la culpa no és del temps

Passo pel carrer del Carme i m'aturo un moment davant de l'antic Espai Mallorca, on altres vegades -poques- havia entrat a mirar els llibre que eren tan difícils de veure en altres llocs o a comprar qualque vi de Benissalem o, simplement, a gaudir, si s'esqueia, de la música dels mots de mar enllà. Quina pena, aquests aparadors buits, aquests blancs de pintura que amaguen l'interior, aquestes pintades massificades al costat de les reivindicatives, aquests noms que encara queden escrits al vidre i que aviat desapareixeran d'aquí: Ramon Llull, Llorenç Vilallonga... Quina pena la misèria del consell insular i del gremi d'editors...

Deien que per sant Jordi s'obriria el nou Espai a la plaça de Vicenç Martorell, a quatre passes de l'antiga ubicació. Potser ja s'ha obert, però encara no hi he passat. Sigui com sigui, quina pena que tants com diem que som deixem de fer i permetem. Això sí, després el crit al cel.

Em ve a la memòria un poema, només alguns versos dispersos, de Joan Alcover. El busco:

Pujam a la muntanya, i des del cim
als horitzons s'escampa la mirada,
i per record, abans de la baixada,
qualque floreta anònima collim.

I passen els hiverns, i quan obrim
el llibre on la flor jau oblidada,
del mirador de l'alta serralada
ella ens renova la visió sublim.

Guarda la tradició catalanesca
la cançó popular, flor de garriga
que al cim de l'avior s'obrí a la llum.

La cantau, i de sobte se'n refresca
la dolça imatge de la pàtria antiga,
i sent de la seva ànima el perfum.