A les sis de la tarda del dia de sant Genís fa una calor de Tribunal Constitucional, però em sento valent i m’allargo a refrescar-me al claustre de l’hospital, sempre acollidor, on Petra Vlasman, exposa les seves fotografies de cares en format petit. Els interns deuran sopar aviat, potser mentre jo encara em refresco a casa seva. Pujo el carrer Major fins a la plaça de la Vila. La cobla Foment del Montgrí (abans han actuat els Montgrins) comença una sardana que no conec, cosa que no m’avergonyeix quan veig que un reconegut expert fa una mirada a la partitura per saber o confirmar.
Des de sota la volta del costat de la capella de sant Antoni vaig repassant la plaça porxada i recordant altres anys en què la melodia de les sardanes em despertava del mig son posterior al dinar de la Festa Major. De la rotllana de cadires de fusta de la plaça es van aixecant a poc a poc, romancejant, els balladors i les balladores. Una anella, dues, tres; el mig de la plaça buida i, a l’altra banda, una doble anella amb els més joves. La melodia insistent, reiterativa, baixa i puja, curts i llargs, i es van afegint tocatardans a la dansa.
Em fixo en una ballador que a penes té esma per puntejar i penso amb els antics estadants de les cases que tinc davant: La Maria Teresa Matas, de la botiga que acaba el carrer Major i comença la plaça (ara porta la botiga una néta); la casa dels Castells, que, morta la dona i la seva germana, van anar a viure a l’hospital (com m’agradava llegir els escrits del Castell gran al llibre de la Festa Major), ara la casa s’ha convertit en el jutjat de pau on mai no veig entrar ni sortir ningú; la casa de Vilallonga ja fa temps que no és botiga, però l’avi Vilallonga, que ja deu tenir els noranta llargs, encara em sembla en bona forma: no m’estranya, sempre agafat com va d’una morena de parlar suau; el bar d’en Pepet, el va portar uns anys el seu fill i ara, amb els nous amos i la remodelació, ha agafat una embranzida considerable...
Torno a la sardana. On són els joves? Els espanta la calor?
Quan s’acaba la sardana, el rellotge de sol marca aproximadament les cinc de l’hora vella. Me’n vaig a casa; les músiques continuaran.
Em preguntava aquest matí què és la poesia (de vegades, al matí, divaguem amb preguntes inútils) i només se m’acudia el que no és. La poesia no és –pensava- converses balbucients de sofà de psiquiatra, ni pàgines impreses en què el blanc guanya el negre, ni versos heptasíl·labs de rima consonant i creuada, ni jocs d’enginy que esclaten de sobte, ni el riu transparent (o el sol, la lluna, les estrelles, la flor, l’ocell...) que passa i et fa oblidar les hores (o te les recorda), ni la ràbia, teua o pels altres, que portes acumulada, ni la desolació d’una mort o l’alegria d’una vida... O potser sí, qui sap si la poesia és alguna d’aquestes coses. Però si trobes el poeta no et cal preguntar que és la poesia perquè saps que poesia és el que escriu el poeta. Però, com trobes el poeta si no és llegint els seus poemes?
Íntima pau! ¿No és ara que, de dalt de la costa, contemplo, com un sol emmelangit a qui ja res del món no demana resposta, l’ampla planura a punt de cobrir-se de nit? Paisatge miniat per la claror de la posta,
el meu passat és bell, vist des d’aquest instant! Com si fos dalt d’un port ara la meva vida, ja vénen en descens els dies que vindran... Oh música invisible, seguint la teva crida, qui pogués sublimar-se al gresol del teu cant!
[...]
És fruit amarg el de la fantasia, hores tan somiades que ja em sembleu record, jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia, abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.
Torroella és vila de músics; potser és la població de Catalunya amb més músics per càpita al llarg dels... La música és present a Torroella durant tot l'any, però amb més intensitat a l'estiu, i encara més durant la Festa Major. Em llegeixo el que diu el programa el dia del patró: 10,30, cercavila; 13,15, ball de gegants; 13,13, sardanes; 17,30, sardanes; 19,30, cafè concert; 23,30, ball...; 24, concert... En resum, el temps just per esmorzar, dinar (alguns també berenen) i sopar si es vol escoltar tota la música. Jo, que sóc modest i d'oïda escassa – a més sempre tinc algun altre pla-, em sé incapaç de seguir amb profit tanta melodia, però aniré fent: ara les sardanes, ara el concert, un altre dia el ball (?)...
La música de les festes comença el dia abans de Sant Genís, quan se celebra el sopar popular (10 euros ben païts), posterior al pregó i seguit per l'actuació d'un grup de música, en principi no ballable. Aquest any no me'l volia perdre per res. Em consta que no tots els organitzadors de la vetllada estaven d'acord amb la proposta inicial i que es va haver de fer una bona feina de persuasió per tal d'aconseguir que finalment vinguessin Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries per segona vegada a Torroella.
Vaig arribar als jardins de John Lennon (observeu que no només es dediquen places als compositors de sardanes) a dos quarts d'onze tocats, que és quan estava previst l'inici de l'actuació. L'escenari encara romania a les fosques i no semblava que ningú portés pressa: es repartia cava entre les taules i les cassoles de cremat anaven flamejant. Em vaig entretenir comptant els assistents: aproximadament 736 -i deixo fora el personal de serveis- que anaven pujant el volum de les converses a mesura que anaven bevent.
I per fi, l'aparició dels músics. Com es lligaria el sud de les jotes amb el nord de les sardanes? Hi ha fronteres culturals entre el territori català? Quico... és un grup que aprofita músiques populars i s'hi basa en les que crea, però és sobretot un grup de textos, populars i per al poble, en bona part referits al territori d'origen; textos sovint de reflexió sobre el passat i sobre el present, de denúncies i reivindicacions, d'humor de la terra, primitiu i subtil a la vegada, que cerca complicitats. Es captaria tota aquesta varietat de registres? Caldria, a més, un intèrpret per a les varietats dialectals (feia tant de temps que no sentia la paraula boti, oblidada en un racó de la meva memòria de la infantesa)? En quin moment i per què el particular es converteix en universal? Cal? Bé, com diria aquell: hem vingut a escoltar música o a caboriejar?
Els músics anaven desgranant OCO!, el darrer CD, mentre la gent continuava xerrant (la colla de joves de la meva esquerra no va parar durant tota l'actuació: oco, us tinc clixats!), seguint, participant, aplaudint, anant a portar a dormir les criatures... Entremig, alguna cançó de discos anteriors. La darrera de la nit, si no m'equivoco, “Voldria tindre el talent”, un homenatge als “joteros” Teixidor, Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya i Cargol..., noms que aquí, al nord ,-i en bona part del sud- són més desconeguts que els més rars, i oco que ho són, dels “Obituarios” de “La Vanguardia”.
En resum, una vetllada desitjada i memorable de bon repetir. No vaig tenir temps de contrastar la meva opinió amb la d'altres assistents, però la imagino similar.
Em vaig emportar al nord -a penes fullejats encara, i qui sap - tres llibres de poemes primaverals tardans. Primaverals tardans perquè es van publicar al maig o al juny potser sabedors que no podrien competir amb els de sant Jordi; primaverals tardans perquè qui sap si floriran i fruitaran plenament com ho devien fer en el seu moment. Per ordre temporal invers, només la presentació:
Agost en un recó vetust del parc familiar a l'ombra verda d'un tell èlitres d'insectes.
J.-M. Junoy. “Dos poemas dispersos”. Obra poética. Acantilado.
M'interessa Junoy, o les 162 pàgines de Vallcorba?
¿Potser dubteu, ciutats, de que us van clavegueres per sobre els empedrats?
...
Rafel Nogueras. “El carrer de migdia” (fragment). Les tenebroses. Labreu.
Una oda a Barcelona oblidada? Trobo a faltar el pròleg, l'estudi introductori, o com se digui, en aquest llibre de versos didàctics.
Perquè sóc vell, a favor de les velles us responc jo, nebot, que ho feu fatal de malparlar d'elles en general, segons es veu en vostres cobles belles. Que no en son pas totes contrarioses a joventut ni al goig d'amor complir, que trobareu velles que fan venir al bon amor les joves orgulloses.
Guillem de Masdovelles: “A favor de les velles”, dins Dolors Miquel: Cap home es visible. Poesia catalana medieval. Ed. 62.
Just darrere, una mica a la dreta mirant el mar, una mica a l'esquerra mirant el Montgrí, les dues velles alemanyes que es banyen, prenen el sol, riuen, viuen... Possiblement discutiria amb Dolors Miquel l'actualització i la tria, però que coi!, quina bona feina!
Tantes novel·les per llegir i em faig copista de poemes? On s'és vist?
En fi, ja han començat les festes dedicades a sant Genis i el temps escasseja. Ahir a la nit vaig tornar a casa amb una terrible olor de pólvora a la roba després de l'actuació dels “Mussolets”. Una nena d'uns set o vuit anys (encara massa jove, doncs, per pertànyer als joves diables) a qui la seva mare havia enlairat a l'aparador de can Matas li preguntava abans de la traca final: “¿Mamá, pero estamos en territorio español?”. No vaig saber la resposta de la mare ni el motiu del dubte de la nena: potser era la novetat del correfoc? O potser havia llegit la pancarta del balcó de l'Ajuntament? Massa soroll, o potser el just?
A penes un ullada als blocs per assabentar-me que la gent virtual és viva i productiva: transcendent o intrascendent (?), amb ritme de vacances o ja en plena campanya de denúncies, combativa o laxa... A penes una mirada per comprovar que la xurri ha pujat l'apunt corresponent del dimarts, que no sé si serà fàcil o difícil de resoldre. A penes un obrir i tancar perquè només tinc dos dies de connexió a les tardes i els matins són per a altres activitats o lleures...
Aquí, al nord-est, amb un sentiment de saudade i del seu contrari, que no sé ben bé com deuen anomenar en portuguès. I els dies que passen lents i ràpids, o viceversa. I jo, que a vegades em trec les ulleres perquè se'm desdibuixin i d'altres que me les poso per veure'n els detalls.
I una nit al pati (Amalia Rodrigues, Pessoa...), enyorant aquest viatge a Lisboa que encara no.
Com que encara sóc a Barcelona, m’atreveixo a col·laborar en la proposta del bloc TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres, que escriu i edita jomateixa. Per trencar la decadència (sic) estival ens convida a fer uns quants versets (tema: els llibres i els blocs) i a afegir-hi les imatges corresponents a fi que pugui sortir una auca blocaire. M’agraden les auques -i la literatura i la imatgeria popular en general- sobretot les més antigues, aquelles en què encara no hi havia paraules, i encara menys rodolins, algunes de les quals he anat comprant a la llibreria Batlle del carrer de la Palla. Bé, com que veig que el que es porta és el quartet o la quarteta, aquí en deixo unes quantes per triar. Espero que el dia 18 d’agost, que és la data límit de presentació, tingui els quaranta-vuit dibuixos o imatges imprescindibles per muntar el conjunt. Va, feu uns versos i envieu-li i us els anirà publicant aquí.
Com que a partir de demà o de despús-demà al matí em temo que, si les tinc, les connexions a internet seran breus i força intermitents, m’acomiado aquí del dietari de l’Ampolla que he anat pujant al bloc malgrat que encara queden dos o tres jornades de moments que no sé si amollaré més endavant.
M’adono que no he parlat de llibres, i és que a l’Ampolla he llegit poc. Una de les lectures més gratificadores ja la vaig insinuar: Contribució a la biografia de Mestre Fabra. El senyor Moragas, “Moraguetes”, de Artur Bladé i Desumvila (en un altre moment diré alguna cosa de l’injust desconeixement –els no lectors s’ho perden- de Bladé, fins i tot entre la gent que treballa a les llibreries; del desconeixement de Moragas, no cal dir-ne res), publicat per Cossetània, volum 7 de l’Obra completa.
Bladé és un autor d’una prosa aparentment senzilla perquè és absolutament intel·ligible, lineal, poc ornamentada, però, com en el cas d’altres autors –pocs- la seva literatura és un prodigi de precisió, de ritme just, d’emoció continguda que ha de descobrir el lector. En el cas d’aquest llibre es tracta de dues biografies, o parts de biografies, fetes sobretot a partir de les converses que l’autor va mantenir en l’exili de Montpeller amb els dos personatges del títol. Unes converses en què sovint intervé un altre personatge inefable: Francesc Pujols.
La part biogràfica dedicada a Fabra és la més curta i, a banda d’algunes dades d’infantesa i jovenesa, se centra sobretot en l’època de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És apassionant –per a mi, és clar- veure el procés de normalització de la llengua, els antecedents, les relacions dels membres de la Secció, els motius pels quals s’aprovava o es rebutjava una solució lingüística, l’evolució lingüística del propi Fabra. Dit això i així, pot semblar que el conjunt és feixuc, només per a especialistes –de tota manera, a Catalunya no som tots experts filòlegs o lingüístes?-, però la realitat és que la prosa de Bladé és molt amena (aquesta és una paraula que actualment es fa servir poc i que jo busco incansablement en qualsevol lectura) i la biografia fabriana conté també una part de la història del país amb anecdotari inclòs. Deixo com a mostra aquest petit i suggeridor fragment sobre el mil voltes ridiculitzat mossèn Alcover (és que ningú escriurà una lletra de batalla definitiva en defensa d’Alcover?):
A mossèn Alcover li plaïa d’explicar anècdotes de la seva infància i no tenia empatx a intercalar les seves contalles durant les reunions de la comissió de les Normes, les quals tenien lloc a l’anomenada Sala Blava de l’Institut. Aquesta sala tenia les portes recobertes d’una plnxa de zinc... -Quan érem atlots –deia el canonge mallorquí- obríem les portes a cops de closca! I ens feia una demostració contundent tossant contra els batents metal·lics que ressonaven. -Mossèn Clascar –comentava Mestre Fabra- es posava les mans al cap, però Carner s’hi extasiava, compteu! En això!
La biografia que Bladé escriu de Rafael Moragas és força més extensa i completa que la de Fabra. Moragas, anomenat sovint “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, va ser un periodista especialitzat en música i teatre, també empresari musical i teatral, músic que no exercia, etc. Contertulià dels “Quatre Gats”, de la penya de la Punyalada, sovint presidida per Santiago Rusiñol, amic i protegit de Pau Casals... Seria un mai acabar. Però va arribar la guerra i després l’exili, i aquest home que possiblement hagués estat un personatge important durant els anys 40, 50 i 60 es va exiliar, no per por a represàlies (d’altres més “sospitosos” es van quedar a Catalunya) sinó, com explica ell mateix: “Sóc a l’exili per raons de fidelitat; i, en primer lloc, de fidelitats als amics.” Quants escriptors, músics, pintors... perduts per sempre més a l’exili! Quantes obres escrites i no publicades! Quin buit! Quin retrocés tan llarg i tan espectacular!
La biografia de Bladé mostra un personatge d’una memòria prodigiosa (qui sap si en algun moment inexacta) que explica no només l’home, sinó, en bona part, la vida barcelonina, i catalana, d’uns quants anys abans del 39 (modernisme, noucentisme en literatura). Tota una sèrie aclaparadora d’esdeveniments i de noms que en molts casos encara no són del tot coneguts ni s’investigaran. Quant a la vida i pensament de Moragas, deixo dos fragments. Del primer, no diré res:
-Les vostres ironies en relació amb certes coses de Catalunya han fet que molts us considerin al marge, deliberadament, dels seus problemes... -Els qui diuen això no em coneixen bé. Sento aquests problemes com qualsevol altre, però no oblideu que sóc fill de mare castellana i que tinc nombrosos amics que ho són de mare i pare. Tot plegat em decanta a veure el panorama amb una visió més àmplia, diguem amb una visió peninsular federalista. Per mi (com per Maragall, i Prat de la Riba, i Giner de los Ríos, i Zulueta i tants altres) el problema de fons és el que planteja la diversitat ibèrica. Jo sóc iberista i, com a tal, antiseparatista. Penso que el separatisme (tant el de Barcelona com el de Madrid) no fa sinó afegir llenya al foc de la tendència disgregadora que segons Miquel dels Sants Oliver portem a la massa de la sang. Però també sóc refractari a la posició imperialista (i mal anomenada tradicionalista) o sigui al mite d’una Espanya que fou gran gràcies al cesarisme. La veritable tradició dels pobles peninsulars és anterior als Àustries i als Borbons, anterior fins i tot als Reis Catòlics. És la tradició d’uns pobles amb cultura i llibertat pròpies –començant per Castellà, que va perdre les seves a Villalar, a mans d’un estranger que es deia Carles V, com les va perdre, segles més tard, Catalunya per obra i gràcia d’un altre estranger que es feia dir Felip V... sóc iberista en espera de poder ser “europeista”, com diria el gran Joaquín Costa, i, encara millor, universalista. -Sí que voleu alt! -Volo alt perquè em costa el mateix i és més bonic que volar baix. Però no us penseu que em faci il·lusions. (L’esperança és una cosa, les il·lusions una altra.) De tot el que jo dic, preneu-ne únicament la bona voluntat. I ara pleguem i deixem la política als polítics. A cadascú el seu paquet.
Els darrers anys de la seva vida (va morir el 22 de gener de 1962) Moragas els va passar a Estrasburg (quina paradoxa, o no) acollit per una família de musicòlegs alsacians que havia conegut a Montpeller. La senyora que l’acollia i el considerava de la família, escrivia en una carta a l’esposa de Màrius Verdaguer, amiga de Moragas, un detall de l’enterrament:
“Jo li havia trobat a la cartera –diu encara la senyora Schock- un escut barrat i un sachet amb terra de Catalunya. Li ho vaig posar dintre de la butxaca esquerra del seu vestit. Baixà doncs, a la tomba, amb terra de la seva sobre el cor.”
I ja veig que, una vegada més, he sobrepassat el que es considera correcte en aquest mitjà, i mes a l'estiu, segons diuen la majoria. Definitivament, acabaré amb música. No sé si li semblaria bé al senyor Moragas la meva tria, però m'enca la veu de la Sílvia i l'acompanyament del seu pare. El fet és que no sé si anar-me’n a passar el que queda de l’agost a Cuba, ara que ja és pràcticament un país democràtic (plou a Cuba?) o deixar-me caure per l’Empordà, que continua sent el país, si fa no fa, de sempre. Sigui on sigui, sé que trobaré alguna havanera.
Avui sí: pujo a buscar la moto i m'allargo a la gasolinera de l'Arenal perquè em sembla que vaig just de combustible. A Santa Llúcia, mig deserta a les dues, continua, com quasi tot el mes, la mar tranquil·la i transparent. Els peixets tornen a descobrir-me de seguida i em persegueixen, juganers, sense treva; em faig enrere. La M. i la C., com cada estiu, agafen crancs peluts i pelats que tornaran a l'aigua abans de marxar. La R. s'ha quedat a casa perquè es troba en ple procés creatiu; la seva germana m'explica que ja té divuit pàgines sobre una heroïna –abans no ho era- que descobreix de sobte que té superpoders, tres, que no concretaré per tal que quan llegeixi la seva novel·la em vingui tot de nou.
Em trio i contemplo dues cases petites, sense pretensions, entre oliveres i garrofers. Una mica més enllà, la mar de la badia i la Ribera, que no es deuen veure si no és pujant al turó. Desig del passat.
Al passeig, prop de l'Arenal, un avi i el seu nét aprofiten les darreres hores de llum per jugar a les birles. El joc tradicional, i ja gairebé obsolet a les ciutats, consisteix a tirar els tres birlots de manera que no caiguin les sis birles -resultat força fàcil- sinó que al final en quedi una dreta. Els pals, amb base metàl·lica deslluïda, conserven encara, malgrat els cops, part de la brillantor original, o potser els han donat una nova capa de vernís. L'avi llança els birlots des de més distància que el nen. Una parella i dos nens petits, que dedueixo que són, respectivament, fill i nora (i pares), o viceversa, i els germans (i néts), contemplen el joc i animen.
M'assec a una distància que em sembla prudencial i començo a fer fotos de les tirades, més pendent de les fustes que dels participants. Llança el nét, l'avi, el nét... Tant el jove com el vell són incapaços d'aconseguir els encerts d'abans, de quan m'anava apropant sense que notessin la meua presència. Al final de la tercera jugada m'aixeco, m'acosto al nen i li demano disculpes. Em somriu. Continuo el camí.
En tornar, potser ha passat mitja hora, l'avi està acabant de carregar les peces en un carret de la compra. A l'altra banda de la carretera, al costat d'un cotxe amb el maleter obert, l'espera la família.
A les nou em prenc una cervesa assegut a la porta de casa. La veïna romanesa –l’única que tinc, perquè a la casa de l’altre costat només apareixen els caps de setmana- em saluda quan va a llençar les escombraries amb el cotxe amb un “hola” de pronunciació impecablement català (o potser no); es van afegint salutacions de coneguts, saludats i desconeguts. M'hi estic fins a les deu, quan es fa definitivament fosc. Passa un tren que ni es veu. Penso que no penso res: això és bo.
La Joana havia quedat amb la M., però una pluja sobtada a Barcelona ha desfet la cita. Em diu que demà li agradaria menjar musclos i catxels per a sopar. Per fer una mica de cos preparo una truita de patata, ceba i pebrot; la deixo reposar i em menjo una amanida i una botifarra de ceba.
Torno a mirar el canal 21 aproximadament a la mateixa hora. Sorpresa, sorpresa: passen el mateix espai d'ahir en què Jesús pregunta a Jaume... Podria ser una perfomance que se m'escapa?; podria ser que s'haguessin rebut centenars de trucades demanant la repetició?... En fi, entenc que les emissores locals o comarcals tenen unes limitacions econòmiques, però potser es podrien suplir amb una mica d'imaginació, al menys horària. Se sap si avui hi ha hagut espectadors que han seguit el programa de principi a final? Si jo fos espectador habitual del canal, demanaria el cap dels responsables, cosa que sé que ni metafòricament parlant aconseguiria.
Més tard, de camí cap a un turó des del qual volia fer algunes fotos, la moto, que arrossegava sorolls estranys des del matí, ha deixat de córrer després d'advertir-me amb pèrdues de velocitat a les pujades i olors estranyes. L'he aparcada a l'ombra d'una olivera i he esperat que vingués a recollir-me la meva germana. He acompanyat l'amo -i únic operari- del taller on me la reparen habitualment a rescatar-la. C. És un amic d'infantesa que ja fa un temps que es dedica poc als motors, des que va decidir especialitzar-se en una tasca que també havia après de jovenet al costat del seu pare: el ferro forjat. En C. Fa unes reixes per a portes, finestres o balcons -o el que li demanin amb ferro- que a mi em semblen sensacionals i que estic segur que Rusiñol no hagués dubtat d'exposar al seu Cau Ferrat. En C., a més, és d'aquelles persones que treballa per viure -si pot ser còmodament, millor- i no per enriquir-se, de manera que si diu que la feina que fa val tant és perquè ha comptat meticulosament el temps que li ha costat enllestir l'encàrrec i el material i no hi ha cap tipus d'especulació ni cap plus artesanal o artístic. A C. Li fa gràcia quan sent que els polítics d'aquí o d'allà parlen de dèficits, de superàvits i de subvencions, de macroeconomia, de futur. Al seu taller, a la seva forja, cada dia, des de fa més d’un any, arriben menys encàrrecs, i deixeu-me que no digui res més aquí. Estic segur que demà al matí en C. Em trucarà per dir-me que ja ha reparat la moto. No sabeu quin greu em sabrà.
dissetè dia
Estic per dalt acabant d'arreglar-me i arreglar i sento que em criden des de la finestra del menjador. És en L., a qui vaig saludar fa uns dies i ara em ve a fer una visita. Em pregunta per la família -sobre la mare no cal que li digui res perquè és un dels pocs que la visita de tant en tant. I, tu, què tal?. Em diu que està molt disgustat, que acaba de saber que al Parlament han aprovat la prohibició de les corrides de bous. En L., que es dedica professionalment als animals i que ja de petit mostrava les seves habilitats amb els grills -terapèutiques per als humans- quan es quedava uns dies en aquesta casa, va formar part no fa gaire d'una petita comissió de les terres de l'Ebre que es va entrevistar a Barcelona amb diputats de tots els partits i altres polítics per tal de donar la visió -una certa visió- del sud i per dialogar sobre el tema. Va tornar molt decebut, no tant perquè preveiés com anirien les votacions com perquè, segons em diu, els polítics feien política, responien tangencialment i no entraven en la dialèctica dels arguments. La Marta Cid, per exemple, filla d'Amposta i diputada per ERC, els va intentar convèncer de la necessitat de la prohibició a partir de d'una comparació amb l'ablació (que no ablució -uf, uf, ho sento) del clítoris (no sé si com a metàfora de l'africanisme de la festa). "El clítoris, el clítoris", em repeteix en L., que per qüestió d’estudis i de pràctica té una noció força precisa d’anatomia animal. M'explica que no gaire després es va trobar amb un regidor del meu ajuntament (autor, em sembla, d'un llibre sobre tauròmaquia –qui ho havia de dir-) i que quan li va retreure una sèrie d'inexactituds, el nostre regidor va començar a escridassar-lo. “Vaig estar a punt de tombar-lo d'un cop de puny; no sé què em va fer enrere...” , em diu en L. La Joana, fa poc, m'explicava com va assistir a una desqualificació per part del mateix personatge, prepotent, obscur, maquiavèl·lic, a una caixera del Bon Preu.
Mentre parlo amb en L., sento la tarantel·la del mòbil. M'acomiado precipitadament, encara ens tornarem a veure, i pujo les escales ràpidament abans que no es posi en marxa la bústia de veu. És en C. que em m'explica la causa de l'avaria de la moto i em diu que com que el seu proveïdor habitual no tenia la peça de recanvi, ha anat a buscar-la a Tortosa i finalment l'ha trobada en un taller de reparacions. Com que fa temps que havia quedat amb un client per aquesta tarda, demà al matí em muntarà l'engranatge espatllat i em farà un repàs general.
Me'n vaig al “mercadillo” dels dimecres a comprar, sobretot, olives. Avui n'han portat unes de noves que encara no tenen nom que són d'un color taronja tirant a vermell: una aberració visual que dubto que es propagui pel territori, però no posaria la mà al foc. Si tingués confiança amb la propietària de la parada li suggeriria que les anomenes toreres.
En tornar a casa, abans d'anar a la platja (avui serà la dels "capellans"), miro un moment el 3/24. En saber els resultats de la votació, hi ha entre els espectadors convidats a la sessió esclats d'alegria, abraçades, plors, mostres de condol. Hi ha hagut cap altra llei que hagi produït tantes mostres de trasbals en directe? Demà el tema serà portada en molts diaris. Quin país! Quins països!
La Joana ha marxat a Barcelona perquè demà comença una tanda de treball fins a la segona part de les vacances i jo em presento sol a la platja. La meva neboda gran, lectora voraç, s'estranya que encara continuï llegint la segona part del llibre de Bladé, la que parla d'en Moraguetes. No li explico els motius de la meva lentitud (de fet, porto el llibre a la platja més per portar algun pes que per continuar llegint) i li pregunto què llegeix ella. Una antologia de Tirant lo Blanc! El curs que ve comença primer de batxillerat i al setembre els fan presentar un resum de la primera lectura; després vindrà l'examen. No li dic, no per sentit gremial, sinó per no mortificar-la, que la proposta del seu institut em sembla discutible: Tirant, en aquesta edat, necessita una guia, caramelitzar-lo una mica, i encara.
Dino tardíssim, com sempre, perquè em reca deixar l'aigua més que el sol. Mentre m'endormisco vaig passant els tres canals de les terres de l'Ebre -m'agraden, amb mesura, aquestes televisions tan directes, tan properes als espectadors. Em fa gràcia veure a la pantalla del 21 el programa de Jesús Tibau, que avui entrevista Jaume Llambrich, calero de pro a la xarxa que, entre altres espais, escriu al Basar de les espècies. El programa és una redifusió del mes de maig en què, entre preguntes i respostes dels dos blocaires, és demana als espectadors la participació per concretar en quin país es troba la ciutat de Petròpolis, nom, també, de l'editorial que dirigeix en Jaume. A la part inferior de la pantalla apareix un 902 on es poden enviar les solucions. No sé si algun despistat ha trucat dos mesos després de l'edició de l'original; si és així, espero que hagi entrat en una redistribució del premi.
Cap a quarts de nou, quan em sembla que el sol ja no m'insultarà, me'n vaig a passejar. Em compro un tros petit de coca de brossat per a després de sopar i continuo la caminada fins a l'escultura del personatge que llegeix l'Odissea. De retorn, m'assec en un banc a esperar que surti la lluna.
Sóc a la barca
mentre creua la ratlla.
Res no canvia.
Parlant de la lluna, és fals, com diuen la majoria de poetes que en parlen, que la lluna sigui de plata. La lluna neix vermella i apassionada, disposada a tot, és després, en veure el que veu que va empal·lidint fins que ja a les acaballes del seu trajecte terrestre torna al seu color natural.. algunes vegades, d’altres necessita més temps per recuperar-se.
P.S. I encara més lluna. Del llibre d’”Acantilado” amb l’obra de Junoy:
nit de lluna
estesa per la mar salada
escata de sirena
I encara, després de fer una mica de neteja dels armaris i els papers, una foto d’un alumne, de nom que no aconsegueixo relacionar amb una cara, per a un treball:
Tortosa bull; bull de calor i de segle XVI –o el que sigui-. És la primera vegada que vaig a aquesta celebració i l’estona que passo pels carrers coneguts i desconeguts de la ciutat, des del moment que comença a declinar el sol fins a la nit que encara mostra els colors de la posta, és un viatge a un món en què, a diferència del d’altres llocs que intenten també recordar velles èpoques, confon passat i present com si sobtadament el temps i les gents s’haguessin barrejat.
Una tortosina, companya de platja, em va dir, aneu el diumenge, que és el dia de la desfilada amb la participació de tothom. No, no, la desfilada és artificial, programada, actual. Cal anar sense cap pla i trobar-se amb una representació amb l’assistència de les autoritats que per tres dies han fet el viatge al passat, i continuar cap a la catedral, cap a l’absis, que estic segur que Brueghel, contemporani, s’hagués delit per pintar i, mentre el dia comença a fosquejar, és el moment d’anar a poc a poc –no hi ha altra manera- cap al barri de Remolins on tot es dibuixa i es desdibuixa entre moros –no els cal gaire disfressa- , jueus i cristians plebeus i alguna parella de la noblesa que s’atreveix a nocturnejar pels carrers estrets desitjant, per un moment, conèixer la vida que la seva riquesa els nega.
És el moment, també de recordar, que potser ens podem trobar Despuig, aquell que diuen que fa cinc-cents anys que va nàixer i que va escriure uns Col·loquis, gairebé ignorats durant segles- i ara també-, en què deia, en un moment que el català culte semblava desaparèixer: “y d’aquí lo escàndol que yo prench en veure que per avy tan absolutament se abrasa la llengua castellana...”
Abans de marxar penso si m’hauré creuat amb enJesús o amb la Iruna i companyia, insignes blocaires tortosins que llegeixo sempre que llegeixo blocs. Es devien disfressar o realment van viure al segle XVI?
quinzè dia
Tal com havíem quedat, ens trobem amb la M. i la B. a la una a Santa Llúcia. La M.és companya de Facultat i amiga d'aquelles amb qui no importa que passi molt de temps sense veure'ns (o això diem) perquè no se'ns facin estranyes les converses del retrobament, com si fos ahir, malgrat els canvis físics, que no tenen cap importància.
Parlem de la feina -vam compartir institut durant dos anys- i amics comuns d'abans i d'ara i continuem amb realitats i metafísiques. De tant en tant en remullem per poder continuar la conversa amb més frescor. Ens acomiadem a les quatre: ens trucarem o ens trobarem a l'atzar? La majoria de banyistes del matí han desaparegut i comencen a arribar els seus substituts de la tarda.
Mentre xerràvem ha canviat el vent i la mar està plana, transparent, amb la temperatura ideal, deliciosa. Els peixos m'envolten els peus cada vegada que remoc el fons i els més atrevits, però encara massa tímids, s'acosten a fer-me pessigolles a les cames.
L'olor dels pins és tan intensa mentre fem camí cap al cotxe que perdo el temps de vista. Avui, sant Jaume – o demà?: santa Anna i sant Joaquim - és lluna plena. A la nit -la mar encara és calma- , a casa, escolto no sé què del rei sobre la unitat d'Espanya. Quin esforç inútil, titànic i hipòcrita el de les unitats; si tots som un i diversos i depenem dels vents.
Arribo cinc minuts tard a la Plaça de Catalunya. Ja ha començat la interpretació dels músics de la Chatham House Gramar School amb un repertori dividit en tres parts: música orquestral, sobretot amb bandes sonores de pel·lícules (reconeixeu els fragments de Disney?), jazz (més o menys) i cant coral. La majoria dels components d'aquesta orquestra del sud-est d'Anglaterra són alumnes de secundària, encara que entre ells hi ha algun professor. Les interpretacions són correctes, distretes, comercials. M'imagino com costaria al meu institut organitzar un grup com aquest i, a més, aconseguir fer gires durant l'estiu. Em trec la gorra, la verda.
Presenta les peces un antic component de la formació força jove que ara treballa a Madrid; de tant en tant, mentre parla de la música que tocaran o de la història del grup, deixa anar alguna al·lusió a Espanya, evidentment laudàtoria, que el públic rep, com a mínim, amb indiferència; sembla estrany que vivint a Madrid no tingui una idea, ni que sigui remota, sobre el país on actuen, o potser és el fet de viure a Madrid el que el manté ignorant d'altres realitats.
La penúltima interpretació coral és l'himne de Sud-Àfrica. El presentador ens diu que amb el mundial de futbol s'ha demostrat la seva capacitat organitzativa, la seva normalitat, etc.; ens afegeix un petit panegíric sobre Mandela. Aquests anglesos! Just començar l'himne cauen quatre gotes que als anglesos els són indiferents, però molta gent s'aixopluga als laterals de la plaça. Durant el Happy Day final para de ploure. La regidora de cultura, que havia de dir unes paraules de cloenda, ha desaparegut.
La Joana, que s'ha incorporat a mig concert, i jo busquem un lloc proper per sopar ràpidament: un bar-restaurant obert aquest any situat entre l'església i la carretera d’entrada al poble que té les cadires de color de la selecció holandesa de futbol i on per poc més de 17 euros mengem dues pizzes, bones i potser massa farcides, dues cerveses i una clara.
És nit de cinema a l'aire lliure, al port. Els espectadors poden mirar drets la pel·lícula, portar-se una cadira de casa o llogar-la als organitzadors: dos euros. Mentre agafo la meva cadira i la de la Joana, veig a la dreta una cara que em sembla reconèixer- és fosc- que també n'agafa dues. Quina sorpresa i quina alegria trobar en aquest racó del sud una de les meves amigues de Facultat en companyia de la seva filla! Avatar m'ha semblat una pel·lícula amb uns colors molt bonics, uns efectes especials fantàstics i una flora i una fauna que aquí, a l'Ampolla, no he vist mai; potser el temps que es fa servir per explicar la història és un pèl llarg, però el cine a l'aire lliure i en espai obert té l'avantatge que et pots aixecar a fer una passejadeta sense que ningú t'escridassi mentre es barallen a la pantalla.
Xerrant, xerrant, se'ns fan les dues. Continuarem despús-demà. A mi, em toquen les tres.
Ens enfilem des de la platja del Baconé (abans paradís d’ortigues) cap al nord vorejant la mar. Poquíssims quilòmetres repetits cada any que se’ns allarguen perquè jo, que no sóc excursionista, tinc la mania d’aturar-me de tant en tant a mirar endavant i endarrere, a olorar, a tocar, a comentar si vaig acompanyat, a seure si s’escau, a fer petites marrades. Sé que hi ha caminadors que no paren fins aconseguir l’objectiu proposat; què hi farem: a mi sempre m’ha agradat més el camí que la meta.
Al juliol som poca gent fent aquesta part de ruta que si continuéssim ens portaria a la Cala i qui sap si a l’infinit. Alguns hola, bona tarda, mirades, que si ens veiem i fem que no ens hem vist.... A cala Maria només dues persones: ara no recordo quin dels dos feia un sudoku, em sembla que la dona. Malgrat que no hem arribat a la meitat de l’estiu, algunes plantes comencen a agostar-se en un presagi dels colors de la tardor. Les barques ja es retiren. Una nena pel-roja, que sembla nascuda d’aquestes terres tan característiques de la costa, fa l’últim bany en solitari. Encara els edificis més extrems de l’urbanització són només un esquelet que un desitja que aviat siguin pols. Al Cap roig, sempre tan atapeït, queden només els més recalcitrants o els més savis. Les gavines, de becs vermells com de sang fresca, volen molt baix i dibuixen cercles, com si no volguessin tornar al niu. Refem el camí poc abans que el sol s’amagui... A la sorra del Baconé, dues oliveres de centinelles mediterrànies que recorden la identitat del mar, si és que encara hi ha identitats...
Munto algunes imatges, però no tinc clara la música. Entre una simfonia i ... Al final (tampoc tinc tanta cosa aquí baix) em decideixo per la guitarra i la veu de l’Eric Clapton, que més que tristes em semblen malenconioses... Impossible, YouTube em diu que walkin’blues té drets d’autor i una discogràfica severa i no puc fer publicitat; he de triar una altra cosa. Doncs serà una melodia arabitzant amb desenllaç incert.
Mitja platja l'ocupàvem la família i els amics: la meva germana i les seues filles, que fa dos dies que van arribar de Sardenya -queda algú que no hagi anat a Sardenya?-, l'O., amiga de sempre de la meva germana, l'A. i la seva filla C., acompanyades de l'àvia i dos nebots... Més al nord, vuit o deu banyistes més.
De sobte, des del pins, ha baixat una parella amb un nen petit i s'han col·locat just on jo entro a l'aigua perquè no hi ha cap roca que em faci nosa en la meva curta progressió marítima. Ell anava amb un banyador de color blau que li arribava just per sobre els genolls; la criatura, en edat de mamar (?), portava una banyador -o no ho era?- de color blanc; la dona -no sé concretar amb rigor el nom de la seva roba- vestia una mena de guardapols de color gris fosc fins més avall dels genolls, des d'on li sortien uns pantalons també foscos -potser negres- que no li arribaven a cobrir el calçat pla; al cap, portava un mocador negre.
Ben a la vora, han entrat la criatura a l'aigua, que plorava com un esperitat. Després ha entrat l'home sol no gaire més estona que la criatura. Finalment, mentre l'home tenia el nen en braços, la dona s'ha banyat. La seva roba, amb contacte amb l'aigua, s'ha inflat i després se li ha enganxat al cos; amb les onades, les puntes del mocador s'han deixat anar i han mostrat uns blens de cabell negríssim; mentre feia el mort, la dona ha jugat amb el mocador fins que s'ha tornat a cobrir els cabells; els ulls tancats gaudint del sol abrusador i els plecs de la roba fent-li, potser, un pessigolleig sensual per tot el cos.
L'home i la criatura han tornat a pujar als pins i la dona ha anat a dutxar-se. En acabar, ha recolzat el cos contra les pedres seguint la seva superfície irregular lleugerament inclinada, absorbint el sol gairebé en el zenit. L'home, des de dalt, li parlava cada vegada en veu més alta. Ella, sense mirar ningú, ha continuat amb l'esquena sobre la calor de les roques mentre les gotes, cada cop més escasses, regalimaven fins a la grava fina de la platja i desapareixien. Finalment, quan deu haver considerat que ja s'havia assecat prou, ha emprès el camí de retorn. Àgilment, amb cames llarguíssimes i ajudant-se amb les mans, ha desaparegut entre els pins.
Si no fos perquè la calor de l'estiu em descoordina, m'hagués posat a pensar sobre l'home i la dona, les religions i el paganisme, les lleis i els costums, les integracions i les desintegracions, les provocacions i les rebel·lions, les obligacions, els desitjos i les realitats, les col·lectivitats i les individualitats, els trets per la culata...
Demà, aproximadament a la mateixa hora si no plou, em tornaré a trobar amb la meva germana -el marit encara no fa vacances- i les nebodes (la petita porta les ungles pintades d'un taronja fosforescents que espanta els peixos) i continuarem parlant del vell i del nou.
Desè dia
Plou o està ennuvolat. La pausa és benvinguda excepte pel fet que ens obliga a posposar l'excursió amb R. potser sine die. Aprofitem la tarda per anar al Perelló i a la Cala a comprar. A la Cala entrem a veure una exposició municipal transversal; a més de plats típics, capgrossos, pintures, ceràmica... hi ha els finalistes d'un concurs fotogràfic; algunes fotos són molt maques, però trobo a faltar la gent, massa natura.
A l'Ampolla encara trobem la peixateria oberta. A quarts de deu passa la meva germana i em porta dues ampolles de vi de l'Alghero: “Vigne del Mare”: Vino ottenuto da uve rosse cultivate nella piana di Alghero. Ha sapore secco caldo, armonico e giustamente tannico. Gustato a temperatura ambiente acompagna piacevolmente arrosti e cacciagione. A temperatura ambient? No a la que hi ha mentre estic escrivint:: el termòmetre marca 28, 2º; a l'exterior ha refrescat: 23,6.
Quarts d'una. Plou i el temps entre els llamps i els trons s'escurça. La llum puja i baixa d'intensitat de tant en tant. Al sostre del porxo s'han refugiat dos dragonets. Un insecte amb forma de branqueta s’ha situat a l’extrem de la pantalla de l’ordinador i va llegint el que escric amb cert escepticisme. No em comenta res, ni em mira. Sembla que m'assenyala la papera.
Anem a fer una volta pel que és estrictament el Delta, el que abans anomenàvem la Ribera i que comprèn el territori que s'estén a banda i banda d'Amposta i fins a la desembocadura del riu.
El verd intens dels arrossars enlluerna. A Deltebre (abans Jesús i Maria i la Cava), anem a agafar la barcassa d'Olmos, la que els meus cosins de Sant Jaume preferien, però resulta que ja fa un temps que no funciona, tot i que encara no han tret els cartells que l'anuncien potser perquè allà mateix encara queda un restaurant del mateix nom on es deu quedar algun viatger famèlic que decideix sobtadament de fer una parada abans de travessar l’Ebre. Dels dos passos del riu que encara queden, agafem el que es troba més prop del pont nou, que ens diuen que començarà a funcionar d'aquí a dos mesos. El pont, una obra imponent, amb només dos pilars als extrems, és una estructura que permetrà els habitants de les dues ribes del riu no dependre de la claror del dia per anar d'una banda a l'altra i que suposo que econòmicament serà també beneficiós.
Just sortir de Sant Jaume, tenim la sensació que ens hem perdut en aquest laberint de camins, carreteres i aigua, de manera que ens aturem a preguntar a un pagès que conrea el seu trosset de terra amb un motocultor. No anàvem gaire desencaminats: un a l'esquerra i un altre a la dreta. Em sorprèn, o no tant, que l'home, una mica més jove que jo, per referir-se al Poble Nou del Delta –em sembla que encara és una pedania d’Amposta; si és així, en demano la independència- encara faci servir la vella denominació: Villafranco.
Anem fent via, i parades a la Tancada i l'Encanyissada. No entrem a la Ràpita i a penes toquem Amposta per tornar a la 340. Algun dia –vell propòsit-, amb més temps, entrarem i ens passejarem pel Poble Nou.
M'agraden els pobles del Delta, la seva gent, l'esforç que han fet per donar vida a la seva terra, el seu riu i la seva mar, els ocells que hi han fet casa; però les extensions d'arrossar, malgrat la seva bellesa, m'aclaparen. Necessito més anarquia paisatgística, necessito més ombres, més varietat orogràfica. Deu ser una qüestió d'orígens.
Vuitè dia
Aquesta tarda he acabat, per fi, de llegir Una part del tot, d' Steve Toltz. Hi va haver un moment que la lectura se'm va fer feixuga, passada la meitat de la novel·la. Suposo que em fatigava tanta insistència en la visió del món i de la vida malgrat el to d'humor de diferents colors, d'ironia, de misantropia, de transgressió i a causa, cal dir-ho, de reiteració, d'insistència en les mateixes tesis amb presentacions diferents. Compte, és una novel·la interessant en molts aspecets, però 761 pàgines són excessives si el material és desigual.
Durant el matí he llegit Faules, d'Avià (Edicions de la Magrana), un autor llatí de l'època en què l'Imperi ja es trobava a les acaballes. Diuen que Avià, que va ser un autor força llegit i comentat a l'edat mitjana, és actualment poc conegut, possiblement perquè el seu material és poc original, inspirat o copiat de Isop, Fedre o Babri, quan encara el plagi tenia un predicament positiu que l'individualisme romàntic es va encarregar de blasmar injustament.
El que més m'ha interessat del llibret d'Àvia és la carta de dedicatòria a Teodosi (Ambrosi Teodosi Macrobi), que diu així:
Quan em trobava en el dubte, magnífic Teodosi, respecte a quina literatura havia de confiar la memòria del meu nom, se'm va acudir un recull de faules, perquè a aquestes els escau la ficció, sempre que sigui expressada amb enginy, i no estan constretes a la necessitat de versemblança. [...] Com ja saps prou bé, considero com a mestre meu en aquest cap Isop, que, aconsellat pel dèlfic Apol·lo, va emprendre la narració d'històries absurdes per tal de formular sentències morals. [...] Així doncs, tens a les mans una obra amb la qual pots recrear l'esperit, aguditzar l'enginy, alleugerir les preocupacions i, amb la cautela necessària, tenir un coneixement complet del decurs de la vida. He arribat a l'extrem de fer parlar dels arbres, de fer que les bèsties gemeguessin conversant amb les persones, que els ocells es barallessin entre ells amb paraules i que els animals riguessin, tot això amb l'objectiu d'extreure una màxima, segons les necessitats de cada cas, fins i tot de les coses inanimades. Estiguis bo.
No afegeixo cap faula perquè totes, o gairebé, es coneixen i perquè tots anem plens de màximes i moralitats que ja ens diuen ben poca cosa. Em limito a recordar el desig d'eternitat que els clàssics, fins i tot els petits, no tenien cap problema a manifestar públicament (serveixi aquest apunt per contribuir a l'eternitat literària d'Avià, que no sé si la mereix). Avui, als escriptors, fins i tot als petits i als internàutics, els costa una mica més concretar el seu desig de pervivència in secula, i això que la competència actual és molt més ferotge que en aquella època. O tempora, o mores!Sed fugit irreparabile tempus, i hom Quid cras futurum sit, fuge quarere i això que Tempus habes tale, quale nemo habuit.
En fi: Collige, virgo, rosas dum flos novas et nova pubes et memor esto aevumsic properare tuum i viu (vivim) Ad extremum tempus diei.
Vaig a visitar en P., que no fa gaire ha fet noranta-dos anys. El veig si fa no fa com sempre, però una mica més prim, més encongit, potser més acovardit. Ja no parla de política i a penes s'exalta per res: cap retret a ningú. Inesperadament li brillen els ulls i s'il·lusiona en parlar de la independència de Catalunya i sobretot de l'espoli econòmic, que és el seu tema recurrent. Acordem que el futur, si és que n'hi ha, ha de passar per Europa. Sigui com sigui, des del nostre sud d'estiu llarg, que amb els anys també se'ns encongeix, ho trobem tot molt llunyà.
La conversa l'ha distret de la llet que tenia al foc. S'ha escalfat massa i li haurà d'afegir una mica d'aigua per poder sucar les galetes que soparà puntualment a les vuit. Ens demana que pugem a veure la seva dona, que fa temps que no es mou del pis de dalt. La P. ens somriu i ens reconeix al cap d'una estona. Li fa gràcia, a ella, que va tota de blanc, que el meu cabell en sigui cada vegada més.
Record indefugible el de la P. i la mare quan ens portaven, al J. i a mi, a banyar-nos a l'Ampolla algunes tardes d'estiu. Gairebé tres hores des que ens deixava l'autocar fins que l'esperàvem per tornar al poble. En aquella època la P. vestia un banyador tot negre. Prehistòria. La setmana que ve baixarà en J.; ens veurem.
Sisè dia
Aquí, com en altres pobles de la costa, la marededéu del Carme és una data important. Primer, la processó marinera a la posta. Hi ha molta més gent que el dia de la reivindicació estatutària i que la que omple la plaça de bous durant la tarda i la nit d'aquestes festes (és clar que potser caldria fer la plaça més gran).
Després, quan els que anaven amb les barques ja han arribat a port i s'ha baixat la marededéu, comencen els focs. No és fàcil decidir com cal fotografiar-los: molta o poca velocitat de l'obturador? Cal fixar les espurnes o fer que semblin una cascada?
Finalment, la processó per terra que segueix la imatge de la Verge fins a l'església. La banda de música, que descansa de tant en tant, va repetint la mateixa peça i alguns músics –els més creatius- es queixen de la manca d’originalitat. La processó sembla més una manifestació cívica que un acte religiós, tot i que encara continuen presidint les autoritats, guàrdia civil inclosa -i els mossos?- i alguna dona porta una espelma que recorda l'origen de la desfilada. Des de fora de l'església se sent un cor femení que canta una cançó mariana. Acabo un vídeo infame, més pendent de les converses que de les imatges.
Fa gràcia veure com les pubilles de la festa lluïen vestits llargs durant la processó. Durant el dia se les veia passejant pel poble en pantalons curts i samarretes; això sí, sempre amb la cinta de la seva dignitat –enorme (la cinta i la dignitat), unes quantes talles més grans- en bandolera: deu ser un requisit inherent i obligatori a l'estatus provisional.
Quina diferència hi ha entre els bous i la processó? Molt poca: són moments de la festa, de la participació. Després els antropòlegs i altres entesos o aficionats, polítics inclosos, podem dir la nostra.
A les vuit (del vespre, és clar), a la peixateria. Comprem dues sépies (les faré amb patates?), deu o dotze llagostins, mig quilo de llucet i quatre llenguados.
A la nit mengem verdura i dos llenguados, menuts, a penes d'un pam. Els llenguados de roca són excel·lents, no tenen res a veure amb les peces gegantines que surten del plat -quina dèria amb la grandària- amb què alguns diuen que s'han llepat els dits.
Les anxoves -el seitó- eren massa petites per adobar-les amb sal i vinagre. Potser en tindran demà. No tenim cap pressa. Potser també tindran mollet fadrinet per fer un suquet. La mare a vegades el cuinava amb albergínia, tomata, all, julivert i alguns altres ingredients, tot fet al forn -sensacional!-, segurament a partir d'una recepta apresa a la Cala que no sé si encara deu fer algú.
Quart dia
Des de dos quarts d'onze de la nit que, des del restaurant, a la vora de la mar, veiem passar gent de totes les edats en la mateixa direcció: un, dos, tres, en petits grups; sense pausa. Sembla que tots van a la punta de l'espigó per aprofitar l'aire més fresc de la nit calorosa, i un imagina que al cap de poca estona tornaran a passar en direcció contrària, però no.
Potser hi ha alguna celebració desconeguda en aquest començament de les festes de la marededéu del Carme? Els fullets multilingües “Viu l'estiu a l'Ampolla” no en diuen res. I continua la corrua discontínua que no pot passar desapercebuda als turistes més observadors. Què passa? On van? Per què no tornen? Ja deuen ser alguns centenars; molts més que els participants de l'altre dia en l'acte de reivindicació de la nació i de rebuig de la retallada de l'Estatut.
Passen pocs minuts de les onze, i des del restaurant es poden sentir de tant en tant alguns crits corals i aplaudiments entusiastes. Els més curiosos es fixen des de la llunyania que a l'extrem de la barra del port hi ha muntat una mena de circ on es pot observar un foc que va i ve. Alguns s'adonen finalment que és la resplendor del bou embolat que empaita els més agosarats mentre la majoria es miren el ritu des de les grades.
No diguem res, no detallem què fan, no expliquem els orígens i la història de la “barbàrie”, no recordem per què han hagut d'anar a un racó del poble. Mesos? Alguns anys? Quant duraran els bous de les terres de l'Ebre, en aquesta Catalunya assenyada i arrauxada, cosmopolita i provinciana, que es troba i es perd, de costums tan diversos i cada vegada més uniforme?
El vídeo està format per imatges i no per seqüències dinàmiques amb la intenció de desdramatitzar en el sentit de no seguir la història fil per randa sinó de captar el moments proporcionalment a la durada de l’acte.
P.S. Uns dies més tard es va produir tot l’enrenou que encara és notícia.
¿I què són les notícies? Són històries a mig desenvolupar-se. De manera que l'addicció a les notícies és l'addicció al desenllaç de la història. ¿Em segueixes, de moment?
[...]
La gent comprova si hi ha notícies dues o tres vegades al dia: vol dramatisme...
Steve Toltz: Una part del tot.
Aquests dies he estat poc addicte a les notícies, a les novetats, a les històries externes sense conclusió i a qualsevol possible dramatisme dels desenllaços. M'han interessat més les petites històries amb desenllaços coneguts en què les variacions -res no es repeteix- i les sorpreses són mínimes, insignificants, assumibles i, també, i s'escau, gratificants. M’han interessat –o era el que hi havia o he volgut o sabut veure- fragments d’històries o ni tan sols això: només moments sense història.
Vet aquí, doncs, aquests fragments (inicis, nusos, desenllaços, o les seves ombres) que no són ni seran notícia, que no tenen cap dramatisme. Si entremig hi alguna història o notícia sencera, és simplement perquè a vegades no és pot obviar la realitat.
No se m’acut l’adjectiu adient per acabar de matisar aquest dietari: fragmentari, mínim...? Qui sap si cal.
Primer dia
Veig el darrer partir de la selecció espanyola. La Joana sosté que en les semifinals Puyol va fer el gol per tal que l'enfrontament per la tercera i quarta plaça del mundial no interferís en el desenvolupament de la manifestació; potser té raó, perquè avui, en la final, els esforços de Puyol no m'han semblat extraordinaris, tot i que la seva alegria posterior al triomf era encomanadissa. És difícil de saber què pensen les persones que tenen l'ànima dividida (?) entre una professió en la qual aspiren a aconseguir el màxim reconeixement i un sentiment de pertinença a un país que no poden o no s'atreveixen a manifestar en tota la seva plenitud.
Al carrer de davant de casa hi ha hagut una calma total, inusual, durant tot el partit. Després han començat a alternar-se els ritmes dels clàxons de celebració amb els de les músiques dels conductors aliens a l'esdeveniment més important de l'Espanya dels darrers anys.
Tinc curiositat no només per saber que faran els jugadors amb els 600.000 euros de prima, sinó, sobretot, com justificaran, si les expliquen, les seves decisions. Quin món tan estrany, el del futbol.
Segon dia
Gairebé per casualitat assisteixo a l'acte que han organitzat a l'Ampolla per rebutjar la darrera retallada de l'Estatut i per reivindicar el país. Som poca gent. Podria donar una xifra exacta dels participants: molta menys gent que en els restaurants que en aquella mateixa hora servien els sopars. No té cap importància, el procés serà lent. La lectura del manifest i l'acte en general em semblen d'una gran dignitat, modèlics; potser amb un punt de tristor estrictament subjectiu a causa de la sensació de desinterès de l'entorn, del crepucle, i de la música de les sardanes, que avui, entre la indiferència de l'entorn, sí que em semblen un pèl anacròniques, d'un romanticisme incert.
L’amic Sani –i jo el secundo en bona part- és partidari de fa molt temps que tots els actes institucionals siguin enregistrats en vídeo, que quedi una història gràfica i consultable d’allò que forma part de la història de la gent. Em temo que del Manifest de l’Ampolla només quedarà el meu testimoniatge a YouTube durant un temps incert.
Ahir –de fet, avui- vaig arribar dels meus mars del sud. Vint dies sense contactes internàutics, sense bloc ni blocs, sense res més que els ritmes de les ones d’una mar benigna que no saps on s’acaba, de cels poc ennuvolats, dels camps i els seus arbres, els seus tactes i les seves olors, de la calor dels dies més llargs que encara són curts, de les nits curtes que són realment curtes i fan de bon dormir, de trens que passen per davant de casa tan ràpids que no tens temps de pensar si els vols agafar o et vols quedar, de persones i animals gairebé oblidats, de retrobaments i comiats, de lectures lentes, de solituds i multituds...
Vint dies que passen com un buf i ja tornes a estar aquí escrivint no res. I demà miraràs més atentament aquesta vida virtual que continua bullint i escriuràs una mica al bloc –bé, potser més aviat retocaràs el que vas escriure ahir o en dies passats- i deixaràs, segurament, algun comentari, i si no en deixes... Demà, demà...
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
