Barcelona m'inspira

 

Quan camino gairebé enganxat a les parets de les les cases de l'Eixample i salla al meu costat una bicicleta que em despentina i veig quatre guàrdies municipals de tertúlia de feina, un dels quals, al menys, imagino que ha contemplat l'escena, penso en la paraula prevaricació. El passeig per Barcelona comporta moltes altres situacions -en algunes podria ser jo l'infractor- en què el mot se'm presenta repetidament. Després penso que no, que es tracta únicament de la impossibilitat d'aprendre unes ordenances ciutadanes extensíssimes, plenes de variacions, de contradiccions que s'entrecreuen i d'excepcions, tot un pòsits d'anys i anys de diversos governs municipals d'intentar ordenar la convivència ciutadana des de perspectives dispars i amb detallismes enciclopèdics que només un especialista pot arribar a dominar.

Qui tingui tota una vida de lleure pot comprovar el que dic fent un clic aquí. Per posar uns quants exemples solts, gairebé a l'atzar (les negretes i els parèntesis són meus):

Prohibicions específiques en la via pública:

La neteja a la via pública de vehicles objectes o animals, llevat que es tracti d'actes puntuals de neteja. (No cal dir que si ens pesquen hem de dir que és un acte puntual)

L'escampadissa de fulls volants de publicitat o d'altres, i, en general, la publicitat il·legal. (En algun lloc es deu concretar quina és la publicitat il·legal; el que caldria concretar és que s'entén per escampadissa i si entra els papers que van escampant en mans de vianants els escampadors de davant de les botigues que es publiciten i que sovint acaben escampats per terra)

Romandre a la via pública sense observar unes condicions mínimes de neteja i higiene personal. (Amb això de les condicions mínimes hi hauria diversitat d'opinions, segur)

Passem al camp dels animals en general:

Només els animals que no representen perill o risc i estiguin en condicions d'higiene i salubritat adients poden romandre a la via pública. Els propietaris o, subsidiàriament, les persones que condueixen els animals són responsables del compliment d'aquest precepte.(Qui decideix quins animals representen perill? Com se saben, així, a simple vista, les condicions d'higiene i, sobretot, de salubritat?)

Anem a veure que passa amb els peixos:

Els peixos només poden ser despatxats en bosses de plàtic enfosquides, aïllades tèrmicament, ben oxigenades i amb informacions de transvasament detallades i escrites al paquet. En el cas de peixos laberint (anabantoidei) cal tenir en compte que tinguin suficients reserves d'aire atmosfèric. (Marededéu Senyor! La veritat és que sé ben poca cosa de transport de peixos)

A veure, sobre aquestes terrasses que algun dia acabaran d'estar legislades.

Únicament es permetrà la instal·lació de taules, cadires i para-sols. No s'admet la instal·lació de vetlladors, segons el concepte de l'art. 32.2.b de l'Ordenança dels usos del paisatge urbà de la ciutat de Barcelona. Tots aquests elements hauran d'ésser desmuntables. Es permetrà, excepcionalment, la col·locació de jardineres de forma longitudinal per tal de separar o preservar als usuaris de les terrasses, únicament, de la calçada. En cap cas es permetrà que les jardineres tanquin l'espai pels laterals de la terrassa "privatitzant" el seu interior. (Com es pot comprovar, cadascú fa el que li sembla, sobretot tenint en compte que la casuística és infinita segons es pot imaginar llegint el text que hi ha a continuació)

Districte de les Corts

A dia d’avui la regulació municipal sobre les terrasses es diversa: pel que fa a les disposicions del Consell Municipal, esta repartida en tres ordenances amb disposicions generals, tres normatives de plans especials d’urbanisme per a establiments de concurrència pública en determinats districtes i una ordenança reguladora de les autoritzacions de terrasses en un districte; pel que fa a les disposicions de l’Alcaldia, s’han aprovat vuit plans reguladors de terrasses d’abast territorial de districte o inferior. A aquesta normativa, s’hi afegeixen altres resolucions i instruccions per a la regulació específica d’espais concrets.

M'aturo. Qui vulgui té fàcil en la localització, que no en el temps, el repàs de les ordenances de la ciutat. No hi ha res a fer, com deia l'ase a Anselm Turmeda per provar la superioritat dels animals sobre els humans, ells, els animals, no necessitaven cap llei més que les de la natura per regir-se. Els animals humans, en canvi, necessiten fer lleis i recordar que els seu desconeixement no implica el seu compliment. I jo afegiria que és bo que el seu incompliment no sempre sigui castigat sinó que la severitat depengui de l'interès circumstancial dels qui les han de fer complir.

No voldria acabar sense una addenda sobre com es veu la qüestió de les bicicletes -encara sense placa identificadora i sense exigència als ciclistes de portar cinta mètrica- des del municipi:

Article 14. Bicicletes

1. Les bicicletes circularan obligatòriament pels carrils bici segregats. Preferentment per la resta de carrils bici, per les calçades en zones 30 o per les vies senyalitzades específicament. Quan no existeixin aquests circularan per la calçada. Quan es donin les condicions previstes a l'apartat 6 d'aquest article, podran circular per les voreres.

2. Quan el carril bici estigui situat en vorera, els vianants el podran creuar, però no hi podran romandre ni caminar-hi. Els ciclistes respectaran sempre la preferència de pas dels vianants que el travessin i no podran superar la velocitat de 20 Km/h.

3. Quan el carril bici estigui situat en calçada, els vianants l'hauran de creuar pels llocs degudament senyalitzats i no el podran ocupar ni caminar-hi.

4. Quan els ciclistes circulin per la calçada, ho faran obligatòriament pels carrils més propers a les voreres, tot podent ocupar la part central d'aquests. Quan estigui expressament permès i senyalitzat, les bicicletes podran circular pels carrils reservats a altres vehicles.

5. Les bicicletes, a la calçada circulant com a vehicles, gaudiran de les prioritats de pas previstes en les vigents normes de trànsit.

6. En el cas de que no existeixi carril bici o altre via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per:

a) les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.

b) parcs públics i àrees de vianants.

c) zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació.

Als efectes expressats en aquest article, s'entendrà que hi ha aglomeració quan no sigui possible conservar 1 metre de distància entre la bicicleta i els vianants que hi circulin, o circular en línia recta 5 metres de manera continuada.

Les condicions de circulació de les bicicletes en aquests espais reservats per als vianants seran les següents:

a) Hauran de respectar sempre la preferència dels vianants.

b) Adequaran la velocitat a la dels vianants, sense superar els 10 Km/h.

c) S'abstindran de fer qualsevol maniobra que pugui afectar a la seguretat dels vianants, respectant la distància de 1 metre de separació.

d) Hauran d'evitar circular a menys d'1 metre de les façanes.

7. Als carrers i vies urbanes d'especial ús, aglomeració i/o habitual concentració de persones, l'Ajuntament establirà aquelles restriccions que consideri oportunes, tot senyalitzant pertinentment la zona i establint alternatives.

8. Els conductors de bicicletes no podran circular amb el vehicle recolzat només en una roda, ni agafar-se a vehicles en marxa.

9. Els conductors de vehicles motoritzats que pretenguin avançar a un ciclista ho faran extremant les

precaucions, canviant de carril de circulació i sempre i quan quedi, com a mínim, un espai lateral de 1,5 metre entre la bicicleta i el vehicle.

Els conductors de vehicles motoritzats, quan estiguin circulant darrera d'una bicicleta, mantindran una distància de seguretat prudencial i proporcional a la velocitat, que mai podrà ésser inferior a 3 metres.

10. Els altres vehicles no podran circular ni aturar-se en els carrils reservats per a bicicletes.

11. Les bicicletes hauran de dur un timbre, i quan circulin de nit han de dur llums i elements reflectants (al davant de color blanc, i al darrera, de color vermell) degudament homologats que permetin la seva correcta visualització pels vianants i conductors.

12. Les bicicletes podran dur remolc, homologat, per al transport de persones, animals o mercaderies, quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat.

En cas de bicicletes que, per construcció, no puguin ser ocupades per més d'una persona podran transportar, tanmateix, un menor de fins a 7 anys quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat, en un seient addicional i amb un casc que hauran de ser homologats.

13. Les bicicletes s'han d'estacionar preferentment als llocs habilitats, deixant en tots els casos un espai lliure pels vianants de tres metres. Resta específicament prohibit lligar-les a arbres, semàfors, bancs, papereres o davant de zones on hi hagi reserva de càrrega i descàrrega en la calçada en horari dedicat a l'activitat, d'estacionament per a persones amb discapacitat, zones de estacionament prohibit definides a l'article 34.3 d'aquesta Ordenança, parades de transport públic, passos per a vianants, en els espais habilitats per l'estacionament de bicicletes d'ús públic i en elements adossats a les façanes.

14. Els estacionaments de bicicletes situats a la via pública queden únicament i exclusivament reservats per a aquest tipus de vehicle.

15. les bicicletes li serà d'aplicació allò disposat a l'article 63 de la present Ordenança en quant a retirada de vehicles, especialment quan causi deteriorament del patrimoni públic per lligar-les on tenen específicament...

 

 

Aixeca't i balla!, o no

Sempre em sorprèn veure en els diaris notícies que encara no s'han produït i comprovar que quan han passat (succeït, dirien avui la majoria) i se saben els detalls, l'espai que els dediquen és menor (i si la cosa dura un any...). Em refereixo a la inauguració de Barcelona capital de la sardana. Ni he pogut saber quin discurs va fer Màrius Serra ni la totalitat del de l'alcalde que suposo que deu ser tan circumstancial i estrany com el del programa d'activitats que va aparèixer en forma de solt al diari de Catalunya més llegit a Catalunya.

A veure, que ja sabem que això de la sardana fa anys que va i no és notícia, i encara menys quan l'acte més destacable d'aquest any de la capitalitat barcelonina és la reposició de la Santa Espina, que sí, que molt bé, però... no sembla gaire estimulant de cara a la població en general. Potser en Sebastià Serrano ens ho explicarà a la conferència que farà al Born el 4 de setembre titulada Sardanisme i societat. Serrano n'entén, d'aquestes coses. Parlar de sardanes actualment té poc mercat i, sobretot, dir que la sardana és més que gent en una rodona i una dansa del segle passat o abans; són músiques, fusions diverses, camps que costa d'obrir i gent poc predisposada a escoltar per què no coneixen, i els que ensenyen a vegades no ho fan com caldria.

El darrer acte del dia, l'únic que vaig veure, em va semblar força interessant; i encara hagués estat millor si no m'hagués quedat just darrere dels de la “comissió”, que xerraven més del compte comentant les jugades. En fi, imagino que ja en parlaré el meu dia de les músiques, que és el diumenge.

Mentrestant, un petit avançament per demanar que algú em digui qui cantava la jota final pancatalanista -la cara em sona- que va ser un dels moments més ben rebuts de la nit, dins de les reivindicacions generals ja conegudes.







(Llegit el pregó de Màrius Serra a darrera hora: aquí)

la impermeabilitat de la pell

Ho he dit algunes vegades en converses privades i no sé si mai en públic: des de petit que penso que és un invent formidable el fet que la pell dels humans sigui impermeable. Hi ha que em dirà que és transpirable; no importa, per al cas és el mateix:quan plou, quan nado o quan em dutxo, el cor o el cervell continuen secs, físicament parlant, que no necessàriament des del llenguatge figurat.

Comprovada abastament la impermeabilitat del cos, mai no no he tingut excessiu interès a descobrir -ne el creador ni el mecanisme que permet el prodigi, em bastava la seua constatació experimental. Fa poques setmanes, però, la dependenta d'una sabateria -potser era biòloga o física o química...- em va descriure amb tants detalls i tanta precisió les característiques del teixit Gore-Tex que recobrien les sabates que em va vendre, que el misteri de la pell impermeable se'm va esvair completament. No vaig saber si agrair-li o retraure-li la pèrdua de la innocència. Però vaig pensar que a vegades és bo que els misteris que t'han acompanyat tota la vida sense produir-te cap tipus de trauma, ans al contrari, continuïn irresoluts, encara que els més savis pensin que ets un babau.

aquest diumenge, duel d'òpera al carrer sense vencedor ni vençut

Sota el fanal de la plaça de Sant Iu (qui coneix algun Iu?) el cantant, potser de l'est, intenta comunicar-se en italià. La complicitat és fàcil, malgrat que hem sentit tantes vegades la mateixa història tan ben interpretada que no li fem gaire cas. De sobte, però, troba resposta en un noi del públic que s'ha d'ajudar de la lletra que llegeix al mòbil per anar desenvolupant el fragment de la conversa. Anem i venim en la foscor de la nit i ens aturem un moment per brindar pel que calgui. Continuen amb altres arguments, fins que el noi és cansa, s'asseu, s'aixeca, no pot. Més tard -aquesta gorra vermella inconfusible- travessa sol per davant de la catedral. L'altre, el que potser és de l'est, potser continuarà una estona més, ja sense cap llàgrima..

És curiós com trien els volts de la catedral per cantar òpera. Deu ser cosa de la magnitud i de la intemporalitat de l'escenari. Sigui com sigui, la sonoritat és magnífica, amb les veus i les notes -qui té interès a parlar de qualitats?- que zigzaguegen pel carrer de la Pietat i s'acaben perdent fins que algú les retrobi.

dones -i homes- (tal com raja i sense gaire ànim demagògic)

Vaig rebre a través de WhatsApp (més viu que mai) el text d'un amic:

Avui,  a td8 a 21:45 amb en Cuní, les 4 grans dones catalanes juntes per primera vegada:

Ada colau
Muriel casals
Carme Forcadell
Teresa Forcades

No t'ho perdis!!!

Vaig arribar tard a l'emissió i només vaig veure el final, però em puc imaginar el tot del conjunt: quatre dones parlant amb un mínim de metàfores, quatre veus mediàtiques populars que altres veus mediàtiques habituals titllen de populistes i no ens recorden que el populisme només els poden exercir els polítics (i les polítiques) que tenen càrrecs i poder oficial, quatre veus diverses amb objectius diferents que un intueix que es poden posar d'acord, en més o menys mesura segons el cas, en temes capitals, com, per exemple, en la necessitat d'una reforma (alguna potser parlaria de revolució) d'un sistema de democràcia governamental caducat, quatre veus que alguns partits polítics donarien el que fos perquè fitxessin (alguna veu ja té, segurament,més o menys difusa, una fitxa on només cal la firma), quatre veus, sobretot, que suposen una alenada fresca en unes tertúlies repetitives i predictibles (sí, elles també ho són, de predictibles, però el seu percentatge de veu és insignificant), quatre veus que es converteixen en anècdota mediàtica en el programa quan Cuní li diu a Forcades, que protesta de l'escassedat de temps, que fora de plató els explicarà el valor dels temps a la televisió... I després passaran una pel·licula que tots hem vist i que, amb anuncis inclosos, durarà dues hores.

I avui, en el mateix espai, Cuní fa broma dient que qualsevol dia organitzarà un programa amb Manolo i la Forcades... I riuen, o potser somriuen, no ho recordo... i això que els matisos són importants.




Llegint els clàssics, penso que els temps han canviat poc, que les passions, els sentiments, els motors primordials, si fa no fa segueixen com sempre, que les novetats són escasses malgrat la vestimenta exterior. Segur que en dos mil anys ha evolucionat la condició humana i que els costums, les lleis i la civilització es mouen diferent, però, encara que pocs ho firmarien en públic, les paraules d'Ovidi es poden detectar encara massa:

Hauria estat violència, diràs; però aquesta violència és grata a les dones; allò que els plau donar, sovint volen donar-ho a contracor. Qualsevol dona violada sobtadament en una rapinya de Venus, se n'alegra, i considera aquesta insolència com un obsequi. Però la qui podia ésser forçada, i es retira intacta, bé que al seu rostre afecti alegria, estarà trista. Febe fou violada, víctima de violació fou la seva germana, i cadascun dels raptors fou estimat per la dona raptada.

Ovidi: Art amatòria.

I qui sap si les quatre dones i tantes altres (i molts homes) pensaran que desvario.

hora de dinar

Un altre dia d'hivern amb sensació de primavera, amb un sol insolent que pica a l'esquena massa abrigada. Calculo que se'm fa tard i com que, cosa insòlita, m'he deixat el rellotge a casa, miro el de les Punxes: gairebé les dues (les tres, hora oficial). A la part superior de la ceràmica de la qual no sé l'autor, una llegenda, un text tallat, de les Geòrgiques de Virgili: nunquam te crastina fallet. Busco ajuda fora de Virgili:

—¿Cómo traducirías tú esto? —añade Giorgio, sacando del bolsillo una libreta—: «Si vero solem ad rapidum lunasque sequentes / ordine respicies, nunquam te crastina fallet / hora...»

—«Si observas el ardiente sol y las fases sucesivas y ordenadas de la luna, nunca te engañará el día de mañana.»

OrioVergani: Función en el colegio (Recita in collegio, en l'original))

 

Vaig fent la volta a les Punxes. L'espai de la llibreria encara s'ha d'ocupar, i queda a l'entrada, polsosa, una prestatgeria metàl·lica que abans cobrien diaris i revistes. En una altra ceràmica, entre roses, unes inicials repetides: RTB. Mai no he sabut qui va fer construir la casa: Àngela Brutau, vídua de Bertomeu Terrades? Les tres filles del matrimoni? I el fill, Bertomeu Terrades Brufau, antic president del Barça, per què en fou exclòs? En fi, ara ja no hi viu ningú de la família.

 

Em quedaria una estona prenent aquest sol de març, però aquest mes és perillós, i, a més, avui ja dinarem prou tard: arròs a la milanesa traduït al meu català.

 

Josafat

Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria.
[...]
L’anima rústega d’en Josafat es poetitzava amb el desig d’aimar. Tragué son flobiol i, assegut en son mirador amb les cames penjant-li sobre el precipici, recordà les tonades de sa terra. I sota les teulades vibrantes de sol, en l’ensopiment de la migdiada, les dones impures plenes de mandra, lassades de llurs nits d’orgia, escoltaven el refilar groller d’un flobiol que imitava l’enjogassament frisós d’una camperola.
En Josafat tenia en sa naturalesa llevat de faune; com el déu Pan enamorat d’una nimfa esvaïda, to­cava melangiosament la flauta.
[...]
Josafat, fins a l'aparició de Pepona i Fineta, fruïa lliurement de tals dominis. Era un urc de grandesa el que sentia; urc de salvatgina que viu segura al seu catau inaccessible. Nombroses portes, poderosos forrellats i estretors laberíntiques el guardaven de part de dintre; vertiginoses altures el feien inabordable per defora. I els homes a baix eren minúsculs, fàcils d'exterminar llençant solament pedruscalla de la que les pluges descastaven. Passava grans estones imaginant-se un atac col·lectiu i formidable de tots els ateus, lliurepensadors, republicans i heretges, que ell confonia en un mateix odi. Quina heroica defensa seria la seva! I com en patirien els seus enemics

Prudenci Bertrana: Josafat

Cada vegada que sento algun esment de Josafat, recordo les classes de Jordi Llovet, no gaire més gran que nosaltres, que en un despatx de la facultat de Filologia ens parlava de literatura i quan tocava Josafat remarcava entusiasta l'evidència del símbol fàl·lic del campanar on vivia el protagonista.

Ja deu haver sortit l'edició a cura deXavier Pla d'aquesta novel·la curta o narració llarga amb un miler de correccions que recuperen mots o expressions originals de la primera edició, la de 1906, o desfan errades de les edicions posteriors (dels fragments de més amunt, tres paràgrafs corresponen a la recent edició i un a les habituals fins ara). Encara que la literatura de Prudenci Bertrana que prefereixo és la de les Proses Bàrbares, Josafat continua sent una obra de molt bon llegir: potent, suggeridora, àgil... Si algú encara no l'ha llegida, és un bon moment per fer-se amb el text d'Edicions de la Ela Geminada.

Aquesta tarda, mentre veia Her al Comèdia, pensava que si al catau enlairat de Josafat, en lloc d'una litografia vella: el Pare Etern , amb els dos dits d'una mà en l'aire i el món a l'altra, mirant seriosament, hagués tingut un ordinador amb un sistema operatiu amb la veu d'Scarlett Johansson i la intel·ligència de Samantha la vida, segons com es miri, li hagués anat millor; però, esclar, eren altres temps.

temes del dia

Acaba (?) d'aparèixer un informe de198 pàgines sobre la violència contra les dones a Europa. En parlen els diaris, les ràdios, i a les televisions s'indignen els tertulians de torn, amb alguna dona inclosa, de torn. Inevitablement, en algun moment del text o de les converses apareixes -oh sospir!- la sorpresa i un cofoisme latent pel fet que la violència en els països del nord sigui més estadísticament visible. Si s'escau, es parla de la influència de les religions, de les tradicions, de la influència dels mitjans, de precedents, causes i conseqüents, de solucions i pedaços, de tot el que un pugui imaginar en el temps reduït que es pot dedicar a un tema mentre s'està a punt de passar a l'altre tema del dia, de l'hora.

I així van passant els temes i els dies mentre les consciències queden conscienciades i, recordem-ho, aquí som menys violents que al nord civilitzat. I demà maltractarem menys que avui perquè... El futur sempre és un misteri.

divagacions perifèriques

Just deuen haver acabat de passar La plaga per la tele (“El Periódico” la facilitarà no sé quan per un preu assequible i va camí de convertir-se en el descobriment de l'any) mentre rellegeixo l'article de Neus Ballús. Des de la meva perspectiva de lector i d'espectador comparteixo l'interès per parlar o llegir i, sobretot, veure cinema i el seu desinterès pels models lluïts (i no tan lluïts) en el lliurament dels Oscar, però entenc que si se'ls dedica tan d'espai i comentaris deu ser perquè el públic compra aquest tipus d'informació (?) o perquè els mitjans d'aquí i d'allà tenen interès a vendre'ls; són temes que se m'escapen.

Sobre les pel·lícules guanyadores, n'he sentit ben poca cosa. Un conegudíssim crític del país lloava les virtuts de Gravity, la més premiada. No l'he vista i no crec que ho faci properament, malgrat la possible bellesa de les imatges i tants altres mèrits que deu tenir. I estic d'acord amb l'entès que no cal que un film tingui allò que entenem per un argument tradicional, ben travat, etc., per poder-la considerar una gran obra. Ara bé, sense veure-la m'atreveixo a dir que dubto que sigui una mostra de ciència-ficció, al menys segons aquesta definició, que comparteixo, de Bradbury que, com se sap, només va escriure una novel·la del gènere: En conclusió, la millor ciència-ficció l'escriuen aquells qui es troben a disgust amb la nostra societat i esclaten immediatament.

Acaba la Neus Ballús dient: I posats a demanar, un lloc on se suscités un debat real sobre la qualitat i la novetat de les pel·lícules que s'hi presenten. Això potser sí que faria que el públic es dirigís en massa cap al cinema. Perquè fins ara s'ha demostrat que els vestits i el glamur tampoc no ens ens estan salvant la taquilla.

Tinc la seguretat que aconseguir portar la gent en massa al cinema (a les sales de cinema?) és una empresa que supera la capacitat i les forces de qualsevol mortal, però, deixant aquest detall -fonamental- a banda, em fixo en dos aspectes que podrien originar debats interessants: el concepte de qualitat i el de novetat. Sobre aquest darrer se'n parla més del que caldria: la novetat no és un mèrit en si mateix, però és que, a més, l'única novetat possible es troba en les variacions, ampliacions, reduccions o presentacions del que ja existeix.

Per cert, en parlar de La plaga gairebé tothom fa referència a la perifèria, referint-se a la de Barcelona. No veig que en la pel·lícula, geogràficament, això tingui cap transcendència; una altra cosa és que hi apareguin altres tipus de perifèries. Quant al títol, se'm va acudir que ben bé es podria haver anomenat Gallecs transfer, i que se'm perdoni la gosadia de comentarista perifèric.

tres o quatre tocs

Les campanes obrien

de matinada
camins a mar.

Però la força
d'aquell corrent
del fons
contrariava
la proa de la barca.

El vent s'adorm
en llençols d'aigua.
Caigudes veles fan
molt allunyada la platja.

Ja s'apagava el tot
per l'ampla tarda.
Les portes de la llum
se'm tanquen.

Salvador Espriu: “XXIV”, Final del laberint.

Apareguda al diari i repetida a uns quants telenotícies, la proposta -secundada, potser també per aquesta plataforma d'inspiració gandhiana- d'un veí d'Arenys d'aturar el so de les campanes de l'església ha trobat rèplica en molts altres veïns. Entenc uns i altres perquè el soroll, fins i tot la música, em molesta si no és el meu, però m'agraden els meus sorolls i les meues músiques.

A mesura que em faig gran m'irriten més els sorolls, no sé si perquè em faig gran o perquè hi ha més sorolls, sobretot sons que se superposen i es barregen en crescendos inversemblants que no sóc capaç de destriar. Els sorolls de les màquines de les obres són insuportables, els decibels de les ambulàncies i dels bombers em superen, el trànsit constant dels automòbils pels carrers de la ciutat és una ofensa, les broques dels trepants dels qui aprofiten els diumenges per sortir al pati a construir mobles nous em semblen un atemptat, els gustos musicals que el veí de la dreta s'entesta a compartir em semblen de jutjat de guàrdia... Fins i tot el tic-tac sense misericòrdia del meu antic despertador era un suplici en nits d'insomni.

El silenci absolut? Com podria viure amb el silenci i en el silenci? Enyoraria als estius el so, que alguns considerarien infernal, del tren que passa a vint metres de casa, ràpid, efímer, i que fa vibrar les parets i els vidres com en aquelles pel·lícules americanes, i que va repartint gent i mercaderies a destins desconeguts. Trobaria a faltar els passos de la veïna de dalt que no segueixen un horari estricte; i la veu del veí del pis de sota quan crida pel telèfon -com si els altres fossin sords- converses ignorades. I el remor de la pluja de ritmes canviants i el vent que aquí, a vegades, poques, s'exalta, com si fos tramuntana o mestral, i potser ho és...

Aquí, a casa, trobo a faltar les campanes d'algun campanar proper -el so de la Sagrada Família és de joguina- que m'indicarien, si estigués prou atent, que passen les hores i els quarts, que és el primer, el segon o el tercer toc d'una missa que fa temps que no freqüento, que si la batallada és interminable és perquè és festa major, que -toc sec, espaiat i planyívol- s'ha mort algú... Al camp, m'agradaria tornar a escoltar, llunyans, gairebé imperceptibles, els tocs que anuncien que s'acaba la claror i és el moment de tornar a casa o de retirar-se al mas a sopar a la llum del carbur...

Això dels sorolls, ho entenc, és una cosa tan personal i intransferible...  Encara que, insisteixo, a mi ja fa temps que, en general, més aviat em disgusten, em provoquen una ira sorda que algun dia esclatarà en el lloc i moment més insospitat.

P. S.  M'ha sorprès que demà a la nit passin per TV3 La plaga, una pel·lícula que em sembla que encara està en cartellera i té una relativament bona assistència de públic en els temps que corren. Els que no puguin anar a la sala de cinema tenen l'oportunitat de veure una producció interessant des de casa.

temps moderns (XXIV)

Cuino amb oli de l'any del poble que, com ja se sap, aquesta collita ha estat menys abundant i de més graduació, sobretot a causa de la mosca de l'oliva, és a dir, de la Bactrocera oleae. Com que el meu gust és groller, no m'adono de la diferència, ni en l'amanida ni en el rossejat de fideus fet a la manera valenciana. En acabar l'àpat, encara a taula, llegeixo al diari que un oliaire de categoria aplaudeix l'obligació que els restaurants presentin l'oli a taula en recipients no manipulables on constin totes les dades pertinents i proposa una carta d'olis, com si els restaurants que es poden permetre de tenir-ne no serveixin ja tots els plats amanits com cal segons la saviesa del cuiner que a la cuina pot fer servir l'oli que més li convingui sense que ningú hi tingui res a dir. Mentrestant, encara que el futur és impredictible, ja imagino els diletants de torn fent rustes gastronòmiques en funció de l'oli de taula i ponderant les virtuts d'un líquid etiquetat a Itàlia que s'ha conreat a la plana del Burgà, o celebrant la untuositat d'un producte tèrbol i astringent que els vells pagesos considerarien oliasses.

Sobre l'apostolat creixent a favor d'un horari europeu que té totes les virtuts, m'abstindré d'opinar perquè, au nocturna com sóc, encara em picaria i em picarien els dits si enumerés oficis fora d'hora i individus de vibracions nocturnes, sense comptar administratius de llarga dedicació horària per no quedar-se al carrer. Em fa gràcia, però, veure les dissertacions dels tertulians habituals amb títol de sociòleg, o del que sigui, fent campanya televisiva a hores intempestives. Esclar que mentre no s'institucionalitzi el nou ordre, cal aprofitar i cobrar -entesos en tot i especialistes en res- el temps que et paguen.

aquest diumenge, més música de combat

No tinc un interès especial en les celebracions de 1714, potser perquè m'imagino tot de panells plens de lletres amb unes quantes imatges en color sípia i jo ja vaig prou llegit. Però potser m'equivoco i ens presentaran un recorregut per la literatura , l'arquitectura, l'escultura, la pintura del Barroc i de la Il·lustració... Jo, si ens fan un monogràfic sobre la música del setge, potser m'hi apuntaré. Què cantaven les tropes d'uns i altres? No ho sé? Els francesos, encara que no tenien el comandament del duc de Villars, entonaven aquesta melodia?:

I com responien els assetjats? Segur que les pel·lícules que estrenaran sobre el tema ens il·lustraran en aquest aspecte.

qui pela una ceba sense plorar?

No insistiré en el tema de la llibertat i la privacitat. Tots ho sabem: aparentment som més lliures que mai, però estem més subtilment i globalment controlats o supervisats per més agents a qui hem donat una d'informacions per obligació, per voluntat pròpia o inadvertidament. Estem fitxats. Cada vegada que fem servir la targeta de crèdit al supermercat, cada vegada que ingressem o traiem diners del banc, que ja té les nostres dades, cada vegada que comprem una entrada per internet, cada vegada que llegim un diari digital, cada vegada que entren a Facebook, cada vegada que passem per davant de la càmera d'una botiga, cada vegada que fem una trucada, cada vegada que escrivim un post o entrem a mirar el post d'un altre, cada vegada que enviem un correu... deixem una empremta que va assenyalant el nostre camí en una base de dades en forma de puzle que mostra una part de la nostra biografia. És el que hi ha, i em temo que fins i tot alguns estan satisfets que el seu nom i, si s'escau, la seua personalitat o els seus gustos figurin en tants llocs, com si fos un símbol d'una certa immortalitat, que, en el millor dels casos serveix per fer-los arribar publicitat.

Els qui escrivim algun bloc deixem voluntàriament moltes mostres de nosaltres mateixos en cada text, però fins i tot deixem detalls dels qual no som conscients. Inevitable. Molts blogs, a més, tenen comptadors de visites que informen sobre aspectes de la persona que entra a llegir algun apunt. En el cas dels lectors reincidents (sabem qui són els reincidents perquè se sol repetir el seu ID) coneixem quin explorador fan servir, el seu sistema operatiu, potser l'ordinador que tenen, des de quina població ens entren, si ens miren des de la feina o des de casa, etc. Un cas concret ( i ja veieu que no dic qui és):

Coses de poca importància si voleu, però que configuren un tret més de la persona. La proposta d'avui, totalment innocent, malgrat que la wiki la denomina com “xarxa fosca” o”web profunda”, es presentar un sistema de navegació que ens permet romandre en l'anonimat. Podem visitar la pàgina que ens sembli i difícilment serem detectats. En el nostre cas es tractaria simplement d'un joc. Què hem de fer? Doncs carregar TOR, és a dir, The Onion Router, és a dir, un sistema en què quedem amagats sota capes com les que tenen les cebes (i a més ens ofereix protecció sobre intrusions). Com que és curt, copio el que diu la viqui catalana (la castellana és més extensa, més precisa i més inintel·ligible per als no iniciats):

Tor (acrònim de The Onion Router o "El Router Ceba", en català) és un programari lliure que permet navegar de forma anònima.

Tor dirigeix el tràfic d'internet cap a una xarxa gratuïta, voluntària i d'abast mundial que té més de 5 mil relés per ocultar la ubicació de l'usuari o l'ús de qualsevol tipus de vigilància de la xarxa o l'anàlisi de trànsit per part d'autoritats o autoritats competents. TOR dificulta el rastreig d'activitat a Internet d'un usuari, incloent visites a webs, posts, missatges instantanis, o qualsevol altre tipus de comunicació i el que es vol es protegir la privacitat personal dels internautes així com també la seva llibertat. Un extracte d'una avaluació publicada en els documents secrets de la NSA descriu TOR com "el rei de l'alta seguretat" i "sense cap mena de rival esperant a ser coronat".

El terme anglosaxó "onion routing" o "encaminador ceba" fa referència a les capes d'encriptació, com les capes d'una ceba, que es fan servir per garantir l'anonimat de les comunicacions en xarxa. Tor encripta diverses vegades les dades d'origen d'un dispositiu, incloent l'adreça IP, i envia mitjançant un circuit virtual de forma aleatòria i successiva, les dades comprimides cap als diversos relés de TOR. Cada relé desencripta una capa i passa les altres al següent. El relé de destí desencripta la primera capa i envia les dades originals sense revelar la IP.

En resum, com allò que hem vist en alguna pel·lícula quan algú no vol ser descobert i fa que el seu ordinador de Terrassa sembla que estigui a París, però després resulta que sembla que està a Toronto...

Una petita prova feta avui. He entrat als blogs de l'amic Allau i de l'amiga Júlia i des d'allí he clicat l'enllaç que amablement conserven i que condueix al meu blog. L'única informació certa és que faig servir Windows 7, però crec que ho podria amagar. De fet, puc entrar en qualsevol lloc sense deixar empremta, tot és qüestió de configurar adequadament TOR:

 

 

En definitiva, com que avui és dissabte i molta gent té temps lliure de sobra amb perspectives d'avorriment o d'aventura, la proposta és que baixin TOR (una mica d'informació prèvia aquí, i aquí)   i que s'entretinguin una estona. Que aquest temps de lleure sigui o no satisfactori ja no és assumpte meu. I que el joc només permet una petita pausa en la nostra visibilitat universal és una evidència.

 

P S:
 

 Tembló el mar como una golondrina cuando por fin comprendimos que no podíamos hacer otra cosa que vivir. Pero las ciudades estaban lejos y, como si una gran heladería hubiera caído a mis espaldas y me fuera imposible regresar, no puedo decir cuántos días tardé en averiguar que todas las calles desembocan en los muelles y qué triste es tener que abandonar las casas para que las paredes y los libros no nos vean llorar.

Anna Maria Moix

He fet un vol per la premsa digital i m'he trobat que el càncer se l'ha emportat. Em sap greu. Només en la memòria ja.

 

inanitats (XXIV)

El sol se'n va

pel camí de la dreta
cap al capvespre

 

 

 

la font de l'atri

espurneja de vida
totes les clívies

PS

Les clívies són unes de les meues plantes preferides, tant per les flors com per les fulles, però amb tant de temps que fa que en tinc, encara no sé si he de pronunciar el seu nom pla o esdrúixol; jo em decanto per posar-hi accent, encara que ben bé podria ser que em diguessin que millor sense. El diccionari no l'esmenta les clívies: potser són massa modernes o tenen un altre nom. No sé quan devia arribar a Catalunya; en un web he trobat aquesta informació:

Els primers especímenes (sic) d'aquest gènere van ser recollits [a Sud-àfrica] pels exploradors britànics William Burchell i John Bowie en 1815 i 1820, respectivament. Clivia nobilis va ser la primera espècie nomenada pel botànic de Kew John Lindley, i està dedicada a la memòria de Lady Charlotte Florentine Clive, duquessa de Northumberland.

Paco de Lucia

Sorpresa i incredulitat inicial quan llegeixo l'anunci de la mort de Paco de Lucia. Hi ha persones, fixades en el temps, que penses que són immortals. Potser ho són.

 

DEN

Un estat d'ànim estranyament optimista -com si m'hagués fumat alguna herba al·lucinògena- m'ha fet estar mirant el Debate del estado de la nación en directe a partir d'una part de la intervenció de Rajoy fins a la rèplica de Rajoy a Duran. Una bona estona, doncs, d'un masoquisme que no ha fet més, a part de deixar-me el cap com un timbal, que confirmar que el que importa no és el que és diu, sinó seguir un guió fa molts anys establert.

Per als qui no saben com funciona aquest debat, intentaré fer un resum brevíssim i el més objectiu possible:

Comença parlant el president del govern que explica a base de números i algun exemple concret la magnitud dels avanços econòmics i socials aconseguits durant la seua legislatura que beneficien el territori, és a dir, Espanya. Si algun indicador econòmic o social no es prou satisfactori, el president culpa de les mancances la situació general del món o, sobretot, la mala gestió del govern anterior -en cas que l'altre govern l'hagi constituït un partit diferent al seu, s'entén- propiciador de polítiques equivocades i nefastes. A continuació, o entremig, sempre a partir de xifres que va llegint, manifesta que el futur encara serà millor. És possible que, segons la situació del moment, el president faci referència a altres assumptes d'actualitat per destacar, una vegada més, la tasca positiva del govern, que si no és millor, sempre és per culpa dels altres.

A continuació, intervé el cap de l'oposició que rebat, sempre en xifres, el triomfalisme econòmic de la intervenció anterior i assenyala quin camí caldria seguir per millor la negativa actuació del govern. Tant durant aquesta intervenció com en totes les que es produeixen, els diputats (i diputades) del partit polític de l'intervinent aplaudeixen els moments claus del discurs fins que l'orador fa un gest per reclamar silenci. També és possible que els diputats contraris escridassin o manifestin d'alguna altra manera la disconformitat amb les paraules de qui parla.

Encabat de la intervenció del cap de l'oposició, arriba la rèplica del president, que rebat, sempre amb xifres i, si convé, hemeroteca, les afirmacions i conclusions del polític de l'altre partit. En la rèplica, el president també contesta o no les preguntes que li ha fet el seu contrincant, segons la dificultat de resposta. Per exemple, segur que no parlarà d'aspectes que són impopulars en el seu propi partit, com la llei d'avortament.

És possible que hi hagi contrarèpliques que ocupin un espai de temps inferior i se centrin en aspectes molt concrets o en en hipotètics malentesos.

Finalment intervé el portaveu de la tercera força del Parlament en nombre de diputats. Aquest és el moment que aprofiten membres de qualsevol grup per absentar-se de l'hemicicle per anar al lavabo, a fer un cafè, a llegir el diari, a trucar a la nóvia, etc. Aquesta intervenció i les següents són de menor importància, no pel propi contingut, sinó perquè, al cap i a la fi, els que intervenen no representen partits que siguin alternativa de govern.

Bé, no cal continuar perquè crec que és suficient per entendre què és el DEN: un exercici de retòrica amb final tancat, excepte sorpresa inhabitual, en què cada actuant exerceix la seua capacitat d'intentar convèncer els televidents, radiooients, lectors de diaris, etc., que els han de votar en la propera legislatura. Com en qualsevol exercici retòric, l'important no és tant la veritat -què és la veritat en política?-, com la brillantor formal i la capacitat de pegada quan el contrincant es descuida. Com la majoria d'exercicis polítics, el desenvolupament, llarg i reiteratiu, només interessa(?) els propis polítics i els qui es guanyen la vida explicant què fan i diuen els polítics. M'oblidava de dir que una de les conseqüències més importants del debat és una enquesta que publiquen els diaris amb el resultat de qui l'ha guanyat, si el president o el cap de l'oposició.

És possible que algú pensi que hauria de dir que m'ha semblat el DEN d'aquest any, que demà continuara amb la intervenció dels partits menors. De fet ja ho he dit, pràcticament el mateix que cada any. Alguna cosa concreta? Uf, sóc un desmemoriat. Potser que Rajoy proposarà un referèndum sobre Catalunya en què votaran tots els espanyols? Per més que faig un esforç no se m'acut cap novetat que no siguin variacions sobre els mateixos temes que ja coneixem. En tot cas, caldria recordar que una de les confusions recurrents no solucionades és la de l'abstracció (Espanya, Catalunya, l'opinió pública...) amb la concreció (els espanyols, els catalans, els ciutadans...)

En fi, concretant, que aposto doble sobre senzill que jo el proper any, econòmicament, socialment, etc. no hauré millorat la meua situació actual. I ho dic d'aquesta manera perquè avui tinc un dia estranyament optimista.

Estos días azules y este sol de la infancia

Aquests dies he anat llegint articles apareguts amb motiu del 75^è aniversari de la mort d'Antonio Machado. He pensat que, no sé per què,  l'he llegit molt poc:  els poemes dels llibres de text i altre material espars. Després les versions musicades, les de Paco Ibáñez i les de Serrat. També alguns papers biogràfics i ideològics. Poca cosa.

Avui anava repassant alguns dels seus versos en una antologia d'Alianza Editorial. Me'ls hauré de mirar més a poc a poc, sense presses, per trobar un poeta que no sigui només el de la meua joventut, el de versos repetits ja en la maduresa, o el de la infantesa de fragments retallats de l'escola del poble.

La plaza y los naranjos encendidos
con sus frutas redondas y risueñas.

Tumulto de pequeños colegiales
que, al salir en desorden de la escuela,
llenan el aire de la plaza en sombra
con la algazara de sus voces nuevas.
¡Alegría infantil en los rincones
de las ciudades muertas!...
¡Y algo nuestro de ayer, que todavía
vemos vagar por estas calles viejas!

                                                        1907

la més gran

No he aconseguit saber què cantaven les tropes alemanyes durant la Gran Guerra; potser si m'esforcés més aconseguiria conèixer alguna cosa. De tota manera, hi ha un poema escrit l'any 1915 que es va convertir en una de les lletres més cantades durant la Segona Guerra Mundial, no només pels alemanys -en un moment determinat les autoritats nazis la van prohibir per raons òbvies- sinó arreu del món.

Hans Leip, nascut a Hamburg l'any 1893, va ser un soldat que va participar en la Gran Guerra i que l'any 1915 va escriure, abans de marxar al front rus, “Lili Marleen”. Leip, escriptor, pintor, escultor, professor, va publicar el poema l'any 1937 al llibre Die kleine Hafenorgel. No cal entrar ara en detalls, però, amb música de Norbert Schultze, de seguida es van fer diferents versions de la cançó i possiblement la més famosa, entre les inicials, fou la de Lale Andersen. En definitiva més d'un milió de còpies en poc temps, el primer disc milionari alemany.

Una de les versions més conegudes és la de Marlen Dietrich (la incloc en anglès). Fins i tot tenim algunes versions catalanes; jo en conec dues: la de Núria Feliu -interessant ambientació- m'agrada més que la que canta Esther Formosa, que trobo que té la veu massa amagada pel so del piano.

Com va aconseguir l'èxit “Lili Marleen”? No ho sabria dir, però imagino que la mateixa música, que crea una empatia especial sense necessitat d'entendre la lletra n'era un dels motius. Per als qui podien seguir la lletra en l'idioma que fos, es tractava d'una cançó d'amor, però, sobretot, d'una cançó de comiat i de promesa de retorn; i això venia en aquell moment i continua venent ara, en aquest temps de descreguts. Un dels aspectes curiosos de la història de la cançó és que les interpretacions importants sempre han estat en veu de dones, tot i que el poema pertany a una veu masculina. Potser podríem justificar-ho dient que és la noia qui rememora les paraules de l'estimat en el moment del comiat o, qui sap, després de saber que mai no tornarà.

En fi, deixo aquí unes quantes versions que, com a mínim en el cor dels més descreguts, poden simbolitzar que, encara que avui és dilluns, finalment arribarà el cap de setmana.

aquest diumenge, lletres i músiques de la Gran Guerra

Saber y ganar, el programa degà de les emissions televisives peninsulars, dedica aquests dies una part del seu temps a rememorar la Gran Guerra, que va començar ara fa cent anys. Divendres, un dels concursants va explicar que la seua àvia centenària, i ja morta, nascuda a Florida, encara recordava una lletra que cantava de petita per saltar a corda i activitats semblants: "Johnny got his gun". Segurament el concursant es referia a "Over there", de George M. Cohan, que va aparèixer l'any 1917 i que es va convertir en un himne molt popular i idoni per a l'allistament dels soldats americans. La lletra diu així (copio de la Wiki tal qual):

Verse 1

Johnny, get your gun, get your gun, get your gun.

Take it on the run, on the run, on the run.

Hear them calling you and me,

Every Son of Liberty.

Hurry right away, no delay, go today.

Make your Daddy glad to have had such a lad.

Tell your sweetheart not to pine,

To be proud her boy's in line.

Verse 2

Johnny, get your gun, get your gun, get your gun.

Johnny, show the "Hun" you're a son-of-a-gun.

Hoist the flag and let her fly

Yankee Doodley do or die.

Pack your little kit, show your grit, do your bit.

Yankee[5] to the ranks from the towns and the tanks.

Make your Mother proud of you

And the old red-white-and-blue

Chorus

Over there, over there,

Send the word, send the word over there

That the Yanks are coming, the Yanks are coming

The drums rum-tumming everywhere.

So prepare, say a prayer,

Send the word, send the word to beware -

We'll be over, we're coming over,

And we won't come back till it's over, over there.

En una pel·lícula, protagonitzada per James Cagney en el paper de compositor i home de teatre, es pot veure el procés de creació:

També els anglesos (els britànics, irlandesos inclosos?) tenien les cançons adients, evidentment anteriors a "Over There". Una de les més conegudes era "It's A Long Way To Tipperary", que aquí deixo (té la inserció desactivada a You Tube) en la versió (1914) de John McCormack; a continuació, la lletra:

Up to mighty London

Came an Irishman one day.

As the streets are paved with gold

Sure, everyone was gay,

Singing songs of Piccadilly,

Strand and Leicester Square,

Till Paddy got excited,

Then he shouted to them there:

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

(repeat)

Paddy wrote a letter

To his Irish Molly-O,

Saying, "Should you not receive it,

Write and let me know!"

"If I make mistakes in spelling,

Molly, dear," said he,

"Remember, it's the pen that's bad,

Don't lay the blame on me!

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

Molly wrote a neat reply

To Irish Paddy-O,

Saying "Mike Maloney

Wants to marry me, and so

Leave the Strand and Piccadilly

Or you'll be to blame,

For love has fairly drove me silly:

Hoping you're the same!"

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

Una part de la lletra de les cançons de soldats difícilment passaria la censura de determinats grups de pressió actuals, però el temps i la història acullen la realitat, ja no dic la veritat, de bon grat. I acabo per avui amb una cançó francesa, “La Madelon” (1914, lletra de Louis Bosquet i música de Camille Robert). En aquest cas, oh sorpresa!, la passaré cantada en la seua llengua original (la de la cançó, no la de l'intèrpret) per Sara Montiel a El último cuplé (per cert, el gran duc Wladimir de Rúsia va interposar una querella perquè es va veure reflectit, ell o la família, pel personatge “immoral” que interpretava Alfredo Mayo, i la pel·lícula -èxit de taquilla- va haver de suspendre la seua projecció durant un curt període de temps.)

Pour le repos, le plaisir du militaire,
Il est là-bas à deux pas de la forêt
Une maison aux murs tout couverts de lierre
« Aux Tourlourous » c'est le nom du cabaret.
La servante est jeune et gentille,
Légère comme un papillon.
Comme son vin son œil pétille,
Nous l'appelons la Madelon
Nous en rêvons la nuit, nous y pensons le jour,
Ce n'est que Madelon mais pour nous c'est l'amourRefrain :
Quand Madelon vient nous servir à boire
Sous la tonnelle on frôle son jupon
Et chacun lui raconte une histoire
Une histoire à sa façon
La Madelon pour nous n'est pas sévère
Quand on lui prend la taille ou le menton
Elle rit, c'est tout le mal qu'elle sait faire
Madelon, Madelon, Madelon !

Nous avons tous au pays une payse
Qui nous attend et que l'on épousera
Mais elle est loin, bien trop loin pour qu'on lui dise
Ce qu'on fera quand la classe rentrera
En comptant les jours on soupire
Et quand le temps nous semble long
Tout ce qu'on ne peut pas lui dire
On va le dire à Madelon
On l'embrasse dans les coins. Elle dit « veux-tu finir… »
On s'figure que c'est l'autre, ça nous fait bien plaisir.

Refrain

Un caporal en képi de fantaisie
S'en fut trouver Madelon un beau matin
Et, fou d'amour, lui dit qu'elle était jolie
Et qu'il venait pour lui demander sa main
La Madelon, pas bête, en somme,
Lui répondit en souriant :
Et pourquoi prendrais-je un seul homme
Quand j'aime tout un régiment ?
Tes amis vont venir. Tu n'auras pas ma main
J'en ai bien trop besoin pour leur verser du vin.

 

 

Recordo d'una manera boirosa, sense referents identificables, que quan encara era infant, segurament més per haver vist la pel·lícula de la Sara Montiel que per francofília o per altres motius, jo, juntament amb altres nens de la meua edat, havíem fet una versió d'un sol vers de “La Madelon” que cantàvem amb veu aguda però potent i seguint escrupolosament la melodia:

LA MADELON, LES RODES FIRESTONE!

I repetíem inacabablement, obsessivament, entre rialles, aquesta introducció, ignorants, malgrat que el nostre era un poble de transportistes importants, que les Firistone no venien de França sinó d'Estats Units; però, estic segur que les Michelin no haurien lligat amb tanta força amb la Madelon. En aquell temps tots teníem un do poètic innat.

 

 

 

 

 

dubtes de cavalleria

El noi que m'atén em diu una altra vegada cavaller. Li ho agraeix (remarco la combinació de pronoms ja en desús), però no m'acabo de trobar còmode amb el mot en català, molt habitual en espanyol. Com que sóc un clàssic i tinc tendència a l'ortodòxia, en arribar a casa repasso:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria...

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima...
Ofici de cavaller és haver castell e cavall per guardar los camins e defendre llauradors. Ofici de cavaller és haver viles e ciutats per tenir dretura a les gents, e per congregar e ajustar fusters en un lloc, ferrers, sabaters, drapers, mercaders e los altres oficis qui pertanyen a l'ordonament d'aquest món, e qui són necessaris a conservar lo cors a ses necessitats...

Ramon Llull: Llibre de l'orde de cavalleria.

No m'hi veig. Sobretot m'aclapara això de la cacera: sóc de tendències franciscanes (tampoc no em fa gaire il·lusió la idea de córrer). De tota manera, penso que sóc massa primmirat, massa antiquat, que actualment hi ha d'haver una altra normativa, un altre esperit; com si no va accedir Berlusconi al títol de Cavaliere? Dilluns mateix aniré a la gestoria on em fan la declaració de la renda a veure si m'expliquen què es necessita per treure's el títol de cavaller. La qüestió del cavall, no m'amoïna gaire.