Seguint el fil, vam
arribar a Ferrater. Continuem. Prou de diaris literaris, anem a la
ficció. Un cuerpo, o dos -ja la vaig esmentar fa uns anys- és
una novel·la policíaca d'aquelles que en diríem entre el misteri i
el gènere negre ambientada a la Barcelona de començaments dels 50.
Les vicissituds per les quals va passar la novel·la fins que la va
editar Vallcorba són curioses. Resumeixo. Sembla ser que Ferrater,
que l'any 1951 vivia en una pensió de la Rambla es va anar reunint
amb José María de Martín a l'Ateneu barcelonès entre els mesos de
març i juny -potser fins l'agost- per anar perpetrant una història
criminal. Al 52, la van presentar al premi literari Simenon, convocat
per l'editorial Aymà. Van quedar finalistes; el premi se'l va
emportar El inocente, de Mario Lacruz. Dos anys més tard, els
autors van decidir presentar-la a una altra convocatòria, ara amb el
títol canviat: Cercano está el mal, molt més en la línia
de la novel·la nord-americana. En aquestes mateixes
dates, intenten la publicació a les editorials Planeta i Molino,
però sembla que els rebutgen el manuscrit essencialment per
qüestions d'ambientació: si la història hagués transcorregut a
Estats Units o a Gran Bretanya... Finalment, va ser el professor
Laureano Bonet qui va redescobrir els originals i en va parlar l'any
1986 a la revista “Ínsula”, l'any següent, a partir dels dos
manuscrits existents, es va editar amb el primer títol (trec tota la
informació de l'escrit del doctor Bonet). Que jo sàpiga, no ha
tingut reedicions.
Copio dos fragments del
principi:
Otros dos
hombres jugaban al ajedrez, sentados en una mesa pegada al ventanal.
El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en la
palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta
y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba
los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada de su adversario.
Abrióse
la puerta y entró un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió
con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se
encaminó hacia un camarero que estaba leyendo el periódico de la
noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió
al jugador de pelo blanco.
-Señor
juez. El guardia pregunta por usted.
Se levantó
el juez, hizo un gesto a su compañero, como pidiéndole que se
hiciera cargo de la situación, y se dirigió al encuentro del
policía. Hablaron un momento. El juez expresó su contrariedad con
una brusca inclinación de cabeza, y fue a descolgar su gabardina y
su sombrero.
-Habrá
que aplazar la partida, Manolo. Un trabajo. Otro día seguiremos.
-¿Qué
pasa?
-Poca
cosa. Ya te contaré.
Se puso el
impermeable y salió seguido por el guardia. Al pasar delante del bar
dijo al camarero:
-Demà ho
trobarem, García.
Llovía
con insistente violencia. Cruzaron casi corriendo el Salón Víctor
Pradera y se dirigieron al Palacio de Justicia.
[…]
De tu
primera diligencia, se saca en limpio que encontraste, en un andén
de la estació de Gracia, dos cadáveres, uno de ellos de un
individuo que parece tener su buen dinero, a juzgar por los vestidos;
el otro parece más bien un empleado de mediana condición...
Gabriel
Ferrater & José María de Martín: Un cuerpo, o dos. Sirmio,
1987.
Si us heu fixat, en els
fragments es poden observar aparents petites incongruències de
continuïtat, res important en uns manuscrits. La novel·la, a part
de l'interès de la història, sovint un pèl laberíntica -no l'he
rellegida darrerament i parlo de memòria- té alguns aspectes a
destacar que no considero menors: l'abundància de diàleg, que
l'acosta -ho repeteixo un altre cop- al gènere negre americà, tot i
que les actituds dels personatges s'hi allunyen en part; per altra
banda, és interessant veure la Barcelona dels anys 50, o anteriors,
no en una recreació feta a posteriori, sinó descrita i narrada,
àmpliament i esquemàticament, en els moments dels fets:
personatges, llocs, costums... No m'atreveixo a entrar en detalls que
tinc boirosos en la memòria i que potser il·luminaré aquest estiu,
i qui sap si trobaré còmplices. Volia acabar aquí, però no em puc
estar d'afegir un fragment curt de l'apartat cultural, que Espriu ja
no va poder llegir i que indica, irònicament o no, la funció de la
literatura:
Ya
acostado, el juez enciende la lámpara de la mesilla de noche. ¿Por
qué será que no puede dormirse sin haber leído antes un buen rato?
Eso de la literatura parece ser un eficaz soporífero. Claro que,
también, la gente acostumbra a ir a los espectáculos y a hacer el
amor antes de dormirse. Lo cual acaso demuestre que lo que llamamos
placeres sólo sirve para atontarnos y prepararnos para el sueño.
Éste es el libro de turno, Espriu. Ariadna. Esta noche lo
terminaré.
