E la nave va

Aquests dies,mentre seguia la polèmica que esmentava ahir, pensava que la majoria de converses que mantenim es mouen dins d'una certa immediatesa del moment que vivim. Possiblement la llengua catalana escrita -també el seu ús públic- viu una de les millors èpoques de la història quant a quantitat de material i, el que em sembla més important, de més prestigi dins i fora del país. No discutiré ara el possible empobriment de la llengua dels mitjans o de la llengua parlada, ni pronosticaré un futur que desconec, però si deixem anar la vista enrere un o dos segles... No hi ha color.

Per cert ha arribat á tal grau y exces lo aborriment de alguns a nostra llengua, que fins han desitjat fer perdrer lo us y exercici de ella. Y com se sentian ja los perniciosos efectes de tan detestable máxima, deteriorantse y perdentse de dia en dia mes y mes; me ha paregut del cas imprimir esta gramatica, no sols pera desmentir las impugnacions dels zoylos murmuradors, sino pera que sia al mateix temps un document ó escriptura authéntica, que assegure y perpetúe la sua existència. Axí, donchs, manifestaré dos cosas: la primera es lo orígen y descendencia de dita llengua; y la segona, que esta subjecta, com altras, á las reglas del art.

Mes primerament una cosa apar que no pot passarse en silenci, y es: que algú dirà. ¿Peraqué voler cultivar la llengua cathalana, si la de tota la nació es la castellana, la qual debem parlar tóts los que nos preciam de verdaders espanyols? Es veritat; pero, no obstant, es necessari també estudiar los principis de la llengua nativa, la que havem apres de nostras mares. Los escrits de alguns ho manifesten bastant; puix son inintelligibles, ridículs y plens de errors, per no saber manejar la llengua ab la llum que correspon. La llengua es la porta de nostra ànima; si ella no es neta y llimpia, dona á. conèixer la porqueria y brossa de dins de la casa. jQuí será de nosaltres, que no se veja en la precisió de haber de escriurer á vegadas en cathalà? Los senyors á sos majordoms, los amos á sos masovers, las senyoras á sa famiüa , las monjas á sos parents, los marits á sas mullers, y enfí tots los naturals se veuhen á vegadas en la necessitat de haver de escriurer alguna carta ó bitllet en cathalá...

Josep Pau Ballot: Gramatica y apología de la llengua Cathalana (1814?)

Certament, vivim el present i ens ha de preocupar el futur, però sempre és bo trobar una pausa per fer una mirada al passat.

I no sé per què, en un moment determinat, després de llegir tres o quatre veus de la polèmica, em va venir al cap una escena de Fellini i vaig tenir ganes de tornar-la a veure.

emputxant la llengua

A un nouparlant se li perdona tot, però a les persones que es guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem de permetre (no ens hem de permetre) tanta màniga ampla. Fa més de trenta anys que hi ha immersió lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat més enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i privats). I no matem el missatger, sisplau.

Magí Camps: “Un cafè amb gotes”

Copio aquest fragment, també discutible en el sentit que es pot discutir, d'una polèmica que no sé si ha passat molt o poc desapercebuda -n'hi ha tantes i tan importants!-, encetada a partir d'un article de Narcís Garolera a la revista Els Marges (qui deu llegir la revista més enllà dels seus lectors?). Segons llegeixo a Núvol, perquè no tinc l'original a mà:

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Etc.

És un goig veure que algú s'alarma davant del català que es parla o s'escriu als mitjans, encara que després l'exemplificació que fa pugui ser discutible i tot plegat tingui defensors i detractors, o anivelladors. De fet, l'interès de l'article rau sobretot en les respostes que obté, i les que s'esperen fins que l'article i les seues conseqüències quedin reduïdes a les veus en el desert de la lletra impresa o dels caràcters en pantalles oblidades. No només m'ho passo bé llegint les diferents veritats, sinó que penso que ja era hora una mica de moguda de gent il·lustrada, que sap el que diu i ho argumenta de manera entenedora. La llàstima és que a casa, al carrer, a les botigues, als mitjans, les converses sobre el tema no tinguin el nivell del que vaig llegint, perquè trobo que un tema com aquest podria perfectament substituir aquells buits comunicatius que es tenen amb coneguts i que acaben indefectiblement, al menys entre els homes, amb el recurs del temps i, menys, del futbol.

L'article, esclar, no fa referència directa a la llengua dels parlants anònims, que, de prop o de lluny, és deutora de la que esmenta Garolera, però que és una altra història, com la que gairebé em va provocar un cobriment de cor en sentir com dues de les meues nebodes, allunyades geogràficament entre elles, emputxaven no recordo qui. Jo, que sóc més aviat dúctil i descurat, vaig pensar que tot té un límit, o potser no. En darrer terme, però, més enllà d'edat, influències, immersions, i condicionants col·lectius, les opcions lingüístiques, com la majoria d'opcions, són individuals, fins que no es demostri el contrari.

Mentrestant, no deixeu de seguir el fil que comença aquí i que encara que no acabi cap brodat és bonic de veure com va fent puntades de colors ben lluents i encertats el llançol de la llengua.

camins i viaranys a la cerca del jardí

Fa quasi un mes que busco sense èxit per camins, caminois, corriols i senderes -no vull encara les dreceres- el jardí de les delícies:

La Central
Laie
La Casa del Llibre
Balmes
Ona
Corte Inglés
FNAC
Claret
...

En alguns llocs m'asseguen que l'han vist, encara que no l'han gaudit, i no sé si em menteixen per mantenir les meues esperances; en altres -la majoria-, no tenen cap notícia d'aquest jardí; en un, m'ofereixen un jardí alternatiu que declino de visitar. En tres llocs, tres persones s'oferixen a buscar per mi i avisar-me quan trobin el jardí. Els ho agraeixo, però finalment dono les meues dades de contacte únicament a una persona: Si a La Impossible no troben al jardí, qui ho podria fer?

Em diuen que al sud tothom coneix el lloc, encara que sembla que pocs l'han freqüentat... només un eco llunyà. Però no vull anar gaire lluny per gaudir del fruits que hauria de trobar aquí i arreu. De moment, esperaré, i continuaré preguntant-me si entremig de les terres ermes apareixerà el jardí o és només una il·lusió.

Aquestes paraules de fa dos dies ja han quedat obsoletes. Avui he arribat al verger pel meu propi peu. Cinc poemes traduïts a dues llengües: 5x3 de testament poètic. He anat al final, abans de començar a gaudir-lo a poc a poc; i em plau deixar com a il·lustració la porta més atractiva d'una de les llibreries del camí, una de les tres on es van oferir a caminar per mi.

...

Cap ombra de pecat s'endevinava:

i és que era el Paradís del primer dia.


Tot i així en la pintura s'intueixen
una Pomera i una Serp.

Gerard Vergés: El jardí de les delícies. Arola Editors.

la nit

La nit dels museus presenta un dilema pràcticament irresoluble. Un, que fuig de les concentracions, però té tendència a perdre's entre la gent, no sap si entrar o quedar-se fora. Finalment, només hi ha una solució possible.

aquest diumenge, més ritmes que música en la vella ciutat abans d'ivori

Deu ser una percepció falsa, però a mesura que passen els anys trobo més amagada, en el moment que transcorre, la repercussió pública i privada d'aquesta Setmana dela Poesia de Barcelona que just va per la meitat més un dels dies que li corresponen. I això que s'estén per llocs ben diferents repartits per la geografia ciutadana. O és que la gent troba faltar determinats poetes que amollin les seus paraules al vent? O és que encara la poesia és minoritària? O sobren versos? O és que ...?

Com que cada vegada freqüento menys els espais tancats, tret del de casa, aquest any crec que només em veuran -ja m'han vist- a la trobada de la plaça de Sant Felip Neri, l´únic lloc totalment a l'aire lliure (una mica també el Museu Marès) que he detectat. Bé, no és ben bé això, la veritat és que sempre que puc m'agrada acostar-me al que anomenen Poetry Slam o també Spoken word. Un tipus de poesia que tant en el seu contingut com en la seua execució sol marcar un ritme alternatiu que en alguns casos és molt interessant i reflecteix una realitat col·lectiva que alguns poetes obliden, i que, curiosament o no, té més conreadors en llengua castellana que catalana.

M'hi vaig quedar la primera part i una mica -llarga- de la segona. Més o menys reeixits, agraeixo la frescor dels versos dels poetes. He triat, per compartir, l'actuació central que lliga amb el nom de l'acte : La ciutat llunyana, una nova mirada. Un duet, José Luís Cabezas (també conegut com Payaso manchego, si no m'equivoco) i Alfa Leonis ( el nom de la ucraïnesa em suggereix una estrella brillant d'una constel·lació llunyana, amb habitants de planetes que encara no sabem si són amics o enemics). Algunes picades d'ullet, com la que condueix a Martí i Pol, multilingüisme de la nova ciutat, de les noves cultures... i el fil conductor, trist i esperançat, cíclicament present, del magnífic poema de Màrius Torres...

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

seré breu

Estic mandrós, no perquè sigui dissabte, que els noms dels dies de la setmana ja signifiquen ben poc -exclòs el diumenge, que sempre és més pausat-, sinó perquè sóc mandrós. No diré noms ni lloc ni hora. No esmentaré circumstàncies ni detalls. No concretaré títols ni afegiré crèdits. Em guardaré molt de valorar els orgasmes dels altres. M'abstindré de recomanar diccionaris. Si convé, em disculparé per haver estat massa extens en la presentació i massa breu en els resultats. Demà serà un altre dia.

visibilitat escultòrica

Al centre de la plaça hi ha el monument, que és una mica cursi...

Segons va dir el senyor Parellada a Josep Pla

Reprenc el fil encetat fa uns dies i que també pot lligar amb el d'ahir, el d'aquests llocs de Barcelona que per raons diferents apareixen poc en les converses barcelonines. A diferència dels Jardins de Jaume Perich, el conjunt escultòric a què fa referència el senyor Parellada no només es troba ben a la vista, sinó que és un dels més antics que es conserva a la ciutat. Potser té la desgràcia, com altres monuments, que queda al mig de la calçada i la gent no s'hi pot apropar suficientment per admirar o denigrar els detalls. Hi fem una mirada i passem més o menys indiferents per la seua dreta o per la seua esquerra. Va, ens hi acostarem una mica. Comencem per la inscripció:

 

B. DE QUIRÓS / MARCHEIS / CAMPO SAGRADO / CIVITA BARCINO / A.D. MDCCCLVI . DESPUÉS DE DIÓS LA CASA DE QUIRÓS

I ara permeteu-me que sigui excessivament llarg per als qui tenen la intenció de continuar llegint. M'ho permeto perquè no teclejo sinó que copio. Adverteixo, a més, qui si algú no en té prou, puc continuar. Sigui com sigui, espero que la properera vegada que passeu per la vora del monument li dedicareu com a mínim una salutació, admirativa o pejorativa, mai indiferent.

L’1 de juny de 1856 s’inaugurà al Pla de Palau la Font del Geni Català, com a homenatge al capità general José (sic) Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado, qui va promoure la portada d’aigües de Montcada en uns anys de sequera aguda. Per això, l’escut nobiliari del marquès figura en un lloc destacat del monument amb la inscripció: "Después de Dios, la casa de Quirós". El projecte del monument és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i les estàtues van ser realitzades pels germans Baratta di Leopoldo, marbristes italians que aleshores treballaven a Barcelona. Les quatre estàtues laterals simbolitzen les quatre províncies catalanes i els quatre caps de lleó que ragen aigua per la boca, els rius Llobregat, Ter, Ebre i Segre. La figura que domina el monument i li dóna nom representa el geni català, i alguns autors asseguren que no és obra dels germans Baratta, sinó de Josep Anicet Santigosa, que ja havia intervingut pocs anys abans en la columna dedicada a Galceran Marquet. Inicialment va ser realitzada completament nua. Però pocs dies després de la inauguració, com que, segons explica Puig i Alfonso, "anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa de formes de l’esmentada estàtua", el bisbe de la diòcesi va intervenir davant les autoritats i, muntant de nou les bastides retirades poc abans, van castrar-la a cops de martell i a cuita-corrents es va haver d’improvisar un plec de draperia que, durant més d’un segle i mig, va tapar la part pecaminosa de l’estàtua. Després de la Guerra Civil, la font va ser reparada per l’escultor Frederic Marès, qui va afegir uns trossos que s’havien trencat de les ales, els peus, les mans i l’estel i la palma que aquestes sostenen, però va mantenir el púdic tapall. Aquest va ser retirat a mitjan anys vuitanta, i va quedar a la vista l’entrecuix mutilat del geni, només amb testicles, fins que, en començar els anys noranta, una restauració promoguda per la Campanya municipal per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà va afegir-li, a manera de pròtesi, un penis que semblava un tub, realitzat amb resines per un picapedrer. Alhora, van substituir també amb resines les parts que Marès havia refet a la postguerra i que s’havien separat del bloc principal per l’acció dels elements. Totes aquestes resines van ser retirades finalment en una restauració molt rigorosa realitzada entre els anys 2007 i 2008 per un equip de sis restauradores dirigides per Mercè Marquès. El nou modelat dels trossos de les figures ocupats per les resines retirades i algun altre que no s’havia refet en la poc seriosa reforma de 1990, va ser realitzat amb fidelitat a partir de fotografies antigues, per Abel Vallhonesta i la realització en marbre a partir del modelat, i la seva fixació en les figures, va ser obra de l’escultor Ferran Regàs. Es van respectar aquelles parts que havia refet Marès de manera diferent a l’original, com les ales dels cavalls que inicialment havien estat com de papallona.

En la dificultosa deliberació sobre què fer amb el penis castrat del geni, es va decidir retirar-li l’afegit de 1990 i deixar-lo sense, com l’Hermes de Praxítel·les, que té unes proporcions semblants a les del Geni, ja que no es disposa de cap dibuix de l’obra original i és impossible saber, per tant, quina forma i tamany li havien atorgat els escultors que van crear-lo. Qualsevol incorporació en aquell lloc seria tan imaginativa i poc respectuosa com la que va exhibir de 1990 al 2007.

Alhora, el departament municipal d’Arquitectura i Projectes Urbans, responsable de la restauració, va fer una neteja de fongs i va substituir la instal·lació d’aigua. També es van fer noves, en bronze, les lletres de la placa al·lusiva al Marquès de Campo Sagrado.

Tot i l’impressionant treball de recuperació, el monument és una obra molt castigada pel pas dels anys i potser algun dia caldrà plantejar-se si dur-la al museu i substituir-la per una còpia nova.

 Jaume Fabre, Josep M. Huertas

 

jardí amb gat

-...I com és que encara no hi ha cap carrer dedicat a Jaume Perich a Barcelona?

-Queda dit.

Entrevista de V-M Amela a Forges

Em pregunto si algú, sabedor que passarà a la posteritat, ha fet mai un testament dient que preferiria que el seu nom s'immortalitzés -pel temps que fos- en una plaça, en un jardí o en un carrer; o potser en una plaça i en un carrer, per no haver de penedir-se més tard de la tria. No crec que Perich pensés gaire en aquestes coses, però el cert és que em consta que li han dedicat algun carrer, per exemple, a Sant Cugat o a Sentmenat.

Potser per a Perich fa més una plaça. Una plaça petita, amb tres o quatre gats assidus -només un?- i poca gent. Una plaça on pogués dibuixar tranquil·lament, però prop del centre per poder fer una volta ràpida i inspirar-se en aquesta nova ciutat tan canviada... A l'espera que li dediquin un carrer, com demana Forges, la plaça -anomenada jardí- ja la té a Barcelona. És un d'aquests llocs recuperats a l'interior de l'Eixample entre els carrers Bailén i Girona. S'hi entra per la Gran Via, i si vas una mica despistat ni t'adones que el passadís entre edificis acaba en un lloc més gran amb alguns arbres, algun banc... Prohibit jugar a pilota i que s'hi passegin els gossos, potser perquè no molestin els gats que, excepte el de la placa a la paret, encara no coneixen el lloc.

 

I des del balcó que mira la plaça, que encara no existia quan hi vivia la Lina, me la imagino cantant tan fluixet que ningú no la sentiria unes versos de García Lorca que trobo que s'adiuen al període electoral: oros, copes, espases i bastos; tothom prest a oferir. Corre que te pillo!

 

 

intocables

...

Sense Raimon, la llengua catalana potser no hauria arribat a temps de ser protegida en democràcia, ja que, en el llarguíssim silenci de la dictadura, n'hi van haver molts que, tot i haver-la rebut dels pares, ja no la feien servir ni al carrer ni a les botigues ni per cantar sota la dutxa.
[...]
No em toqueu en Raimon! Fins aquí podíem arribar.

Antoni Puigverd

Després de tanta insistència aparent, podria sembla que m'interessa una vegada més parlar de Raimon, però lluny de la meua intenció. Raimon només és el pretext i surt per casualitat. Em crida l'atenció el primer paràgraf que he copiat de Puigverd, d'un article que comparteixo en altres aspectes.

He sentit i llegit moltes vegades en diferents boques i plomes les mateixes paraules sobre la salvació de la llengua i encara ara em transporten al poble, a la infantesa. Nascut poc més de deu anys després del final de la guerra, es pot dir que recordo una part del llarguíssim silenci de la dictadura. Recordo les ràdios emetent en castellà, i les preferències de la gent per una o altra emissora. Recordo totes les classes de l'escola en castellà encara que algun mestre fos del poble. Recordo el cinema dels diumenges en castellà, sessió doble; i el No-Do, triomfant i triomfalista. Recordo les misses de 12, primer en llatí -el sermó en castellà- i després en castellà, amb capellans valencians. Recordo notes apuntades en castellà en qualsevol paper, potser amb alguna falta d'ortografia, però amb una cal·ligrafia, tant la masculina com la femenina, impecables... No recordo ningú que em parlés de Llull, ni d'Ausiàs, ni de la Rodoreda...

Recordo que el veí ferreter parlava en català, i el de dalt, el ferrer, i el de més amunt, que tenia una botiga de queviures amb un rètol que posava Ultramarinos i el seu nom. I tots deien els noms dels seus productes en català i la gent els demanava en català. I els pagesos sabien els noms dels arbres i les plantes i podien assenyalar-ne uns i altres (i jo en sabia més que ara). Recordo la dificultat que tenien alguns, sobretot els més grans, quan en alguna circumstància els tocava emprar el català. Recordo, també, com gairebé tothom feia servir alguna paraula vinguda de fora, com sello o buzón, però no sàrria o cullerot. I a casa, al carrer, a les botigues, per comprar o per vendre, per jugar o per plorar (era massa petit per saber amb quina llengua es parlava per fer l'amor), tothom parlava català amb tothom.

De nacionalisme, de catalanisme, no se'n parlava, o al menys jo no en sentia parlar. En aquella època, tampoc es parlava, al menys al carrer, de populisme, perquè es parlava poc de política al carrer, i entenc, a més, que el terme, en sentit pejoratiu, només es pot aplicar a les actuacions dels polítics; el el que es feia al poble, el que feia la gent, era més o menys popular.

Recordo vagament aquells anys 50 de la dictadura i l'exotisme del castellà en aquell poble tancat, potser una mica trist. La dècada següent van venir els Setze Jutges i Raimon i molts altres, que ens portaven cançons noves, però al poble -que petit i immens era el poble- ja feia segles que teníem les paraules qua mai no vam perdre.

Ara, al poble, que no és gaire més gran qua abans, se senten moltes llengües, i la gent sap moltes més coses, segons diuen, i coneix més món i tornen a votar partits polítics, com abans de la guerra. El català continua ben viu, encara que tinc la sensació que pel camí molta gent ha perdut paraules dels pagesos, dels basters, dels cadirers, dels carreters, dels ferrers... i de tants altres oficis que semblaven intocables, eterns; però no hi fa res, en deuen haver après moltes de noves.

faent camins dubtosos per la mar

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March

Quan escoltava amb els alumnes, en veu de Raimon aquest poema i després el llegíem, el primer que feia és preguntar-los des d'on sortia el personatge, el poeta, i on anava. Que els desitjos que expressava es convertissin en realitat o no era una incògnita més difícil de resoldre.

M'han tornat aquests versos a partir de la lectura d'un dels dos afegits de l'article d'avui de Zarzalejos que copio a continuació:

Estuve el miércoles pasado en Barcelona y no dejó de sorprenderme la controversia sobre las declaraciones de Raimon en Catalunya Ràdio. El cantante, Premi de les Lletres Catalanes, un antifranquista incansable e icónico, pancatalanista, expresó sus dudas acerca de la independencia y adujo un argumento muy real: la secesión alejaría a los valencianos de los catalanes y acendraría la conocida prevención de Valencia hacia Barcelona y, en general, hacia Catalunya. Me cuentan, y luego lo compruebo, que en las redes sociales se han olvidado de lo que significa este artista. Y lo vapulean. Otros se muestran decepcionados y algunos, alterados. El proceso soberanista –lo he escrito varias veces y así lo pienso– dispone de una gran carga destructiva.


Passo de llarg de la càrrega destructiva dels canons contra el vaixell, que entenc que alguns volen que sonin i continuaran sonat fins l'arribada a port o el naufragi; també deixo de banda els mèrits de Raimon àmpliament reconeguts els darrers temps en els Palaus corresponents, malgrat el que digui Zarzalejos que diuen les xarxes socials. Com que en certa mesura pertanyo a les xarxes socials, confirmo el que vaig dir no fa res, que no treia mèrits al poeta ni al cantant, ni a la seua trajectòria... Avui, però, el text de Zarzalejos m'ha fet intuir una llum que no sé si es prou lluminosa o compartida: la independència de Catalunya allunyaria moltes de les prevencions de València envers Catalunya. Amb una Catalunya independent, momentàniament llunyana, en un altre joc polític, molts valencians dels qui ara l'agafen com a excusa per als seus discursos haurien de canviar de registre, haurien de començar a argumentar des d'altres perspectives, haurien de desmostrar la seua consistència dialèctica. Això, em sembla, seria bo per clarificar la realitat del País Valencià. Després, ja es veuria el procés d'acostament o llunyania a la nova Catalunya.

aquest diumenge, eclecticisme

Vaig sentir que a la ràdio promocionaven el BalkaBarna Festival i vaig pensar que m'agradaria anar-hi, que la música gitana balcànica, la seua acceleració, és una de les meues preferides (reminiscència dels espectacles dels nòmades a la plaça del poble de quan era petit?). Però ahir no vaig poder anar-hi i avui crec que tampoc m'hi acostaré, i obvio els motius. Tornant del sud, a Ràdio 4 feien un programa de jazz (presentació i la peça). Pensava que el jazz, el més clàssic, però també el modern, però no massa, és una de les meus músiques preferides i que s'adeia perfectament al trajecte crepuscular de tornada a Barcelona.

I si hagués sentit la publicitat d'un altre festival o hagués posat una altra emissora durant el retorn? Si hagués escoltat uns fados en la veu d'Amalia Rodrigues...? i si ...?
 

Em pregunto perquè escolto tan poca música. Cap resposta.

retall retroactiu

Els Sant Jordi, m'agrada llegir algun text d'escriptors escrits per Sant Jordi, o sobre Sant Jordi, o que parlin de la diada. A vegades en pujo algun, a vegades el deixo viure en un clos més petit. Hi ha vegades que la data que celebrem aquí no significa gaire res per a l'escriptor: només és un dia més d'un any concret. Com aquest 23 d'abril del dietari de Kerouak, escrita quan jo encara no havia nascut i ell tenia un futur literari i vital incert:

23 ABRIL, 1949 . La setmana passada van arrestar Bill, Allen i Huncke i els van ficar a la presó. Bill per narcòtics, a New Orleans, els altres per robatori i etc. a NY.

És temps de començar a treballar a "On The Road".

Per primera vegada en anys, vull començar una nova vida.

D'aquí a un any anirem cap a Colorado - tota la família [Kerouac, la seva mare, la seva germana Nin i el seu cunyat Paul]. I en dos anys estaré casat amb una jove senyoreta.

El meu propòsit és escriure, fer diners i comprar una gran granja de blat.

Aquest és el punt crucial, la fi de la meva "joventut" i el principi de la meva maduresa. Què trist

Conec ben poca cosa de Kerouak, sé que sempre el va rondar la tristesa, però no sé si va arribar a comprar-se la granja de blat, que és la previsió seua que m'agradaria més conèixer.

Què feia habitualment, sobretot els dies de pluja, ho sap tothom, en va parlar llargament.

The Bottoms of my shoes

són clean
from walking in the rain.

l'art de fer equilibris en bicicleta

Una de les frustracions habituals dels humans és fer preguntes sense obtenir resposta. No em refereixo a preguntes metafísiques o que entren en el camp de les abstraccions, com la existència de Déu o el grau d'enamorament de la parella, sinó a preguntes concretes -no cal posar exemples- que podrien obtenir una satisfacció plena però que es perden en l'aire per desinterès de l'interlocutor o per qualsevol altra circumstància. Molt més frustrant que no obtenir respostes, és que l'interlocutor et digui vaguetats, inexactituds flagrants, desviï la teua atenció cap a un altre assumpte... El silenci ja és una resposta, però la desconsideració de la mitja resposta és feridora en la mesura que et vol fer sentir inferior. Els nens estan acostumats a sofrir aquest tipus de respostes, els ciutadans, respecte els seus polítics, també (els polítics entre ells fan aquest joc amb tota normalitat)...

Solc llegir les cartes que els lectors envien als diaris que, tot i ser conscient de les tries que es fan des del mateix mitjà, em semblen un espai interessant per seguir la vida viva dels ciutadans. A vegades, els diaris dediquen un lloc preeminent a alguna d'aquestes cartes mitjançant un emmarcat especial o per qualsevol altre sistema. A vegades, a més, una carta en què es fa una pregunta obté una resposta en el mateix diari. "La Vanguardia", per exemple, té el costum de premiar amb les respostes d'alguns entesos o responsables oficials de l'àrea que calgui les cartes en què els lectors fan preguntes que es consideren interessants o oportunes des del punt de vista periodístic. Terrible! Ja hem begut oli! En els anys que porto de lector del diari, les respostes solen pertànyer al segon grup de frustracions esmentades més amunt. No hi ha res a fer, un pregunta clara i aparentment senzilla rarament aconsegueix una resposta del mateix tipus. Quin és l'interès del diari a mantenir aquest joc? No voldria ser, per dir-ho suaument, descortès amb la perversitat dels qui s'encarreguen de la secció.

Per posar un exemple d'ahir. No hagués estat suficient davant d'una interrogativa total respondre amb un sí o un no? I es podia afegir, si és considerava pertinent, els diners que s'han gastat en el tram a què fa referència el lector.

Soy un vecino de la calle Frederic Mompou (Vila Olímpica) de Barcelona. Como yo, todos los vecinos de esta calle estamos indignados. Hace un año y medio, aproximadamente, se puso un carril bici (pasan cuatro contadas al día). A los pocos meses, se volvió a cambiar dicho carril para hacerlo de dos direcciones (seguían utilizándolo cuatro bicicletas al día).

Hará dos meses, volvieron a hacer obras para ampliar el carril bici y, además, pusieron aparcamientos paralelos a dicho carril para que aparcaran coches y motos, estrechando los carriles, por lo que difícilmente podían circular dos coches paralelos. Pues bien, ahora, dándose cuenta del error, vuelven a hacer obras quitando el aparcamiento para coches y motos. ¿Sobra el dinero en el Ayuntamiento de Barcelona?


La xarxa de carrils bici s'està completant en molts punts de la ciutat. Volem fomentar així l'ús de la bicicleta, un mitjà que està creixent a Barcelona. Pel que fa a les actuacions al carril bici de Frederic Mompou, s'inclouen dins el projecte de millora del carril bici d'Àlaba, un eix ciclista rellevant que unirà la plaça de les Glòries amb la Vila Olímpica i les platges.

Les successives millores i modificacions al carril són conseqüència del contacte permanent amb les entitats i associacions del barri per tal de dotar el conjunt dels carrils bici de tots els elements de seguretat, connectivitat i circulació existents a la resta de la ciutat.

EVA LLORACH I FREIXES. Cap de departament de Comunicació, Prevenció...


Si algú, algun dia, troba una resposta satisfactòria en el diari per part d'un responsable institucional, que m'avisi.

de restaurant

Si vaig fer l'altre dia la foto del grup presidit per Urània, és perquè vaig anar a fer un vol per veure l'estat de conservació del Set Portes i què oferia la seua carta. A fi de mes em toca dinar-hi i volia tenir una idea de l'estat de la qüestió, encara que fos des de fora. Val a dir que també em va estimular una lectura de Pla de feia ben poc, de la qual copio el final:

-... en canvi vostè no menja res.

-No té cap importància. En el món hi ha d’haver de tot. Ja se sap. D’una altra cosa li volia parlar... La cuina que vostè presenta, senyor Parellada, és realment bona?

-Jo crec que sí. No és una cuina excessivament refinada. El que no té dubte és que és una cuina normal, elaborada amb les coses més corrents del mercat, feta sense cap trampa, molt sana i extremament abundant. I, a més, barata. És una cuina excel·lent i, a més, proposada a la saturació de la clientela que passa per aquest restaurant. És una cuina normal dirigida a persones normals. No cau mai en la primarietat de les cavernes ni en les complicacions dels refinaments més elaborats.

-Les crítiques que ha produït la seva cuina, han estat importants? Aquest és un país de poca crítica real i de molta inventada.

-Sí senyor. És clar. Els primaris, les persones que no saben el que és menjar, m’han criticat. Quan van als restaurants, molts peninsulars demanen dos huevos fritos y un bisté con patatas. Aquests han trobat la cuina complicada. Els refinats massa simplistes diuen el contrari. Què vol que hi faci? Jo he tingut un criteri i l’he portat a cap. He presentat una cuina normal i abundant. M’ha semblat que aquest era el bon camí i l’he seguit. I potser no ho he errat, atès l’augment de clients que d’una manera creixent, envaeixen cada dia aquest establiment tan venerable. Aquests porxos i aquestes Set Portes són l’essència del vuitcentisme català, aquest vuit-cents que ha estat tan anàrquic i tan criticat i que ha creat la cosa més important que té la nostra vida material: el proteccionisme industrial. El proteccionisme fou la fi del colonialisme peninsular, que durà segles. Ací davant té la Llotja de Barcelona, que és un edifici antic recobert per un neoclassicisme una mica inflat, com correspon a l’hiperbolisme del món modern. La Llotja és importantíssima i s’hauria de conèixer més bé. En aquesta Llotja hi ha un record del senyor Güell i Ferrer, gran dialèctic, home intel·ligent i discret, autor principal del proteccionisme. El senyor Güell i Ferrer és l’home més important del nostre país, del segle passat però de molt sobre la resta. I aquí, a la cantonada, té la plaça de Palau: a la dreta, mirant cap al Parc, hi ha el mar i la Barceloneta; a l’esquerra hi ha un carrer estret que porta a Santa Maria del Mar, que és la nostra parròquia –església importantíssima. Al centre de la plaça hi ha el monument, que és una mica cursi, després, el Govern Civil, edifici que té una gran història vuitcentista i, més enllà, l’estació de França. Com vostè pot veure, no crec que es pugui negar que Les Set Portes té una situació magnífica.

Josep Pla: "Les Set Portes" (1947), dins Articles amb cua.

La vida del Set Portes ha estat tan vasta i variada que seria inútil intentar resumir-la i valorar-la ara; tampoc no és que en tingui ganes ni gaire informació de primera mà. Qui el freqüenta en l'actualitat? Hi va encara tanta de gent de fora de Barcelona com abans, quan pujaven o baixaven a passar el dia per fer alguns recados? No ho sé, però ho dubto. Conserva encara ara la filosofia que exposa el senyor Parellada? No ho sabria dir. Ara, el que es veu des de les portes deu ser, fa no fa, el mateix que li ensenyava el senyor Parellada a Josep Pla, turistes a banda.

A veure què tal el dinar, a part de la companyia. Per cert, un dels meus restaurants preferits es troba no gaire lluny, al carrer de l'Argenteria: el Senyor Parellada. Sóc de gustos senzills.

el pas de les estrelles

En escriure ahir el fragment del Tractat d'astronomia de Ramon Llull, vaig pensar que és curiós, i fals, que en algunes definicions del terme s'adverteixi que l'astronomia no té res a veure amb la pseudociència anomenada l'astrologia. Pel que fa a Llull, la distinció no només és mentida, sinó que el Tractat conté poca cosa del que actualment entenem com a Astronomia. En el Tractat, i en altres llibres seus, els astres celestials intervenen - i de quina manera!- en la vida terrenal.

Un dels elements fonamentals dels estudis astronòmics i dels astrològics és el pas del temps i la seua mesura. En aquest aspecte, va ser també ahir que vaig fixar-me una vegada més en un grup escultòric que no deu haver passat desapercebut a la majoria de barcelonins passejadors que miren el cel de tant en tant. Pujo la imatge (s'engrandirà força si hi cliqueu) i en dic quatre coses.

 

Aquest conjunt es pot veure als que habitualment s'anomenen Porxos d'en Xifré, just enfront de l'antiga Llotja. Sembla que el seu dissenyador, que no executor, fou Damià Campeny. D'esquerra a dreta es pot observar: dos amorets (seguint la denominació universal d'origen italià els podríem anomenar putti) acotxats; a continuació, dos amorets a banda i banda d'una columna que té un globus terraqüi en la part superior; ve, després, la musa de l'astrologia, Urània (hi ha qui diu que és l'única que no era la filla de Zeus), que reposa la mà esquerra sobre una petita columna (una ullera de llarga vista?) i amb la dretà, aixecada, sosté un compàs obert; el compàs té al darrere l'esfera d'un rellotge (en parlaré més endavant); a sota de l'esfera hi ha un rellotge de sorra sobre el qual hi ha la mà dreta del Cronos (Tànatos?) alat (germanastre d'Urània?), que en l'esquerra té una dalla; després del déu, hi ha una dona que amb una mà aguanta (o escriu?) un pergamí que li presenta el darrer amoret del conjunt. Hi ha qui veu en aquesta dona una al·legoria de la història. Horitzontal, en la part inferior, una inscripció diu: URANIE COELI MOTUS SCRUTATUR ET ASTRA, és a dir, més o menys, Urània escruta el moviment del cel i les estrelles.

 

Hi ha qui troba en tot plegat (el compàs de la musa és l'element més evident de la hipòtesi) unes escultures de significat maçònic; no ho sé, no n'entenc. Tornant a l'esfera, en algunes ocasions s'ha dit que era un rellotge de sol. A mi, a primera vista, no m'ho sembla, per dues raons: l'esfera mira el nord-oest, una direcció que no permet gaires virgueries horàries amb l'ombra del sol; per altra banda, la posició del compàs és inadequada per mostrar aquestes ombres. De tota manera, crida l'atenció que l'esfera només contingui sis marques de les hores; què ha passat amb les altres, potser han caigut amb el pas del temps? Ara bé, si s'observen els detalls, es veu un foradet al mig de l'esfera que podria correspondre a unes antigues busques o a una vareta central. Com era el rellotge originalment? No en tinc pistes.

Bé, acabo, tot recordant que, marqui el que marqui el rellotge, el temps passa, cosa que no vol dir que passi gaire cosa.

P. S.: Afegeixo tres rellotges de sol -en deu haver un quart- que no ofereixen dubte sobre la seua funció, encara que sí sobre la seua efectivitat, acumulats en un campanar en ple Eixample esquerre barceloní. Sobretot un d'ells és espectacular, amb les seues dues busques i la multitud de línies entrecreuades:

músiques celestials

Cada vegada que veig o escolto com se'n surten -o arriben a actuacions notables- els nens amb la música, sento una enveja considerable i em pregunto perquè en la meua primària o en el meu batxillerat la música (instruments o veus) ocupava l'espai zero, res de res, el desert més absolut. Ara la música figura en els plans d'estudis de primària i secundària; no sé amb quina intensitat a l'escola, però suposo que suficient per crear aficionats incipients i executants interessants; a secundària, que conec una mica més, l'assignatura em sembla residual, però existeix. Entenc, de tota manera, que molts nens i joves no en tenen prou amb les classes reglades i troben l'estímul en les hores extra dels centres a què assisteixen o fora d'ells. Si de mi depengués, moltes assignatures quedarien minimitzades i la música ocuparia un lloc preeminent.

Potser es fa poca música a l'ensenyament no obligatori, però hi ha una matèria de l'antic quadrivi que en el millor dels casos és una optativa purament testimonial. Em refereixo, esclar, a l'astronomia. Defensar que l'astronomia sigui una assignatura estable és, ara per ara, perdre el temps. Estic segur que ni els aprenents de poeta més romàntics estarien disposats a escoltar i practicar l'antic art de l'observació del firmament i dels ensenyaments que se'n poden extreure... Però arribarà un dia...

Per si de cas, recordo el que deia Llull, que encara ara -potser ara més que en altres temps del passat immediat-, considero que és plenament vigent i estaria bé que les dificultats de conèixer no ens fessin claudicar:

Cum pluris sint homines... Va, directament en català per als qui tenim el llatí rovellat: Per tal com hi ha molts homes que desitgen saber la veritat de les natures i dels secrets dels cossos supracelestials per l'art de l'astronomia, i aquesta art és molt difícil d'aprendre, i els judicis, que es fan pe ella, sovint es descobreix per experiència que són falsos, per això, jo Ramon, em proposo d'investigar i declarar...

Ramon Llull: Tractat d'astronomia

I si bé pot semblar que tot això queda molt llunyà o és poc pràctic, recordaré que no fa gaire algú va pronosticar un llarg viatge dels catalans per l'espai sideral. I avui mateix, el professor Niño Becerra ha pronosticat que aquesta nit (ja ha passat?) una nau espacial conduïda per extraterrestres s'emportarà els milions d'aturats que hi ha a la península (Portugal i Andorra exclosos). Compte, doncs, cal estar preparats.

nosaltres, els catalans...?

Limitat com sóc en l'autoconeixement, de tant en tant penso o dic jo que sóc així o aixà, sense que necessàriament estigui convençut de cap certesa. Parlar dels altres, dels més propers, encara que ho practiqui com qualsevol, ja em sembla més complicat a l'hora d'encertar. Resumir una col·lectivitat gran, no només em semblar una gosadia, sinó que sé de cert que no tinc els coneixements ni els mitjans per tal empresa. Els catalans això o allò... Què sé jo. Cada vegada que escolto o llegeixo generalitzacions d'aquest tipus m'esborrono, es a dir, que darrerament em passo mitja vida esborronat.

Dic tot això -i que ningú es pensi que vull fer trampa- perquè de les recents declaracions de Raimon, el que em desconcerta és únicament la seua seguretat a l'hora de fer-se ressò dels valencians. Tota la resta és més o menys coneguda, per bé que tenir les coses molt clares també sigui un ideal que a mi, segurament només a mi, em costa d'aconseguir i ni tan sols sé si és desitjable.

Jo no sóc independentista perquè no m'ho he plantejat mai. Des de València això es veu d'una altra manera, i jo sóc d'allà i sé les repercussions que pot tenir; per tant, no ho tinc clar, tinc una certa perplexitat. Tinc molts dubtes. Per això no participo en aquest moviment, perquè per participar en alguna cosa ho haig de tenir molt clar. Si jo no estic convençut, com m'he de posar a convèncer els altres? Faria trampa...

Raimon: d'unes declaracions a Catalunya Ràdio reproduïdes a diversos mitjans.

aquest diumenge, familywood

Dissabte impossible al centre: d'on surten tants turistes? A la plaça de Catalunya una veueta diu el meu nom i cognom. Sempre és agradable trobar exalumnes. Passem revista ràpida als darrers esdeveniments de la nostra biografia. Jo tinc poc a oferir; elles, més. Van a dues universitats diferents però continuen sortint juntes. Una estudia Criminologia; era, i és, tímida, però sempre es fixava en tots els detalls, era persistent fins a l'extenuació i les nostres baralles acabaven en reconciliació. L'altra em demanava disculpes quan li semblava perquè, segons deia, i tenia raó, xerrava massa, però què s'hi pot fer si tenia coses a dir; ara cursa Estudis de l'Àsia Oriental. Em ve al cap el grau de Filologia Romànica que diuen que eliminaran.

Han anat a comprar entrades per a un concert i jo els dic que just ara n'acabo de veure un a les festes del nostre barri (encara que no sé ben bé si es podria anomenar concert). No els interessa gaire el meu concert; a la primera, segurament perquè no li sembla que hi hagi res a descobrir; a la segona, imagino que perquè la seua Àsia és menys meridional. A més a més, les coses d'aficionats... ja se sap.

Ens acomiadament amb els mateixos petons d'alegria del retrobament i jo amb una mica de nostàlgia que de seguida s'esvaeix en pensar que estan contentes amb el seu camí. I qui sap si l'any que ve les veure a l'escenari del barri exorcitzant petits dimonis abans de continuar el trajecte. Be, ja sé que no ho faran, les conec prou per deduir que elles fan servir altres mitjans.

Com s'haurien d'anomenar els balls importats des de la meca del cinema asiàtic al nostre petit clos gaudinià? Danses de FamilyWood? No, no és ben bé això.

Suposo que se'm nota la predilecció per les segones files: tant com la perfecció, m'interessa l'aprenentatge:

la necessitat dels diàlegs

-Què et sembla si encetem un diàleg?

-Sí, sí!

-Tu calla, que el diàleg és cosa de dos!

-Però el grec διάλογος...?

Silenci! Di vol dir dos, que no ho saps...?

-Va, deixa'l anar; parlem. M'agraden els diàlegs.

-Bé, començo jo i després vas tu.

-No, vull començar jo!

-Doncs endavant, que no sigui dit que no sóc dialogant.

-Ara no sé com començar... Només nosaltres dos...

-Home, si tu no calles mai...

-Sí, però els dos sols... De què podríem parlar?

-Podríem parlar... de parlar.

-Bé, potser hauríem de triar un tema més concret, com feia Plató quan dialogava amb...

-Calla, calla! Els diàlegs de Plató van ser un complet fracàs.

-Vols dir?

-Sí, home, sí. N'és una prova el fet que encara en parla la gent.

-Però sí encara es recorden vol dir que eren interessants.

-Justament vol dir tot el contrari, si la gent els hagués entès ja no en parlarien.

-Tens raó. Triem un tema senzill.

-No t'equivoquis, triar un tema només complicaria el diàleg, li trauria puresa. L'essència del diàleg és el gaudi del fet de parlar, el contingut és un mal menor, a vegades inevitable,  que el dificulta.

-Potser sí, la veritat és que jo m'ho estic passant molt bé amb aquest diàleg.

-Ho veus? Jo també disfruto, encara que esmentar Plató ha sigut un error.

-Home, ho havia de fer, sempre va bé afegir algun nom propi en les converses.

-No et diré que no, però, insisteixo, no és bo barrejar els altres en una conversa entre dos... I... Plató..!

-Sí, Tot i que... Ep, perdona, podria continuar indefinidament, però se m'ha fet tard. Que et sembla de continuar el diàleg un altre dia?

-I tant! M'encanta dialogar amb tu. És edificant i enriquidor. Quan podem quedar?

-Bé, tampoc cal portar pressa, que els diàlegs exigeixen preparació.

-No n'estic d'acord, però és cert  que els diàlegs, fins i tot quan són plaents com el nostre, fatiguen.

-Apa, doncs, ja t'avisaré.

-Quan vulguis, que saps que sempre estic disposat a escoltar-te.

-I jo a tu. Adéu!

-A reveure!

portada

A la part inferior de la portada s'anuncia que el TSJC obliga a fer el 25% de les classes en castellà si un alumne ho demana. Anem a pams, els alumnes no solen demanar res en l'aspecte lingüístic, són els pares o les mares. Aclarit el tema, i sense entrar en els detalls tantes vegades discutits sobre l'individu i el conjunt, i tota la resta, en llegir la notícia a l'interior del diari, s'especifica una data per a posar a la pràctica aquest 25%: el 2 de juny. Tothom sap que l'aplicació de la sentència no es realitzarà aquest dia, entre altres coses perquè es recorrerà al Suprem; ho saben els mateixos jutges de TSJC. Però suposem que no fos així, que s'hagués de complir la resolució el dia assenyalat. Quina bestiesa! Com se li pot ocórrer a algú que es variarà el programa quan falta menys d'un mes per finalitzar les classes? Quin benefici suposaria per a algú? D'acord que la justícia és cega, però... Amb la justícia d'aquí sempre m'acabo perdent, i amb la de mols altres llocs.

Una altra història. La fotografia més gran de la portada ens mostra una noia que ha tingut la sort de trobar una pista que la porta a una biblioteca on recull una nota manuscrita amagada dins d'un còmic sobre S. H. (llàstima que no triessin un autor autòcton) que li suposarà anar a veure i escoltar Coldplay en directe en data pròxima. A les pàgines interiors del diari es veu la lletra de la cançó mecanografiada que ha aconseguit l'afortunada. No hi ha dubte que tots els lectors del diari seguim emocionats els detalls de la notícia i estem exultants per la troballa i el futur de la noia i de Coldplay, i ens apressem a fer una mica de publicitat; a més, alguns desinformats, si s'escau, esbrinarem qui o què és Coldplay. Fet això, reflexionem sobre les bondats del nou periodisme i, encara que sigui per un dia, tanquem satisfets el diari sense llegir res més.

per un dia, vaig en bicicleta a Barcelona

És generalment sabut que vaig poquíssim al teatre per algunes raons que alguna vegada he explicat i d'altres que he mantingut en secret i entren en el terreny de la visceralitat. Avui, en canvi, m'he empassat de molt bon grat tota una representació que no comentaré perquè estic segur que algun altre ho farà i ponderarà els detalls.

Hi ha qui em podria dir que només he assistit a uns quants assajos, que no he vist el resultat final, la posada en escena. Segur, però de la majoria de les obres teatrals sempre m'han interessat més tots els moviments de preparació, l'evolució dels procés de creació, que la representació amb el públic a la sala.

I quina dèria a traduir equívocament els títols! No és Molière qui va en bicicleta, és Alceste (i Filinto... i Francesca). És la misantropia (i egocentrisme) que per un moment sembla que deixarà de ser-ho, però, no, acaba triomfant. Bé! Molière? Sí, evidentment, dirigeix el conjunt, sense ell res és possible,  i posa els seus magnífics alexandrins, però són els seus personatges els qui acaben la feina.




Fins i tot m'he mig reconciliat amb les bicicletes, avui, només avui

.