el metro anava gairebé ple

Per Barcelona, si puc, sempre viatjo a peu, però si el viatge és llarg o el temps és escàs, agafo el metro per raons que no cal especificar. Abans, dret o assegut en el vagó, alguna vegada havia intentat llegir o escoltar música, però no havia reeixit i ara ja no ho intento, faig el que m'agrada més: badar i observar, no sabria dir en quin percentatge, suposo que depèn del dia i dels estímuls. Sovint miro sense veure i altres cops em fixo, no gaire, és veritat, en el que veig. Al metro, a falta de finestres amb paisatge exterior, la gent té tendència a entotsolar-se o a semblar capficada en els seus pensaments o en el seu buit mental; alguns, pocs, miren a dreta i esquerra, els seus ulls adquireixen mobilitat i canvis expressius; si hi ha nens o gossos -ara sembla que ja poden viatjar tots els gossos- el dinamisme corporal i els canvis facials tenen excusa, en els altres casos, cal anar amb compte: no s'ha de mirar fixament una persona, sobretot a la cara. A part de no fer res, una de les opcions més freqüents dels viatgers de metro, especialment dels joves, era anar escoltant música; aquesta tendència ha variat i ha estat substituïda en bona part per l'ús del mòbil en tres modalitats bàsiques diferents: els qui parlen a traves del telefon, els qui juguen amb alguna aplicació, sovint molt mecànica, i, majoritàriament, els qui envien i reben whatsapps. La gent, al metro, s'ha tornat creativa i mou els dits a velocitats de vertigen confegint una literatura que imagino variadíssima i processant amb els seus cervells cada cop més evolucionats -també imagino- la literatura entrant que pot anar acompanyada de material gràfic. M'emociona veure com el món abans erm dels soterranis ciutadans es va convertint en un món de comunicació, d'interacció, de cultura.

Aquesta nit, veient una noia a la meua dreta que llegia un llibre -en paper!-, pensava: pobra, què deu trobar en unes pàgines que expliquen històries dels altres o coses encara menys interessants; i tan jove com és! Esclar  que jo encara pitjor: ni whatsapp ni llibre ni música, ni tan sols un trist quadern de sudokus, només badar o mirar què fan els altres i, molt de tant en tant alguna foto, per fer veure que també sóc tecnològic.

 

auguri

Ahir, mentre la lluna anava envermellint, vaig sentir uns aleteigs sinistres a intervals regulars: moviment ràpid, pausa, moviment... Ignoro quin auguri indicaven i si algú més va notar el fenomen. Més tard, em va despertar el raig claríssim que entrava per la finestra; de seguida em vaig tornar a adormir amb una gran sensació de benestar.

tal com raja

La participació en les eleccions de la nostra vida ha estat excel·lent, lloada per tothom i, tot i així, o precisament per això, em costa assimilar que demà, estadísticament, una de cada quatre persones amb qui em creui serà un abstencionista la decisió del qual a l'hora de no anar a les urnes és tan respectable com la meua de dipositar-hi un sobre (amb papereta).

Els pròxims 18 mesos, la governabilitat del país serà complexa. Paciència. La qüestió és que em temo que després continuarà sent complexa i poc satisfactòria segons molts. En tots els països és així.

Ciudadanos, per boca dels seus dirigents, es queixava de la celeritat amb què es convocaven, eleccions a Catalunya sense acabar legislatures. Només saber els resultats d'avui ja demanen la dimissió d'un president que encara no ho és i la convocatòria de noves eleccions.

Ja fa anys que em pregunto quina hauria estat la deriva d'Unió si en lloc d'estar presidida per Duran continués Coll i Alentorn al capdavant. És només un pensament que ara em torna i no té cap transcendència pràctica, però continua apareixent-me. Si el fes explícit, la majoria de gent no sabria a què em refereixo.

Malgrat les meues preferències, estic content que el PSC no s'hagi enfonsat. Els conec una mica.

En algun moment ho vaig dir i no ho puc provar, però Convergència i ERC per separat haguessin sumat més vots, entre altres el meu.

He anat llegint algunes portades de diaris europeus i americans: es destaca que guanyen els partits independentistes i la necessitat de moviments. A la premsa espanyola es destaquen les pèrdues malgrat els guanys. La realitat és pluridimensional.

Els principals arguments de les campanyes dels partits en les properes eleccions espanyoles seran essencialment unidimensionals: Catalunya. S'ho mereixen els espanyols?

Xerro una estoneta des de la distància amb dues de les meus nebodes-filloles. La més gran m'envia els resultats de les votacions al poble: victòria aclaparadora de Junts pel sí, seguida, a força distància, de socialistes i CUP. La petita, que encara té 18 anys, em recorda que ja ha votat tres vegades: referèndum, municipals i ara. Tots tres acordem que, si es presenten, en les pròximes eleccions votarem aquesta candidatura que feia publicitat al meu col·legi electoral:

 

 

aquest diumenge, música dels pobles

El dia de la Mercè vaig sortir al tard amb la intenció d'anar a veure l'Orquestra i el Cor del Liceu a l'avinguda de la Catedral, però em em vaig quedar a la plaça de Sant Jaume i vaig arribar a la catedral poc abans de la interpretació de l'excel·lent “Va pensiero” que la distància i el vent suau s'emportava una mica en direcció oest.

Mentre mirava i escoltava els grups d'Estònia, Itàlia, Romania, Mèxic, Croàcia... , que actuaven entre l'Ajuntament i la Generalitat, vaig pensar que aquest era el món que m'interessava: alegre, potser una mica obsolet, divers, més de gent que de banderes, i si calia banderes, que les portessin la gent i no els governs, i que uns portessin les banderes dels altres quan convingués... Un món de les persones i els pobles plenament identificables en què les singularitats no necessitessin fronteres... La música i la gent que la balla a vegades em produeix pensaments perversos.

el vot de la veïna (el gos no vota)

Aquest migdia, quan jo entrava i la veïna de dalt sortia amb el gos, els he aguantat la porta perquè passessin i ella m'ha dit merci -el gos no m'ha dit res. Sembla que merci es mig torna a posar de moda, pronunciat pla, no agut com en francès. Conec poquíssimes coses de la veïna i no tinc interès a conèixer-ne gaire més. El nostre desconeixement relatiu i la cortesia és un element bàsic de convivència. Hi ha altres relacions, esclar, i amistats i els matisos que calgui.

La veïna i el seu marit tenen com a llengua materna el castellà, però ens parlem en català -el merci també és català-; amb el gos, només ens mirem. No sé que votarà la veïna despús-demà, però en el cas improbable que m'ho digués, no crec que les nostres relacions cordials però distants fessin cap gir ni ens neguéssim la sal que sobtadament ens hem adonat que ens falta o ens truquéssim cada moment a la porta per comentar-nos qui sap què. Ara bé, si la veïna i els seu marit -el gos no té veu ni vot- votessin la remodelació de l'entrada comunitària en la propera reunió de veïns, estic segur que les nostres relacions començarien a canviar. A mi, la nostra entrada em sembla perfecta.

desig de perfecció

Les paraules de sonsenyor Cañizares, cardenal de València (per cert, catalunya religió.cat, que reprodueix les declaracions del cardenal, desmenteix que els bisbes catalans convoquin una pregària per la independència de Catalunya, almenys abans de les eleccions),  em fan recordar dues paràboles sense conclusió que en el seu moment van ser força utilitzades i que ara fa temps que no esmenta ningú. Les paràboles són freqüents a la Bíblia, sobretot al Nou Testament, i l'Església en continua utilitzant -cada vegada menys, i fa malament- perquè sap que si bé les comparacions i les metàfores no reflecteixen amb precisió la realitat, sí que ajuden a entendre temes complexos i, a més són fàcils de recordar.

Parlant del procés d'autodeterminació o d'independència, hi ha dues comparacions que em semblen molt ben trobades i indiquen la percepció de molts ciutadans, de Catalunya o de fora, sobre el procés. En un cas, es compara el procés amb la situació d'una parella en què després d'una anys de convivència, un dels membres decideix, per les raons que sigui, que la unió no té sentit i que ha arribat el moment de separar-se, d'iniciar una nova vida; com sabem, aquests processos no són senzills i poden resultar traumàtics en tots dos membres, i moltes altres coses que tothom coneix per experiència pròpia o dels altres  no cal que jo detalli variants. En el segon cas, es compara el procés a un cos que sofreix l'amputació d'un membre: un braç, una cama..., potser fins i tot alguns pensen -terrible pensament que no es gosa confessar- en l'amputació del cap; evidentment, en aquesta segona comparació, el traumatisme és permanent, per bé que algú digui que sempre es pot aconseguir un membre ortopèdic. Com es veu, en el primer cas es parteix d'una dualitat i en el segon, d'una unitat; de manera que encara que en tots dos supòsits l'inici és la mateixa premissa, la visió és absolutament diferent. No hi ha dubte que a Catalunya la tendència és a veure el procés tal com s'explica en la primera paràbola i a la resta d'Espanya segons es diu en la segona. La conclusió, la conseqüència,  ara per ara, és clara, les possibilitats de diàleg són escasses, per no dir inexistents. Caldrà buscar una tercera paràbola que alguns diuen que estan pensant com formular? No en veig la possibilitat, perquè les dues anteriors són majoritàries i no depenen d'un moment circumstancial, sinó que són viscerals, axiomes per a uns o altres.

És possible que aquestes paràboles que em semblaven absolutes i irreconciliables s'hagin convertit en obsoletes després de l'entrevista a Rajoy a Onda Cero. Una entrevista que em va recordar el Rajoy de les tertúlies de Jesús Hermida en temps prehistòrics per a molts dels ciutadans actuals: Qué? Cómo?

I ja posats en campanya, i per acabar, vull dir que si bé fa temps que el meu vot està decidit, encara em distrec mirant el que es va dient i fent comparatives. Per a memòria meua, deixo aquí dues maneres de fer ben contraposades; el futur, no demà o despús-demà, dirà.

pretardoral

Visito la planta baixa on descansen la mare, la tia, la iaia, el pare... Xarrem una estoneta, no gaire, que poc o mot ja ens parlem cada dia. Fa un dia esplèndid amb sol ja ponent i ombres allargades. Vaig a veure altres parents i mantenim converses breus, lleugeres, velles, intemporals. La sensació de calma és extrema i allargo el passeig. Parlo una estoneta alguns de tanta gent com conec, ja molta més que la que viu uns centenars de metres més amunt, al poble. Fa pocs dies que s'ha traslladat el propietari del restaurant de la carretera; ocupa, també, una planta baixa plena de flors, ha deixat el negoci en mans dels seus fills: ja s'ho faran. En un segon pis -no m'hi havia fixat abans- hi ha la mare, el pare i la filla de la botigueta on anava a intercanviar llibres de jovenet: un llibre, més una pesseta; fa anys que el negoci està tancat, no quedava ningú més de la família per mantenir-lo quan van decidir canviar de casa. Al costat, un amic del pare amb el cotxe del qual havíem anat una vegada al poble castellà on havia nascut, el pare. Es fa fosc, escurço el passeig. Em fixo que aquest any hi ha unes quantes banderes catalanes, amb estel o sense, algunes fetes amb flors trenades. Ja hi devien ser, però veig per primer cop unes quantes inscripcions arran de terra de forasters que sense voler-ho es van quedar aquí, alguns són joveníssims. Em commou que per fi tinguin un lloc en la memòria, encara que la seua cara i els seus fets siguin desconeguts. Penso que un d'ells potser era parent nostre; ja li ho preguntaré un altre dia a la mare, o potser la iaia m'ho sabrà dir.

l'instant que marxa

No és cert que una imatge- una fotografia- valgui per mil paraules, en tot cas alguna imatge es presta a diferents interpretacions, tantes com mirades diverses s'hi entretinguin una mica. Les mirades rebran de la mateixa imatge estímuls diferents depenent de moltes variables, per exemple, de la contextualització que se'n faci i de la informació o desinformació del receptor. Sigui com sigui una fotografia recull únicament un instant, allò que es produeix durant unes dècimes de segon, d'aquí també el nom d'instantània, avui força en desús, potser pel valor afegit que sovint s'atribueix a l'instant. Una fotografia mostra, fixa, un present i en si mateixa li és aliena passat i futur; aquesta és la seua grandesa i la seua misèria. Després, espectadors o comentaristes podem imaginar o conèixer, , si cal, el temps: l'anterior o el posterior, o tots dos.

La foto del nen emigrant que es veia ofegat a la sorra, just al costat d'unes onades suaus no produïa cap trasbals, no parlava de cap tragèdia. Sense el peu de foto, sense tota la literatura que l'acompanyava, sense la voluntat de convertir-la en icona d'una situació terrible, la foto hagués passat desapercebuda, fins i tot la seua interpretació podia ser equívoca.

Ahir vaig mirar una altra foto de la mateixa diàspora. Potser el que hauria de fer, per ser conseqüent amb el vaig escrivint, és deixar-la lliure de tot comentari, però no resisteixo dir alguna cosa. És una imatge del fotògraf danès Michael Drost-Hansen feta a la carretera E45 de Dinamarca el 9 de setembre. Un grup d'emigrants sirians descansa un moment del viatge que els portarà a Suècia. Un policia del país i una nena siriana es comuniquen potser a través del joc, Riuen, comparteixen també passió? No diré res de la meua interpretació ni dels meus sentiments en mirar l'escena. On es troba la força d'aquesta imatge que no simbolitzarà res? Al final, com qualsevol altra imatge, recull un instant, no parla del passat ni indica el futur. El camí serà dur i la meta no respondrà les expectatives, ho sé de cert, però tant de bo es trobin molts instants com aquest.

inacabats

Hi ha repenjades entre la paret i la persiana metàl·lica unes quantes pintures inacabades, gairebé només esbossades, col·locades de tal manera que unes tapen les altres. Les mides i les temàtiques de les dues que més es veuen són diferents: el retrat d'un home amb corbata, el rostre només perfilat, i un croquis urbà que no identifico. M'atreu el retrat, fins i tot me l'emportaria si no fos tan voluminós. Ignoro si la tècnica és bona, si el resultat final seria convincent, però em fascina aquest tot és possible que presenta, puc imaginar centenars de continuacions per omplir la cara, infinites combinacions de colors repartits en una amplíssima gamma d'estils. Una obra acabada pot ser sublim, admirable i admirada per sempre més, però diu tot el que volia o sabia dir; l'obra incompleta és un repte.

Mentre contemplo breument els prequadres, elucubro sobre el motiu de l'abandonament. Les possibilitats són diverses i no estic, però cap m'és prou satisfactòria per explicar que totes les pintures estiguin en procés de realització.

Mentre estic mirant, baixen un noi i una noia d'una moto; el noi, el conductor, s'acosta als quadres i estira els que quedaven amagats. Es gira cap a la noia assenyalant el bust amb bandera tricolor i li pregunta si li agrada. La noia no dubta:

-El marc és bonic.

prèvia

Faig la prèvia amb nocturnitat i sense traïdoria. És una sensació estranya veure tants il·luminats passant entre espectadors curiosos, molt més que els il·luminats,  que aixequen el mòbil per fer una gravació borrosa mentre altres aixequen un moment la vista des de la terrassa on prenen la seua cervesa quotidiana. En arribar al Born, moltes flames ja s'han apagat i alguns s'han quedat pel camí o han anat al Fossar on se succeeixen els parlaments i les fotos al peu de les banderes del peveter arquejat de la flama perenne. Dues hores només i començarà la campanya definitiva que no m'interessa ni molt ni poc, tot està dit i els dubtes -els meus- esvaïts. Avui em molesten les sigles i a penes accepto l'estel que fa de guia.

 

 

res

Deia la Najat en la presentació La filla estrangera que després d'un temps d'escriure amb cert neguit, havia retrobat el seu estat ideal de creació, que consistia a pensar que omplia els fulls per a ella mateixa, sense pensar en possibles lectors, després ja arribaria tota la resta. Mentre l'escoltava, pensava que era difícil quan saps que et publicaran, que poc o molt et llegiran els altres, arribar a prescindir mentalment dels futurs receptors de les pàgines. Fins a quin punt és possible entotsolar-se mentre va fluint la història que t'expliques? Entenc que la Najat no parlava d'un estat absolut, però sí de la millor aproximació possible.

Ara, jo mateix em pregunto si hagués escrit de la mateixa manera el text anterior, que no explica ni descriu cap experiència íntima, sinó que és una reflexió insignificant fruit de les paraules d'una altra persona i que tindrà com a lectors amics o coneguts. Vaig encara més enllà: hauria escrit aquests dos paràgrafs, si pensés que aquests 1079 caràcters són només per a mi? El segon paràgraf segur que no; el primer, potser tampoc.

Fem-ho rodó: 200 paraules si comptem aquestes que ara escric i que clouran el post. Tres paràgrafs, res.

desafiament

Dos dels meus malsons ciutadans són que una maleta amb rodes -fa estona que sento com s'apropa a traïdoria- m'acabi atropellant o que un pal per allargar el radi d'acció d'un mòbil -filigranes d'esgrima alguns usuaris- m'acabi copejant. Però m'agrada el risc i cada dia desafio maletes i florets de puntes rectangulars.

La setmana passada, en una pizzeria a la vora del meu forn de pa (carrer Ramón y Cajal), a l'altra banda de la carta penjada a la paret, hi havia una pissarreta d'aquelles negres de restaurant on vaig veure un poema visual que em va semblar excel·lent i evident -potser sobrava el text-, digne del propi Brossa, a penes conscient de l'era digital. Mentre feia la foto de més avall, va sortir el de la moto amb la pizza enfundada, ens vam picar l'ullet: sempre va bé trobar complicitats encara ue portin pressa.

inflació

El meu WhatsApp torna a presentar-me material relacionat amb el país i la seua trajectòria. Es nota la proximitat de la Diada i de les eleccions: cal anar escalfant motors. Els acudits, els lemes, les imatges, sempre van en la mateixa direcció, en el meu cas, esclar, i intenten animar la moral amb tots els colors de l'arc de Sant Martí i uns quants més: paciència que la cosa és a tocar i quan arribi... oh, meravella! Mentrestant, no hem d'oblidar qui som i com som. M'ho recorda, per exemple, aquest acudit:

Un extremeño quería ser vasco y para ello acudió al médico.
- Buenas doctor, que quería ser vasco.
- Y eso?
- Pues no sé, porque tienen más repercusión social, son una raza noble y fuerte ...
- Pues ... qué quieres que te diga, yo también soy extremeño,vas a tener que ir a un médico al País Vasco.
Y así lo hizo nuestro amigo, fue a ver a un médico vasco.
- Buenas doctor, que quería ser vasco.
- No hay problema, es una sencilla operación. Lo único que tenemos que hacer es aumentarle el tamaño de sus cojones. Pero no se preocupe, ya lo hemos hecho muchas veces, no hay ningún peligro.
En el momento de la operación se dieron cuenta que le habían puesto unos cojones demasiado grandes, el doctor, asustado, comenzó a gritar joderrrr joderrr me he pasaooo!!! Y seguía gritando para despertar al paciente.
- Despierte! despierte!
- Mmm ... si?
- ¿Está usted bien?
- Estic de puta mare!! Porta una copeta de cava i un pa amb tomaquet amb pernil que tinc gana, tu!!!



La idea té la seua gràcia i fa el seu servei, i no cal examinar ara les petites incongruències. Només tinc interès a recordar que no s'ha demostrat que els catalans tinguin els collons més grans per qüestions genètiques sinó que en molts casos han començat a inflar-se desmesuradament; quan arribi el moment, tornaran a la seua mida normal que, per falta de pràctica, sóc incapaç de comparar amb els de fora del territori. Per altra banda, l'acudit m'ha fet pensar com aniria la cosa si en lloc d'un extremeny fos una extremenya qui es presentés al metge amb la intenció de convertir-se en basca. No en tinc la resposta; potser no hi hauria acudit? No, no, segur que és possible.

de l'espai, no te'n refies mai

( Juan Carlos Ortega: entrevista radiofònica -2014?-)

La veritat, noto algunes reticències de l'entrevistador a l'hora d'acceptar la normalitat d'aquests éssers. Jo mateix, que fa anys que tinc encontres semblants, tampoc no m'acabo de creure que siguin normals, allò que s'entén normalment per normals: les aparences enganyen; i no sóc l'únic que ho pensa, només cal repassar la premsa.

 

I ja posats, per complementar la situació:

parèntesi en el full de ruta

El sobrepasso trenta o quaranta metres més avall de la pastisseria Cusachs, a penes m'hi fixo; va arrambat a la paret i porta una bossa de plàstic de les que donen a la botiga a la mà dreta. Just quan el deixo dos o tres passes enrere, em crida. Em pregunta si el puc acompanyar fins el cine Texas i em diu que li fa una mica de vergonya de demanar-m'ho. Cap problema, avui ell, demà jo. No sap com agafar-se per sentir-se més segur amb mi -potser és el pudor del contacte d'un home amb un altre, potser la falta de costum- i jo tampoc ho tinc clar, però al final avancem amb la meua mà al seu avantbraç. Xerrem. M'explica les dècades que fa que freqüenta el Texas, que abans vivia prop de Santa Maria del Mar, i d'aquí, no sé com, passem a quan tenia cinc anys, a Moncada: sap, els “milicianos” ens van prendre el cotxe i la casa. A partir de les explicacions dedueixo que tenia cinc anys quan va esclatar la guerra. Sí, vaig nàixer el 23 de febrer; després va venir el Tijerazo, se'n recorda? Dos vegades em diu que si m'ha demanat ajuda és perquè avui havia carregat molt, tot i que la bossa té forma de pera i s'entreveuen a través de la seua transparència tres o quatre taronges i aliments de menor volum. Quan arribem davant del Texas es disgusta perquè el local té la persiana abaixada i ell pretenia descansar en un dels bancs del vestíbul abans de continuar la segona etapa. Continuem fins a la cantonada al ritme lentíssim que marquen els seus peus, ell explicant-me passat remot i immediat i jo afegint complicitats al que em conta; just abans de girar em dóna les gràcies per la companyia i em diu que ja pot continuar sol. No insisteixo més que una vegada. Seguim la nostra via. Ni tan sols ens diem el nom, i si ens tornem a veure potser no ens reconeixerem o no ens direm res. Conversadors ocasionals, veïns desconeguts que hem compartit uns metres i una condensació anàrquica de les nostres filiacions. Avui dinarem una mica més tard del previst.

contacte breu

No repetiré que la meua Setmana del Llibre en Català preferida és -era- la que es feia a les Drassanes, però continuo visitant-la allà on es faci malgrat el canvi conceptual i físic dels darrers anys. Aquest vespre m'hi he acostat per primer cop just a punt de tancar les casetes. Encara hi havia recital de poemes en dos escenaris: no he reconegut versos ni autors. He tingut la desgràcia de badar un moment davant d'una exposició de llibres de mida gegantina i se m'ha acostat un venedor molt amable que finalment ha decidit que jo podria ser un comprador dels pomes visuals de Brossa -vora tres pams d'alt l'obra- a molt més bon preu que el Dalí del seu costat; m'ha explicat les excel·lències, que jo segurament ja coneixia, de les pàgines que m'ha invitat a fullejar i que podien ornamentar la meua llibreria per només 900 euros; com que sóc cortès, he mantingut la conversa fins acabar dient-li que si m'havia entretingut davant de la parada era només per admirar la petita escultura de fusta de la A amb la poma vermella al capdamunt; desgraciadament anava amb el pack brossià. M'agradaria conèixer i xerra una estoneta algun dels compradors d'aquestes obres. Els expositors ja anaven tancant i només he tingut temps d'aturar-me un moment en els llibres ebrencs; únicament el darrer poemari de Vergés perquè, segons m'han dit i sap tothom, la resta de l'obra és difícil de trobar -aquesta era precisament la gràcia de les Drassanes, els fons editorials-; tot i així he demanat el preu dels Costums de Tortosa, llibre que durant molts matins em va fer llevar abans de les 7 per poder consultar-lo directament a la meua capital comarcal; com que és més vell, costa menys que el de Brossa, esclar que tampoc no l'acompanya cap regal iconogràfic. A partir d'aquest moment, ja només he fet mirades ràpides fins a la Via Laietana i de tornada, per comprovar, entre altres coses, que les casetes de les llibreries tenien més tendència a respectar l'horari de tancament que algunes editorials petites, on les tertúlies darrere el taulell ignoraven el temps acordat. M'ha sabut greu no veure Paco Camarasa, de la llibreria “Negra y Criminal” -extensíssim fons de novel·la de gènere-, just acabada de tancar encara no sé ben bé per què malgrat que he escoltat i llegit algunes explicacions; a la web és com si no hagués passat res, encara. Demà llegiré la pàgina de la Setmana per veure si a part dels llibres m'interessa alguna altra cosa.

futur hipotètic

Llegeixo i veig per la televisió -l'atzar de les focalitzacions és ben curiós- diferents propostes, projectes i profecies que parlen de la possibilitat de la immortalitat de les persones en un futur no gaire llunyà de la història de la humanitat. No es tracta d'allargar la vida del cos, sinó d'aconseguir una mena de simbiosi d'humans i màquines més enllà de simples pròtesis, esclar, fins arribar a convertir-se en un ésser cibernètic que només conservaria el cervell, i ni tan sols en la forma orgànica. Tot i que els detalls s'han de polir, no dubto que algun dia sigui així, al menys per a uns quants. Hi ha dos coses, però, que em costa d'imaginar: que als futurs immortals no els arribi el cansament de viure, de tancar un cicle, i que es gaudeixi com ara de la infinita varietat de cossos que la natura, i la cirurgia, crea. Els aspectes ètics, morals, interrelacionals,d'aquesta hipotètica societat futura no m'interessen, no en tinc cap curiositat.

Ara mateix ha començat a ploure. Encara em produeix plaer sentir el soroll monòton i fluctuant de la pluja.

és la guerra?

Fins ara només hi ha hagut escaramusses, preparació dels efectius per a una hipotètica batalla a gran escala, desfilades, escalfament dels ànims, consignes, desafiaments, fronts oberts amb enfrontaments incruents... Hi haurà finalment una guerra? Quin serà el detonant definitiu? Quins caps i quins soldats hi participaran? Quines armes es faran servir? Quin serà el concepte de victòria i quin el de derrota? Potser s'acabarà la guerra abans d'haver començat? ...? El moment és apassionant des de la perspectiva d'observador, però, es pot ser simplement observador? En les guerres mai se sap on van a parar els trets.

el curs del dia, i de la nit

Formigues

gat (que no miola)

formigues

dragonets (petits i espantadissos, un em recorre la cuixa, quin batec el seu cor!)

formigues

gos (canella)

formigues

libèl·lules (d'ales transparents)

formigues

llangardaixos (veloços)

formigues

aranyes (casolanes: Pholcus phalangioides)

formigues

orenetes (escasses)

formigues

peixos (esmunyedissos)

formigues

gats-penats (perdó, ratpenats- (erràtics)

formigues

mosquits (que treballen de nit)

formigues

pardals (tres per un ral)

formigues

mosques (no piquen a les fosques)

formigues

marietes (fonolleres)

formigues

gavines (blanques i grises)

formigues

eriçons (de mar)

formigues

flamencs ( de vol majestuós)

...

formigues ( per què tantes formigues?)

transparències

-Transparencia!

-Transparencia!

-Transparència!

Arribarà un dia que el portaveu d'un partit polític, davant de la insistència dels portaveus d'altres grups polítics, reconeixerà, en un acte de suprema sinceritat, que la transparència en política és una entelèquia, un concepte ofensiu en si mateix, i en lloc d'amollar un discurs llarguíssim d'una obscuritat diàfana i de no respondre preguntes ofensives, organitzarà una sessió de diapositives. Quan això es produeixi, l'únic que es pot demanar és que les transparències siguin distretes i no sobrepassin en durada una comèdia americana d'Ernst Lubitsch.

 

 

P.S.: Aquest és un blog que pretén ser moralment i èticament correcte -mai no he tingut prou clara la diferència entre moral i ètica, però- , és per això que he triat la transparència de més amunt per il·lustrar el text.