l'última forma de saviesa?

Hi ha vegades que d’una conversa, d’un poema, et queda una paraula, un vers. És la clau que t’obre la porta d’aquella conversa tantes vegades repetida, d’aquell poema tants cops llegit. Cadascú té la seva pròpia clau, diferent de la de l’interlocutor, de la del poeta. No s’hi pot fer res, ni el serraller més expert és capaç de copiar-la. Tampoc no suposa cap problema: hi ha tantes converses i tants poemes, tantes claus perdudes de portes senzilles...


-Explica’m, tu, què és el sol. –El sol.
-Explica’m què és la lluna. –La lluna.
-I per què Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquests arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
-I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? i l’home?
-Heus aquí
l’última forma de la saviesa:

Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa: "Ecos", dins Rua de llibres (1980)

P. S. M'arriba un mail amb la proposta que corri; com que la xurri, coneguda de vegades per la seva memòria de peix -ha!-, ja li ha donat publicitat indirecta, us hi remeto. Escolto Zapatero que diu que ell també ha rebut el mail amb la mateixa indicació.

espaguetis a l'aroma de botifarra negra

Alguns dels visitants devien entendre ben poc cosa del post d’ahir. Es tractava de la segona trobada que fèiem uns quants blocaires; amb algunes desercions obligades i algunes incorporacions, entre les quals destaco la de dos participants que encara no tenen bloc, no perquè no vulguin sinó perquè la seva fluïdesa en la llengua escrita no els ho permet, de moment, –però prometen pel que vaig poder veure i intuir-.

M’autoimposo no fer la crònica en aquesta ocasió, però en els comentaris d’ahir ja teniu alguna pista del menú, excel·lent i pantagruèlic, que ens va oferir la Mar, a qui conec prou per afirmar que és una de les persones més càlides –deixem la fredor hivernal que esmentava ahir i que no té relació amb la trobada- i generoses, en tots els aspectes, amb qui tinc relació –no tanta com voldria, i ara no ho dic amb segones, Ferran, ep!-. Gràcies, Mar, pel dinar, pel dia, i pels altres dies, passats i que vindran; ja saps que l’expressió dels sentiments no és un do que se m’hagi donat.

Dels qui van compartir taula –no concretaré noms, ja els veieu a la foto, excepte els qui tapa en C., i segur que els reconeixeu-, estic temptat de dir-ne alguna cosa, però no vull caure una altra vegada en un excés sentimental com el del post del juliol passat (3-7-2006).


I per acabar, caldrà recordar que la generositat de la Mar en l’aspecte material va arribar al punt de solucionar-nos alguns menjars posteriors –i ja sé que quan tingui problemes econòmics no em faltarà un plat a la seva taula-. I perquè en quedi constància, us diré que a més de sopar una mica el dissabte, avui m’he fet el plat que podeu veure més avall, que podríem dir que són uns espaguetis a la bolonyesa una mica catalanitzats. En concret, la carn habitual ha estat canviada per pilota –encara me’n queda força de la pilota gegantina que em vaig endur- convenientment triturada, no en excés, i una miqueta de botifarra negra, la suficient per poder notar l’aroma en algun moment -suavitat de canyella també-, però no tanta com per donar predomini a la barreja.

A la teva salut Mar! I a la vostra!

Nadal a la primavera

Avui només una mirada externa, sense calor. Em sento hivernal malgrat les primaveres, o potser per això.



Un, dos, tres, quatre...
Seguirem fins a l’onze.
Cal aturar-se.

El sol a fora,
envoltarem la taula.
És justa l’hora.

Amb les converses
puntejarem les hores.
Caurà la tarda.

Minimalisme
i papiroflèxia.
Tot és possible.

Prop de la posta
arribarà el silenci
i la represa.

Més tard encara,
la darrera besada.
Al cel, la lluna.

Ja des de casa,
provocarà un eclipsi
el fum que puja.


(Què voleu, també el diumenge s’acaba, però no encara. Qualsevol semblança amb els haikús és coincidència)

és però no existeix (o viceversa)

Diu Jorge Semprún, a qui alguns deuen creure mort: “Dios no és, però existe mientras exista el hombre y lo necesite”. En aquest final de dissabte o vigília de diumenge, amb la terra que per un moment impedeix que la llum del sol es reflecteixi en la lluna, necessito buscar aquest Déu que no és però existeix, necessito unes paraules de llum, potser de consol, en la meva omnipresent solitud.

Que n’ets de bella, amiga meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrere el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per la muntanya de Galaad.
Les teves dents com un ramat d’ovelles toses
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d’estèril no n’hi ha cap.
Com un fil d’escarlata els teus llavis;
la teva boca és un encís.
Les teves galtes són com grans de magrana,
darrere el teu vel.
El teu coll és com una torre de David,
construïda com les fortaleses.
Hi ha penjats els mil escuts,
totes les rodelles dels guerrers.
Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela,
que pasturen entre els lliris.

Càntic del Càntics, 4, 1-5

Continuo, i no necessito res més... Si no fos que m’atreu “Catalunya cristiana”, un bloc recent que s’anuncia a Internet. La seva lectura, després de recórrer a la font original del cristianisme, tan interpretada i interpretable, em deixa perplex, inquiet:

LA PORNOGRAFIA ÉS ADDICTIVA (sic). NO CREMIS TEMPS NI ESFORÇOS EN (sic) MIRAR PORNOGRAFIA, ESMERÇA EL TEU TALENT EN LA DEFENSA DE CATALUNYA.



"Sabeu que es va dir: No cometis adulteri.
Però jo us dic: Tot aquell qui miri una dona amb cobejança, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior."

Mateu, 5, 27-28.





La imatge que il·lustra el post és la de l’innocent conillet del “Playboy”, amb el lema: “PORNOGRAFIA ¡NO!

No se’m va acudir mai, quan la mirava, que “Playboy” anés més enllà de l’erotisme. Ara, amb els anys, veig la revista, si em centro en les imatges i deixo de banda els articles, com un conjunt de pàgines que ens mostren unes noies, sobretot, que gaudeixen d’una salut que ja m’agradaria a mi, tot i que entenc que algunes han visitat en més d’una ocasió algun metge de la privada per mantenir-la. El que em resulta més estrany, però, és que “Catalunya Cristiana” ens proposi que en lloc de fullejar la publicació ens dediquem –esmercem nostre talent- a defensar Catalunya. No hi veig la relació, el possible lligam entre una cosa (rebutjable) i l’altra (dsitjable) m’aclapara. Segueixo llegint posts i tampoc no acabo de veure clar el tema del creacionisme o de l’homosexualitat, en canvi entenc perfectament la proposta de boicot a la COPE.

Desconcertat, torno als orígens, torno a la Bíblia, torno al "Càntic dels Càntics", que considero que m’acosta més al meu Déu, que és però que no existeix, i que jo necessito en aquest moment. Tot plegat, però, no trobo el que busco i no sé, ni sé si busco.

Artur Bladé i Desumvila

Tinc la sensació, sense proves que ho confirmin, que a Catalunya hi ha pobles tant desconeguts pels catalans en general –o si voleu pels mitjans que ens diuen el que coneixem els catalans- que ni tan sols es parla del seu desconeixement. Sovint es parla, per exemple, de pobles dels Pirineus que es van despoblant i es lamenta la seva situació, el deu destí. Aquests pobles ja s’han fet famosos, reben visites per tal de descobrir l’essència d’aquella Catalunya que s’acaba (sic). Aquests pobles ja han entrat en les rutes turístiques oficials o oficioses i els autòctons que hi queden es converteixen en una mena de guies i historiadors entre burletes i convençuts d’una singularitat que abans no s’havien plantejat. A la ribera de l’Ebre, en canvi, hi ha pobles d’una estabilitat a prova de bomba, d’un créixer i minvar per quedar igual, que encara no han entrat de ple en els circuits comercials, els de la cultura de la premsa, els de les escapades de cap de setmana, els de la singularitat que cal conèixer. Potser l’excepció és Miravet, per raons que ara no cal esmentar, i les poblacions del nord: Flix, Riba-roja... Però, i Ginestar i Benifallet (que s’anuncia com el rerepaís de la Costa Daurada i que pertany al Baix Ebre per no se sap quina raó) i Rasquera, famosa pels seus pastissets, que competeixen amb els de Tortosa...? D’entre els pobles que voregen la ribera de l’Ebre, avui destacarà Benisssanet perquè se celebra el centenari d’un escriptor que, com les mateixa terra on va néixer sona però és poc conegut. Avui a Benissanet s’homenatja Artur Bladé i Desumvila.

No entraré en aquesta dèria classificatòria, i potser necessària, que fa que es compari Artur Bladé a Pla (el Pla de les terres de l’Ebre, diuen alguns) o a Sebastià Juan Arbó. Potser sí que podeu trobar elements comuns, segur, però, Bladé, com qualsevol altre bon escriptor, té vida pròpia, i les coincidències que cadascú li vulgui trobar, certament certes. D’aquest escriptor, més o menys citat però poc llegit, l’editorial Cossitània –quina qualitat les seves edicions!- n’ha publicat dos volums de l'Obra Completa. Quan els tingueu llegits o fullejats ja em direu què. Mentrestant us en deixo un fragment del primer volum.

Ací a Mèxic, país sense hivern, un no pot pensar en els mesos d’hivern a la nostra terra sense sentir una impressió inefable. I és que, a desgrat de tot, als qui estem avesats al canvi de temps, ens agrada veure néixer i morir les temporades, ens plau aquella successió de les estacions de l’any i tenir consciència de la vida que passa... No sentir el pas del temps ni l’encís dels dies i el de les variacions naturals, perquè tot és igual i sense emoció, arriba a fer enyorar fins les hores de més mal temps a casa nostra, fins els dies de cerç i calamarsa. Davant d’aquesta lamentable monotonia d’un paisatge que sempre sembla el mateix, “en estrany lloc i en estranya contrada”, és plaent recordar les estampes hivernals benissanetanes, el cel gris amb aquella mica de boira que puja del riu, els arbres descarnats, les postes de sol esvaïdes, les vetllades interminables, la cançó dels vents i les pluges, les llars flamejants, els nadals i les epifanies, els vells amics mai no oblidats, les cares estimades que ja no retrobarem, però que encara viuen en el record, potser perquè només es recorda allò que s’estima.

Artur Bladé i Desumvila. Cicle de la terra natal I. Obra completa , volum I. Cossetània Edicions.

I si sou matiners i no sabeu què fer, potser avui us podeu allargar a Benissanet, això és el que us espera, i el que vosaltres vulgueu afegir-hi.

jeanette i jo

L’última frase del darrer post d’EMGIRO em fa pensar en Jeannette, en la seva cançó de l’hivern de... , quan pensava, només per un instant, que mai més veuria una mirada tan inquietant com la seva...

No sé si mai més he escoltat una lletra, un intent de rebel·lió, que s’adigui tan poc a una veu o a una forma d’interpretar-la, o potser és la música -i marededéu, la coreografia-, però Jeanette ...

En veure aquest vídeo de You Tube em vénen ganes de plorar. No era això, no era en absolut això, però era la mateixa veu i la mateixa Jeanette. Si algun dia em veieu entre aquest públic, dispareu-me, encara que no toqui el piano.

esquizofrènia

Tinc l’esquizofrènia que tinc esquizofrènia. De vegades em fa l’efecte que sóc un individu virtual creat per altres individus d’un món real que em vigilen, com tots els creadors ho fan amb les seves criatures, i que de tant en tant condescendeixen a donar-me mostres de la seva existència de forma subtil però clara. Les seves manifestacions són diverses quant a la forma de materialitzar-se. La darrera ha estat a través de les pàgines del diari “El País”, que gairebé només llegeixo els dijous.

Doncs resulta que ahir vaig escriure sobre la darrera novel·la de Paul Auster, un llibre que no he llegit i sobre el qual em permeto parlar amb total desconeixement de causa, i obro les pàgines d’”El País” i a la 38 apareix un article que em recorda el que vaig escriure, i a la 39 també. A la 39 em trobo una entrevista que Eduardo Lago, director de l’Instituto Cervantes de Nova York, fa a Paul Auster. Les respostes de l’escriptor, a part de donar-me unes quantes claus que ja intuïa per llegir Viatges per l’Scriptorium, resituen l’autor en el seu moment creatiu. A la pàgina 38, Vicent Verdú escriu un article titulat “Cómo hablar de un libro sin haberlo leído”. No entraré en detalls sobre el seu contingut però esmentaré, com a mínim, que fa referència a un llibre publicat en francès, amb aproximadament el mateix títol que el de l’article, escrit per Pierre Bayard i publicat a Minuit. Bayard parla de la seva pròpia experiència, de les observacions del seu entorn i de les seves lectures, i em sembla entendre que arriba a la conclusió que sovint té més coses a dir aquell qui no ha llegit el llibre que el lector a qui no ha servit de res la lectura (en honor a la veritat he de dir que potser m’invento aquesta conclusió: a vegades no m’acabo de llegir els articles curts). A part de la seva opinió, em reconforta en la meva propensió a parlar de llibres no llegits –o ja oblidats, que per al cas és el mateix- una cita d’Oscar Wilde que recull Bayard. Deia l’escriptor anglès que mai es va permetre criticar un llibre que hagués llegit abans perquè, “seria tan fàcil deixar-se influir”. I tenia tota la raó, com es demostra algunes vegades en algunes crítiques -faig servir un indefinit però potser seria més escaient un quantitatiu-.

Em sembla que no us puc enllaçar amb les pàgines que esmento del diari, però us ofereixo la possibilitat d’una mica més d’informació sobre el segon llibre, d’imminent aparició a Anagrama (segons diu Verdú) i que ja podeu comptar que em compraré i potser llegiré –em caldrà després de llegir els articles que en parlen?- , i gairebé segur que el tornaré a esmentar.

I torno al principi. Vosaltres creieu que és una mostra d’esquizofrènia que jo pensi que l’aparició d’aquests dos articles consecutius a “El País” es deguda al fet que algú real s’interessa per mi i m’ho vol fer saber? Realment crec que Eduardo Lago i Vicent Verdú només són els instruments, potser també virtuals, que aneu a saber qui fa servir per manifestar-se’m amb no se sap quina intenció. Mai no he cregut en les casualitats, només en les causalitats, per molt remotes i inversemblants que siguin.

preparatius del viatge

He llegit la crítica de Robert Saladrigas al “Culturas” en què després d’un terç de pàgina d’introducció –ja se sembla a mi, o viceversa- parla de Viatges per l’Scriptorium, la darrera novel·la de Paul Auster, publicada en català per Edicions 62. Dedueixo que no li ha agradat o, dit d’una altra manera, que esperava una altra cosa. M’avisa tard, ja l’he comprada.

De la introducció de l’article, em crida l’atenció una mena de retret que ja havia llegit altres vegades: “A partir del 11-S, sus lectores esperábamos ver de qué manera su narrativa esencialmente realista con toques fantásticos iba a reflejar los efectos traumáticos de la catástrofe global que alumbraba el mundo del siglo XXI. A día de hoy el interrogante sigue abierto”. A continuació Saladrigas repassa la narrativa de l’escriptor posterior a la data per concloure que, efectivament, l’interrogant continua obert i que les darreres obres d’Auster són menors, al menys no responen al que es pot esperar d’uns dels novel·listes més llegits de la novel·la nord-americana actual. No tinc una idea clara sobre si això és així, però en canvi sobre la possible resposta al 11-S, penso que sovint davant d’una situació de crisi, un novel·lista, de la mateixa manera que molta gent que ha patit qualsevol contratemps, pot tenir la temptació de reafirmar-se en una normalitat que sense negar el trasbals produït en el món que narra, el portin a superar-lo a través de la tria d’allò que la vida té de positiu. En el moment d’enfonsament en què creus que res no té sentit és possible que l’atzar més que la búsqueda et porti a apreciar i a aferrar-te a les coses més insignificants de la vida quotidiana. En la literatura i el cinema en tenim molts exemples de pèrdues irreparables que donen pas a una nova visió de la vida, de l’entorn, de les relacions. No podria ser aquesta, per exemple la proposta de Bogeries de Brooklyn? Aquesta novel·la que Saladrigas qualifica com “un sorprendente cuento de hadas moderno”. Que de Paul Auster s’esperés una reacció diferent és una altra qüestió.

Tornant a Viatges per l’Scriptorium, Saladrigas ens diu que després de llegir-la dues vegades continua “anclado en la confusión”. I aquí venen les al·lusions a Kafka, a Freud o a Pirandello, a la sofisticada ambigüitat, al text circular que acaba on comença, a personatges i reaccions aparentment gratuïtes... “¿Y qué pretende Auster imaginándose viejo, decrépito, acosado por sus propias invenciones, recluido en una cámara de tortura psicológica, reelaborando extrañas aventuras de frontera, dejándose aliviar manualmente por mujeres como la tal Ana que acceden a ello por compasión pero no lo indultan?” Jo no en tinc ni idea sobre què pretén i no sé si arribaré a alguna conclusió després de la lectura del llibre, però en el cas de la tal Ana (Anna en la versió anglesa i catalana), potser caldrà recordar que és un personatge de El país de les últimes coses (1987) i que aneu a saber si Auster ens proposa, com fa ell, fer un exercici de repàs de la seva obra, imprescindible per entrar una mica millor en el món “kafkià” que explica. En fi, pura especulació per part meva; quan m’hagi llegit la novel·la potser em veuré capaç de dir-ne alguna cosa, que parlar d'un llibre sense haver-lo llegit és pura fantasia.

Mentrestant, el llibre ja va el primer en la llista dels més venuts en català i el segon en castellà. És clar que encara no havia sortit la crítica d’avui. Per cert, si voleu llegir més crítiques de la novel·la, en teniu, si no m’he descomptat, 27 a partir d’aquest post (25 d’octubre de 2006) de Auggie a “¡Esto es Brooklyn” .

P. S. A La tertúlia, metrestant, podeu opinar sobre les bombolles, no les literàries.

regressió

Incombustibles,
sallem en tramuntanes
que s'eternitzen.


(No teníem càmeres/ els dies, sols i llunes/ inacabables)

la humanització de les màquines

No sé quants anys fa que el tenia –ja sabeu que no domino la mesura del temps- i em sap greu abandonar-lo, però finalment m’he comprat un mòbil nou perquè ja no trobava bateries per a l’antic Motorola. Dec ser dels pocs que abans de posar un aparell en marxa es llegeix les instruccions d’ús, cosa que pot semblar poc moderna i contrària al goig de l’experimentació, però que em permet, una vegada introduït via lectora, una manipulació ràpida i sense sorpreses de l’electrònica de consum.

Encara que penso que el telèfon mòbil té les mateixes finalitats que els fixos de tota la vida, és a dir, comunicar-se –en el meu cas poc perquè prefereixo el cara a cara-, em distrec amb les prestacions extra de l’aparell: fotos d’una resolució ridícula –n’aprofito una de fons de pantalla-, calculadora que no faré servir, despertador, jocs que em posarien nerviós, Bluetooth...

Un dels gadgets que he fet servir i que em sembla que de tant en tant em robarà temps -, és un parlar- és el que em permet compartir arxius amb l’ordinador, tot i que de moment, i no crec que vagi molt més lluny, només l’he utilitzat per poder tenir unes melodies de trucada que s’adiguin més amb el meu estat d’ànim que les que venen de fàbrica. Com que la memòria del telèfon –o de la targeta?- no és gaire esplèndida, únicament he aconseguit pujar sis fragments –els que he trobat més fàcilment dels que m’agraden- que aniré canviant de tant en tant fins que tingui una targeta nova. Vet aquí:
L’obertura del Mikado
Amalia Rodrigues (Havemos de ir a Viana)
Mrs. Robinson
la Piaff (Je ne regrette rien)
L’havanera de Carmen
Help, dels Beatles
La Maria de les trenes, la meva sardana preferida entre les clàssiques.

(Gràcies per la vostra col·laboració en el post anterior)

L’altra possibilitat que m’ofereixen aquestes cançons, i la seva ampliació o substitució, és la d’assignar una melodia determinada a la persona que em truqui i figuri a la meva agenda. Per exemple, ja sé que l’Arare és una promíscua musical, però li toca la Maria de les trenes, que la Lluna es devia mirar el muntatge des de la feina i no s’ha atrevit a posar música al seu matí i que em deixa llibertat d’elecció (si tingues el seu telèfon ja sabria què posar-li), en Ferran es decanta per la Piaff, l’Esther tria Mrs Robinson, la Xurri, en aquest moment –divendres qui sap la proposta que em farà-, prefereix Help.... En fi que quan soni Je ne regrette rien sabré que em truca en Ferran –cosa que de moment no passarà- o que aquell altre dia, quan em truqui un desconegut, jo, només jo, sabré que estic amb la Piaff. Teniu raó, és probable que arribi un moment que no recordi a qui correspon cada cançó, però tampoc cal ser gaire estricte, sempre és bo una mica de misteri –i per les mirades que em dirigiran quan soni la sardana, no us preocupeu, ja me’n sortiré. Calculo que arribarà un dia que ja no caldrà anar entrant manualment cada melodia, que el propi mòbil de quinzena generació ja sabrà en el moment precís la música què prefereix la persona que truca i què vol escoltar la persona que rep la trucada, que necessàriament serà el mateix. Potser en aquest futur llunyà la telepatia ja serà universal i no caldrà mòbils.

El segon pas d’actualització del mòbil, que ja he iniciat, consisteix a deixar de fer servir el dit per marcar un número: quina grolleria això d’assenyalar amb el dit. És clar que existeix la comunicació gestual, però, no és preferible la veu? “Arare”!, diré amb veu una mica engolada mirant la pantalla. I l’Arare, si està disponible al 614678389, em respondrà sorpresa: “Què passa, pere? ... D’acord, aquest divendres hi ha tertúlia...” Evidentment, en segons quins llocs això de parlar amb un telèfon i no per telèfon pot ocasionar equívocs, però també solucionaré aquest petit inconvenient.

En definitiva, tot el que he fet i faré no té altra finalitat que humanitzar en la mesura del possible aquestes màquines que ens faciliten la vida, però que només són les intermediàries en els nostre intents de comunicació i altres serveis, segons la seva especialitat, i en cap cas s’han de convertir en un objecte que tingui valor en si mateix. Per altra banda, ja us he dit, encara que sembli contradictori després d’escriure tot això, que en cas de comunicar-me, jo prefereixo que intervinguin també els altres sentits: tacte, olfacte... Sóc un antic, què hi farem... I quan les màquines es rebel·lin i finalment es converteixin en humanoides o en humanes? La resposta queda per vosaltres, jo ja no ho veuré.

No us desanimeu, de totes maneres. Va, truqueu-me, que si tinc el mòbil en marxa, cosa poc probable, em donareu un alegria.

pseudopopurri (esborrany)

Provant, provant...

No estic segur que me n'acabi de sortir amb "goear". Resuta que el que em proposa que enganxi no m'acaba de funcionar, així que he de fer una mica de bricolatge sense saber si els resultats fora del meu ordinador són audibles.

Vet aquí un pseudopopurri -no tinc paciència ni sé prou bé com fer els compassos d'enllaç- que vaig fer ahir. Amb quina finalitat? Ah, això és cosa del proper post, aquest és només un esborrany.

Mentrestant, si algú ha tingut les ganes i la paciència de fer play, serà tan amable de dir-me si se sent? I encara que no sigui un concurs, amb quina música us quedeu? Sí, podeu fer suggeriments i dir-me que a veure si me modernitzo, però de moment hi ha el que hi ha.

rigorós laberint informatiu

Va arribar un moment en què vaig pensar que el meu intent de comprar El libro de los fracasos heroicos (The (Incomplete) Book of Failures)seria un fracàs. Vaig arribar aproximadament a les vuit a “La casa del llibre” del passeig de Gràcia amb la intenció de preguntar directament per l’obra. Com la majoria de vegades, vaig entrar per la porta que dóna directament a la minsa secció de literatura catalana i em vaig aturar un moment a mirar les novetats. Dues dependentes o llibreteres (mai no he sabut establir ben bé les diferències) estaven ordenant llibres, però sobretot s’estaven explicant els inconvenients de fer un horari de treball tan poc raonable que, entre altres coses, no els permetia seguir amb normalitat les activitats extralaborals, es queixaven especialment d’haver de treballar en dissabte, de no tenir dos dies seguits de festa. En fi, no detallaré la seva conversa per dues raons: no la puc reproduir textualment i no em sembla correcte aprofitar-me de la confiança que les noies, inadvertidament, van dipositar en la meva persona d’aparença despistada. Val a dir que en aquell moment em va semblar més interessant escoltar-les que interrompre-les per preguntar on podia trobar el meu caprici. Finalment, vaig aprofitar una pausa per interrogar la que em queia més a la vora. Després de mirar l’ordinador i comprovar que el llibre existia, la dependenta-llibretera em va dir que el llibre el podia trobar en la secció d’història o en la de llibres d’humor, que tornés a preguntar en el punt d’informació que hi havia a la dreta de la caixa. Em va semblar que l’ordinador de la dreta-dreta de la caixa s’especialitzava en còmics o en art –no n’estic segur-, així que vaig optar per anar a l’ordinador de l’esquerra, on, després de la consulta pertinent, l’amable noia rossa amb ulleres em va confirmar la pertinença del llibre bé a història bé a humor i em va encaminar a l’ordinador (punt d’informació) d’unes 12 passes davant-dreta de la caixa amb el consell que m’esperés fins que arribés l’encarregat d’aquell punt. Al cap d’una estona qui va arribar va ser una altra noia que finalment es va veure capaç de buscar-me el llibre. Ella davant i jo seguint-la vam fer una passejada circular que va anar estretint-se – per un moment la vaig perdre de vista- fins que -era una professional- va descobrir el llibre en els baixos d’una taula. No us podeu imaginar com li vaig agrair mentalment.

Però en anar a pagar encara m’esperava una sorpresa agradable. La caixera –potser també dependenta-llibretera- es va fixar en el meu exemplar i va observar que tenia dues pàgines que semblaven despreses.
-Senyor –em va aconsellar-, hauria d’anar a canviar el llibre.
Li vaig haver d’assegurar que no calia, que em semblava que tots els exemplars tenien aquelles pàgines soltes, que tractant-se d’un llibre sobre els fracassos era normal que s’haguessin equivocat en alguna cosa. Aquelles dues pàgines no estaven numerades i eren simplement una fe d’errates, ben especial, és cert: s’havien omès dues pàgines senceres de la introducció, que eren precisament aquelles. No estic segur que jo m’expliqués bé perquè la caixera va fer una cara estranya, però devia pensar que el client sempre té raó, sobretot si s’emporta una unitat defectuosa, i va accedir a cobrar-me sense insistir que repassés atentament l’exemplar. En tot cas sempre tinc quinze dies per fer la devolució que es realitzarà “en el mateix mitjà de pagament en que (sic) es va fer la compra.”

I ara m’adono que encara no he parlat del llibre d’Stephen Pile ni dels altres dos, fins al total de 50, 70 € -déu meu, com s’encareix la tinta sobre el paper, ni que fos tinta xina!-, que vaig comprar. Que ja en parlaré un altre dia de tot plegat? Vosaltres maneu, però us asseguro que podria continuar.

P.S. Al mig de la plaça de Catalunya ja s’han disposat les carpes que obriran el dia 1 de març perquè puguem fullejar els exemplars de la Setmana del llibre en català. En Permanyer encara no s’ha queixat de la intrusió en aquest espai públic emblemàtic. Bé, caldrà anar a buscar provisions per tal de contrarestar la llarga Quaresma d’abstinència en altres camps, tot i que això de la Quaresma em fa l’efecte que és una llegenda urbana o vaticana. Mentrestant, la Clara ens parla al seu bloc de l’anunci de la Setmana a Catalunya Ràdio, que sembla que ara ja ha desaparegut (l’anunci, no Catalunya Ràdio). La imatge que trobo a la pàgina del gremi no em sembla especialment engrescadora, té alguna cosa d'amenaça de préstec hipotecari.

interpretacions perverses

Llegeixo al diari -portada i continua a l’interior- que els experts “urgeixen” a millorar la formació dels professors. La qüestió, segons em sembla en part, passa per tenir un màster en psicopedagogia, és a dir que es tracta que els futurs professors tinguin unes habilitats socials i pedagògiques importants, a més d’una vocació (?) per l’ofici que els faci idonis per desenvolupar una tasca, un ofici, o com se li vulgui dir, en què ells, els professionals de cada dia i dedicació completa a l’ensenyament posin a la pràctica unes idees i uns plans d’estudi que ordeixen uns “experts” que solen tenir uns coneixements del dia a dia lleugerament idealitzats -o ho fan veure?- i enormement polititzats, en el sentit ampli de la paraula, i que sovint plantegen solucions aparentment assenyades però contradictòries amb la realitat.

En el procés d’ensenyament hi ha diversos estadis (digueu-li com us sembli, perquè els canvis de denominació són una de les plagues de l’ensenyament), a saber: primària, secundària obligatòria (actualment ESO), secundària postobligatòria (dos ridículs cursos de batxillerat) i universitat (llicenciatures, postgraus, màsters...). Sembla que el problema gros, segons els experts, es troba a secundària, on a part d’adquirir un domini dubtós sobre els temes que es transmeten, l’alumnat no rep una educació en valors adequada, vital, estimulant, imprescindible per integrar-se en una societat on pares, polítics i professionals diversos gaudeixen i transmeten uns valors, si no a través de l’exemple sí a través de la paraula, que fills, petits ciutadans (i futurs votants) compulsius compradors, etc. haurien d’haver après en bona part, però que pares, polítics i qui us sembli no volen transmetre en la seva totalitat de manera explícita per no deixar sense feina mestres i professors.

El director del Claret, doctor en pedagogia, proposa que es “cacin” les millors ments per a l’ensenyament, perquè l’ofici és una cosa molt seriosa: “estem parlant de les persones que han de formar els nostres fills i les nostres filles”. També proposa que als aspirants a entrar a Magisteri se’ls demani una nota altíssima de Selectivitat. A canvi –això no ho diu, però ho imagino- gaudiran d’un dels oficis més prestigiosos, més gratificants i més ben remunerats que, potser no actualment, però sí en un futur proper, ofereixi la societat. Un ofici en què els seus practicants rebran el suport de les institucions, els mitjans de comunicació, els altres gremis professionals, els pares -sindicats o no-... en fi, de tothom. Un ofici que arribarà un moment en què quan un dels seus membres vagi a un restaurant ho tindrà tot pagat pel sol fet de pertànyer al col·lectiu. Mercè Parés, de l’Espriu, és de la mateixa opinió que el director del Claret: només els millors de la universitat han d’estar ensenyant a les aules. El treball de Mercè Parés, igual que el dels empresaris i a diferència dels assalariats: “no té final, no s’acaba mai”. Ella mateixa dubta, com molts altres, que actualment els professors estiguin preparats per tractar les famílies, tan singulars com els mateixos alumnes. Miquel Martínez, director de l’ICE de la UB divideix els professors en dos grups: els qui viuen el treball com una ocupació i els qui el viuen com un compromís ètic (entenc que compromís ètic fa referència a transmetre els valors que guien la nostra sacietat), és a dir com els clergues i els militars, tot i que aquestes darreres institucions fa temps que comencen a fer aigües.

En l’article que he llegit no es parla dels plans d’estudi que s’han anat succeint en els darrers anys, dels alumnes per aula, dels mitjans tècnics dels centres, dels alumnes que arriben a 16 anys asseguts amb unes cadires que els van petites intentant passar el temps –resignats en alguns casos, dels altres no en parlem- fins que per fi puguin dedicar-se a aprendre l’ofici que els agrada. No es parla tampoc dels alumnes que arriben als 18 i amb prou feines saben entendre el que llegeixen –és clar que el que llegeixen sol tenir poc interès- o, més greu, a expressar d’una manera mínimament estructurada el que volen comunicar (que facin faltes d’ortografia als 18, després d’haver fet centenars d’hores de llengua, no té cap importància en comparació amb les altres carències). Acabar uns estudis de secundària i no tenir ni punyetera idea de les tendències polítiques dels diaris del país, que no llegeixen perquè les aules no són el lloc per llegir diaris, no saber als 16 anys que vol dir l’especulació del sòl i com funcionen les hipoteques... interminable. Totes aquestes ignoràncies tampoc no es plantegen.

I ja m’he cansat, i tallo. No hauria d’opinar sobre temes dels quals no en tinc cap idea i no interessen més que als professionals de la matèria. De fet, ben bé no he opinat, però ho faré ara. Als centres d’ensenyament de primària i secundària s’haurien de transmetre els valors reals de la societat en què vivim perquè només així en sortiran ciutadans modèlics disposats a integrar-se en aquesta societat i a transmetre els nobles ideals que han permès el progrés i el benestar de què gaudim en l’actualitat. A veure si en un altre post sóc capaç d’enumerar, per ordre d’importància, els valors i les necessitats de la societat actual, que hauria d’haver sigut per on hauria d’haver començat.

I que no se’m malinterpreti, crec que la formació psicopedagògica de la majoria de professors de secundària és lamentable –dels professors universitaris no cal ni parlar-ne-, negar-ho seria com no voler admetre l’existència d’armes de destrucció massiva en algun lloc del món, una completa imbecilitat. Però la qüestió no va ben bé per aquí.

P. S. Per cert, per què a estats com Gran Bretanya cada vegada hi ha més professors de les colònies a primària i secundària? Encara ens tocarà importar professors d’Atenes i Neopàtria...

fracàs

Segurament el llibre d’Stephen Pile titulat El libro de los fracasos heroicos (editorial Alba, col·lecció Freak, , Barcelona, octubre de 2006) no figurarà entre els deu més venuts de la setmana. Començar dient que l’èxit està sobrevalorat ja és un mal principi per vendre exemplars de la teva obra en una societat que, ara com sempre però més que mai, busca l’èxit per tots els mitjans possibles, en una societat cada vegada més uniforme en què cal fer el que sigui per distingir-se, per tenir un petit moment de glòria que et diferenciï del teu veí. Que la diferència, i l’èxit, consisteixi de vegades a figurar en el Guinness perquè amb el cap aconsegueixis rebentar més síndries per minut que el del 3r 1a és pot considerar lamentable, però ja et pot deixar plenament realitzat per sempre més en aquest món tan competitiu i especialitzat i alhora tan manipulable. En una societat en què tothom que sigui mitjanament llegit sap que entre la mosca del vinagre i els humans les fronteres genètiques que ens separen són insignificants des de la perspectiva còsmica, una bagatel·la, és una quimera, una temeritat i una inutilitat només pròpia dels mesuradors del temps a través del rellotge aquesta búsqueda constant de l’èxit, de ser els primers en alguna cosa, de guanyar únicament pel plaer de guanyar, encara que alguns justifiquin el seu triomf a partir de teories rocambolesques que qualsevol teoritzador mediocre sabria desmuntar -els teoritzadors mediocres, de totes maneres, no existeixen perquè el seu camp de realització és l’acció i no la reflexió; només hi ha bons teòrics i mals teòrics-. Però aquesta és la grandesa i la misèria dels humans, la que fa que progressin i s’enfonsin: l’intent de sobresortir, de ser els millors, no per necessitat –si parlem de diners, no cal que continuï- sinó per un plaer íntim que només psiquiatres o psicòlegs deuen saber analitzar.

Pile continua dient que el que ens diferencia dels animals –dels altres animals-, i allò en què realment sobresortim, és la incompetència; de la qual cosa es pot concloure que ets més animal en la mesura que ets menys incompetent i, en conseqüència, que si ets competent –tens èxit- en allò que fas, la teva naturalesa s’apropa a la de la mosca del vinagre i s’allunya de la que els segles d’evolució ha acabat modelant. Dit d’una altra manera, tot això ja ho trobem en Llull, el nostre primer escriptor important conegut, o, poc després, en Anselm Turmeda, en la seva Disputa de l’ase. És veritat que els vells mestres els tenim força oblidats i que per influència americana ens hem anat acostant cada vegada més als animals, als éssers especialitzats, però ho volem ser no per aptituds sinó per desig, en un procés d’involució imparable i pervers.

Podria parlar llargament sobre el tema i posar exemples, però considero que potser cal que abans em llegeixi el llibre de Pile i pugui contrastar les meves idees amb les seves. Mentrestant, continuo insistint en la meva idea inicial: el llibre es vendrà poc. Ara per ara, la gent continua enderiada a triomfar, a ignorar que cada triomf, que cada allunyament del fracàs, és un pas enrere en l’evolució, petita, que ens ha portat de ser igual a la mosca del vinagre a ser el que ara som –alguns-. Stephen Pile, que s’ha avançat al seu temps, fracassarà, i si no és així, serà una mala notícia, al menys per a ell. En fi, que espero que aquest post mediocre, embolicat, llarg i reiteratiu, contribueixi al seu fracàs com a escriptor; si no fos així, si a partir de la seva lectura, ven un llibre més dels que l’atzar li té assignats, no dubteu que jo tindria algun remordiment.

Per cert, és simptomàtic que aquest llibre no s’hagi traduït al català. No cal que us digui el que això significa o si ens n’hem d’alegrar. Vosaltres mateixos.

POETA

Per una banda el Salvat-Papasseit del post anterior i per l’altra el darrer NewsLletra que rebo, em porten als dos textos de més avall. En el manifest, Salvat ens parla dels poetes en minúscula i de les característiques del POETA en MAJÚSCULA. La convocatòria de les bases dels Jocs Florals de Barcelona d’enguany s’autocomplau a destacar les modificacions establertes l’any passat. Tant Salvat com l’Ajuntament de Barcelona busquen el Poeta singular, però no sé si es posarien d’acord en les característiques d’aquest Poeta. I segurament encara existeixen més conceptes de poeta i de poesia. Entre els dos tipus de poetes, a mi, que sóc mandrós, m’interessa més el de Salvat: “cada mot d’aquest home seria com un vers... Potser, fins i tot ni escriuria versos”. És veritat, però, que aquest poeta no té una dotació econòmica assegurada i, en canvi, el de l’Ajuntament tindrà inicialment 10.000 €, menys impostos. En fi, terrible dilema. Per cert, no seria interessant que la Generalitat, cada dia més sensibilitzada per la Cultura, instaurés uns Jocs Florals que designessin el Poeta de Catalunya? Una dotació econòmica, per exemple, de 100.000 € -tampoc no cal exagerar fins que l'assumpte econòmc no sigui del tot clar- i la traducció del recull a l’alemany assegurarien el respecte pel guanyador.


Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres -proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si saben o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n'admet l'Església el contingut, i en coneixem cent més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes -cap Poeta veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat cavaller i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa.

... Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser fins i tot ni escriuria versos... Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta no hi hauria editor que llencés gastaments.

Salvat Papasseit. "Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista" (fragment), 1920




L’any 2006 els Jocs Florals van demostrar novament la seva capacitat de reacció i la seva ferma voluntat de renovació i d’adaptació al món d’avui, en consolidar el premi en un únic guardó sense finalistes, que ara es diu Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona. Aquesta millora té tres efectes importants: l’aposta artística del jurat és més contundent; es concentra tot l’esforç de promoció i divulgació del premi en una sola obra, i la dotació econòmica del premi és més substanciosa. A més, la cerimònia de lliurament s’ha convertit en una autèntica festa de la poesia que destaca perquè posa en relleu la relació entre la poesia i altres arts, assenyala els grans llibres de poesia publicats l’any anterior i celebra l’obra guanyadora i el nomenament del nou Poeta de la Ciutat.

Premi de Poesia. Jocs Florals de Barcelona 2007 (fragment)


P. S. A Lletra podeu trobar el dietari (jo diria bloc) de Jordi Valls, Poeta de Barcelona fins els propers Jocs. Va, deixeu-hi algun comentari.

essencial

No m’hi puc estar. Llegeixo la bitxo –que em provoca (que difícil és deixar comentaris als blocs dels poetes, ni que siguin properes)-, repasso els últims comentaris de la tertúlia, afegeixo altres lectures... I torno a Salvat, aquest poeta que alguns menyspreen –i no n’escriuré aquí els motius, me n’avergonyiria pels crítics- i sento que, malgrat les diferències d’edat, de circumstàncies i de temps, ens toquem. I deixo el seu poema que coneixeu sobradament . Com costa acostar-se a aquest Salvat tan essencial!

TOT L'ENYOR DE DEMÀ
A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.

-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


(Disculpes a Salvat, perquè les convencions del bloc no em permeten conservar l’estructura del seu poema)

ale...

ale hop!

malentesos

Vull aclarir-ho definitivament:

P. S. = pere saragatona (en minúscula, sisplau)
----------------------------------------------------------------------

Bigtan:
Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic,
elefantiàtic,
penibètic, tític
i àdhuc apoplèctic
i arterioscleròtic.

Salvador Espriu. Primera història d'Esther


P. S. : Antropocentrisme. En el càlcul de l’IPC es tindrà en compte la despesa en cirurgia estètica, però desapareixeran les despeses per entapissar la vella butaca o per reparar els electrodomèstics. Ens cal conservar i entapissar el cos i desfer-nos de les andròmines -la seva cirurgia pot resultar ruïnosa-. Alguns pensaran que és una llàstima que no es pugui fer a l’inrevés. O no?

P. S. : Catalanocastillanitzem . “No feu més el ruc i utilitzeu Espanya” (de l’article de la Isabel-Clara Simó a l’”Avui” que podeu llegir aquí). És un primer pas. Llàstima que en aquest país no tothom pugui viure de la cultura. O sí?

P. S. : Cataburros. I del ruc de la Simó al burro català. Ja se sap que aquest és un país de pactes i consensos. A partir d’ara podran coexistir pacíficament el burro de la cua enlairada (o gairebé) i el de la cua entre cames (o gairebé) -i més burros hi haguessin-. O no? Sigui com sigui, no deixen de ser burros.

P. S. : Lideratge. Ha hagut de ser la superiora de les monges clarisses la que recordes que, com a mínim, Barcelona hauria de ser capdavantera en elegància. Ja és alguna cosa. El que encara no se sap és a quin o quina modista encarregaran els nous hàbits les clarisses. O sí?

P. S. : Patrocini. No se sap si a Oleguer li plouen ofertes de patrocini, però que la firma “Munich” li vagi al darrere és una bona notícia. Els llibres a Frankfurt i les sabatilles de “Munich” . No importa que els de “Munich” siguin de Sant Boi. O sí?

P. S. : Mesures. “El metre quadrat és inqüestionable”. Bé, amb la retirada del col·lectiu “Contrastant” , sempre a la baixa, ja no ho serà gaire. Encara que l´únic metre quadrat inqüestionablement important és el de les immobiliàries. O no?

Primera història d'Esther (i 3)

Acabo la sèrie dedicada a Primera història d’Esther –segur?- amb la presentació que el mateix Espriu fa a l’edició del Cangur. Deia fa uns dies la Júlia en un comentari que alguns valoren més la prosa d’Espriu que la seva poesia, jo, en certa mesura, sóc un d’aquests, com també sovint prefereixo la prosa de Verdaguer a molts dels seus poemes, que em resulten immenjables. Parlar de l’obra d’Espriu sense haver llegit la seva prosa és un error excessivament generalitzat. No és que no hi hagi connexió entre una i altra literatura, però són dues facetes en ocasions ben diferents, tot i que darrere hi hagi uns elements comuns. No és la meva intenció establir ara diferències i similituds, però estic convençut que alguns lectors que s’entusiasmen amb la seva obra poètica poden quedar decebuts amb la seva narrativa, i viceversa.

El text següent participa com a mínim de dues característiques de bona part de la seva prosa: la capacitat de concentració, és a dir, de suggerir molt més del que es mostra directament i d’universalitzar a través de l’anècdota, i, relacionat amb el que he dit, de crear un món que admet ramificacions diverses. Fixeu-vos com Espriu sembla que parla de l’origen de la seva Primera història d’Esther, però, fals, va molt més enllà i narra i descriu ... vosaltres mateixos. Existeix encara aquest món, que, mireu per on, em recorda una mica el de Bearn?

Maria Castelló, germana gran de la meva mare i padrina meva, era una dona grossa, d’escassa alçària, nerviosa, enèrgica, fidel a una tradició honesta de cuina casolana. Sortia poc, “perquè els peus li feien sempre molt de mal”, i visqué i morí a la nostra vila de Sinera, sense haver gairebé rondat per l’incomprensible món exterior. Posseïa, no cal dubtar-ne, una cultura limitada, però perfecta, que fonamentava en coneixements antiquíssims d’arrel neolítica, en l’esperit mil·lenari del nostre poble, en una austera representació catòlica de la Divinitat. El seu univers, una mica eixut, era coherent i estable, i l’educació que li donaren li permeté de suportar amb serenor la seva tràgica malaltia i la seva mort, mentre agonitzava, als camps del país, l’última guerra civil, del trastorn de la qual fou, em penso, una de tantes víctimes. Consumida per un càncer, destí d’alguns de la seva família, mai, com en el seu cas, aquesta paraula no suscitarà millor a l’ànim la idea de destrucció lenta i absoluta. Perduraren només, fins al darrer instant, els seus ulls, negres, bellíssims, i la voluntat d’aguantar sense queixa el seu dolor. Es resistí a ser ajudada, no tolerà de ser compadida. Quan hagué d’allitar-se, la vigília de l’acabament, volgué fer-ho pel seu propi esforç. Pujà uns quaranta esglaons, des d’una planta baixa a un estatge superior, on tenia el dormitori, trigant tres hores llargues, amb esglai de les monges que procuraren d’acompanyar-la. Ella, però, aconseguir arribar i despullar-se, sense confessió de feblesa. Aquest acte, potser no massa intel·ligent, revela amb prou vigor la seva fisonomia moral. I jo no parlo, d’altra banda de Mme Curie, sinó de la meva tia, una conca patrícia de Sinera, que m’estimava molt.
La netedat, la informació i la lectura apassionaven aquesta dona íntegra. La seva casa, un mirall, era plena de roba olorosa, porcellanes fines, mobles polits. La meva padrina portava al dia la seva crònica, veraç, pintoresca, equidistant –ho garanteixo- de al innocència i de la simple murmuració. Ella a penes sortia, però es llevava a l’alba i sabia les deus més profundes dels esdeveniments. Servida per una puntual memòria, dominava l’art, tan sinerenc, de vivificar el que contava. El seu do era respectat fins pel meu pare, hereu directe de generacions d conversadors. En escoltar-los, a ells i altres mestres, que se n’han anat o se’n van a poc a poc a l’oblit i l’ombra, he agraït el privilegi d’haver pogut endevinar quines coses magnífiques foren la nostra mar i la petita història de les ciutats de la seva riba, única pàtria que tots hem entès. D’aquí endavant, no ens queda, sembla, sinó perdre’ns, dalt d’un atrotinat i malenconiós gussi, en l’aiguabarreig d’aquells que hom anomena “organismes de civilització superior”.
El tercer entreteniment de la meva tia era, ja ho he dit, la lectura. No va atènyer, és cert, el temps de les edicions exquisides de boudoir i mostrà sempre indiferència per la presentació de les obres, però llegí tot paper imprès que caigué al seu abast. Llegia per pura delectança, sense propòsits de lluïment, i temo que percaçaríem en va als nostres conegudíssims manuals molts dels títols que més la divertiren. A les tardes d’estiu, es tancava a la seva cambra i llegia, invulnerable a la calda, asseguda en una cadira ranca. Les orenetes xisclaven fora, les hores passaven. Ella romania en solitud, abstreta, contemplada pels personatges immòbils de la llegenda d’Esther.
Perquè hi havia, penjada a les parets, una col·lecció admirable de gravats francesos, heretada dels besavis, on es narrava sencera l’anècdota oriental: el banquet del rei, l’allunyament de Vasthi, la boda d’Esther, la conspiració dels dos eunucs, l’exaltació d’Aman, el decret contar els jueus, la visita intercessora de la reina, la basca deuterocanònica, el passeig espectacular de Mardoqueu, el convit estratègic, la confusió del refiat ministre, el triomf momentani d’Israel. totes les escenes m’agradaven, sobretot la del desmai: veig encara la barba arrissada del rei, les carns mòrbides de l’heroïna, la mirada guerx del favorit, la còrpora del subtil cosí, la dansa deliciosa de les figures del fons. La meva tia, permetent-me –magna concessió- d’interrompre-la en la seva lectura, fou la primera a explicar-me la significança de l’immortal apòleg. I hi posà un entusiasme ostensible, nascut a qui sap quines pregoneses de l’obscura sang.
Ara que presento al públic aquests nous titelles, he volgut recordar aquí alguns dels remots camins pels quals els ninots em vingueren a senyorejar amb llur gesticulació. A penes si em cal advertir, em sembla, que és del tot accidental qualsevol coincidència entre la meva provatura i una obra de la joventut de Goethe. Com que no l’he llegida i és per a mi un simple títol, és evident que la meva provitat no pot parlar del que desconeix. No val la pena d’esmentar tampoc altres possibles coincidències que els erudits assenyalin o els vingui de gust, ara o en el futur, de retreure: el joc s’ho porta, i estan en llur dret, si això els distreu. Sols afegiré que dedico aquest petit treball al meu amic Francesc Josep Mayans, de la generació literària següent a la meva, que ha apostat amb risc evident, per l’encert d’algun cantàbil de la reina Esther.

Barcelona, maig 1947. Revisada de nou per l’octubre de 1967