axioma

Per què gairebé tots fem fotografies? La resposta és senzilla: perquè tenim una màquina fotogràfica -el mòbil també val, esclar i sobretot- que ens permet fer-les. La deducció pot semblar poca-solta, però crec que és d'una evidència i consistència aclaparadores, tant és així que ara, aquí mateix, desafio qui sigui que s'atreveixi a desmentir-me. Per què fem fotografies? Això ja és una qüestió d'una certa complexitat.

divagació fotogràfica sense imatges

Em disgusten els categòrics en art, encara que les seues conviccions siguin molt documentades, fruit del coneixement d'una llarga tradició, raonables i raonades i excel·lentment exposades. Quan dic art em refereixo a tot, des de l'arquitectura a la pintura, però pensava especialment en fotografia, un -una- art que encara provoca molta suspicàcia, tant entre entesos com entre aficionats, entre creadors o entre usuaris, fins i tot entre els qui passaven. Descarto els qui consideren que la fotografia no és un art; ja poden parar de llegir, i no és que pretengui argumentar a favor de la consideració de la fotografia com un art, com ho podria fer? Després hi ha els sí, però no, o no tant. Finalment, els qui equiparen la fotografia amb l'art més proper, la pintura i, per tant, amb qualsevol art.

Crec que un dels aspectes que provoca més reticència a l'hora de catalogar la fotografia com un art és l'aparent facilitat de creació. Agafes una càmera fotogràfica, busques un subjecte o una escena, t'ho penses un moment i si convé -i la càmera o permet- ajustes uns quants paràmetres, prems el disparador... Vet aquí que ja has aconseguit plasmar la realitat que després anirà a parar al paper o no. I ja està? Bé, hi pot haver un tractament de la imatge posterior, és a dir, de manipulació, més o més llarg i complex, al laboratori o a la pantalla de l'ordinador abans de donar el resultat per bo, però no necessàriament. I res més? Doncs no. Així tothom pot ser artista fotogràfic? Bé, tothom que escriu és artista literari? I els qui pinten? I els qui esculpeixen? I d'aquesta manera arribem una altra vegada al principi, al concepte d'art, a les ortodòxies i a les heterodòxies, als qui tenen la veritat (?) i l'educació i als qui són analfabets... Però tot això ho deixo per un altre dia que és possible que no arribi.

cercles

Diuen, en una tertúlia nocturna, que els rics no tenen pàtria. M'ho crec, ho entenc. El meu nebot, que viatja força fronteres enllà, em deia fa unes setmanes que ell, parlant en termes econòmics, culturals, idioma inclòs, etc., és un ciutadà del món. També ho entenc, tot i que no vam parlar del procés que l'ha fet arribar a aquesta conclusió, és un fet. A vegades penso que és ben veritat que els extrems es toquen, encara que no per això deixen de ser extrems irreconciliables, en tinguin o no consciència i tot i que només un dels dos aspiri a convertir-se en l'altre.

Jo, que sóc universalista convençut, en el sentit còsmic de la paraula que encara no recull el diccionari, sóc relativament cosmopolita: el meu univers està format per cercles concèntrics en contínua expansió, però sé que no m'entendria ni participaria dels altres cercles si desaparegués el central, el més petit, insignificant, però d'una intensitat enlluernadora, el que em permet comunicar-me tant com sóc capaç i segons el meu desig o les circumstàncies amb tots els altres. No hi ha res a fer, les coses són així i és massa tard per canviar-les.

el preu de la patata i altres consideracions artístiques

La Fundación Casa de Alba se siente muy orgullosa de entregar al Museo del Prado estas auténticas joyas del arte europeo, reunidas y conservadas durante dos siglos por nuestra familia, para que a partir de ahora puedan ser disfrutadas por todos los españoles y los amantes del arte de todas partes del mundo que se acercan con admiración a nuestro principal museo nacional.
Duque de Alba

Si un comença a llegir a partir d'aquí i no passa més endavant o més enrere té la certesa que l'actual duc és un mecenes del Prado i dels espanyols en general que en el moment precís ha lliurat les pintures que tenia en custòdia la família. La veritat, però és que es pagaran 18 milions per la Madona de la magrana de Fra Angelico i, de propina, un quadre “menor” del mateix autor. En resum, que s'endeuta l'Estat en funcions, i una sèrie d'altres compradors públics i privats per tal que tothom pugui gaudir de l'obra. Meritori esforç explicat aquí amb bona literatura.

Que consti que la Madona em sembla genial -una obra única, com moltes altres- i no pararia d'extasiar-me en la seua contemplació al menys durant mitja hora, però, artísticament primitiu, políticament elemental, socialment limitat i econòmicament incompetent com sóc, em costa entendre la despesa i, ja de retruc, els disbarats de xifres que mou una pintura -i tantes altres coses- i el voler estar al dia i la competència entre museus. No cal que ningú intenti explicar-me l'operació, ho entenc.

Esclar que els 18 milions pagats pel Fra Angelico em semblen, comparativament parlant, una xifra insignificant respecte el milió d'euros d'un comprador anònim per una patata -sí, literalment una patata- que ni es pot menjar. Es tracta d'una fotografia del famós Kevin Abosch que només ha aparegut en publicacions especialitzades, la patata, vull dir.

Imagino que en el procés de compra hi va haver un malentès i va arribar un moment que ja era impossible fer-se enrere. Continuo imaginant que la cosa devia anar més o menys així: l'agent d'un inversor que contacta amb el seu patrocinador per comunicar-li que es ven -tot és possible- la Monalisa a un preu de riure. L'inversor, absolutament excitat i irreflexiu -a vegades l'adrenalina mana-, que s'apressa a donar l'ordre de compra. Al cap d'uns dies li arriba la patata i comprova que ni tan sols és de la varietat Monalisa i, a més, està plena de terra. En qualsevol moment la tornarà a posar a la venda i un altre incaut caurà en el parany. El món de l'art funciona així, la qüestió és girar, bombollejar, la resta són formes i colors.

tendències?

Diuen que a Girona alguns s'han incomodat, i poca cosa més, que la sang no arribarà al riu -rius-, perquè han fet alcalde, tal com permet la llei, el 19^è d'una llista. Qui sap si la tendència -no és el primer- es convertirà en costum i es faran apostes entre els ciutadans sobre qui acabarà sent l'elegit (quan escric aquest mot sempre me'n ve un altre al cap: Messies). Ja m'imagino la moguda i les màfies manipulant els resultats: res de nou en política. De tota manera, si la tendència es converteix en hàbit, estaria bé canviar algunes coses formals, per exemple, llistes electorals sense números, cartells només amb siluetes sense cares ni noms, entrevistes amb el rostre tapat... Cal rejovenir el sistema, donar-li nova vida, engrescar els electors amb inicviatives atzaroses. Sí, d'acord, després serà més o menys com sempre, però mentrestant...

Als ciutadans de Girona, em permeto recordar-los que segurament ha estat millor el dinovè -llàstima que no hagi estat el vint-i-cinquè o més lluny- que el quart: tothom sap que els primers sempre són els més incompetents.

qüestions de llengua: imbècils o imbecils?

Caic en el parany de dir la meua i podria esplaiar-me, però seré brevíssim i adjectivaré poc. Imbècils els/les de la brometa basada en l'engany. Imbècils els/les qui riuen la brometa basada en l'engany. Tres -i set encara més- seria un número màgic, però amb dos n'hi ha prou: ha quedat clar.

moments

Dia esplèndid sense blancs al cel. Sembla que totes les escoles de la ciutat i rodalies han portat les seues mainades al parc. Salten, corren, empaiten gavines -uns quants emulen els seus xiscles- i coloms, xoquen, cauen, s'aixequen, riuen, ploren -pocs-, s'enfilen al mamut, alguns fins i tot s'atreveixen amb les escultures dels vells prohoms de la Renaixença que els contemplen impertèrrits des de l'alçada dels seus pedestals. Trobes petits pertot arreu, alguns ja amb gana, altres dinats.

Quan estic a punt de sortir, se m'acosta una nena que no deu arribar als nou anys. Forma part d'un grupet que s'està al voltant de la font de la rabosa i la cigonya i ja deu haver reflexionat sobre la faula que els acaba d'explicar la mestra.

-Senyor, senyor, vostè és guàrdia forestal del Parc?

-Efectivament, joveneta. Com ho has sabut?

-Pels pantalons -somriu satisfeta per la seua perspicàcia.

Ha estat l´única que s'ha fixat en els meus pantalons de pana de llampant verd rural? Potser ha estat la més atrevida?

La propera vegada, per fer-ho més fàcil, em cobriré el cap amb una gorra a joc amb insígnia inclosa. No estic segur si també hauria de portar un certificat de penals a la butxaca, per si de cas.

mobiliari urbà

El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les àvies. Havien arrencat els plàtans, havien trossejat els bancs, i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny perquè anessin a criar molsa al desterro dels barris nous.

Santiago Rusiñol: L'auca del Senyor Esteve.

Suposo que l'Hèrcules del sortidor a què fa referència Rusiñol és el que van deixar prop de casa meua -jo encara no hi era- al mig del passeig de Sant Joan quan es creua amb el carrer de Còrsega. El fragment de la novel·la em fa trontollar una mica, perquè el conjunt monumental fou col·locat l'any 1797 al Pla de l'Esplanada, és a dir, al que actualment seria el carrer Comerç a la vora del passeig Picasso i, segons em consta, no fou traslladat al lloc actual fins al 1928 o 1929. L'auca fou publicada al 1907, de manera que potser Rusiñol es refereix a un trasllat amb motiu de l'exposició de 1888? No ho sé. No acabo de lligar caps.

Sigui com sigui, es tracta de la font monumental més antiga que es conserva a Barcelona. Va ser dissenyada per l'escultor Salvador Gurri i hi treballà el marmolista Josep Moret. Va ser realitzada per commemorar la visita a la ciutat del rei Carles IV i la seua esposa Maria Lluïsa de Borbó Parma. Etc.

És possible que molts barcelonins desconeguin aquests detalls històrics o que els interessin gaire. La gent passem pel costat de l'Hèrcules amb el garrot en una mà i la pell del lleó de Nemea sobre l'espatlla esquerra sense cap interès especial, com passem per davant del bar Oller on de tant en tant Sagarra pren alguna cosa i llegeix el diari. Tot forma part de la rutina quotidiana, de la immutabilitat de l'entorn que de tan conegut ja no s'observa; només quan desapareix un s'adona de la seva presència, i encara.

Per cert, el cas de la font d'Hèrcules, he notat que els turistes a penes s'hi fan fotos, té molt més èxit, i s'entén, la caputxeta situada uns metres més avall.

 

de pujada

Sovint, quan surto de comprar de La botifarreria, entro a Santa Maria del Mar per compensar amb un instant de contemplació i misticisme la meua golafreria. No es pot dir que l'ambient sigui el més adequat a entotsolar-se, però és una pausa que sempre em ve de gust. Entro per la porta lateral i surto per la principal; l'entremig, depèn.

Ahir, en sortir, vaig anar pujant fins arribar al Reial Cercle Artístic amb la intenció de fer una mirada a l'exposició -va començar el 13 i s'acaba el 29- sobre les tertúlies de La punyalada. És una mostra petita, modesta, aviat vista, però suggeridora, en què es troben a faltar materials sobretot de les primeres èpoques, ni que sigui un Rusiñol, i també una mica de material escrit, una mica d'història, que no siguin només retalls de premsa en una vitrina. Potser algú en un altre moment farà una cosa més completa, tot i que precisament la manca d'ortodòxia, la barreja, és la gracia de l'exposició... i també ser l'únic visitant en hora intempestiva (tanquen a les 10). Desconec el funcionament del Cercle Artístic, però he llegit que es volen modernitzar, que volen fer més socis -36 euros al mes amb múltiples drets-, que volen recuperar les parts de l'edifici que ara tenen llogades. De moment sembla que funciona força bé el bar i el restaurant; la noia del vestíbul em va assegurar que el menjar és molt bo -ens va interrompre un grupet de japonesos que s'interessen per una paella- i que, en tot cas, sempre puc fer un cafè o una cervesa amb vistes al Portal de l'Àngel, un dels carrers més cosmopolites i ja més avorrits de la ciutat.

Ja lliure d'obligacions autoimposades, vaig anar fent via cap a casa. Tota l'estona a la meua esquerra i tirant cap a l'horitzó oest, em quedava la lluna, que ara va creixent. No sé per què la lluna resulta fascinant a tanta gent; en el meu cas, crec que perquè malgrat estar tan lluny i ser inabastable, sempre és canviant i present, fins i tot quan s'amaga. I sobretot, la lluna és ecumènica: la compartim tots des del principi dels segles, només cal mirar el cel.

 

 

per començar

Aquests dies, entre el Parlament d'aquí i el Congrés d'allà, sumats als whatsapps de contactes que ja creia desapareguts, he passat uns dies -i em sembla que encara queda cua- la mar de divertits. No cal que enumeri les actuacions dels representants, tothom està ben ocurrent, amb una àmplia gama que va del francament enginyós al grotesc més esgarrifós, com a mostra, la varietat de promeses, juraments o el que sigui que s'han dit, o s'han recuperat del passat. El més impertorbable, el PP amb Mariano al capdavant; aquests ja fa temps que diuen poca cosa nova, prefereixen que parlin els tribunals. Bé, tampoc els tertulians ofereixen gaire joc, que la majoria són vitalicis i ja saps per on aniran encara que triïn noves combinacions de mots.

Ben pensat, mentre s'ho facin entre ells i no em calgui tornar a votar, estaria bé que cada tres mesos, coincidint amb el canvi d'estació, o cada quan les enquestes indiquin que els ciutadans perden interès per la política, organitzessin presses de possessió, establiment d'aliances amb grans estira-i-arronsa, confrontacions de repartiment de pressupostos, etc. I quan el govern ja comencés a funcionar, a tornar-hi. Aquí i allà la cosa continuaria si fa no fa com sempre, que els funcionaris, si no els molesten gaire, ja saben el que han de fer; només els caldria dir: ara una mica més a l'esquerra o una mica més a la dreta. Ells ja s'organitzarien.

Sigui com sigui i vagi com vagi, a mi, per posar dos exemples personals, no crec que la pensió me l'apugin més d'un euro mensual, i encara gràcies i reverència, ni crec que la medicina pública, de les millors del món i que jo freqüento irregularment, progressi ja gaire, pràcticament és el súmmum de l'eficiència; bé, Comín diu que la llista d'espera dels diagnòstics serà més àgil.

Que hi ha moltes més coses i que hauria de pensar amb els altres ciutadans? Esclar, esclar, un altre dia.

sota el signe de capricorn

En els altres èpoques -no cal dir en temps antics-, de seguida que una persona agafava certa rellevància -en temps ben antics quan naixia qualsevol persona-, alguns mitjans de comunicació s'apressaven a comprovar la seua data de naixement i a esbrinar la seua personalitat i trajectòria segons el seu signe zodiacal, la seua ascendència i tots els altres detalls pertinents. Ara això ja no és fa, o no es publica, o jo no en tinc constància, però com sigui que a mi em diverteix l'assumpte, en aquest moment no tinc altra feina i estic fent petites lectures de Llull, m'atreveixo a copiar el que diu el savi referent al signe de Capricorn, que és el que correspon a aquestes dates. No ho faria si no fos que Carles Puigdemont Casamajó (sense erra final) va nàixer un 29 de desembre i per tant ha estat elegit president just quan al cel domina la seua constel·lació (consulteu mapes celestes i mireu el firmament).

De fet, com que Llull dedica un espai brevíssim a Capricorn (ho podeu consultar aquí) prefereixo triar alguns fragments dedicats al planeta dominant de la constel·lació, és a dir, Saturn. Diu Llull:

Saturnus és de la complexió de la terra, significada per .C., e és masculí, diürnal e mal e és seu lo plom e lo dissabte e és senyor de Capricorn e Acari e fa son cors en .XXV. Anys axí com lo Sol en un any.

Los astronomians apropien a Saturnus moltes propietats segons sa complexió e segons la speriència que han hagudes d'elles, mas no les proven. E jo, Ramon, vull parlar d'algunes d'elles segons l'encercament que fas ab los principis de la mia Art, e parlaré d'aquelles propietats que ells dien e qui'm paren veres. De les altres qui no han semblança de veritat segons les condecions que li donen, no vull parlar. E aquest procés propòs tenir en les altres planetes.

[...]

E los hòmens qui neixen en la sua costil·lació són malencòlics i pelsants, per la ponderositat qui han de la terra e per l'aiga, qui naturalment són greus; e per la natura de la ponderositat són constants e ferms en llurs apetits i prepòsits e naturalment gorden envés la terra. E han bona memòria per ço car l'aigua és restretiva i cóbesa e impressiva e ama les spècies fantàstiques e matemàtiques, e la terra és espès subject en què dóna la impressió de les spècies membrades; e per aiçò los hòmens malencòlics són disposts a haver grans scièncias per montiplicació de molstes spècies, e per natura los hòmens malencòlics són sospitosos e preveuen de lluny per imaginació qui ab malencolia ha major concordança ab imaginació e és per ço car imaginació consira demesures e lleges figures e colors, qui poden esser mills imprenses en l'aiguo e la terra, per ço con han pus spessa matèria q ue han lo foc e l'aire...

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.

No continuo, la mostra ja em sembla prou clara i definitiva i no crec que ningú dubti del seu rigor. Consti que Llull indica un punt de partida, després, el temps i les circumstàncies s'encarreguen, com tothom sap, de fer les modificacions que calgui. 

                                             Nit de la investidura

inici de càntic

Mentre escoltava el partit del Barça per la ràdio i anava fent altres coses, m'agafa per sorpresa la designació del periodista i alcalde de Girona, etc., Carles Puigdmont com a candidat a president del país, la investidura del qual tindrà lloc demà a les 5 de la tarda, mitja hora abans de la posta del sol. Cap a les 8, deixo el meu retir del nord i torno a la capital per seguir més de prop la proclamació presidencial. M'agrada Puigdemont, que, nascut al 62, sembla que té un pacte d'eterna joventut amb el diable o amb qui sigui que ara es dediqui a aquests afers. Ja es veurà, o no, quins pactes haurà de fer per mantenir-se.

Com que no he llegit els documents, no sé, a part del pas a la dreta o a l'esquerra de Mas, quines han estat les renúncies, que em temo que seran més dures, electoralment parlant, per a la CUP que per a la resta . Tot sigui per a bé: la nau va, que diria Fellini, i ja es veurà, o no, qui n'és el capità i a quin port arriba.

Penso alguns detalls -que si això o allò o allò altre- que estic a punt d'afegir, però em repenso quan penso que encara estic en procés de passar d'un estat contemplatiu a un altre de lleugerament actiu. Repeteixo, el que importa és que la nau va i que bé puc esperar a veure'n el rumb.

M'acaben d'enviar un whatsapp amb una foto del nou candidat juntament amb altra gent i amb una inscripció sobreposada que diu: Trempera. Aquests és un país de tremperes matineres. Que durin, esclar.

moc fitxa, modestament

Penso: que l'estètica no et faci oblidar l'ètica, però, al mateix temps, que l'ètica no t'amagui l'estètica.

Si es convoquen unes noves eleccions al Parlament de Catalunya i torna a presentar-se Junts pel Sí agrupant ERC més com es diguin ara els altres i els independents que votaven una o altra formació, m'abstindré d'anar a les urnes. Em sabrà greu, però continua guanyant l'ètica, la meua.

Per cert, qui és la noia rossa amb cua que avui es mostrava tan inoportunament somrient a l'hora de desglossar els resultats de la CUP? Eren només nervis?

visita curta a Ultramort

M'agraden els pobles petits de l'Empordanet, tranquils, silenciosos, nets, tan a la vora uns dels altres que sovint no costa gaire anar a peu al del costat, encara amb tants vestigis conservats de l'antigor, alguns restaurats i d'altres no tant, és igual. L'únic inconvenient d'aquests poblets, a vegades només agrupacions d'unes quantes cases o masos, és la carència de serveis, de botigues, que cal trobar en les poblacions properes més grans. Ara, de sobte, em venen al cap tres dels meus noms preferits: Vulpellac, a la vora de La Bisbal, Riuràs, a penes cinc o sis cases anàrquicament situades i el terrible nom de Ultramort, lleugerament enlairat i que s'enfronta, plana enmig, a Sant Iscle, ja més prop del Montgrí.

Fa pocs dies vaig anar per segona o tercera vegada a Ultramort. Era a l'entrada de la tarda i el poble estava en calma total, alguna veu dins d'una casa, dos vailets jugant a pilota en un carrer de pendent pronunciat -el de la part baixa tenia molta més feina-, i ja a les acaballes vaig veure un home passejant un gosset. Me li vaig acostar i li vaig preguntar si coneixia la casa on havia viscut Jaime Gil de Biedma. L'home em va respondre en castellà que sí, que sabia que l'escriptor havia tingut casa al poble i que ell, per curiositat, s'havia llegit el poema corresponent, però que no em sabia dir. Per mi que era el mateix Jaime. Quin altre parlaria castellà a Ultramort? La perruca, més que el gosset, em va desconcertar. Si torno la setmana que ve, aniré previngut.

Una casa desierta que yo amo,
a dos horas de aquí,
me sirve de consuelo.

En sus tejas roídas por la hierba
la luna se extenua,
se duerme el sol del tiempo.

Entre sus muros el silencio existe
que ahora yo imagino
-soñando con vivir

una segunda infancia prolongada
hasta el agotamiento
de ser carnal, feliz.

Me asomaré callado a ver el día,
contento de estar solo
con la vida bastante.

Encontrar en la cama otro cuerpo,
no más que algunas noches,
será como bañarme.

 

 

Ultramort des de Sant Iscle

 

Jaka / Rosa

La ironia dels versets d'ahir no eren cap premonició objectiva, però sí que feia dies que de tant en tant em visitaven les tenebres pensant en la Jaka des que en els darrers mails em deia coses com que estava “mig de baixa” o, més tard, en la darrera conversa també per correu, després d'explicar-me uns quants detalls, acabava concretant-me: ara ja puc dormir una mica millor. El meu mail següent, en què li preguntava pel llibre on col·laborava no va tenir resposta i ja no vaig veure cap post més ni cap fotografia a Instagram, un mitjà que l'apassionava i on no fa gaire que jo vaig començar a deixar les meues imatges per estímul seu i on ella clicava un cor cada vegada que jo penjava una foto.

Vaig conèixer virtualment la Jaka a través del seu blog, el que tenia a Tinet, després a l'altre blog; a través d'ella vaig conèixer els poemes de la seua filla, que també es diu Rosa, i els seus néts, encara petits, que apareixien sovint en el blog de la iaia. Vaig conèixer la Jaka en presència, ja en les darreres tertúlies que fèiem al Cafè del Centre, on un dia va aparèixer en Sani amb una ampolla màgnum de no sé quina marca. La Jaka convalescent, petita, animosa, enormement vital, d'ulls mòbils que ho seguien tot, amb ganes de saber, de conèixer, de participar, oberta a qualsevol estímul que se li presentés, generosa, bella. Vam quedar que un dia la visitaria a Tarragona, a la seua que és una mica meua...

Avui, quan la Montse m'ha dit que havia mort, no m'ha sorprès, però la tarda d'aquest hivern benigne se m'ha tornat tristor i tenebra. He anat a Instagram a mirar les seues imatges, tantes imatges... He anat recordant. He pensat: T'estimo Jaka, t'estimo, Rosa, en present i en futur.

Deixeu-me compartir la seua darrera foto penjada, mirant la mar, la infinitud dels blaus -més cel que mar i un núvol ala d'àngel-, al balcó dels tarragonins. Saps Rosa, que ara no recordo si tenies els ulls blaus de mar o marrons de terra?

 

P. S. He buscat a Google el blog de la Jaka a Tinet. He clicat la primera entrada que m'ha sortit, a l'atzar, de 2008. Deia així (he vist que més avall hi ha un comentari meu):

Ho recordo ara...

Hi havia un rellotge de sorra igual a casa, la sorra fluïa lentament provocant la il·lusió de immutabilitat...

Del recipient superior vàrem comprovar que la sorra adquireix una major velocitat al final...

abans donava una falsa impressió d'abundància però en el últim moment

ja no hi ha temps,

es ja tard per meditar.

dolces negres tenebres amanides amb pebres

Els darrers anys, des que tinc WhatsApp, he anat enviant felicitacions d'any nou a familiars i amics propers i llunyans. Cosetes innocents, recordatoris de vida en format de versets curts. Avui tenia intenció de seguir amb el costum, però, sigui per un embafament de les dolçors directament rebudes o espigolades aquí i allà, sigui per una rebel·lió davant de tants resums d'un optimisme gran, sigui per això o per allò, la voluntat m'empenyia, però les tecles se m'han tornat burletes. És veritat que la gent que em coneix ja em coneix, però tots, a principi d'any, ens mostrem molts sensibles i no era qüestió de trencar ritmes. I mira que ho he intentat endolcir. Vana la tasca.

Un full que passo:

arriba el 2016.
Ai, quin desfici!
Tornar als bons propòsits
i esmenar-los quan calgui.

Mira que pesa
un any amb tots els dies...
i tantes hores.
Com qui no vol la cosa,
enguany suma-li un dia.

Llarga condemna
que ens porta el 2016:
Un any i un dia.

Ara voldria
que el verset fos amable,
senzill, ben simple,
fet a la japonesa.
Però no hi ha manera.


No han servit de res les bones intencions que fins i tot he versificat. Demà serà un altre dia i, en tot cas, sempre em queda un Feliç 2016 sense més floritures, o copiar quatre versos de Martí i Pol.

Apa, bon any a tothom, en minúscules, que no cal exagerar.