diumenge, encara pausa

Abans de tornar a casa per fer el dinar, coincideixo al Passeig de Gràcia, just a l'altra banda de la Pedrera, amb un grupet de nois i noies, senyors i senyores, que branden banderes espanyoles i s'aturen al costat de dues furgonetes dels mossos i d'una petita bastida de TV3. Repeteixen consignes i càntics curts que deuen haver cridat durant la manifestació, provoquen els mossos, i un abanderat, més atrevit, copeja la furgoneta amb el pal, com un aficionat a les vaquillas temptaria la bèstia; del vehicle surt una mossa rossa i se li encara amb posat torero -deu ser de Salamanca o de les terres de l'Ebre-, l'aficionat es fa enrere i desafia. No passa res. Em queden vint minuts per arribar a casa. Camino una estona darrere d'una parella de mitjana edat (més espanyols que catalans, només espanyols?), ella porta la bandera a la cintura, ell rebregada al costat, res de capeta lligada al coll. M'agraden el roig i el groc, reduccions de la bandera catalana, i l'escut complex que exemplifica tants segles d'història. Com s'ha escurçat el dia...

Mentrestant, la República, dos dies després de la seva proclamació, a penes dona senyals de vida. Res de manifestacions milionàries omplint els carrers d'alegries indescriptibles. Cap proclama triomfant repetida fins a l'infinit. I ja els primers secessionistes que s'apunten a les eleccions. Per aquelles associacions estranyes de la ment, Santi Vila, que ja s'ofereix per liderar el Partit Demòcrata, se'm materialitza com Manuel Valls, que diu que ell i altres europeus vindran a fer campanya (encara no se saben els detalls)... I tantes altres coses, incloent l'incombustible i cremat Borrell, fantasma del passat, sac de bilis.

Si no fos pel futbol... He sentit dir que Florentino impugnarà el resultat del partit perquè el Girona no és un equip espanyol. El que no m'acabo de creure és que Rajoy, després d'una breu reunió extraordinària amb els seus ministres, hagi decidit destituir el president i l'entrenador del Girona F C. Sí, ja ho sé, tot és possible.

pausa

Les persones -bé, no totes- són irrepetibles i em costa escoltar impassible quan algú diu que a tal o qual poble són d'una o altra manera perquè, entre altres coses, entenc que no és més que una forma que es té per part de qui ho diu de diluir-se en la massa o de justificar la seua singularitat adduint que és compartida. Els catalans són... Molt bé, hi ha trets comuns depenent de territoris, llengües, costums, però cada individu continua tenint una complexitat important que, ja sé, és pot més o menys manipular.

Una vegada més se simplifica la personalitat col·lectiva (ja ha quedat entès que l'individual és pluridimensional) i alguns demanen seny. I jo em pregunto, i per què no rauxa? Alguns demanen reflexió, i per què no passió? Continuo pensant a través de la reflexió i la passió, per què aquesta dèria per la unidimensionalitat? Sí, també en situacions extremes. Perquè aquesta dèria per la dualitat en mirades més comprensives?

Aquesta nit pujava pel passeig de Gràcia, al carrer d'Aragó hi havia un noi i una noia amb banderes espanyoles -després he vist que anaven a la Delegació del Govern- i un noi amb una estelada els ha cridat Viva la República! La noia de la bandera monàrquica li ha fet burles, el noi estelat ha respost i s'ha acostat a increpar la parella. M'ha semblat que de les paraules podien arribar als fets i he arreplegat el republicà i me l'he emportat amb dificultats. M'ha trasbalsat el primitivisme de blanc o negre, de diàleg inexistent, de..., ja s'entén. I potser encara m'ha trasbalsat més que en el lloc hi haguessin tants espectadors i tan pocs actuants. No sé si m'explico.

a por ellos!

No diré que no hagi estat un dia intens i, sobretot en la política catalana, de l'ai al cor i de les esperes encara -més ai!-  no resoltes. He seguit una mica i he vist alguns resums i opinions de la jornada, més les conclusions, encara parcials, que la continuïtat de les intervencions. De tot plegat, i símptoma de com es desenvolupen els fets, el que m'ha cridat més l'atenció ha estat l'anècdota que es pot elevar a categoria protagonitzada per Ferran Mascarell. Resulta que el president del Senat l'ha invitat a parlar en la cambra alta en la seua qualitat de representant del govern de Catalunya -o de Puigdemont- i quan ja el tenien assegut el mateix president li ha demanat que abandonés el Senat. No cal que afegeixi res més a la meua subjectivitat.

Temps (curt) d'enquestes i incerteses

Rebo al fix -queden encara gaires telèfons de sobretaula?- una trucada amb prefix 91. No sé quina empresa enquestadora m'ha triat a l'atzar per saber la meua opinió sobre assumptes polítics relacionats a Catalunya. Com que preguntar no és ofendre, estic disposat a respondre si la cosa és curta. Les preguntes habituals sobre Catalunya i Espanya, sobre properes eleccions, sobre si em sento això o allò, sobre la llengua que empro habitualment. Hi ha dos aspectes que em porten a una petita discussió educada sobre el plantejament de les preguntes. El primer és de tipus genèric, consisteix a voler saber que crec jo sobre hipotètics esdeveniments futurs: que si passarà una cosa o una altra; em veig obligat a confessar que la meua visió de l'esdevenidor és i sempre ha estat nul·la, que potser altres més agosarats o realment visionaris poden conèixer que passarà, però, insisteixo, no és el meu cas, de manera que en aquest tipus de preguntes ja pot anar marcant amb una creu no ho sap, no contesta. L'altre parèntesi en la marxa ràpida de l'enquesta es produeix quan em pregunta que trio entre bandera espanyola, senyera i estelada (no em diu bandera catalana o bandera catalana amb estrella, ni tampoc, tot s'ha e dir, nacional en esmentar l'espanyola); aquí, davant de la confusió de l'enquestadora que confessa no saber ben bé què vol dir senyera ni estelada (quina feina més ingrata segons l'enquestat que et toca), em permeto un petit aclariment socio-filològic sobre el terme senyera, que com és sabut no m'agrada gaire en la seua accepció majoritària i acabo concloent que Catalunya, que jo sàpiga i de moment, només té una bandera.

Per acabar em pregunta quin partit vaig votar en les darreres eleccions. Mira que responem en les enquestes qüestions que de vegades no expliquem a segons quins amics i que ens podrien semblar impertinents si ens les fessin. En la meua política d'embolicar la troca tan com puc en totes les enquestes, estic a punt de dir-li que vaig votar la Falange, però em sap greu haver-la atabalat tant i li esmento un partit més acord amb la dinàmica de les altres respostes. Després penso si realment hagués apuntat la Falange; suposo que sí, la seua feina no és interpretar sinó apuntar. Em penedeixo una mica de no haver estat prou conseqüent amb la meua metodologia de respostes a les enquestes.

eleccions

En el meu cas, allò que l'edat dona saviesa és del tot mentida; ni l'he tinguda de jove ni, molt menys, l'he adquirida ara. Potser la diferència és que ara n'estic segur, cosa que és una evidència que no té cap mèrit intel·lectual. Serveixi aquest petit preàmbul per afegir que, a més, m'he tornat més lent i obsessiu: mentre que suposo que la majoria de la població del país fa mil filigranes i projeccions de futur a partir de les informacions diàries, a mi se'm queda una paraula al cap que em limita la complexitat de tot el que passa i ha de venir. Avui, per exemple, el mot que em circumval·la és eleccions.

Sembla ser que les noves normes que vindran a partir de l'aplicació del 155 es clouran amb unes eleccions lliures (sic) i democràtiques (sic) que ho posaran tot al seu lloc. Entenc el que diuen, però no per què ho diuen. Si el final, de moment, de tot plegat és la formació d'un Parlament en què pràcticament tots els grups que actualment el conformen tindran el mateix nombre de diputats, on es troba la gràcia? Què m'estic perdent? Potser el final no és l'important si no el que passi entremig? Es tracta d'aconseguir un bucle interminable?

Si pensés que val la pena, demanaria que algú m'il·lustrés sobre el tema, però dubto que el meu cervell arribi a comprendre, assimilar i recordar la complexitat argumental que per a altres deu ser bufar i fer ampolles.

Quina paraula s'apoderarà demà de la meua ment limitada? Quin patir! Ah, els anys!

P. S. Les coses noves sempre fan il·lusió. He llegit que ara diuen que potser caldria aplicar el 155 en més territoris. No m'estranyaria, quan es crea un joc nou i s'inventen unes regles -encara ara en procés d'esborrany- com més vegades es practiqui fins a dominar-lo millor, deuen pensar.

estat de setge als insurrectes

De totes les declaracions d'avui a l'entorn del 155 hi ha sobretot una paraula que no em marxa del cap: normalitat. Deia Rajoy que tota la anormalitat que proposa és per aconseguir la normalitat de la anormalitat catalana a través d'unes noves normes. El cinisme argumental inicial i subsegüent és de tals proporcions que mirar de raonar la impossibilitat que la anormalitat es converteixi en normalitat és absolutament innecessari. La regressió, la involució del país en tots els aspectes pot ser espectacular.

la independència secreta

Desenganyem-nos, tal com estan les coses jo només hi veig una sortida: declarar la independència en secret al més aviat possible, de manera que només els catalans sapiguem que som independents. Que el govern espanyol intervé els mitjans de comunicació i els omple de continguts escombraria...? Assumpte menor, nosaltres, en secret, sabem que som independents i quan ens creuem pel carrer ens fem una mirada ràpida i un somriure còmplice. Que els mossos, sota el comandament d'un general de la guàrdia civil, comencen a atonyinar quan veu que hi ha més de quatre persones parlant...? No passa res, els cops enforteixen el nostre secret, i riuen els mossos i riem, si podem, nosaltres. Que l'ensenyament per fi s'ha convertit en un sistema d'adoctrinament sense escletxes...? Riallades a penes contingudes, els nens també participen del secret...

Ben pensat, però, els secrets deixen de ser-ho si els comparteix gaire gent. En això dels secrets, dos ja són una multitud, de manera que potser el millor és que només un conegui el secret. Potser el president hauria de fer-se obrir el Parlament només per a ell i en sessió tancada i solemne proclamar la independència de Catalunya. A partir d'aquell moment, el president, cada vegada que veiés les porqueries dels mitjans de comunicació -no més execrables, tot s'ha de dir, que les d'altres mitjans peninsulars-, els cops dels mossos, l'ensenyament malmès, la sanitat a mínims, etc., mouria el cap reflexivament i pensaria: Ai, si sabessin que ja som lliures i sobirans...! Dues, tres, quatre... vint generacions després, amb el secret ja desvetllat, els llibres d'història dedicarien pàgines d'admiració al president que va fer possible la independència de Catalunya.

P.S.: Potser vint generacions és exagerar. Qui sap si dintre de vint generacions quedarà algú en el planeta? És dubtós.

pluja

Sento ploure


Escric això i em sembla que ja he fet un vers, potser un poema de rimes consonats de gran profunditat. Ara mateix -demà serà una altra cosa, potser ridícula, que ja sabeu com va la nit i el dia, i el moment- no se m'acut que pugui afegir més paraules per expressar, per condensar,  per suggerir, sentiment i sensació, i fins i tot realitat.

intoxicacions i altres patologies lleus, o no

Actualment és difícil trobar a la premsa escrita i digital notícies -no parlo d'articles d'opinió- en sentit estricte, absolutament objectives, és a dir: qui, què, quan per què... i prou. Fins i tot en aquelles més asèptiques, la tria i la magnificació de determinats aspectes en detriment d'altres condiciona la visió dels fets en lectors que no poden o no volen contrastar la informació. Les coses són així i potser sempre han estat igual em major o menor mesura, no s'hi pot fer res, és el que hi ha. Ara bé, els tons ditiràmbics o hiperbòlics i les tries relacionades amb el procés -o el nom que tingui ara- de Catalunya, que realcen o amaguen són espectaculars, tant en la premsa escrita aquí com, amb molta més intensitat segons em sembla, en els diaris madrilenys, i continuo parlant de notícies, no d'opinions. Les circumstàncies són les que són i les pressions (?) intenses.

Arriba un moment, però, que qualsevol lector amb un mínim d'educació, criteri i un fanatisme limitat no hauria d'acceptar determinat llenguatge ni plantejaments anecdòtics i no contrastats com a veritats universals, i no parlem de les mentides flagrants. Creen els mitjans d'informació una fractura que a mi em sembla lleu entre els ciutadans? No en tinc cap dubte.

Com que veig que m'allargo, acabo amb dos exemples del que vull dir. Un diari madrileny -llegeixo la seua versió digital- explica l'empresonament dels Jordis i encapçala el text escrivint: Los cabecillas de Òmnium Cultural i la ANC... Los cabecillas? Quins altres presidents d'entitats diverses han tingut aquest tractament en el mateix diari? Un titular que després s'omple de text en una pàgina sencera: “Jamás les ponen un mapa de España, una palabra que no existe en el colegio”. No, aquesta vegada no és un diari de Madrid, és “La Voz de Galicia” a través del seu enviat especial C. Punzón. En fi, deixem-ho estar.

continuitat

No per anunciat resulta menys impactant i trist l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Com que els mitjans públics i privats en van plens, dels fets i d'opinions, no crec que calgui una valoració més. Aquesta presó incondicional -l'empresonament també, òbviament- em sembla un disbarat, no només des de la meua subjectivitat, sinó des dels fets imputats i des de la valoració dels riscos que suposadament comporta que segueixin lliures. Dos aclariments personals: el primer, repetit qui sap quantes vegades, és la meua dèria de renyir als qui reiteradament parlen de la justícia com a element tangible; la justícia només existeix en la mesura que existeixen els qui l'apliquen, és a dir, els jutges -i jutgesses- (els fiscals, recordem-ho tenen poc a veure amb la justícia); en segon lloc... ja no me'n recordo.

Dit això, diré també que em reconforta continuar escrivint al blog perquè em permet anar a mirar i a vegades llegir els blogs amics que tinc a la dreta del meu i veure com, malgrat tot, la vida continua més enllà dels fets que ni la política ni els polítics poden enterbolir gaire. Una mica d'això i d'allò i del de més enllà... Per cert, diuen que aquesta setmana arribaran les pluges i baixarà la temperatura. La previsió meteorològica m'alegra i em disgusta alhora.

P. S. : A darrera hora m'arriba un whatsapp en que s'exigeix que el Barça no jugui el partit de dimecres. Passa-ho, diu el text. Ja hi tornem a ser.

nivell

Com que continuo a l'espera -i que consti que ahir a mi no em va decebre Puigdemont, era una opció, encara que abocada al no-res- em distrec amb les petites anècdotes diàries. Com que no la coneixeu, no explicaré l'opinió de la meua estanquera sobre les maneres de crear un caos a nivell europeu, i em limitaré a parlar d'un detall que potser heu vist al Congreso aquesta tarda i que he trobat... Campuzano li diu a Rivera -mai recordo si va amb v o amb b- que el seu discurs li ha semblat d'un falangista; en acabar Campuzano, Ribera demana la paraula per dir com l'ha ofès el qualificatiu (o substantiu?), que ell va nàixer al 79. En definitiva, i extrapolant, que no hi ha cristians perquè ja no queda gent que tingui 2000 anys (1900 si volem ser generosos), o kantians o aristotèlics. Encara més sorprenent, la presidenta del Congreso, sovint lloada, després d'escoltar que Campuzano no es desdiu, diu que la paraula falangista no constarà en acta, tot i que la Falange és encara un partit legal, Com el PP, com Ciudadanos. Això darrer ho dic jo, la presidenta, no argumenta.

punt mort

Pugem per Enric Granados després de veure l'excel·lent exposició de la galeria Mayoral. Passa gent -molt poca- amb estelades que deu venir de l'avinguda Companys. Les terrasses dels restaurants i dels bars, plenes com sempre, la festa continua. Calor i color de setembre al mes d'octubre. Surt d'un supermercat un home més prop dels cinquanta que dels quaranta, va capbaix, amb la bossa de plàstic potser amb les darreres urgències del dia; de sobte, alça la testa al cel, el mira només un instant i crida: Puto helicòpter! Gira la vista cap a nosaltres i amb actitud de repte rebla: O no? Li donem la raó. Alleugerit, obre el portal i s'endinsa en una escala silenciosa. Qui sap de què parlarà quan arribi a casa.

Sí, cert, han passat coses importants. Esperarem demà.

les cinc (las cinco) de la tarda (tarde), de moment

Diuen que Puigdemont ha assenyalat les cinc de la tarda com hora límit per a escoltar propostes del govern d'Espanya. Potser m'equivoco, però crec que les cinc a Espanya és l'hora dels toros per antonomàsia (i a Anglaterra del te).

No em sembla gaire viable una negociació que ara es demana des de tants fronts: Què pot oferir Catalunya a una Espanya que ho té tot, fins i tot Catalunya? Per cert, que hi hagi polítics que s'ofereixen com a mitjancers neutrals entre els dos governs és la proposta més estrambòtica i més hilarant que he sentit en els darrers anys en boca de polítics.

I continua la història de la divisió en dues meitats, que de tot plegat és l'argument que més em subleva. És que no havíem quedat en la riquesa de la diversitat. Bé, menteixo una mica i defenso una idea que ningú es creu. Cada dia que passa la uniformitat és més evident, per molt que alguns s'entestin a negar-la i a fer veure que són lliures. Simplement petites parcel·les de llibertat d'opinió i d'acció en el millor dels casos, dintre d'uns paràmetres establerts, res que hagi de preocupar gaire la marxa del món i els que el condueixen sense saber on va, que el futur, insisteixo, és inescrutable.

En fi, que la lectura ens acompanyi demà a les cinc de la tarda, després ja tornarem a la mediocritat de la qual participo i que, compte!, sempre m'ha semblat el motor de la vida

A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde.

El viento se llevó los algodones
a las cinco de la tarde.
Y el óxido sembró cristal y níquel
a las cinco de la tarde.
Ya luchan la paloma y el leopardo
a las cinco de la tarde.
Y un muslo con un asta desolada
a las cinco de la tarde.
Comenzaron los sones de bordón
a las cinco de la tarde.
Las campanas de arsénico y el humo
a las cinco de la tarde.
En las esquinas grupos de silencio
a las cinco de la tarde.
¡Y el toro solo corazón arriba!
a las cinco de la tarde.
Cuando el sudor de nieve fue llegando
a las cinco de la tarde
cuando la plaza se cubrió de yodo
a las cinco de la tarde,
la muerte puso huevos en la herida
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
A las cinco en Punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama
a las cinco de la tarde.
Huesos y flautas suenan en su oído
a las cinco de la tarde.
El toro ya mugía por su frente
a las cinco de la tarde.
El cuarto se irisaba de agonía
a las cinco de la tarde.
A lo lejos ya viene la gangrena
a las cinco de la tarde.
Trompa de lirio por las verdes ingles
a las cinco de la tarde.
Las heridas quemaban como soles
a las cinco de la tarde,
y el gentío rompía las ventanas
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
¡Ay, qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

Final del bucle?

S'ha acabat el bucle? Ja no es tornaran a repetir els mateixos passos dels darrers anys i reinici? Potser sí que si es declara la independència dimarts tot el que vindrà seran novetats. M'ha semblat veure des del govern de Catalunya un interès gran a trobar algú que faci de mitjancer entre el govern d'aquí i el d'allà, però el temps ara és massa ràpid i, per altra banda, dubto, estic segur, que Madrid tingui res a negociar; Rajoy continua assegut esperant veure passar els cadàvers dels seus enemics.

Dels polítics no cal esperar gaires novetats, però, i dels ciutadans? Trauran els diners, per exemple, dels bancs que han canviat de seu per guardar-los a casa o posar-los en bancs locals o de tercers països? Que això no afectaria ningú? Ni idea dels milers de milions que es poden moure i de les repercussions. Beuran els ciutadans Codorniu o Freixenet el proper Nadal o es decantaran pels caves de Nadal? Poca cosa? Uns quants milions. Malament si tornen a començar aquestes històries, o no.

Com que la meua -la dels altres també- capacitat de predir el futur continua sent nul·la, qualsevol avançament que faci -no que imagini- és ficció. Temps apassionants, per a bé o per a mal, i a viure, que són quatre dies, o menys, segons com vagin les coses.

futurible

La veritat, no em crec que dilluns al Parlament s'acabi escoltant això en directe.

extracte del meu diari

Avui m'era difícil prendre una decisió: per la meua condició laboral no podia fer vaga o atur. L'única cosa que públicament podia aturar de la meua rutina diària eren les caminades, i no ho he vist clar ni tampoc m'ha semblat que fos el que s'esperava de mi; de manera que he acabat el dia escoltant una trompeta desafinada davant de la universitat (cantonada Aribau) i sentint per enèsima vegada els Segadors interpretat per un cor de joves dirigits per un senyor de cabells blans i molt bona veu.

Pujant cap a casa, la cassolada, que sobtadament s'ha avançat una hora i era més sorollosa que mai, acompanyada per alguns clàxons, més greus els dels automòbils i aguts els de les motos (com em molesten els clàxons!); a mesura que anava caminant m'he assabentat que el canvi horari d'avui el motivava el discurs del rei.

He escoltat en diferit part del discurs que, una vegada més, no m'ha semblat precisament un parlament de concòrdia; ho entenc. Alguns diaris digitals dels que també publiquen en paper, que són els únics que he llegit fins ara, destaquen determinades frases segons els convé. En fi, és igual. A mi, de molts discursos del rei i d'altres polítics sempre m'ha fet molta gràcia un sintagma nominal (no sé si avui ha dit el imperio de la ley): el interés general. Mai acaben de concretar quin és el interés general, entenc que perquè tothom menys jo el deu conèixer, o potser perquè, com jo, pensen que és impossible donar cos a les abstraccions. A la fi, quin és l'interès general de la gent? Jo diria que una certa felicitat. Molt bé, d'acord, no en parlem més, potser m'equivoco, però ja us ho deia: com concretar les abstraccions que tenen tants matisos com persones les pensen?

A punt d'arribar a casa -encara no han tocat les deu-, em fixo que les dues farmàcies que em queden més prop, estan obertes; abans una obria 24 hores. Just abans d'escriure això llegeixo en un diari: Una farmacéutica catalana, ha decidido oponerse y abrir su negocio, a pesar de la huelga. En'La Tarde de COPE, Ángel Expósito ha hablado con ella. Ha reconocido que “no es fácil tener la puerta abierta de un negocio en Cataluña tal día como hoy. En ningún momento nos hemos planteado cerrar”. Hi ha una fotografia, però no identifico el lloc; no em sembla cap de les meues farmàcies.

ales daurades...?

Em disgusta la concentració davant de la comissaria de Via Laietana (i Calella, i Pineda), trobo que s'adiu poc amb el tarannà dels catalans. Quin és el tarannà dels catalans? En aquest aspecte la meua ignorància és abismal, total, però el món és ple d'experts en el tema.

Resulti el que resulti i sigui quan sigui, les estructures d'estat catalanes diferiran molt poc de les de qualsevol altra democràcia. Esclar que el tarannà català...

Em sap greu no haver sabut que el cor del Liceu sortiria al carrer a interpretar Va pensiero. No explicaré ara la meua relació amb aquest fragment de Nabucco ni amb Verdi al llarg del temps. Tota música, a part dels seus valors intrínsecs -també simbòlics-, té un efecte sentimental -emotiu- amb qui l'escolta que és complicat d'expressar en paraules. Si se'm permet, comparteixo el cor aquí una vegada més.
 

M'ho deixava: TV3 va emetre dissabte a la tarda El Patriota.

en clau literària

Procuro mirar des d'una certa distància el procés de Catalunya, però, com qualsevol lector d'una novel·la, és inevitable que en alguns moments em deixi emportar, més enllà de l'objectivitat per fets, personatges (principals i secundaris), argument, estructura, i totes aquelles altres coses que conformen una obra -inclosa l'opinió dels seus crítics- en què, a més, un actua també de personatge, ni que sigui de forma marginal dintre d'una coreografia amplíssima. D' aquesta realitat-ficció hi ha especialment dos elements que em mantenen interessat en la lectura escrita a tantes mans: allò que destacava el meu admirat Forster: voler saber què passarà a continuació, i el tempo, que és un dels elements clau de tota història literària, però també de la vida mateixa.

M'adono, per fi clarament -gran jugada-, que un els elements bàsics del futur desenvolupament de la història se centrarà en els personatges i escenaris internacionals, però com que encara no sé el seu abast, tot i algunes intuicions la meua actitud davant de les pàgines futures continua expectant; encara que el meu escepticisme és important no desespero que sigui un dels elements que mantingui el meu interès, tant o més que l'escenari domèstic. Per altra banda, i lligat a l'aspecte anterior, el tempo és fonamental; un tempo excessivament llarg pot acabar avorrint i fent desistir els lectors menys convençuts. Ho anirem veient.

Obvio parlar dels detalls de la història, tothom els coneix.

el corralito?

Hi ha qui retrau al govern de Madrid els diners que els costa el desplegament policial a Catalunya, inclòs Piuet, més conegut per Piolín. La veritat, segons ho veig, al final de tota l'operació, si és que mai s'acaba i no li agafen gust, tindran un saldo al seu favor que no sé si veurà la llum pública; entre multes per una cosa i una altra, fer tornar els diners de les malversacions, etc., el capitalet serà de fregar-se les mans. Ei, i als bancs també els va de primera la situació, amb la retenció dels comptes públics i privats, inclosos els dels castellers. Els heu sentit protestar gaire, els bancs? Com dieu?

Per cert, just quan es començava a parlar dels primers comptes intervinguts em va passar una cosa ben curiosa per a mi inèdita des que existeixen els caixers automàtics a Catalunya. Fa anys que periòdicament trec la mateixa quantitat de l'entitat on primer cobrava la nòmina i ara la pensió; es tracta de diners per a les compres habituals i les despeses personals setmanals; el caixer, que encara que sigui una màquina em coneix i ja hem establert una certa connexió, em suggereix directament la xifra i jo l'hi confirmo. Doncs bé, en aquesta ocasió també me la va proposar i quan li vaig dir endavant em va escriure un paperet que deia textualment: L'import supera el seu (ell em continua tractant de vostè) límit de seguretat. De res no va valer que tornés a intentar l'operació, ell, impertèrrit. Vaig aconseguir treure una quantitat menor, certament, però... i si hagués necessitat urgentment els diners...? Després, segons em suggerien, vaig trucar a un 902, des d'on una noia molt amable malgrat la meua indignació, em va donar un 900; i encara al cap de tres dies -això era en un cap de setmana llarg- vaig presentar-me en la meua oficina bancària. Ni telefònicament ni en directe em van convèncer les explicacions, especialment breus i desagradables les del cara a cara del noiet saberut i pedagògicament nul d'un aquests locals nous i impersonals que no tanquen al migdia. En fi, qui sap si el banc, en vista del fàcil que és retenir diners, s'havia posat a actuar pel seu compte, i qui dia passa any empeny.

manifesta't!

Em deia Francesc Puigcarbó ja fa dies: Manifesta't. També en privat em deien: Ja no escrius?. No, no escric, ni públicament ni privadament; però potser sí que és una bona idea que em manifesti en aquestes dates, ni que sigui una automanifestació per recordar, sí és que algun dia repasso el que escric, cosa dubtosa, què pensava o què pensava que pensava a tardor de 2017, just una setmana abans del referèndum que no ens canviarà la vida, però que imagino que canviarà les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya i qui sap si alguna cosa més. Després de tantes setmanes sense practicar, i, no vull mentir, també per voluntat pròpia, les meus manifestacions intueixo que seran inconnexes i desiguals quant a l'extensió, l'aprofundiment en les idees i les mateixes idees; com un esborrany que en algun altre moment es pugui desenvolupar.

En primer lloc, m'he preguntat darrerament quins poden ser els motius pels quals alguns ciutadans desitgen ser políticament independents i d'altres no (deixem de banda els indiferents). Entenc que les raons econòmiques, siguin argumentalment creïbles o no, són el motor principal de les societats o els individus i se sobreposen sempre, sobretot en cas de conflicte, encara que alguns no ho vegin així, a l'amor, que hi ha qui diu que és el sentiment que guia les nostres vides. Tot i entendre que els diners són la base explícita del conflicte, em temo que és l'amor -no parlo de partits polítics ni empreses, esclar- el que majoritàriament fa prendre partit. Ara hauria de definir l'amor -ai, els sentiments!- i les seues variadíssimes manifestacions, poder inclòs, i justificar la meua percepció, però com es pot justificar allò que és propi de la irracionalitat?

Desentrenat en l'escriptura, ja m'he allargat més del compte si vull tenir algun altre lector que no sigui jo mateix i deixo inacabat el tema encetat en el paràgraf anterior: bona excusa per no complicar-me la vida. Passo a les concrecions en un mix-mix no elaborat prèviament.

Tothom sap que el referèndum de l'1 d'octubre és la consulta que té menys garanties de ser presa seriosament. No obstant, és la consulta més seriosa que fins al moment s'ha establert per concretar les relacions  entre Catalunya  i Espanya. Jo ho veig així i crec que també la majoria de catalans i espanyols. Per què? Que cadascú digui la seua, els qui minimitzen i els qui magnifiquen.

Alguns continuen parlant de fractura, dividint la societat, la gent, en dos meitats. Potser aquest maniqueisme és el que m'indigna més de tot plegat. Ahir vaig trobar el meu antic quiosquer que ara té 74 anys i llegeix “ABC” i vota el PP i és catòlic practicant i etc. Conversa llarga i plaent, multidireccional i plena d'anècdotes. Em sembla que li toca el mateix col·legi electoral que a mi.

Deia Cuní, que s'ha retirat a veure-les venir, i cito textualment: Tot comença en la paraula i acaba en la paraula. L'entenc, qui no el coneix? però dissenteixo. Tot comença amb el desig. Després intervé, potser, la paraula.

Una queixa secular habitual en el territori espanyol, Catalunya inclosa, és sobre la de la lentitud de la justícia. Mai la justícia ha estat tan ràpida -ei, a vegades amb Franco també- com aquests darrers dies. Si es vol es pot. Per cert, deia el fiscal general (era ell?) que ara no es considerà oportú actuar contra Puigdemont. Això ens confirma que el terme justícia és una metonimia: no existeix la justícia, sinó els jutges... o fiscals, o el que sigui.

Lema arxirepetit aquests dies: No tinc (tenim) por. Em molesta que els temeraris, els inconscients, el qui només viuen els present immediat, parlin per mi.

Uf, acabo de moment -ha conclòs el temps que m'havia donat- sense haver fet més que una aproximació enormement incompleta i poc elaborada al que em sembla que volia dir en començar a escriure. Continuaré? Tot és agafar marxa.