Alguns matins em trobo la S. quan surt de casa i anem plegats fins a l'institut. No l'he tinguda mai d'alumna, però sí a la seva germana gran, i ella, la petita, no sé ben bé per què, sempre em dóna conversa i jo li corresponc fins que travessem la porta i cadascú va a l'aula que li pertoca.
La germana gran va posar-se a treballar en el basar familiar quan va acabar quart i suposo que la petita farà el mateix. Tant una com l'altra parlen millor en castellà que en català, però enguany la S. ha presentat per primera vegada un poema en català al concurs de Sant Jordi. Avui, quan hem repartit els premis, la S. ha pujat a l'escenari a recollir la seva rosa i els seu diploma, i un membre del jurat ha recitat el seu poema. No sé que farà la S. amb la seva rosa i el seu diploma, ni amb la seva vida... I si escriu poemes? Jo, sense que ell ho sàpiga i sabent que no ho hauria de fer, deixo aquí el seu poema -ella el titula “Davant de la porta-, senzill, delicat, d'accepatció, el de la primera alumna xinesa que puja a l'escenari per Sant Jordi:
29.4.11
seitons, anxoves, aladrocs... i si es vol, boquerons
Botiga (Mary's Market) al Bulevard Rosa del passeig de Gràcia -podria ser en qualsevol altre lloc. Dos recipients idèntics. Filets de peix de llargada i amplada similar en tots dos. Més detalls:
1. Els filets de la dreta de color clar, blanquinós; els de l'esquerra, de color marronós, rogenc, tirant a caoba en alguna part.
2. En tots dos casos, els filets estan coberts per un líquid que en el primer recipient, i fem cas a la llegenda que els identifica, podria ser vinagre; en el segon cas, deduïm que deu ser oli, tot i que no es concreta ni, encara menys, s'informa obre la varietat; podríem suposar que es tracta d'oli d'oliva de no se sap quina qualitat.
3. En el primer recipient, els filets es disposen verticalment, excepte en la part més propera al possible comprador; en el segon recipient, els filetes estan disposats horitzontalment. El primers filets semblen lleugerament més curts que els segons.
4. Els primers filets es venen a menys de la meitat del preu que els segons. L'espectador, i possible comprador, pot fer hipòtesis sobre la diferència de preu: la qualitat del producte, la dificultat o durada del procés d'elaboració o conservació, el cost dels productes utilitzats, etc.
5. Segons consta en la llegenda, els primers filets són de seitó, els segons, d'anxova.
L'espectador, i possible comprador, podria anar observant altres diferències i algunes similituds, però tot li faria pensar que es troba amb dos peixos que, a part de la seva presentació final, són diferents, encara que no noti en el propi filet més que diferències circumstancials i que són els experts els que poden notar les substancials.
L'espectador o... podria preguntar a la dependenta (en aquest cas no hi havia dependents) l'espècie a la qual pertany cada peix, però l'experiència li diu que segurament la posaria en un compromís. A més, diguem-ho d'una vegada i no fem més trampes, el possible comprador, que és aficionat a la zoologia recreativa, a la gastronomia bàsica, a la lingüística elemental i nascut en un poble de mar amb pescadors, intueix que en els dos casos es tracta de la mateixa espècie: Engraulis encrasicolus. De la mateixa família hi ha més de cent espècies -però no cal fer gaire cas de l'espectador, etc., aficionat-, com l'anomenada anxoveta (Engraulis ringens), del Perú o el nord de Xile. Si l'espectador volgués continuar amb la seva pedanteria, parlaria de la mida de les anxoves quan assoleixen la seva maduresa sexual, de l'època de reproducció, de la seva tolerància als canvis de salinitat i temperatura, de l'esperança de vida... Però res de tot això li sembla gaire important perquè el que realment el desconcerta és com és que hi ha tanta gent que creu que el seitó i l'anxova són dos peixos diferents (i podria parlar de l'aladroc, bonica denominació que sembla escrita al revés; quant al boqueró, que esmenta el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, no en diria res perquè avui no toca parlar de novetats de darrera hora i de dubtosa procedència).
L'espectador-comprador no s'allargarà en consideracions sobre els motius que uns i altres tenen per anomenar la mateixa espècies de maneres diferents, tot i que considera que n'ha pogut deduir alguns, com els simplement geogràfics, de modes diverses o de comercialització, ni farà cap esment, de moment, al fet que alguna gent cregui que el seitó, descolorit (alguns s'entesten a anomenar-lo boqueró) , sigui considerat un peix semblant, però diferent a l'acolorida anxova. En fi, matem-ho ja, però lentament, amb un suggeriment de la lectura d'un home en qui l'espectador confia més com a escriptor que com a gastrònom. El tast que hi ha a continuació es pot ampliar aquí:
Les anxoves confitades, és a dir, les que tenen, de confit, el temps necessari, es coneixen per quatre matisos: pel color, pel sabor, per la qualitat, per la suavitat del teixit. Una bona anxova no és mai blanca, ni rosada; és de color de caoba rogenca aquilotada i clara, els millors colors que pot donar, en la naturalesa, el roig esblamiat; la seva carn no ha de tenir gust de peix corrent; ha de tenir gust d'essència de peix, sense peixatejar; no ha d'ésser dura, ni enravenada, sinó suau, Ilisquent, d'aspecte descompost però amb un punt de consistència real. En contacte amb la punta del ganivet ha de seguir com tot el que es confitat. L'anxova s'ha de servir sobre un fons, més aviat copiós, d'oli d'oliva de primera qualitat.
[...]
En fi, però, aquelles anxoves, on són? Aquells vells pots d'anxoves blavissos amb el cordill vermell, on es poden comprar? Les que es mengen avui amb els aperitius i els entremesos no valen res. Són producte de la pressa, de qualitat horripilant i nefasta.
Josep Pla: El que hem menjat
P. S. : Què voleu que us digui, a mi 1,95 per un filet em sembla car: ni que fossin anxoves de col·leccionista, de l'any en què Pla va escriure el text anterior. És clar que aquelles anxoves ja es deuen haver desfet completament, si és que algú no se les va menjar en el seu moment.
28.4.11
27.4.11
En el centenari de la mort d'Emilio Carlo Giuseppe Maria Salgàri
Una de las habitaciones estaba iluminada. En medio de ella había una mesa de ébano con botellas y vasos del cristal más puro; en las esquinas, grandes vitrinas medio rotas, repletas de anillos, brazaletes de oro, medallones, preciosos objetos sagrados, perlas, esmeraldas, rubíes y diamantes que brillaban como soles bajo los rayos de una lámpara dorada que colgaba del techo.
En indescriptible confusión, se veían obras de pintores famosos, carabinas indias, sables, cimitarras, puñales y pistolas.
Sentado en una poltrona coja había un hombre. Era de alta estatura, musculoso, de facciones enérgicas de extraña belleza. Sobre los hombros le caían los largos cabellos negros y una barba oscura enmarcaba su rostro de color ligeramente bronceado. Tenía la frente amplia, un par de cejas enormes, boca pequeña y ojos muy negros, que obligaban a bajar la vista a quienquiera los mirase.
De pronto echó hacia atrás sus cabellos, se aseguró en la cabeza el turbante adornado con un espléndido diamante, y se levantó con una mirada tétrica y amenazadora.
—¡Es ya medianoche —murmuró— y todavía no vuelve!
Abrió la puerta, caminó con paso firme por entre las trincheras y se detuvo al borde de la gran roca, en cuya base rugía el mar. Permaneció allí durante algunos instantes con los brazos cruzados; al rato se retiró y volvió a entrar en la casa.
—¡Qué contraste! —exclamó—. ¡Fuera el huracán y yo acá dentro! ¿Cuál de las dos tempestades es más terrible?
Se quedó un rato escuchando por la puerta entreabierta, y por fin salió a toda prisa hacia el extremo de la roca.
A la rápida claridad de un relámpago vio un barco pequeño con las velas casi amainadas, que entraba en la bahía.
—¡Es él! —murmuró emocionado—. Ya era tiempo. Cinco minutos después, un hombre envuelto en una capa que estilaba se le acercó.
—¡Yáñez! —dijo el del turbante, abrazándolo.
—¡Sandokán! —exclamó el recién llegado, con marcadísimo acento extranjero—. ¡Qué noche infernal, hermano mío!
Entraron en la habitación. Sandokán llenó dos vasos.
—¡Bebe, mi buen Yáñez!
—¡A tu salud, Sandokán!
Em sembla que aquesta, en la segona novel·la de la sèrie, és la primera vegada que es descriu Sandokán, el personatge més famós d'Emilio Salgari. Vaig llegir unes quantes novel·les de Salgari ja tard, després d'haver llegit, per exemple, força Verne i força Karl May, però estan, és clar, entre les que em porten bon records de l'època d'infantesa i d'adolescència , de devorador indiscriminat de llibres, i no em podria estar d'esmentar, en agraïment per aquelles bones estones, que el dia 25 d'aquest mes fa just cent anys que va morir Salgari, un dels referents literaris de molts de la meva generació, no sé si també dels joves d'ara, ho dubto.
En aquella època no sabia res de l'autor, de la seva constància per viure de la literatura, de les dificultats econòmiques, de la bogeria de la seva dona, del suïcidi del seu pare i de dos fills, del seu propi suïcidi amb una navalla d'afaitar amb què es va tallar el coll i es va obrir el ventre, de la terrible nota final als editors que l'escanyaven econòmicament...:
A voi che vi siete arricchiti con la mia pelle, mantenendo me e la mia famiglia in una continua semi-miseria od anche di più, chiedo solo che per compenso dei guadagni che vi ho dati pensiate ai miei funerali. Vi saluto spezzando la penna.
Fins quin punt importa qui hi ha darrera d'una ficció? Segurament, tant per ell com pels seus lectors, el món que va crear, les seves fantasies, eren una forma de viure millor. No sé si ell va aconseguir evadir-se dels problemes quotidians amb la seva escriptura, problemes produïts, en bona part, per la seva literatura, estic segur que amb la seva lectura, nosaltres sí.
En indescriptible confusión, se veían obras de pintores famosos, carabinas indias, sables, cimitarras, puñales y pistolas.
Sentado en una poltrona coja había un hombre. Era de alta estatura, musculoso, de facciones enérgicas de extraña belleza. Sobre los hombros le caían los largos cabellos negros y una barba oscura enmarcaba su rostro de color ligeramente bronceado. Tenía la frente amplia, un par de cejas enormes, boca pequeña y ojos muy negros, que obligaban a bajar la vista a quienquiera los mirase.
De pronto echó hacia atrás sus cabellos, se aseguró en la cabeza el turbante adornado con un espléndido diamante, y se levantó con una mirada tétrica y amenazadora.
—¡Es ya medianoche —murmuró— y todavía no vuelve!
Abrió la puerta, caminó con paso firme por entre las trincheras y se detuvo al borde de la gran roca, en cuya base rugía el mar. Permaneció allí durante algunos instantes con los brazos cruzados; al rato se retiró y volvió a entrar en la casa.
—¡Qué contraste! —exclamó—. ¡Fuera el huracán y yo acá dentro! ¿Cuál de las dos tempestades es más terrible?
Se quedó un rato escuchando por la puerta entreabierta, y por fin salió a toda prisa hacia el extremo de la roca.
A la rápida claridad de un relámpago vio un barco pequeño con las velas casi amainadas, que entraba en la bahía.
—¡Es él! —murmuró emocionado—. Ya era tiempo. Cinco minutos después, un hombre envuelto en una capa que estilaba se le acercó.
—¡Yáñez! —dijo el del turbante, abrazándolo.
—¡Sandokán! —exclamó el recién llegado, con marcadísimo acento extranjero—. ¡Qué noche infernal, hermano mío!
Entraron en la habitación. Sandokán llenó dos vasos.
—¡Bebe, mi buen Yáñez!
—¡A tu salud, Sandokán!
Em sembla que aquesta, en la segona novel·la de la sèrie, és la primera vegada que es descriu Sandokán, el personatge més famós d'Emilio Salgari. Vaig llegir unes quantes novel·les de Salgari ja tard, després d'haver llegit, per exemple, força Verne i força Karl May, però estan, és clar, entre les que em porten bon records de l'època d'infantesa i d'adolescència , de devorador indiscriminat de llibres, i no em podria estar d'esmentar, en agraïment per aquelles bones estones, que el dia 25 d'aquest mes fa just cent anys que va morir Salgari, un dels referents literaris de molts de la meva generació, no sé si també dels joves d'ara, ho dubto.
En aquella època no sabia res de l'autor, de la seva constància per viure de la literatura, de les dificultats econòmiques, de la bogeria de la seva dona, del suïcidi del seu pare i de dos fills, del seu propi suïcidi amb una navalla d'afaitar amb què es va tallar el coll i es va obrir el ventre, de la terrible nota final als editors que l'escanyaven econòmicament...:
A voi che vi siete arricchiti con la mia pelle, mantenendo me e la mia famiglia in una continua semi-miseria od anche di più, chiedo solo che per compenso dei guadagni che vi ho dati pensiate ai miei funerali. Vi saluto spezzando la penna.
Fins quin punt importa qui hi ha darrera d'una ficció? Segurament, tant per ell com pels seus lectors, el món que va crear, les seves fantasies, eren una forma de viure millor. No sé si ell va aconseguir evadir-se dels problemes quotidians amb la seva escriptura, problemes produïts, en bona part, per la seva literatura, estic segur que amb la seva lectura, nosaltres sí.
26.4.11
i continua la pasqua
Fa anys que em vaig quedar sense mona -i uns quants menys sense padrina-, la que m'anava a menjar amb els meus amics al camp el dilluns de Pasqua (Amades, que té molt poc en compte els costums del sud, parla de les menjades del diumenge). Ara em toca regalar les mones a les meves filloles. La petita ha volgut una mona de Piqué i Shakira en què ell surt força més afavorit que la noia; la gran, a qui mai ha agradat gaire la xocolata, em demana diners que farà sevir per comprar-se roba o allò que consideri més adient; la proposta no em sembla gaire catòlica, però són els temps que corren.
En fi, torno a Sant Jordi. No sé com ha anat la venda de llibres i de roses i no és cosa meva palar-ne, tot i que em sembla que alguns comerciants de províncies deuen haver venut més que altres diades. El meu Sant Jordi, ha estat més o menys com sempre, amb la diferència que no vaig comprar cap llibre i en vaig mirar pocs: multituds relatives fent cues i passejant amunt i avall per uns carrers efervescents. És curiós, durant uns quants anys havia coincidit amb el president Pujol a la llibreria Ona, sempre a darrera hora; aquest encontre ja no es realitzarà mai més; en contrapartida, aquest any m'he creuat al carrer Major amb el president Maragall -una llambregada mútua als ulls-, sense rosa i sense llibre. Quines deuen ser actualment les lectures del president?
Potser el fet més destacable d'aquest Sant Jordi ha estat la inhabitual coincidència amb la Setmana Santa i, en conseqüència, l'acumulació de costums propis d'aquestes dues dates. Així, el dissabte es podia veure com la gent anava amb el llibre i la rosa, però també com alguns encarregaven o transportaven les mones que regalarien aquell mateix dia o l'endemà. I encara, com s'afegien les cantades de caramelles pròpies del dissabte, diumenge o dilluns.
No sé quina és la vitalitat de les caramelles en els territoris de parla catalana, però a Torroella es conserva la tradició, encara que han passat de cantar-se a la nit a fer-ho durant el matí. Sembla ser que les cantades de caramelles, emparentades i indestriables dels goig, se celebren en aquestes dates des de fa segles i que els cantaires esperaven que les seves melodies fossin premiades amb presents en espècies o amb diners que es ficaven en els cistellets que duien guarnit amb flors. A Torroella, els caramellaires, que en altres èpoques devien dur instruments musicals diversos, enguany s'acompanyaven únicament d'una guitarra i s'aturaven sobretot a les portes dels comerços on desgranaven una o dues cançons i rebien els obsequis dels comerciants, a més del que els curiosos volien afegir. Aquest any, he assistit a la cantada davant d'una carnisseria. La colla ocupava bona part de l'estretor del carrer, de manera que els vianants passaven amb prou feines. El que m'ha semblat més curiós, que podeu observar si teniu la paciència de veure el vídeo de més avall (disculpes als cantants i als hipotètics espectadors per la seva manca de qualitat visual i auditiva), és que la gent del poble o de fora passava sense mostrar aparentment el menor interès per aquesta tradició, en la majoria de casos ni tan sols una mirada, tothom a la seva, tots seguint la seva programació, tots a continuar amb les coses importants de la diada: anar a buscar el llibre o la rosa, o regalar-los, fer les darreres compres abans de dinar, anar al banc a treure els diners que ja escassejaven, concretar a través del mòbil els darrers detalls... Per cert, els caramellaires van rebre el seu present del carnisser; en canvi no vaig veure que sortís el director de la sucursal del BBVA per deixar uns bitllets o per abaixar l'interès de la possible hipoteca d'algun dels cantaires; és clar que a cap caramellaire se li va acudir convidar els del banc a participar en l'audició, que en aquest país tothom té les coses molt clares i sap que generositat és un mot inexistent en els balanços de les entitats financeres, excepte en el cas dels sous i beneficis dels seus directius i assimilats.
En fi, torno a Sant Jordi. No sé com ha anat la venda de llibres i de roses i no és cosa meva palar-ne, tot i que em sembla que alguns comerciants de províncies deuen haver venut més que altres diades. El meu Sant Jordi, ha estat més o menys com sempre, amb la diferència que no vaig comprar cap llibre i en vaig mirar pocs: multituds relatives fent cues i passejant amunt i avall per uns carrers efervescents. És curiós, durant uns quants anys havia coincidit amb el president Pujol a la llibreria Ona, sempre a darrera hora; aquest encontre ja no es realitzarà mai més; en contrapartida, aquest any m'he creuat al carrer Major amb el president Maragall -una llambregada mútua als ulls-, sense rosa i sense llibre. Quines deuen ser actualment les lectures del president?
Potser el fet més destacable d'aquest Sant Jordi ha estat la inhabitual coincidència amb la Setmana Santa i, en conseqüència, l'acumulació de costums propis d'aquestes dues dates. Així, el dissabte es podia veure com la gent anava amb el llibre i la rosa, però també com alguns encarregaven o transportaven les mones que regalarien aquell mateix dia o l'endemà. I encara, com s'afegien les cantades de caramelles pròpies del dissabte, diumenge o dilluns.
No sé quina és la vitalitat de les caramelles en els territoris de parla catalana, però a Torroella es conserva la tradició, encara que han passat de cantar-se a la nit a fer-ho durant el matí. Sembla ser que les cantades de caramelles, emparentades i indestriables dels goig, se celebren en aquestes dates des de fa segles i que els cantaires esperaven que les seves melodies fossin premiades amb presents en espècies o amb diners que es ficaven en els cistellets que duien guarnit amb flors. A Torroella, els caramellaires, que en altres èpoques devien dur instruments musicals diversos, enguany s'acompanyaven únicament d'una guitarra i s'aturaven sobretot a les portes dels comerços on desgranaven una o dues cançons i rebien els obsequis dels comerciants, a més del que els curiosos volien afegir. Aquest any, he assistit a la cantada davant d'una carnisseria. La colla ocupava bona part de l'estretor del carrer, de manera que els vianants passaven amb prou feines. El que m'ha semblat més curiós, que podeu observar si teniu la paciència de veure el vídeo de més avall (disculpes als cantants i als hipotètics espectadors per la seva manca de qualitat visual i auditiva), és que la gent del poble o de fora passava sense mostrar aparentment el menor interès per aquesta tradició, en la majoria de casos ni tan sols una mirada, tothom a la seva, tots seguint la seva programació, tots a continuar amb les coses importants de la diada: anar a buscar el llibre o la rosa, o regalar-los, fer les darreres compres abans de dinar, anar al banc a treure els diners que ja escassejaven, concretar a través del mòbil els darrers detalls... Per cert, els caramellaires van rebre el seu present del carnisser; en canvi no vaig veure que sortís el director de la sucursal del BBVA per deixar uns bitllets o per abaixar l'interès de la possible hipoteca d'algun dels cantaires; és clar que a cap caramellaire se li va acudir convidar els del banc a participar en l'audició, que en aquest país tothom té les coses molt clares i sap que generositat és un mot inexistent en els balanços de les entitats financeres, excepte en el cas dels sous i beneficis dels seus directius i assimilats.
25.4.11
amb retard i sense esmenes
El divendres ha estat plovisquejant tot el dia. Aquesta aigua tranquil·la però inacabable, de quedar-se a casa i veure com passa el dia. Encara al matí hem seguit el costum de cada any d'anar a collir timó a la falda del Montgrí, mentre els caragols, mandrosos però esperonats per la humitat, treien les banyes i feien camins d'equilibrista. Després, dinar de quatre i sobretaula llarguíssima amb conversa sobre el passat i projectes de futur. Des de la finestra, aquest paisatge emboirat de la plana del Ter que tant m'agrada, que va desdibuixant els arbres en matisos de gris inacabables, que tot ho confon i que tot ho marca, i el cel repartit entre gavines que tornen i orenetes, encara escasses, que van i vénen.
Deia, en el darrer post, que no sabia quins llibres compraria per Sant Jordi. I des d'ahir que ja en tinc quatre. Els vaig comprar al Cucut, una llibreria del poble que no només resisteix sinó que es reinventa i augmenta la seva oferta i que, amb el temps, es fa més atractiva. Fa uns dies que en Jaume, davant de la incertesa d'aquest Sant Jordi atípic, ens recordava que la Catalunya lectora va més enllà de Barcelona, i ens apuntava unes quantes llibreries estracapitalines. El Cucut és una d'aquestes llibreries en què qualsevol lector potser no trobarà tots els llibres -ja fa segles que no es poden trobar enlloc tots els llibres-, però on tindrà la garantia que sortirà satisfet perquè si pregunta se li oferirà una atenció personalitzada fins aconseguir, en la mesura del possible, un llibre que s'adigui amb les seves preferències lectores o, si no en té, amb les preferències de la propietària. El Cucut, més enllà del negoci, és una vocació, una voluntat de complicitat, un desig de compartir plaer.
Al Cucut m'emboliquen dos dels llibres amb un paper que per un moment em fa pensar que no em caldrà regalar roses-pensament fenici ràpidament descartat- i, a més, me'ls donen en una motxilla de roba -veure la foto- que dubto que m'hagessin proporcionat a Barcelona. Penso que com és que ningú ha tingut la idea _o és cosa dels editors?- de fer un llibre amb un recorregut per les llibreries del país. Tantes obres sobre la gastronomia de Catalunya i encara cap guia sobre els aliments espirituals que proporciona la lectura. Cap llibre que ens digui: ... i si arribes a X., no t'oblidis de passar vint minuts a la llibreria tal, on serà atès per... Si tens temps, l'invités a dinar i parlareu de... En canvi, millor que no li esmentis... perquè... Hi haurà algun dia una guia de les llibreries del país, les d'ara i les d'abans, les que van ser i les que continuen?
En fi, fa via la matinada de Sant Jordi -encara la pluja que acompanya, però que no duri massa- i fullejo desordenadament Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet (més que en l'eclipsi de les humanitats crec que hi ha una manca de combativitat dels humanistes i molta altra cosa, és clar). L'atzar em porta a la pàgina 121, a Petrarca, a la nota a peu de pàgina: Unde eneim hec habituum atque incessuum in dies mira simul ac ridenda varietas et nunc podes contegens, nunc pudenda nudans vestis, nunc terram tergentes, nunc cubitum arctantes manice... I penso en Bernat Metge. Sempre a l'atzar, a la pàgina 100 trobo una comparativa entre Antoni Comas i Joaquim Molas, el primer, conegut directament; el segon, a través de l'obra; m'iteressa, i, en part, discrepo. Imagino que quan me l'hagi llegit diré alguna cosa sobre el llibre de Llovet, professor efímer i estimulant, en el meu cas.
En canvi, no estic segur que digui alguna cosa sobre la Bíblia, que he comprat pensant en la meva fillola, que el mes que ve fa la comunió, i en la seva família, però que la Joana em desaconsella, amb arguments diversos, que li regali. Tot i així, no em puc estar de reproduir els primers versos del profeta Habacuc -que algun pseudopurista traduiria Favacuc-, que també m'han aparegut en obrir el llibre a l'atzar, tot i que jo crec poc en l'atzar en qüestió de llibres:
Fins quan, Senyor, cridaré auxili
i no m'escoltaràs,
clamaré contra el violent
i no em salvaràs?
Per què em fas veure tanta injustícia?
Per què et mires de lluny l'opressió,
mentre jo he de presenciar destruccions i violències?
Pertot esclaten processos i baralles.
Les lleis no són respectades
i la justícia no surt vencedora.
El culpable fa condemnar l'innocent:
les sentències es falsegen.
I continuaria escrivint, ara de Pla, de qui m'he saltat l'homenatge blocaire, però de qui he vist, a mitges, un programa a la dos aquesta mateixa nit que m'ha interessat i en què també he vist alguns fantasmes que coneixien Pla, però que desconeixien la seva obra que, en darrer terme, és el que a mi m'interessa més. Continuaria escrivint, però ja s'ha fet tard i em queden altres obligacions. La pluja, que no veig però sento, no s'atura.
Deia, en el darrer post, que no sabia quins llibres compraria per Sant Jordi. I des d'ahir que ja en tinc quatre. Els vaig comprar al Cucut, una llibreria del poble que no només resisteix sinó que es reinventa i augmenta la seva oferta i que, amb el temps, es fa més atractiva. Fa uns dies que en Jaume, davant de la incertesa d'aquest Sant Jordi atípic, ens recordava que la Catalunya lectora va més enllà de Barcelona, i ens apuntava unes quantes llibreries estracapitalines. El Cucut és una d'aquestes llibreries en què qualsevol lector potser no trobarà tots els llibres -ja fa segles que no es poden trobar enlloc tots els llibres-, però on tindrà la garantia que sortirà satisfet perquè si pregunta se li oferirà una atenció personalitzada fins aconseguir, en la mesura del possible, un llibre que s'adigui amb les seves preferències lectores o, si no en té, amb les preferències de la propietària. El Cucut, més enllà del negoci, és una vocació, una voluntat de complicitat, un desig de compartir plaer.
Al Cucut m'emboliquen dos dels llibres amb un paper que per un moment em fa pensar que no em caldrà regalar roses-pensament fenici ràpidament descartat- i, a més, me'ls donen en una motxilla de roba -veure la foto- que dubto que m'hagessin proporcionat a Barcelona. Penso que com és que ningú ha tingut la idea _o és cosa dels editors?- de fer un llibre amb un recorregut per les llibreries del país. Tantes obres sobre la gastronomia de Catalunya i encara cap guia sobre els aliments espirituals que proporciona la lectura. Cap llibre que ens digui: ... i si arribes a X., no t'oblidis de passar vint minuts a la llibreria tal, on serà atès per... Si tens temps, l'invités a dinar i parlareu de... En canvi, millor que no li esmentis... perquè... Hi haurà algun dia una guia de les llibreries del país, les d'ara i les d'abans, les que van ser i les que continuen?
En fi, fa via la matinada de Sant Jordi -encara la pluja que acompanya, però que no duri massa- i fullejo desordenadament Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet (més que en l'eclipsi de les humanitats crec que hi ha una manca de combativitat dels humanistes i molta altra cosa, és clar). L'atzar em porta a la pàgina 121, a Petrarca, a la nota a peu de pàgina: Unde eneim hec habituum atque incessuum in dies mira simul ac ridenda varietas et nunc podes contegens, nunc pudenda nudans vestis, nunc terram tergentes, nunc cubitum arctantes manice... I penso en Bernat Metge. Sempre a l'atzar, a la pàgina 100 trobo una comparativa entre Antoni Comas i Joaquim Molas, el primer, conegut directament; el segon, a través de l'obra; m'iteressa, i, en part, discrepo. Imagino que quan me l'hagi llegit diré alguna cosa sobre el llibre de Llovet, professor efímer i estimulant, en el meu cas.
En canvi, no estic segur que digui alguna cosa sobre la Bíblia, que he comprat pensant en la meva fillola, que el mes que ve fa la comunió, i en la seva família, però que la Joana em desaconsella, amb arguments diversos, que li regali. Tot i així, no em puc estar de reproduir els primers versos del profeta Habacuc -que algun pseudopurista traduiria Favacuc-, que també m'han aparegut en obrir el llibre a l'atzar, tot i que jo crec poc en l'atzar en qüestió de llibres:
Fins quan, Senyor, cridaré auxili
i no m'escoltaràs,
clamaré contra el violent
i no em salvaràs?
Per què em fas veure tanta injustícia?
Per què et mires de lluny l'opressió,
mentre jo he de presenciar destruccions i violències?
Pertot esclaten processos i baralles.
Les lleis no són respectades
i la justícia no surt vencedora.
El culpable fa condemnar l'innocent:
les sentències es falsegen.
I continuaria escrivint, ara de Pla, de qui m'he saltat l'homenatge blocaire, però de qui he vist, a mitges, un programa a la dos aquesta mateixa nit que m'ha interessat i en què també he vist alguns fantasmes que coneixien Pla, però que desconeixien la seva obra que, en darrer terme, és el que a mi m'interessa més. Continuaria escrivint, però ja s'ha fet tard i em queden altres obligacions. La pluja, que no veig però sento, no s'atura.
23.4.11
Sant Jordi 2011
Crec que aquest serà el primer Sant Jordi en què estaré sense Internet des que escric al bloc i em recava no deixar alguna coseta, com cada any. Continuo, avui que és dilluns, sense saber quins llibres regalaré o insinuaré que em regalin, però voldria suggerir una lectura, perquè em sembla excel·lent i perquè ningú no cregui que quan parlava del seu autor em guiava cap sentiment negatiu envers la seva poesia, al contrari, m'agraden els seus poemes, força més, en el seu conjunt, que els de la majoria dels poetes que llegeixo. Alguns poden dir que, venint de mi, aquesta valoració, tan inconcreta per altra banda, no és cap garantia de la bondat de la seva obra. D'altres poden afirmar que llegeixo poc i faig males tries. No negaré res, que cadascú faci la seva lectura.
He triat un llibre de Francesc Parcerisas, publicat per primera vegada l'any 1983: L'edat d'or. Un conjunt de vint-i-sis poemes que devia escriure en la seva totalitat quan no li faltava gaire per arribar als quaranta anys. Un llibre de maduresa, equilibrat, que he anat llegint amb plaer des del primer al darrer poema, menys un que no diré. Em resulta difícil triar una poesia, però em decideixo per la que clou el poemari, aquesta mena de cant espiritual.
RETRAT DEL POETA
Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que e´s fosc
i es formen caramells de gel
a les taulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?
Potser massa fred en aquest abril que ha estat tan calorós? Una vegada escrit el poema, veig que no em puc sostreure del desig de copiar-ne un altre. Diu Parcerisas al final del llibre, a “Endreces”: Alguns d'aquests poemes han estat llegits davant col·legues i alumnes en molt diverses ocasions, però sempre he trobat la mateixa comprensió i benevolença; per a tots ells és “Joventut procaç”:
Ara els veus som surten de les classes
espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,
i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
tot pensant què és el que t'atreu, encara,
d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.
Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
ràfega de llavis molsuts i cossos bruns,
per sempre irrecuperables, riallers i exultants,
deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil enveja.
¿És la luxúria de la ment que amanyaga
la dels cossos, o saber que encara esperen
l'agredolça revelació de l'experiència?
¿O és comprendre, justament, que no hi ha res
per evitar que també ells caiguin lentament,
al vell parany d'anar-se resignant al bo i dolent
mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?
Bé, segons hem acordat aquests darrers anys, bona diada a tothom! Plou? Jo, una vegada més, em queixaré, però no ho diré en veu alta, que un altre any ningú m'ha regalat una rosa, ni que sigui groga i no faci cap olor.
He triat un llibre de Francesc Parcerisas, publicat per primera vegada l'any 1983: L'edat d'or. Un conjunt de vint-i-sis poemes que devia escriure en la seva totalitat quan no li faltava gaire per arribar als quaranta anys. Un llibre de maduresa, equilibrat, que he anat llegint amb plaer des del primer al darrer poema, menys un que no diré. Em resulta difícil triar una poesia, però em decideixo per la que clou el poemari, aquesta mena de cant espiritual.
RETRAT DEL POETA
Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que e´s fosc
i es formen caramells de gel
a les taulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?
Potser massa fred en aquest abril que ha estat tan calorós? Una vegada escrit el poema, veig que no em puc sostreure del desig de copiar-ne un altre. Diu Parcerisas al final del llibre, a “Endreces”: Alguns d'aquests poemes han estat llegits davant col·legues i alumnes en molt diverses ocasions, però sempre he trobat la mateixa comprensió i benevolença; per a tots ells és “Joventut procaç”:
Ara els veus som surten de les classes
espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,
i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
tot pensant què és el que t'atreu, encara,
d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.
Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
ràfega de llavis molsuts i cossos bruns,
per sempre irrecuperables, riallers i exultants,
deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil enveja.
¿És la luxúria de la ment que amanyaga
la dels cossos, o saber que encara esperen
l'agredolça revelació de l'experiència?
¿O és comprendre, justament, que no hi ha res
per evitar que també ells caiguin lentament,
al vell parany d'anar-se resignant al bo i dolent
mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?
Bé, segons hem acordat aquests darrers anys, bona diada a tothom! Plou? Jo, una vegada més, em queixaré, però no ho diré en veu alta, que un altre any ningú m'ha regalat una rosa, ni que sigui groga i no faci cap olor.
20.4.11
solidaritats diverses
Els funcionaris -suposo que tots- hem rebut una ... Una què? Una felicitació? Un comunicat? Un recordatori? Un espai publicitari? Tot, i més, una mica? És igual, no importa, sempre és de bon rebre un correu amable del teu cap suprem. Per als qui no l'han rebut, diu això:
Benvolgut, benvolguda,
Dissabte que ve és Sant Jordi, una Diada amb molt de significat per al nostre país, i que enguany el Govern ha declarat Dia de la Solidaritat amb el Japó.
Aquest Sant Jordi el celebrem amb fotografies relacionades amb la Festa –llibres, roses, detalls dels edificis del Palau de la Generalitat i de Sant Jordi– que també estan disponibles al portal Dades obertes de la Generalitat. Amb l'oferiment d'aquestes imatges, la Generalitat vol posar a disposició de tothom materials gràfics propis que serveixin per impulsar iniciatives generadores de valor: publicacions, webs, aplicacions i altres productes. Per aquest motiu, t’animo a fer-ne tota la difusió que consideris oportuna.
Desitjo ben sincerament que tinguis una bona Diada de Sant Jordi en companyia de la gent que estimes.
Artur Mas
President de la Generalitat
Ja veieu que la temàtica és diversa. Quant a la fotografies -en faig publicitat i segurament en algun moment les faré servir- , em pregunto si a la Generalitat, a la seu central, tenen alguna biblioteca i, a més, fullegen els llibres. No en sé res, no veig imatges.
Quant el desig d'una feliç diada en companyia de la gent que estimo, abans era un desig pels aniversaris i per Nadal. Ara tot s'aprofita. Ja va bé, en aquest món cada dia més inhòspit, cal aprofitar totes les possibilitats de felicitat, amb excusa o sense. Qualsevol dia un comerciant espavilat afegira les postals de Sant Jordi a les de les altres diades; de fet, més o menys, és una iniciativa que ja comença a estendre's, o això em sembla.
En tercer lloc, em sembla fantàstic que la Generalitat hagi declarat Sant Jordi -el sant Jordi d'enguany- Dia de la Solidaritat amb el Japó. Jo, és a dir, provisionals, o saragatona, tant és, declaro Sant Jordi, enguany, l'any que ve ja es veurà, Dia de la Solidaritat amb Somalilàndia i amb el Sahara. Les mostres de solidaritat dependran de cadascú.
Benvolgut, benvolguda,
Dissabte que ve és Sant Jordi, una Diada amb molt de significat per al nostre país, i que enguany el Govern ha declarat Dia de la Solidaritat amb el Japó.
Aquest Sant Jordi el celebrem amb fotografies relacionades amb la Festa –llibres, roses, detalls dels edificis del Palau de la Generalitat i de Sant Jordi– que també estan disponibles al portal Dades obertes de la Generalitat. Amb l'oferiment d'aquestes imatges, la Generalitat vol posar a disposició de tothom materials gràfics propis que serveixin per impulsar iniciatives generadores de valor: publicacions, webs, aplicacions i altres productes. Per aquest motiu, t’animo a fer-ne tota la difusió que consideris oportuna.
Desitjo ben sincerament que tinguis una bona Diada de Sant Jordi en companyia de la gent que estimes.
Artur Mas
President de la Generalitat
Ja veieu que la temàtica és diversa. Quant a la fotografies -en faig publicitat i segurament en algun moment les faré servir- , em pregunto si a la Generalitat, a la seu central, tenen alguna biblioteca i, a més, fullegen els llibres. No en sé res, no veig imatges.
Quant el desig d'una feliç diada en companyia de la gent que estimo, abans era un desig pels aniversaris i per Nadal. Ara tot s'aprofita. Ja va bé, en aquest món cada dia més inhòspit, cal aprofitar totes les possibilitats de felicitat, amb excusa o sense. Qualsevol dia un comerciant espavilat afegira les postals de Sant Jordi a les de les altres diades; de fet, més o menys, és una iniciativa que ja comença a estendre's, o això em sembla.
En tercer lloc, em sembla fantàstic que la Generalitat hagi declarat Sant Jordi -el sant Jordi d'enguany- Dia de la Solidaritat amb el Japó. Jo, és a dir, provisionals, o saragatona, tant és, declaro Sant Jordi, enguany, l'any que ve ja es veurà, Dia de la Solidaritat amb Somalilàndia i amb el Sahara. Les mostres de solidaritat dependran de cadascú.
19.4.11
disconformitat
Enèsima trucada anual amb intencions semblants. 16,54 de la tarda. Veu de caramel de papaia.
-Buenas tardes. La señora Joana R.?
-No, no hi és en aquest moment.
-Cuando la podría localizar?
-A partir de les 9.
-Ella es la que lleva la contratación de Internet?
-No, sóc jo.
-Vale, vuelvo a llamarla más tarde. Gracias.
-Buenas tardes. La señora Joana R.?
-No, no hi és en aquest moment.
-Cuando la podría localizar?
-A partir de les 9.
-Ella es la que lleva la contratación de Internet?
-No, sóc jo.
-Vale, vuelvo a llamarla más tarde. Gracias.
Josep Carner, Francesc Parcerisas (2)
Com que no se m'acut altra cosa, agafo el tren i faig cap a Lleida. Ara que ja hi sóc, no tinc ganes de sortir de l'estació. No importa, a la fi són les arribades i les sortides, les que marquen els ritmes dels llocs. El mes de maig és calorós a la ciutat, fins i tot sota els coberts de les vies. Fullejo un “adn” en la seva versió local:
Francesc Parcerisas, nacido en Begues (Barcelona), ha participado esta semana en "De poeta a poeta", el ciclo de poesía contemporánea en el que numerosos autores hablan sobre sus referentes en literatura, organizado por CaixaFòrum en Barcelona.
Los referentes literarios de Parcerisas se han formado a partir de autores como el propio Carner, Kavafis, Heany y Durrell, entre otros, cuya obra ha leído como aficionado, poeta, traductor, crítico o profesor.
Una de las poesías de Carner con la que Parcerisas se identifica más es "L'estiu fecund al jardinet", porque, según el profesor, tiene voluntad de dar "un cierto sentido al poema", característica que considera también uno de sus rasgos de identidad.
En este aspecto, Parcerisas ha explicado que una similitud entre ambos -o una característica de Carner con la que se identifica- es "la poesía que no es demasiado evidente en una primera lectura", aquella que, detrás de su estructura, supura la emoción y el mensaje.
"Carner me interesa por la cuestión léxica, por su manera de construir los poemas, pero, sobre todo, porque a menudo es un autor mal leído, sólo desde la superficie".
A juicio de Parcerisas, la construcción poética de Carner es "muy efectiva de cara afuera" y, tan delicada, que hace que el lector, con frecuencia, piense que es más superficial y vacía de lo que en realidad es.
De hecho, la lectura que se debe hacer -según Parcerisas- es la que advierte la contención de la emoción del poeta y su medida de las palabras, "muy antirromántica", abandonado el yo y adquiriendo una expresión sutil.
adn , 17/5/2009
Continuo llegint per sobre què diu Parcerisas dels altres poetes. Penso que la seva lectura de Carner no és diferent de la que feia l'any 1971, simplement ha tingut més temps per donar-li voltes. Com que ja no se m'acut què fer a Lleida, torno a Barcelona i llegeixo el poema que esmentava Parcerisas. Copio primer una versió antiga, manuscrita, , que tenia un altre nom, i després la definitiva (qui sap si Carner encara la va modificar).
L'istiu al jardinet
Si el sol de l'istiu ens veda,Francesc Parcerisas, nacido en Begues (Barcelona), ha participado esta semana en "De poeta a poeta", el ciclo de poesía contemporánea en el que numerosos autores hablan sobre sus referentes en literatura, organizado por CaixaFòrum en Barcelona.
Los referentes literarios de Parcerisas se han formado a partir de autores como el propio Carner, Kavafis, Heany y Durrell, entre otros, cuya obra ha leído como aficionado, poeta, traductor, crítico o profesor.
Una de las poesías de Carner con la que Parcerisas se identifica más es "L'estiu fecund al jardinet", porque, según el profesor, tiene voluntad de dar "un cierto sentido al poema", característica que considera también uno de sus rasgos de identidad.
En este aspecto, Parcerisas ha explicado que una similitud entre ambos -o una característica de Carner con la que se identifica- es "la poesía que no es demasiado evidente en una primera lectura", aquella que, detrás de su estructura, supura la emoción y el mensaje.
"Carner me interesa por la cuestión léxica, por su manera de construir los poemas, pero, sobre todo, porque a menudo es un autor mal leído, sólo desde la superficie".
A juicio de Parcerisas, la construcción poética de Carner es "muy efectiva de cara afuera" y, tan delicada, que hace que el lector, con frecuencia, piense que es más superficial y vacía de lo que en realidad es.
De hecho, la lectura que se debe hacer -según Parcerisas- es la que advierte la contención de la emoción del poeta y su medida de las palabras, "muy antirromántica", abandonado el yo y adquiriendo una expresión sutil.
adn , 17/5/2009
Continuo llegint per sobre què diu Parcerisas dels altres poetes. Penso que la seva lectura de Carner no és diferent de la que feia l'any 1971, simplement ha tingut més temps per donar-li voltes. Com que ja no se m'acut què fer a Lleida, torno a Barcelona i llegeixo el poema que esmentava Parcerisas. Copio primer una versió antiga, manuscrita, , que tenia un altre nom, i després la definitiva (qui sap si Carner encara la va modificar).
L'istiu al jardinet
terrífic, de caminâ,
l'acàcia de bola fa
remor d'enagos de seda.
Altra cosa no demanis
que el jardinet, el rassés
on sospiren els rosés
i fan xiscles els geranis.
Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.
I pensi el quiet magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant que dus al sí.
L'estiu fecund al jardinet
Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.
Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.
Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç
I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.
18.4.11
els solitaris
Diagonal amunt, tombo als Jardinets. Arribo al metro de Fontana i agafo el carrer Astúries. Veig el sol, però no em toca. Baixo per Verdi i m'agafen ganes de mirar llibres. A Taifa tanquen els dilluns, així que entro i passo directament al fons. Repasso lloms i agafo algun volum, el fullejo, el torno a deixar. Em fixo en Perucho, fill del barri: Poesía 1947-1981, una edició bilingüe (originals en català), publicada per Plaza & Janés l'any 1983. No conec la seva poesia. Encara romancejo una estona per la llibreria.
Serpentejo fins arribar a Bailén. Durant una estona adapto el pas al d'un matrimoni gran, agafat de la mà, ella amb una jaqueta gruixuda de llana, ell amb jersei, també de llana. Passes pausades, potser també pautades. No es diuen res. Al passeig de Sant Joan, solitaris i solitàries de totes les edats amb gossos de totes les races, els beagles continuen de moda, però menys.
Mentre el sol es pon llegeixo uns quants poemes.
Surt a passeig al vespre
com cada dia.
I li diu a Gayarre: “Vine.
Fes bondat. No tibis la corretja.”
Dóna una volta circular
entorn de l'illa
i es deté davant d'un capell gris perla
i un barret fort. English Spoken.
Noranta-tres pessetes. És caríssim.
Passa un cotxe rabent cap a l'infern.
Obtingué les medalles al col·legi
i un premi a la virtut.
Una banda blau cel
li fou penyora
d'aquelles tardes ensucrades
prop de la llar paterna beneïda.
D'això fa temps, i encara
meticulós conserva
els cromos de la guerra del catorze.
Qui pot provar després el que passa?
Predestinat, ho era.
A les belles empreses,
al gran comerç amb l'Índia tan llunyana,
al càrrec important,
a la milícia austera.
Tot això eren coses de tieta Paulina.
Tieta Paulina, maca. Tinc el retrat
a la bella saleta endomassada del piano.
Es va perdent, solitari,
amb la petita renda
i un gos per companyia
i minucioses fantasies de rocaille
a la saleta trista.
Té una aura minsa i bruta
al volt del cap.
S'ha posat la bufanda. Des de l'escala
llegeix el rètol lluminós de la farmàcia.
Joan Perucho: “El solitari”, El Mèdium, 1954.
Serpentejo fins arribar a Bailén. Durant una estona adapto el pas al d'un matrimoni gran, agafat de la mà, ella amb una jaqueta gruixuda de llana, ell amb jersei, també de llana. Passes pausades, potser també pautades. No es diuen res. Al passeig de Sant Joan, solitaris i solitàries de totes les edats amb gossos de totes les races, els beagles continuen de moda, però menys.
Mentre el sol es pon llegeixo uns quants poemes.
Surt a passeig al vespre
com cada dia.
I li diu a Gayarre: “Vine.
Fes bondat. No tibis la corretja.”
Dóna una volta circular
entorn de l'illa
i es deté davant d'un capell gris perla
i un barret fort. English Spoken.
Noranta-tres pessetes. És caríssim.
Passa un cotxe rabent cap a l'infern.
Obtingué les medalles al col·legi
i un premi a la virtut.
Una banda blau cel
li fou penyora
d'aquelles tardes ensucrades
prop de la llar paterna beneïda.
D'això fa temps, i encara
meticulós conserva
els cromos de la guerra del catorze.
Qui pot provar després el que passa?
Predestinat, ho era.
A les belles empreses,
al gran comerç amb l'Índia tan llunyana,
al càrrec important,
a la milícia austera.
Tot això eren coses de tieta Paulina.
Tieta Paulina, maca. Tinc el retrat
a la bella saleta endomassada del piano.
Es va perdent, solitari,
amb la petita renda
i un gos per companyia
i minucioses fantasies de rocaille
a la saleta trista.
Té una aura minsa i bruta
al volt del cap.
S'ha posat la bufanda. Des de l'escala
llegeix el rètol lluminós de la farmàcia.
Joan Perucho: “El solitari”, El Mèdium, 1954.
17.4.11
elemental
El meu cunyat -ajudant- i la seva dona han vingut tres dies a Barcelona perquè han muntat la seva paradeta d'encens a la Fira de la Terra (el cartell d'enguany diu, entre altres coses: Txernòbil. 25 anys. Mai més!! El devien dissenyar abans del tsunami del Japó).
Aquesta tarda hem baixat a veure'ls i a passejar per la fira. Sense entrar-hi a fons, tal com surt, hi ha sobretot tres aspectes que sempre em criden l'atenció d'aquesta passejada que fa anys que faig: la vitalitat i el bon ambient dels participants, tant la de la gent de les parades com la dels visitants; el microcosmos: quantitats de tipus, en el sentit costumista del terme, que formen una humanitat especial, pròpia de la trobada, diversos però semblants; en tercer lloc, m'encanten els colors, la inabastable gama de colors. Podria afegir que estic segur que la majoria no té idea que dintre de dues hores jugaran el Madrid i el Barça, i això, ni que sigui per un moment, reconforta.
Com ha anat a València? Ningú no en parla. Relaxació total i inutilitat de paraules per descriure-la. I al parc de la Ciutadella, constatació que la tarongina ja escampa l'aroma i que la lluna sobrepassa la capella castrense mentre les cigonyes la circumvolen.
Aquesta tarda hem baixat a veure'ls i a passejar per la fira. Sense entrar-hi a fons, tal com surt, hi ha sobretot tres aspectes que sempre em criden l'atenció d'aquesta passejada que fa anys que faig: la vitalitat i el bon ambient dels participants, tant la de la gent de les parades com la dels visitants; el microcosmos: quantitats de tipus, en el sentit costumista del terme, que formen una humanitat especial, pròpia de la trobada, diversos però semblants; en tercer lloc, m'encanten els colors, la inabastable gama de colors. Podria afegir que estic segur que la majoria no té idea que dintre de dues hores jugaran el Madrid i el Barça, i això, ni que sigui per un moment, reconforta.
Com ha anat a València? Ningú no en parla. Relaxació total i inutilitat de paraules per descriure-la. I al parc de la Ciutadella, constatació que la tarongina ja escampa l'aroma i que la lluna sobrepassa la capella castrense mentre les cigonyes la circumvolen.
16.4.11
onades: Josep Carner, Francesc Parcerisas (I)
La pervivència – i la valoració- de la poesia, o del conte o de la novel·la o de la pintura... o del que sigui, de què depèn? Un poeta -o qui sigui- que es celebrat en el seu temps pots ser menystingut o relativitzat posteriorment, fins i tot oblidat. Fins i tot en un mateix moment, una obra -del tipus que sigui- pot tenir lectures i valoracions tan diverses com lectors, espectadors, oients tingui. Pot ser apassionant, si és que la literatura -o el que sigui- encara apassiona, veure com el temps crea onades o algunes vegades tsunamis: ara puja, ara baixa, ara engoleix, ara fa ressorgir. Per exemple, agafem dos noms, un, el del mar, el de l'onada que es mou l'any 70 i que amb el temps serà objecte; l'altre el de l'objecte que es bressa en aquesta o altres onades -i que un dia va ser onada, mar i hi ha qui creu que era oceà- sense poder fer res més que deixar-se portar: Parcerisas i Carner. Diu el primer:
Totes les generalitzacions són arriscades, però en faré una. Cal que ens plantegem de debò les possibilitats reals de tota la “represa” catalana (...) La voluntat ha estat molt clara, i això diu molt i reconforta, però també és segur que s'havia produït certa “inflació”. A nivell de tot i de tothom. És per això que resulta una mica trist haver de cercar figures, patums, “generacions” (...) Qui s'ho valgui ja trobarà el lloc que li escau, i tots ajudarem que sigui així, però jo encara sóc dels que penso que cal obrir-se una mica, ens queden encara moltes coses per pair.
Un cas a part, però que per mi encara ha tingut importància. He hagut de donar un parell de classes sobre Riba i ara dues més sobre Carner. Doncs bé, davant nois anglesos, que no tenen res a veure amb la “pàtria”, em veig obligat a fer que els autors donin alguna cosa que per als alumnes pugui ser vigent. I saps què? Riba encara ha donat una mica de suc -difícil d'esprémer és cert-, però Carner, noi, sembla una toia: no diu res.
Ja veus que exagero, però l'exageració és una bona arma. De tota manera també per a mi mateix és cert que Carner no és un autor de qui pugui aprendre (fora d'algunes paraules, alguns adjectius)...
Carta de Francesc Parcerisas adreçada -Bristol, novembre de 1969- a Francesc Vallverdú. De La generació literària dels 70.
El jove poeta que llegeix el vell poeta a algun possible futur poeta. I els futurs poetes reben allò que sent el jove poeta, perquè el vell poeta existeix a través de la veu del seu lector, a no ser que el futurs poetes llegeixen amb una veu autònoma, que sempre costa.
Jo, que no sóc poeta, penso si els meus possibles futurs poetes de primer de batxillerat, sense cap veu més que la seva, es decantarien pel poema que tenen a l'Antologia, a part de “Bèlgica”, o triarien el que feia poc que havia escrit Parcerisas. Havent pensat el meu pensament, penso que cal deixar que passi el temps i la saviesa, o no, que comporta. I que la mar, els fluxos i refluxos, mai no s'atura, i, en el fons, mai no canvia.
CANÇONETA INCERTA
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
Josep Carner
NAPALM
I had in mind to begin this article
with an exact description of the
burning of a human being by napalm.
MERVIN JONES “Dirty Hands”.
New Statesman, 27-I-67
Em ballen pel cap llums incendiàries, napalm,
coets de revetlla, uniformes i estrelles esclatant pels aires.
Em ballen pel cap, en començar aquest poema,
l’estèril foc dels crits, la negra proximitat del dolor
i una tibant i minsa, fluixa corda, d’esperances.
L’incendi dels cossos, la sàdica, mística flama,
l’aroma cremada, devastat infern de la mort,
la cendrosa calor de la sang exposada, el buit
mortífer d’un retall capriciós: una sabata, la vida.
I el sol ferit en aquesta espantosa contrada.
La verdor dels palmerars, l’aire suau de les fulles
són un forn de lents gemecs i trossos de carn humana
que semblen tenir vida pròpia. L’anatomia clàssica
no té noms per a aquestes guspires ridícules.
Em ballen pel cap els noms coneguts dels responsables
i la impotència és tan gran que voldria atiar la seva pira.
Francesc Parcerisas
Totes les generalitzacions són arriscades, però en faré una. Cal que ens plantegem de debò les possibilitats reals de tota la “represa” catalana (...) La voluntat ha estat molt clara, i això diu molt i reconforta, però també és segur que s'havia produït certa “inflació”. A nivell de tot i de tothom. És per això que resulta una mica trist haver de cercar figures, patums, “generacions” (...) Qui s'ho valgui ja trobarà el lloc que li escau, i tots ajudarem que sigui així, però jo encara sóc dels que penso que cal obrir-se una mica, ens queden encara moltes coses per pair.
Un cas a part, però que per mi encara ha tingut importància. He hagut de donar un parell de classes sobre Riba i ara dues més sobre Carner. Doncs bé, davant nois anglesos, que no tenen res a veure amb la “pàtria”, em veig obligat a fer que els autors donin alguna cosa que per als alumnes pugui ser vigent. I saps què? Riba encara ha donat una mica de suc -difícil d'esprémer és cert-, però Carner, noi, sembla una toia: no diu res.
Ja veus que exagero, però l'exageració és una bona arma. De tota manera també per a mi mateix és cert que Carner no és un autor de qui pugui aprendre (fora d'algunes paraules, alguns adjectius)...
Carta de Francesc Parcerisas adreçada -Bristol, novembre de 1969- a Francesc Vallverdú. De La generació literària dels 70.
El jove poeta que llegeix el vell poeta a algun possible futur poeta. I els futurs poetes reben allò que sent el jove poeta, perquè el vell poeta existeix a través de la veu del seu lector, a no ser que el futurs poetes llegeixen amb una veu autònoma, que sempre costa.
Jo, que no sóc poeta, penso si els meus possibles futurs poetes de primer de batxillerat, sense cap veu més que la seva, es decantarien pel poema que tenen a l'Antologia, a part de “Bèlgica”, o triarien el que feia poc que havia escrit Parcerisas. Havent pensat el meu pensament, penso que cal deixar que passi el temps i la saviesa, o no, que comporta. I que la mar, els fluxos i refluxos, mai no s'atura, i, en el fons, mai no canvia.
CANÇONETA INCERTA
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
Josep Carner
NAPALM
I had in mind to begin this article
with an exact description of the
burning of a human being by napalm.
MERVIN JONES “Dirty Hands”.
New Statesman, 27-I-67
Em ballen pel cap llums incendiàries, napalm,
coets de revetlla, uniformes i estrelles esclatant pels aires.
Em ballen pel cap, en començar aquest poema,
l’estèril foc dels crits, la negra proximitat del dolor
i una tibant i minsa, fluixa corda, d’esperances.
L’incendi dels cossos, la sàdica, mística flama,
l’aroma cremada, devastat infern de la mort,
la cendrosa calor de la sang exposada, el buit
mortífer d’un retall capriciós: una sabata, la vida.
I el sol ferit en aquesta espantosa contrada.
La verdor dels palmerars, l’aire suau de les fulles
són un forn de lents gemecs i trossos de carn humana
que semblen tenir vida pròpia. L’anatomia clàssica
no té noms per a aquestes guspires ridícules.
Em ballen pel cap els noms coneguts dels responsables
i la impotència és tan gran que voldria atiar la seva pira.
Francesc Parcerisas
15.4.11
força?
A vegades penses que tens alguna cosa a dir i intentes expressar-la, però t'adones que els teus esforços -no gaires, és cert- són inútils. Canvies de perspectiva o, finalment, de tema -sempre hi ha temes-, però ni tan sols comences a escriure perquè mentalment saps que avui tampoc no funcionarien. Sembla que ho deixes estar. Tornes a intentar-ho. Res, és com si et faltés la força suficient per fer provatures, per perseverar. I no coneixes cap màgia que t'ajudi. Finalment, per conformar-te, et dius que total, tampoc sortiria gaire res, que ja ho intentaràs demà. Potser no hauries... Demà, demà... I si...
14.4.11
generacions literàries
Fa uns posts, la Júlia recordava Oferiu flors als rebels que fracassaren i feia unes reflexions generacionals. L'esment d'Oriol Pi de Cabanyes i el pas del temps em va portar inevitablement a un altre llibre seu i de Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949 (més avall es poden llegir els noms). Potser algú, si llegeix ara el llibre, trobarà a faltar algun escriptor nascut entre aquestes dades amb una carrera literària important, però és que en el moment que va sortir el llibre, l'any, 71, encara no havia publicat res en català, com, per exemple, Jaume Cabré.
El llibre, construït a partir i a través de les paraules dels propis escriptors sobre la seva vida, la seva visió del món i de la literatura en particular, els seus desitjos..., em sembla un document imprescindible en qualsevol intent d'aproximació als autors i també a l'època. L'any 2004, l'AELLC en va fer una nova edició que no sé si va tenir gaire sortida, de fet, crec que la Llar del Llibre no la va tenir mai i a la Central no la tenen des de l'any següent a la seva publicació. Ignoro si des del 70 ençà s'ha fet algun llibre de característiques iguals, però em semblaria interessant veure els canvis generacionals cada... 15 anys? Quins 25 escriptors, per exemple, formarien la generació de 2010, és a dir, seguint el model original, els nascuts entre 1979 i 1989. Per altra banda, a mi particularment, m'agradaria que algú reunís els supervivents dels 70 i omplís les pàgines d'un llibre des de la seva perspectiva actual i amb una mirada al passat que era el seu present l'any 71. S'hi atreviria algun editor, qüestions de rendibilitat incloses? Els escriptors, accedirien a conversar amb la mateixa llibertat que ho van fer en el seu moment?
M'adono que no he dit res del llibre. No sé quan el vaig comprar ni recordo les impressions que em produí la seva lectura. Estic segur, però, que serien menys interessant que les d'un escriptor d'unes quantes generacions anteriors, però especialment actiu durant els 70. I ja em disculpareu la meva insistència en el mateix autor.
3 DE MAIG, DILLUNS
Aquest matí he anat a la llibreria Claris. La senyora Fornas, en veure'm entrar, ha dit:
-Esperi aquí baix. A dalt (al despatx) hi ha novetat.
-Què passa?
-La policia segresta aquest llibre. Tingui, guardi-se'l.
És un exemplar de La generació literària dels 70 (acabat d'aparèixer) d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells. Es tracta d'entrevistes amb vint-i-cinc escriptors de la darrera fornada.
A la poca estona han sortit els segrestadors: tres, ren tres. Rere seu ha baixat Fornas. No sap la raó del segrest*. El llibre havia estat autoritzat, però algú la denunciat.
-M'han dit d'anar a la comissaria per signar l'acta del segrest. M'hi he negat i els he dit que la signaria aquí, perquè una altra vegada que hi vaig anar per un motiu semblant, m'hi van fer quedar 36 hores.
-No us hi podien portar detingut?
-No, perquè no portaven ordre judicial.
-I ara, què passarà?
-Suposo que em processaran.
Ho ha dit tranquil·lament. Encara hem xerrat una estona. De la llibreria m'he endut, a més del llibre segrestat, El núvol de joc (novel·la de Joan B, Xuriguera i que ell mateix deixà per a mi), l'Anti-Evangeli, un llarg assaig dre Joan Leita, i quatre exemplars de Moraguetes.
...
18 DE MAIG, DIMARTS
Vaig llegint, a tongades, La generació literària dels 70. Em pensava trobar-hi una declaració, una simple frase que “justifiqués”, per dir-ho així, el segrest de què fou objecte tan aviat com aparegué. No n'he trobada cap. Em cal deduir que la mesura obeí a la tònica general del llibre, * és a dir, al fet que els vint-i-cinc escriptors entrevistats (el més “vell” no deu arribar a la trentena) palesen el seu desacord amb l'actual situació, es proclamen gairebé tots ateus o bé agnòstics, i molts no amaguen les seves tendències marxistes o anarquistes. Hi ha també en ells unanimitat a creure que un escriptor català ha d'escriure en català -sobretot pel que toca a la literatura de creació.
Una cosa curiosa (o almenys a mi m'ho sembla) és que la manera d'escriure, l'estil (almenys l'estil que hom suposa parlat i de conversa) és molt paregut, gens enfarfegat, directe i cru. Els verbs fotre i emprenyar, amb els seus derivats, hi sovintegen. També hi abunden els vocables merda, merder i punyetes. Recordo així mateix, cony i collons. No es pot negar que en aquest aspecte -el del llenguatge- la generació dels 70 té una evident coherència. Com també en té, bé que menys, pel que toca al fet de creure que existeix un trencament amb les generacions anteriors, així com pel que fa a lectures i influències. Els autors catalans més llegits per aqueixos joves són J.V. Foix, Pedrolo, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Espriu, Joaquim Molas... Carles Riba i Pere Quart, en tant que poetes, ja no sembla que trobin tanta audiència. I Carner i Sagarra encara menys. (Cosa que em dol i em sembla que ells s'ho perden.) Entre els autors estrangers sobresurten Faulkner, Hemingway, Pavese, Sartre, Camus...
Tinc la impressió que entre els entrevistats n'hi ha molts més de pessimistes que d'optimistes (dit sigui així per simplificar, sense deixar de reconèixer que la cosa és més complicada i que mereixeria un més llarg comentari).
M'oblidava de dir (potser perquè és un aspecte que va de soi) que l'erotisme és tingut per importantíssim en la vida i en la literatura jovenívola.
M'agradaria viure deu o dotze anys més (amb bona salut i amb prou bo humor) per tal de veure, entre altres coses, els “triomfadors” de la generació literària dels 70. I allò que en pensaran els escriptors, o aspirants a ser-ho, de la generació dels 80.
Una altra impressió que jo no vull passar per alt és que a desgrat de molts de les seves opinions “avançades” (políticament, socialment, i quant al matrimoni i a la família), la major part dels joves escriptors esmentats en el llibre de què parlo són, en el fons, molt entenimentats i pràctics -o pragmàtics-, d'acord amb la nissaga del poble que formen part. N'hi ha que fins i tot pensen que ser jove, pel sol fet de ser-ho, no és cap mèrit.
Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània.
*El llibre, construït a partir i a través de les paraules dels propis escriptors sobre la seva vida, la seva visió del món i de la literatura en particular, els seus desitjos..., em sembla un document imprescindible en qualsevol intent d'aproximació als autors i també a l'època. L'any 2004, l'AELLC en va fer una nova edició que no sé si va tenir gaire sortida, de fet, crec que la Llar del Llibre no la va tenir mai i a la Central no la tenen des de l'any següent a la seva publicació. Ignoro si des del 70 ençà s'ha fet algun llibre de característiques iguals, però em semblaria interessant veure els canvis generacionals cada... 15 anys? Quins 25 escriptors, per exemple, formarien la generació de 2010, és a dir, seguint el model original, els nascuts entre 1979 i 1989. Per altra banda, a mi particularment, m'agradaria que algú reunís els supervivents dels 70 i omplís les pàgines d'un llibre des de la seva perspectiva actual i amb una mirada al passat que era el seu present l'any 71. S'hi atreviria algun editor, qüestions de rendibilitat incloses? Els escriptors, accedirien a conversar amb la mateixa llibertat que ho van fer en el seu moment?
M'adono que no he dit res del llibre. No sé quan el vaig comprar ni recordo les impressions que em produí la seva lectura. Estic segur, però, que serien menys interessant que les d'un escriptor d'unes quantes generacions anteriors, però especialment actiu durant els 70. I ja em disculpareu la meva insistència en el mateix autor.
3 DE MAIG, DILLUNS
Aquest matí he anat a la llibreria Claris. La senyora Fornas, en veure'm entrar, ha dit:
-Esperi aquí baix. A dalt (al despatx) hi ha novetat.
-Què passa?
-La policia segresta aquest llibre. Tingui, guardi-se'l.
És un exemplar de La generació literària dels 70 (acabat d'aparèixer) d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells. Es tracta d'entrevistes amb vint-i-cinc escriptors de la darrera fornada.
A la poca estona han sortit els segrestadors: tres, ren tres. Rere seu ha baixat Fornas. No sap la raó del segrest*. El llibre havia estat autoritzat, però algú la denunciat.
-M'han dit d'anar a la comissaria per signar l'acta del segrest. M'hi he negat i els he dit que la signaria aquí, perquè una altra vegada que hi vaig anar per un motiu semblant, m'hi van fer quedar 36 hores.
-No us hi podien portar detingut?
-No, perquè no portaven ordre judicial.
-I ara, què passarà?
-Suposo que em processaran.
Ho ha dit tranquil·lament. Encara hem xerrat una estona. De la llibreria m'he endut, a més del llibre segrestat, El núvol de joc (novel·la de Joan B, Xuriguera i que ell mateix deixà per a mi), l'Anti-Evangeli, un llarg assaig dre Joan Leita, i quatre exemplars de Moraguetes.
...
18 DE MAIG, DIMARTS
Vaig llegint, a tongades, La generació literària dels 70. Em pensava trobar-hi una declaració, una simple frase que “justifiqués”, per dir-ho així, el segrest de què fou objecte tan aviat com aparegué. No n'he trobada cap. Em cal deduir que la mesura obeí a la tònica general del llibre, * és a dir, al fet que els vint-i-cinc escriptors entrevistats (el més “vell” no deu arribar a la trentena) palesen el seu desacord amb l'actual situació, es proclamen gairebé tots ateus o bé agnòstics, i molts no amaguen les seves tendències marxistes o anarquistes. Hi ha també en ells unanimitat a creure que un escriptor català ha d'escriure en català -sobretot pel que toca a la literatura de creació.
Una cosa curiosa (o almenys a mi m'ho sembla) és que la manera d'escriure, l'estil (almenys l'estil que hom suposa parlat i de conversa) és molt paregut, gens enfarfegat, directe i cru. Els verbs fotre i emprenyar, amb els seus derivats, hi sovintegen. També hi abunden els vocables merda, merder i punyetes. Recordo així mateix, cony i collons. No es pot negar que en aquest aspecte -el del llenguatge- la generació dels 70 té una evident coherència. Com també en té, bé que menys, pel que toca al fet de creure que existeix un trencament amb les generacions anteriors, així com pel que fa a lectures i influències. Els autors catalans més llegits per aqueixos joves són J.V. Foix, Pedrolo, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Espriu, Joaquim Molas... Carles Riba i Pere Quart, en tant que poetes, ja no sembla que trobin tanta audiència. I Carner i Sagarra encara menys. (Cosa que em dol i em sembla que ells s'ho perden.) Entre els autors estrangers sobresurten Faulkner, Hemingway, Pavese, Sartre, Camus...
Tinc la impressió que entre els entrevistats n'hi ha molts més de pessimistes que d'optimistes (dit sigui així per simplificar, sense deixar de reconèixer que la cosa és més complicada i que mereixeria un més llarg comentari).
M'oblidava de dir (potser perquè és un aspecte que va de soi) que l'erotisme és tingut per importantíssim en la vida i en la literatura jovenívola.
M'agradaria viure deu o dotze anys més (amb bona salut i amb prou bo humor) per tal de veure, entre altres coses, els “triomfadors” de la generació literària dels 70. I allò que en pensaran els escriptors, o aspirants a ser-ho, de la generació dels 80.
Una altra impressió que jo no vull passar per alt és que a desgrat de molts de les seves opinions “avançades” (políticament, socialment, i quant al matrimoni i a la família), la major part dels joves escriptors esmentats en el llibre de què parlo són, en el fons, molt entenimentats i pràctics -o pragmàtics-, d'acord amb la nissaga del poble que formen part. N'hi ha que fins i tot pensen que ser jove, pel sol fet de ser-ho, no és cap mèrit.
Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània.
 |
| Tret de Daniel Casals i Martorell: En totes direccions (1971) de Ràdio Barcelona. Servei de Publicacions de la UAB, 2009. |
13.4.11
la ela és geminada si el punt no vola?
Avui, un passatemps lingüístic. Es tracta de descobrir deu, o més, errades de tot tipus en el text següent:
PGA Catalunya Resort es trova en un indret privilegiat envoltat de frondoses pinedes i de majestuoses montanyes del Pirineu a tansols deu minuts de Girona,amenys d’una hora de Barcelona en cotxe i a vint minuts de la Costa Brava. Els dos camps de golf estan classificats en 2ºn lloc d’Espanya, 3er d’Europa i en el número 88 del rànquing mundial. A tot això cal afergir que, juntament amb les infrastructures i amb seguretat de 24hores in situ, fará que PGA Catalunya es converteixi en el pròxim complexe de prestigi de Catalunya i d’Espanya.
El conjunt residencial es format per parcel.les edificables a partir de € 380,000, cases unifamiliars escollint entre els diversos disenys disponibles a partir de € 950,000, cases adosades en una zona enjardinada privada a partir de € 625,000, apartaments a partir de € 325,000 i dos prestigioses cases de mostra que es finalitzen de construir al maig del 2011.
No solc llegir els anuncis dels diaris si no és que busqui alguna cosa en concret, però en aquest cas em va relliscar la vista per les primeres paraules i em va esgarrifar descobrir un text publicitari que estic segur que no admet comparació en qüestió d'errades a cap material publicat de la Renaixença ençà.
Després de breus investigacions vaig descobrir:
1. Que aquesta empresa ja fa uns quants dissabtes que s'anuncia a “La Vanguardia” amb exactament el mateix escrit.
2. Que el web de l'empresa presenta material publicitari sense errors.
El que m'intriga de tot plegat és com és que cap responsable no es llegeix la publicitat que publiquen, o sí? També trobo inexplicable que cap lector o redactor del diari hagi comunicat a l'empresa les infàmies del text. En tercer lloc, el que em té absolutament desconcertat és que algú que pertany a una empresa que mou milions pugui perpetrar un crim lingüístic com aquest. O és un boicot o és cosa del fill de l'amo que cursa primer de primària i té un pare que ja li assigna responsabilitats en l'organigrama empresarial. I després encara hi ha qui diu que no entén la crisi de la construcció.
Estic segur que algun responsable llegira aquesta anotació; ara només em queda esperar el text del proper dissabte: volarà el punt de la ela geminada?
PGA Catalunya Resort es trova en un indret privilegiat envoltat de frondoses pinedes i de majestuoses montanyes del Pirineu a tansols deu minuts de Girona,amenys d’una hora de Barcelona en cotxe i a vint minuts de la Costa Brava. Els dos camps de golf estan classificats en 2ºn lloc d’Espanya, 3er d’Europa i en el número 88 del rànquing mundial. A tot això cal afergir que, juntament amb les infrastructures i amb seguretat de 24hores in situ, fará que PGA Catalunya es converteixi en el pròxim complexe de prestigi de Catalunya i d’Espanya.
El conjunt residencial es format per parcel.les edificables a partir de € 380,000, cases unifamiliars escollint entre els diversos disenys disponibles a partir de € 950,000, cases adosades en una zona enjardinada privada a partir de € 625,000, apartaments a partir de € 325,000 i dos prestigioses cases de mostra que es finalitzen de construir al maig del 2011.
No solc llegir els anuncis dels diaris si no és que busqui alguna cosa en concret, però en aquest cas em va relliscar la vista per les primeres paraules i em va esgarrifar descobrir un text publicitari que estic segur que no admet comparació en qüestió d'errades a cap material publicat de la Renaixença ençà.
Després de breus investigacions vaig descobrir:
1. Que aquesta empresa ja fa uns quants dissabtes que s'anuncia a “La Vanguardia” amb exactament el mateix escrit.
2. Que el web de l'empresa presenta material publicitari sense errors.
El que m'intriga de tot plegat és com és que cap responsable no es llegeix la publicitat que publiquen, o sí? També trobo inexplicable que cap lector o redactor del diari hagi comunicat a l'empresa les infàmies del text. En tercer lloc, el que em té absolutament desconcertat és que algú que pertany a una empresa que mou milions pugui perpetrar un crim lingüístic com aquest. O és un boicot o és cosa del fill de l'amo que cursa primer de primària i té un pare que ja li assigna responsabilitats en l'organigrama empresarial. I després encara hi ha qui diu que no entén la crisi de la construcció.
Estic segur que algun responsable llegira aquesta anotació; ara només em queda esperar el text del proper dissabte: volarà el punt de la ela geminada?
11.4.11
un núvol fugisser anuncia pluja
Un altre diumenge a la tarda, avui amb una calor excessiva, fora de temps (un xàfec abans de sopar presagia canvis). Ordeno una mica els llibres abans de començar a treballar. No tinc cap lectura concreta per regalar (o rebre) per Sant Jordi, però estic segur que en algun moment qualsevol estímul em portarà a la tria. Mentrestant, repasso un llibre curiós, singular, Tombes & Lletres, que em sembla que és el segon d'una editorial nova, de la Bisbal d'Empordà.
Tombes & Lletres és un llibre d'aquells que podrien ser de regal, una obra bella. Un recorregut, sense cap ordre aparent, per 41 tombes (o aproximacions en el cas de les incineracions) d'escriptors i escriptores en llengua catalana des de Ramon Llull als nostres dies i, en cada cas, un autor actual que recorda i glossa el difunt des de la seva perspectiva o bé s'hi inspira per omplir tres pàgines en què, a més, hi ha una brevíssima biografia del mort (trobo a faltar la data exacta de naixement i de mort) i del viu. I les panoràmiques i primers plans de les tombes en un blanc i negre dur, contrastat, enfosquit. Un recorregut, doncs, per la nostra geografia física i literària que ens recorda la possibilitat de sobreviure la mort i la pertinença a una col·lectivitat.
No sé si Tombes & Lletres tindrà molta sortida per Sant Jordi, un dia en què la gent està més per l'alegria que per la tristor i no crec que gaire disposada a passar pàgines de cementiris, però, per altre banda, el llibre, si es mira bé, és sobretot un cant a la pervivència de les lletres, i el record de la mort sol ser un estímul a participar en la festa, petita o gran, de la vida. Qui sap si l'any que ve... Acabo.
A Pep Parcerissa
S'estalonen l'infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.
Maria Mercè Marçal, de Desglaç
Tombes & Lletres és un llibre d'aquells que podrien ser de regal, una obra bella. Un recorregut, sense cap ordre aparent, per 41 tombes (o aproximacions en el cas de les incineracions) d'escriptors i escriptores en llengua catalana des de Ramon Llull als nostres dies i, en cada cas, un autor actual que recorda i glossa el difunt des de la seva perspectiva o bé s'hi inspira per omplir tres pàgines en què, a més, hi ha una brevíssima biografia del mort (trobo a faltar la data exacta de naixement i de mort) i del viu. I les panoràmiques i primers plans de les tombes en un blanc i negre dur, contrastat, enfosquit. Un recorregut, doncs, per la nostra geografia física i literària que ens recorda la possibilitat de sobreviure la mort i la pertinença a una col·lectivitat.
No sé si Tombes & Lletres tindrà molta sortida per Sant Jordi, un dia en què la gent està més per l'alegria que per la tristor i no crec que gaire disposada a passar pàgines de cementiris, però, per altre banda, el llibre, si es mira bé, és sobretot un cant a la pervivència de les lletres, i el record de la mort sol ser un estímul a participar en la festa, petita o gran, de la vida. Qui sap si l'any que ve... Acabo.
A Pep Parcerissa
S'estalonen l'infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.
Maria Mercè Marçal, de Desglaç
 |
| Cementiri d'Ivars d'Urgell |
10.4.11
10A
No sé si avui encara queda gaire gent per votar a Barcelona, perquè durant setmanes hem tingut l'oportunitat de votar i revotar (com es controla que no hi hagi repetició de vot, algú es llegeix els llistats de noms que s'han anat omplint? Tampoc no tinc clar que hi hagi algun tipus de cens. Quina funció fan els observadors internacionals demà i no durant els altres dies?), però el que importa és una voluntat i un desig que segurament no acabaran de reflectir les paperetes emeses per les raons que tothom sap, des de la manca de col·laboracions diverses a uns mitjans econòmics escassos que, entre altres coses, no permeten una publicitat com cal. Sigui com sigui, qualsevol interpretació dels resultats de les votacions té una importància relativa: les enquestes sobre el tema ja són suficients i segurament més precises que el que en diran demà les urnes. Ara imaginem que ja tenim els resultats, satisfactoris o no segons les òptiques, només faltarà el qui, com i quan d'unes votacions efectives. Algú té una resposta aproximada?
Mentrestant, continuarem llegint poesia. Avui toca Pere Quart:
VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969
Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!
Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.
un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)
Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil·lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l'aire és confús, estantís
d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d'un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l'imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l'ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)
Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els qui imploren justícia!
Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen, avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!
Instal·lats als palaus i als balcons i als passeigs
-que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar-,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d'un poble que malda i s'esplaia
i s'aferma i progressa
-en les arts i l'estudi
i el treball i el comerç, i l'esport
i en els cants i la dansa-
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l'esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d'acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)
Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d'homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d'enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit -qui ho entén?-
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!
Però som catalans
-beneïda mercè de l'atzar-
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l'ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d'una font, d'un pujol;
d'una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d'amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!
Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l'esperit i l'exemple
d'altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l'empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l'entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l'orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d'una força robada...
Catalunya, València, les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!
Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!
Cap d'any 1969
Mentrestant, continuarem llegint poesia. Avui toca Pere Quart:
VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969
Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!
Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.
un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)
Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil·lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l'aire és confús, estantís
d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d'un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l'imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l'ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)
Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els qui imploren justícia!
Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen, avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!
Instal·lats als palaus i als balcons i als passeigs
-que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar-,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d'un poble que malda i s'esplaia
i s'aferma i progressa
-en les arts i l'estudi
i el treball i el comerç, i l'esport
i en els cants i la dansa-
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l'esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d'acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)
Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d'homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d'enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit -qui ho entén?-
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!
Però som catalans
-beneïda mercè de l'atzar-
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l'ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d'una font, d'un pujol;
d'una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d'amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!
Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l'esperit i l'exemple
d'altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l'empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l'entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l'orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d'una força robada...
Catalunya, València, les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!
Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!
Cap d'any 1969
9.4.11
sopars amb...
Sopars de divendres o de dissabtes, no gaires, potser uns quants més a l'estiu no importa quin dia. Sopars a casa -amb espelmes o sense- i sopars als restaurants -amb espelmes o sense. Sopars de familiars -però les famílies més aviat dinen-, d'amics, de companys, de la feina -no queda clar si som amics, coneguts o col·legues, fins i tot desconeguts... Sopars amb fantasmes i sopars on cadascú parla dels seus fantasmes. . Sopars de compromís i sopars on et voldries comprometre. Sopars inesperats, sopars posposats tantíssimes vegades, sopars periòdics, sopars d'una vegada -o dos, tres, quatre, cinc- a la vida. Sopars a dos o a tres bandes-els de quatre són més freqüents que els de tres- o sopars multitudinaris, de celebració o d'obligació. Sopars amb notícies dels diaris o sopars amb notícies pròpies. Sopars amb converses per tota la taula o sopars de confidències a l'orella. Sopars emmudits o sopars de complicitats. Sopars poètics o sopars prosaics. Sopars amb adagios interminables o sopars amb vivaces intermitents. Sopars amb no importa què se sopa i sopars en què només importa què se sopa. Sopars amb ganes d'acabar i sopars amb ganes d'eternitzar. Sopars closos o sopars que són els prolegòmens.
Sopars amb poques -cap- sorpreses i, quantes vegades a la vida un sopar sorprenent, definitiu, amb un abans i un després?:
Sopars amb poques -cap- sorpreses i, quantes vegades a la vida un sopar sorprenent, definitiu, amb un abans i un després?:
8.4.11
Bladé, Calders, Carner, i algun altre
Encara que resulti excessivament llarg, és a dir, impropi del que solen ser les convencions dels blocs, crec que és de justícia, ni que sigui literària, continuar les impressions de Bladé sobre Carner fins al moment de la seva mort. També havia pensat cloure aquest díptic de Bladé i de Carner amb unes consideracions pròpies sobre l'obra de Bladé, però un llibre que m'ha passat la B. aquest matí em deslliura de tot possible oblit o compromís. Diu Sam Abrams a Tombes & Lletres (La Bisbal d'Empordà, Edicions Sidillà, 2011):
Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.
Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.
25 D'ABRIL, DISSABTE
A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!
PRIMER DE MAIG, DIVENDRES
En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.
8 DE MAIG, DIVENDRES
En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:
Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:
Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.
Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.
DISSABTE, 30 DE MAIG
Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.
DIJOUS, 8 DE JUNY
A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.
Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.
Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.
Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.
Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.
25 D'ABRIL, DISSABTE
A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!
PRIMER DE MAIG, DIVENDRES
En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.
8 DE MAIG, DIVENDRES
En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:
Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:
Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.
Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.
DISSABTE, 30 DE MAIG
Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.
DIJOUS, 8 DE JUNY
A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.
Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.
Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
