generacions literàries

Fa uns posts, la Júlia recordava Oferiu flors als rebels que fracassaren i feia unes reflexions generacionals. L'esment d'Oriol Pi de Cabanyes i el pas del temps em va portar inevitablement a un altre llibre seu i de Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949 (més avall es poden llegir els noms). Potser algú, si llegeix ara el llibre, trobarà a faltar algun escriptor nascut entre aquestes dades amb una carrera literària important, però és que en el moment que va sortir el llibre, l'any, 71, encara no havia publicat res en català, com, per exemple, Jaume Cabré.

El llibre, construït a partir i a través de les paraules dels propis escriptors sobre la seva vida, la seva visió del món i de la literatura en particular, els seus desitjos..., em sembla un document imprescindible en qualsevol intent d'aproximació als autors i també a l'època. L'any 2004, l'AELLC en va fer una nova edició que no sé si va tenir gaire sortida, de fet, crec que la Llar del Llibre no la va tenir mai i a la Central no la tenen des de l'any següent a la seva publicació. Ignoro si des del 70 ençà s'ha fet algun llibre de característiques iguals, però em semblaria interessant veure els canvis generacionals cada... 15 anys? Quins 25 escriptors, per exemple, formarien la generació de 2010, és a dir, seguint el model original, els nascuts entre 1979 i 1989. Per altra banda, a mi particularment, m'agradaria que algú reunís els supervivents dels 70 i omplís les pàgines d'un llibre des de la seva perspectiva actual i amb una mirada al passat que era el seu present l'any 71. S'hi atreviria algun editor, qüestions de rendibilitat incloses? Els escriptors, accedirien a conversar amb la mateixa llibertat que ho van fer en el seu moment?

M'adono que no he dit res del llibre. No sé quan el vaig comprar ni recordo les impressions que em produí la seva lectura. Estic segur, però, que serien menys interessant que les d'un escriptor d'unes quantes generacions anteriors, però especialment actiu durant els 70. I ja em disculpareu la meva insistència en el mateix autor.


3 DE MAIG, DILLUNS


Aquest matí he anat a la llibreria Claris. La senyora Fornas, en veure'm entrar, ha dit:
-Esperi aquí baix. A dalt (al despatx) hi ha novetat.
-Què passa?
-La policia segresta aquest llibre. Tingui, guardi-se'l.
És un exemplar de La generació literària dels 70 (acabat d'aparèixer) d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells. Es tracta d'entrevistes amb vint-i-cinc escriptors de la darrera fornada.
A la poca estona han sortit els segrestadors: tres, ren tres. Rere seu ha baixat Fornas. No sap la raó del segrest*. El llibre havia estat autoritzat, però algú la denunciat.
-M'han dit d'anar a la comissaria per signar l'acta del segrest. M'hi he negat i els he dit que la signaria aquí, perquè una altra vegada que hi vaig anar per un motiu semblant, m'hi van fer quedar 36 hores.
-No us hi podien portar detingut?
-No, perquè no portaven ordre judicial.
-I ara, què passarà?
-Suposo que em processaran.
Ho ha dit tranquil·lament. Encara hem xerrat una estona. De la llibreria m'he endut, a més del llibre segrestat, El núvol de joc (novel·la de Joan B, Xuriguera i que ell mateix deixà per a mi), l'Anti-Evangeli, un llarg assaig dre Joan Leita, i quatre exemplars de Moraguetes.
...


18 DE MAIG, DIMARTS


Vaig llegint, a tongades, La generació literària dels 70. Em pensava trobar-hi una declaració, una simple frase que “justifiqués”, per dir-ho així, el segrest de què fou objecte tan aviat com aparegué. No n'he trobada cap. Em cal deduir que la mesura obeí a la tònica general del llibre, * és a dir, al fet que els vint-i-cinc escriptors entrevistats (el més “vell” no deu arribar a la trentena) palesen el seu desacord amb l'actual situació, es proclamen gairebé tots ateus o bé agnòstics, i molts no amaguen les seves tendències marxistes o anarquistes. Hi ha també en ells unanimitat a creure que un escriptor català ha d'escriure en català -sobretot pel que toca a la literatura de creació.
Una cosa curiosa (o almenys a mi m'ho sembla) és que la manera d'escriure, l'estil (almenys l'estil que hom suposa parlat i de conversa) és molt paregut, gens enfarfegat, directe i cru. Els verbs fotre i emprenyar, amb els seus derivats, hi sovintegen. També hi abunden els vocables merda, merder i punyetes. Recordo així mateix, cony i collons. No es pot negar que en aquest aspecte -el del llenguatge- la generació dels 70 té una evident coherència. Com també en té, bé que menys, pel que toca al fet de creure que existeix un trencament amb les generacions anteriors, així com pel que fa a lectures i influències. Els autors catalans més llegits per aqueixos joves són J.V. Foix, Pedrolo, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Espriu, Joaquim Molas... Carles Riba i Pere Quart, en tant que poetes, ja no sembla que trobin tanta audiència. I Carner i Sagarra encara menys. (Cosa que em dol i em sembla que ells s'ho perden.) Entre els autors estrangers sobresurten Faulkner, Hemingway, Pavese, Sartre, Camus...
Tinc la impressió que entre els entrevistats n'hi ha molts més de pessimistes que d'optimistes (dit sigui així per simplificar, sense deixar de reconèixer que la cosa és més complicada i que mereixeria un més llarg comentari).
M'oblidava de dir (potser perquè és un aspecte que va de soi) que l'erotisme és tingut per importantíssim en la vida i en la literatura jovenívola.
M'agradaria viure deu o dotze anys més (amb bona salut i amb prou bo humor) per tal de veure, entre altres coses, els “triomfadors” de la generació literària dels 70. I allò que en pensaran els escriptors, o aspirants a ser-ho, de la generació dels 80.
Una altra impressió que jo no vull passar per alt és que a desgrat de molts de les seves opinions “avançades” (políticament, socialment, i quant al matrimoni i a la família), la major part dels joves escriptors esmentats en el llibre de què parlo són, en el fons, molt entenimentats i pràctics -o pragmàtics-, d'acord amb la nissaga del poble que formen part. N'hi ha que fins i tot pensen que ser jove, pel sol fet de ser-ho, no és cap mèrit.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània.

*

Tret de Daniel Casals i Martorell: En totes direccions (1971) de Ràdio Barcelona. Servei de Publicacions de la UAB, 2009.

la ela és geminada si el punt no vola?

Avui, un passatemps lingüístic. Es tracta de descobrir deu, o més, errades de tot tipus en el text següent:

PGA Catalunya Resort es trova en un indret privilegiat envoltat de frondoses pinedes i de majestuoses montanyes del Pirineu a tansols deu minuts de Girona,amenys d’una hora de Barcelona en cotxe i a vint minuts de la Costa Brava. Els dos camps de golf estan classificats en 2ºn lloc d’Espanya, 3er d’Europa i en el número 88 del rànquing mundial. A tot això cal afergir que, juntament amb les infrastructures i amb seguretat de 24hores in situ, fará que PGA Catalunya es converteixi en el pròxim complexe de prestigi de Catalunya i d’Espanya.
El conjunt residencial es format per parcel.les edificables a partir de € 380,000, cases unifamiliars escollint entre els diversos disenys disponibles a partir de € 950,000, cases adosades en una zona enjardinada privada a partir de € 625,000, apartaments a partir de € 325,000 i dos prestigioses cases de mostra que es finalitzen de construir al maig del 2011.

No solc llegir els anuncis dels diaris si no és que busqui alguna cosa en concret, però en aquest cas em va relliscar la vista per les primeres paraules i em va esgarrifar descobrir un text publicitari que estic segur que no admet comparació en qüestió d'errades a cap material publicat de la Renaixença ençà.

Després de breus investigacions vaig descobrir:
1. Que aquesta empresa ja fa uns quants dissabtes que s'anuncia a “La Vanguardia” amb exactament el mateix escrit.
2. Que el web de l'empresa presenta material publicitari sense errors.

El que m'intriga de tot plegat és com és que cap responsable no es llegeix la publicitat que publiquen, o sí? També trobo inexplicable que cap lector o redactor del diari hagi comunicat a l'empresa les infàmies del text. En tercer lloc, el que em té absolutament desconcertat és que algú que pertany a una empresa que mou milions pugui perpetrar un crim lingüístic com aquest. O és un boicot o és cosa del fill de l'amo que cursa primer de primària i té un pare que ja li assigna responsabilitats en l'organigrama empresarial. I després encara hi ha qui diu que no entén la crisi de la construcció.

Estic segur que algun responsable llegira aquesta anotació; ara només em queda esperar el text del proper dissabte: volarà el punt de la ela geminada?

un núvol fugisser anuncia pluja

Un altre diumenge a la tarda, avui amb una calor excessiva, fora de temps (un xàfec abans de sopar presagia canvis). Ordeno una mica els llibres abans de començar a treballar. No tinc cap lectura concreta per regalar (o rebre) per Sant Jordi, però estic segur que en algun moment qualsevol estímul em portarà a la tria. Mentrestant, repasso un llibre curiós, singular, Tombes & Lletres, que em sembla que és el segon d'una editorial nova, de la Bisbal d'Empordà.

Tombes & Lletres és un llibre d'aquells que podrien ser de regal, una obra bella. Un recorregut, sense cap ordre aparent, per 41 tombes (o aproximacions en el cas de les incineracions) d'escriptors i escriptores en llengua catalana des de Ramon Llull als nostres dies i, en cada cas, un autor actual que recorda i glossa el difunt des de la seva perspectiva o bé s'hi inspira per omplir tres pàgines en què, a més, hi ha una brevíssima biografia del mort (trobo a faltar la data exacta de naixement i de mort) i del viu. I les panoràmiques i primers plans de les tombes en un blanc i negre dur, contrastat, enfosquit. Un recorregut, doncs, per la nostra geografia física i literària que ens recorda la possibilitat de sobreviure la mort i la pertinença a una col·lectivitat.

No sé si Tombes & Lletres tindrà molta sortida per Sant Jordi, un dia en què la gent està més per l'alegria que per la tristor i no crec que gaire disposada a passar pàgines de cementiris, però, per altre banda, el llibre, si es mira bé, és sobretot un cant a la pervivència de les lletres, i el record de la mort sol ser un estímul a participar en la festa, petita o gran, de la vida. Qui sap si l'any que ve... Acabo.


A Pep Parcerissa


S'estalonen l'infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.


Maria Mercè Marçal, de Desglaç

Cementiri d'Ivars d'Urgell

10A

No sé si avui encara queda gaire gent per votar a Barcelona, perquè durant setmanes hem tingut l'oportunitat de votar i revotar (com es controla que no hi hagi repetició de vot, algú es llegeix els llistats de noms que s'han anat omplint? Tampoc no tinc clar que hi hagi algun tipus de cens. Quina funció fan els observadors internacionals demà i no durant els altres dies?), però el que importa és una voluntat i un desig que segurament no acabaran de reflectir les paperetes emeses per les raons que tothom sap, des de la manca de col·laboracions diverses a uns mitjans econòmics escassos que, entre altres coses, no permeten una publicitat com cal. Sigui com sigui, qualsevol interpretació dels resultats de les votacions té una importància relativa: les enquestes sobre el tema ja són suficients i segurament més precises que el que en diran demà les urnes. Ara imaginem que ja tenim els resultats, satisfactoris o no segons les òptiques, només faltarà el qui, com i quan d'unes votacions efectives. Algú té una resposta aproximada?

Mentrestant, continuarem llegint poesia. Avui toca Pere Quart:


VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969


Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!


Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.
un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)


Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil·lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l'aire és confús, estantís
d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d'un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l'imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l'ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)


Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els qui imploren justícia!


Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen, avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!


Instal·lats als palaus i als balcons i als passeigs
-que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar-,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d'un poble que malda i s'esplaia
i s'aferma i progressa
-en les arts i l'estudi
i el treball i el comerç, i l'esport
i en els cants i la dansa-
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l'esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d'acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)


Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d'homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d'enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit -qui ho entén?-
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!


Però som catalans
-beneïda mercè de l'atzar-
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l'ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d'una font, d'un pujol;
d'una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d'amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!


Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l'esperit i l'exemple
d'altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l'empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l'entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l'orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d'una força robada...


Catalunya, València, les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!


Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!

Cap d'any 1969

sopars amb...

Sopars de divendres o de dissabtes, no gaires, potser uns quants més a l'estiu no importa quin dia. Sopars a casa -amb espelmes o sense- i sopars als restaurants -amb espelmes o sense. Sopars de familiars -però les famílies més aviat dinen-, d'amics, de companys, de la feina -no queda clar si som amics, coneguts o col·legues, fins i tot desconeguts... Sopars amb fantasmes i sopars on cadascú parla dels seus fantasmes. . Sopars de compromís i sopars on et voldries comprometre. Sopars inesperats, sopars posposats tantíssimes vegades, sopars periòdics, sopars d'una vegada -o dos, tres, quatre, cinc- a la vida. Sopars a dos o a tres bandes-els de quatre són més freqüents que els de tres- o sopars multitudinaris, de celebració o d'obligació. Sopars amb notícies dels diaris o sopars amb notícies pròpies. Sopars amb converses per tota la taula o sopars de confidències a l'orella. Sopars emmudits o sopars de complicitats. Sopars poètics o sopars prosaics. Sopars amb adagios interminables o sopars amb vivaces intermitents. Sopars amb no importa què se sopa i sopars en què només importa què se sopa. Sopars amb ganes d'acabar i sopars amb ganes d'eternitzar. Sopars closos o sopars que són els prolegòmens.

Sopars amb poques -cap- sorpreses i, quantes vegades a la vida un sopar sorprenent, definitiu, amb un abans i un després?:

Bladé, Calders, Carner, i algun altre

Encara que resulti excessivament llarg, és a dir, impropi del que solen ser les convencions dels blocs, crec que és de justícia, ni que sigui literària, continuar les impressions de Bladé sobre Carner fins al moment de la seva mort. També havia pensat cloure aquest díptic de Bladé i de Carner amb unes consideracions pròpies sobre l'obra de Bladé, però un llibre que m'ha passat la B. aquest matí em deslliura de tot possible oblit o compromís. Diu Sam Abrams a Tombes & Lletres (La Bisbal d'Empordà, Edicions Sidillà, 2011):

Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.

Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.

25 D'ABRIL, DISSABTE


A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!


PRIMER DE MAIG, DIVENDRES


En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.


8 DE MAIG, DIVENDRES


En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:

Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:


Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.


Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.




DISSABTE, 30 DE MAIG


Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.


DIJOUS, 8 DE JUNY


A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:


Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.


Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.

Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.

àguiles

Estic esperant que els semàfors ensenyin el verd per començar a creuar la Diagonal. Des de darrere i per la meva esquerra, se m'acosta una veu amb accent potser de l'Argentina, potser de l'Uruguai:
-Disculpe, este es el monumento a monseñor Escrivá de Balaguer, el fundador del Opus, verdad?
Són les set de la tarda passades i l'estàtua, il·luminada per un sol que es pon, queda a contrallum i tot podria ser.
-No senyor, no. Jacint Verdaguer, 1845-1902, escriptor català.
-Habrá que informarse.
L'home torna enrere, on hi ha la noia que fa fotos a l'estàtua de perfil. Jo avanço una mica decebut amb mi mateix perquè no m'he atrevit a recitar-li Dolça Catalunya... i amb ell perquè no ha gosat demanar-me informació o qui sap si només li interessa buscar el que ja sap.

Mentre camino cap a casa penso que mai no he sentit parlar d'una estàtua d'Escrivà de Balaguer a Barcelona, però que si ho diu un turista... Al Parc de la Ciutadella? De tota manera, no m'estranya que sigui difícil confondre's amb una figura tan enlairada.

Busco dos fragments, un del sant i un altre del... màrtir?, un de Camí (Camino) i l'altre de Roser de tot l'any. Els llegeixo a poc a poc.


7. No tinguis esperit de poble. -Engrandeix el cor fins que sigui universal, “catòlic”.
No volis com les aus de corral quan et pots enlairar com les àguiles.








Sicut aquila provocans ad
volandum pullus suos.
(DEUT. 32-11.)


Quan ploro agenollat a vostres peus,
l'arbre regant de vostra Creu sagrada,
me sento més petit que els pregadéus
que a l'estiu s'agenollen per la prada.


Mes, quan me sento el cor aletejar
com niu de somnis en mon pit reclosos
cada punt amb més ganes de volar,
estenc com Vós, los braços amorosos.


I en seguici de l'Àliga real
que cel amunt ses ales més eixampla,
¡ai de mi! Encara que aligó nial,
trobo la terra per mon vol poc ampla.

©

La majoria de persones pensen que no sempre tenen raó, però també pensen que sempre en tenen més que els altres. No tinc raó?

el retorn: Carner vist per Bladé

Ja tinc, mig llegit, el darrer volum d'Artur Bladé publicat per Cossetània: els dietaris de Tarragona (la capital i Benissanet, i algun lloc més) dels anys 1966 al 1971. Com deia en un altre post, tenia curiositat per veure què explicava l'escriptor d'un temps i d'uns llocs (pam més, pam menys) que vam compartir en la ignorància de les vides respectives, ell de tornada i jo d'anada. Molts noms esmentats als dietaris m'eren aliens en aquell moment i ara encara són gairebé només noms, per bé que la seva prosa me'ls ha acostat i em dol -sempre relativament- el desconeixement passat i l'actual.

El dia que vaig comprar el llibre, vaig començar a fullejar-lo pel mes d'abril de l'any 70 i de seguida em vaig trobar amb un dels meus poetes preferits, del qual, en aquell moment -els meus interessos juvenils i la meva ignorància, o la meva saviesa, em portaven per altres camins- sabia ben poca cosa. Me'n vaig assabentar del retorn de Carner? Vaig llegir la seva arribada a Barcelona en algun diari (la notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris)? No ho sé, i repeteixo, Carner m'era ben aliè. I si vaig llegir alguna cosa, no em devia semblar gaire important que un vell poeta de qui mai no m'havien parlat i que vivia a l'estranger fes una visita a la ciutat on va nàixer i al país que sempre va estimar. Què és un nom sense obra?

Continuo pensant que cal llegir Bladé, tot i que ara no tornaré a explicar alguns dels motius d'aquesta afirmació. Avui només deixaré un tastet d'algunes anotacions del seu dietari, mal triades i mal tallades, sobre l'arribada de Josep Carner, que veuran una segona part, espero que més ben escollida, en un altre moment. Anem al passat, viatgem 41 anys enrere:
´


DIVENDRES 3 D'ABRIL


Llegeixo a la premsa que avui torna a Catalunya, al cap d'un llarguíssim exili, el nostre gran poeta Josep Carner
[…]
Mentre Carner va ser a Mèxic, vaig parlar-li diverses vegades. El seu tracte personal em captivava tant com la seva poesia -i la seva prosa. Francesc Pujols solia dir que de tots els poetes catalans, Carner era el que més feia pensar en Horaci. Aquest també em captivava, però jo, al costat del record del “Carpe diem”, evocava no solament Els fruits saborosos, sinó el fons melangiós que hi ha en nombrosos versos de Carner (“Oh, tedi, / l'únic filtre per allargar la nostra vida inútil”) i, sobretot, en els d'exili. Em commou també -i me'l fa encara més fratern- el seu amor a Catalunya:


Veu que em bescanti em fa reviure;
veu que em fereixi em fa més lliure,
ara i abans, ací i allí,
mai no minvat per cap destí,
un Lloc tot sol batega en mi.



4 D'ABRIL


En efecte, ahir arribà Josep Carner a Barcelona. La notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris que surten a Catalunya.


[...]


N'hi ha [poemes als diaris] dels famosos diumenges... i un del recull Absència. Obra de vellesa, però on apareix explícitament aquella melangia per un mateix i per les tristeses del món que jo ja veia, de jove, en alguns dels seus versos:


Mos dies s'escurcen,
mos records se'n van;
sóc només una ombra
ja ni sospirant.


Ah, i com m'agradaria d'anar a Barcelona només pel goig de reveure Carner i saludar-lo! Però penso que no em reconeixeria i que l'únic que faria, si em fos possible de veure'l, seria importunar-lo.



P. S. He estat a punt de parlar  de l'article de Llovet, que em sembla un punt de partida interessant per començar a discutir, però he trobat que seria un debat inútil o, aquí, inexistent. Llàstima.

On anirem a parar?:
Una entrevista molt interessant on es diuen grans veritats. Llàstima que el fum de la foto li faci perdre "cultura". Una persona culta també ho és en els fets. Una persona culta no fuma en públic per donar exemple.

retall de la primavera als poblets

Anada i tornada ràpida al sud aprofitant la promesa, acomplerta, de calor. El sol, en un cel enteranyinat, juga a amagar-se durant tot el dia. A Santa Llúcia, no hi ha ningú, excepte una au de plomatge blanc i cresta divertida massa poruga de la qual hauria de saber el nom. A la vora dels bufadors deu haver acabat de dinar una parella; a l'altra banda, cinc o sis prenen el sol, mentre una quants més mandregen en el xeringuito.

Anem a dinar en el que ara és ja un restaurant com cal, just en la frontera dels termes del Perelló i de l'Ampolla. Han tancat el que abans estava només ensostrat i els comensals de l'interior estan pels àpats i ignoren un dels indrets més privilegiats de la costa. Dinem fora, sota l'ombra que va desapareixent a mesura que el sol es desplaça cap a ponent. La cuina és més o menys la de sempre (amb una carta més extensa i un error incomprensible), la gent, més diversa; si no fos per la massa de l'hotel, de cara la mar podríem pensar que som en el mateix lloc que fa trenta o quaranta anys: al fons, el far del Fngar i a la dreta la platja del Cap roig.

A la tarda, pugem al Perelló a comprar verdures, botifarres de ceba i d'arròs i uns quants litres d'oli nou que ja no ho és tant. Notícies de morts, sobretot, i de vius.

A la nit, a Barcelona, encara veiem el gol de Piqué. Més tard, a la ràdio, diuen que els japonesos no celebraran com cada any la florida dels cirerers. Fa uns dies vaig pensar en els cirerers japonesos i vaig trobar una tanka a la qual m'atreveixo a suprimir els ametllers, que ja tenen ametllons, pels cirerers, allà, al sud, molt menys abundants que els ametllers.

Sento que diuen:
-Com han florit les branques
del cirerer!-
I tot seguit jo penso:
-M'he perdut un somriure...


Francesc Galí

bestiari de primavera: titli

M'assec al costat de la M. al banc que durant tants matins han ocupat les dues germanes. M'han dit que tornen al Pakistan i no les molesto amb preguntes inoportunes, només em vull acomiadar. Li dic que he oblidat el nom de l'únic animal que li agrada, que me'l repeteixi. Titli. I com que pensa que potser l'oblidaré, me l'escriu en un paper i al costat em posa el nom en català: papallona. Se m'acut, estic segur, que sap algun poema sobre papallones, però li costa tant deixar-se anar... La seva germana insisteix, però ella fa aquest somriure trist que vol dir que ja m'entén, però que li fa vergonya, i sé que no aconseguiré escoltar els poemes que guarda. Aleshores, la germana, més decidida, em recita tot de sons eufònics en què predominen les is. Una música accelerada que no comprenc i tampoc no cal. En acabar, em somriuen les dos.

Més tard, a l'aula, després del dictat -encara fem dictats- i d'una mica de lèxic, ens fem unes fotografies, i els companys i companyes li regalen una cartolina amb unes quantes inscripcions i una foto de tots els companys i companyes del curs. Abans de marxar, la M. em torna la novel·la que anem llegint els divendres, però no la vull, la hi regalo. Un altre somriure. Petons, comiat definitiu.

La M., amb tota la família, el diumenge agafarà un avió per tornar al seu país. Porten poc temps aquí i les coses no els han anat bé. Les germanes pensen que tornaran al setembre o a l'octubre, però ja deuen tenir quinze o setze anys i potser les casaran; les coses van així al seu país: a penes comencen a volar i a descobrir els colors de les flors que els tallen les ales, o potser no.

Si no torna -i si torna potser no la veuré-, el pas del temps em farà oblidar la seva cara i el seu somriure i el seus vestits de colors terrosos i també que les papallones, més o menys iguals a tot arreu, en urdú es diuen titli. I ella també oblidarà cares, somriures i paraules al vol. Però cada primavera, les crisàlides, es diguin com es diguin, es convertiran en éssers alats -voleu, voleu!- i viuran vides efímeres fins a la fi del seu temps. I així continuarà sent per sempre més.

PAPALLONA
Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.
Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.
Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:
però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.


Mercè Rodoreda


 TO A MOTH SEEN IN WINTER
There's first a gloveless hand warm from my pocket,
A perch and resting place 'twixt wood and wood,
Bright-black-eyed silvery creature, brushed with brown,
The wings not folded in repose, but spread.
(Who would you be, I wonder, by those marks
If I had moths to friend as I have flowers?)
And now pray tell what lured you with false hope
To make the venture of eternity
And seek the love of kind in wintertime?
But stay and hear me out. I surely think
You make a labor of flight for one so airy,
Spending yourself too much in self-support.
Nor will you find love either nor love you.
And what I pity in you is something human,
The old incurable untimeliness,
Only begetter of all ills that are.
But go. You are right. My pity cannot help.
Go till you wet your pinions and are quenched.
You must be made more simply wise than I
To know the hand I stretch impulsively
Across the gulf of well-nigh everything
May reach to you, but cannot touch your fate.
I cannot touch your life, much less can save,
Who am tasked to save my own a little while.

Robert Frost

una mica de paciència

Llegeixo que es va presentar una nova edició de la Bíblia en català al Palau de la Música, fruit de la col·laboració de diverses editorials o institucions: 9, 95 euros, il·lustracions (95) i portada de Perico Pastor. Molt bé, molt bé: cal tenir una Bíblia a casa i, com que gairebé ningú la deu poder llegir en les llengües originals, està bé tenir-la en una adaptació al català. La Bíblia és un bestseller escrit per diversos autors costumistes d'un passat remot, molts dels quals a penes tenien estudis ni havien seguit cap curset d'escriptura creativa, tot i que seguien el Creador, però gaudien d'una inspiració important. Que jo sàpiga, no van cobrar drets d'autor (a veure si s'escampa l'exemple) ni podien preveure la difusió espectacular de la seva obra que encara avui ocupa el primer lloc en les llistes d'èxits de tots els temps. Moltíssims escriptors posteriors, fins i tot artistes de tot tipus, s'han inspirat en les seves pàgines per produir les seves obres. Com en altres bestsellers, es pot especular sobre les claus de de la pervivència i difusió d'una obra d'un títol ben poc imaginatiu que difícilment cridaria l'atenció en els prestatges de novetats de les llibreries actuals: Els llibres, o Els papirs; però, com en altres casos, l'èxit és un misteri i la seva expansió sembla que va dependre essencialment del boca-orella.

Prou de divagar. Jo sóc un lector -ara menys- de la Bíblia, per les històries que explica i perquè m'ajuda a entendre les històries en diversos formats de molts creadors posteriors; també perquè de grat o per força m'hi van introduir a través de l'oralitat o de la lectura dirigida quan era encara un nen, i el que s'aprèn de nen sol quedar. En la presentació al·ludida més amunt, hi van participar personatges coneguts que van anar donant el seu testimoniatge de lectors dels Llibres. En una de les intervencions, es veu que Pilar Rahola, que possiblement llegeix els textos en la seva versió original, al menys la part hebrea, va mostrar la seva estranyesa pel fet que la societat actual (la catalana, és clar) obliga els seus fills a llegir Tirant lo Blanc i el Quijote i en canvi no els fa llegir la Bíblia. Deixant a part algunes inexactituds literàries comprensibles, com la de que avui ningú obliga ningú a llegir Tirant (a molt estirar, una antologia discutible) i no sé si el Quijote es demana sencer, també em pregunto perquè no es suggereix, no dic obliga d'una manera crua, de llegir la Bíblia. Durant els tres o quatre minuts que penso en el tema (més el temps que m'ocupa escriure això i que fa perillar la meva escassa concentració), no se m'acut cap resposta definitiva, però obro unes quantes línies de reflexió:

Què tenen Tirant i el Quijote que no tinguin la Bíblia? Doncs en principi que els lectors -i els governants- d'aquest país, que es caracteritzen per ser molt primmirats i solen demanar les versions originals, poden llegir, de moment, les dues primeres obres en la seua llengua original i no la Bíblia. La situació canviaria ràpidament si la Generalitat afegís l'arameu, l'hebreu i el grec en els plans d'estudis de l'ensenyament secundari. I si cal prescindir d'altres matèries, que no especificaré, benvingudes siguin les retallades.

Un altre aspecte que potser treu lectors als textos bíblics és que, a diferència dels altres dos llibres, l'humor és pràcticament inexistent, excepte els episodis d'humor negre o de l'absurd com el de la història de Job. Tot i així, cal que se sàpiga que és molt superior en episodis de terror -terrenal i sobrenatural-, genere que actualment té força seguidors, als dos llibres anteriors. Després de llegir segons quines històries costa agafar el son.

En darrer lloc... Uf, no acabaria mai si comences a parlar de la crisi institucional de les humanitats, de l'envelliment dels fidels de les esglésies occidentals, de nacionalisme i globalització, de les grans obres de la literatura xinesa. La literatura xinesa? Ja començo a desvariejar, més val que plegui.

Ara sí, per acabar, si continua el món tal com es preveu, estic segur que dintre de poc veurem molta gent distraient-se assegut en una cadira a la porta de casa i llegint -en la mesura que encara se sàpiga llegir- la història de Job, però sense saber de quin déu es parla ni quin déu parla, i amb poques esperances que aquest déu ignorat tingui cap pietat.

la grandeur...

Fa uns dies llegia a "La Vanguardia", la que si diu que les vaques volen ens ho hem de creure, la notícia següent:


"...Esa es la bomba de los nuevos anarquistas", aseveró el prominente actor, que próximamente interpretará en una nueva adaptación cinematográfica a Asterix, así como al que fuera consejero del zar ruso, Rasputín...

El fet em sorprèn, perquè Depardieu fins ara ha fet d'Obèlix, però no en dubto. De tota manera, penso que no és cap novetat que els actors s'hagin hagut d'aprimar o d'engreixar per interpretar determinat personatge, el que és més inusual és que s'hagin d'empetitir. Després penso que potser no és això, que els francesos, que ja sabeu com són, han pensat de demostrar al món que la crisi a ells no els afecta i ho volen representar amb un Asterix fora de mida. El que costa d'imaginar és que trobin un Obelix proporcionat al seu company, i ja no dic res de tota la resta: Panoràmix, Ordralfabètix, Asseguratòrix, Capdegarròtix, Farbalà... I Idefix? Com serà Idefix? I els romans? Qui farà de romans?

Aquests gals...!

parlen anglès els àngels?

Baixo per Roger de Flor i em fixo en una mena d'acadèmia en una planta baixa amb poca paret i molt vidre. Van sortint nens i nenes acompanyats per grans. Llegeixo: “Anglès per nens”. Mentiria si digués que no tinc clar si els destinataris de l'aprenentatge de l'anglès són els nens o els nens ensenyen anglès, però el per i el per a continuen cridant-me l'atenció. Se m'acut el que penso que és un contrapet: “Àngels per nans”. Segurament no ho és, més aviat deu ser una hibridació. Repasso el Verbàlia 2.0, de Màrius Serra: Artifici de transposició que consisteix en un intercanvi de lletres o síl·labes a l'interior d'una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l'obscenitat, com a “Observava les cames de la moixa / Observava les mames de la coixa”; després l'article s'allarga amb històries i exemples. Definitivament, l'aspecte obscè no apareix a la meva transposició, a no ser que un imagini alguna perversa intenció dels àngels amb els nans (tot i que els àngels tenen més tirada als nens, o viceversa) o dels nans amb els àngels (també se'm podia haver ocorregut “ungles pels nans”, en una cerca forçada de sexualitat o qui sap què).

Fet i fet, tot això no té importància més que com a constatació de la llibertat i la imprevisibilitat del cervell a l'hora d'anar al seu aire en el joc de relacions, perquè just fer el canvi vocàlic esmentat, he pensat en Enric Moreu-Rey (és possible que “L'hora del lector” hi tingués alguna relació), citat abastament i admirat per Màrius Serra en l'apartat del contrapet. Vaig tenir Moreu-Rey de professor de llengua castellana a la Universitat una segona part d'un curs, quan Sebastià Serrano es va fer càrrec d'una altra assignatura i ell el va substituir. El recordo a la tarima, darrere de la taula, petit i polit, passant de davant a darrere les fitxes que li servien per anar desenvolupant la matèria. Però el record més viu que tinc de Moreu, la imatge encara fixada, és la del dia en què, devia ser ja primavera, uns quants de l'anomenat Comité de Huelga van decidir assaltar el rectorat. Moreu es va situar davant de la porta, que no podia abastar ni de bon tros, amb els braços alçats i en creu, més un símbol de la raó o del sacrifici que un impediment real de la transgressió. Un del Comité, alt i cepat -els altres feien sobretot de comparses- el va agafar com si fos un feix de palla i ja l'abocava per sobre de la barana del primer pis quan des del patí un dels alumnes del professor, un àrab -ara imagino que sirià-, mentre els altres ens miràvem l'escena sense reaccionar, va pujar amb quatre gambades les escales i va alliberar el seu -i nostre- professor. Aquesta seqüència, i algunes consideracions sobre l'època, l'ètica i la valentia, que ja queden allunyades, se'm presenten en els moments més inesperats, més innocents, com avui passant per davant de l'escola de classes d'anglès per a nens.

privadesa informàtica

Deia l'altre dia, amb motiu de la reaparició del vídeo del professor Moreno Cabrera, que tot allò que es fa públic a Internet té la tendència a romandre públic malgrat la voluntat de fer-ho desaparèixer. Potser ho ha copiat algú mentre s'exposava, potser encara es troba en les còpies en memòria que ens subministra Google, potser hi ha algun programa que recull el que podríem anomenar les papereres de reciclatge de la xarxa... I moltes altres possibilitats que ignoro. Que el que l'autor ha penjat com a públic i després ha eliminat no torni a aparèixer, ja sigui citant el nom del creador o fent-ho passat per propi, depèn de la voluntat del personal que navega per aquest món virtual o dels tribunals. Evidentment, no em refereixo només a material que té un copyright com el que hi ha en alguns blocs -sempre d'utilitat dubtosa a Internet, fora de la xarxa, no tant-, sinó també d'aquells escrits, dibuixos, fotografies, etc., que tot i pensar-se inicialment de domini públic, posteriorment l'autor, que se sentia tan satisfet quan es copiava o se citava la seva feina ha preferit, per la raó que sigui, que no circulés: per exemple, uns textos on denigrava la o el que després ha sigut la seva esposa o espòs, o la seua o el seu cap... A més de tot això, hi ha la possibilitat que l'internauta hagi deixat el seu nom, adreça, número de telèfon, etc. en una sèrie de llocs i que posteriorment tota aquesta informació hagi anat circulant des de Rasquera a Osaka passant per Mafikeng ifent escala a Tel Aviv, i ja ni se sap quanta gent té o pot accedir a aquestes dades.

Hem de pensar que el que he dit més amunt ho té ben assumit tothom i que a alguns els disgusta més o menys i a altres no els suposa cap problema. El que pot ser no es té tan assumit és la vulnerabilitat del material guardat en el disc dur de l'ordinador, que segurament és assequible per alguns experts que, com ens han mostrat en algunes pel·lícules, són capaços d'aconseguir contrasenyes i de burlar els antivirus i els tallafocs que semblen més segurs. Suposo que a la majoria de nosaltres no ens importaria gaire que ens examinessin el que tenim, total...

El que potser no se sap és que fins i tot els inexperts podem accedir a material privat sense que en tinguem la voluntat, com m'ha passat avui a mi. Resulta que, com d'altres, tinc un comptador de visites al bloc que miro de tant en tant i que em dóna informació variada: total de visites, d'on vénen, quin sistema operatiu fan servir, la resolució de la seva pantalla... A vegades, si desconec l'origen, clico sobre l'enllaç que es mostra i se m'obre la pàgina des d'on s'ha accedit al bloc. En el cas d'avui, la pàgina m'ha portat a un mail o alguna cosa semblant , tot i que se suposa que els correus són privats, o així m'ho sembla, on hi havia, més o menys: http://provisionals.blogspot.com/. I al clicar l'interessat ha deixat el rastre suficient per a la localització automàtica. El contingut del correu no té cap importància, però segurament als qui fan servir aquest proveïdor no els deu fer gaire gràcia que allò que escriuen pugui ser llegit per tercers. Dic que no els fa gaire gràcia perquè deuen ser conscients de la seva precària seguretat ja que al final es diu:

Aquest missatge s'adreça exclusivament a qui va destinat i pot contenir informació privilegiada o confidencial i dades de caràcter personal, la difusió de les quals és regulada per la Llei orgànica de protecció de dades i la Llei de serveis de la societat de la informació. Si no sou la persona destinatària indicada (o la responsable de lliurar-lo a qui va destinat), no heu de copiar aquest missatge ni lliurar-lo a tercers per cap concepte. Si heu rebut aquest missatge per error o l'heu aconseguit per altres mitjans, us demanem que ens ho comuniqueu immediatament per aquesta mateixa via i l'elimineu irreversiblement.

 Com que no sóc la persona destinatària, tot i que s'esmenta casa meua, ja he eliminat el missatge, que no oblidat, i ho comunico públicament, és a dir, per una altra via, encara que amb poca immediatesa. Deixo constància que la informació no era gaire privilegiada, però si privada, és clar. Abans de deixar tancat el post, suggereixo que els usuaris d'aquest mitjà de comunicació busquin un sistema més segur, o no, que tampoc té gaire importància res que no sigui la vida o la mort, mentre no hi hagin diners pel mig.

recordatori

passa la tarda
entre Ausiàs i Metge
aquest diumenge

esquizofrènia

Fanfàrries (fanfares).

Hi ha moments que el temps s'atura o s'accelera o es fragmenta o pren direccions estranyes i no saps en quin univers vius: oblits, records... Veus i no veus i sents veus, i el que és deixa de ser i torna a ser. Retrates una realitat i pel teu cap se'n passegen d'altres, ombres i cavernes. I en la foscor que t'enlluerna, una indigestió de músiques que vas paint. Rotllanes interminables, tancades, que saltironegen, es fan i es desfan. Moviments indesxifrables.

Fanfares (fanfàrries).




P.S.:

Estimado/a saragatonabloc:

Es posible que el contenido o la licencia de tu vídeo esquizofrènia pertenezcan a WMG

Sincerely,
- El equipo de YouTube

retorn

De sobte m'entren ganes de llegir Bladé. El Bladé del retorn, el que viu, em sembla, entre Tarragona i Benissanet. Tinc ganes de saber què feia Bladé mentre jo, que el desconeixia, començava a la universitat.

Malgrat que el volum 10 de l'Obra completa es pot considerar encara una novetat, tot i que Cossetània diu que l'edita l'any 0000, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia en saben ben poca cosa i han de consultar l'ordinador per donar-me'n raó: no tenen cap exemplar, però els en queda un a la llibreria de la Rambla. Abans passo per Catalònia: consulta a la pantalla que els recorda que fa temps que l'han demanat, però que encara no els ha arribat. A la Rambla tanquen a les nou, faig cinc minuts tard. Només per diversió, pujo a la primera planta del Corte Inglés del Portal de l'Àngel, on la dependenta, de mitjana edat i parla materna del país, s'estranya que algú hagi escrit un dietari (no serà un diari?), que parli de Tarragona i que tingui dos autors amb noms tan inusuals.

Em molesta l'absència de Bladé de les llibreries, no per mi, que ja l'aniré llegint, sinó pels que l'haurien triat encara que només fos perquè s'haurien fixat en una portada clàssica, neta, atractiva. Em molesta que els venedors, en lloc de dir-me que els han tret els llibres de Bladé de les mans i no poden vendre Ken Follet, facin cara de circumstàncies com pensant què cony s'empatolla aquest, que no té prou llibres per triar? Qui cony és Bladé, algú de poble que s'ha pagat una edició de les seves ruralies? Em molesta, però no em preocupa: ja s'ho faran. I em compro una novel·la d'una escriptora de trenta anys, de Terrassa, que escriu en castellà i té molt present, segons diu la publicitat, i, com és natural, ignoro si té gaire futur.

Tard o d'hora, però, llegiré un llibre obsolet que comença així:

La primera vegada que vaig anar, de petit, a Tarragona, em va semblar la flor de la terra. Hi havia uns cotxes de cavalls, amb cascavells, més bonics que els automòbils d’ara. La vista de la mar, des del Balcó de la Mediterrània, em va fer una impressió inoblidable; i d’aquella hora ençà mai no he pogut pensar en la mar de Tarragona sense experimentar un sentiment molt proper al de la felicitat. No cal dir que, de noi i de jove, vaig tornar a Tarragona una infinitat de vegades. I era escrit que l’havia de reveure, en la maduresa, i que tampoc no m’havia de decebre, malgrat tot…

reaparició

Alguns recordareu que el mes passat parlava d'un vídeo del professor Juan Carlos Moreno Cabrera que havia desaparegut sobtadament de YouTube. Vaig imaginar una possible censura silenciosa -alguns encara les recordem; ara són més subtils- i vaig dir que ja investigaria. No va caler, a través d'un correu em van donar una explicació satisfactòria, encara que a mi m'hagués agradat saber el motiu darrer, profund, de la desaparició del vídeo.

Però el vídeo no es va esfumar totalment. Tothom intueix que el que un penja a Internet no sap els camins que seguirà i la fi que farà. En aquest cas, al menys dues persones van copiar el material i l'han tornat a penjar i em temo que de poc val la voluntat dels legítims propietaris d'impedir el seu visionat o distribució: ja hi deu haver un bon nombre de còpies; jo mateix en tinc una.

En el vídeo, ara en una versió completa, el professor parla, com ja vaig dir, sobre la relació de les llengües d'Espanya, sobre l'imperialisme lingüístic i temes col·laterals des d'una perspectiva diacrònica i actual. Des del punt de vista del coneixement, afegeix poca cosa al que ja sabem, però les fonts, el discurs en directe del professor, el to, la novetat que sigui un discurs des del castellà, diverses al·lusions a fets i personatges, la mateixa actitud del públic, converteixen el vídeo en un material interessant i atractiu.

I ara és quan se'm presenta un problema de consciència. Puc compartir el vídeo, simplement pel gust de compartir el que m'agrada amb els qui vénen aquí a passar l'estona? Hauria de respectar la voluntat de qui va decidir treure de circulació un material que li pertanyia? Els interrogants, diversos, podrien ser més abundants, però aquests són momentàniament suficients.

Aconseguiré resoldre els meus dubtes? Es pot comprovar immediatament, tot i que no descarto que demà o dintre de poc, la meva decisió sigui una altra. De tota manera, és molt possible que aquesta gravació, excessivament llarga en un mitjà de comunicació com aquest, no tingui ni un espectador que la miri en la seva totalitat o fins i tot s'interessi a començar a veure el principi, cosa que confirmaria la meva idea que el que diem no tan sols és efímer o passa ràpidament de moda, sinó que sovint és inexistent, malgrat les aparences.

animals de vol ras

No recordava quin dia era el de la reaparició de Llach a València relacionada amb el tancament dels repetidors de TV3 i vaig buscar-ho a través de Google. Vaig fer cap a un dels diaris que donava la notícia -poca cosa i més aviat asèptica- i em va sorprendre la quantitat de comentaris que analitzaven la carrera musical del cantant i donaven detalls sobre la llengua que feia servir i la seva relació amb altres llengües. Encuriosit, vaig buscar la mateixa notícia en altres diaris i també anaven plens de comentaris de característiques molt semblant. De vegades el rigor i el sentiment cal buscar-los entre els aficionats, entre els que realment s'impliquen amb els fets narrats i són capaços de convertir un fet extern en una part de la seva vida:

.................................
Hace un par de años recuerdo (por que no se me puede olvidar) que mi hijo me preguntó que si somos de los paisos catalans, que lo habia visto por la tele... Ese canal es la mejor arma de la secta catalanista, poco a poco te van comiendo la cabeza hasta que ya ni discutes la unidad de la lengüa.

........................

Tanto el portugues y el gallego como el Flamenco y el Holandes son en cada caso idiomas que pertenecen a un mismo sistema lingüistico lo cual es inevitable y obvio porque son derivaciones de idiomas primarios y la prox.geografica es la que es, y se desarrollan cada una por su lado para preservar las diferencias significativas y la idiosincracia de cada territorio y así tiene que ser con el Valenciano que no es Catalan ambos provienen del latín pero el Valenciano tiene influencias mozarabes y el Catalan Occitanas(el catalan es más Occitano que un idioma propio pero el nacionalismo Catalán necesita del uso de la lengua para su construccion nacional). Además esta discursión es esteril ya que los partidos indep.catalanes en la C.Valenciana tiene menos votos que Catalanes residen aqui y que por tanto pueden votar. Por otro lado Tv3 si se tiene que ver entonces el resto de autonomicas también xq aqui vive gente de toda España.

..............................


Gracias a ACPV y el pancatalanista de Lluis Llach, volveremos a tener PP para cuatro años mas, y ademas este año con mayoría absoluta. Parece mentira que estos burros, no se hayan enterado todavía q en unaue tierra que siempre ha sido de izquierdas, arrase el PP por tanto anticatalanismo que hay.

............................


Em sap greu per Lluís però l'únic que aconseguirà és fer-li el joc a un empresari espavilat com eliseu Climent i donar vots al PP. Si els catalans voleu que algun dia l'esquerra torne a governar al País Valencià, per favor, deixeu-nos tranquils. No necessitem tutors. Som majors d'edat.

.....................................


A ESTE TIO LEJOS BIEN LEJOS QUE SE QUEDE EN SU CATALONIA SU CANTO PARA SU CATALUÑA AQUI ESA CLASE DE GENERO NOS APESTA-HUELE SU PRESENCIA A PROVOCACION IMPERIALISTA, LO SIENTO PERO ANTES MORO QUE CATALAN.

......................................


Los Valencianos de verdad queremos televisiones en nuestra lengua: EL CASTELLANO. No queremos hablar la "paletada" esa del "valenciano" o "catalan" o como coño quieran llamarlo. VIVA CAMPS!! VIVA RITA!! VIVA EL PP!!!!

.................................


pues eso que cante la esaca pero esta vez lo que hay que tumbar no es la dictadura de franco, esta vez lo que hay que tumbar es el imperialismo catalan
.................................


I així unes quantes desenes de comentaris, encara que no n'he inclòs cap dels de l'altra mirada.

I si Llach només toca Orenetes?  I amb una perfomance interminable amb Carles Santos? Quina decepció! És clar que el missatge de les seves orenetes...

les orenetes de Lluís Llach

Continuo sense veure les primeres orenetes de la temporada, i ja es pot dir que avorreixo de tant parlar-ne. A veure si resulta que quan arribin hauran perdut tot interès.

La kika deia que fa uns dies que passava per un període de fixació en un disc. A mi em va passar el mateix amb una de les peces d'aquest mateix disc. La primera vegada que la vaig sentir, descontextualitzada, sense saber de qui era, em va semblar una música amb un aire kitsch, però sense les connotacions negatives que se sol donar a la paraula. Aquesta barreja de temps passat amb natura, aquest principi com de sirtaki (recull el DIEC aquest terme?) amb continuació de masurca (al menys a mi em sembla una masurca. Va triar expressament una dansa d'origen polonès?) o de valset, aquesta sensació de trobar-se en un altre temps, com escoltant una banda municipal o una orquestra de poble en una placeta no se sap si dura o tendra mentre les orenetes sallen amunt i avall en corbes impossibles que ara van i ara vénen, entrant i sortint de la melodia, aquesta barreja de malenconia i alegria, de crepuscle i de claror... I  aquest final fixat en una capseta de música que es repetirà incansablement.


Com és que Llach va fer aquesta música? Un disc estrany, Porrera, singular.

prosa del dia després

Avui -vull dir ahir- se celebra el dia mundial de la poesia. No tenia cap intenció d'afegir-me a la celebració des del bloc; en primer lloc, per una certa aversió als dies mundials; en segon lloc, perquè sóc un mal lector de poesia: em costa entrar-hi, valorar-la en el seu conjunt o, en un pla més primari, que alguns diuen que és el que cal, deixar-me portar per sensacions i músiques i transcendir la realitat per tornar a la realitat (o viceversa) . Llegeixo poca poesia i estic segur que la llegeixo malament; de la més actual, a vegades no entenc el que diuen els poetes en el sentit més literal, que no n'ha de ser el sentit,  i d'altres, no entenc què pretenen. En resum, qualsevol cosa que jo pugui dir sobre la poesia no només és molt discutible, sinó que sovint deu ser un disbarat.

Al final, però, com que sóc contradictori, he decidit celebrar -ja ho he fet en el paràgraf anterior- aquesta festivitat i, a més, fins i tot afegiré algun poema. Un poema que em reconforta, com la majoria dels d'aquest autor, perquè l'entenc perfectament i penso que aquesta vegada sí que puc dir sense equivocar-me -mai no se sap- que és un poema horripilant.


La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca.
Els vells orientals,
que com a tan refinats
tingueren el sentit del ridícul,
escriviren curtíssim.
La vida sembla llarga,
els moments tenen una fugacitat
terrible.


Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa.
pueril, temerària i grotesca.
L'expressió, les llengües,
tenen un esperit habitual,
per a menjar, beure, patir
i anar passant la vida.
I un esperit més ambiciós
que observa i medita,
acosta les coses que arriben
als sentits imprecisos.


Tireu sobre un vol d'ocells
i en feriu un –a penes.
Aquesta és la gran,
prodigiosa, insatisfactòria poesia.
Dins la limitació infranquejable de la vida,
la poesia és una activitat mental
que té una certa punta.
Ja ho escriví Rainer Maria Rilke:
la poesia és experiència,
i Wordsworth: la poesia és una emoció
recordada en la calma.
Escriviu-la amb astúcia. No us desballesteu.
La inspiració no serveix per a res.
El màxim a què poden arribar els homes i les dones
és a establir comparacions,
a imitar vagament,
a arrimar-se, a acostar-se,
com deien els escriptors antics.


Josep Pla: Notes a Sílvia.

Suposo que a Pla, en poesia, el perdia el seu exagerat sentit del ridícul i la seva impermeabilitat a mostrar l'interior en el vers. És el que hi ha. En canvi, algunes de les seves proses, algun fragment de la seva escriptura, són d'un gran sentit poètic; d'una densitat de conceptes i d'una capacitat de suggeriment important, tot i ser perfectament llegibles. I això deu ser també la poesia, encara que no sé si ara hi ha molta gent que comparteixi aquesta opinió.

(Més sobre la poesia i Pla aquí i aquí.)

P. S.: Els barcelonins poden anar escoltant a BTV entrevistes amb els alcaldables; funcionen força bé. Avui li tocava a Portabella (qui cognom tan poètic!). Em mortifiquen, relativament, alguns aspectes de la llengua que fa servir -en algun altre no m'importa-, però després penso que deu ser un llenguatge assajat, a la fi els nostres candidats bé han de tenir la capacitat de representar la síntesi dels votants, també en el parlar. Però no és això, en aquesta dèria d'institucionalitzar la vida dels súbdits que s'intensifica cada cop més, Portabella ha afirmat, que el dia mundial de la poesia no són quatre eixelebrats que es reuneixen al Parc de la Ciutadella a recitar poemes. Home, doncs també. Aquesta és, també, la poesia que ens agrada, fins i tot quan és dolenta, cosa que jo no sempre sé decidir.