qui voldria pedalar si tingués un anacronópete a mà?

Encara que jo sóc partidari de la teletranslació instantània que sé que arribarà algun dia, no m'importaria, mentrestant, desplaçar-me amb un anacronópete, giny que qualsevol que tingui alguna noció de grec sap que vol dir literalment: enrere + temps + que vola, és a dir, una vulgar màquina del temps. On aniria amb una màquina que em pogués transportar en el temps? A les platges de sempre, però amb menys gent i menys contaminació? A la meua pròpia vida amb ànim de rememorar o canviar el meu passat malgrat les terribles paradoxes temporals? En tindria prou a ser un turista, un mer espectador, de visita a moments culminants de la història de la humanitat o a la quotidianitat més anònima? Alertaria, en va, de la bombolla immobiliària, un dels orígens del moment que vivim? Invertiria tots els meus diners en les primeres accions de Google? És fa difícil de dir com faria servir la gent el viatge al passat i les conseqüències que se'n derivarien en el present i el futur. Les lleis del temps continuen tenint misteris que no se sap quan descobrirem. Però, oh, si tingués un anacronópete el govern d'aquí o de no importa quin país, fins i tot l'alemany!

La veritat és que l'anacronópete fa molt temps que es va descobrir, però els interessos industrials han amagat la seua existència, que només coneixem en part alguns iniciats. L'anacronópete (podríem simplificar el nom?) és anterior a la màquina del temps de Wells i va ser inventat per un científic espanyol que el va presentar per primera vegada a l'exposició de París de 1878. L'any 1887, el madrileny Enrique Gaspar y Rimbau va fer pública a través d'una novel·la -abans ho havia intentat amb una sarsuela- publicada per la barcelonina editorial Daniel Cortezo y Compañia, la història de l'invent i de l'inventor i l'ús que se'n va fer.

Explica Gaspar que don Sindulfo García, un científic de Saragossa, sense uns mèrits especials, vidu després d'un matrimoni poc satisfactori, s'enamora de la seua neboda Clara de 15 anys, de la qual s'ha convertit en tutor a la mort de la seua mare. La noia, a qui l'oncle confessa el seu amor i el desig de matrimoni, el rebutja, i don Sindulfo no para de pensar què pot fer per aconseguir que Clara l'accepti:

-Oh! -exclamaba el infeliz en su desesperación-, ¿por qué se habrán liberalizado tanto las leyes? Dichosos tiempos aquellos en que un tutor tenía derecho a imponerse a su pupila. ¿Quién pudiera transportarse a aquella época, mal llamada de oscurantismo, en que el respeto y la obediencia a los superiores constituían la base de la sociedad? ¡Si yo pudiera retrogradar en los siglos!

Finalment -ja se sap la força de l'amor-, don Sindulfo aconseguirà enllestir el seu anocronópete que, presentat a l'exposició de París amb gran èxit, on explica una finalitat que no és la vertadera i les bases científiques del giny (sense massa detalls perquè dóna per suposat que els oients ja estan força familiaritzats amb les maquinàries de Jules Verne). Finalment, inicia el viatge en el temps i l'espai a velocitat variable. L'acompanyen en l'expedició el seu assistent i protegit Benjamín, Clara i la seua criada i...

La màquina es presenta a al batalla de Tetuán, a la cort d'Isabel poc temps abans del descobriment d'Amèrica, a la Xina del segle III (en aquest cas, Gaspar, el divulgador de l'aventura, que havia estat cònsol espanyol del territori, s'allarga en consideracions filosòfiques que distreuen l'atenció del lector aventurerd del segle Xxi, però que devien resultar força interessants per añ del XIX), a Pompeia, just abans i durant l'erupció del volcà on no els passa res (La inalterabilidad a que estaban sujetos, haciendolos insensibles a la influencia de cualquiera acción física, les permitió llegar al anacronópete sin obstáculo alguno, pues las sustancias en fusión resbalaban sobre sus carnes sin adherirse), a l'època del diluvi... En alguns casos es desvetllen misteris de la història, com, per exemple, aquest:

-¿Qué puedo hacer -le dijo- para felicidad de mis vasallos y esclarecimiento de mi trono?
-Dad oídos, señora -le contesto el políglota- a un genovés que vendrá a ofrecero el mundo.
-¿A Colón? -preguntó la reina admirada-. Ya le he visto, pero si aseguran que es un loco!... Además, mi tesoro está exhausto.
-Vended vuestras joyas si es preciso. Él centuplicará su valor creando vicios para la humanidad.
Y así diciendo entrego a la reina una breva de Cabañas a la que la pobre señora daba vueltas entre sus dedos sin explicarse su virtud.
-¿I qué es esto? -se resolvió a inquirir al cabo.
-¡Humo! -exclamó Benjamín, y desapareció.
Y en efecto, dos años después, corriendo en busca de otro rumbo para las Indias orientales, volvía Colón de América con un nuevo mundo para España y una infinidad de estancos para las viudas de militares pobres.

Trobarà Benjamín el secret de la immortalitat? És casarà don Sindulfo amb Clara o, per contra...? Es regeneraran les prostitutes que els encabeix l'Ajuntament de París? I els soldats...? Quins soldats? Etc. Llàstima del final.

En fi, la que es considera la primera novel·la de ciència ficció escrita en castellà encara conserva la gràcia -i algunes reflexions filosòfiques- que podem trobar en obres de Verne. Llàstima que sigui difícil de trobar perquè en el seu moment no va tenir gaire èxit -ningú no va voler produir la seua versió en sarsuela, que a mi ja m'agrad¡ria escoltar- i posteriorment només la va editar el Circulo de Lectores (2000) a partir d'un exemplar conservat a la UB -magnífics dibuixos de Francesc Soler (no tinc clar si és Francesc Gómez Soler o Francesc Soler i Rovirosa, o si tots dos són la mateixa persona)- i  Minotauro, l'any 2005. És clar que la podeu llegir en pantalla si cliqueu aquí.

Definitivament, demà pujaré al meu vehicle encara poc anacronopètic i m'allunyaré uns dies en l'espai i potser també en el temps. Que ho passeu bé i ja ens veurem a la tornada.

inics o provincialistes?

Quin sentit té la literatura, per molt fantàstica que sigui, si no és pot lligar a la vida? O la vida, per molt inversemblant que sembli, a la literatura? Aquesta setmana he llegit dos articles literaris i de la vida, el de Ferran Mascarell i el de Francesc (?) de Carreras, que m'han semblat molt curiosos. També he rellegit aquesta setmana una mica de Joan Sales i, no pas tot, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster: entre l'un i l'altre, Sales i Fuster, em suggereixen el títol. Curiosos els articles de Mascarell (aquí) i la resposta de de  Carreras (aquí), perquè comencen parlant del català de la Franja i continuen amb un provincialisme que entenc perfectament i que també entendria Fuster. Com escriuria ara Fuster el seu llibre? Fa no fa...

I a mi que m'ha vingut de gust copiar aquests dos fragments de Sales perquè, encara que no ho sembli, la literatura sempre acaba remetent a la realitat. O és a l'inrevés? Ara, si cal esperar tant...


“Pero vaya -deia aleshores-, ¿es que alguien les ha prohibido a ustedes hablar en español?” [...] en aquella època seguia trobant inconcebible que ningú al món si no era per pura extravagància pogués parlar d'altra manera que com ell. Un quart de segle va caldre a la Gràcia, ajustada pr l'apoplexia, per fer-lo trontollar en les seves conviccions; era, com vaig anar comprenent després a força de tractar-lo, bo com el pa, però increïblement curt i tossut; les seves ovelles al principi el preníem per un llop, quan era una mula.
Era bo com el pa, ¡però tan curt, Senyor! [...] allò que jo creia un misteri d'iniquitat i que no era més que un misteri de provincialisme. Sé que ara -¡una trentena d'anys després!- semblarà que m'ho empesco, però em consta pel testimoni de persones de qui no puc dubtar que, als principis, una vegada que Sa Il·lustríssima havia sortit a passejar una estona a peu pel barri gòtic amb alguns familiars, s'ensopegà que passava una colla de nens dirigint-se a l'escola. Sa Il·lustríssima es deturà a escoltar-los; anava posant una cara més i més estupefacta fins que no pogué estar-se d'exclamar:
-¡Tan pequeños y ya hablan catalán!
No era un misteri d'iniquitat, era un misteri més modest de fidalgo portuguès.

Joan Sales: El vent de la nit (pàg. 58). Club Editor, maig de 2012.


“¡No cejéis hijos míos!” A força de viure entre nosaltres havia acabat per creure's tan nostre com el que més. “Un forastero nunca podrá comprendernos”, deia; i el que no sap ningú fora de mi és que fou ell que em suggerí aquella consigna que havia de tenir tanta fortuna: “Volem bisbes catalans”...

Joan Sales: El vent de la nit ( pàg. 220). Club Editor, maig de 2012.


P.S. Ala tarda he anat al Patí Llimona (gairebé ple absolut) perquè tenia ganes d'escoltar microcontes. M'hi he estat una hora. Em pensava que trobaria algun conegut o coneguda, però tots els microrelats (o no tan micros) eren en espanyol; alguns, com el del primer participant, excel·lents. Cap a les vuit, he anat a la manifestació, que m'ha semblat que tenia moltes cares noves, com les dels bombers, que no havia vist en les meues manifestacions. Un cert caràcter festiu de nouvinguts a les marxes de protesta -fantàstic!- i pocs eslògans, gairebé cap en català. Si jo fos un turista il·lustrat, pensaria com Carner: "Barcelona, ciutat castellana a l'estiu". Però tampoc no sé que escriuria Carner ara i jo no sóc cap turista il·lustrat i tinc una certa idea, parcial,  de com van les coses de l'idioma.

estudis, societat i futurs

Anton Maria Badia i Margarit, Josep Massot i Muntaner, Antoni Comas, Ricard Salvat, Gabriel Ferrater, Jaume Sobrequés, Miquel Coll i Alentorn, Joan Veny, Antoni Vilanova, Sebastià Serrano, Joan Solà, Amadeu Soberanas, Enric Moreu-Rey, Jordi Llovet...

El darrer apunt, i sobretot els comentaris, em porten a escriure la llista anterior amb alguns dels professors que vaig tenir a la universitat, tal com m'anaven sortint de la memòria -no sé si l'ordre indica alguna cosa- i guardant alguns noms de professors que suposo menys coneguts, com el del professor Cerezo, que em va fer llegir L'home unidimensional, de Marcuse, i a qui jo devia fer repassar El mono desnudo, de Morris, en unes classes que recordo amb més persistència que la majoria i que durant un temps em van fer inclinar per l'antropologia en particular i per la filosofia en general.

Què vaig aprendre a la universitat? Quan jo hi vaig anar no es necessitava fer gaire esforç en la meua Filologia per passar al curs següent, fins i tot amb bones notes, de manera que, a diferència d'altres companys, no puc assegurar si molts o pocs, l'interès acadèmic en cap moment em va impedir ni fer minvar els altres interessos que tenia o vaig adquirir durant aquells anys en què la meua vida a l'aula -no dic a la universitat o amb la gent de la universitat- i dedicada al que eren els programes oficials va ser una part petita, en alguns moments ínfima, del que vaig fer durant la primera meitat dels 70.

Recordo més els professors que els continguts, i menys els continguts, molts dels quals vaig reaprendre o aprendre després, que unes metodologies disperses i sovint monòtones que em van servir molt poc quan vaig començar a fer de professor. Al mateix temps, el que agraeixo més d'aquella època és la varietat i la llibertat de gent i de criteris que vaig conèixer i la indicació de múltiples camins que podia trobar també fora de les classes, dels programes i de la mateixa vida acadèmica. És veritat que en el meu cas, sempre he sigut, malgrat la permeabilitat als estímuls, una persona poc propera als grups, encara menys a les masses i excessivament amant de la meua individualitat, encara que també, cal dir-ho, amb èpoques unidimensionals.


P.S. En acabar d'escriure aquests paràgraf he buscat alguna ressenya sobre L'home unidimensional, publicat el 1964, i he trobat que es pot baixar el llibre en format pdf. L'he inclòs a l'e-reader. Em sembla que puc tornar a gaudir amb la seua lectura, potser més que la primera vegada. Començo:



Las conquistas de la ciencia y de la técnica han hecho teórica y socialmente posible la contención de las necesidades afirmativas, agresivas. Contra esta posibilidad, ha sido el sistema en tanto que totalidad el que se ha movilizado. En la oposición de la juventud, rebelión a un tiempo instintiva y política, es aprehendida la posibilidad de la liberación; pero le falta, para que se realice, poder material. Éste no pertenece tampoco a la clase obrera que, en la sociedad opulenta, está ligada al sistema de las necesidades, pero no a su negación. Sus herederos históricos serían más bien los estratos que, de manera creciente, ocupan posiciones de control en el proceso social de producción y que pueden detenerlo con mayor facilidad: los sabios, los técnicos, los especialistas, los ingenieros, etc. Pero no son más que herederos muy potencionales y muy teóricos, puesto que al mismo tiempo son los beneficiarios bien remunerados y satisfechos del sistema; la modificación de su mentalidad y constituiría un milagro de discernimiento y lucidez...


Herbert Marcuse: El hombre unidimensional.

estudis, professions i futurs

Sempre he trobat curiosa la gent que confon allò que ha estudiat amb més o menys aprofitament amb la feina que exerceix posteriorment, que poc tenir molta o poca relació amb els estudis. Hi ha, per exemple, el qui ha s'ha llicenciat (o qualsevol nom similar) en història medieval i diu que és historiador encara que s'hagi passat tota la vida treballant en una multinacional turística de la qual ha arribat a ser el director de no sé què en un territori del sud-est asiàtic de govern medievalitzant amb un sou, això sí, que supera  les expectatives que tenia quan va acabar la carrera i va començar la cursa.

No sé per què he començat escrivint això, deu ser perquè aquests dies he estat pensant en les expectatives de futur de la meua fillola gran que s'ha examinat de Selectivitat i el curs que ve començarà a estudiar una carrera encara no concretada en qualsevol de les universitats catalanes. Volia fer medicina, però el seu 11... no li permet entrar en cap de les facultats del país -ai, si hi ha hagués Facultat de Medicina a Vic, on la nota mitjana d'entrada és de 5...!- si no hi ha moviments de darrera hora. De moment ha estat admesa a Microbiologia i ja veurem com li va i si la satisfà el que estudia i, sobretot, el que exercirà.

M'ha semblat llegir en algun lloc que hi ha molta demanda a Medicina, també a Educació Infantil i a Educació Primària. Ignoro per què, encara que els motius deuen ser diversos. Suposo que alguns, com la meua fillola, hauran de triar de moment altres opcions que qui sap si els seran igualment interessants o si sempre els quedarà el pensament que el que realment volien era ser metges, o el que sigui. Poder cursar determinada carrera és des de fa temps una qüestió d'oferta i demanda (passo per alt els condicionaments econòmics) i a Medicina l'oferta és escassa. En canvi sembla que no deu ser tan limitada l'oferta de places de metges al país perquè, com tothom ha comprovat, s'han de cobrir amb professionals d'altres llocs. Alguns conciutadans es pregunten si la carrera d'aquests metges vingut de fora ha estat tan exigent com la dels d'aquí. La veritat és que això no té cap importància, és una altra vegada, la llei de l'oferta i la demanda a l'hora d'exercir una professió que, simplement, no coincideix amb oferta dels estudis. Que els metges de fora siguin més o menys efectius -compte amb la paraula efectius- que els formats aquí és una altra història sobre la qual podria opinar, però sense dades que donessin versemblança a la meua opinió.

Posats a opinar, fa temps que crec que un expedient acadèmic més brillant no és necessàriament sinònim de major efectivitat professional -aquí tocaria parlar una altra vegada d'efectivitat i competència-, sinó que a l'hora de la veritat hi ha molts altres factors que poden aconseguir uns resultats globals finals més satisfactoris, tant pel que fa a qui exerceix la seua professió com respecte als qui la gaudeixen o la pateixen.

calia un hacker?

Feia anys que no operava a través d'Internet amb les dues Caixes on tinc llibretes i vaig pensar que, com que necessitava fer algunes transaccions, m'aniria bé tornar a les pantalles perquè m'estalviaria anades i vingudes; al mateix temps, m'estalviaria els diners que em fan pagar en concepte de correspondència i, tot plegat, ho tindria més al dia.

Recordava vagament les claus i no hi havia problema amb l'identificador. A l'hora de la veritat, però, vaig haver d'anar a l'oficina d'una de les Caixes perquè la clau que creia recordar no era la correcta. Cap problema. En l'altre cas, una Caixa que ara és un conglomerat, vaig entrar fàcilment en la pàgina que tocava, però en lloc de saludar-me amb el meu nom em donava la benvinguda com si fos la Joana i, a més, només em deixava veure el compte que ella va obrir, encara que compartim, no el meu, que també comparteixo amb ella i que correspon a una antiga Caixa de nom ja en l'oblit -tenen tendència a oblidar-nos, als del sud.

Vaig anar a la sucursal que tenia més prop, on altres vegades havia operat, i em van explicar com ho havia de fer per poder veure l'altre compte. Em van dir, és clar, que si volia domiciliar la nòmina -ai, la pensió!- i que més valia que traslladés la llibreta del poble a la seua sucursal. Ja en parlaríem. Ja davant de l'ordinador, vaig seguir les instruccions sense cap resultat, no explicaré els detalls. L'endemà vaig tornar i el mateix instructor em va facilitar una clau nova, malgrat que dubto que entengués el que jo li explicava. A la tarda vaig accedir amb l'identificador de sempre i la nova clau. Resultat: en un petit requadre se m'advertia que havia fet massa intents, tot i que era la primera vegada que feia servir la nova clau. Vaig intentar que em solucionessin el bloqueig a través del servei telefònic; en va: no tenia la clau per treballar a través del telèfon. Avui he tornat a la sucursal de la vora de casa. El senyor que m'ha atès en primer lloc m'ha dit que ell no tenia gaire idea de com funcionava tota la història, que consultés la senyora de la taula de la dreta. Molt bé. La noia m'ha retret que jo no tenia cap compte en aquella oficina així que... Jo li he respost que em semblava que un problema com el meu el podien resoldre en qualsevol sucursal, però si ella pensava que no era així jo no tenia inconvenient a ingressar els meus estalvis -pocs- en una altra Caixa. Crec que l'he convençut. Bé, la història és una mica més llarga i amb altres consultes, però la deixarem aquí.

A mitja tarda, la noia m'ha trucat per dir-me que m'ajudaria per telèfon a desbloquejar l'entrada als meus comptes. Li he agraït sincerament l'interès, però li he comunicat que ja me n'havia sortit. No sé si s'ha sorprès gaire de la meua capacitat de resoldre un problema que durant tres dies ha estat ocupant una petita part del meu temps i del temps de diversos treballadors de l'entitat. De fet la solució era absolutament elemental i ràpida i mai no sabré per què no me la van proporcionar el primer dia. Ignorància? Els vaig caure malament? Excés de seguretat? Desconfiança? Religió? ...? Em temo que alguns empleats de banca, com alguns metges, ja no són el que eren.

Ara tornaré a entrar a la pàgina dels comptes per comprovar si tot funciona bé. Reso al déu dels euros perquè no m'hagin volgut solucionar el problema que ja no tinc.

l'ou i el pollastre

Quan era menut -no sabria precisar l'edat ni el temps que em va durar el pensament- creia que l'ou i el pollastre eren el mateix i em semblava una proesa menjar-me un ou – excepcionalment dos- com qui es menja un pollastre -a vegades dos- sense cap esforç. És veritat que potser -no ho podria assegurar- la meua creença trontollava lleugerament quan m'adonava que a partir de l'ou es podia aconseguir una maionesa excel·lent o una crema excelsa i, en canvi, a partir del pollastre s'aconseguia menys diversificació formal i gustativa. De petit, però, les creences desafien tota lògica i es converteixen en axiomes que difícilment poden ser contrarestades per allò que els grans consideren de fàcil provatura.

Ara, que ja sóc gran, continuo tenint creences inalterables, immutables, potser tres o quatre, que no necessiten demostració i que mantindré, n'estic segur, al menys tant de temps com la certesa que l'ou i el pollastre eren una mateixa cosa. Per exemple, no estic segur que fou primer, si l'ou o la gallina -no sé com es troba l'estat de la qüestió en el moment actual i confesso que jo mateix m'he decantat per una o altra possibilitat al llarg del temps-, però estic segur que el dilema no s'hagués plantejat entre l'ou i el pollastre.

Escric això, que espero que no es presti a cap simbolisme estrany, just en el moment que he sabut que la Irene i en Josep són u, cosa que en confirma que les aparences infantils a vegades són certes i ningú pot demostrar el contrari perquè, en darrer terme, tan gratificant pot ser l'ou com el pollastre.

ètica i estètica

Deixo de banda la revolta, perquè encara anem uns quants passos enrere -en sóc ben conscient-, i a Catalunya un més, el de la independència, en un procés que ens agafarà ja a l'altre món, al menys a mi.

Com deien els autors Ortega&Gasset, la rebel·lió de les masses arribarà quan cadascú s'hagi revoltat contra el seu món interior, i els seus condicionants, i sigui capaç d'enfrontar l'exterior. Parlant del món exterior, el que em resulta més insuportable dels polítics -i d'altres personatges que tenen veu pública- , els que governen i els que poden governar, no són les seus mentides, la seua ineptitud, la seua ineficàcia..., sinó el fet que tot i saber que els súbdits no som totalment ignorants ens tracten com si ho fóssim, com si pogués arribar un moment en què la nostra capacitat de decisió independent es pogués veure alterada per la repetició de les seues mentides i tergiversacions. Vés a saber.

Busco, entre les que em va enviar la Blanca, alguna imatge de l'excel·lent dibuixant Pawel Kuczynski (a vegades citat com Pawla Kuczynskiego) per il·lustrar el darrer paràgraf i només trobo una aproximació en aquesta, tot i que no és ben bé això el que jo volia dir, ja que només representa l'estadi inicial de la situació:

No coneixia les sàtires gràfiques del dibuixant polonès i em semblen tan extraordinàries que vull afegir-ne unes quantes, encara que en la situació actual, tan descarnada, em trobo dividit entre la efectivitat i l'encert de les seues creacions i la poètica de la seua estètica que pot arribar a fer-nos perdre de vista el missatge.

...........................................................

dues llibreries, o més.

Un dels pocs llocs de la Rambla on encara entro és la llibreria de la Generalitat, que ocupa els baixos del Palau Moja. Ho faig poc, només quan busco un llibre institucional o quan vull fer una pausa en el camí per mirar prestatges on sempre acabo trobant alguna publicació que s'empolsina en un racó. Ara, a les tardes, ja no hi puc entrar perquè únicament fan horari de matí, fins que plegui definitivament el dia 15. Als vidres, opacs, han dibuixat unes figures de dinamisme estàtic que amaguen el desmantellament que hi deu haver a l'interior i que contrasten amb la vida exterior. Per justificar -cal?- el tancament parlen d'una qüestió de proximitat que em recorda els discursos dels polítics que intenten explicar unes retallades que avui no discutiré:

El tancament de les llibreries de la Generalitat respon a un canvi de model per l’impuls de les noves tecnologies i per guanyar proximitat. En aquest sentit, s’ha creat la Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat per apropar aquestes publicacions molt més als ciutadans a través de les llibreries tradicionals, fruit d’un conveni amb el Gremi de Llibreters. Girona té unes excel·lents llibreries per prestar aquesta funció, a les quals se sumaran, per exemple, llibreries de Banyoles i Torroella de Montgrí, que ja han mostrat interès a adherir-se a la xarxa. El resultat serà ampliar de forma significativa els punts de venda especialitzats al país. A la ciutat de Barcelona, a partir del dia 18 de juny, passarem de la llibreria actual a quatre llibreries acreditades ben cèntriques.
RAIMON ALAMANY Subdirector general de Coordinació de l'Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions

Molt bé, anirem a les llibreries “tradicionals” perquè la de la Rambla ja no ho podrà ser. Dubto que als prestatges d'aquestes llibreries pugui trobar a la vista el material que he anat repassant fins ara, ja el demanaré (?), però ho comprenc, és qüestió de “noves tecnologies” i de “proximitat”. I és veritat que la Catalònia, per exemple, m'és una mica més propera (i estaré encantat de trobar nou material a la llibreria el Cucut quan vagi a Torroella).

Espero que la Catalònia, de la qual posseeix un 51% la Cooperativa que té la llibreria Robafaves de Mataró, no es trobi en perill com la mateixa llibreria mataronina fundada l'any 1975, que ens va sorprendre fa uns dies amb una crida per poder continuar viva. No conec directament la llibreria, però sí la seua fama, i tampoc no sé quina és la causa per la qual necessiten 250. 000 euros per sobreviure. A mi, des de la meua ignorància dels negocis llibreters, i de tots en general, em semblen molts diners, i hi ha qui critica alguns aspectes de la seus gestió. Tant se val, entenc que els qui llegim hem de procurar la subsistència d'aquells qui ens ofereixen lectures. Tant de bo que poguéssim contribuir també a la subsistència dels pagesos que ens proporcionen menjar, dels paletes que ens han bastit les cases... En fi, de tots els qui treballen o han treballat per millorar les nostres necessitats físiques i espirituals. Tant de bo que tinguem possibilitats de continuar sent solidaris. Ho veig difícil, avui més que ahir.

(En Jaume parla aquí de la Robafaves)

mentre la roba s'eixamora...

Verb curiós eixamorar, que significa un procés i el seu contrari; com l'adjectiu àlgid, que penso que el DIEC no explica prou bé.

Baixo pel carrer de Joaquim Costa amb la sensació que la vida és al carrer, com la que recordo dels estius del poble quan el sol ja s'inclinava a l'oest; encara que aquí les cares, no se si m'erro gaire, siguin sobretot filipines i, no tant, pakistaneses. Potser hi ha qui blasmaria la invasió, però jo, al menys en aquest passeig lent i en aquest lloc concret, em sento a gust badant davant de les botigues amb aliments que encara no he tastat, de les perruqueries amb fotos de models masculins exòtics que no he trepitjat, de les carnisseries on mai no he entrat, dels bars de sempre que, amb modificacions escasses, van aguantant...

Avanço una mica pel carrer del Carme, fins on hi ha l'Espai Mallorca, on algun dia m'entretindré una estona i tombo pel carrer d'en Roig, estret i humit i potser amb més roba als balcons que en qualsevol lloc de la ciutat. Quan el vent és parcial, el carrer fa una olor de sabó que enamora.

Agafo el carrer de l'Hospital en direcció a la Rambla, però trenco Robadors avall. Continua sent un carrer poc atractiu, envellit, malgrat l'existència d'alguns baixos amb finalitats molt lloables. M'aturo a fer una foto a un restaurant que em sembla que té un nom molt adient: Ali Baba (sic), situat gairebé a tocar de la plaça duríssima on han instal·lat la Filmoteca. Una senyoreta que no conec se m'acosta, m'agafa el braç a l'altura del colze i em diu, entusista:
-Hola, guapo. Vamos a pasar un ratito juntos?
M'afalaga que la noia m'hagi triat per xerrar unes estoneta i em sap greu dir-li que vaig just de temps.

Al carrer de Sant Pau, la llibreria Millà veu passar el temps impertèrrita.

Ahir vaig saber que l'Ajuntament de Girona vol aprovar unes normes de civilitat, sobre tabac, roba estesa, etc., que faran la ciutat més habitable i neta. Avui, en una enquesta, llegeixo que a la pregunta Fins a quin punt creu que la prostitució a l'espai públic és un problema greu de al ciutat de Barcelona?, els barcelonins i barcelonines opinen que: 1. És força greu (37,4%), 2. És molt greu (31,5%) . Més enllà dels resultats, m'admira el contacte que els barcelonins i barcelonines tenen amb la prostitució. No ho hauria dit mai. Tampoc no sé per què als del diari se'ls ha acudit de fer aquesta pregunta. En definitiva, que una vegada més em sento fora de joc mentre la roba, cada dia més difícil de veure, s'eixamora i vola com sempre.

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera-
menjarem pomes i ens direm l'amor


L'amor que ens dèiem
                    l'amor que ens diríem.


Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit: Poema de la rosa als llavis.

els herois i les grandeses

A la Bisbal, al plaça de davant de l'església, que no sé com se diu, hi ha un senyal metàl·lic que prohibeix jugar a pilota i afegeix un articulat que justifica la prohibició i que deu deixar perplexos, i és que el llegeixen, els nens temptats de passar una estona xutant en aquell lloc. He vist en algunes poblacions cartells o inscripcions d'aquest tipus -no amb tantes explicacions com el que esmento- i sempre m'ha intrigat el fet que siguin presents en algunes places de la població però no en altres. Suposo que és un més dels enigmes municipals que mai no arribaré a saber.

A Barcelona també es poden veure aquests cartells de prohibició que inhabiliten els jocs de pilota en algunes places, però no, per exemple, a la plaça de Catalunya o a la de sant Jaume, dues de les mes conegudes d'autòctons i forasters. És possible organitzar un partidet en aquestes places? Res no ho impedeix, aparentment; potser fins i tot s'hi poden muntar porteries reglamentàries: altres coses més voluminoses s'hi han col·locat. En canvi en la petita plaça dels Traginers es prohibeix xutar la bola, cosa que fins i tot els més petits ja deuen veure que és difícil de fer sense que vagi a parar a algun client dels bars que es prenen alguna cosa en les taules de la plaça. Deu ser aquesta la causa de la prohibició.

Em va fer gràcia veure com algú havia contestat la prohibició amb l'afegit d'unes paraules que feien referència a un dels herois incontestables d'Espanya i d'aquí mateix que, a més, aquest cap de setmana ha tornat a ser notícia per raons extraesportives:

No sé qui ha afegit el globus -els ha distribuït sobre senyals semblants per tota la ciutat?- , podria ser el mateix Laporta en desacord amb el regidor que va fer la proposta; encara que Laporta segurament hagués escrit en català i hagués firmat. Sigui com sigui, estic segur que l'autor anònim té raó. El futbol sempre havia estat un esport improvisat al carrer amb trencadissa de vidres i corredisses; després, en pocs casos, la glòria. Se m'acut que un globus semblant podria trobar-se en qualsevol senyal de limitació de velocitat a l'autopista fent referència a Pedrosa, i així fins a l'infinit; encara que no sé en quin tipus de prohibició institucional es podria escriure el nom dels escriptors o altres professionals que ja de petits han vist frustrat el seu desig de transgredir un senyal públic: prohibit escriure a les parets? Deu ser fotut tenir un ideal que no serveixi per transgredir res. En fi, tant li fa, actualment tampoc no seria cap heroi.

la ciutat de les músiques

Gairebé sempre, les passes de la tarda em porten cap al sud-est sense rumb prefixat i em capbussen en la Barcelona turística de persones erràtiques que viuen i vivim en una superfície que no sé si els de fora acaben de comprendre que és cada cop més homogènia malgrat -i gràcies- a la diversitat global que de tot fa u -patates braves per a tothom!- i amaga la singularitat que no és ni bona ni dolenta però que va desapareixent.

Ens els meus passeigs -no importa el punt cardinal- vaig escoltant, o simplement sentint, els sons de la ciutat: el dels cotxes, amb sirenes o sense, els de les llengües babilòniques que són com un mantra inacabable que m'allibera i m'esclavitza, els dels aterridors xiulets en boques magribines que imiten sons ancestrals que ja semblaven desterrats, el de les bicicletes que sallen a penes perceptibles; els de les amenaçadores maletes amb rodes que sempre temo que un dia em destrossaran els peus, però no goso mirar enrere... I els xiscles de les gavines i les cotorres, i els drings de les campanes que, si estàs atent, indiquen les hores...

A vegades, mentre trepitjo el meu sud-est, faig una pausa, només una estona, per escoltar les altres músiques de la ciutat de les músiques. M'aturo a escoltar les esferes del carrer de la Pietat, que es venen a 10 euros, i m'admira la concentració dels músics; m'endinso en el pati de la casa Elizalde a escoltar una cançó de bressol que algun dia serà famosa i que sona millor en el disc que ni se sap on es pot comprar; em concentro en l'orquestrina que amenitza la Flama que ha de competit amb la Roja; entro al Seminari Conciliar -heu passejat pels seus dos claustres?- a escoltar el jazz jove dels de Belfast, que potser més tard, fora d'horari, quan ja hagin tancat les botigues, compraran una bossa als subsaharians del Passeig de Gràcia; m'endinso en la penombra de l'església del Pi a escoltar com canten la Cançó del lladre els de Lavínia, l'endemà, al Palau, caldrà pagar; em sorprenc amb la interpretació dels cambrers de La Luna de Júpiter -la seua carta no m'acaba de fer el pes- a la plaça dels Traginers...

Potser avui tornaré a passejar per les musiques -més tard escoltaré les de casa- d'aquest sud-est que m'esborrona i em reconforta. No hi puc fer res.

democracia, una aproximació parcial de diumenge

1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

 Sóc un home crèdul, però també contradictori, a vegades més ancorat i enrocat en les paraules estàtiques dels diccionaris que en la realitat que m'envolta; alguns cops, però,  la realitat, fins i tot la futura, és la meua bandera. És per això, per exemple, que va ser un inici d'esperança que l'Aguirre proposés, ja fa un temps, l'aprimament del seu Parlament o que l'imités el president extremeny. De tot plegat, a penes uns comentaris i cap foto de portada en cap diari -i en cap bloc, si cal particularitzar. Potser incredulitat o desinterès en aquest món d'éssers o petits col·lectius entotsolats en les pròpies dèries en què l'interès col·lectiu és un concepte vague i canviant que afecta, al menys quant a les accions, a iniqües mostres testimonials de durada curta i efectes efímers. Ho entenc, hi participo: l'esforç de la paraula sempre és menor, però molt més gratificant -que bons som amb els mots!- que el de l'acció.

Que curiós aquest món, o al menys una part, jo entre ells, que encara s'aferra a velles paraules gregues perfectes en la seua concepció i mancades, ja des del seu naixement i en la seua evolució, d'un referent impecable que alguns, amb bombes o amb un fanal, com Diògenes, sense ser conscients de la seua pròpia síndrome, busquen inútilment.

Que curiós aquest món en què les actuacions i les decisions dels polítics són contrastades, dia rere dia, amb els resultats de les enquestes, públiques i personals, en què els membres de la comunitat expressen el seu desacord.

Que curiós aquest món que es plega a la no participació igualitària en els assumptes que l'afecten i deixa les decisions en mans d'uns representants que formen un col·lectiu allunyat, com sempre, del bé comú, incapaç d'acceptar els seus errors i, encara pitjor, proclius a perpetuar-se en uns privilegis com els que criticava divendres la Pilar Rahola, que els acaba enviant a pastar fang, conscient que no li faran cas i continuaran no només mortificant-nos amb la seua incompetència, sinó empobrint-nos econòmicament i moralment en la mesura que ens creguem la nostra inefable impotència i ens sigui suficient la denúncia democràtica que permet la llibertat d'expressió.

Llegeixo aquest dies el bloc de Lluís, el meu amic filòsof. L'entenc, comparteixo una part de les seus idees, dono temps al temps, però crec que ja no només és l'hora d'especular amb les paraules, encara que sigui per entendre-les i entendre millor el món. Penso que ara, també els amants de la saviesa han de mostrar-nos camins de transformació de la realitat que, si convé, siguin dreceres ràpides; que siguin perilloses és inevitable.


Edito això en diumenge que com se sap és un dia de calma, de pensaments dispersos, a l'estiu més, en què tots mirem de fer una pausa i la realitat quotidiana, també la de llegir blocs, es presenta distant i amable, fins i tot inexistent.

Maria Mercè

Ens vam conèixer al Palau Dalmases, que molts vam compartir nit i dia durant poc temps. Jo, silenciós com ara, i encara massa tímid, me li vaig acostar -no sé les circumstàncies-, ella en tenia 24 i jo un més. Feia dos mesos que havia publicat Cau de llunes i tots la coneixíem.

L'any següent tots dos ens vam tornar a veure a  Sant Boi, ella com sempre i jo més confiat; ella en un institut, el vell, i jo a l'altre. Em va suggerir que anés al seu, però no era tan fàcil. Vam preparar oposicions, ella amb més convenciment que jo, malgrat que hi havia moments que m'encomanava la seva vitalitat, el seu riure a cada descobriment que feia en els versos que llegíem. Els darrers anys gairebé no la vaig veure; fins l'any 98, passejant sola pel parc de la Ciutadella, potser també era un mes de maig o potser encara final d'hivern. Aquell dia potser els seus ulls -les móres més boniques que coneixia- havien perdut l'espurna o era que aquell vespre no lluïa la lluna, però somreien els seus llavis i jo ja no tenia sagetes.

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

Sempre present en la memòria i en la memòria dels versos.

lletanies

Vaig amb el pa i amb el diari que acabo de comprar i ell, al mig del passeig, a la vora de la sortida de l'estació de Verdaguer, se m'acosta:
-Hablas español?
-Pse...
-Toma!
Agafo els tres llibres i me'ls miro. A les portades hi ha imatges de Buda o similars, ja no recordo els títols. No em diuen res, però continuo:
-I això, ho regales?
-No, somos monjes y pedimos la voluntat -parla un espanyol sud-americà que no aconsegueixo identificar; tampoc l'hàbit: una samarreta vermella i uns texans.
-Té -li retorno els llibres. Després penso que tots dos hauríem d'haver estat més explícits, però ja se sap que aquestes trobades de negocis inesperades van com van.
Mentre continuo cap a casa, la seua veu es va allunyant:
-Me lo imaginaba... No esperaba que lo apreciaras... Pobre gente...

Em sap greu haver-lo decebut, encara que m'adono que ell ja ho esperava. Els seus comentaris no acaben d'adir-se amb cap de les religions que conec i reprimeixo -qüestió de resignació cristiana- el meu lleuger desig de tornar enrere a preguntar-l'hi. Mentre camino, vaig pensant la meua pròpia lletania, segurament influït per la imatge mística de Verdaguer que em vigila, encara que sigui d'esquena, des de la cruïlla de més avall:
Speculum iustitiae, sedes sapientiae, causa nostrae laetitiae...

lladres de llibres

Llegeixo dues notícies sobre robatoris de llibres i, per tant, sobre lladres de llibres. La primera explica que la Biblioteca Reial Sueca ha recuperat l' Atles Wytfliet, un llibre de gran valor del qual la majoria dels mortals no en teníem notícia. El lladre, Anders Burius, era el cap del departament dels arxius, càrrec que li permetia una certa impunitat, sobretot tenint en compte que alguns dels llibres que va robar entre 1995 i 2004 rarament es consultaven i, a més, mentre s'anava fent amb els exempalrs, els esborrava del catàleg. Sembla que l'Atles, de 1597, té el mèrit, entre altres, de ser el primer del món on apareix el mapa imprès de Califòrnia, que estic segur que necessita una actualització immediata perquè no crec que en la seua edició original pugui fer cap servei als turistes suecs, o d'on sigui, que decideixen viatjar a Califòrnia. Aquesta és l'única de les obres robades del total de 56 que s'ha recuperat; si voleu fer un cop d'ull a la resta, les teniu aquí; també us deixo el nom i el telèfon de la persona a qui podeu trucar si us sembla que que en veieu alguna en qualsevol llibreria de vell, segur que us recompensarà: Douglas Anderson (46 10 709 31 09). Burius es va suïcidar -els suecs tenen un terrible sentit tràgic de la vida- l'any 2004, poc després de ser descoberts els seus robatoris. La televisió del seu país ja ha fet una minisèrie que crec que encara no s'ha estrenat aquí.

El segon robatori és el del Codex Calixtinus. Una obra de meitat del segle XII de “valor incalculable” custodiada a la catedral de Santiago. La va agafar, segons sembla, un electricista de qui no sabem el nom que després de molts anys de treball a la seu va ser acomiadat a causa d'un d'aquests EROs que no paren d'atacar-nos. Diuen que l'home no es mostra gaire disposat a col·laborar, raó per la qual encara es desconeix on ha anat a parar el còdex.

Podria resultar curiós que en una època en què els llibres tenen una vida tan curta i un valor tan, relativament, escàs, sempre a punt de convertir-se en pasta de paper, algú es dediqui a robar-los. Jo, per exemple, estic disposat a regalar una bona part dels que tinc. Per què es roben determinats llibres? Per què tenen valor? Doncs precisament perquè malgrat els estralls del temps han aconseguit sobreviure. Dubto que els lectors normals i corrents estiguin més interessats a llegir els dos llibres esmentats més amunt( Las anotaciones marginales que los canónigos de Compostela dejaron en el manuscrito, demuestran que el códice fue usado y leído ininterrumpidamente, al menos, hasta mediados del siglo XVI. Sin embargo, parece que a principios del siglo XVII el manuscrito dejó de interesar, cayendo en el olvido durante muchos años) que una sèrie d'obres -cadascú que triï les seues- acabades de publicar. Els dos llibres robats són singulars, són únics, són patrimoni històric, cultural: vet aquí el que es valora i el que valoren els possibles compradors subjectes també a les misterioses lleis del mercat. En el cas del Codex de “valor incalculable”, per exemple, es poden trobar fantàstiques edicions facsímils per 1800 euros, però algú es conformaria amb una edició pràcticament perfecta si pogués posseir l'original? Per què no? Per què sí?

He dit que segurament la majoria dels lectors no tindrien gaire interès a llegir les dues obres esmentades, però potser m'equivoco. Copio un petit fragment del Codex Calixtinus traduït al castellà:

Pasado este valle, viene la tierra de los navarros, rica en pan, vino, leche y ganados. Navarros y vascos tienen características semejantes en las comidas, el vestido y la lengua, pero los vascos son de rostro más blanco que los navarros. Los navarros se visten con ropas negras y cortas hasta las rodillas como los escoceses y usan un tipo de calzado que llaman abarcas, hechas de cuero con el pelo sin curtir, atadas al pie con correas y que sólo envuelven las plantas de los pies, dejando al descubierto el resto. Gastan, en cambio, unos mantos negros de lana que les llegan hasta los codos, con orla, parecidos a un capote, y a los que llaman sayas. Como se ve, visten mal, lo mismo que comen y beben también mal, pues en casa de un navarro se tiene la costumbre de comer toda la familia, lo mismo el criado que el amo, la sirvienta que la señora, mezclando todos los platos en una sola cazuela, y nada de cucharas, sino con las propias manos, y beben todos del mismo jarro. Y oyéndoles hablar, te recuerdan los ladridos de los perros, por lo bárbaro de su lengua. A Dios le llaman urcia; a la Madre de Dios, andrea Maria; al pan, orgui; al vino, ardum; a la carne, aragui; al pescado, araign; a la casa, echea; al dueño de la casa, iaona; a la señora, andrea; a la iglesia, elicera; al sacerdote, belaterra, que significa bella tierra; al trigo, gari; al agua, uric; al rey, ereguia;y a Santiago, iaona domne iacue.


Son un pueblo bárbaro, diferente de todos los demás en sus costumbres y naturaleza, colmado de maldades, de color negro, de aspecto innoble, malvados, perversos, pérfidos, desleales, lujuriosos, borrachos, agresivos, feroces y salvajes, desalmados y réprobos, impíos y rudos, crueles y pendencieros, desprovistos de cualquier virtud y enseñados a todos los vicios e iniquidades, parejos en maldad a los Getas y a los sarracenos y enemigos frontales de nuestra nación gala. Por una miserable moneda, un navarro o un vasco liquida, como pueda, a un francés. En alguna de sus comercas, en Vizcaya o Alava por ejemplo, los navarros, mientras se calientan, se enseñan sus partes, el hombre a la mujer y la mujer al hombre. Además, los navarros fornican incestuosamente al ganado. Y cuentan también que el navarro coloca en las ancas de su mula o de su yegua una protección, para que no las pueda acceder más que él. Además, da lujuriosos besos a la vulva de su mujer y de su mula. Por todo ello, las personas con formación no pueden por menos de reprobar a los navarros.

I , per acabar, una mica de música també del còdex:



P. S. És possible que algun autor actual aspiri a la immortalitat. Hi ha moltes maneres d'aconseguir-la, però si no està segur de la vàlua de la seua obra, se m'acut que un bon mètode per arribar-hi es demanar al seu editor que només li publiqui dos o tres exemplars dels seus llibres, cosa que, a més, alguns lectors li agrairíem. Després, si hi ha sort, és qüestió de segles.

multivers

Les teories sobre els universos paral·lels són apassionants: la possibilitat de múltiples universos desconeguts separats a vegades per espais temporals subtils i de moment impenetrables o per estranyes lleis encara no descobertes pels humans. Universos a tocar en què hi ha vida que ens es inconcebible tal com la sabem en el nostre; universos en què un altre jo nostre porta una existència completament diferent de la que vivim nosaltres; universos amb una Catalunya triomfant que domina els destins del món, per poc temps, és clar; universos en què hi ha una altra Barcelona amb pràcticament la mateix història que la nostra, però on no hi ha bicicletes o les bicicletes circulen pel subsòl i només els qui van a peu tenen dret a gaudir de la llum del sol (o dels sols) quan no es teletransporten a través d'un simple acte de voluntat... Sobre el tema del multivers i dels universos paral·lels s'ha escrit, s'ha filmat, s'ha pintat, s'ha especulat força, encara que actualment crec que no se n'ha descobert cap, però aneu a saber si no s'han produït interferències entre universos de les quals no hem estat capaços d'adonar-nos o no ens n'han informat.

Al Palau Robert es pot veure aquests dies una proposta de multivers a través de la fotografia. Lluís Bussé ha imaginat una altra Barcelona i l'ha creat a partir de la Barcelona existent. Una ciutat en què la sorra de la mar arriba a la Sagrada Família o les zebres..., on ha col·locat les zebres? La proposta de Bussé va més enllà del fotomuntatge i es pot inscriure en el camp de la filosofia, de la cosmogonia. Les 36 fotos de Bussé exposades -i el seu llibre- ens poden divertir, sorprendre, fer pensar, però a més, als amants de la fotografia ens estimulen a la imitació o al plagi, a cadascú des de la seua pròpia reflexió.

En l'aspecte formal, he intentat fer alguna cosa pròpia seguint la seus pauta i m'he adonat dels problemes que planteja: Per què tria el blanc i negre i no el color? Per què moltes de les imatges tenen una part inferior marina? És millor fer les fotos a ple sol -qüestió d'ombres- o en dies núvols? Quin percentatge de les imatges busca l'estètica i quin el document? I si en lloc d'ajuntar dues imatges n'imaginem tres, quatre, o les que sigui? I moltes altres preguntes que l'espectador -i l'experimentador-  ha de decidir. En definitiva, des de la meua perspectiva -i torno a recordar el concepte de multivers- una exposició altament estimulant i, ara que som a l'estiu, refrescant.

I vet aquí la meua contribució -plagi- feta ràpidament a partir de dos espais: just davant del Maremagnum i la catedral; amb múltiples problemes no resolts que no especifico sinó que deixo a l'observació dels lectors, al mateix temps que els engresco a crear els seus propis universos paral·lels que poden sobrepassar els espais físics d'una ciutat concreta i endinsar-se, fins i tot, en el multivers de la seua ment.

pausa amb marinada

Encara -diuen que amb l'edat canvies de gustos- m'agrada més el salat que el dolç, a vegades l'excessivament salat; suposo que que és una demanda d'un cos que tendeix a la hipotensió. Qüestions de salut a part, em deleixo per les anxoves, sigui les salades o les que es preparen en vinagre, a les quals la gent té tendència a anomenar seitó o “boquerons”. Les anxoves, com les que fan a l'Escala o a la Cala o al Cantàbric, són més difícils de preparar de manera òptima; però és molt senzill fer-les en vinagre i que no desdiguin gaire de les que es poden comprar a les botigues o menjar en els bars; encara més, és possible que excel·leixin respecte les professionals.

Ara, a l'estiu, és el moment adequat per preparar aquestes anxoves més lleugeres. A casa començaven amb un pot de vidre on s'anaven encabint filets i sal i, després, s'afegia el vinagre; posteriorment es rentaven i es conservaven en oli. El mètode que us suggereixo és més senzill, més ràpid, i permet més creativitat.

Es tracta de comprar la quantitat d'anxoves que es vulgui; en el meu cas ja les tinc sense cap i sense l'espina i amb els budells trets, que és com me les venen al mercat de la Concepció, sinó cal fer aquestes operacions a casa. Cal rentar bé els filets amb aigua -no us oblideu de treure l'aleta dorsal- i, posteriorment, anar fent capes, sense pressionar, en un recipient de vidre amb la part exterior del peix cap amunt. Cal picar en un morter dos o tres alls, una mica de julivert i la sal que, segons el gust, es consideri convenient. S'hi pot afegir pebre. A continuació afegireu al morter l'oli i el vinagre suficient per cobrir les anxoves, en la proporció de dues mides d'oli per una de vinagre. Tot ben barrejat, s'ha de tirar sobre les anxoves. Cal deixar el recipient a la nevera i l'endemà ja es poden començar a menjar. Per qüestions de color, és interessant que el vinagre sigui blanc, encara que el resultat final és el mateix. Evidentment, cadascú pot afegir les herbes que vulgui per donar un matís personal al producte; fins i tot es pot fer la preparació amb algun vinagre o oli que ja incorpori altres ingredients.

Un dels inconvenients de les anxoves en vinagre és que passen com si res; però això ja és cosa de cadascú.

sobre la geografia d'en pere (Pere)

Aquesta nit, en obrir el correu, m'he trobat uns quants missatges reiteratius de Facebook -Facebook és un misteri que no intentaré entendre- en què se'm diu que una foto meua ha estat etiquetada i que agrada a no sé quanta gent. La imatge, si no m'erro, correspon a un personatge, Pere Palau, un polític eivissenc del PP, que duu el mateix nom que jo tenia en la meua anterior personalitat al bloc. No etiqueto la foto però la copio perquè em fa gràcia -i m'espanta- veure com realitat i ficció es confabulen, es distorsionen i es confonen en aquest món virtual que pot arribar a sobrepassar-nos de tal manera que si no vas llest corres el perill de la suplantació i de la bogeria. En el meu cas, recordo -encara hi ha qui em va felicitar per sant Pere- que vaig anihilar el meu pere (en minúscula) fa uns quants mesos.

Aprofito l'avinentesa per manifestar que avui, amb la ressaca i l'eufòria de la roja, era un dia idoni per aconseguir la independència -o el concert econòmic, o el que sigui. en el cas dels més prudents- ; estic segur que qualsevol actuació o desig hagués arribat a bon port però, una vegada més, ens ha faltat el do de l'oportunitat. Un altre dia, potser.

abans que els llibres es fonguin

Feia una calor insuportable, d'aquelles que enganxen la camisa al cos (encara que ara la majoria porta samarretes) i dibuixa mapes canviants i misteriosos de suor sobre el cotó o el lli. Un ventilador arran de terra era més un símbol que una realitat. Malgrat tot, la gent es passejava inquieta en la semipenombra, alguns amb una Moritz de vidre, i mirava, estripava cel·lofanes, fullejava, tornava a deixar sobre la pila, feia cua amb un, dos, tres, quatre llibres, o més, pagava. Alguns es quedaven a la sala del costat a xerrar o escoltar Samantha de Siena i el seu grup. A quarts de nou del vespre encara hi entrava gent a la cerca d'una oportunitat.

Ahir, i despús-ahir, l'editorial Gustavo Gili va organitzar una venda del seu fons descatalogat (fins i tot algun exemplar de l'any passat) amb rebaixes importants. Llibres, sobretot, de disseny, arquitectura, fotografia, moda... Jo, que potser m'hagués passejat més estona si no hagués estat per la calor que m'inspirava poc, em vaig endur únicament historias de la fotografia española. escritos 1977-2004, de Joan Fontcoberta, 2008. Em va cobrar una noia que em va semblar força jove, i la seua filla -quina felicitat que el llibre sigui un plaer familiar-, absolutament aplicada, em va ficar el llibre en una bossa negra de tela que vaig penjar-me a l'espatlla.

La iniciativa de la Gustavo Gili em va semblar excel·lent: una petita festa per tal d'aconseguir vendre el fons editorial abans de convertir-lo definitivament en pasta de paper. No sé si hi ha altres empreses que quan veuen que els seus llibres ja no tenen cabuda a les llibreries organitzen aquest tipus de vendes, però estic segur que els lectors els ho agrairíem, fins i tot els no lectors que, com als supermercats, de vegades comprem atrets per uns preus irresistibles productes que ens costa de consumir. Se m'acut que aquelles editorials més petites o perifèriques que no tenen l'espai idoni o prou públic potencial en el lloc on tenen la seu podrien, també, organitzar aquestes vendes a Barcelona o en qualsevol lloc que oferís certes garanties d'èxit; amb la publicitat adequada i la complicitat institucionals, és clar. Algú em pot dir que la seua ocasió és la Setmana del Llibre; potser sí, però no tinc tan clar que aquest any, al setembre, pugui veure davant de la catedral molts dels llibres que acabaran destruïts pocs després, malgrat que l'organització parli d'un percentatge del 70 % de fons editorial. Ja en parlarem de tot plegat en el seu moment.