aquest diumenge, música infantil

La densitat de població a Barcelona és extraordinària -als estius molt més, i a la Barceloneta...- i encara que abunden els arbres als carrers, sobretot de l'Eixample, els espais verds són escassos. Per això és lloable l'esforç que fa l'ajuntament per convertir patis interiors de les illes i solars en desús, i aparentment no subjectes a l'especulació immobiliària, en zones enjardinades.

Vaig estar contentíssim quan van adequar un d'aquests petits espais just al costat de casa ara fa uns mesos. Ja hi he entrat una vegada i em sembla magnífic; fins i tot hi van plantar unes mates de romer que creix sa i flairant i em transporta al meu sud. El que m'agrada més de tot, però -ja ho insinuava al post d'ahir-, és veure i sentir els nens, observar com gaudeixen en el petit clos obert de la sortida a la posta de sol i envoltat per tres parets i un reixat.

Ahir, sense anar més lluny, cap a les cinc de la tarda, va aparèixer un grupet de vailets amb els pares (vull dir pares i mares, esclar, encara que més mares que pares). Vaig deduir que celebraven l'aniversari d'un dels petits, i com que no tenien un pis, una terrassa, un terrat, o el que fos, prou gran, van decidir, amb molt bon criteri, fer la festa en aquest lloc tan adient per aquest tipus d'esdeveniments. Les mares seien en els bancs, segurament parlant dels fills, mentre una animadora (es veu que es una modalitat professional que s'estén força) distreia els menuts de mil maneres imaginatives que anaven acompanyades d'una música especialment adequada als jocs infantils. Llàstima que, com es pot comprovar al vídeo de mostra, el so fos excessivament baix, cosa que obligava a forçar l'oida; però no em vaig atrevir a cridar des de casa que, sisplau, augmentessin una mica el volum i vaig ser massa tímid per baixar a demanar-los-ho cara a cara. Un altre dia, si tornen, ho faré.

nens, encara

Pujo des de casa al forn Ideal (uns 17 minuts). La noia de darrere el taulell -ulls blaus com un cel sense núvols o una mar tranquil·la- ha regalat unes barretes primes, amb llavors, a dos nenes i un nen d'entre sis i vuit anys. Se les posen a la boca, les mosseguen suaument, les xuclen, somriuen. A punt de sortir, el nen recorda que havia vingut a comprar pa. Recula, agafa el pa tallat, embolicat en plàstic. Encara sóc a temps de veure com es troben amb el pare (dels tres?). Xerren un moment i avancen tots junts, vorera enllà; una de les nenes amb la mà en la del pare. Tots tres agafen amb dos dits els bastons i fan com si fumessin un cigar que s'escurça ràpidament. Cap aixecat, llancen a l'aire un fum imaginari, es miren i riuen Per la traça que mostren, s'endevina que no és el seu primer cigar.

Ja prop de casa (uns 14 o 15 minuts de baixada) entro a fer una mirada a un petit solar que l'Ajuntament ha enjardinat. Uns quants bancs. En una paret, unes ratlles i uns números que permeten comprovar l'alçada a petits i grans, sempre que no passin dels dos metres. Al terra, amb colors diferents, les línies d'uns quants jocs. A la paret del fons, la gent, sobretot els nens, han anat guixant inscripcions i dibuixos. Em crida l'atenció, en un conjunt artístic que ja desitjarien que fos seu els més valorats pintors contemporanis, una entendridora declaració d'amor que qui sap si es mantindrà molt de temps. Però, ai!, m'entra el dubte si l'adverbi assenyala una gradació amorosa, una concessió final després d'una pausa reflexiva. Tant se val.

temps de dispersió al final de la jornada

Políticament, i també socialment, el país viu moments d'intensitat extraordinària. Tot i així, la meua sensació és de monotonia, de ritme lent amb petites acceleracions. Gairebé res de nou, un bla bla bla que va pujant de to, de bolero de Ravel que no sé sap quan s'acabarà i amb quina música continuarà. L'11 de setembre serem molts o no tants, però no deixa de ser un gest simbòlic. El cas Pujol és terrible, trist, però no és cap novetat dins de la dinàmica general. El bisbe de Solsona, que només diu que votar està bé, és notícia...Tothom que afegeix una lleugera variació al tema del referèndum, de la consulta (encara hi ha qui debat sobre si és referèndum o consulta, o alguna altra cosa) és notícia...

En la vida econòmica, cultural, etc., del país cap novetat positiva destacable...

En fi, temps d'espera a l'aguait, de moment, del 9 de novembre.

Mentre arriba el moment decisiu, es tracta d'anar passant el temps. Per cert, parlant de temps, mentre els víkings continuen al Museu Marítim de Barcelona, l'exposició de Vicenç Bou (De la Plaça al Paral·lel) que es va instal·lar al Museu d'Història de Catalunya ha passat amb més pena que glòria: encara no dos mesos i no he llegit que ningú n'hagi parlat enlloc.

Aquesta nit, he passat una estoneta llegint poesia de Ruyra. No m'estranya que no la conegui pràcticament ningú:

De la vida
beneïda
pel Senyor

n’és eixida
l'exquisida
flor d’amor.

Llucifer
no’n sent pler;
seva, hi tira
vil guspira.

I el foc creix
i d’ell neix
una fúria:
la Luxúria.


I això que té gràcia aquesta fórmula del sonet invers que ell introduí a les lleters catalanes. Molt més interessant és aquest:

 No diu res a la carn sa angelical nuesa.
 Hi ha en sos ulls d’atzur llunyàries d’infinit.
 De dia té son cos d’albor i esplendidesa,

 traspuen sos cabells la fosca de la nit.
 I amb son airós volar, que encanta l’esperit,
 mou totes les remors de la naturalesa.

 Com en un gran mirall, sa divinal figura
 se pinta dins el si gegant de l’univers.
 És a la terra, al cel, al mar... Arreu fulgura
 i un goig de paradís infon a tots els sers.

 És l’únic àngel bo que, collida la poma,
 no ens és restat ocult per l’ombra de la mort.
 Àdhuc a la dolor don regalada aroma
 que fa cantar el trist amb inspirat transport.

Prou de dispersió per avui.

oposicions, complements i singularitats

Tinc la percepció, gairebé el convenciment, que la majoria de gent considera quatre arts estretament emparentades (de dos en dos o totes quatre alhora) de forma ben diferent. Em refereixo al teatre i el cinema per una banda i la pintura i la fotografia per l'altra; tinc en compte, a més, l'estreta relació, sovint indestriable, entre, per ordre d'aparició, fotografia i cinema.

Algú pot oposar que pintura i teatre respecte fotografia i cinema, són coses diferents. D'acord, no entraré en detalls de les característiques de cada activitat o art; ja ens entenem. A hores d'ara, però, estic gairebé segur que generalment es considera superior -no entro en raonaments ni en nombre de gent o espectadors- la manifestació teatral a la cinematogràfica i estic plenament convençut que la pintura té una consideració positiva, un respecte públic i privat, que supera de bon tros la valoració fotogràfica.

Més de cent anys després de la primera projecció cinematogràfica pública i gairebé dos-cents anys d'aconseguir la primera fotografia “moderna”, les dues arts -insisteixo, sobretot la fotografia- són considerades menors. Per què? Un dels arguments podria basar-se precisament en la modernitat de les dues arts -activitats- enfront del teatre i la pintura, que duen al darrere una tradició de milers d'anys. Em temo, però, que un dels arguments que conscientment o inconscientment seria més utilitzat és que una pel·liculeta o una foto la pot fer tothom, i encara més actualment, sovint sense cap voluntat artística, mentre que teatre o pintura tenen al darrere uns professionals preparats, llargament entrenats. Evidentment, la percepció és falsa pel que fa al segon supòsit:tothom ha fet teatre, ni que sigui a l'ensenyament primari i, qui més qui menys, ha dibuixat, i acolorit els dibuixos, amb molta o poca fortuna. Què més es pot dir a favor o en contra? Un argument definitiu: una representació teatral o una pintura són una obra única, irrepetible; una pel·lícula o una foto admeten tantes còpies idèntiques com es vulgui. En darrer terme, doncs, és possible que el tema de la singularitat sigui determinat a l'hora de les valoracions de les quatre arts o activitats. A part de tot això, hi ha esclar, la qüestió comercial, de venda del producte; però aquest món em sobrepassa.

En arribar aquí, vull deixar constància explícita que en cap moment he intentat definir teatre, pintura, cinema o fotografia. Ja tothom té clar els conceptes, per bé que les definicions diferirien, cosa que, insisteixo un altre cop, contribuïx a explicar la valoració diferent de cada art.

Llarga introducció que m'havia de servir per començar a parlar del museu dedicat a la fotografia que la Fundació Vila Casas va obrir fa uns anys al Palau Solterra, edifici del segle XV de Torroella de Montgrí. Com sigui, però, que el text se m'ha allargat i sobretot que el suplement de “La Vanguardia” d'avui dedica una pàgina al museu, deixo per un altre moment les consideracions personals sobre aquest centre enormement interessant.

Com en molts altres museus -em costa denominar museu el Palau- no es permeten fer fotos de les fotos, però si fotos generals. Suposo que aquesta que em serveix d'il·lustració no es pot considerar foto d'una foto.

les emocions de l'art (addenda)

Estic segur que alguns lectors del post (apunt) anterior no han gosat deixar la llista dels pintors localitzats a partir de les descripcions del text per una mena de prudència deguda a diferents motius. Per si de cas, per desfer possibles dubtes, afegeixo el fragment de la novel·la que ve a continuació i completo i tanco el tríptic sobre Miami amb reproduccions desordenades que potser responen a les pintures que van provocar tanta hilaritat en les ignorants residents veïnes del pintor que no acabava de trobar el seu estil.

—No. ¿Un ambulatorio?

—Estás viendo dos Picassos, un Morris Louis, un Malévich, un Kandinski, un Matisse, un Soutine, un Derain, un Delaunay, un Braque y dos Légers. —Por primera vez a largo de ese recitado, John Smith alzó la vista lo suficiente para mirar a Nestor a la cara —. Fíjate bien, Nestor. Estás viendo doce de las falsificaciones más perfectas y sutiles en las que nadie más va a poner nunca la vista encima. No te preocupes. No son de «Nicolai». Son de un verdadero artista.

Diciendo eso, John Smith guiñó un ojo a Nestor, con aire confiado y tranquilizador.

 

 

les emocions de l'art

Per què no es veu mai en els museus gent que es parteix de riure mentre observa determinada pintura? Se m'acudeixen unes quantes respostes, que van des de la perplexitat immobilitzadora a la por al ridícul, passant per un sentit de la modèstia que impedeix manifestacions extremes, sigui riure o plorar. El que sí que es veu és força gent que passa per davant d'alguns quadres a pas de desfilada de la Legió amb llambregada ràpida i de gairell.

 

 

Penso que hem de tendir a exterioritzar els sentiments davant de les manifestacions artístiques que ens criden l'atenció. I, si és possible, hem d'intentar encomanar les nostres emocions. Res d'entotsolar-se en reflexions internes no compartides. Sense vergonya. Estic segur que si al nostre voltant hi ha altra gent que comparteix la nostra sensibilitat ens agrairan les nostres manifestacions i s'afegiran al gaudi en un procés d'empatia imparable.

 

 

Per posar un exemple del que vull dir, recorro una altar vegada a Wolfe. Situo el text: un polícia i un periodista arriben a una residència bàsicament de gent gran on viu un suposat falsificador de pintures. Acompanyats per unes residents, entren a l'habitació del pintor.

En la otra pared había colgados doce cuadros, seis en una fila y, debajo, otros seis. Las mujeres reían entre dientes.

—Mira éste, Edith —dijo Lil—. ¡Ese de ahí tiene los dos ojos en el mismo lado que la nariz y fíjate en el tamaño de las napias! ¿Ves eso? ¿Lo ves? Tengo un nieto de siete años que lo hace mejor. ¡No es tan pequeño para no saber dónde están los ojos!

Las tres mujeres se echaron a reír, y Nestor, sin poderlo evitar, rio a su vez. El cuadro consistía en el grueso y burdo contorno de un hombre situado de perfil con una nariz infantilmente grande. Tenía los dos ojos en el lado de la nariz. Las manos parecían peces. No había intento de sombreado ni de perspectiva. No había nada sino gruesas y torpes líneas negras que creaban formas rellenas de colores planos… sin intención alguna de que alguno destacara por encima de los demás.

—Y el de al lado —prosiguió Lil—. ¿Veis a esas cuatro mujeres de ahí? ¡Menudas desgraciadas! ¿Veis eso? Tienen los ojos en su sitio… ¡pero la nariz! Pobrecitas, la nariz les sale de las cejas, y luego les llega a donde una chica normal tiene la barbilla, y los agujeros parecen los de una escopeta de dos cañones que amenaza con volarte la cabeza!

Más carcajadas chillonas.

—Y fijaos en ese de ahí —dijo Edith. Sólo eran unas franjas verticales de color… debía de haber una docena… y tampoco eran muy uniformes. ¿Y por qué estaban tan húmedas?—. Es como si hubieran mojado el lienzo antes de pintarlo.

—No creo que sea un cuadro de verdad —opinó Phyllis—. Sólo quería limpiar la pintura de los pinceles, creo yo.

Lo dijo de un modo categórico, enteramente propio de Phyllis. Phyllis no bromeaba nunca, pero Lil, Edith y Nestor se rieron de todos modos. Se estaban divirtiendo mucho burlándose del engañado ruso que se creía artista.

—¡Jahhh! ¿Veis ése? —dijo Edith—. Ese pobre bobo coge una regla y traza esa cruz que está a punto de caerse de lado y la mira y dice «¡Gilipollas!», golpeándose la frente con la base de la mano. «¡Me rindo!», y pinta en blanco todo lo demás para que nos creamos que lo ha hecho muy bien. ¡Le queda mucho mejor que una cruz normal y corriente!

Las tres mujeres rieron y rieron, y Nestor, sin poder contenerse, también soltó una risita.

Echaron una mirada a otro con lombrices saliendo del retrete y a otro con manos como manojos de espárragos,y a uno a un extremo, ¡parece un montón de ostras chupadas y podridas, y fijaos en ese otro!, el que está debajo, Barcos en Collioure. ¡Lo de Collioure debe significar que se embadurna todo con cola, se vuelca luego encima una bolsa de confeti de diversos colores y ya se tiene un cuadro!… Y cuando llegaron al de la colcha de retazos multicolores, sólo que el pintor es incapaz de trazar una línea a derechas y al final se cae a pedazos… y al otro de la jarra de cerveza y una pipa cortada por la mitad… y aquel de allí, que parece como dos desnudos de aluminio con los pezones atornillados…, y al de más allá que es como tres hombres de aluminio jugando a los naipes o comiéndoselos… y se ríen todos hasta que se les saltan las lágrimas, sacuden la cabeza, hacen muecas, esbozan sonrisas burlonas o ponen cara de retrasados con la boca desencajada y los ojos tan en blanco que casi no se ven. Edith está tan arrebatada, que sigue doblada sobre sí misma, apoyada en el andador, pero logra aporrear el suelo con el pie en un paroxismo de hilaridad descontrolada.

Ni siquiera la impávida Phyllis es capaz de resistirse. Sale de su cápsula de hierro con una sola carcajada: «¡Jonnnccajjj!»

—Se supone que es pintor —dice Lil—, ¿y eso es todo lo que es capaz de hacer? ¡Yo también saldría y entraría de noche! ¡No querría que la gente me viera la cara!

Otro estallido de risa incontrolable… incluso la firme resolución profesional de Nestor se torna gelatina, y él también ríe. Mira a John Smith para ver su reacción… pero el periodista parece totalmente ajeno a lo que le rodea. Lo mismo podría estar solo. Tiene en la mano su estrecho cuadernito de espiral y el bolígrafo, y se le ve muy atareado observando los cuadros uno por uno y tomando notas.

—Oye, John —le dice Nestor, acercándose a él con disimulo—, ¿qué estás haciendo?

John Smith se comporta como si no lo hubiera oído y, sacando una pequeña cámara del bolsillo interior de la chaqueta, empieza a tomar fotografías de los cuadros, uno por uno. Se mueve entre las mujeres como si no estuvieran allí… Lil se agacha a la altura de Edith y dice en voz baja:

—El que manda.

Luego las deja a su espalda, los ojos fijos en la pantalla trasera de la cámara. Aquello lo había puesto en trance. Ni siquiera alzó la vista cuando llegó a Nestor. Dando la espalda a las tres mujeres, agachó la cabeza, con los ojos fijos en el cuaderno, y dijo:

—¿Sabes lo que estás viendo en esa pared?

Tom Wolfe: Bloody Miami

 

Per cert, estic segur que alguns dels qui han llegit el text anterior reconeixen els autors i les obres tan magistralment i emotivament descrites. Jo, la veritat, no puc dir que aconseguís tancar la llista.

 

 

 

inanitats XXV

Recupero un dia d'agost que no sé precisar quin número ocupa en el conjunt. La pluja és malenconia, llamps i trons, barrancs i torrenteres, cursileria o força, saó en el camp ai, les olives!-, miralls en basses, papiroflèxia en forma de barquet que baixa pel còrrec del carrer -un nen se'l mira i un vel, recorda-, monotonia, suavitat, observació pausada, concentració o dispersió, mort i vida, recolliment, exaltació, neteja... Potser -pot ser- plors d'alegria o de tristor. Al nostre país, la pluja -plou més ara al meu sud?- sol ser un parèntesi entre sol i sol, necessitat i desig, o rebuig. Sigui com sigui, mai no plou al gust de tothom, és cosa sabuda.

En tarda grisa,
mira el cel la morera,
plora una fulla

aquest diumenge, jazz (més o menys)

A l'estiu, sobretot a l'agost, a la costa o no gaire lluny, i especialment a la Costa Brava i encara més a l'Empordà, els festivals musicals es prodiguen de tal manera que és impossible que qualsevol melòman generalista els pugui seguir, i els especialistes en un gènere, amb prou feines. Música clàssica i música lleugera (uf, això de música lleugera!) per a tots els gustos i totes les butxaques.

Aquest any, a l'Estartit, població que pertany administrativament a Torroella de Montgrí, es va inaugurar el primer festival de jazz, emmarcat en el festival general de la vila de llarga tradició i reconegut prestigi. Per raons de dates i disponibilitat, només vaig poder assistir a dos concerts de característiques ben diferents. El primer, de pagament, a la plaça de la Llevantina, a càrrec de The Excitements, un grup que un diria que és de qui sap on, però que procedeix de Barcelona, inclosa la cantant moçambiquesa amb una veu amb registres que recorden grans cantants americanes negres i alguna de blanca. Com s'aconsegueix el so òptim en un concert? No ho sé, però suposo que és impossible; escoltar la música al volum adequat a primera fila i a la darrera és un problema encara no resolt; haver d'anar cap al final per poder prescindir del dolor dels aguts a l'oïda impedeix gaudir de la proximitat dels músics... En fi...

El segon concert el protagonitzava un duo, Luna Cohen & Joel Moreno, instal·lat en un petit escenari a l'estreta vorera de davant de les terrasses dels restaurants del port. Cantant i guitarrista intentaven aconseguir inútilment el clima ideal per gaudir de la seua música. Turistes i autòctons amunt i vall, converses a les terrasses, un equip de so de potència escassa... En fi, ja se sap que els músics són soferts i qui paga mana. I qui mana... Deixem-ho estar.

Per cert, no sé si els puristes, o no tant, considerarien que algun dels dos concerts es podia inscriure dins del jazz. Si bé és veritat que el soul, el rock, la bossa nova... hi estan emparentats de prop o de lluny, es podria dir que anomenar-los jazz és tendir a la màniga ampla, a una certa heterodòxia, a l'important és que soni la música i l'any que ve ja concretarem.

i potser era el 7 %

Al llarg del temps he seguit amb interès la trajectòria dialèctica de Carod. El seu discurs, compartit o no, mai no m'ha ensopit, ni quan contenia uns excessos d'egolatria a penes dissimulats que no reconeixien altre déu o diable que ell mateix. Ara, en aquest retir daurat, en aquesta grisor de la llunyania de les primeres files, la seua verbositat excessiva i irreflexiva torna a demanar un protagonisme que no li pertany. A què toca això del 5 %? Ai, la desmesura dels qui no s'acontenten amb el que tenen i volen recuperar el que no tindran.  I encara les mitges paraules tan pròpies dels polítics amb el do d'omnisciència.

Tot plegat, una mica el patetisme del destemps.

col·laboració ciutadana i danys col·laterals

Dimarts tarda:

Passeig de Sant Joan amb obres de remodelació. Quedarà magnífic, com la part baixa. Semàfor amb verd per als vianants a l'alçada de la Diagonal. Travesso el primer tram. Tanques metàl·liques i petites giragonses al final de tot, just davant de Can Soteras, el paradís del caragol. Em distrec. Quan començo a travessar el segon tram, una furgoneta per poc m'arrissa. Faig un pas enrere. El meu semàfor continua en verd. Immediatament torno a intentar creuar. Un Picasso m'ignora completament. Que s'han tornat bojos! M'asseguro que no tomba cap cotxe des de la Diagonal i m'apresso a arribar a la vorera del passeig de Sant Joan, costat mar-Llobregat. M'aturo un moment. Em miro el semàfor.

Dimecres tarda, aproximadament a la mateixa hora que dimarts:

Creuo la primera part del passeig. En arribar a la segona, m'aturo, miro. Un cotxe passa rabent, és a dir, a més de 30 per hora. Mentre em sobrepassa, faig senyals al conductor, indicant-li repetidament amb el braç estès i l´'index de la ma dreta endavant i endarrere el color verd del meu semàfor. Ni cas. Repeteixo l'operació amb el següent vehicle. Inútil. Vigilo que no vingui ningú i aconsegueixo la vorera mar-Llobregat.

Dijous tarda, si fa no fa a l'hora dels dies anteriors:

Aconsegueixo travessar el passeig de Sant Joan cruïlla Diagonal sense cap contratemps, d'una tirada. M'aturo un moment a observar el semàfor.

Dimarts tarda:

Truco al 092. Em responen immediatament. Explico a la veu femenina que el semàfor de baixada, el dels vehicles, de la cruïlla del passeig de Sant Joan amb la Diagonal (mar-Llobregat) no funciona, que dos cotxes han estat a punt de d'enlairar-me o fer-me aterrar, no ho puc assegurar. La veu femenina, amable i preocupada, potser escèptica, em respon que pren nota.

Dimecres tarda, aproximadament a la mateixa hora que dimarts:

Després de l'explicació pertinent amb l'afegit que algú en algun moment prendrà mal i jo no me'n faig responsable, la veu femenina m'assegura que enviarà l'avís.

Dijous tarda, si fa no fa l'hora dels dies anteriors:

Estic segur que la veu femenina nota el meu somriure mentre li repeteixo l'experiència diària i insisteixo que en qualsevol moment tindrem un disgust -faig servir el plural amb la intenció d'englobar ciutadans i autoritats ciutadanes- si algú no posa remei a la situació. La veu, fruit d'un malentès, em pregunta si he rebut els primers auxilis. Aclareixo la meua integritat física. Avui, la veu sembla que s'interessa especialment per mi, potser perquè li agrada la meua veu o potser perquè valora la meua persistència, i em demana el telèfon que ja li deu constar en el seu identificador de trucades. Potser demà -els divendres són el millor dia de la setmana- em trucarà ella.

Mentre espero impacient la tarda de divendres, reflexiono que a vegades les obres a la ciutat produeixen petits enrenous i disfuncions i que en dos o tres dies, segons les previsions dels estrategs de la remodelació del passeig, tornaran a connectar els semàfors tallats. Si mentrestant desapareix algun ciutadà, no serà més que un mal menor davant de la magnitud de la millora de la ciutat. Un ciutadà més o menys a Barcelona a penes es notarà, sobretot ara que la ciutat està a vessar de turistes. I si n'enxampen tres o quatre, l'alcalde Trias podrà explicar-se als mitjans com cada vegada que la situació ho requereix.

torna-la a cantar

Tenia previst continuar una mica més amb la pintura, però em passo a la música. A la fi, això funciona també com a dietari i avui vull deixar constància la desaparició física d'un acompanyant.

Escoltant una altra vegada la intervenció de Peret al Concert de Camp Nou de l'any passat, la veu economitzada i emotiva, tinc la sensació que el seu cant era premonitori. Que bé coneixia Peret, gitano nòmada i amb pàtria, les valls i muntanyes del país! Tan bé com Verdaguer, potser. Sí, esclar, i sobretot la rumba.

arquístic

No sé com, va començar una conversa amb ma germana -o era ma cunyada?- sobre Tàpies. Jo tinc una educació artística limitadíssima, especialment en pintura, sobretot en pintura contemporània; a més, la meua sensibilitat en aquest camp -i potser en l'art en general i el contemporani en particular- és també escassa. En canvi, ma germana -ma cunyada?-, a base de dedicació i segurament a partir d'unes condicions naturals més treballades, és capaç d'explicar de forma convincent la seua admiració per Tàpies.

Davant de les valoracions estètiques i de tot tipus de bona part de l'art contemporani que fan els entesos, professionals o aficionats, jo he d'optar pel silenci o la vaguetat. Només algunes vegades sóc capaç d'expressar-me amb cert convenciment, encara que pobrament. Potser per tot això, com passa sovint amb els ignorants o els insensibles, vaig trobar una mica de consol sobre el tema i la meua condició en algunes pàgines de Bloody Miami (per què aquesta traducció de Back to Blood?), de Tom Wolfe:

Strauss le cuenta el ingenioso comentario de Tom Stoppard sobre que “La imaginación sin habilidad nos da el arte moderno”. Luego sigue explicándole que el arte contemporáneo podría considerarse una ridícula broma si cierta gente inteligente para otras cosas no lo hubiera elevado a un plano superior... momento en el cual muchísimo dinero empieza a cambiar de manos.

Algú pot dir que Stoppard (stop art?) o Wolfe no són precisament personatges consultats pels museus d'art, que són bàsicament fabuladors, o confabuladors. Sí, sí. D'acord.

aproximació a dos neologismes

Baixava cap a casa per la part ombrívola del carrer quan em van començar arribar els sons d'una llengua estranya, de melodia gutural, de ritme sincopat, com de tambor o, encara més, de bombo. Vaig pensar que, més enllà del procés de comunicació, m'agradaria aprendre aquella llengua, també per poder marcar aquells ritmes.

Vaig sobrepassar el lloc on es trobava el primer noi i vaig continuar cap al segon, uns sis o set metres més avall, que tenia la bicicleta recolzada a la paret, intentant recordar alguna síl·laba -o potser eren paraules senceres- de la llengua pedregosa que parlaven. Se'm feia difícil, res a veure amb els idiomes que parlo o vagament coneguts. Sobtadament vaig sentir una conjunt que em va semblar discordant, que sonava aproximadament: imbeci. Potser no m'havia fixat prou, perdut com estava en el meu interès estètic per la parla. Continuaven cridant els dos nois quan jo ja els havia deixat enrere. Aleshores em va arribar la segona paraula que em va semblar de llengua coneguda: gilipoia! Vaig deduir que la coincidència entre llengües tan dispars com la seua i la meua era impossible.

Com que era l'estiu i la calor, excepcionalment, era intensa, em vaig abstenir de reflexionar sobre la introducció i l´ús de neologismes en les parles, i encara menys vaig pensar en l'instant que un filòleg exòtic trobés mots incatalogables en una llengua subsahariana. Això sí, vaig estar temptat de preguntar al noi de la bicicleta com es deien aquelles dues paraules en la seua llengua materna per poder-les fer servir quan estigués irat; però no era el moment.

olor de llibres

E paradis el luoc melhor

Guillem de Berguedà

sous la pluie d'été

je marche fredonnant la route de platanes
oublieux de ma peine

J. M. Junoy

Arribo a Barcelona des del sud. Em reincorporo a la ciutat, al barri, a la casa, al pis,en diumenge i a l'agost; cap cotxe al pàrquing. Ja sense sol, faig una passejada per Gràcia. Sóc incapaç de detectar cap olor. Ja les retrobaré.

Tinc la sensació -després, un altre dia, ja relativitzaré, com ho faig quan estic allà- de tornar d'un paradís perdut. M´'emporto les olors intenses dels pins de cada estiu, del fonoll fràgil, de l'arrròs astringent, de les figues dolces que cauen dels arbres, de la salabror de mar..., que s'aniran perdent a mesura que passin els dies. A la casa del sud, s'ha perdut, però, l'olor de la mare, que ja només perdurà en el pensament, en la memòria...

Després de setmanes sense practicar, toco el teclat com aquell qui amb les tecles del piano vol crear una melodia nova i no acaba d'aconseguir el tempo, ni tan sols estic segur de la cançó. Les olors...?

Absència d'olor de llibres durant aquests dies. Només una novel·la inacabada, i encara llegida a través de l'e-reader. I un llibre per llegir en qualsevol moment, La Biblia de Neón, de John Kennedy Toole, que em deixa el jove M., lector voraç i eclèctic, segons em sembla, que aquest any ha vingut amb la seua xicota, maca i discreta, com ell.

I ahi a la nit, jo que a penes he fullejat diaris i escotat telediaris, em vaig assabentar de la mort de Jaume Vallcorba. Què curiós el trasbals inicial. Per què? No el coneixia de res. Potser perquè era pocs anys més gran que jo? Potser perquè quan vaig assistir a la presentació de la recopilació sobre l'amor trobadoresc que presentava a la Casa del Llibre a penes va parlar..., i vaig pensar que era perquè el verb exuberant de Jordi Llobet no admetia més que un petit colofó (però quan m'hi vaig acostar perquè em firmés el llibre i vam xerrar un instant -autor i lector-, vaig notar una tristor en la mirada)? Potser -ja ho vaig dir aquí en el seu moment- perquè em va sobtar el seu silenci, la seua fragilitat, en l'aparicio televisada del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura?

Realment estic desentrenat. Ni tan sols sé començar la melodia. No coneixia Jaume Vallcorba? I tant que el coneixia! La casa és plena de llibres de Jaume Vallcorba... Bé, dels escriptors que ell estimava. Jaume Vallcorba fa olor de llibres.

de Barcelona a Benín

De petit i de jove, segurament estimulat pels llibres d'aventures que llegia, m'atreien els països que no coneixia -és a dir, tots- i molt especialment aquells que apareixien en les novel·les o els que per una o altra raó em semblaven més exòtics: alguns asiàtics i els africans de més avall de la Mediterrània en general. Mentre cursava el batxillerat, en les meues hores obligatòries d'estudi en l'internat, escrivia algunes cartes a ambaixades i consolats i amb excuses peregrines i amb lletra maldestra que encara conservo demanava informacions generals i concretes sobre el país. La majoria de seus diplomàtiques em responien en sobres petits amb fullets propagandístics i, alguna vegada, en sobres voluminosos amb tant de material que trigava dies a pair-lo. De tot el que rebia, el que m'agradava més era poder desplegar els mapes del territori i imaginar rutes que mai faria amb aventures inversemblants que aleshores no m'ho semblaven tant.

Em vénen al cap aquests records cada vegada que passo pel carrer d'Aragó i veig onejar -les darreres tardes ha fet prou ventet- una bandera tricolor, verd, groc i roig, amb una placa a sota que des de la meua vorera és il·legible. Abans, com tothom que hagués acabat el batxillerat mínimament amb profit, sabia totes les banderes, i les capitals, però no només la memòria imperfecta, sinó les novetats frontereres, m'han anat descontextualitzant, de manera que Benín -el nom de la placa de sota la bandera- m'és un país desconegut... Si encara m'hagués dit Dahomey...

Què en sé de Benín? Ben poca cosa. A veure:

País africà, antiga colònia francesa, amb capital a Porto-Novo, encara que la principal ciutat és Cotonou (una cosa semblant a Madrid i Barcelona però menys centralista). Poc més de nou milions d'habitants. L'actual president de la República és Yayi Boni (des de 2006). Malgrat que hi ha un president, també hi ha algun rei, com el del territori d'Agonlin que, per cert, fa uns anys va visitar Barcelona amb dues de les seues esposes. L'activitat principal és l'agricultura, tot i que ofereixen condicions molt avantatjoses a qui hi vulgui instal·lar alguna indústria. Clima previsible, amb estacions seques i d'altres de plujoses. Etc.

De tota manera, el que trobo més interessant de Benín, així, des de fora, des del desconeixement, és la varietat de llengües que s'hi parlen, moltes compartides amb territoris veïns -tots coneixem l'artificialitat de les fronteres polítiques-; algunes amb menys parlants que els residents habituals del meu poble. Si m'erro en l'enumeració, que em disculpi qui ho hagi de fer:

Aguna

Aja

Anii

Anufo

Baatonum

Biali

Boko

Dendi

Ditammari

Ede Cabe

Ede Ica

Ede Ije

Ede Nago

Ede Nago, Kura

Ede Nago, Manigri Kambolé

Fon

Foodo

Francès

Fulfulbe, Borgu

Fulfulbe, Gorgal

Gbe, Ayizo

Gbe, Ci

Gbe, Defi

Gbe Eastern Xwla

Gbe, Gbesi

Gbe, Kotafon

Gbe, Maxi

Gbe Saxwe

Gbe, , Tofin

Gbe, Waci

Gbe, Weme

Gbe, Xwla Occidental

Gbe, Xwela

Gen

Gourmanchéna

Gun

Hausa

Ifè

Kabiyé

Kyenga

Lama

Lukpa

Mbeline

Miyobe

Mokole

Nateni

Ngangam

Notre

Tchumbuli

Tem

Waama

Yom

Yoruba (Ioruba)

Qualsevol dia, passat l'estiu -ara me'n vaig de vacances-, potser pujaré al consolat honorari de la República de Benín i qui sap si el mateix cònsol em regalarà un mapa històric o geogràfic (o els dos) de l'estat per reprendre el vell costum de traçar rutes ideals, i fins i tot em dirà quatre coses sobre les varietats lingüístiques que coexisteixen -potser prosperen o es marceixen- sota l'hegemonia del francès oficial.

Amigues i amics, exòtiques o no, bones vacances! Fins la tornada.

 

fenomenologia estival

A vegades, sobretot llegint poesia o prosa poètica, però també altres gèneres escrits per aficionats o professionals, tinc la sensació de ser testimoni d'una evacuació impúdica de diarrea sentimental. Jo mateix, modestament, penso que col·laboro en la creació i l'expansió d'aquest material que a l'estiu -qüestions de climatologia i de canvi d'aigües- es procliu a notar-se més.

Compte, que no se'm malinterpreti, no tinc res contra els sentiments, al contrari. Ho dic de cor.

una pausa refrescant enmig de la calor sobtada d'un dia de juliol

Em vaig trobar a traïdoria enmig d'una calor inesperada -aquesta xafogor infame!- en un dia de juliol de la setmana passada. Sobtadament vaig notar un reblaniment del cervell in crescendo; fet que em va semblar perillosament inadequat donada la meua habitual condició cerebral. Unes quantes botigues més avall d'on vaig notar els primers símptomes, un aparador mostrava un banyador -fúcsia, gairebé vermell amb butxaques laterals a la vista i butxaca posterior intuïda- que vaig trobar que podia alleugerir el meu deplorable estat físico-mental. Vaig entrar a l'establiment.

Al cap d'una estona de traspassar la porta i de fer mirades vagament valoratives al material tèxtil, vaig pensar que ja podia sortir: l'aire condicionat m'havia revifat fins a la pròxima parada. No obstant la primera intenció, vaig decidir que realment necessitava el banyador, el de l'aparador o qualsevol altre. Vaig observar i remenar en el racó adequat i al cap d'una estona em vaig girar amb dues peces a la mà -fúcsia i topazi- que vaig mostrar a la dependenta que feia estona que em seguia amb la mirada.

-Se'ls vol emprovar?-em va preguntar la noia alta i rossa, amb un lleuger accent eslau.

-Si tenen piscina...

-Esclar, senyor – em va respondre en un to que vaig considerar lleugerament ofès. I em va acompanyar a un petit túnel d'emprovadors a mà dreta de la sala principal. Em va assenyalar una porta amb un rètol amb ondulacions blaves que devien representar unes ones marines -a banda i banda, rètols amb simbolismes diferents no tots fàcils d'interpretar. Efectivament, en obrir la porta, vaig comprovar que gairebé tot l'emprovador estava ocupat per una piscina petita, però de fondària notable.

Penjada o plegada la roba de carrer en els llocs adients, vaig vestir-me el banyador fúcsia, talla M. Aleshores va venir un moment delicat, un dubte: no sabia si entrar suaument a l'aigua, d'una transparència aclaparadorament excitant, a través de l'escaleta metàl·lica d'un lateral o fer una entrada més sobtada i triomfal. Tres segons d'indecisió i em vaig decidir per la bomba. PLOOOOF! XOOOOF! XAAAAFFFF! Un xiscle esgarrifós que sortí de l'emprovador de l'esquerre, on sonava immisericorde l'Himne Nupcial de Mendelssohn em va fer aturar encara en l'intent del primer xip-xap. Un noi vestit de nuvi (ho vaig deduir per la flor al trau de la jaqueta) es va precipitar al meu recinte privat i em va acusar d'haver-lo esquitxat, etc., etc.

Obvio la discussió i les disculpes. Acabada la prova del banyador, vaig prémer un piu i immediatament va venir la noia d'accent eslau amb una tovallola d'un rus finíssim amb què em vaig eixugar i, posteriorment, em vaig cobrir amb un barnús de color fúcsia del mateix material. Em vaig assecar el cabell, em vaig vestir i, sempre acompanyat de la noia esmentada, vaig passar per caixa, on vaig pagar el banyador que em van ficar, encara amb alguns regalims, en una bossa adequada. Una petita protesta sobre el preu final va ser hàbilment contrarestada amb convincents arguments sobre la qualitat de l'emprova. Res a dir, tenien raó.

Encara no havia caminat tres o quatre-cents metres, quan vaig notar per segona vegada que el meu cervell es ressentia. Per sort, en aquell precís moment em vaig fixar que tres maniquins d'un aparador lluïen uns panamàs de colors clars que em podien solucionar el contratemps.

Vaig entrar en la botiga...

Definitivament, dubto que la majoria de gent s'interessi per la història del meu barret nou ni per les necessàries troballes posteriors.

els platets i altres petiteses

El diumenge, mentre llegia l'article crepuscular en què Joan de Sagarra repassava alguns llocs on havia passejat i viscut per acabar parlant del barri que ara l'acull (o viceversa), pensava que la Joana -ella porta els comptes- em va dir l'altre dia que fia 28 anys que ens vam traslladar al nostre pis amb vistes a la part posterior del Palau Macaya. Gairebé mitja vida en un edifici que es fa difícil de dir si pertany a l'Eixample (per un carrer!), a la Sagrada Família (si és que la Sagrada Família és un barri) o a Gràcia (uf! Massa carrers per pujar). Territori fronterer, terra de ningú i de tothom.

Repassava Sagarra establiments vells i nous del barri, alguns dels quals compartim, com l'estanc de la senyora Crivillé, que ara ja s'ha jubilat, que no tanca al mig dia (bé!) ... estàtues (Anselm Clavé, amunt; Verdaguer -Dolça Catalunya..., diu la placa-, avall), llibreries (deu entrar Sagarra a la nova Documenta, molt prop de la Jaimes?), bars i restaurants, com el Morrysom, on sopem alguna vegada quan sortim d'alguna de els sales del Verdi i anem baixant cap a casa...

Avui, llegint la columna de Joaquín Luna, m'ha sorprès una valoració seua -potser no l'he entès bé- : o l'última creació de de la capital mundial de les tapes i els platillos, aquesta forma de menjar tan poc nostra i que tant es porta fins que arribi el dia -en què algú escrigui que aquestes tapes són avorrides, no tenen ànima i són d'un efímer insuportable. ¿Ha nascut el nen que algun dia recordarà amb nostàlgia el sabor d'aquesta o aquella tapa e la Barcelona de 2014? No en sé res dels nens nascuts al 2014, però em recordo a mi mateix unes quantes dècades enrere i faig un exercici incomplet de memòria, a primer toc de sabors: ensaladilla de Las tres botas, a Tortosa, una tapa segurament mitificada que un dia vaig voler que tastes el pare (sense desmerèixer la de la mare); pernil canari amb patates en un bar fa anys desaparegut (no sabria dir el lloc, prop del carrer Ample, però hi sabria arribar a partir d'una olor recordada); “enterita”, és a dir, sèpia a la planxa amb unes llesques de pa torrat i allioli al bar-restaurant Subirats, del Perelló; pebrots de Gernika menjats a Gernika (també sabria trobar el bar, encara que no en recordi el nom), etc. Coses senzilles, elementals si es vol, però que perduren en la memòria olfactiva i gustativa del meu cervell. Parlo de tapes, no de primers o segons, que és una altra història.

Fa uns quants  anys, quan sortim a sopar amb la Joana o els amics, solem optar per aquests plats petits. Compartir quatre, sis, vuit, deu, dotze plats ben elaborats és un plaer difícilment equiparable a l'onanisme insolidari d'un primer, un segon i postres, que tampoc descartem, esclar. Un requisit indispensable: si alguna de les menges es fregida, fixar-se en l'estat de l'oli, que és el que ens parla d'una manera primària de la professionalitat de l'establiment; després entra en joc el virtuosisme de cadascú.

Torno a Sagarra. És curiós que no l'hagi sentit parlar mai -potser ho ha fet- d'un bar que té més prop de casa que jo, al carrer Roger de Flor tocant a Travessera. Gran varietat de tapes i mitges tapes (menús a migdia) amb una molt bona relació qualitat-preu. Can Ros el porten bàsicament tres o quatre germans de procedència lleidatana, potser també els pares, no ho sé ben bé. L'únic inconvenient és que l'interior, a causa de l'estructura, té tendència a ser sorollós; les taules del carrer, ai!, sempre que hi vaig les trobo ocupades.

En fi, si algun dia vol, podem anar a fer una petita estada -jo sóc més aviat de nits- amb en Joan de Sagarra i qui s'hi vulgui apuntar. També pot venir Joaquín de Luna. Ells dos, després podran fer sortir el bar, si volen i amb qualsevol excusa, als seus escrits. Jo, aviso, demanaré unes mandonguilles, uns calamars al vi (si anem en diumenge a la romana, que és l'únic dia que els fan) i potser una mica de truita, de patates o de carxofes.

Queda dit.

P. S. Diuen que tornaran a donar vida a l'Avenida de la Luz (sic). Fantàstic! Dubto, però, que reapareguin aquelles mitjallunes de neula cruixent farcides de cabell d'àngel, acompanyades, si es desitjava, d'un gotet del generós Montroy de Pedro Masana. Mmmmm! Tapa dolça de mig matí o de mitja tarda, excel·lent per continuar en forma fins arribar a un àpat més consistent.

aquest diumenge, variacions territorials

Ple total amb molta gent dreta al darrer concert de les Nits d'Estiu del Palau Robert. A diferència dels dos dijous anteriors, no hi ha gent que simplement ha anat perquè era gratis i van deixant les cadires a mesura que es desgranen les cançons i la música no era prou del seu gust. Aquí tothom sabia que anava a veure i escoltar Las Migas i no detecto desercions, ni durant els vint minuts llargs sobre l'horari previst que triga a aparèixer el quintet.

Del grup original, només queda Marta Robles i ara qui canta no és Sílvia Pérez Cruz, sinó Alba Carmona i, al menys ahir, a les quatre dones s'afegia un percussionista de qui em sap greu no recordar el nom. Música diversa amb predomini del flamenc en diverses modalitats. Diria que van sonar excel·lents si no fos que, sigui pel lloc al costat de l'escenari que jo vaig ocupar durant bona part de l'actuació o sigui perquè realment fou així, la sonorització em va semblar deficient, curta, un pèl desequilibrada. No importa, perquè estic segur que tots vam gaudir de les interpretacions i encara ens haguéssim quedat una bona estona, fins i tot els qui cansats d'estar drets van optar per seure en els bancs dels jardins del Palau sense visualització directa i amb la música que arribava com una brisa íntima en una nit de xafagor excessiva. Llarga vida a Las Migas!

Després de demanar les disculpes pertinents -ni la meua gravadora ni el lloc des d'on vaig fer els enregistraments era el més adient- em plau compartir dues peces en rigorós directe. Dues interpretacions ben diferents enllaçades per un estil comú. Ai, que m'ho deixava: quin geni de la il·luminació deu haver arribat a la conclusió que és convenient que les cares dels intèrprets vagin canviant de color, del verd al groc? Deu ser una manera de reflectir cromàticament els sentiments expressats en les lletres i en la música? Sé que no ho sabré mai.

és la guerra...!

Dulce bellum inexpertis

Erasme


No he visitat el castell de Montjuïc des que el van “renovar”. Vaig exposar en el seu dia la meua opinió a tothom que la va voler escoltar i vaig callar. Avui, sense dir res nou, faig meus les paraules de Juan Carlos Losada a "La Vanguardia". Afegiré, en defensa dels polítics, que, com és sabut, no són més que un reflex d'una part de la societat, tant dels qui has han votat com dels qui s'han abstingut

Per què es va eliminar el Museu Militar de Montjuïc? Quina opinió li mereixen decisions d’aquesta mena.
Va ser una acció molt lamentable fruit del sectarisme polític i de la ignorància de gran part de la classe política catalana. Era un museu militar excel·lent amb peces úniques, gens bel·licista, però per criteris ideològics, en nom d’un presumpte pacifisme, es va tancar. A la ciutat s'han obert desenes de museus absolutament trivials i s’ha tancat aquest que era magnífic perquè a alguns els semblava fatxa. El que és curiós és que molts dels que en van impulsar el tancament ara s’apunten amb entusiasme a les recreacions bèl·liques del tricentenari

També entenc que digui:

... Però s'ha de tenir present que els destacats avenços de la medicina, de la metal·lúrgia, dels mitjans de comunicació i de les mateixes lleis humanitàries, que aspiren de fer de la guerra una cosa una mica menys salvatge, són algunes de els conseqüències positives encara que no compensin l'horror dels conflictes bèl·lics.

En el cas de fer les guerres una mica menys salvatges, només cal fixar-se aquests mateixos dies en el comportament d'Israel, que a vegades avisa amb antelació dels llocs que atacarà per tal que no paguin justos per pecadors.