No sé a través de quin mitjà escolto algú –desconec fins a quin punt qualificat- que diu aproximadament (corregiu-me la meva mala memòria) que si traslladéssim els alumnes del nostre país amb els seus pares al sistema educatiu finlandès els seu èxit o fracàs escolar seria aproximadament el mateix, en canvi, aquests mateixos alumnes –els del fracàs- amb pares finlandesos millorarien les seves notes.
No sé si ara toca parlar de fracàs escolar ni si és el moment de reiterar les meves opinions sobre el tema, però ho faré.
Llegeixo i escolto com tothom les estadístiques sobre el tema que es realitzen en àmbits geogràfics generals o més restringits i penso: molt bé? I ara què? El primer què sol ser un senyor que ha dirigit l’enquesta i que més o menys satisfet de mostrar el que tothom sap fa pomposes declaracions (de vegades de pompes fúnebres) que al meu entendre deixen l’estat de la qüestió exactament com estaven: amb les simples xifres. Després vénen els experts diversos: professors en actiu o no (al no, llegeixis sobretot sindicats) de la pública i la privada, de l’ensenyament obligatori o postobligatori, sociòlegs multiús, periodistes especialitzats o no, representants amb càrrec important o no de l’administració, pares associats o no... Em deixo algú? Ah, també, i rarament, alumnes associats o no.
Insisteixo que no diré res de nou si torno a afirmar que en tots els anys que porto en la professió gairebé mai he conegut cap alumnes que fracassés escolarment. Dic gairebé perquè potser hi deu haver algun cas que ara no acabo de recordar i no voldria ser excessivament taxatiu. Em sembla, però, que mai no he conegut cap alumnes de secundària que s’hagi proposat uns objectius acadèmics i després de posar tots els mitjans al seu abast per dur-los a terme no els hagi aconseguit. I no crec que ara sigui el moment de començar a especificar i percentualitzar els impediments o condicionants que s’ha trobat en el seu camí, començant per l’Administració (què malament ho fan!) i acabant pels professors i els pares.
Podria dir alguna cosa, podria intentar donar una mica de llum sobre el tema del fracàs escolar des de la meva pròpia experiència? Podria insinuar algun remei entre els molts possibles? Potser sí, però seria un il·lús si pensés que en un apunt com aquest solucionaria res perquè, en tot cas, jo només sóc un dels ingredients que porten al fracàs i em temo –sóc modest- que no dels més significatius en la majoria dels casos.
Per altra banda, quan penso en els meus propis fracassos, em consolo recordant que mestre Pla, a qui tant admiro i de qui sovint prenc exemple, tampoc no se’n va acabar de sortir en aquesta professió que un dia, per casualitats de la vida, va exercir en millors condicions que les que tenim actualment. Rellegint la seva experiència, em pregunto per què va fracassar, si és que ho va fer, és clar. Tinc alguna idea, però encara no m’atreveixo a concretar-la.
Se li ocorregué (al doctor Borralleras) -i aquesta pensada sempre ha estat per mi un misteri convertir-me en professor d'una nena filla natural de Màrius Aguilar, de dotze o tretze anys d'edat, que pedagògicament parlant acusava una certa fluixesa. I, com que aquell impressionant cul de cafè es convertia en un actiu home d'acció de seguida que es tractava de fer un favor a un amic, Borralleras posà fila l'agulla de seguida. Un dia ens reunírem a l'ateneu, Aguilar, Borralleras i l'infrascrit.
-Aquest xicot -digué Borralleras a Aguilar- podria donar lliçons a la vostra filla.
-Lliçons de què? -contestà Aguilar amb una rialla seca i la displicència d'un capità dels terços de Flandes.
La vostra filla estudia el batxillerat. No sé pas quines assignatures hi ha al començament. Hi du haver matemàtiques, suposo...
-Donar lliçons de matemàtiques al sexe femení em sembla absurd -digué Aguilar, sentenciós-. Les dones coneixen les matemàtiques elementals sense fer cap esforç, intuïtivament.
Aguilar era un home que, immediatament després d'exhalar una frase que ell considerava graciosa o aguda, s'amansia. Si feia oposició i en el seu curs se li manifestava l'agudesa, era gairebé segur que l'oposició cauria. Degué considerar que el que acabava de dir sobre les dones i les matemàtiques era molt important, perquè de la reunió en vaig sortir nomenat professor de la senyoreta, amb un sou de sis duros el mes i el tramvia.
[...]
Vaig pujar al pis. Em sortí a obrir una senyora en bata, petita i grassoneta, perfumada, que exhalava frescor i simpatia.
-Què se li ofereix? -em preguntà.
-Venia a donar una lliçó a una nena que viu en aquest pis.
-Entri. Passi. -Enfilarem un corredor. Entrarem en un salonet-. Segui.
Amb això, entrà una nena pàl·lida i també grassoneta.
-Aquesta és la nena... -digué la senyora de la bata.
-Molt bé. ¿I quina classe de lliçons vostè considerà que jo podria donar a aquesta nena?
-A mi em sembla que vostè podria donar lliçons una mica de tota mena, comprèn? El seu pare vol que sigui batxillera. Lliçons de llatí, matemàtiques història i geografia, religió... Potser de religió és del que coixeja més.
-Ja ho entenc. Li faré observar, però, que una hora passa molt de pressa i que si hem de parlar de tantes coses...
-No s'amoïni... No s'ha pas d'exagerar. Ja li he dit el que fa al cas. De religió és del que està més endarrerida. En aquesta assignatura, caldrà posar-hi una mica d'atenció.
La senyora se n'anà i vaig quedar sol amb la nena. Començarem les lliçons de seguida. Les continuàrem una pila de setmanes. No crec que en cap moment aquella persona s'interessés per res del que jo li vaig dir. Tenia salut, era molt viva, tenia curiositat, li interessaven moltíssimes coses, però de seguida que començàvem la lliçó -fos del que fos- li agafava una indiferència tan acusada, feia uns badalls tan desorbitats, em mirava d'una manera tan estranya, que jo quedava com esbalaït. No n'encertava cap i de vegades em semblà que ho feia exprés. Un dia em vaig revestir de valor i vaig dir a la mamà de la nena:
-Senyora, això no va ni amb rodes. No he aconseguit crear en la seva filla, la mínima curiositat per aquestes matèries. Em sembla que una cosa ha quedat clara: jo no tinc cap disposició per a la pedagogia. De manera que...
-Oh, no digui res... Jo ja sé que la nena és una mica, com li diré?, una mica burreta. Sí, una mica burreta. Crec, però, que anem molt bé... La nena progressa...
-No, no senyora! No progressa gens. I, com que tota la culpa és meva, val més deixar-ho córrer i buscar un altre mestre.
La senyora digué que no. Jo vaig dir que sí. A l'últim ho deixarem córrer definitivament.
Borralleras em digué, més tard, que la qüestió havia estat debatuda llargament per Aguilar i la seva amiga. La senyora subratllà allò de burreta. Aguilar afirmà, en canvi, que era molt intel·ligent. La seva idea fou que tots els fills naturals són molt intel·ligents, afirmació popularista, però d'una temeritat inqüestionable. El cert és que aquelles lliçons no contribuïren pas a augmentar l'afecte que es portaven l'Esperanceta i el cèlebre periodista. Més aviat n'accentuaren el refredament -cosa que em sabé molt de greu. En determinades ocasions, en el curs de la vida, hauria pogut donar lliçons a un o altre i guanyar algun diner. No ho he pogut fer mai perquè sempre que se'm produí l'avinentesa el record del que m'havia succeït amb aquella nena em tornava a la memòria i res no em podia fer superar la convicció que la meva capacitat pedagògica era d'una nul·litat absoluta i definitiva.
Josep Pla: “Màrius Aguilar, periodista”, dins Retrats de passaport.
29.9.09
negra o criminal (4)
Com va quedar dit, l’autora de la setmana passada era la prolífica Agatha Chistie i la novel·la Taken at the flood, Plenamars de la vida en la versió catalana traduïda per Helena Alvarado.
Sense proposar-m’ho especialment, he anat alternant obres d’autors estrangers amb originals catalans; de moment seguiré aquesta pauta. Al mateix temps, he anat proposant literatura més o menys clàssica del gènere, ja arribarà el moment de fer-ho més difícil. Com se’m suggeria en l’anterior lliurament amb molta raó, no seran visibles els possibles comentaris fins passat un dia, de manera que tothom pugui dir la seva sense condicionar ni sentir-se condicionat pel que ha dit un altre. S’admet qualsevol suggeriment.
Va, les línies inicials de la novel·la d’avui:
La roba no li tocava al cos, anava amerat de suor i pel tub de l’intestí alguna cosa se li obria pas amb trepidència cap al trau final. Tot un poema.
Però calia fer-ho i ràpid.
Era el seu primer atracament.
Hauria de fer un esforç per tal que la matèria grisa deixàs d’estar-li plena de pensaments emocionals; Dionís, el seu germà, li ocupava la panoràmica mental. Ell era la causa per la qual Frederic es trobava ara davant d’aquell xalet als afores de Godella...
Entenc que no caldria cap pista, però en deixaré unes quantes. Vaig llegir aquesta novel·la just quan va aparèixer i em va semblar el millor que s’havia escrit fins aquell moment en novel·la negra en llengua catalana: la descripció de personatges i escenaris –sovint marginals-, el ritme i l’adequació del diàleg, l’agilitat de la trama, l’escepticisme del protagonista, la denúncia social que no aspira a canviar res... L’autor va continuar amb unes quantes obres més del gènere, algunes de les quals, amb més o menys fortuna, han estat dutes a la pantalla. Darrerament, la seva obra s’ha centrat en la política i els polítics de casa seva.
Sense proposar-m’ho especialment, he anat alternant obres d’autors estrangers amb originals catalans; de moment seguiré aquesta pauta. Al mateix temps, he anat proposant literatura més o menys clàssica del gènere, ja arribarà el moment de fer-ho més difícil. Com se’m suggeria en l’anterior lliurament amb molta raó, no seran visibles els possibles comentaris fins passat un dia, de manera que tothom pugui dir la seva sense condicionar ni sentir-se condicionat pel que ha dit un altre. S’admet qualsevol suggeriment.
Va, les línies inicials de la novel·la d’avui:
La roba no li tocava al cos, anava amerat de suor i pel tub de l’intestí alguna cosa se li obria pas amb trepidència cap al trau final. Tot un poema.
Però calia fer-ho i ràpid.
Era el seu primer atracament.
Hauria de fer un esforç per tal que la matèria grisa deixàs d’estar-li plena de pensaments emocionals; Dionís, el seu germà, li ocupava la panoràmica mental. Ell era la causa per la qual Frederic es trobava ara davant d’aquell xalet als afores de Godella...
Entenc que no caldria cap pista, però en deixaré unes quantes. Vaig llegir aquesta novel·la just quan va aparèixer i em va semblar el millor que s’havia escrit fins aquell moment en novel·la negra en llengua catalana: la descripció de personatges i escenaris –sovint marginals-, el ritme i l’adequació del diàleg, l’agilitat de la trama, l’escepticisme del protagonista, la denúncia social que no aspira a canviar res... L’autor va continuar amb unes quantes obres més del gènere, algunes de les quals, amb més o menys fortuna, han estat dutes a la pantalla. Darrerament, la seva obra s’ha centrat en la política i els polítics de casa seva.
Uns anys més tard, com havia fet anteriorment, vaig suggerir la lectura d’aquesta novel·la als meus alumnes de nocturn i l’èxit, ja se sap, va ser desigual. D’aquell curs en concret, i just en període de comentari de l’obra, conservo una nota referent a un dels meus alumnes preferits que em va fer molta gràcia, no pel que deia sinó... Vaig pensar: “Ep, no diguis res, no demanis detalls, no sigui cosa que...” Algú sabria acabar la frase?
28.9.09
de retorn a la terra
La lluna ha crescut una mica, però no serà plena fins l’octubre. Llucià ha explicat la batalla entre els selenites i els exèrcits de Faetont, fill d’Hèlios. Les tropes lunars han estat derrotades, Llucià ha estat fet presoner. Continua escrivint en les seves memòries la pau i els tractats. Descriu els habitants de la Lluna:
Ara vull explicar les coses tan estranyes i extraordinàries que vaig tenir ocasió de veure durant la meva estada a la Lluna. En primer lloc hi ha el fet que no neixen de dones sinó de mascles. Els matrimonis es fan entre mascles i ni tan sols coneixen la paraula “dona”. Fins als vint-i-cinc anys fan d’esposa, a partir d’aquesta edat fan de marit. Els embarassos no es desenvolupen al ventre sinó al tou de la cama. Cada vegada que és concebut un embrió, la cama s’engreixa; passat un temps hi fan un tall i en trauen uns cossos sense vida; els exposen al vent amb la boca oberta i els cadàvers recuperen la vida. Tinc la impressió que d’aquí ve el nom grec de ventre de la cama (efectivament, aquesta part de la cama s’anomena en grec gastrocnemía), dels fet que aquests desenvolupen el fetus a la cama com si fos el ventre.
A continuació, però, explicaré una cosa encara més gruixuda: hi ha entre ells una raça d’homes, els anomenats arboris, que naixen de la manera següent: tallen a algú el testicle dret i el planten a terra, del testicle brota un arbre enorme, fet de carn, semblant a un fal·lus. És un arbre amb branques i fulles, i el seu fruit són glans de la llargada d’un colze. Quan els glans són madurs, els recullen, els obren i n’extreuen homes. Les vergonyes, tanmateix, se les posen postisses, els un d’ivori i els més pobres de fusta.
[...]
D’altra banda, no orinen ni defequen, ni tan sols tenen els forats al mateix lloc que nosaltres, per la qual cosa els joves no ofereixen el cul en les relacions sexuals, sinó el plec que fa el genoll al capdamunt del tou de la cama, ja que és aquí on tenen el forat.
Entre aquesta gent, si un és calb i no té un sol pèl, se’l considera atractiu; els peluts, per contra, inspiren repugnància. Pel que fa als estels, pensen el contrari, és a dir, que els més bells són els que tenen cabellera, és a dir, els cometes (recordeu que en grec “cometa” (kométes) vol dir pelut). Això ens ho va comentar un estranger. A més, els creix una mica de barba per damunt del genoll. Als peus no hi tenen ungles sinó una peülla. Més a munt de les natges a tots els creix una gran col semblant a una cua, que sempre està ufanosa i no es fa malbé quan cauen d’esquena.
[...]
Quan a les característiques dels seus ulls, no sé si parlar-ne, per por que algú pugui pensar que menteixo, de tan estranya que en resultaria la descripció. Tot i això, en diré alguna cosa: tenen els ulls desmuntables i tothom se’ls pot treure i els pot tenir guardats fins que necessita veure-hi, llavors se’ls posen i miren. Fins i tot n’hi ha molts que, havent perdut els seus ulls, utilitzen els dels altres per mirar.
Com a orelles tenen fulles de plàtan, excepte els nascuts dels glans: aquests –i només aquests- les tenen de fusta.
He seguit amb atenció les seves paraules. Alguns aspectes de la descripció em desconcerten. Hi ha tant material a comentar i tantes comparacions a fer amb els humans! Sobre els testicles de fusta dels arboris, em ve a la memòria una entrevista amb un famós cirurgia estètic que afirmava que havia implantat unes quantes boletes de fusta als seus pacients més pobres, les quals, a més d’un soroll un pèl desagradable en caminar el pacient, tenien tendència a corcar-se, cosa que aconsellava una altra intervenció; i és que, com tothom sap, el barat sovint resulta car. Em pregunto on deuen parar ara els selenites, què se n’ha fet de la seva civilització, per què no van envair la Terra. Tenen res a veure els americans o els russos amb la seva desaparició.
La lluna ja s’amaga. He de tornar a la màquina si no vull quedar-me aquí eternament, cosa que potser no m’importaria gaire. Treballar de retòric? Tinc l’esperança que al segle XXI encara es conservin els escrits de Llucià. Aquesta setmana, si tinc temps, els buscaré en alguna llibreria de Barcelona.
Ara vull explicar les coses tan estranyes i extraordinàries que vaig tenir ocasió de veure durant la meva estada a la Lluna. En primer lloc hi ha el fet que no neixen de dones sinó de mascles. Els matrimonis es fan entre mascles i ni tan sols coneixen la paraula “dona”. Fins als vint-i-cinc anys fan d’esposa, a partir d’aquesta edat fan de marit. Els embarassos no es desenvolupen al ventre sinó al tou de la cama. Cada vegada que és concebut un embrió, la cama s’engreixa; passat un temps hi fan un tall i en trauen uns cossos sense vida; els exposen al vent amb la boca oberta i els cadàvers recuperen la vida. Tinc la impressió que d’aquí ve el nom grec de ventre de la cama (efectivament, aquesta part de la cama s’anomena en grec gastrocnemía), dels fet que aquests desenvolupen el fetus a la cama com si fos el ventre.
A continuació, però, explicaré una cosa encara més gruixuda: hi ha entre ells una raça d’homes, els anomenats arboris, que naixen de la manera següent: tallen a algú el testicle dret i el planten a terra, del testicle brota un arbre enorme, fet de carn, semblant a un fal·lus. És un arbre amb branques i fulles, i el seu fruit són glans de la llargada d’un colze. Quan els glans són madurs, els recullen, els obren i n’extreuen homes. Les vergonyes, tanmateix, se les posen postisses, els un d’ivori i els més pobres de fusta.
[...]
D’altra banda, no orinen ni defequen, ni tan sols tenen els forats al mateix lloc que nosaltres, per la qual cosa els joves no ofereixen el cul en les relacions sexuals, sinó el plec que fa el genoll al capdamunt del tou de la cama, ja que és aquí on tenen el forat.
Entre aquesta gent, si un és calb i no té un sol pèl, se’l considera atractiu; els peluts, per contra, inspiren repugnància. Pel que fa als estels, pensen el contrari, és a dir, que els més bells són els que tenen cabellera, és a dir, els cometes (recordeu que en grec “cometa” (kométes) vol dir pelut). Això ens ho va comentar un estranger. A més, els creix una mica de barba per damunt del genoll. Als peus no hi tenen ungles sinó una peülla. Més a munt de les natges a tots els creix una gran col semblant a una cua, que sempre està ufanosa i no es fa malbé quan cauen d’esquena.
[...]
Quan a les característiques dels seus ulls, no sé si parlar-ne, per por que algú pugui pensar que menteixo, de tan estranya que en resultaria la descripció. Tot i això, en diré alguna cosa: tenen els ulls desmuntables i tothom se’ls pot treure i els pot tenir guardats fins que necessita veure-hi, llavors se’ls posen i miren. Fins i tot n’hi ha molts que, havent perdut els seus ulls, utilitzen els dels altres per mirar.
Com a orelles tenen fulles de plàtan, excepte els nascuts dels glans: aquests –i només aquests- les tenen de fusta.
He seguit amb atenció les seves paraules. Alguns aspectes de la descripció em desconcerten. Hi ha tant material a comentar i tantes comparacions a fer amb els humans! Sobre els testicles de fusta dels arboris, em ve a la memòria una entrevista amb un famós cirurgia estètic que afirmava que havia implantat unes quantes boletes de fusta als seus pacients més pobres, les quals, a més d’un soroll un pèl desagradable en caminar el pacient, tenien tendència a corcar-se, cosa que aconsellava una altra intervenció; i és que, com tothom sap, el barat sovint resulta car. Em pregunto on deuen parar ara els selenites, què se n’ha fet de la seva civilització, per què no van envair la Terra. Tenen res a veure els americans o els russos amb la seva desaparició.
La lluna ja s’amaga. He de tornar a la màquina si no vull quedar-me aquí eternament, cosa que potser no m’importaria gaire. Treballar de retòric? Tinc l’esperança que al segle XXI encara es conservin els escrits de Llucià. Aquesta setmana, si tinc temps, els buscaré en alguna llibreria de Barcelona.
27.9.09
viatge en el temps en una nit de lluna creixent
Avui he anat seguint intermitentment aquesta lluna creixent que ara envermelleix i està a punt d’amagar-se. Avui, no sé per què, he fet memòria –textos en mà- de la narrativa de ciència-ficció, que fa temps que no llegeixo. El nom del gènere és de 1926 (1929?) i podríem dir que el seu inventor fou Hugo Gernsback, però tots considerem que l’inventor del gènere és H. G. Wells, encara que acordaríem que el més immediat precursor fou Jules Verne... Avui, dia de lluna creixent, agafo no sé com la màquina del temps de Wells i viatjo enrere. En un primer moment van apareixent noms i dates: Mary Shelley, Swift, Cyrano de Bergerac, Kepler... La màquina –com ja sabeu- accelera el seu ritme de forma incontrolada, els noms desapareixen i perdo momentàniament qualsevol consciència del temps i l’espai. Finalment –sóc incapaç de deduir el temps subjectiu que ha transcorregut-, els mecanismes alenteixen el moviment que m’ha portat per l’espiral i finalment s’aturen. L’esfera del calendari no és prou precisa. Em trobo entre els anys 125 i 180 de l’era cristiana. Una habitació petita de la casa d’un advocat –això i altres detalls els sabré més tard- que va néixer a la ciutat siriana de Samòsata a finals del regnat de Trajà o durant els primers anys d’Adrià.
Llucià no em pot veure. Està escrivint. Malgrat que la seva llengua materna fou un altra, fa servir el grec aticista. L’entenc amb escassa dificultat, entre altres coses perquè la seva intenció literària és sobretot la de distreure i no la de complicar. La història li surt fluïda, sense vacil·lacions. Permeteu-me la traducció d’algun fragment del que vaig llegint:
Cap al migdia, quan ja havíem perdut de vista l’illa, es formà sobtadament un tifó, que va fer giravoltar la nau, la va enlairar uns tres-cents estadis i ja no tornà a baixar al mar, perquè el vent, caient sobre les veles i inflant el drap. L’arrossegà per les altures celestes on havia quedat suspesa.
Durant set dies i set nits solcàrem el cel, i el vuitè vam albirar en l’aire una gran extensió de terra semblant a una illa, lluent i de forma esfèrica, que resplendia amb una llum intenssíssima . Ens hi vam aproximar i, després de tirar l’àncora, vam trepitjar terra. Exp0loràrem el territori i descobrírem que estava habitat i conreat. [...] A baix de toit hi havia una altra terra amb ciutats, rius, boscos i muntanyes; vam deduir que era el nostre món.
[...]
Decidírem avançar encara un tros més, però van sortir-nos al pas els que aqií anomenen hipovoltors i ens van capturar. Aquests hipovoltors són homes que munten voltors gegants i utilitzen aquestes aus com si fossin cavalls. Els voltors són molt grans i, per regla general, tenen tres caps. [...] I efectivament, ens van dur a la presència del rei. Aquest, quan ens hagué vist, fixant-se en la nostra roba, digué: “Vosaltres sou grecs, oi, estrangers” [...] Ens va dir que aquella terra era la que nosaltres allà baix coneixíem com la Lluna; ens ordenà que fóssim valents i que no tinguéssim cap por poerquè no ens faltaria de res.
[...]
“I si guanyo la guerra que tinc entaulada amb els habitants del Sol –afegí- viureu al meu costat com els homes més afortunats del món.” Nosaltres li vam preguntar qui eren els enemics i quina era la causa de la confrontació: “Faetont –digué, el rei dels habitants del Sol –perquè el Sol, igual que la Lluna, també és habitat-, ja fa molt de temps que ens fa la guerra. Comença per la raó següent: en certa ocasió vaig decidir reunir els meus súbdits més pobres i enviar-los a colonitzar l’Estel de l’Alba, que està desert i deshabitat. Faetont, però, consumit per l’enveja, va impedir la fundació de la colònia sortint-nos al pas, al capdavant dels seus hipoformigues, quan érem a mig camí.
Continuo llegint (alguns fets em semblen particularment moderns), però deixo la transcripció parcial i algunes valoracions per un altre dia. No sé si finalment em presentaré a Llucià per dir-li que actualment alguns consideren aquesta obra seva un antecedent llunyà de la ciència-ficció, malgrat que no té un dels requisits que la majoria consideren imprescindibles: l’especulació científica. Potser millor que calliu, perquè sense proposar-m’ho la meva interferència podria alterar el futur d’una manera inimaginable i qui sap si nefasta.
En aquest moment descriu els selenites. Sorprenent. I sorprenent que la lluna, fora de la seva cambra, gairebé a l’horitzó, també llueixi en quart creixent.
Llucià no em pot veure. Està escrivint. Malgrat que la seva llengua materna fou un altra, fa servir el grec aticista. L’entenc amb escassa dificultat, entre altres coses perquè la seva intenció literària és sobretot la de distreure i no la de complicar. La història li surt fluïda, sense vacil·lacions. Permeteu-me la traducció d’algun fragment del que vaig llegint:
Cap al migdia, quan ja havíem perdut de vista l’illa, es formà sobtadament un tifó, que va fer giravoltar la nau, la va enlairar uns tres-cents estadis i ja no tornà a baixar al mar, perquè el vent, caient sobre les veles i inflant el drap. L’arrossegà per les altures celestes on havia quedat suspesa.
Durant set dies i set nits solcàrem el cel, i el vuitè vam albirar en l’aire una gran extensió de terra semblant a una illa, lluent i de forma esfèrica, que resplendia amb una llum intenssíssima . Ens hi vam aproximar i, després de tirar l’àncora, vam trepitjar terra. Exp0loràrem el territori i descobrírem que estava habitat i conreat. [...] A baix de toit hi havia una altra terra amb ciutats, rius, boscos i muntanyes; vam deduir que era el nostre món.
[...]
Decidírem avançar encara un tros més, però van sortir-nos al pas els que aqií anomenen hipovoltors i ens van capturar. Aquests hipovoltors són homes que munten voltors gegants i utilitzen aquestes aus com si fossin cavalls. Els voltors són molt grans i, per regla general, tenen tres caps. [...] I efectivament, ens van dur a la presència del rei. Aquest, quan ens hagué vist, fixant-se en la nostra roba, digué: “Vosaltres sou grecs, oi, estrangers” [...] Ens va dir que aquella terra era la que nosaltres allà baix coneixíem com la Lluna; ens ordenà que fóssim valents i que no tinguéssim cap por poerquè no ens faltaria de res.
[...]
“I si guanyo la guerra que tinc entaulada amb els habitants del Sol –afegí- viureu al meu costat com els homes més afortunats del món.” Nosaltres li vam preguntar qui eren els enemics i quina era la causa de la confrontació: “Faetont –digué, el rei dels habitants del Sol –perquè el Sol, igual que la Lluna, també és habitat-, ja fa molt de temps que ens fa la guerra. Comença per la raó següent: en certa ocasió vaig decidir reunir els meus súbdits més pobres i enviar-los a colonitzar l’Estel de l’Alba, que està desert i deshabitat. Faetont, però, consumit per l’enveja, va impedir la fundació de la colònia sortint-nos al pas, al capdavant dels seus hipoformigues, quan érem a mig camí.
Continuo llegint (alguns fets em semblen particularment moderns), però deixo la transcripció parcial i algunes valoracions per un altre dia. No sé si finalment em presentaré a Llucià per dir-li que actualment alguns consideren aquesta obra seva un antecedent llunyà de la ciència-ficció, malgrat que no té un dels requisits que la majoria consideren imprescindibles: l’especulació científica. Potser millor que calliu, perquè sense proposar-m’ho la meva interferència podria alterar el futur d’una manera inimaginable i qui sap si nefasta.
En aquest moment descriu els selenites. Sorprenent. I sorprenent que la lluna, fora de la seva cambra, gairebé a l’horitzó, també llueixi en quart creixent.
25.9.09
la Mercè 2009
Com que ni l’altra ni l’un tenim ganes de fer el dinar i és la Mercè, recorrem a can Farga de la Diagonal.
Amanida de pop amb patates i amanida de pasta amb gambes: excessivament asèptiques.
Broquetes de porc ibèric amb samfaina: bé, molt bé la samfaina.
Pasta seca ( amb crema o cabell d’àngel): excel·lent.
El vi, Selección Peñón d’Ifach, d’Enrique Mendoza, regal de P: bé, però no sé si el més adequat.
Abans de dinar he mirat una bona estona la festa castellera de la plaça de Sant Jaume. Els castells, des del punt de vista arquitectònic, i les seves variacions no em criden especialment l’atenció, en canvi trobo extraordinària la capacitat de sacrifici dels seus membres, la seva interdependència, el ritme de les construccions, en fi, la sensació de tots en un que es traspua.
Tarda ensopida. Acabo mirant Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Un dels catalans anglesos que l’acompanyen i l’informen és Salvador Macip. Em fa gràcia veure’l i escoltar-lo. Molt de ritme.
Baixo a la farmàcia a comprar “Menaven gel 1000”. Se senten les explosions del piromusical. Esclaten els focs efímers d’un color vermell fosc i brillant i envolten l’estàtua de Verdaguer, impassible sota la protecció de la seva capa verdosa.
Reapasso llibres de segona mà ja fullejats però no llegits. En un, completament nou, editat l’any 1949, trobo aquest magnífic ex-libris.
Investigo. Segons Idescat hi ha actualment 12 Rocarols distribuïts entre el Barcelonès i l’Alt Empordà. De Josep Rocarol i Boada només trobo un esment a “La Vanguardia” amb motiu de la mort de la seva esposa. Imagino que la dona devia morir força jove i sembla que no tenien fills. Elucubro si era fill o parent de Josep Rocarol i Faura, escenògraf i pintor, autor d’unes memòries amb pròleg de Xavier Fàbregas. Em pregunto si Santiago Rusiñol pensava en ell en donar nom al personatge del doctor de Gente bien.
Imagino que si jo ara tinc el seu llibre és perquè Josep Rocarol i Boada és mort i els seus hereus es devien vendre –qui vol conservar paper?- la seva biblioteca. Penso que quan algú es vengui o llanci els meus llibres, la història d’aquest llibre s’haurà acabat perquè no imagino que ningú tingui cap interès per fullejar Cançons nadalenques del segle XV, de la col·lecció Els nostres clàssics, Editorial Barcino, a cura de Josep Romeu i Figueras. Tampoc ningú trobaria el meu ex-libris.
Amanida de pop amb patates i amanida de pasta amb gambes: excessivament asèptiques.
Broquetes de porc ibèric amb samfaina: bé, molt bé la samfaina.
Pasta seca ( amb crema o cabell d’àngel): excel·lent.
El vi, Selección Peñón d’Ifach, d’Enrique Mendoza, regal de P: bé, però no sé si el més adequat.
Abans de dinar he mirat una bona estona la festa castellera de la plaça de Sant Jaume. Els castells, des del punt de vista arquitectònic, i les seves variacions no em criden especialment l’atenció, en canvi trobo extraordinària la capacitat de sacrifici dels seus membres, la seva interdependència, el ritme de les construccions, en fi, la sensació de tots en un que es traspua.
Tarda ensopida. Acabo mirant Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Un dels catalans anglesos que l’acompanyen i l’informen és Salvador Macip. Em fa gràcia veure’l i escoltar-lo. Molt de ritme.
Baixo a la farmàcia a comprar “Menaven gel 1000”. Se senten les explosions del piromusical. Esclaten els focs efímers d’un color vermell fosc i brillant i envolten l’estàtua de Verdaguer, impassible sota la protecció de la seva capa verdosa.
Reapasso llibres de segona mà ja fullejats però no llegits. En un, completament nou, editat l’any 1949, trobo aquest magnífic ex-libris.
Investigo. Segons Idescat hi ha actualment 12 Rocarols distribuïts entre el Barcelonès i l’Alt Empordà. De Josep Rocarol i Boada només trobo un esment a “La Vanguardia” amb motiu de la mort de la seva esposa. Imagino que la dona devia morir força jove i sembla que no tenien fills. Elucubro si era fill o parent de Josep Rocarol i Faura, escenògraf i pintor, autor d’unes memòries amb pròleg de Xavier Fàbregas. Em pregunto si Santiago Rusiñol pensava en ell en donar nom al personatge del doctor de Gente bien.
Imagino que si jo ara tinc el seu llibre és perquè Josep Rocarol i Boada és mort i els seus hereus es devien vendre –qui vol conservar paper?- la seva biblioteca. Penso que quan algú es vengui o llanci els meus llibres, la història d’aquest llibre s’haurà acabat perquè no imagino que ningú tingui cap interès per fullejar Cançons nadalenques del segle XV, de la col·lecció Els nostres clàssics, Editorial Barcino, a cura de Josep Romeu i Figueras. Tampoc ningú trobaria el meu ex-libris.
24.9.09
addenda poètica
La Joana, que fa el que pot per distreure’m de la monotonia de casa, aquesta tarda ha tornat del mercat de la Concepció amb aliments diversos i amb una foto feta amb el mòbil d’un poema penjat al voladís del sostre d’una parada –negre sobre blanc d’aproximadament un metre d’alçada- que transcric a continuació perquè la imatge del telèfon és molt deficient .
... Millet
Que esteu a la porta de la garjola.
Serà recordat el vostre cognom
per tota la bona gent de Catalunya.
Sereu sempre exemple present
en tot tipus de “xoriçada”.
A tota la burgesia catalana
que està mirant des de la barana
a veure si algun en poden despullar
per fer-los un gran monument
i que puguin passar l’Eternitat
estant de cos present.
Senyora i filla de Millet
que tantes gerències heu acaparat
prego als senyors d’Hisenda
que es guanyin el jornal.
Algú ha dit:
“Quan la paciència arriba al
límit
deixa de ser una virtut”.
Salut i bon humor.
No m’endinsaré ara en l’anàlisi temàticoformal del poema (el mot “límit” ocupant tot l’antepenúltim vers em sembla significatiu) ni entraré en el seu desenvolupament (el vers final trobo que desvirtua en gran mesura la resta; és clar que, pensant-ho bé, és una conclusió prou significativa d’un cert tarannà català, i així ens va). Finalment, vull dir que només he sigut capaç de llegir el darrer mot del vers inicial, el qual, potser, pot donar un matís interpretatiu a tenir en compte, no ho sé. En fi, que cadascú pensi o digui la seva.
He anat durant molts anys a comprar al mercat de la Concepció, des d’abans de l’intent del cop d’Estat de Tejero, i mai, però mai, havia vist que en una parada algú posés un poema d’aquestes mides al·ludint un fet d’actualitat, ni polític ni social ni econòmic ni esportiu.... Res de res. Una altra cosa és que la gent, venedors i compradors, comentéssim les notícies i polemitzéssim sobre temes petits o grans. Per què ara algú ha decidit que calia manifestar-se públicament i per escrit? En paradigma de què s’ha convertit Millet? Com s'explicarà, dintre d'uns anys, la llegenda de Millet (i la dels altres)? Com diu el poema: finalment s’ha perdut la virtut de la paciència? Encara hi ha un sentiment –o una certesa- de pertànyer a determinada classe social? Serà aquest poema el desencadenant d’una revolta ciutadana? Rodaran caps? S’augmentarà la dotació d’inspectors d’hisenda que actuaran on han d’actuar? En un àmbit més local: continuarà comprant la burgesia catalana en aquesta parada? I tantes altres preguntes.
... Millet
Que esteu a la porta de la garjola.
Serà recordat el vostre cognom
per tota la bona gent de Catalunya.
Sereu sempre exemple present
en tot tipus de “xoriçada”.
A tota la burgesia catalana
que està mirant des de la barana
a veure si algun en poden despullar
per fer-los un gran monument
i que puguin passar l’Eternitat
estant de cos present.
Senyora i filla de Millet
que tantes gerències heu acaparat
prego als senyors d’Hisenda
que es guanyin el jornal.
Algú ha dit:
“Quan la paciència arriba al
límit
deixa de ser una virtut”.
Salut i bon humor.
No m’endinsaré ara en l’anàlisi temàticoformal del poema (el mot “límit” ocupant tot l’antepenúltim vers em sembla significatiu) ni entraré en el seu desenvolupament (el vers final trobo que desvirtua en gran mesura la resta; és clar que, pensant-ho bé, és una conclusió prou significativa d’un cert tarannà català, i així ens va). Finalment, vull dir que només he sigut capaç de llegir el darrer mot del vers inicial, el qual, potser, pot donar un matís interpretatiu a tenir en compte, no ho sé. En fi, que cadascú pensi o digui la seva.
He anat durant molts anys a comprar al mercat de la Concepció, des d’abans de l’intent del cop d’Estat de Tejero, i mai, però mai, havia vist que en una parada algú posés un poema d’aquestes mides al·ludint un fet d’actualitat, ni polític ni social ni econòmic ni esportiu.... Res de res. Una altra cosa és que la gent, venedors i compradors, comentéssim les notícies i polemitzéssim sobre temes petits o grans. Per què ara algú ha decidit que calia manifestar-se públicament i per escrit? En paradigma de què s’ha convertit Millet? Com s'explicarà, dintre d'uns anys, la llegenda de Millet (i la dels altres)? Com diu el poema: finalment s’ha perdut la virtut de la paciència? Encara hi ha un sentiment –o una certesa- de pertànyer a determinada classe social? Serà aquest poema el desencadenant d’una revolta ciutadana? Rodaran caps? S’augmentarà la dotació d’inspectors d’hisenda que actuaran on han d’actuar? En un àmbit més local: continuarà comprant la burgesia catalana en aquesta parada? I tantes altres preguntes.
23.9.09
ni als mils (retalls)
Busca una sola...
Talles de Millet?
Crescit amor nummi, quantum ipsa pecunia crescit
Juvenal
No em sembla que sigui gaire difícil d’entendre tot allò que es relaciona directament amb el cas Millet, ni tan sols que diguin que és l’únic culpable, ni que s’estimuli la gent que pot a seguir col·laborant econòmicament a fons perdut en les institucions del país: què seria d’alguns sense els percentatges que es desvien? No m’escandalitza gens ni mica que ni ara ni més endavant hi hagi cap dimissió relacionada amb el cas. Dubto que Millet vagi a la presó, al menys jo crec que no hi hauria d’anar, fins i tot si no torna els diners que es prova que es va quedar (els altres...); entenc que la finalitat de la presó és apartar de la societat els elements perillosos i aconseguir la seva rehabilitació, la seva reinserció posterior, i en el cas de Millet... En fi, hi ha moltes altres coses que entenc perfectament.
De la carta inculpatòria-exculpatòria de Millet hi ha un detall secundari que em va sorprendre: pagava els artistes perquè actuessin al Palau? Ostres, jo creia que determinats artistes podien tenir la temptació de pagar per promocionar-se. Si no és així no entenc molt material del que es presenta als escenaris del país.
I el que no entenc de cap manera és la indignació i la queixa de responsables d’equipaments culturals davant la insinuació que es paga (i es cobra) en diner negre, sense factures. La societat catalana que conec –molt limitada, certament- es deleix per tenir l’oportunitat de demostrar que no és racista, per aconseguir factures sense IVA i cobraments d’hores extres que no consten enlloc. La meva ignorància del funcionament de l’alta cultura m’aclapara.
Talles de Millet?
Crescit amor nummi, quantum ipsa pecunia crescit
Juvenal
No em sembla que sigui gaire difícil d’entendre tot allò que es relaciona directament amb el cas Millet, ni tan sols que diguin que és l’únic culpable, ni que s’estimuli la gent que pot a seguir col·laborant econòmicament a fons perdut en les institucions del país: què seria d’alguns sense els percentatges que es desvien? No m’escandalitza gens ni mica que ni ara ni més endavant hi hagi cap dimissió relacionada amb el cas. Dubto que Millet vagi a la presó, al menys jo crec que no hi hauria d’anar, fins i tot si no torna els diners que es prova que es va quedar (els altres...); entenc que la finalitat de la presó és apartar de la societat els elements perillosos i aconseguir la seva rehabilitació, la seva reinserció posterior, i en el cas de Millet... En fi, hi ha moltes altres coses que entenc perfectament.
De la carta inculpatòria-exculpatòria de Millet hi ha un detall secundari que em va sorprendre: pagava els artistes perquè actuessin al Palau? Ostres, jo creia que determinats artistes podien tenir la temptació de pagar per promocionar-se. Si no és així no entenc molt material del que es presenta als escenaris del país.
I el que no entenc de cap manera és la indignació i la queixa de responsables d’equipaments culturals davant la insinuació que es paga (i es cobra) en diner negre, sense factures. La societat catalana que conec –molt limitada, certament- es deleix per tenir l’oportunitat de demostrar que no és racista, per aconseguir factures sense IVA i cobraments d’hores extres que no consten enlloc. La meva ignorància del funcionament de l’alta cultura m’aclapara.
22.9.09
negra o criminal (3)
Efectivament, com alguns van dir, començant per les insinuacions del Gatot, la novel·la de la setmana passada era Un cuerpo, o dos, de Gabriel Ferrater & José María de Martín. La van escriure l’any 1951, però no van poder “col·locar-la” en cap editorial perquè, segons diu Laureano Bonet en un article reproduït al final de l’obra: “Siendo rechazada por ambas editoriales (Planeta y Molino) al estimar sus asesores que esta clase de relatos debían transcurrir en un ambiente anglosajón, humedo y neblinoso, y no en tierras hispànicas de secano (tot i que en la Barcelona que descriuen la pluja és omnipresent)...” Finalment, l’editorial Sirmio ( J. Vallcorba , editor) publicà la novel·la l’any 1987. Publicació pòstuma, doncs, en el cas de Ferrater. Gabriel Ferrater és un mite, en el sentit més positiu de la paraula, però possiblement Josep Maria de Martín ens resulta força desconegut; no sé si recordo que aquest artista escrivia –i publicava- poesia amb el pseudònim de Bernat Meix, alguns, no gaires, el reconeixeran. Ja en parlarem en un altre moment.
Bé, em sembla que serà molt fàcil encertar qui va escriure la novel·la –en vaig començar tantes en el tren mentre viatjava cap al sud durant les vacances!- de la qual avui copio els dos paràgrafs inicials Tothom ha llegit algun llibre seu, o n’ha vist una adaptació cinematogràfica o teatral; fins i tot els de qualsevol part del món que odien el gènere negre, de misteri o policíac, coneixen el seu nom (exagero?). Per si de cas, recordaré que va crear dos detectius famosíssims: un detectiu privat, de qui la gent sol pronunciar i escriure malament el nom, i una detectiu circumstancial d’una certa edat. Tots dos, a diferència del que em passava a mi, aconseguien, amb mètodes diferents, esbrinar qui era l’assassí.
Segur que tothom ja ho té clar, però en canvi és possible que no tothom sàpiga el títol de la novel·la que presento. L’he triada perquè em fa gràcia que la seva traductora sigui una reconeguda experta en Víctor Català que, si no m’equivoco, s’ha jubilat fa poc de la tasca docent que darrerament exercia a Eivissa. Crec que aquesta pista és suficient i que a través de Google, si no amb altres mètodes, es pot arribar a la conclusió correcta.
A cada club hi ha el pesat de torn i el Club Coronation no era pas una excepció. El fet que tingués lloc un atac aeri no feia variar gens ni mica aquesta circumstància. El comandant Porter, antic oficial de l’exèrcit de l’Índia, va fer remor amb el diari i s’escurà el coll. Tots els presents van assajar de defugir la seva mirada, però no va servir de res.
[...]
El comandant Porter féu una pausa. Ningú no mostrà cap interès ni l’animà a continuar. Els diaris es van enlairar diligentment fins a cobrir del tot els rostres dels seus lectors, però ni tan sols aquest gest va resultar prou descoratjador per al comandant Porter. Ell sempre tenia un reguitzell de llargues històries per a explicar, la majoria de les quals sobre persones que ningú no coneixia.
Bé, em sembla que serà molt fàcil encertar qui va escriure la novel·la –en vaig començar tantes en el tren mentre viatjava cap al sud durant les vacances!- de la qual avui copio els dos paràgrafs inicials Tothom ha llegit algun llibre seu, o n’ha vist una adaptació cinematogràfica o teatral; fins i tot els de qualsevol part del món que odien el gènere negre, de misteri o policíac, coneixen el seu nom (exagero?). Per si de cas, recordaré que va crear dos detectius famosíssims: un detectiu privat, de qui la gent sol pronunciar i escriure malament el nom, i una detectiu circumstancial d’una certa edat. Tots dos, a diferència del que em passava a mi, aconseguien, amb mètodes diferents, esbrinar qui era l’assassí.
Segur que tothom ja ho té clar, però en canvi és possible que no tothom sàpiga el títol de la novel·la que presento. L’he triada perquè em fa gràcia que la seva traductora sigui una reconeguda experta en Víctor Català que, si no m’equivoco, s’ha jubilat fa poc de la tasca docent que darrerament exercia a Eivissa. Crec que aquesta pista és suficient i que a través de Google, si no amb altres mètodes, es pot arribar a la conclusió correcta.
A cada club hi ha el pesat de torn i el Club Coronation no era pas una excepció. El fet que tingués lloc un atac aeri no feia variar gens ni mica aquesta circumstància. El comandant Porter, antic oficial de l’exèrcit de l’Índia, va fer remor amb el diari i s’escurà el coll. Tots els presents van assajar de defugir la seva mirada, però no va servir de res.
[...]
El comandant Porter féu una pausa. Ningú no mostrà cap interès ni l’animà a continuar. Els diaris es van enlairar diligentment fins a cobrir del tot els rostres dels seus lectors, però ni tan sols aquest gest va resultar prou descoratjador per al comandant Porter. Ell sempre tenia un reguitzell de llargues històries per a explicar, la majoria de les quals sobre persones que ningú no coneixia.
20.9.09
pausa
Trampejo les primeres hores dissimulant l’evidència. A migdia, augmenta el dolor, però encara tinc l’esperança i el desig que sigui un episodi momentani, insignificant. A la tarda em prenc un Nolotil i la Joana m’acompanya al Sant Pau. Les urgències, malgrat que juga el Barça, estan col·lapsades. Parlo amb el metge de la porta, que em desvia, com altres vegades, a la Puigvert. Un metge, més déu que home, em diagnostica el de sempre.
Com deshumanitza el dolor físic! Cap pensament que no sigui el del propi dolor, el del temps del dolor i el d’un possible final del dolor. Potser ni tan sols un pensament, potser només una sensació amb altres sensacions boiroses que s’esvaeixen de seguida. Pastilles –baixa el dolor-, llit –augmenta el dolor-, sofà, bany, pastilles, llit, cuina, pastilles, butaca, llit... Voltes i més voltes buscant una postura ideal que, en el fons, saps que mai no arribarà.
Boira mental que impedeix que res no t’importi més que el propi moment. Absoluta indiferència per saber fins quin punt Millet és un pillet, si ha guanyat el Barça, si plou o fa sol, si és l’hora de menjar o de dormir. Moments de calma amb una abúlia total, únicament amb un pensament guia que procures inútilment foragitar, l’instant en què es reproduirà el dolor -el no-res més absolut- que no t’ha acabat d’abandonar, i quan durarà.
El dijous al matí, en un moment de calma, em vesteixo per anar al metge de família, més home que déu. Parlem, m’explica. Mentre em visita comença a manifestar-se el dolor, intens. Por. Comprensió. M’explica. Torno a casa, llit, sofà, bany, taula, pastilles, dolor, pausa... Esperes del dolor que aprofito per mirar la tele sense gairebé veure-la, per fer, per primera vegada a la vida, sudokus de primer i segon nivell. Cap interès en la meva grafomania privada i internàutica, cap interès en la grafomania dels altres, fracàs total en les intents de lectura. La nit i el dia es diferencien únicament en la intensitat de la llum i dels sorolls.
El divendres a la tarda sembla que estic una mica millor. Continua l’abulia i la por, però m’autoenganyo i no em resisteixo a sortir. Vaig a veure la mare i continuo fins al passeig de Gràcia. Aconsegueixo tornar per anar al llit, on cap de les quatre posicions possibles i les seves variacions aconsegueixen fer-me estar quiet més de dues hores. Sofà...
El dissabte aconsegueixo dormir dues hores i mitja seguides, de les onze a dos quarts de dues. El dolor, tret d’alguna punta, sembla menys intens i de menys durada. Continuo sense ganes de fer res. Fullejo el diari. Quan es fa fosc, baixo tres carrers, un a l’esquerra, tres amunt, un a la dreta. Miro el Barça. El dolor i la por del dolor van i vénen. De sobte tinc ganes d’escriure, però només aconsegueixo teclejar això: una mica d'escriure per escriure i per teràpia. Dintre de mitja hora em toca el Mitamizol. Després, el llit... Potser moltes hores de llit sense pausa.
Com deshumanitza el dolor físic! Cap pensament que no sigui el del propi dolor, el del temps del dolor i el d’un possible final del dolor. Potser ni tan sols un pensament, potser només una sensació amb altres sensacions boiroses que s’esvaeixen de seguida. Pastilles –baixa el dolor-, llit –augmenta el dolor-, sofà, bany, pastilles, llit, cuina, pastilles, butaca, llit... Voltes i més voltes buscant una postura ideal que, en el fons, saps que mai no arribarà.
Boira mental que impedeix que res no t’importi més que el propi moment. Absoluta indiferència per saber fins quin punt Millet és un pillet, si ha guanyat el Barça, si plou o fa sol, si és l’hora de menjar o de dormir. Moments de calma amb una abúlia total, únicament amb un pensament guia que procures inútilment foragitar, l’instant en què es reproduirà el dolor -el no-res més absolut- que no t’ha acabat d’abandonar, i quan durarà.
El dijous al matí, en un moment de calma, em vesteixo per anar al metge de família, més home que déu. Parlem, m’explica. Mentre em visita comença a manifestar-se el dolor, intens. Por. Comprensió. M’explica. Torno a casa, llit, sofà, bany, taula, pastilles, dolor, pausa... Esperes del dolor que aprofito per mirar la tele sense gairebé veure-la, per fer, per primera vegada a la vida, sudokus de primer i segon nivell. Cap interès en la meva grafomania privada i internàutica, cap interès en la grafomania dels altres, fracàs total en les intents de lectura. La nit i el dia es diferencien únicament en la intensitat de la llum i dels sorolls.
El divendres a la tarda sembla que estic una mica millor. Continua l’abulia i la por, però m’autoenganyo i no em resisteixo a sortir. Vaig a veure la mare i continuo fins al passeig de Gràcia. Aconsegueixo tornar per anar al llit, on cap de les quatre posicions possibles i les seves variacions aconsegueixen fer-me estar quiet més de dues hores. Sofà...
El dissabte aconsegueixo dormir dues hores i mitja seguides, de les onze a dos quarts de dues. El dolor, tret d’alguna punta, sembla menys intens i de menys durada. Continuo sense ganes de fer res. Fullejo el diari. Quan es fa fosc, baixo tres carrers, un a l’esquerra, tres amunt, un a la dreta. Miro el Barça. El dolor i la por del dolor van i vénen. De sobte tinc ganes d’escriure, però només aconsegueixo teclejar això: una mica d'escriure per escriure i per teràpia. Dintre de mitja hora em toca el Mitamizol. Després, el llit... Potser moltes hores de llit sense pausa.
16.9.09
anar fent
Llegeixo “¿Qué horizonte señala Arenys?, de Salvador Cardús:
“El independentismo, el nacionalismo que lo fundamenta, no és un movimiento identitario. Es una aspiración de raiz económica, social y política que, ciertamente. tiene perfiles culturales a través de los cuales se expressa. Pero si no quieren equivocarse, no cojan el rabano por las hojas.”
Sempre és perillós descontextualitzar, però qui vulgui pot llegir la resta de l’article aquí. Potser té raó Cardús, potser l’independentisme –el nacionalisme- no sigui actualment més que un perfil –entre molts altres- cultural d’una aspiració econòmica, social i política. Llàstima. Alguns romàntics, no sé si pocs o molts, encara teníem esperances en la identitat cultural, perquè l’economia i la política, tan volubles i enganyoses, són tan prosaiques i tenen tantes dependències exteriors, tants components improvisat... En fi, potser es tracta d’això, d’anar fent i veure-les venir.
“El independentismo, el nacionalismo que lo fundamenta, no és un movimiento identitario. Es una aspiración de raiz económica, social y política que, ciertamente. tiene perfiles culturales a través de los cuales se expressa. Pero si no quieren equivocarse, no cojan el rabano por las hojas.”
Sempre és perillós descontextualitzar, però qui vulgui pot llegir la resta de l’article aquí. Potser té raó Cardús, potser l’independentisme –el nacionalisme- no sigui actualment més que un perfil –entre molts altres- cultural d’una aspiració econòmica, social i política. Llàstima. Alguns romàntics, no sé si pocs o molts, encara teníem esperances en la identitat cultural, perquè l’economia i la política, tan volubles i enganyoses, són tan prosaiques i tenen tantes dependències exteriors, tants components improvisat... En fi, potser es tracta d’això, d’anar fent i veure-les venir.
15.9.09
negra o criminal (2)
Ens proposava la Clidice, un premi modest als encertants (o participants, o lectors o...) d’aquesta distracció-joc que vaig encetar la setmana passada: una trobada a la Barceloneta per fer un vermutet i una visita a la llibreria Negra y Criminal del carrer de la sal. Em sembla fantàstic i secundo la idea; fins i tot estic disposat a pagar la beguda, bourbon inclòs als més puristes. Ja ho anirem veient i potser decidirem data sense esperar que acabi les meves existències de textos, perquè em temo que la cosa es podria allargar indefinidament.
Bé, avui us deixo uns prtimers paràgrafs que no sé si aïlladament bastarien per localitzar els seus dos autors i el títol, així que afegiré unes quantes pistes.
1. Un dels dos autors va traduir Hammett al castellà en la dècada dels 50. L’altre era pintor.
2. Que jo sàpiga, aquesta incursió en el gènere negre, va ser l’única que van fer.
3. El primer escriptor és molt conegut en la literatura catalana i... no escric res més de moment.
4. Van presentar la novel·la al premi Simenon.
5. La novel·la es va publicar per primera vegada més de 10 anys després de la mort del primer escriptor.
Las luces del café Gran Duval iluminaban la acera, brillante por el chaparrón abrileño. A esa hora –una menos cuarto de la madrugada- casi no quedan ya parroquianos en el local. Acodados en la barra, un hombre de impermeable y boina conversaba con el sereno, que dirigía frecuentes miradas temerosas a la cafetera, con la que un complacido camarero sabía producir rugidos amenazadores.
Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados a una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en su palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada del adversario.
Abrióse la puerta y entro un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo un periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez, el guardia pregunta por usted.
(Efectivament, el text del dimarts passat corresponia a El falcó maltès, de Dashiell Hammett, traduït, en aquest cas, per Marga García de Miró
Bé, avui us deixo uns prtimers paràgrafs que no sé si aïlladament bastarien per localitzar els seus dos autors i el títol, així que afegiré unes quantes pistes.
1. Un dels dos autors va traduir Hammett al castellà en la dècada dels 50. L’altre era pintor.
2. Que jo sàpiga, aquesta incursió en el gènere negre, va ser l’única que van fer.
3. El primer escriptor és molt conegut en la literatura catalana i... no escric res més de moment.
4. Van presentar la novel·la al premi Simenon.
5. La novel·la es va publicar per primera vegada més de 10 anys després de la mort del primer escriptor.
Las luces del café Gran Duval iluminaban la acera, brillante por el chaparrón abrileño. A esa hora –una menos cuarto de la madrugada- casi no quedan ya parroquianos en el local. Acodados en la barra, un hombre de impermeable y boina conversaba con el sereno, que dirigía frecuentes miradas temerosas a la cafetera, con la que un complacido camarero sabía producir rugidos amenazadores.
Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados a una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en su palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada del adversario.
Abrióse la puerta y entro un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo un periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez, el guardia pregunta por usted.
(Efectivament, el text del dimarts passat corresponia a El falcó maltès, de Dashiell Hammett, traduït, en aquest cas, per Marga García de Miró
14.9.09
el dia abans
Tants anys començant a classe a principis de tardor o a finals de l’estiu, que ja he perdut el compte. Qualsevol intent de recordar la meva primera vegada és totalment inútil. Només espurnes boiroses de la rutina que sóc incapaç d’ordenar cronològicament: pantalons curts, pantalons llargs, una mestra, un mestre, un professor, una professora, un company una companya, una aula, una altra, una altra..., una olor que s’escapa: de llapis, de goma, de tinta, de terra mullada, de fulles cremades, de pols, de llet en pols, de gasolina. Sorolls: de les campanades de l’església, del taller del ferrer, dels cotxes –també de l’avió llunyà- que passen, del guix a la pissarra... Cares, més que noms, d’alumnes i companys; cels blaus, ennuvolats i invisibles...
Tants anys! Tota la vida a classe. I encara ara, a meitat de setembre, els nervis del dia abans, les hores lentes prèvies al desconegut conegut. Tota la vida en la més estricta linealitat.
Tants anys! Tota la vida a classe. I encara ara, a meitat de setembre, els nervis del dia abans, les hores lentes prèvies al desconegut conegut. Tota la vida en la més estricta linealitat.
13.9.09
11.9.09
un heroi de 1714
Entre els herois de 1714 –tantes derrotes!-, voldria destacar un personatge: Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal (veure biografia aquí), que els dies 13 i 14 d’agost de 1714 comandà les tropes que venceren l’exèrcit borbó a les ordres del comte de Montemar en la batalla de Talamanca. (veure també aquest apunt)
Sembla que l’èxit de la batalla estimulà el marquès per intentar trencar el setge de Barcelona. Però d’això no en sé res. Posteriorment el marquès del Poal es refugià a Cardona i finalment arribà a Viena, on residí fins a la seva mort. Potser molts d’aquests fets s’expliquen en el llibre de recent aparició escrit per Gustau Erill i Francesc Serra que es titula La darrera victòria de l’exèrcit català: la batalla de Talamanca (1714), publicat per Farell Editors.
Crec que ara hi ha alguna iniciativa per convertir el lloc de la batallà en un parc històric com aquells que, sobretot, estem acostumats a veure en les pel·lícules americanes en què un guia-hsitoriador explica al públic els fets històrics mentre passejgen territori on es produiren. Em sembla bé la idea, m’agrada. Evidentment, un dels edificis a visitar hauria de ser el castell de Talamanca, des d’on el marquè dirigí les seves tropes. El castell fou destruït gairebé immediatament després de la desfeta dels partidarius dels Àustria, però amb les seves restres es reconstruí una nova edificació que tingué diversos propietaris fins anar a parar a la família Yoldi, que ara se’l ven: 2.100 m2 d’edificacions més 2 hectàrees rústiques. Tot per 2.900.000 euros. ¿S’haurà de firmar alguna mena d’acords amb els nous propietaris per poder entrar al castell i el seu entorn o s’hauria de fer una campanya popular per tal d’aconseguir que la fortalesa passi directament al poble i sigui gestionada per la institució pertinent.? Jo, aquí i ara, anunció la meva intenció, si es dóna el cas, de contribuir a la compra del castell–en podrien rebaixar el preu- amb un euro. Un euro per català i no només el podrem comprar sinó també rehabilitar.
Per cert, a veure si llocs aparentment seriosos corregeixen el text on diu que el marquès comandava les tropes castellanes (penúltim paràgraf).
Sembla que l’èxit de la batalla estimulà el marquès per intentar trencar el setge de Barcelona. Però d’això no en sé res. Posteriorment el marquès del Poal es refugià a Cardona i finalment arribà a Viena, on residí fins a la seva mort. Potser molts d’aquests fets s’expliquen en el llibre de recent aparició escrit per Gustau Erill i Francesc Serra que es titula La darrera victòria de l’exèrcit català: la batalla de Talamanca (1714), publicat per Farell Editors.
Crec que ara hi ha alguna iniciativa per convertir el lloc de la batallà en un parc històric com aquells que, sobretot, estem acostumats a veure en les pel·lícules americanes en què un guia-hsitoriador explica al públic els fets històrics mentre passejgen territori on es produiren. Em sembla bé la idea, m’agrada. Evidentment, un dels edificis a visitar hauria de ser el castell de Talamanca, des d’on el marquè dirigí les seves tropes. El castell fou destruït gairebé immediatament després de la desfeta dels partidarius dels Àustria, però amb les seves restres es reconstruí una nova edificació que tingué diversos propietaris fins anar a parar a la família Yoldi, que ara se’l ven: 2.100 m2 d’edificacions més 2 hectàrees rústiques. Tot per 2.900.000 euros. ¿S’haurà de firmar alguna mena d’acords amb els nous propietaris per poder entrar al castell i el seu entorn o s’hauria de fer una campanya popular per tal d’aconseguir que la fortalesa passi directament al poble i sigui gestionada per la institució pertinent.? Jo, aquí i ara, anunció la meva intenció, si es dóna el cas, de contribuir a la compra del castell–en podrien rebaixar el preu- amb un euro. Un euro per català i no només el podrem comprar sinó també rehabilitar.
Per cert, a veure si llocs aparentment seriosos corregeixen el text on diu que el marquès comandava les tropes castellanes (penúltim paràgraf).
10.9.09
trobada amb Rat Rata
Pujo, encara mig endormiscat, les escales dels Jardins d’Antoni Puigvert que travessaré per passar del carrer Còrsega al carrer Indústria. Sento una llepada suau al turmell de la cama esquerra. És la Rat Rata que, després de tot un estiu sense veure’ns em dóna la benvinguda al seu territori. La Rat és una rata que rossega amb delectança tots els diaris, que són molts, que arriben al seu musell; això, i el fet que és un animaló viatjat –al menys per la ciutat- la fa posseïdora, al meu entendre, d’unes opinions sustentades en arguments d’una solidesa inqüestionable pel que fa sobretot a Barcelona, però també al país en general i, fins i tot, a la resta del món.
Com que m’he passat un temps fora de la ciutat, i la meva lectura de la premsa ha estat escassa i fragmentària, li demano a la Rat que em posi al dia i la seva opinió sobre algunes notícies que omplen els diaris: la prostitució a la Rambla i entorn, el futur de la Diagonal, la grip A, el referèndum d’Arenys...
La Rat, mentre es menja les restes d’un colom i quatre molles de pa deixades pels seus alimentadors, em mira de cua d’ull amb el que em sembla un escepticisme còsmic–ni tan sols accedeix a posar-se bé per a la foto- i em diu si realment sóc el babau que aparento.
No sé per què, se m’acut preguntar-li la seva opinió sobre la gestió de l’alcalde Hereu:
-No hi ha hagut cap batlle com el senyor Hereu –em respon.
A punt d’argumentar la seva afirmació, s’acosta un gos. Em sembla que es un beagle, que es caga al costat de la barra metàl·lica on fa un moment hi havia na Rata. Al seu amo se li deuen haver acabat les bosses de plàstic. Faig tard a la feina. La Rat es confon entre i sota les fulles arrugades dels plataners. Potser demà continuarem la conversa.
Com que m’he passat un temps fora de la ciutat, i la meva lectura de la premsa ha estat escassa i fragmentària, li demano a la Rat que em posi al dia i la seva opinió sobre algunes notícies que omplen els diaris: la prostitució a la Rambla i entorn, el futur de la Diagonal, la grip A, el referèndum d’Arenys...
La Rat, mentre es menja les restes d’un colom i quatre molles de pa deixades pels seus alimentadors, em mira de cua d’ull amb el que em sembla un escepticisme còsmic–ni tan sols accedeix a posar-se bé per a la foto- i em diu si realment sóc el babau que aparento.
No sé per què, se m’acut preguntar-li la seva opinió sobre la gestió de l’alcalde Hereu:
-No hi ha hagut cap batlle com el senyor Hereu –em respon.
A punt d’argumentar la seva afirmació, s’acosta un gos. Em sembla que es un beagle, que es caga al costat de la barra metàl·lica on fa un moment hi havia na Rata. Al seu amo se li deuen haver acabat les bosses de plàstic. Faig tard a la feina. La Rat es confon entre i sota les fulles arrugades dels plataners. Potser demà continuarem la conversa.
9.9.09
la vida circular
Jugo a llegir Perec. Vaig i vinc com les onades durant l’any: ara subtils, a penes perceptibles, un lleugeríssim moviment ondulant del cap als peus o viceversa mentre fas el mort; ara una onada llarga que et porta a l’arena de la platja; ara les onades d’aparença innocent que se t’enduen mar endins sense que te n’adonis i no saps si podràs tornar; ara, de sobte, han desaparegut, s’han amagat, les busques inútilment; ara et porten fins un corrent d’aigua càlida, o fresca; ara, traïdores, salten, es tornen boges, t’amaguen els esculls i no t’atreveixes a tocar-les, t’espanten, t’aclaparen. Torna la calma que t’endormisca. Torna el moviment cíclic irregular i les pauses; les pauses i els moviments inesperats.
Jugo a llegir al meu ritme, el mateix ritme irregular, espiral, circular, previsible i canviant de les onades, La Vie mode d’emploi, de Georges Perec. De tant en tant, en la pausa, m’entretinc amb altres Perecs, com el d’aquest palíndrom que, com les onades, va i ve amb cadència inexplicable:
Trace l'inégal palindrome. Neige. Bagatelle, dira Hercule. Le brut repentir, cet écrit né Perec. L'arc lu pèse trop, lis à vice-versa.
Perte. Cerise d'une vérité banale, le Malstrom, Alep, mort édulcoré, crêpe porté de ce désir brisé d'un iota. Livre si aboli, tes sacres ont éreinté, cor cruel, nos albatros. Etre las, autel bâti, miette vice-versa du jeu que fit, nacré, médical, le sélénite relaps, ellipsoïdal.
Ivre il bat, la turbine bat, l'isolé me ravale: le verre si obéi du Pernod -- eh, port su ! -- obsédante sonate teintée d'ivresse.
Ce rêve se mit -- peste ! -- à blaguer. Beh ! L'art sec n'a si peu qu'algèbre s'élabore de l'or évalué. Idiome étiré, hésite, bâtard replié, l'os nu. Si, à la gêne sècrete-- verbe nul à l'instar de cinq occis--, rets amincis, drailles inégales, il, avatar espacé, caresse ce noir Belzebuth, ô il offensé, tire !
L'écho fit (à désert): Salut, sang, robe et été.
Fièvres.
Adam, rauque; il écrit: Abrupt ogre, eh, cercueil, l'avenir tu, effilé, genial à la rue (murmure sud eu ne tire vaseline séparée; l'épeire gelée rode: Hep, mortel ?) lia ta balafre native.
Litige. Regagner (et ne m'...).
Ressac. Il frémit, se sape, na ! Eh, cavale! Timide, il nia ce sursaut.
Hasard repu, tel, le magicien à morte me lit. Un ignare le rapsode, lacs ému, mixa, mêla:
Hep, Oceano Nox, ô, béchamel azur ! Éjaculer ! Topaze !
Le cèdre, malabar faible, Arsinoë le macule, mante ivre, glauque, pis, l'air atone (sic). Art sournois: si, médicinale, l'autre glace (Melba ?) l'un ? N'alertai ni pollen (retêter: gercé, repu, denté...) ni tobacco.
Tu, désir, brio rimé, eh, prolixe nécrophore, tu ferres l'avenir velu, ocre, cromant-né ?
Rage, l'ara. Veuglaire. Sedan, tes elzévirs t'obsèdent. Romain ? Exact. Et Nemrod selle ses Samson !
Et nier téocalli ?
Cave canem (car ce nu trop minois -- rembuscade d'éruptives à babil -- admonesta, fil accru, Têtebleu ! qu'Ariane évitât net.
Attention, ébénier factice, ressorti du réel. Ci-git. Alpaga, gnôme, le héros se lamente, trompé, chocolat: ce laid totem, ord, nil aplati, rituel biscornu; ce sacré bédeau (quel bât ce Jésus!). Palace piégé, Torpédo drue si à fellah tôt ne peut ni le Big à ruer bezef.
L'eugéniste en rut consuma d'art son épi d'éolienne ici rot (eh... rut ?). Toi, d'idem gin, élèvera, élu, bifocal, l'ithos et notre pathos à la hauteur de sec salamalec ?
Élucider. Ion éclaté: Elle ? Tenu. Etna but (item mal famé), degré vide, julep: macédoine d'axiomes, sac semé d'École, véniel, ah, le verbe enivré (ne sucer ni arreter, eh ça jamais !) lu n'abolira le hasard ?
Nu, ottoman à écho, l'art su, oh, tara zéro, belle Deborah, ô, sacre ! Pute, vertubleu, qualité si vertu à la part tarifé (décalitres ?) et nul n'a lu trop s'il séria de ce basilic Iseut.
Il à prié bonzes, Samaritain, Tora, vilains monstres (idolâtre DNA en sus) rêvés, évaporés:
Arbalète (bètes) en noce du Tell ivre-mort, émeri tu: O, trapu à elfe, il lie l'os, il lia jérémiade lucide. Petard! Rate ta reinette, bigleur cruel, non à ce lot ! Si, farcis-toi dito le coeur !
Lied à monstre velu, ange ni bête, sec à pseudo délire: Tsarine (sellée, là), Cid, Arétin, abruti de Ninive, Déjanire. . .
Le Phenix, eve de sables, écarté, ne peut égarer racines radiales en mana: l'Oubli, fétiche en argile.
Foudre.
Prix: Ile de la Gorgone en roc, et, ô, Licorne écartelée,
Sirène, rumb à bannir à ma (Red n'osa) niére de mimosa:
Paysage d'Ourcq ocre sous ive d'écale;
Volcan. Roc: tarot célé du Père.
Livres.
Silène bavard, replié sur sa nullité (nu à je) belge: ipséité banale. L' (eh, ça !) hydromel à ri, psaltérion. Errée Lorelei...
Fi ! Marmelade déviré d'Aladine. D'or, Noël: crèche (l'an ici taverne gelée dès bol...) à santon givré, fi !, culé de l'âne vairon.
Lapalisse élu, gnoses sans orgueil (écru, sale, sec). Saluts: angiome. T'es si crâneur !
. . .
Rue. Narcisse ! Témoignas-tu ! l'ascèse, là, sur ce lieu gros, nasses ongulées...
S'il a pal, noria vénale de Lucifer, vignot nasal (obsédée, le genre vaticinal), eh, Cercle, on rode, nid à la dérive, Dèdale (M. . . !) ramifié ?
Le rôle erre, noir, et la spirale mord, y hache l'élan abêti: Espiègle (béjaune) Till: un as rusé.
Il perdra. Va bene.
Lis, servile repu d'électorat, cornac, Lovelace. De visu, oser ?
Coq cru, ô, Degas, y'a pas, ô mime, de rein à sonder: à marin nabab, murène risée.
Le trace en roc, ilote cornéen.
O, grog, ale d'elixir perdu, ô, feligrane! Eh, cité, fil bu !
ô ! l'anamnèse, lai d'arsenic, arrérage tué, pénétra ce sel-base de Vexin. Eh, pèlerin à (Je: devin inédit) urbanité radicale (elle s'en ira...), stérile, dodu.
Espaces (été biné ? gnaule ?) verts.
Nomade, il rue, ocelot. Idiot-sic rafistolé: canon ! Leur cruel gibet te niera, têtard raté, pédicule d'aimé rejailli.
Soleil lie, fléau, partout ire (Métro, Mer, Ville...) tu déconnes. Été: bètel à brasero. Pavese versus Neandertal ! O, diserts noms ni à Livarot ni à Tir ! Amassez.
N'obéir.
Pali, tu es ici: lis abécédaires, lis portulan: l'un te sert-il ? à ce défi rattrapa l'autre ? Vise-t-il auquel but rêvé tu perças ?
Oh, arobe d'ellébore, Zarathoustra! L'ohcéan à mot (Toundra ? Sahel ?) à ri: Lob à nul si à ma jachère, terrain récusé, nervi, née brève l'haleine véloce de mes casse-moix à (Déni, ô !) décampé.
Lu, je diverge de ma flamme titubante: une telle (étal, ce noir édicule cela mal) ascèse drue tua, ha, l'As.
Oh, taper ! Tontes ! Oh, tillac, ô, fibule à reve l'Énigme (d'idiot tu) rhétoricienne.
Il, Oedipe, Nostradamus nocturne et, si né Guelfe, zébreur à Gibelin tué (pentothal ?), le faiseur d'ode protège.
Ipéca...: lapsus.
Eject à bleu qu'aède berça sec. Un roc si bleu ! Tir. ital.: palindrome tôt dialectal. Oc ? Oh, cep mort et né, mal essoré, hélé. Mon gag aplati gicle. Érudit rossérecit, ça freine, benoit, net.
Ta tentative en air auquel bète, turc, califat se (nom d'Ali-Baba !) sévit, pure de -- d'ac ? -- submersion importune, crac, menace, vacilla, co-étreinte...
Nos masses, elles dorment ? Etc... Axé ni à mort-né des bots. Rivez ! Les Etna de Serial-Guevara l'égarent. N'amorcer coulevrine.
Valser. Refuter.
Oh, porc en exil (Orphée), miroir brisé du toc cabotin et né du Perec: Regret éternel. L'opiniâtre. L'annu- lable.
Mec, Alger tua l'élan ici démission. Ru ostracisé, notarial, si peu qu'Alger, Viet-Nam (élu caméléon !), Israël, Biafra, bal à merde: celez, apôtre Luc à Jéruzalem, ah ce boxon! On à écopé, ha, le maximum
Escale d'os, pare le rang inutile. Métromane ici gamelle, tu perdras. Ah, tu as rusé! Cain! Lied imité la vache (à ne pas estimer) (flic assermenté, rengagé) régit.
Il évita, nerf à la bataille trompé.
Hé, dorée, l'Égérie pelée rape, sénile, sa vérité nue du sérum: rumeur à la laine, gel, if, feutrine, val, lieu-créche, ergot, pur, Bâtir ce lieu qu'Armada serve: if étété, éborgnas-tu l'astre sédatif ?
Oh, célérités ! Nef ! Folie ! Oh, tubez ! Le brio ne cessera, ce cap sera ta valise; l'âge: ni sel-liard (sic) ni master-(sic)-coq, ni cédrats, ni la lune brève. Tercé, sénégalais, un soleil perdra ta bétise héritée (Moi-Dieu, la vérole!)
Déroba le serbe glauque, pis, ancestral, hébreu (Galba et Septime-Sévère). Cesser, vidé et nié. Tetanos. Etna dès boustrophédon répudié. Boiser. Révèle l'avare mélo, s'il t'a béni, brutal tablier vil. Adios. Pilles, pale rétine, le sel, l'acide mercanti. Feu que Judas rêve, civette imitable, tu as alerté, sort à blason, leur croc. Et nier et n'oser. Casse-t-il, ô, baiser vil ? à toi, nu désir brisé, décédé, trope percé, roc lu. Détrompe la. Morts: l'Ame, l'Élan abêti, revenu. Désire ce trépas rêvé: Ci va ! S'il porte, sépulcral, ce repentir, cet écrit ne perturbe le lucre: Haridelle, ta gabegie ne mord ni la plage ni l'écart.
Jugo a llegir al meu ritme, el mateix ritme irregular, espiral, circular, previsible i canviant de les onades, La Vie mode d’emploi, de Georges Perec. De tant en tant, en la pausa, m’entretinc amb altres Perecs, com el d’aquest palíndrom que, com les onades, va i ve amb cadència inexplicable:
Trace l'inégal palindrome. Neige. Bagatelle, dira Hercule. Le brut repentir, cet écrit né Perec. L'arc lu pèse trop, lis à vice-versa.
Perte. Cerise d'une vérité banale, le Malstrom, Alep, mort édulcoré, crêpe porté de ce désir brisé d'un iota. Livre si aboli, tes sacres ont éreinté, cor cruel, nos albatros. Etre las, autel bâti, miette vice-versa du jeu que fit, nacré, médical, le sélénite relaps, ellipsoïdal.
Ivre il bat, la turbine bat, l'isolé me ravale: le verre si obéi du Pernod -- eh, port su ! -- obsédante sonate teintée d'ivresse.
Ce rêve se mit -- peste ! -- à blaguer. Beh ! L'art sec n'a si peu qu'algèbre s'élabore de l'or évalué. Idiome étiré, hésite, bâtard replié, l'os nu. Si, à la gêne sècrete-- verbe nul à l'instar de cinq occis--, rets amincis, drailles inégales, il, avatar espacé, caresse ce noir Belzebuth, ô il offensé, tire !
L'écho fit (à désert): Salut, sang, robe et été.
Fièvres.
Adam, rauque; il écrit: Abrupt ogre, eh, cercueil, l'avenir tu, effilé, genial à la rue (murmure sud eu ne tire vaseline séparée; l'épeire gelée rode: Hep, mortel ?) lia ta balafre native.
Litige. Regagner (et ne m'...).
Ressac. Il frémit, se sape, na ! Eh, cavale! Timide, il nia ce sursaut.
Hasard repu, tel, le magicien à morte me lit. Un ignare le rapsode, lacs ému, mixa, mêla:
Hep, Oceano Nox, ô, béchamel azur ! Éjaculer ! Topaze !
Le cèdre, malabar faible, Arsinoë le macule, mante ivre, glauque, pis, l'air atone (sic). Art sournois: si, médicinale, l'autre glace (Melba ?) l'un ? N'alertai ni pollen (retêter: gercé, repu, denté...) ni tobacco.
Tu, désir, brio rimé, eh, prolixe nécrophore, tu ferres l'avenir velu, ocre, cromant-né ?
Rage, l'ara. Veuglaire. Sedan, tes elzévirs t'obsèdent. Romain ? Exact. Et Nemrod selle ses Samson !
Et nier téocalli ?
Cave canem (car ce nu trop minois -- rembuscade d'éruptives à babil -- admonesta, fil accru, Têtebleu ! qu'Ariane évitât net.
Attention, ébénier factice, ressorti du réel. Ci-git. Alpaga, gnôme, le héros se lamente, trompé, chocolat: ce laid totem, ord, nil aplati, rituel biscornu; ce sacré bédeau (quel bât ce Jésus!). Palace piégé, Torpédo drue si à fellah tôt ne peut ni le Big à ruer bezef.
L'eugéniste en rut consuma d'art son épi d'éolienne ici rot (eh... rut ?). Toi, d'idem gin, élèvera, élu, bifocal, l'ithos et notre pathos à la hauteur de sec salamalec ?
Élucider. Ion éclaté: Elle ? Tenu. Etna but (item mal famé), degré vide, julep: macédoine d'axiomes, sac semé d'École, véniel, ah, le verbe enivré (ne sucer ni arreter, eh ça jamais !) lu n'abolira le hasard ?
Nu, ottoman à écho, l'art su, oh, tara zéro, belle Deborah, ô, sacre ! Pute, vertubleu, qualité si vertu à la part tarifé (décalitres ?) et nul n'a lu trop s'il séria de ce basilic Iseut.
Il à prié bonzes, Samaritain, Tora, vilains monstres (idolâtre DNA en sus) rêvés, évaporés:
Arbalète (bètes) en noce du Tell ivre-mort, émeri tu: O, trapu à elfe, il lie l'os, il lia jérémiade lucide. Petard! Rate ta reinette, bigleur cruel, non à ce lot ! Si, farcis-toi dito le coeur !
Lied à monstre velu, ange ni bête, sec à pseudo délire: Tsarine (sellée, là), Cid, Arétin, abruti de Ninive, Déjanire. . .
Le Phenix, eve de sables, écarté, ne peut égarer racines radiales en mana: l'Oubli, fétiche en argile.
Foudre.
Prix: Ile de la Gorgone en roc, et, ô, Licorne écartelée,
Sirène, rumb à bannir à ma (Red n'osa) niére de mimosa:
Paysage d'Ourcq ocre sous ive d'écale;
Volcan. Roc: tarot célé du Père.
Livres.
Silène bavard, replié sur sa nullité (nu à je) belge: ipséité banale. L' (eh, ça !) hydromel à ri, psaltérion. Errée Lorelei...
Fi ! Marmelade déviré d'Aladine. D'or, Noël: crèche (l'an ici taverne gelée dès bol...) à santon givré, fi !, culé de l'âne vairon.
Lapalisse élu, gnoses sans orgueil (écru, sale, sec). Saluts: angiome. T'es si crâneur !
. . .
Rue. Narcisse ! Témoignas-tu ! l'ascèse, là, sur ce lieu gros, nasses ongulées...
S'il a pal, noria vénale de Lucifer, vignot nasal (obsédée, le genre vaticinal), eh, Cercle, on rode, nid à la dérive, Dèdale (M. . . !) ramifié ?
Le rôle erre, noir, et la spirale mord, y hache l'élan abêti: Espiègle (béjaune) Till: un as rusé.
Il perdra. Va bene.
Lis, servile repu d'électorat, cornac, Lovelace. De visu, oser ?
Coq cru, ô, Degas, y'a pas, ô mime, de rein à sonder: à marin nabab, murène risée.
Le trace en roc, ilote cornéen.
O, grog, ale d'elixir perdu, ô, feligrane! Eh, cité, fil bu !
ô ! l'anamnèse, lai d'arsenic, arrérage tué, pénétra ce sel-base de Vexin. Eh, pèlerin à (Je: devin inédit) urbanité radicale (elle s'en ira...), stérile, dodu.
Espaces (été biné ? gnaule ?) verts.
Nomade, il rue, ocelot. Idiot-sic rafistolé: canon ! Leur cruel gibet te niera, têtard raté, pédicule d'aimé rejailli.
Soleil lie, fléau, partout ire (Métro, Mer, Ville...) tu déconnes. Été: bètel à brasero. Pavese versus Neandertal ! O, diserts noms ni à Livarot ni à Tir ! Amassez.
N'obéir.
Pali, tu es ici: lis abécédaires, lis portulan: l'un te sert-il ? à ce défi rattrapa l'autre ? Vise-t-il auquel but rêvé tu perças ?
Oh, arobe d'ellébore, Zarathoustra! L'ohcéan à mot (Toundra ? Sahel ?) à ri: Lob à nul si à ma jachère, terrain récusé, nervi, née brève l'haleine véloce de mes casse-moix à (Déni, ô !) décampé.
Lu, je diverge de ma flamme titubante: une telle (étal, ce noir édicule cela mal) ascèse drue tua, ha, l'As.
Oh, taper ! Tontes ! Oh, tillac, ô, fibule à reve l'Énigme (d'idiot tu) rhétoricienne.
Il, Oedipe, Nostradamus nocturne et, si né Guelfe, zébreur à Gibelin tué (pentothal ?), le faiseur d'ode protège.
Ipéca...: lapsus.
Eject à bleu qu'aède berça sec. Un roc si bleu ! Tir. ital.: palindrome tôt dialectal. Oc ? Oh, cep mort et né, mal essoré, hélé. Mon gag aplati gicle. Érudit rossérecit, ça freine, benoit, net.
Ta tentative en air auquel bète, turc, califat se (nom d'Ali-Baba !) sévit, pure de -- d'ac ? -- submersion importune, crac, menace, vacilla, co-étreinte...
Nos masses, elles dorment ? Etc... Axé ni à mort-né des bots. Rivez ! Les Etna de Serial-Guevara l'égarent. N'amorcer coulevrine.
Valser. Refuter.
Oh, porc en exil (Orphée), miroir brisé du toc cabotin et né du Perec: Regret éternel. L'opiniâtre. L'annu- lable.
Mec, Alger tua l'élan ici démission. Ru ostracisé, notarial, si peu qu'Alger, Viet-Nam (élu caméléon !), Israël, Biafra, bal à merde: celez, apôtre Luc à Jéruzalem, ah ce boxon! On à écopé, ha, le maximum
Escale d'os, pare le rang inutile. Métromane ici gamelle, tu perdras. Ah, tu as rusé! Cain! Lied imité la vache (à ne pas estimer) (flic assermenté, rengagé) régit.
Il évita, nerf à la bataille trompé.
Hé, dorée, l'Égérie pelée rape, sénile, sa vérité nue du sérum: rumeur à la laine, gel, if, feutrine, val, lieu-créche, ergot, pur, Bâtir ce lieu qu'Armada serve: if étété, éborgnas-tu l'astre sédatif ?
Oh, célérités ! Nef ! Folie ! Oh, tubez ! Le brio ne cessera, ce cap sera ta valise; l'âge: ni sel-liard (sic) ni master-(sic)-coq, ni cédrats, ni la lune brève. Tercé, sénégalais, un soleil perdra ta bétise héritée (Moi-Dieu, la vérole!)
Déroba le serbe glauque, pis, ancestral, hébreu (Galba et Septime-Sévère). Cesser, vidé et nié. Tetanos. Etna dès boustrophédon répudié. Boiser. Révèle l'avare mélo, s'il t'a béni, brutal tablier vil. Adios. Pilles, pale rétine, le sel, l'acide mercanti. Feu que Judas rêve, civette imitable, tu as alerté, sort à blason, leur croc. Et nier et n'oser. Casse-t-il, ô, baiser vil ? à toi, nu désir brisé, décédé, trope percé, roc lu. Détrompe la. Morts: l'Ame, l'Élan abêti, revenu. Désire ce trépas rêvé: Ci va ! S'il porte, sépulcral, ce repentir, cet écrit ne perturbe le lucre: Haridelle, ta gabegie ne mord ni la plage ni l'écart.
8.9.09
negra o criminal (1)
Enceto avui l’única secció fixa que, de moment i exceptuant les inanitats que suren al seu ritme aleatori, tindrà una regularitat, tot i que la regularitat, de la qual sóc víctima i botxí involuntari, m’esborrona.
Durant anys, vaig ser un lector compulsiu de novel·les –no tant de relats- negres i policíaques en general i encara ara continuo comprant i llegint alguna cosa, tot i que el meu ritme lector actualment és insignificant en qualsevol gènere literari. I he pensat, per què no recuperar antigues lectures i jugar una mica amb el passat i el present, fins i tot si el joc perilla de convertir-se en onanisme?
Pensat, dit i fet. Se m’ha acudit que tots els dimarts reproduiré el primer paràgraf (una mica més o una mica menys) d’una novel·la policíaca amb la finalitat que els lectors i lectores juguin, si volen, a endevinar els títols.
Finalitat? No em plantejo res més que la pròpia diversió. Durada del joc? Si no se’m crema la casa, sóc constant (tots els dimarts) i la rutina no acaba aclaparant-me... uns deu anys. I els premis si algú participa i encerta la novel·la? Ni idea: potser la pròpia novel·la o una petita mostra del gènere? Caldrà que els guanyadors passin per casa (encara tinc pendents cent títols indeterminats per a la Gemma). S’accepten suggeriments ja que entenc que fer-se amb més lletra impresa no estimula actualment gaire gent. Per altra banda, cal que hi hagi algun premi material?
Anem al gra. Començo amb el principi (sempre primeres ratlles: un paràgraf, una mica més o una mica menys ) del llibre d’un escriptor que es pot considerar un dels iniciadors de la novel·la negra. Americà. Creà un detectiu que ha estat interpretat per diversos actors a la pantalla, en blanc i negre i en color. La descripció de la cara del protagonista. Va, que avui, per ser la primera vegada, és fàcil. Ah, sí, títol i autor, és clar.
Samuel Spade tenia la mandíbula llarga i ossuda, la barba li dibuixava una ferma V, sota una altra V més flexible de la boca. Els narius cap amunt feien una tercera V més petita. Els ulls groc gris eren horitzontals. La V es retrobava quan les grosses celles emergien de dos plecs idèntics sobre el nas aquilí, i el cabell castany clar queia –dels amples polsos- sobre un punt del front. La cara era força agradable, com d’un diable ros. Digué a Effie Perine:
-Què hi ha reina?
No cal dir que el títol de l’apunt és, tret de la conjunció, manllevat (o plagiat).
Durant anys, vaig ser un lector compulsiu de novel·les –no tant de relats- negres i policíaques en general i encara ara continuo comprant i llegint alguna cosa, tot i que el meu ritme lector actualment és insignificant en qualsevol gènere literari. I he pensat, per què no recuperar antigues lectures i jugar una mica amb el passat i el present, fins i tot si el joc perilla de convertir-se en onanisme?
Pensat, dit i fet. Se m’ha acudit que tots els dimarts reproduiré el primer paràgraf (una mica més o una mica menys) d’una novel·la policíaca amb la finalitat que els lectors i lectores juguin, si volen, a endevinar els títols.
Finalitat? No em plantejo res més que la pròpia diversió. Durada del joc? Si no se’m crema la casa, sóc constant (tots els dimarts) i la rutina no acaba aclaparant-me... uns deu anys. I els premis si algú participa i encerta la novel·la? Ni idea: potser la pròpia novel·la o una petita mostra del gènere? Caldrà que els guanyadors passin per casa (encara tinc pendents cent títols indeterminats per a la Gemma). S’accepten suggeriments ja que entenc que fer-se amb més lletra impresa no estimula actualment gaire gent. Per altra banda, cal que hi hagi algun premi material?
Anem al gra. Començo amb el principi (sempre primeres ratlles: un paràgraf, una mica més o una mica menys ) del llibre d’un escriptor que es pot considerar un dels iniciadors de la novel·la negra. Americà. Creà un detectiu que ha estat interpretat per diversos actors a la pantalla, en blanc i negre i en color. La descripció de la cara del protagonista. Va, que avui, per ser la primera vegada, és fàcil. Ah, sí, títol i autor, és clar.
Samuel Spade tenia la mandíbula llarga i ossuda, la barba li dibuixava una ferma V, sota una altra V més flexible de la boca. Els narius cap amunt feien una tercera V més petita. Els ulls groc gris eren horitzontals. La V es retrobava quan les grosses celles emergien de dos plecs idèntics sobre el nas aquilí, i el cabell castany clar queia –dels amples polsos- sobre un punt del front. La cara era força agradable, com d’un diable ros. Digué a Effie Perine:
-Què hi ha reina?
No cal dir que el títol de l’apunt és, tret de la conjunció, manllevat (o plagiat).
7.9.09
oració del setembre fugisser
Al migdia, i una mica més tard, rarament abans, sortim de les ones, contemplem el paisatge i, per no adormir-nos –i, per què no?- mentre el sol ens asseca , juguem a fer versos. Quan ens cansem, molt més tard, anem a dinar.
Ser i comprendre
Entre la terra i l’ona:
Rés del migdia.
Mar adormida,
Amable i fugissera,
Res no et demano
Sol de setembre,
On sigui que tu em trobis,
La llum em portis.
Solitud lassa,
On trobar companyia
La nit i el dia?
Sòl vora el marge:
Omple de saba nova
La ment i l’arbre.
Rere dels versos,
Ambicions i propòsits,
Mites i vida.
Rés del migdia:
Entre la terra i l’ona,
Ser i comprendre.
Ser i comprendre
Entre la terra i l’ona:
Rés del migdia.
Mar adormida,
Amable i fugissera,
Res no et demano
Sol de setembre,
On sigui que tu em trobis,
La llum em portis.
Solitud lassa,
On trobar companyia
La nit i el dia?
Sòl vora el marge:
Omple de saba nova
La ment i l’arbre.
Rere dels versos,
Ambicions i propòsits,
Mites i vida.
Rés del migdia:
Entre la terra i l’ona,
Ser i comprendre.
6.9.09
història (provisional) a la ciutat
L’apunt sobre les pintures prehistòriques i la seva hipotètica provisionalitat em suggereix l’actualitat dels grafits i dels grafitaires o grafiters (el diccionari encara no sanciona el terme), els continuadors del costum de dibuixar o pintar sobre qualsevol paret, porta o similar allò que forma part de la vivència física o mental de l’artista i de la col·lectivitat –o d’una part- a la qual pertany.
Deixant de banda els grafits exclusivament alfabètics, que assimilo a les pixades de gos que tenen per finalitat primordial deixar una marca de reconeixement que només reconeixen ells mateixos i que se solen superposar en un intent inútil e marcar territori, de vegades observo pintures –sovint firmades- que em trasbalsen, m’intriguen, m’interessen, considero més dignes de figurar en un museu o a la paret de casa que molta altre pintura exposada a les galeries o als museus. De vegades, tant com la pròpia pintura, m’interessa el lloc on apareix, l’efecte que aconsegueix a causa de la seva situació, el trencament de la monotonia...
Dos exemples d’aquesta setmana al carrer Mallorca: la cara inquisitiva i trista amb uns ulls que em segueixen en el meu deambular enfeinat o de lleure, i les cares-globus que “pelele” ha deixat en un edifici en procés de rehabilitació.
Deixant de banda els grafits exclusivament alfabètics, que assimilo a les pixades de gos que tenen per finalitat primordial deixar una marca de reconeixement que només reconeixen ells mateixos i que se solen superposar en un intent inútil e marcar territori, de vegades observo pintures –sovint firmades- que em trasbalsen, m’intriguen, m’interessen, considero més dignes de figurar en un museu o a la paret de casa que molta altre pintura exposada a les galeries o als museus. De vegades, tant com la pròpia pintura, m’interessa el lloc on apareix, l’efecte que aconsegueix a causa de la seva situació, el trencament de la monotonia...
Dos exemples d’aquesta setmana al carrer Mallorca: la cara inquisitiva i trista amb uns ulls que em segueixen en el meu deambular enfeinat o de lleure, i les cares-globus que “pelele” ha deixat en un edifici en procés de rehabilitació.
A diferència de les pintures rupestres, que ho faran per causes “naturals”, tant una pintura com l’altra desapareixeran quan els assalariats d’ONO o els de la casa rehabilitada siguin cridats a tapar amb la seva pintura plana la vida que ens han regalat dos artistes. Ho entenc, les ordenances municipals no fan excepcions i els veïns estem tips d’espontanis que no aconsegueixen trobar el seu clos reglamentat per exposar; a més, quina feinada decidir el que cal conservar i el que cal esborrar, el que cal indultar (i quin mal exemple) ; i només ens faltarien més funcionaris... Però...
5.9.09
història (provisional) entre muntanyes
Més velles que les oliveres i que la carta de poblament del Perelló, es conserven en el seu terme 
les pintures rupestres de Cabra Feixet, en un dels meus paratges preferits, en una balma exigua per a la seva protecció dels elements i protegida dels humans per un enreixat.
Patrimoni de la Humanitat des de 1998, com totes les de l’arc mediterrani, aquestes pintures rupestres tinc la sensació que desapareixeran relativament aviat si m’he de guiar pel deteriorament que observo cada vegada que les visito. Del feixet que forma la segona part del nom a penes en queda un vestigi, una línia tènue. Les cabres van agafant altres tonalitats i perden la unitat del dibuix. Potser aquest és el seu destí: que el pas inexorable del temps les esborri i quedi únicament la llegenda d’un temps passat corroborat per les imatges digitals que es conservin. No m’importaria que tallessin la pedra i la conservessin en lloc segur, però potser ja ho han fet i l’original el gaudeix algun vell milionari americà o els seus descendents. Tampoc descartaria, és clar, que en lloc de pintures neolítiques el que es pot veure siguin els traços d’un pintor excursionista modernista que un bon dia decidí deixar volar la imaginació.
Bé, sigui com sigui, us suggereixo una visita a l’indret, i no us atureu només a les pintures, recorreu el corriol fins a la cova de la Mallada, seieu les estones que us vingui bé, respireu, contempleu el paisatge, deixeu-vos emportar per la màgia del lloc, que no us importi perdre-us i perdre la civilització de vista.
Potser abans d’arribar a Cabra Feixet haureu volgut desviar-vos pel trencant de l’esquerra, perfectament senyalitzat, com el de les pintures, per arribar a una de les poblacions fantasmes més misterioses del país: Fullola. Sembla ser que Fullola fou una fortificació i, postser un poble, sense futur. Ramon de Montcada concedí carta de poblament a favor de Pere Nebot el 1208. Per la raó que fos, el poblament no degué reeixir i el mateix Montcada atorga una altra vegada la carta de poblament a Arnau de Figuerola l’any 1216:
Nos Raymundos de Montecanato per nos et omnes nostros damos vobis Arnaldo de Figuerola et populatoribus quos volueritis mittere, Fullolam cum omnibus terminis suis sicut dividit cum Mirabeto et sicut aque versantur a Cardó et sicut est a Pedra Mor usque ad bassam de Cavalls et egreditur in mare et dividit in Camarles et vadit usque ad collum Pereyo sicut dividit cum Tiviça dictam Fullola...
Del que allà hi hagué, en queden uns murs amb els esquelets d’unes voltes per on s’enfila la vegetació i una torre esquerdada: el paratge romàntic per excel·lència. Tampoc es pot fer res per conservar el que queda abans que caigui definitivament? Potser necessitaríem un altre Verdaguer que li dediques un cant.
Espero no equivocar-me de gaire en dir que els dos lloc es troben agafant la carretera que va del Perelló a Rasquera desviant-se a l’esquerra entre el quilòmetre sis i set. Si us decidiu, a Google trobareu informació més precisa.
Entenc que si aneu de bon matí i acabeu l’excursió passat migdia tindreu força gana. Si és així i no porteu menjar, us suggereixo dos llocs en la mateixa carretera: Carpe Diem, un restaurant del qual ja he parlat en una altra ocasió, o el Mas d’en Curto. Tots dos agafant els camins corresponents a la meteixa carretera (una mica més amunt i una mica més avall), però a mà dreta. Si us voleu allargar a Rasquera, crec que us convindrà el restaurant de la Seu (truqueu abans), i ja posats, compreu pastissets –jo prefereixo els petits- i els excel·lents formatges, brossat i altres productes de llet de cabra de la Laura; en el cas dels formatges, si aneu a la tarda, és imprescindible trucar abans (977 409 067 o 648 255 535) per quedar, perquè és possible que la Laura se n’hagi anat a munyir les cabres. Bé, ja em direu.
les pintures rupestres de Cabra Feixet, en un dels meus paratges preferits, en una balma exigua per a la seva protecció dels elements i protegida dels humans per un enreixat.Patrimoni de la Humanitat des de 1998, com totes les de l’arc mediterrani, aquestes pintures rupestres tinc la sensació que desapareixeran relativament aviat si m’he de guiar pel deteriorament que observo cada vegada que les visito. Del feixet que forma la segona part del nom a penes en queda un vestigi, una línia tènue. Les cabres van agafant altres tonalitats i perden la unitat del dibuix. Potser aquest és el seu destí: que el pas inexorable del temps les esborri i quedi únicament la llegenda d’un temps passat corroborat per les imatges digitals que es conservin. No m’importaria que tallessin la pedra i la conservessin en lloc segur, però potser ja ho han fet i l’original el gaudeix algun vell milionari americà o els seus descendents. Tampoc descartaria, és clar, que en lloc de pintures neolítiques el que es pot veure siguin els traços d’un pintor excursionista modernista que un bon dia decidí deixar volar la imaginació.
Bé, sigui com sigui, us suggereixo una visita a l’indret, i no us atureu només a les pintures, recorreu el corriol fins a la cova de la Mallada, seieu les estones que us vingui bé, respireu, contempleu el paisatge, deixeu-vos emportar per la màgia del lloc, que no us importi perdre-us i perdre la civilització de vista.
Potser abans d’arribar a Cabra Feixet haureu volgut desviar-vos pel trencant de l’esquerra, perfectament senyalitzat, com el de les pintures, per arribar a una de les poblacions fantasmes més misterioses del país: Fullola. Sembla ser que Fullola fou una fortificació i, postser un poble, sense futur. Ramon de Montcada concedí carta de poblament a favor de Pere Nebot el 1208. Per la raó que fos, el poblament no degué reeixir i el mateix Montcada atorga una altra vegada la carta de poblament a Arnau de Figuerola l’any 1216:
Nos Raymundos de Montecanato per nos et omnes nostros damos vobis Arnaldo de Figuerola et populatoribus quos volueritis mittere, Fullolam cum omnibus terminis suis sicut dividit cum Mirabeto et sicut aque versantur a Cardó et sicut est a Pedra Mor usque ad bassam de Cavalls et egreditur in mare et dividit in Camarles et vadit usque ad collum Pereyo sicut dividit cum Tiviça dictam Fullola...
Del que allà hi hagué, en queden uns murs amb els esquelets d’unes voltes per on s’enfila la vegetació i una torre esquerdada: el paratge romàntic per excel·lència. Tampoc es pot fer res per conservar el que queda abans que caigui definitivament? Potser necessitaríem un altre Verdaguer que li dediques un cant.
Espero no equivocar-me de gaire en dir que els dos lloc es troben agafant la carretera que va del Perelló a Rasquera desviant-se a l’esquerra entre el quilòmetre sis i set. Si us decidiu, a Google trobareu informació més precisa.
Entenc que si aneu de bon matí i acabeu l’excursió passat migdia tindreu força gana. Si és així i no porteu menjar, us suggereixo dos llocs en la mateixa carretera: Carpe Diem, un restaurant del qual ja he parlat en una altra ocasió, o el Mas d’en Curto. Tots dos agafant els camins corresponents a la meteixa carretera (una mica més amunt i una mica més avall), però a mà dreta. Si us voleu allargar a Rasquera, crec que us convindrà el restaurant de la Seu (truqueu abans), i ja posats, compreu pastissets –jo prefereixo els petits- i els excel·lents formatges, brossat i altres productes de llet de cabra de la Laura; en el cas dels formatges, si aneu a la tarda, és imprescindible trucar abans (977 409 067 o 648 255 535) per quedar, perquè és possible que la Laura se n’hagi anat a munyir les cabres. Bé, ja em direu.
4.9.09
història (provisional) de la vora de la mar
Em va sorprendre i em va fer gràcia una fita situada a la sortida de la urbanització les Oliveres, en el camí-carretera que va de l
’Ampolla a la Cala i al Perelló, que podeu veure a la fotografia. No sé si se n’han col·locat altres d’iguals pel terme. Hi ha algun municipi que no sigui històric? Vaig suposar que la finalitat era donar al poble una respectabilitat, un prestigi i un atractiu basat més en el temps passat –com més remot millor- que en la realitat present; diferenciar-lo, potser, dels altres dos pobles esmentats, que sorgiren posteriorment i s’escindiren del nucli primitiu de l’interior, i que ja tenen, per al visitant, l’atractiu de la mar a tocar les cases i tot el que això comporta. El present, que tots els pobles proporcionen, és tangible, immediat, comptable, fàcil de vendre (si no hi ha crisi); el passat, la història, depèn d’allò que queda de les antigues construccions, de la memòria oral i escrita, de les interpretacions, sovint, de les invencions. El passat –la història- és un producte immaterial o volàtil, la seva venda freqüentment és difícil i per això mateix meritòria.
El Perelló és realment un poble amb història antiga, segurament poc investigada encara, per bé que d’un temps ença es multipliquen les iniciatives privades i institucionals, en aquest aspecte, una mostra és la revista, no sé si d’aparició anual o bianual, Memòria del Perelló.
Un dels primers documents importants, el més consistent dels antics, sobre el poble és la seva carta de poblament, de l’any 1294, concedida pel batlle de Tortosa, Bernard de Llebià als vuitanta-quatre habitants del lloc seguint les instruccions de Jaume II. Comença a així:
Noverint universi presentes et posteri quod nos Bernardus de Libiano, bailus in Dertosa pro illustrissimo domino Iacobo, Dei gratia rege Aragonum, Sicilie, Maiorice, Valentie et comite Barchinone ac procurator eiusdem de mandato speciali dicti domini regis continetur per suam literam nobis iniunctam, donamus et concedimus donatione perpetua sicut in carta domini regis continetur, vobis omnibus octuaginta et quator populatoribus et habitatoribus et succesoribus vestris in perpetuam in popula Fontis del Pereylo...
Després vénen les concrecions d’edificacions, pastures, etc., drets, deures... Al final, els límits territorials: del coll de Balaguer al barranc de Fullola (de nord a sud), de Tivissa fins al mar (d’oest a est).
Queden encara descendents directes d’aquests primers pobladors? Us heu fixat en els títols de Jaume II: rei d’Aragó, Sicília, Mallorca i València, comte de Barcelona? I Catalunya? Quins temps aquells en què no calien referèndums! Devia passar pel poble Ramon Llull en aquelles dates durant algun dels seus múltiples viatges? S’hi va aturar algun joglar per fer més lleugera la fatiga de les construccions? Podem imaginat tot el com vulguem. Algú, fins i tot, pot començar una novel·la: segur que si ha fet els cursets corresponents de creació literària a l’Ateneu la podria convertir en un èxit.
Malgrat la destrucció pel bombardeig de la guerra civil, encara queden al poble o als seus voltants algunes e
dificacions antigues. Si no vaig errat, una de les més apreciades és l’anomenada “torre dels moros”, que sempre s’havia dit que era un lloc de vigilància per advertir de possibles incursions per mar de pirates o similars. Des de la torre hi ha una vista magnífica que permet contemplar, per la part de la costa, des del delta de l’Ebre fins a Tarragona i, en dies claríssims, potser la “mallorquina nau”; a l’interior, les oliveres, els garrofers, les pinedes, les vinyes, els ametllers... En fi, un lloc fantàstic, de llegenda, per deixar volar la imaginació. Des de no fa gaire, però, resulta que se sap que l’origen medieval de la torre i la seva finalitat no eren tals, sinó que el lloc és “simplement” una torre de senyals construïda a meitat del segle XIX, com tantes altres a la península (veure aquí i aquí), i que potser ni tan sols va arribar a funcionar. Em resulta curiós com una construcció tan recent es convertís en una llegenda que només es relaciona amb la realitat en l’aspecte dels senyals. ¿Potser els habitants de l’època, imbuïts de l’esperit romàntic del segle, es van conjurar per negar l’evidència d’una funció prosaica i per explicar als seus descendents un origen i una història més atractiva (gran pel·lícula)? Si va ser així, vam triomfar plenament durant dècades. M’abstindré d’exposar altres hipòtesis més versemblants però no tan boniques.
Ah, la història! Tantes certeses com inexactituds i mistificacions. De tota manera, importa gaire tot això a la majoria de la gent? La torre del Perelló, prescindint del seu origen, continua on la van plantar i continua ser un punt d’atracció històric i de gaudi per a indígenes i forasters; això sí, una mica menys romàntic si no es vol negar l’evidència. Res no és perfecte.
’Ampolla a la Cala i al Perelló, que podeu veure a la fotografia. No sé si se n’han col·locat altres d’iguals pel terme. Hi ha algun municipi que no sigui històric? Vaig suposar que la finalitat era donar al poble una respectabilitat, un prestigi i un atractiu basat més en el temps passat –com més remot millor- que en la realitat present; diferenciar-lo, potser, dels altres dos pobles esmentats, que sorgiren posteriorment i s’escindiren del nucli primitiu de l’interior, i que ja tenen, per al visitant, l’atractiu de la mar a tocar les cases i tot el que això comporta. El present, que tots els pobles proporcionen, és tangible, immediat, comptable, fàcil de vendre (si no hi ha crisi); el passat, la història, depèn d’allò que queda de les antigues construccions, de la memòria oral i escrita, de les interpretacions, sovint, de les invencions. El passat –la història- és un producte immaterial o volàtil, la seva venda freqüentment és difícil i per això mateix meritòria.El Perelló és realment un poble amb història antiga, segurament poc investigada encara, per bé que d’un temps ença es multipliquen les iniciatives privades i institucionals, en aquest aspecte, una mostra és la revista, no sé si d’aparició anual o bianual, Memòria del Perelló.
Un dels primers documents importants, el més consistent dels antics, sobre el poble és la seva carta de poblament, de l’any 1294, concedida pel batlle de Tortosa, Bernard de Llebià als vuitanta-quatre habitants del lloc seguint les instruccions de Jaume II. Comença a així:
Noverint universi presentes et posteri quod nos Bernardus de Libiano, bailus in Dertosa pro illustrissimo domino Iacobo, Dei gratia rege Aragonum, Sicilie, Maiorice, Valentie et comite Barchinone ac procurator eiusdem de mandato speciali dicti domini regis continetur per suam literam nobis iniunctam, donamus et concedimus donatione perpetua sicut in carta domini regis continetur, vobis omnibus octuaginta et quator populatoribus et habitatoribus et succesoribus vestris in perpetuam in popula Fontis del Pereylo...
Després vénen les concrecions d’edificacions, pastures, etc., drets, deures... Al final, els límits territorials: del coll de Balaguer al barranc de Fullola (de nord a sud), de Tivissa fins al mar (d’oest a est).
Queden encara descendents directes d’aquests primers pobladors? Us heu fixat en els títols de Jaume II: rei d’Aragó, Sicília, Mallorca i València, comte de Barcelona? I Catalunya? Quins temps aquells en què no calien referèndums! Devia passar pel poble Ramon Llull en aquelles dates durant algun dels seus múltiples viatges? S’hi va aturar algun joglar per fer més lleugera la fatiga de les construccions? Podem imaginat tot el com vulguem. Algú, fins i tot, pot començar una novel·la: segur que si ha fet els cursets corresponents de creació literària a l’Ateneu la podria convertir en un èxit.
Malgrat la destrucció pel bombardeig de la guerra civil, encara queden al poble o als seus voltants algunes e
dificacions antigues. Si no vaig errat, una de les més apreciades és l’anomenada “torre dels moros”, que sempre s’havia dit que era un lloc de vigilància per advertir de possibles incursions per mar de pirates o similars. Des de la torre hi ha una vista magnífica que permet contemplar, per la part de la costa, des del delta de l’Ebre fins a Tarragona i, en dies claríssims, potser la “mallorquina nau”; a l’interior, les oliveres, els garrofers, les pinedes, les vinyes, els ametllers... En fi, un lloc fantàstic, de llegenda, per deixar volar la imaginació. Des de no fa gaire, però, resulta que se sap que l’origen medieval de la torre i la seva finalitat no eren tals, sinó que el lloc és “simplement” una torre de senyals construïda a meitat del segle XIX, com tantes altres a la península (veure aquí i aquí), i que potser ni tan sols va arribar a funcionar. Em resulta curiós com una construcció tan recent es convertís en una llegenda que només es relaciona amb la realitat en l’aspecte dels senyals. ¿Potser els habitants de l’època, imbuïts de l’esperit romàntic del segle, es van conjurar per negar l’evidència d’una funció prosaica i per explicar als seus descendents un origen i una història més atractiva (gran pel·lícula)? Si va ser així, vam triomfar plenament durant dècades. M’abstindré d’exposar altres hipòtesis més versemblants però no tan boniques.Ah, la història! Tantes certeses com inexactituds i mistificacions. De tota manera, importa gaire tot això a la majoria de la gent? La torre del Perelló, prescindint del seu origen, continua on la van plantar i continua ser un punt d’atracció històric i de gaudi per a indígenes i forasters; això sí, una mica menys romàntic si no es vol negar l’evidència. Res no és perfecte.
3.9.09
clàssics del cinema
Miro (el meu franciscanisme encara dura) algunes escenes d’ El hombre de Alcatraz. Gran pel·lícula, però no de les meves preferides. Burt Lancaster va ser nominat a l’Oscar, encara que el premi de l’any 62 se’l va endur Gregory Peck per Matar a un ruiseñor, que m’agrada més. En fi, dues pel·lícules d’ocells en blanc i negre. La triomfadora d’aquell any va ser, però, Lawrence d’Aràbia, en color i sense ocells. Malgrat tot, en Peter O’Toole es va quedar, com queda dit, sense l’estatueta al millor actor, que, evidentment, tampoc van aconseguir Jack Lemmon per Días de vino y rosas ni Marcello Mastroianni per Divorcio a la italiana.
Avui encara he tingut temps d’entreveure alguna escena d’una altra pel·lícula. Em quedo amb aquesta (no trobo l’original) en què un quartet de corda interpreta, una mica accelerada, aquesta peça.
M’encanta la música clàssica!
Avui encara he tingut temps d’entreveure alguna escena d’una altra pel·lícula. Em quedo amb aquesta (no trobo l’original) en què un quartet de corda interpreta, una mica accelerada, aquesta peça.
M’encanta la música clàssica!
2.9.09
la mar del sud (plenitud, pleniluni, plexiglàs)
Tenia la intenció d’escriure un post llarguíssim sobre persones (inclosos els polítics), animals (inclosos els polítics), plantes (inclosos els polítics) i minerals (inclosos els polítics), alguna cosa definitivament enciclopèdica i total (i totalment desaconsellable en un post), però em sento incapaç de triar i ajuntar el material i, a més, tinc una mandra terrible que potser té a veure amb l’estat d’ànim que manifesta la kika i en la gairebé certesa que el passat ... Uf, ni vull acabar la frase que em portaria a una altra frase i encara moltes més i a donar explicacions als hipotètics i amables lectors, alguns dels quals llegeixo però no comento, i a mi mateix. Res, doncs, de parlar també de les potes –o caixetes- que ara es venen a la depuradora, encara que no he vist que les proposin als restaurants, potser perquè tenen un sabor excessivament fort; ni esmentar que el 
restaurant Perales continua sent el meu preferit (no pel que cuinen, que podríem discutir, sinó pel lloc), malgrat que algun famós, com el de la foto, l’hagi descobert i aviat caldrà encomanar taula amb una setmana d’anticipació; cap esment a les ortigues de mar, que encara no s’han posat de moda per al gran públic, fregides al que ara anomenaríem tempura; i no puc dir res, perquè no l’he tastat, del bufet lliure de marisc a 20 euros que han obert al terme de Deltebre i on, al sortir, et fan obrir la bossa per comprovar que no t’enduus res...
D’aquests temes del mar i del menjar, parlàvem l’altre dia amb en Pere Peix i família arran de la lectura al diari d’unes consideracions que feia un cuiner sobre les peixos salvatges. En Pere Peix (i família) és un confident marí que tots els estius s’entreté a estirar-me els pels de les cames tan bon punt com m’arriba l’aigua d’aquesta mar tan estimada al genoll. Em deia: “Tu creus que la majoria són capaços de distingir un peix salvatge d’un de factoria?” I afegia: “però si no són capaços de distingir un mollet pescat a la Cala d’un altre pescat a Palamós!” Continuava: “A més, peix salvatge, peix salvatge! Et semblo gaire salvatge jo?” Bé, la conversa va ser llarga i diversa, com s’esdevé sempre després d’un any de no veure’ns. Obviaré detalls i intimitats intranscendents i només afegiré que aquesta vegada em va demanar que gravés un vídeo –família inclosa- amb tots els giravolts salvatges que era capaç de fer, que no són gaires. Després em va guiar, sempre entre l’aigua i el cel a visitar un cogombre de mar i una ortiga amiga. “Penja-ho a Youtube”, em va dir. Ho faig, però ja vaig advertir-li que la cosa quedaria poc lluïda. Afegeixo que la tria de la banda sonora és seva.
En fi, que encara no tinc ganes d’escriure ni sé com posar-m’hi. Potser d’aquí uns dies.
restaurant Perales continua sent el meu preferit (no pel que cuinen, que podríem discutir, sinó pel lloc), malgrat que algun famós, com el de la foto, l’hagi descobert i aviat caldrà encomanar taula amb una setmana d’anticipació; cap esment a les ortigues de mar, que encara no s’han posat de moda per al gran públic, fregides al que ara anomenaríem tempura; i no puc dir res, perquè no l’he tastat, del bufet lliure de marisc a 20 euros que han obert al terme de Deltebre i on, al sortir, et fan obrir la bossa per comprovar que no t’enduus res...D’aquests temes del mar i del menjar, parlàvem l’altre dia amb en Pere Peix i família arran de la lectura al diari d’unes consideracions que feia un cuiner sobre les peixos salvatges. En Pere Peix (i família) és un confident marí que tots els estius s’entreté a estirar-me els pels de les cames tan bon punt com m’arriba l’aigua d’aquesta mar tan estimada al genoll. Em deia: “Tu creus que la majoria són capaços de distingir un peix salvatge d’un de factoria?” I afegia: “però si no són capaços de distingir un mollet pescat a la Cala d’un altre pescat a Palamós!” Continuava: “A més, peix salvatge, peix salvatge! Et semblo gaire salvatge jo?” Bé, la conversa va ser llarga i diversa, com s’esdevé sempre després d’un any de no veure’ns. Obviaré detalls i intimitats intranscendents i només afegiré que aquesta vegada em va demanar que gravés un vídeo –família inclosa- amb tots els giravolts salvatges que era capaç de fer, que no són gaires. Després em va guiar, sempre entre l’aigua i el cel a visitar un cogombre de mar i una ortiga amiga. “Penja-ho a Youtube”, em va dir. Ho faig, però ja vaig advertir-li que la cosa quedaria poc lluïda. Afegeixo que la tria de la banda sonora és seva.
En fi, que encara no tinc ganes d’escriure ni sé com posar-m’hi. Potser d’aquí uns dies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
