan de bon mirar, però es veuen millor a l'hivern. La pluja no té estacions.
Que tallat, tot plegat.
11.7.09
Carles Riba (1893-1959). Una mica de prosa.
Si no hagués estat per Puigmalet i per Víctor m’hagués passat desapercebuda l’efemèride d’en mestre Riba. Cinquanta anys de la seva mort, ja!
Si pogués i m’atrevís, diria alguna cosa de la poesia d’en Carles Riba –us imagineu que en lloc de “Bèlgica”, de Carner, hagués sortit a les PAU, per exemple, “Que jo no sigui més com un ocell tot sol”, de Riba, que també figurava a l’antologia llegida pels alumnes: de tragèdia grega, els esgarips!-; però, lector limitat com sóc de versos, es veuria de seguida que les meves paraules són bé manllevades o bé poc sàvies, malgrat que compartírem en temps alterns i en altres circumstàncies la posta de sol a Súnion i el fet és de per vida. En canvi, modestament, confessaré la meva incondicional adhesió i defensa de les seves proses primerenques, i el lloc preferent que ocupen en la meva biblioteca els seus llibres infantils i juvenils que, ai las!, no sé si veurem reeditats. Comencem, doncs, pel principi:
Prefaci de Carles Riba a la 1a edició d’en Perot Marrasquí
Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.
Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí, 1917
Prefaci a la segona edició
Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.
Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.
Pròleg a Sis Joans
PARAULES A LA GENT GRAN
Els pares, mestres i altres benefactors que donin aquestes històries a llegir als infants, tenen des d'ara l'autorització de l'autor per a dir-los que no són veres. Amb tot, que vagin amb una mica de compte abans d'afirmar-los que no contenen gens de veritat. M'explicaré. Si la justícia divina i l'opinió humana procedissin d'una manera tan simple, tan automàtica, tan albiradora; si l'home pel càstig, fos totalment capaç de girar-se com una mitja, hi hauria en aquest món tanta de felicitat que ni tan sols pensaríem a contar històries. Però tampoc no és segur que el món es tingués amb aquesta relativa fermesa de fins avui, si entre el mitjà dels homes no hagués existit almenys una esma que la desviació i el vici arrosseguen males conseqüències adequades. Aquesta esma és visible en tots els folklores. També els poetes còmics s'hi han recolzat, s'hi han repapat, se n'han valgut descaradament per a donar lliçons al públic després que l'han obligat a riure presentant-li les seves pròpies ganyotes en un mirall; i encara, gràcies que no sigui un mirall deformador. Ara, si les funestes conseqüències no vénen totes d'una, Déu espera, perquè essent etern és pacient; i els homes esperen, perquè es refien de Déu o perquè així s'animen. Qui no pot esperar és un autor d'històries. Encara que en la realitat exterior de cada dia les coses no vagin ben bé així, ell en la realitat de les seves històries ha de presentar un quadre complet de causes i efectes; reservant-se l'objecció, que la realitat palpable no és l'única existent, que en el gran drama de la justícia no tot passa a la vista de l'espectador, i que per a fer veure allò que no es pot veure s'han inventat els símbols. Però, ai que aniríem lluny! Quan l'autor d'aquestes històries vol llum o conhort sobre la distribució dels béns i dels mals en aquest món relativament a la dretura i a la injustícia, agafa la Bíblia. Que faci igualment el lector; però, que no s'acosti a aquestes històries cellarrufat per preocupacions transcendentals sobre el sistema de la Providència. Altrament, el primer infant que hi vagi amb un càndid gust per les històries en si, i s'hi diverteixi, el farà quedar malament. Li estarà bé, i àdhuc mereixerà de no adonar-se'n.
Vet aquí, doncs, en quin pla voldria l'autor haver situat les seves històries: estampes còmiques plenes de totes les virtuts i intencions populars que en ell són compatibles amb la seva més aviat extensa lectura. Si hom el pogués lloar d'haver fet en narració alguna cosa comparable a les estampes de dibuixants tan de raça nostra com Nogués, Obiols o Ricart, ja estaria content. Diguin el que diguin de les seves històries, però, ja té molt avançat en el plaer que ha sentit escrivint-les. A intervals de temps prou llargs, entre 1918 i 1927, i en estadis molt diversos de la seva evolució quant al gust i a l'estil, ha retrobat sense esforç el punt dolç d'humor per a reprendre-les. Fóra imperdonable si no consignava ací, per a tots els dies o segles de durada que el destí dels llibres reservi a aquestes històries, el seu agraïment a l'editor Antoni Muntanyola, que al principi les hi encarregà i que àdhuc, en la majoria, li suggerí els arguments. Li deu d'haver fet, per elles, uns utilíssims exercicis de simplicitat; d'haver assaborit, en llur redacció, una fresca menta després de jornades de tasques certament més transcendents, però més eixutes. Però, això ja és vida privada.
Carles Riba. Sis Joans, 1928
I ara, el meu preferit dels Joans:
JOAN FERÉSTEC
En Joan tingué tres oportunitats d'esmenar el seu caràcter: la primera no li serví, la segona tampoc no aconseguí que canviés, i la tercera semblava ja un càstig definitiu; si no sabia ser persona, potser fóra millor que quedés definitivament convertit en un ase, ja que s'havia comportat com a tal en no aprofitar les dues oportunitats anteriors. Però la providència divina no podia permetre tal situació, i en Joan ruc va fer mèrits per tornar a la seva condició humana, això sí, no fou alliberat de tot vestigi de culpa, ja que ell i els seus descendents van ser coneguts amb el motiu de Feréstec, un mal menor si es tenen en compte altres possibilitats.
Una vegada era un noi que es deia Joan. Ja sé que és com si us digués Josep o Anton, que a cada casa en trobareu dos o tres. Però, veureu quin cognom més estrany: es deia Joan Feréstec. Fins ni sembla de persona. Tant és així, que estic segur que ni el seu pare ni el seu avi no se'n deien; però, com que el nostre Joan tampoc no semblava sempre una persona, Feréstec li devien començar a dir de motiu, i Feréstec es diran els seus fills, i Feréstec els seus néts. I vet aquí tota la família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser bon minyó. Però espereu-vos...
Aquest nostre Joan, així que s'enfurismava una mica, ja feia servir les dents o els punys o les urpes. Això per a ell valia més que les bones paraules, que és l'única arma de les persones decents. I com que en aquest món passa tot sovint que el veí no fa les coses a pler nostre, i En Joan era molt gelós dels seus gustos, ja us dic que viure prop d'ell era un continu perill.
La mare, tot era fer sospirs i exclamar: "Aquesta criatura ha nascut per a la nostra condemnació!" El pare es plegava els braços a l'esquena i proferia greument: "No sé pas on anirà a parar aquest noi..." I s'allunyava amb un aire de misteri. I el cas és que volia que En Joan entengués que el lloc on aniria a parar, a conseqüències d'algun cop de geni si no se'l corregia, era a presidi. Però, el minyó, és clar, no ho entenia. I si ho hagués entès tampoc no s'ho hauria cregut. Els seus germanets s'hi tornaven com podien, i després el comparaven senzillament amb un gat o un gos o un ruc o una cabra o un bou, segons els casos. I jo em penso (i això no passa d'ésser un pensament meu) que hi tocaven bastant; perquè aneu a saber aquella feréstega criatura, si a més de l'ànima humana en tenia diverses altres: de bou, de cabra, de ruc, de gat o de gos. Però això és com els sembrats, que cal arrencar les males herbes i deixar les bones espigues; i com que en Joan no tenia cura d'arencar-se les ànimes de bèstia i deixar-se les de persona, Nostre Senyor ja s'encarregà de donar-li pressa.
Doncs, vet aquí que un dia el nostre Joan degué llevar-se amb l'ànima gatívola exclusivament, perquè es sentia tot rodateulades, irritadís i esgarrapador.
La germaneta feia punta al coixí, asseguda a la fresca del terrat, de cara a la marina. La innocent criatura acompanyava el renou dels boixets amb una cançó. Això de cançó val a dir que és molt, perquè en realitat era un seguit de notes esquerdades, escanyades, desafinades, per a fer fugir esverat el gat més filharmònic de la creació, si és que a la creació hi haguessin gats filharmònics.
El nostre Joan, que es passejava pel terrat amb aquella ànima de gat que hem dit, la comminà que callés. Però ella, sentint-se amb tot el dret d'estar contenta, senzillament pujà la veu unes quantes notes més amunt.
Aleshores el minyó, fora de seny, arrapà feréstegament la trena de la germana i li clavà les ungles a la cara.
Jo no sé si ell sabia que Déu té un bastó que no es veu i fa el seu fet. El cas és que tot seguit s'esdevingué una cosa terrible, i difícil de contar en poques paraules. (Penso, però, que me'n sortiré). En Joan sentí com si de sobte li arrenquessin la pell i li'n posessin una de nova; entorn de la boca li brollaren uns pèls llargs i punxeguts; per tot el seu cos experimentà una estarrufera elèctrica. I tot això en els instants breus (relativament) que duraren els xiscles de la pobra germaneta.
Quan aquesta es girà per protestar en paraules, en el lloc d'En Joan trobà un enorme gat barrat de roig, que se la mirava amb uns ullassos plens de mal geni; amb l'esquena feta un pont del diable, i bufava i miolava.
Tot just ella va tenir un poc d'esma, bufà també, encara que amb un bufit de persona. El gat fugí rabent com un mal esperit.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que trista és la vida d'un gat! No tenir altre menjar que el que un mateix es caça després d'hores i hores de quiet aguait, i tot per un ratolí escardalenc o una sargantana escanyolida; o el que un mateix es furta a la cuina a riscos de cop d'escombra o de l'amorrada als fogons roent o de la dutxa d'aigua gelada. No tenir més pàtria que les teulades, amb aquells compatricis salvatgins, busca-raons. Llestos d'urpes. No tenir per a rentar-se més tovallola que la llengua, i encara tot el dia gratant, tot el dia llepant, tot el dia fent cacera sobre el propi cos. I amb tanta de feina, sempre tenir aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un gat, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés: vet aquí que tornava a ésser el minyó d'abans.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. I era que el pare així ho havia manat, esperant que per ell sol el càstig ja faria efecte.
Que el pare sabés callar, per això era el pare; però per a la germana, que encara duia la cara senyalada, i per al germanet, que no es sentia la seva massa segura, era tanmateix difícil de retenir-se la llengua.
En Joan, amb el cap fet un niu de cavil·lacions, rodava com una ànima en pena per les cambres, pel terrat, pel jardí. Ja veia ell que allò d'esgarrapar no estava bé i Nostre Senyor no ho volia; però la passada transformació més aviat l'irritava, i li semblava que tothom se n'havia de riure; i ara aquell silenci com si no li hagués passat res, el tenia tot contrariat. En rigor, només esperava un mot per esclatar. Però el mot no el deia ningú; i els germanets, quan ell s'acostava, s'apartaven per evitar compromisos.
Al capdavall, els trobà al jardí que preparaven un joc. A En Joan li va entrar de sobte una gran juguera. Feia més d'un dia que no havia jugat. Perquè, mentre havia estat gat, prou feina havia tingut a fer-se, una mica que fos, a la nova vida; i sobretot, d'un gat de l'edat d'En Joan ja se'n pot dir un gat vell; i els gats vells són molt formals i no juguen.
El feréstec minyó, no veient altre remei que presentar-se humil, s'anà atansant passa a passa, amb les mans a les butxaques per inspirar una certa confiança. I aturant-se a una distància que encara no podia fer por del tot, mormolà:
"Em deixeu... jugar?"
I es gratava el cap, com una reminiscència del dia abans, però avui val a dr que amb mesura, i no per cap necessitat de debò. La germaneta se'l mirà: semblava tot submís; i com que allí on juguen dos més gresca fan tres, sense rumiar-s'ho gaire més accedí:
"Juga..."
En Joan avançà una passa més. La germaneta, reculant un xic, afegí:
"Però tingues compte de no treure les ungles..."
Sentir això En Joan i pegar un bot, tot va ésser u. Jo no sé quin diable o quin esperit de gos se li abrivà a dins; el cas és que s'abraonà damunt la germaneta, i li enfonsà al braç tots vuit incisius i els quatre ullals, deixant-los-hi marcats com qui mossega una poma.
Però aquella vareta màgica de la Providència, que ningú no la lluca i va fent el seu fet, degué tornar a colpir En Joan. Perquè el ferotge mossegaire sentí un trasbals dolorosíssim en tot el seu cos. Imagineu quin mal deu fer que, a un home, de repent li facin un cos nou. Les dents li creixeren i se li afuaren, el nas se li aixafà, les galtes se li feren totes penjants, se li arrugà tot el front, les cames se li guerxaren: volgué enraonar, i només li sortí un lladruc.
La germaneta havia perdut el món de vista; quan tornà a veure-hi, en comtes d'En Joan es trobà davant d'ella el buldog més lleig d'aquest món; i mireu si cal que sigui lleig un buldog, per a ésser-ho més que cap altre. Germana i germanet i nina i cèrcol i pilota fugiren esfereïts. L'horrible bèstia restava allí encadenada, fent tremolar tot el jardí amb la seva ira impotent.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que és trista la vida d'un buldog! No diré ésser tan lleig, perquè es pot ésser molt lleig tot i no essent buldog. Però tenir tantes dents, tanta força i tant de mal geni, i no poder bellugar una pota que l'amo no ho vulgui; i sempre haver de fer aquella cara de prunes agres, perquè, si no, la gent et pren per un gos d'aigües i et falta al respecte i l'amo no està content. I no poder aclucar tranquil l'ull en tota la nit: que ara passa el vigilant, que ara passa un que ve del teatre, que ara passa un gripau o fresseja una fulla; i tu borda, perquè, si no, es pensaran que no hi ets. I quan surts a passeig, haver-te d'aturar a cada arbre, a cada pal, a cada angle de l'escala, a cada cantonada, a cada quiosc, a cada guarda-rodes, a les cames de cada municipal, i tu aixeca una de les dues potes del darrere, que en tinguis ganes o no... I allò de no poder saber si aquell altre gos que passa és un amic o no, si no l'olores sota la cua. I tenir un nas tan fi, que arreplega totes les ferums mengívoles del barri, i haver-te d'estar sota la taula, si és que t'hi volen, per copsar al vol un parell d'ossos escurats. I amb tanta de feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un buldog, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan buldog experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés; vull dir que sentí com si li fessin un cos vell, i es trobà altra vegada Joan persona.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. Era que el pare ho havia manat així, dient: "Si ara no es corregeix, ni mai". I esperava que aquells dos càstigs seguits per ells sols ja farien l'efecte.
En Joan rumiava, rumiava. Els seus pensaments, segons com es miri, serien molt llargs de contar; segons com es miri, serà cosa de quatre mots. Bastarà de dir que la feréstega criatura, persuadit que els seus cops de geni desplaïen no solament a la família, sinó a Algú que és més amunt i té més poder, estava decidit a no esgarrapar ni mossegar, sinó en cas que li anés la vida. I encara... Perquè, a una persona, potser li val mes morir-se que no tornar-se gat de teulada o buldog.
Vingué l'hora de tornar al col·legi. El minyó, tot ronsejant de vergonya, hi fou acompanyat per l'impenetrable genitor; el qual donà al mestre explicacions d'aquella festa d'uns quants dies. "Jo opino, acabà el bon senyor, que fóra més convenient de no parlar-li'n..." Però, qui atura un mestre, quan se li presenta ocasió per a una història tan viva, tan extraordinària i tan exemplar!
La història fou, doncs, contada. El mestre es callà el nom del protagonista; però prou que a En Joan se li veien les orelles vermelles, i els llavis trèmuls i mormoladors, i els ulls amb una inquietud que s'anava abrivant.
Però la catàstrofe vingué a l'hora de plegar. Aquells castells de paciència i de bons propòsits s'havien esvaït com unes boires minses. Els bordegassos de l'escola, que tots un dia o altre havien estat víctimes de la ferotgia d'En Joan, ara el miraven sortir, qui amb una rialleta, qui amb un xiu-xiu a l'orella del company, qui amb un miol, qui fins amb una imitació de lladruc.
En Joan, poc sincerament penedit encara, no sabia sofrir aquella riota com una segona expiació de les seves culpes. Però la serventa el retenia, i se l'enduia fortament agafat del puny. Ell vinga tibar, vinga girar-se; provà si la seva escopina arribava a la cara dels mofetes: només aconseguí que la burla es manifestés cada vegada amb més renou. Per fi, es decidí a acabar-ho a patacades. Pegà una estrebada violenta; i, deseixit de l'estreta de la minyona, anava escometre la mainada enemiga, que ja l'esperava en ordre de batalla... La serventa, veient venir el batibull, provà de retenir-lo; però En Joan, fora de seny, la rebaté d'una guitza (no és bonic de dir-ho, però guitza se'n diu) i després una altra i per fi una altra fins a tres.
Ja és ben segur que primer es cansarà el pecador de fer malifetes, que Nostre senyor de fer justícia. A la primera guitza, el nostre Joan sentí una violentíssima inflor a les orelles, com si les hi bufessin. Si a la segona hagués tingut consciència (bé, si hagués tingut consciència ja no hauria ventat guitzes), doncs, si hagués tingut consciència, hauria reparat que ja no tenia mans i peus de persona, sinó de ruc. A la tercera, ja no era una criatura humana, sinó un ruc amb bast i tot.
I mireu si estava enfurismat. Bé que no s'adonés que la seva veu havia esdevingut un bram: al cap i a la fi, una acció tan de bèstia com una guitza no sol anar acompanyada amb paraules de persona. Però, no comprendre per què era que s'anava formant aquell grup al seu voltant! Quin espectacle, un ruc que ha perdut l'enteniment i amenaça els estels amb els seus unglots terribles i inútils!
Tothom del carrer era allí; era una pinya, un raïm, una magrana de curiosos: cotxers amb les xurriaques, carreters amb tralla, municipals amb el sabre, urbans amb el bastó, venedors de diaris amb la paperassa, emblanquinadors amb la canya, beates amb el rosari, capellans amb el breviari, macips amb el carretó, camàlics amb la corda, dones de plaça amb la ferum, estudiants sense llibre, aprenents amb el paquet, dependents amb la mitja cana, botiguers amb la xerrameca, modistetes amb la capsa, minyones amb el cistell, soldats amb l'enamorament, policies amb l'autoritat...
Quina ira per al nostre Joan ruc, tanta de gent mirant-lo!
Amb prou feines si tres carreters de la Riba, amb tres vares de freixe que feien tremolar l'aire, pogueren desfermar la bèstia folla i dur-la a les quadres d'aquella prudent persona de senyor Feréstec pare.
Que és trista la vida d'un ruc! Aquella parsimònia, aquella monotonia dels pinsos en un menjador tan fosc, tan cloït, que per a tot serveix, fins per a les funcions que menys predisposen a la gana. I tot el sant dia dret, fins per dormir. I una còrpora tan extensa, i no tenir ungles per a gratar. I haver de carregar el pròxim, amb els seus pecats i els seus parents, damunt d'una esquena que es té sobre quatre potes tan primes. I passar just per allí on et manen; i que no t'ho manen amb paraules, perquè et tenen per ruc i es pensen que no les entendries, sinó a vergassades. I quan el genet descavalca, tu espera'l hores i hores, que ell poc pensa en tu tant si plou com si fa sol. I sempre allò de veure't l'ombra d'aquelles orelles tan llargues, tan peludes, tan mòbils, tan desacreditades. I sempre pensant, sempre rumiant amb el cap a terra... i amb tanta feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer. Que es trista la vida d'un ruc, ben mirat!
El nostre Joan ruc, quan al cap de dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga, pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més de compte".
Però passaren les dotze hores, i En Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc per a cavalcar! A la primeria, En Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar de cap manera. La vara de freixe hi posà remei.
El pobre pare i la trista mare deixaven fer, i pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés d'aquell fill.
S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i el cinquè. En Joan ja començava a desesperançar de tornar a ésser mai més persona. I com que cada dia s'entossudia més, les vergassades plovien amb més delit i la càrrega es multiplicava. Ja no li feia il·lusió ni un bast nou que li havien comprat. Rumiava revenges contra els que així abusaven de la seva condició de ruc. Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa; aquesta intenció tan poc santa congrià damunt les seves costelles un tal diluvi de cops, que el pobre ruc expersona començà a repensar-s'hi.
I descorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir de déu el perdó d'una culpa, no és pas ni de bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.
Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que En Joan, des d'aleshores. Si, a més dels dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt de les seves anques, en Joan acalava les orelles i tirava com podia.
Fins a un dia, -oh dia memorable en la vida d'En Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany del jardí, el germanet petit va tenir la imprudent idea de fer pessigolles dins les orelles d'En Joan ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, de l'estrebada, caigué dins de l'aigua.
Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'En Joan ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també deixar morir negat un germanet petit...
No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és de posar la boca dins l'aigua tèrbola; però en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.
Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se desespantant, En Joan sentí un trasbals i una transformació en tot el seu cos de ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I encara no havia tingut esma de palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja tornes a ésser persona!"
I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar idea.
I no tinc notícia de cap més cop de geni d'En Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima. Fora d'aquest record, no li restà dels seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom de Feréstec, que devien començar dient-li de motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser pacient, i no respondre a les ofenses del veí més que amb paraules dolces.
D’acord, potser m’ha quedat molt molt llarg, però encara em falta posar alguna cosa d’En Guillot bandoler... No es tractava de llegir Riba? I tot plegat, estic segur que deu ser més breu que tots els poemes seus que han aparegut- així ho desitjo- avui. I si algú ha arribat fins aquí i vol que ara parlem de poesia, per mi no hi ha inconvenient si així podem arribara concloure que la poesia de Riba, més que hermètica és complexa i necessita dedicació.
P. S. Comprendreu que m'avanci une hores al record de Riba, però entenc que si avui resulta feixuc, per extens, llegir tot això, demá encara ho seria més.
Si pogués i m’atrevís, diria alguna cosa de la poesia d’en Carles Riba –us imagineu que en lloc de “Bèlgica”, de Carner, hagués sortit a les PAU, per exemple, “Que jo no sigui més com un ocell tot sol”, de Riba, que també figurava a l’antologia llegida pels alumnes: de tragèdia grega, els esgarips!-; però, lector limitat com sóc de versos, es veuria de seguida que les meves paraules són bé manllevades o bé poc sàvies, malgrat que compartírem en temps alterns i en altres circumstàncies la posta de sol a Súnion i el fet és de per vida. En canvi, modestament, confessaré la meva incondicional adhesió i defensa de les seves proses primerenques, i el lloc preferent que ocupen en la meva biblioteca els seus llibres infantils i juvenils que, ai las!, no sé si veurem reeditats. Comencem, doncs, pel principi:
Prefaci de Carles Riba a la 1a edició d’en Perot Marrasquí
Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.
Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí, 1917
Prefaci a la segona edició
Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.
Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.
Pròleg a Sis Joans
PARAULES A LA GENT GRAN
Els pares, mestres i altres benefactors que donin aquestes històries a llegir als infants, tenen des d'ara l'autorització de l'autor per a dir-los que no són veres. Amb tot, que vagin amb una mica de compte abans d'afirmar-los que no contenen gens de veritat. M'explicaré. Si la justícia divina i l'opinió humana procedissin d'una manera tan simple, tan automàtica, tan albiradora; si l'home pel càstig, fos totalment capaç de girar-se com una mitja, hi hauria en aquest món tanta de felicitat que ni tan sols pensaríem a contar històries. Però tampoc no és segur que el món es tingués amb aquesta relativa fermesa de fins avui, si entre el mitjà dels homes no hagués existit almenys una esma que la desviació i el vici arrosseguen males conseqüències adequades. Aquesta esma és visible en tots els folklores. També els poetes còmics s'hi han recolzat, s'hi han repapat, se n'han valgut descaradament per a donar lliçons al públic després que l'han obligat a riure presentant-li les seves pròpies ganyotes en un mirall; i encara, gràcies que no sigui un mirall deformador. Ara, si les funestes conseqüències no vénen totes d'una, Déu espera, perquè essent etern és pacient; i els homes esperen, perquè es refien de Déu o perquè així s'animen. Qui no pot esperar és un autor d'històries. Encara que en la realitat exterior de cada dia les coses no vagin ben bé així, ell en la realitat de les seves històries ha de presentar un quadre complet de causes i efectes; reservant-se l'objecció, que la realitat palpable no és l'única existent, que en el gran drama de la justícia no tot passa a la vista de l'espectador, i que per a fer veure allò que no es pot veure s'han inventat els símbols. Però, ai que aniríem lluny! Quan l'autor d'aquestes històries vol llum o conhort sobre la distribució dels béns i dels mals en aquest món relativament a la dretura i a la injustícia, agafa la Bíblia. Que faci igualment el lector; però, que no s'acosti a aquestes històries cellarrufat per preocupacions transcendentals sobre el sistema de la Providència. Altrament, el primer infant que hi vagi amb un càndid gust per les històries en si, i s'hi diverteixi, el farà quedar malament. Li estarà bé, i àdhuc mereixerà de no adonar-se'n.
Vet aquí, doncs, en quin pla voldria l'autor haver situat les seves històries: estampes còmiques plenes de totes les virtuts i intencions populars que en ell són compatibles amb la seva més aviat extensa lectura. Si hom el pogués lloar d'haver fet en narració alguna cosa comparable a les estampes de dibuixants tan de raça nostra com Nogués, Obiols o Ricart, ja estaria content. Diguin el que diguin de les seves històries, però, ja té molt avançat en el plaer que ha sentit escrivint-les. A intervals de temps prou llargs, entre 1918 i 1927, i en estadis molt diversos de la seva evolució quant al gust i a l'estil, ha retrobat sense esforç el punt dolç d'humor per a reprendre-les. Fóra imperdonable si no consignava ací, per a tots els dies o segles de durada que el destí dels llibres reservi a aquestes històries, el seu agraïment a l'editor Antoni Muntanyola, que al principi les hi encarregà i que àdhuc, en la majoria, li suggerí els arguments. Li deu d'haver fet, per elles, uns utilíssims exercicis de simplicitat; d'haver assaborit, en llur redacció, una fresca menta després de jornades de tasques certament més transcendents, però més eixutes. Però, això ja és vida privada.
Carles Riba. Sis Joans, 1928
I ara, el meu preferit dels Joans:
JOAN FERÉSTEC
En Joan tingué tres oportunitats d'esmenar el seu caràcter: la primera no li serví, la segona tampoc no aconseguí que canviés, i la tercera semblava ja un càstig definitiu; si no sabia ser persona, potser fóra millor que quedés definitivament convertit en un ase, ja que s'havia comportat com a tal en no aprofitar les dues oportunitats anteriors. Però la providència divina no podia permetre tal situació, i en Joan ruc va fer mèrits per tornar a la seva condició humana, això sí, no fou alliberat de tot vestigi de culpa, ja que ell i els seus descendents van ser coneguts amb el motiu de Feréstec, un mal menor si es tenen en compte altres possibilitats.
Una vegada era un noi que es deia Joan. Ja sé que és com si us digués Josep o Anton, que a cada casa en trobareu dos o tres. Però, veureu quin cognom més estrany: es deia Joan Feréstec. Fins ni sembla de persona. Tant és així, que estic segur que ni el seu pare ni el seu avi no se'n deien; però, com que el nostre Joan tampoc no semblava sempre una persona, Feréstec li devien començar a dir de motiu, i Feréstec es diran els seus fills, i Feréstec els seus néts. I vet aquí tota la família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser bon minyó. Però espereu-vos...
Aquest nostre Joan, així que s'enfurismava una mica, ja feia servir les dents o els punys o les urpes. Això per a ell valia més que les bones paraules, que és l'única arma de les persones decents. I com que en aquest món passa tot sovint que el veí no fa les coses a pler nostre, i En Joan era molt gelós dels seus gustos, ja us dic que viure prop d'ell era un continu perill.
La mare, tot era fer sospirs i exclamar: "Aquesta criatura ha nascut per a la nostra condemnació!" El pare es plegava els braços a l'esquena i proferia greument: "No sé pas on anirà a parar aquest noi..." I s'allunyava amb un aire de misteri. I el cas és que volia que En Joan entengués que el lloc on aniria a parar, a conseqüències d'algun cop de geni si no se'l corregia, era a presidi. Però, el minyó, és clar, no ho entenia. I si ho hagués entès tampoc no s'ho hauria cregut. Els seus germanets s'hi tornaven com podien, i després el comparaven senzillament amb un gat o un gos o un ruc o una cabra o un bou, segons els casos. I jo em penso (i això no passa d'ésser un pensament meu) que hi tocaven bastant; perquè aneu a saber aquella feréstega criatura, si a més de l'ànima humana en tenia diverses altres: de bou, de cabra, de ruc, de gat o de gos. Però això és com els sembrats, que cal arrencar les males herbes i deixar les bones espigues; i com que en Joan no tenia cura d'arencar-se les ànimes de bèstia i deixar-se les de persona, Nostre Senyor ja s'encarregà de donar-li pressa.
Doncs, vet aquí que un dia el nostre Joan degué llevar-se amb l'ànima gatívola exclusivament, perquè es sentia tot rodateulades, irritadís i esgarrapador.
La germaneta feia punta al coixí, asseguda a la fresca del terrat, de cara a la marina. La innocent criatura acompanyava el renou dels boixets amb una cançó. Això de cançó val a dir que és molt, perquè en realitat era un seguit de notes esquerdades, escanyades, desafinades, per a fer fugir esverat el gat més filharmònic de la creació, si és que a la creació hi haguessin gats filharmònics.
El nostre Joan, que es passejava pel terrat amb aquella ànima de gat que hem dit, la comminà que callés. Però ella, sentint-se amb tot el dret d'estar contenta, senzillament pujà la veu unes quantes notes més amunt.
Aleshores el minyó, fora de seny, arrapà feréstegament la trena de la germana i li clavà les ungles a la cara.
Jo no sé si ell sabia que Déu té un bastó que no es veu i fa el seu fet. El cas és que tot seguit s'esdevingué una cosa terrible, i difícil de contar en poques paraules. (Penso, però, que me'n sortiré). En Joan sentí com si de sobte li arrenquessin la pell i li'n posessin una de nova; entorn de la boca li brollaren uns pèls llargs i punxeguts; per tot el seu cos experimentà una estarrufera elèctrica. I tot això en els instants breus (relativament) que duraren els xiscles de la pobra germaneta.
Quan aquesta es girà per protestar en paraules, en el lloc d'En Joan trobà un enorme gat barrat de roig, que se la mirava amb uns ullassos plens de mal geni; amb l'esquena feta un pont del diable, i bufava i miolava.
Tot just ella va tenir un poc d'esma, bufà també, encara que amb un bufit de persona. El gat fugí rabent com un mal esperit.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que trista és la vida d'un gat! No tenir altre menjar que el que un mateix es caça després d'hores i hores de quiet aguait, i tot per un ratolí escardalenc o una sargantana escanyolida; o el que un mateix es furta a la cuina a riscos de cop d'escombra o de l'amorrada als fogons roent o de la dutxa d'aigua gelada. No tenir més pàtria que les teulades, amb aquells compatricis salvatgins, busca-raons. Llestos d'urpes. No tenir per a rentar-se més tovallola que la llengua, i encara tot el dia gratant, tot el dia llepant, tot el dia fent cacera sobre el propi cos. I amb tanta de feina, sempre tenir aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un gat, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés: vet aquí que tornava a ésser el minyó d'abans.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. I era que el pare així ho havia manat, esperant que per ell sol el càstig ja faria efecte.
Que el pare sabés callar, per això era el pare; però per a la germana, que encara duia la cara senyalada, i per al germanet, que no es sentia la seva massa segura, era tanmateix difícil de retenir-se la llengua.
En Joan, amb el cap fet un niu de cavil·lacions, rodava com una ànima en pena per les cambres, pel terrat, pel jardí. Ja veia ell que allò d'esgarrapar no estava bé i Nostre Senyor no ho volia; però la passada transformació més aviat l'irritava, i li semblava que tothom se n'havia de riure; i ara aquell silenci com si no li hagués passat res, el tenia tot contrariat. En rigor, només esperava un mot per esclatar. Però el mot no el deia ningú; i els germanets, quan ell s'acostava, s'apartaven per evitar compromisos.
Al capdavall, els trobà al jardí que preparaven un joc. A En Joan li va entrar de sobte una gran juguera. Feia més d'un dia que no havia jugat. Perquè, mentre havia estat gat, prou feina havia tingut a fer-se, una mica que fos, a la nova vida; i sobretot, d'un gat de l'edat d'En Joan ja se'n pot dir un gat vell; i els gats vells són molt formals i no juguen.
El feréstec minyó, no veient altre remei que presentar-se humil, s'anà atansant passa a passa, amb les mans a les butxaques per inspirar una certa confiança. I aturant-se a una distància que encara no podia fer por del tot, mormolà:
"Em deixeu... jugar?"
I es gratava el cap, com una reminiscència del dia abans, però avui val a dr que amb mesura, i no per cap necessitat de debò. La germaneta se'l mirà: semblava tot submís; i com que allí on juguen dos més gresca fan tres, sense rumiar-s'ho gaire més accedí:
"Juga..."
En Joan avançà una passa més. La germaneta, reculant un xic, afegí:
"Però tingues compte de no treure les ungles..."
Sentir això En Joan i pegar un bot, tot va ésser u. Jo no sé quin diable o quin esperit de gos se li abrivà a dins; el cas és que s'abraonà damunt la germaneta, i li enfonsà al braç tots vuit incisius i els quatre ullals, deixant-los-hi marcats com qui mossega una poma.
Però aquella vareta màgica de la Providència, que ningú no la lluca i va fent el seu fet, degué tornar a colpir En Joan. Perquè el ferotge mossegaire sentí un trasbals dolorosíssim en tot el seu cos. Imagineu quin mal deu fer que, a un home, de repent li facin un cos nou. Les dents li creixeren i se li afuaren, el nas se li aixafà, les galtes se li feren totes penjants, se li arrugà tot el front, les cames se li guerxaren: volgué enraonar, i només li sortí un lladruc.
La germaneta havia perdut el món de vista; quan tornà a veure-hi, en comtes d'En Joan es trobà davant d'ella el buldog més lleig d'aquest món; i mireu si cal que sigui lleig un buldog, per a ésser-ho més que cap altre. Germana i germanet i nina i cèrcol i pilota fugiren esfereïts. L'horrible bèstia restava allí encadenada, fent tremolar tot el jardí amb la seva ira impotent.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que és trista la vida d'un buldog! No diré ésser tan lleig, perquè es pot ésser molt lleig tot i no essent buldog. Però tenir tantes dents, tanta força i tant de mal geni, i no poder bellugar una pota que l'amo no ho vulgui; i sempre haver de fer aquella cara de prunes agres, perquè, si no, la gent et pren per un gos d'aigües i et falta al respecte i l'amo no està content. I no poder aclucar tranquil l'ull en tota la nit: que ara passa el vigilant, que ara passa un que ve del teatre, que ara passa un gripau o fresseja una fulla; i tu borda, perquè, si no, es pensaran que no hi ets. I quan surts a passeig, haver-te d'aturar a cada arbre, a cada pal, a cada angle de l'escala, a cada cantonada, a cada quiosc, a cada guarda-rodes, a les cames de cada municipal, i tu aixeca una de les dues potes del darrere, que en tinguis ganes o no... I allò de no poder saber si aquell altre gos que passa és un amic o no, si no l'olores sota la cua. I tenir un nas tan fi, que arreplega totes les ferums mengívoles del barri, i haver-te d'estar sota la taula, si és que t'hi volen, per copsar al vol un parell d'ossos escurats. I amb tanta de feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un buldog, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan buldog experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés; vull dir que sentí com si li fessin un cos vell, i es trobà altra vegada Joan persona.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. Era que el pare ho havia manat així, dient: "Si ara no es corregeix, ni mai". I esperava que aquells dos càstigs seguits per ells sols ja farien l'efecte.
En Joan rumiava, rumiava. Els seus pensaments, segons com es miri, serien molt llargs de contar; segons com es miri, serà cosa de quatre mots. Bastarà de dir que la feréstega criatura, persuadit que els seus cops de geni desplaïen no solament a la família, sinó a Algú que és més amunt i té més poder, estava decidit a no esgarrapar ni mossegar, sinó en cas que li anés la vida. I encara... Perquè, a una persona, potser li val mes morir-se que no tornar-se gat de teulada o buldog.
Vingué l'hora de tornar al col·legi. El minyó, tot ronsejant de vergonya, hi fou acompanyat per l'impenetrable genitor; el qual donà al mestre explicacions d'aquella festa d'uns quants dies. "Jo opino, acabà el bon senyor, que fóra més convenient de no parlar-li'n..." Però, qui atura un mestre, quan se li presenta ocasió per a una història tan viva, tan extraordinària i tan exemplar!
La història fou, doncs, contada. El mestre es callà el nom del protagonista; però prou que a En Joan se li veien les orelles vermelles, i els llavis trèmuls i mormoladors, i els ulls amb una inquietud que s'anava abrivant.
Però la catàstrofe vingué a l'hora de plegar. Aquells castells de paciència i de bons propòsits s'havien esvaït com unes boires minses. Els bordegassos de l'escola, que tots un dia o altre havien estat víctimes de la ferotgia d'En Joan, ara el miraven sortir, qui amb una rialleta, qui amb un xiu-xiu a l'orella del company, qui amb un miol, qui fins amb una imitació de lladruc.
En Joan, poc sincerament penedit encara, no sabia sofrir aquella riota com una segona expiació de les seves culpes. Però la serventa el retenia, i se l'enduia fortament agafat del puny. Ell vinga tibar, vinga girar-se; provà si la seva escopina arribava a la cara dels mofetes: només aconseguí que la burla es manifestés cada vegada amb més renou. Per fi, es decidí a acabar-ho a patacades. Pegà una estrebada violenta; i, deseixit de l'estreta de la minyona, anava escometre la mainada enemiga, que ja l'esperava en ordre de batalla... La serventa, veient venir el batibull, provà de retenir-lo; però En Joan, fora de seny, la rebaté d'una guitza (no és bonic de dir-ho, però guitza se'n diu) i després una altra i per fi una altra fins a tres.
Ja és ben segur que primer es cansarà el pecador de fer malifetes, que Nostre senyor de fer justícia. A la primera guitza, el nostre Joan sentí una violentíssima inflor a les orelles, com si les hi bufessin. Si a la segona hagués tingut consciència (bé, si hagués tingut consciència ja no hauria ventat guitzes), doncs, si hagués tingut consciència, hauria reparat que ja no tenia mans i peus de persona, sinó de ruc. A la tercera, ja no era una criatura humana, sinó un ruc amb bast i tot.
I mireu si estava enfurismat. Bé que no s'adonés que la seva veu havia esdevingut un bram: al cap i a la fi, una acció tan de bèstia com una guitza no sol anar acompanyada amb paraules de persona. Però, no comprendre per què era que s'anava formant aquell grup al seu voltant! Quin espectacle, un ruc que ha perdut l'enteniment i amenaça els estels amb els seus unglots terribles i inútils!
Tothom del carrer era allí; era una pinya, un raïm, una magrana de curiosos: cotxers amb les xurriaques, carreters amb tralla, municipals amb el sabre, urbans amb el bastó, venedors de diaris amb la paperassa, emblanquinadors amb la canya, beates amb el rosari, capellans amb el breviari, macips amb el carretó, camàlics amb la corda, dones de plaça amb la ferum, estudiants sense llibre, aprenents amb el paquet, dependents amb la mitja cana, botiguers amb la xerrameca, modistetes amb la capsa, minyones amb el cistell, soldats amb l'enamorament, policies amb l'autoritat...
Quina ira per al nostre Joan ruc, tanta de gent mirant-lo!
Amb prou feines si tres carreters de la Riba, amb tres vares de freixe que feien tremolar l'aire, pogueren desfermar la bèstia folla i dur-la a les quadres d'aquella prudent persona de senyor Feréstec pare.
Que és trista la vida d'un ruc! Aquella parsimònia, aquella monotonia dels pinsos en un menjador tan fosc, tan cloït, que per a tot serveix, fins per a les funcions que menys predisposen a la gana. I tot el sant dia dret, fins per dormir. I una còrpora tan extensa, i no tenir ungles per a gratar. I haver de carregar el pròxim, amb els seus pecats i els seus parents, damunt d'una esquena que es té sobre quatre potes tan primes. I passar just per allí on et manen; i que no t'ho manen amb paraules, perquè et tenen per ruc i es pensen que no les entendries, sinó a vergassades. I quan el genet descavalca, tu espera'l hores i hores, que ell poc pensa en tu tant si plou com si fa sol. I sempre allò de veure't l'ombra d'aquelles orelles tan llargues, tan peludes, tan mòbils, tan desacreditades. I sempre pensant, sempre rumiant amb el cap a terra... i amb tanta feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer. Que es trista la vida d'un ruc, ben mirat!
El nostre Joan ruc, quan al cap de dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga, pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més de compte".
Però passaren les dotze hores, i En Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc per a cavalcar! A la primeria, En Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar de cap manera. La vara de freixe hi posà remei.
El pobre pare i la trista mare deixaven fer, i pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés d'aquell fill.
S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i el cinquè. En Joan ja començava a desesperançar de tornar a ésser mai més persona. I com que cada dia s'entossudia més, les vergassades plovien amb més delit i la càrrega es multiplicava. Ja no li feia il·lusió ni un bast nou que li havien comprat. Rumiava revenges contra els que així abusaven de la seva condició de ruc. Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa; aquesta intenció tan poc santa congrià damunt les seves costelles un tal diluvi de cops, que el pobre ruc expersona començà a repensar-s'hi.
I descorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir de déu el perdó d'una culpa, no és pas ni de bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.
Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que En Joan, des d'aleshores. Si, a més dels dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt de les seves anques, en Joan acalava les orelles i tirava com podia.
Fins a un dia, -oh dia memorable en la vida d'En Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany del jardí, el germanet petit va tenir la imprudent idea de fer pessigolles dins les orelles d'En Joan ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, de l'estrebada, caigué dins de l'aigua.
Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'En Joan ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també deixar morir negat un germanet petit...
No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és de posar la boca dins l'aigua tèrbola; però en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.
Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se desespantant, En Joan sentí un trasbals i una transformació en tot el seu cos de ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I encara no havia tingut esma de palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja tornes a ésser persona!"
I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar idea.
I no tinc notícia de cap més cop de geni d'En Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima. Fora d'aquest record, no li restà dels seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom de Feréstec, que devien començar dient-li de motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser pacient, i no respondre a les ofenses del veí més que amb paraules dolces.
D’acord, potser m’ha quedat molt molt llarg, però encara em falta posar alguna cosa d’En Guillot bandoler... No es tractava de llegir Riba? I tot plegat, estic segur que deu ser més breu que tots els poemes seus que han aparegut- així ho desitjo- avui. I si algú ha arribat fins aquí i vol que ara parlem de poesia, per mi no hi ha inconvenient si així podem arribara concloure que la poesia de Riba, més que hermètica és complexa i necessita dedicació.
P. S. Comprendreu que m'avanci une hores al record de Riba, però entenc que si avui resulta feixuc, per extens, llegir tot això, demá encara ho seria més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
