10.10.07

aniversaris

Que curiós, avui s’ha inaugurat la Fira de Frankfurt amb la presència destacada de la cultura catalana i just avui, un 10 d’octubre, van néixer dos escriptors catalans –potser també d’altres, però jo en aquest moment no ho sé- que em són propers i que rellegeixo de tant en quant. En Joan Maragall va néixer l’octubre de 1860; la Mercè Rodoreda hagués fet 99 anys tal dia com avui. No sé si algú va fer alguna cosa per fer coincidir aquestes tres dates, sobretot la darrera

De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!

I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.

Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:

Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...


Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:


El bloc d’en Francesc Puigcarbó

El café d’en Litus

El llibreter

Des del meu mar

Entrellum

La segona perifèria



I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.



I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hola, tens Entrellum mal enllaçat.
Gràcies per AFEGIR-ME als blocs recomanats.

miquel ha dit...

Vaja, francesc! Ara mateix ho poso en ordre.
De res, company.

Montse ha dit...

Moltes gràcies per enllaçar el meu post, Pere. Bona nit i bona hora
:)***

Júlia ha dit...

Òndia, em preocupa, això de la Novell i el Mendoza. I si han renyit? Feien tan bona parella!!! Una mica de carnaval, ho és, però, què hi farem, així és la vida, el gran teatre del món que ja ho deia Calderon...

miquel ha dit...

La sorpresa va ser meva, Júlia, que ni sabia que sortien. Aquestes són les coses que cal explicar i no les que ja veiem, sentim o llegim.
Un bon rodolí per començar o acabar una auca:
El gran teatre del món
que ja ho deia Calderón
Amb heptasíl·labs, com ha de ser.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hi ha un acudit molt vell, suposo el sabeu. Diu així

El mundo es una barca, dijo Calderón de la mierda

miquel ha dit...

francesc, francesc...

lola ha dit...

No sabia, tampoc, això de la Novell i el Mendoza. Ni l'acudit que explica en Francesc. Acudit per acudit, a les memòries d'en Sagarra (em sembla, però no m'ho feu buscar ni jurar) es compara la vida amb una escala de galliner, "curta i plena de merda".

A mi també em va plaure l'espectacle. I tot i que Monzó monzoneja, doncs, és clar, i què ha de fer si és el Monzó,li poso un Bé alt.

Lola

miquel ha dit...

Hem de canviar de diari, lola.
Com esteu avui, encara quedarà algú esquitxat.
No arribés ni al notable? Ets excessivament severa.

Júlia ha dit...

Jo no ho sabia però un dia els vaig veure pel carrer, a més, no recordeu que el Mendoza li va escriure una obra de teiatru, per cert, força dolenta???? Més marro, més marro. Jo també un bé alt,i encara, és que, la veritat, a banda del discurs, m'empipa que a Monzó 'el valor se li suposa', només cal veure en pes el que va escriure Pla en comparació, i la meitat en castellà, a La Vanguardia, però, és clar, direu... no és el mateix.

Anònim ha dit...

Ara que ho dius, és veritat -no que sigui dolenta, que no la vaig veure, sinó que li va escriure-.
No, no és el mateix. El que jo trobo, però, és que Monzó, com d'altres, té coses bones i no tant, i alguna de dolenta. A mi, sigui com sigui, m'agrada més que la majoria, no hi puc fer res.

pere