la misteriosa i sobtada desaparició d'un vídeo de YouTube

Juan Carlos Moreno Cabrera és un professor de lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid nascut a Madrid. El penúltim llibre que va publicar es titula El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). No l'he llegit, però intueixo que és una obra on es deixa clar, entre altres coses, el que ja sabem i diem d'una manera normal i repetida fa molt temps a Catalunya sobre els aspectes extralingüístics dels idiomes.

Fa dos dies, vaig veure un vídeo d'aquest senyor al bloc de l'Iris en què davant d'un auditori divers anava desgranant una sèrie de conceptes que aclarien, entre altres coses, la consideració de llengua comuna que s'autoapliquen determinats idiomes, i ho feia d'una manera clara i divertida. Ahir, un company em va enviar per correu l'enllaç a aquest mateix vídeo; em deia: “mira't el vídeo, que val la pena”. Avui, aquest vídeo ha desaparegut de Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=lJGcRE7ouDg .

He volgut investigar el motiu de la desaparició i no he pogut arribar a cap conclusió. Per què qui el va pujar ara l'ha suprimit? Qui el va pujar? Les meves pistes m'han conduit a una sèrie de blocs i fins i tot a un vídeo invisible de l'UOC, però segueixo sense resposta a les meves preguntes. Hi ha hagut algun tipus de pressió? No ho descarto. En fi, de moment només puc recórrer a una entrevista a Catalunya Ràdio que dóna una idea del contingut del vídeo desaparegut.

És possible que continuï la meva investigació, o potser algun confident anònim em donarà alguna informació sobre el cas. Ja es veurà.

Mentrestant, si voleu escoltar l'entrevista:

relliscada botànica

Jo que li dic:

-Perquè has vingut han florit els lilàs...

-Va, home, va, això són orquídies!

I ja no hi va haver res a fer.

Liu Zhongyuan: un poema, i una mica més

El dibuix d'ahir és sobre un poema de Liu Zhongyuan. L'origen de tot és la darrera novel·la policíaca que he llegit, de la qual encara no puc dir el títol ni el nom de l'autor (xinès, però resident als Estats Units) perquè està en joc a dimarts de sang. No cal insistir que això dels gèneres no té cap importància i un llegeix, o ho intenta, el que li va bé en cada moment. En el cas d'aquesta novel·la, tinc la impressió que la intriga és el menys important i el que manté l'atenció i incita a la reflexió és la descripció de la Xina que es mou entre el comunisme i el capitalisme i les tensions que aquesta transició provoca. Sobretot, però, la novel·la se centra en la corrupció que afecta una part important de la societat xinesa.

El protagonista és un inspector de la policia de Shanghai que és també poeta (molt interessant la narració de l'estada als Estats Units en viatge oficial de la delegació d'escriptors que encapçala; però no em vull desviar del tema). De tant en tant el policia-poeta, recorda o recita composicions d'escriptors xinesos antics o moderns, de manera que el llibre es converteix en una petita antologia, imagino que eclèctica, de la poesia d'aquell país. A continuació us deixo la poesia de Liu Zhongyuan al·ludida:

No se ve un solo pájaro en cientos de montañas
ni se observa una huella en miles de sendas,
sólo una barca solitaria,
el sombrero de juncos con que se toca un anciano que pesca solo.
La nieve ha caído en el río frío.
 Liu Zhongyuan (773-819), dinastia Tang (del segle VII al X)



Em costa a vegades entrar en aquesta poesia aparentment tan senzilla i al mateix temps tan efectiva. Per altra banda, no sé si és fàcil de traduir, de recollir no només l'esperit sinó la textualitat, la sintaxi. Evidentment, no tinc cap noció de xinès, de manera que qualsevol possible consulta de l'original no tindria cap sentit. Però en el cas de la poesia de més amunt, traduïda del xinès a l'anglès i després al castellà, no m'acabava de convèncer el quart vers, així que vaig buscar una altra versió. Es tracta del mateix poema, però observeu els canvis, més dels que a primera vista ens poden semblar:


Un centenar de colinas
y ningún pájaro;
un millar de sendas
sin una huella;
una barca solitaria;
una cobertura de bambú;
En el frío rio nevado
un viejecito pescando.

Encara vaig investigar més, fins arribar a trobar, em sembla, el poema desestructurat (o no), que podria permetre l'intent d'una altra construcció:

I encara una representació recitada del poema.:



Prou per avui. Hi ha novel·les que es fan llargues, però no necessàriament, és clar, poc interessants. Suposo que depèn del lector i del seu moment.

poesia xinesa

Algú escriuria un poema a partir d'aquesta imatge? Potser caldria començar pel poema i després convertir-lo en imatge?

el pa de cada dia

M'he passat una bona estona mirant el lliurament dels premis Goya. Cal que sigui tan llarg això dels premis? Encara no sé qui deu ser el millor director i la millor pel·lícula, però veig que Pa negre s'ha anat emportant força caps de l'aragonès, en una repetició de la nit gaudiniana. Quant de pes (per a Catalunya)! Qui sap si finalment hauré de llegir-me el llibre i veure la peli. La Joana, que ja l'ha vista, s'ha quedat mirant la tele, i em diu que també l'han considerada la millor pel·lícula i en Villaronga s'ha convertit en el millor director. Moltes al·lusions i premis a Catalunya aquest any, inclòs el documental protagonitzat per Pasqual Maragall que mentre recollia el premi anava rebent trucades al mòbil. Calia el català amb barretina desautoritzat per Buenafuente? Quina se'n prepara? Els guionistes devien ser també catalans, és clar, o això és el que deuen pensar a Espanya.

Interessant discurs del dimissionari d'Álex de la Iglesia -que poc premiat avui!- que no sé on buscar en aquest moment per pujar-lo aquí. Diu que el món del cinema ha de tenir en compte Internet, és a dir, els nous espectadors de pantalla d'ordinador. Com s'ho farà? No se sap, però em sembla que la solució no serà oficialment gaire imaginativa: simplement pagant, com sempre. Mariscal, que puja a buscar el premi amb Trueba, li dóna, o això li sembla a ell, el contrapunt: pantalla panoràmica, dolby, etc., i crispetes. La primera part del seu desig, que comparteixo, comença a ser difícil; la segona, continua sent repugnant.

Em continua fascinat el cinema, més que el teatre. Jo mateix, modèstia a part, he produït (saragatona films), dirigit, escrit o improvisat -sobretot- el guió, afegit efectes especials, distribuït (gràcies YouTube!)... més de 100 pel·lícules en els darrers anys, gairebé totes documentals, micrometratges documentals que fins al moment no han obtingut cap premi, ni tan sols de la comunitat de veïns de la meva escala, cosa que atribueixo a l'escassetat de recursos econòmics i tècnics amb què he hagut de treballar i, cal dir-ho, a una manca d'imaginació notable, com queda palès en la meva darrera producció que deixo aquí simplement amb l'esperança que algú em demandi per haver-lo inclòs sense permís.

el meu Egipte inexistent

El regne etern comença en aquest dia:
la lluita s'ha resolt en pau i amor.

Novalis: Enric d'Ofterdingen


He anat veient i llegint les notícies, les cròniques, els reportatges i els comentaris sobre l'Egipte que ara és i , el que era i el que, segons diuen, que serà, i he pensat que conec tan poques coses sobre Egipte... Sinuhé, l'egipci, una novel·la de Mika Waltari, publicada per primera vegada en finès, que no sé quan devia llegir; una mica de Terenci del Nil; les nits de Kara ben Nemsi, el personatge que em sembla que no era egipci, però ho podia ser, de Karl May, llegit en matinades de vacances al poble; Cleopatra, d'Elisabeth Taylor, Richard Burton i Rex Harrison; documentals diversos; Omar Sharif, que va nàixer a Alexandria i que es diu Michael Demitri Shalhoub, que he escolat aquests dies, però que recordaré sempre de Doctor Zhivago; un egipci de Torroella amb qui a penes he creuat quatre paraules; les impressions del viatge al Nil, l'any passat, de la Joana, desencís i admiració...

Devia ser a principis dels 60 o finals dels 50, quan encara no coneixíem els Beatles, que una colla d'amics, al poble, van decidir formar un grup musical. Els seus coneixements musicals eren nuls, però la seva voluntat no tenia límits, així que cadascú va comprar l'instrument que li feia més gràcia i van assistir a unes classes de solfeig. Al cap de poc temps, el conjunt ja funcionava, tots havien reeixit en l'intent excepte el que havia comprat el trombó de bares, que va haver de conformar-se a participar com a espectador i a privar a la banda de la música més genuïna de Glenn Miller.

El grup, que durant el dia tenia diverses professions, tocava alguns caps de setmana a la plaça del poble, i en altres pobles. Jo, que encara era un nen que començava a creure'm un adolescent, anava les nits dels dissabtes d'estiu a voltar per la plaça i a imaginar una parella que no tenia. Nits llarguíssimes d'estiu en què recordo en J., quatre o cinc anys més gran que jo, que arribava tot vestit de blanc, sabates brillants, i amb el cabell pentinat cap enrere i tenia una balladora fixa que després es va casar amb un altre; i en J., al cap d'una anys, quan ja no ballava ni es vestia de blanc, va desaparèixer definitivament. Abans que s'acabés el ball, jo anava carrer amunt cap a casa, i al llit, mentre llegia Karl May, escoltava, llunyà, un dels èxits del moment popularitzada per un libanès que alguns creien egipci. I, mentrestant, continuaven les converses indesxifrables dels que a la cantonada de dalt, al cafè, feien temps a la fresca, entre cigarretes i begudes, abans de tornar a casa.



Imagino, equivocadament, els egipcis d'ara -si no fos per la televisió i per internet- semblants a la gent de la meva infantesa -gairebé adolescència- d'una postguerra inacabable i sòrdida, però que a la meva edat era de descobriments i estímuls, de carrer, de ganes de viure, de desitjos possibles i pèrdues irreparables, de portes de les cases obertes, d'horitzons optimistes, d'hiverns duríssims i d'estius inabastables. Tant de bo l'alegria que tenen ara els egipcis no sigui en el futur només un record. És clar que actualment els individus i els pobles són ben poca cosa.

Per a l'Aicard

Ei, Aicard!

Estic segur que ara ja saps si la lluna creix o es fa petita aquests dies. No cal passar-se hores i hores observant si fa algun canvi, només cal mirar-la i llegir la inicial que ens ensenya als qui la veiem des d'aquí baix. Però s'ha d'anar en compte, perquè la lluna, que és una mica inconstant (per què canvia tant, si no?) i molt de la broma, a vegades podríem imaginar que ens vol fer equivocar. Per exemple, quan té forma de C sembla que ens vol dir que està creixent, perquè la C és la primera lletra de créixer; doncs no, resulta que està minvant; i quan la mirem i llegim una D, no vol dir que està decreixent, és a dir, disminuint de mida, sinó que és just quan va fent-se més i més gran, fins que queda del tot rodona.

He pensat que els que vivim a la Terra tenim molta sort de tenir el Sol i la Lluna, perquè si no sabem què fer, podem fer una mirada al cel i ens distraiem una mica. És clar que al Sol, que és com una espècie de senyor molt seriós, no li agrada gaire que el mirin i per això ens enlluerna cada vegada que alcem la vista per veure on és. De tota manera, el Sol ens alegra la vida -no trobes que són una mica tristos els dies que els núvols l'amaguen?- i, sobretot ara, a l'hivern, ens dóna una caloreta que és molt d'agrair. I és sempre tan puntual: cada dia surt i es pon amb pocs minuts de diferència d'un dia a l'altre; encara que a l'estiu, com que fa calor, li agrada passar-se més hores al cel; en canvi, a l'hivern, ja et deus haver fixat que marxa més aviat, i això que se suposa que és ell l'amo de la calor.

Jo, ja t'ho dic, Aicard, trobo que la Lluna és més divertida i estimulant que el Sol; i potser ha de ser així, perquè sobretot es veu a la nit, que és quan la gent dorm, i ens ha de cridar l'atenció d'alguna manera. Per començar, al contrari del Sol, és molt poc puntual a l'hora de presentar-se. D'un dia a l'altre pot aparèixer amb una diferència de com a mínim mitja hora, i sovint ve una hora més tard que el dia abans. Ja veus, no li agrada gens la rutina i, a més, vol comprovar si realment tenim paciència per esperar-la, per allò que dèiem, que vol que tothom la contempli. I t'has fixat que a la seua superfície hi ha uns dibuixos que sembla que representin alguna cosa, però que en realitat són les seves muntanyes i els seus cràters? I has vist que algun matí, molt de tant en tant, sent enveja del sol i se li posa davant perquè des de la Terra no el puguem veure? Fa tantes coses la lluna mentre volta pel cel que una vegada al mes desapareix durant una setmana per recuperar forces. Llavors és quan ens deixa veure, millor que mai, tantes estrelles que no som capaços de comptar-les, i alguns planetes, com ara Júpiter i Venus,i, si mirem bé, alguna nebulosa, com la d'Orió.

Ostres, Aicard, ja sé que m'he allargat massa -i encara podria escriure molt més-, però és que la Lluna i el Sol i les estrelles m'agraden molt, i a vegades penso que com viuríem si no tinguéssim el cel i tot el que hi ha. Ja sé que t'havia de respondre la pregunta de l'altre dia, la que no sabia perquè hi ha moltes coses que no sé o que no recordo. Potser en aquest moment ja saps la resposta, però per si de cas et diré el que m'ha explicat un amic que sap com van aquestes coses. No sé si per casualitat hi haurà algú més que llegirà el que et diré i pensarà que tot això ho hauríem de parlar entre nosaltres, però com que no ho sabrem mai, tant me fa.

Anem al gra. Sembla que és molt fàcil d'entendre que els aliments sòlids i líquids que prenem per la boca fan cap a l'estómac i allí, després d'un tractament que anomenem digestió, van baixant pels budells fins que finalment deixen sortir les restes, allò que el cos no necessita, a l'exterior. I la pregunta que em vas fer tu era que molt bé, però a més de l'anus, també tenim el penis, que és per on surten els líquids; què passa amb els líquids? Doncs resulta que els líquids que bevem directament o els que porten els diversos aliments que mengem també ens baixen cap a l'estómac, però uns conductes molt menuts i molt abundants, que no sé si podríem veure a simple vista, els van recollint i els porten a la sang, que ja saps que no para de córrer per tot el cos. En un moment determinat, aquesta sang va a parar als ronyons, que s'encarreguen del procés de depuració, és a dir, de selecció, i el líquid que el cos no necessita l'envien a la bufeta , finalment, quan la bufeta comença a trobar-se plena és quan ens agafen ganes de fer pipí, i, apa, tot a fora. Més o menys va així, no sé si m'he explicat prou bé, per això et deixo aquest enllaç que espero que et vagi bé.

Ja acabo, Aicard, que quan començo a escriure, com que m'agrada, mai no trobo el moment de parar. Espero que algun altre dia, quan ens veiem, continuem amb més calma les nostres xerrades, que fins ara sempre han estat anant d'un lloc a un altre, com si fóssim la lluna o el sol o les estrelles.

Bona nit, Aicard i companyia.

de Boris Vian a Artur Mas, passant per qui més convingui

Ce qui m´intéresse, ce n´est pas le bonheur de tous les hommes c´est celui de chacun.


Boris Vian


Escolto i torno a escoltar xifres. No ho sé ben bé, però sembla que el nombre d'aturats a Catalunya, segons fonts oficials, deu estar en aquest moment entre els mig milió llarg i les sis-centes mil persones (ara mateix ja hi deuen ser). Hi podria afegir pensionistes que viuen de la misèria i miserables de totes les edats que viuen de sous vergonyosos i amb futur econòmic incert: els privilegiats d'entre els pobres.

Escolto i torno a escoltar remeis: cal afavorir la petita i mitjana empresa, ens convé investigació i desenvolupament..., podrem competir amb...

Com que sóc un ignorant, em pregunto si algú ha fet càlculs i sap en què (en aquest país de l'extotxo i el turisme -també el cultural, que no sigui dit- , dels serveis diversos i d'altres fonts de riquesa similars) s'ocuparan dintre d'un any, dos tres, quatre... cada un dels aturats del recompte oficial. Recordo que fa uns anys alguns s'atrevien a donar xifres aproximades, magnituds espectaculars que se sabia que eren fum d'encenalls. Ara ni això. Em moc entre la innocència i l'escepticisme: ¿un sobtat brot d'honradesa entre els polítics i els economistes, etc., l'acceptació de la ignorància del futur o una pausa en el camí de l'engany que ja no es creu ningú, ni els que mantenen la fe?

I tan pobres com som (ei, són!), no iniciarem cap revolució d'aquelles que comencen en els països pobres perquè nosaltres vivim en un país democràtic, en el millor dels mons possibles, en una societat del benestar que no té per sobre cap món millor al qual pugui aspirar. És clar que aquí sempre ens queda l'esperança de la independència, de la política (?), vull dir, que ja és. I als de la resta d'Espanya els queda l'esperança que no l'aconseguim, que també déu n'hi do.


Ben mirat, però, sempre ens quedarà parlar dels amors i els desamors i els pans de cada dia, cadascú els seus.

els somriures de la Rambla

M'he queixat moltes vegades de la transformació de la meua Rambla -quina era la meua Rambla?- i he assenyalat fets i culpables, però encara li continuo fidel i ella -densitat inabastable, trencaclosques indesxifrable- em continua enamorant.

Espero la Joana prop de la Boqueria. Una noia, jove, estrangera, rossa, d'ulls blaus, somriure als llavis i als ulls, posat innocent, mostra la carta -negre sobre blanc- d'un restaurant. La gent passa indiferent, a penes una mirada, més a la noia que a les lletres que no es distingeixen. La noia, qui sap què l'ha dut a Barcelona i quins eren els seus desitjos, no perd el somriure. Un noi -podríem dir que és magrebí?- ,que s'ajuda amb una crossa, s'atura, fa una llambregada a la carta, que no li diu res, i mira amb avidesa els ulls de la noia. Passa potser un minut abans que la noia, potser incomoda, potser esperançada, es decideixi a parlar:

-Quiere comer?

El noi, que no deixa de mirar els ulls de la noia durant un instant que sembla inacabable, aixeca la mà dreta i frega repetidament l'índex i el polze:

-No hay pasta.

La noia, que per un moment sembla desconcertada, repassa la carta i assenyala la línia precisa.

-Claro que hay pasta.

El noi, cinc o sis anys més gran que la noia, no insisteix, mou el cap i li fa un somriure de comiat abans de continuar Rambla amunt buscant uns altres ulls, un altre somriure. La Joana i jo marxem Rambla avall. La noia, que ha recuperat el seu somriure, continua esperant algú que tingui pasta i es fixi en la seua carta, o potser en el seu somriure sense fronteres, aliè als idiomes i als gestos.

doble joc

En J. ha acabat de tallar-me el cabell i la barba a tres quarts de set. Pujo a casa i fico tres llibres en una bossa de plàstic cortesia d'un celler. Línia groga fins al Passeig de Gràcia. Faig la part central de la Rambla -ziga-zagues- i creuo davant de la pastisseria Escribà; des de l'aparador m'adono que no tenen cremadets ni xuixos. Tombo pel carrer de l'Hospital. M'han dit que el Pla del Romea està força bé.

Entro a La Capella, on uns operaris estan desmuntant el material de la sala que aquesta setmana ha acollit BCNegra. Al vestíbul, una noia s'encarrega de la taula d'intercanvi de llibres: 1x1. Deixo una novel·la de Simenon, una de Kellerman i una altra de James M. Cain. Comento a la noia que té cura de la parada que no hi ha gaire material per triar (ei, dos Pedrolo i quatre Simenon, incloent el meu), però, amablement, em recorda que és el darrer dia i la darrera hora; potser seré l'últim visitant, que és el que m'agrada: sempre he preferit les clausures, les conclusions, a les inauguracions. Tots dos concloem que aquest horari de botiga que s'acaba a les vuit del vespre és criminal i no s'adiu gaire amb les preferències més aviat nocturnes de la majoria dels amants del gènere negre; però aquest món ja no és el que era. M'emporto tres llibres, dos clàssics i un que no sabria com definir, dels qual no escric el títol per si me'ls llegeixo i em serveixen per omplir un dimarts de sang.

Al Portal de l'Àngel trobo la C. Comencem parlant de teatre i de novel·les -ella no és lectora de policíaques- i m'acaba, com sempre, explicant les darreres notícies de la política municipal i nacional, que coneix de primera mà, un seguit de noms i situacions que acabaré oblidant al cap de poca estona. Es posa nostàlgica i em recomana un llibre de la Mercè Font, potser oblidant que no sóc gaire amant de la novel·la històrica.

Demà, a partir de la una, Paco Camarasa, clourà la Setmana amb fotos, musclos i signatures a la seva llibreria Negra y Criminal. Haguéssim pogut organitzar una trobada amb els amants del gènere que passen de tant en tant per Dimarts de sang i amb qualsevol amant de qualsevol cosa, però ara ja és massa tard per a una convocatòria seriosa. Qui sap si m'hi allargaré. La Barceloneta és un bon lloc per perdre's i retrobar-se, ni que sigui amb el blau del mar i del cel de cada dia.

passeig per la vida i la mort

Pedra de Tartera, a la Sala petita del Nacional. Entre la calor excessiva i que la processó anava per dins, he de sortir una estona al vestíbul -aquestes desercions públiques queden fatal- poc després que s'hagi proclamat la República i que el marit de la Conxa hagi dit als espectadors de primera fila que a veure si es comporten (després m'han assegurat que feia estona que anaven menjant pipes).

Torno a la sala al cap d'uns deu minuts, quan ja havia mort en Jaume i l'amargor i la desesperança conduiran Conxa a un intent de suïcidi i, finalment, a la no-vida de Barcelona. Em miro aquesta darrera mitja hora des de dalt, assegut a la vora d'una acomodadora (es diuen així encara?) que m'ha fet lloc al principi d'una fila lateral. El públic, majoritàriament molt jove, aplaudeix amb entusiasme, però no l'estona suficient com per propiciar una segona aparició dels actors.

Pedra de tartera -la novel·la (ja en vaig parlar una mica en una altra ocasió)- és sobretot la història d'una persona, del seu atzar, de la seva sensibilitat, de la seva duresa, de la seva visió d'una vida i d'un món geogràficament limitats, però il·limitats en la mesura que transmeten uns sentiments elementals i universals a través d'un procés d'empatia amb el lector que costa força d'aconseguir a alguns escriptors. Si cal destacar especialment alguna cosa de l'adaptació teatral, és que s'ha fet una bona lectura de la novel·la -alguns diran que massa textualitat- i s'ha aconseguit una fidelitat remarcable no només als aspectes més externs sinó a les sensacions i a les reflexions que el llibre pot provocar. Tot hi contribueix, des de l'adaptació del text a l'escenografia (també, des del meu punt de vista, les imatges externes que es projecten al fons de l'escenari), però, sobretot, la tria d'una actriu, Àurea Màrquez, perquè la novel·la és, per sobre de tot, una veu i uns silencis, i la seva actuació m'ha semblat esplèndida, més enllà que parlés o no pallarès.

De retorn a casa, m'imagino sentir una lleu olor d'herba seca, i això que considero que Barcelona encara no és per a mi “l'ultim graó abans del cementiri”, per molt que els meves finestres tampoc no donen ben bé al carrer.

la denúncia

Miro “Torneu-me el fill!”, el programa d'avui de “Sense ficció”, de TV3. Abandonaments forçats de nadons, enganys, enriquiments, complicitats, misèria material i moral, impotència, desesperació, dolor...

Memòria històrica de ben a la vora, dels anys seixanta i setanta. El programa identifica els culpables o presumptes culpables sobretot entre les monges en el cas dels col·lectius; es parla també d'algun capellà, d'algun personatge ben relacionat amb l'església o amb un poder sense noms propis, d'algun metge... Molts protagonistes, tant entre els innocents com entre els culpables són vius: de tot això fa quatre dies, potser fa menys temps del focalitzat en el reportatge.

La denúncia dels fets té, no només per TV3 sinó per altres mitjants, té també la intenció que s'investiguin els fets per la justícia. Es farà? S'ha de fer? Apareixeran tots els implicats? Actuaran els polítics o els governs? Interessarà el tràfic de vides? S'acabarà tot amb la condemna moral o, excepcionalment, material d'uns quants caps de turc?

Em temo que tot plegat pot tenir encara massa personatges implicats directament o indirectament ben situats socialment o políticament.

Del reportatge, m'ha molestat una excessiva insistència en la paraula franquisme, com si l'assumpte fos cosa d'un passat condemnable però remot, de crims abominables que ja han prescrit . O potser ni tan sol van ser crims, sinó fets que ara ens poden suscitar indignació, patètiques irregularitats. Molt bé, d'acord, però esperem que no sigui una coartada, una cortina de fum. Ja es veurà.

carta de compromís

Els mitjans parlen cíclicament de l'educació -no tant de l'ensenyament, malgrat el canvi de nom del Departament-, sense que es vagi gaire més enllà de les estadístiques i de consideracions excessivament genèriques o enormement particulars. Avui mateix hem tornat a llegir les estadístiques sobre el fracàs escolar -continua sense quedar clar qui és que fracassa, i en quin percentatge, entre tots els implicats en el procés educatiu- amb les comparatives pertinents i els senyals d'alerta. També he llegit un article molt enginyós i irònic, no recordo en quin diari, sobre el possible dilema entre educació i ensenyament.

No auguro gaires canvis durant aquest curs -és clar que si volem, i tenint en compte la crisi, es posa un notable general i s'ha acabat la polèmica-, tot i els diversos intents de treball del conjunt de la comunitat educativa, un dels quals s'està posant en marxa aquest any, l'anomenada “Carta de compromís educatiu”, que han de redactar centres i pares i que començarà a funcionar, m'imagino, el curs vinent. Copio del Departament (en la pàgina que consulto avui encara és el Departament d'Educació -la carta és una iniciativa del govern anterior-) i podeu veure la totalitat de la proposta aquí:


El Departament d'Educació ha elaborat el document d'orientacions que guiarà l'elaboració de la carta de compromís educatiu. L'objectiu del document és incentivar la implicació de les famílies en l’educació dels seus fills i filles i aconseguir determinats compromisos per part dels centres a favor d’un entorn de convivència i respecte que faciliti les activitats educatives.
El document d'orientacions estableix que els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària o ESO hauran d'elaborar la carta de compromís educatiu abans d’acabar el curs 2010-2011. Per a la resta d'etapes educatives, en canvi, serà voluntària.
Els pares, mares o tutors i els responsables dels centres hauran de signar el document un cop s'hagi aprovat, mentre que en cursos posteriors se signarà en el moment en què l'alumnat es matriculi per primera vegada a l'escola o institut.


El Departament, facilita un model amb diversos ítems de compromís (veure sencer aquí) que poden servir de referència en el moment que cada centre elabori la seva pròpia carta. Copio els tres primers punts del possible compromís del centre:

1. Facilitar una formació que contribueixi al desenvolupament integral de la personalitat de l’alumne o alumna.
2. Vetllar per fer efectius els drets de l’alumne o alumna en l’àmbit escolar.
3. Respectar les conviccions religioses, morals i ideològiques de la família i de l’alumne o alumna.

No sé si és cosa fàcil aconseguir una formació que aconsegueixi el desenvolupament de la personalitat dels alumnes. Tampoc sé si es desitjable, sobretot segons quines personalitats; però suposo que més o menys ja s'entén. Sigui com sigui, tenint en compte que en relativament pocs anys les classes de llengua i literatura catalanes han passat de quatre a dos al batxillerat, no sembla que s'esperi que jo – i els meus companys- m'impliqui gaire en el procés; més aviat devem ser una rèmora.

Quant al segon punt, és una obvietat que segurament s'ha de posar.

Compte amb el tercer punt, perquè al menys jo m'ho pensaria força abans de firmar-lo. No tinc clar que hagi de respectar les conviccions religioses, morals (o amorals) i sobretot ideològiques de ningú. I aquí entraríem en el debat sobre la funció de l'ensenyament o l'educació en aquests tres camps tan estretament lligats que a vegades són un de sol. I també podríem parlar de les simplificacions dels enunciats.

Si teniu temps, feu una mirada al paper virtual. Mentrestant, papers i realitat aniran convivint i difícilment arribarem a esbrinar si els papers canvien la realitat o és la realitat que produeix una ingent quantitat de papers nous. O, potser encara, papers i realitat no s'arribaran a trobar mai del tot.

Se'n parlarà.

Papasseit

Ahir no tenia cap intenció de parlar de la virtualitat, sinó de la realitat; però tots sabem que una i altra cosa és confonen i es fonen, com, per exemple, en qualsevol exposició sobre un escriptor quan el visitant -em resisteixo a dir espectador- dubta entre la temporalitat d'allò que li presenten i la permanència en l'obra que descobreix o que ja coneix.

Quants desconeixedors de l'obra de Salvat s'hi incorporaran després de voltar per l'exposició d'Art Santa Mònica? Quants lectors el rellegiran? Més enllà de l'homenatge, del reconeixement, què pretén l'exposició sobre Salvat? No hi ha dubte -i encara més tenint en compte que l'escriptor és mort-, que comenci a ser llegit, que continuï sent llegit, que la seva obra perduri i, en la mesura que continua la seva literatura, que continuï ell.

En el meu cas, com que sóc de bon acontentar -ho remarco- i un incondicional, l'objectiu s'ha acomplert: només calia que algú em recordés el seu nom. Encara em commou, malgrat totes les mancances que se li puguin atribuir, la seva vitalitat, el seu ritme de la vida que passa i s'atura perquè ell no la vol deixar anar, i si la deixa anar altres la continuaran, el coneixement i l'acceptació de la vida petita que és la vida gran, la saviesa que cada dia és una festa i que l'existència de cadascú és també la dels altres, la d'un mateix.



TOT L’ENYOR DE DEMÀ

a Marià Manent


Ara que estic al llit
                           malalt,
                           estic força content.
-Demà m'aixecaré         potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                          amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                          i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                i els baixa,
                                tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                 de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                              matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs
i retornen
              que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                          i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                              amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                 i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
          posat a taula.
I l'escudella rossa,
                           fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                si m'aixeco,
                                demà.
Si no em puc aixecar,
                                mai més,
heus aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Vaig buscar el poema interpretat per algun cantant a Youtube i em va sorprendre que encara no hi hagués cap vídeo, així que em va semblar que ja era hora, encara que les imatges només fossin una excusa. De les dues versions, la de l'Ovidi és la que s'acosta més al que jo entenc que ha de ser el poema: només el recitat. Però em va semblar interessant recuperar la interpretació de Xavier Ribalta -per què no es coneix més Ribalta?- en una versió de 1975 en directe des de l'Olympia. Es pot cantar “Tot l'enyor de demà”?

tornar a començar

No sabia si titular aquest post “la magnitud de la tragèdia” -que se’m perdoni per l’intent de plagi que no podria ser- , “la innocència perduda”, “de més dures en vindran”, “desolació”, o de qualsevol altra manera que se us pugui acudir.

Aquesta tarda -els diumenges són horrorosos-, després de diversos i enginyosos intents de recuperar la pantalla de l’ordinador, és a dir, d’accedir al sistema operatiu, o, dit d’una altra manera, al disc dur, he desistit definitivament. Perduda qualsevol esperança, he tornat a carregar el ja antiquat Windows XP, amb una pregària inútil: que no hem quedés esborrat tot el material del disc dur.

En aquest moment, el meu ordinador és com el cervell d’un recent nascut que ha d’anar fent camí a partir d’un llarg procés d’aprenentatge; o potser se sembla més a aquell que ha tingut una lesió cerebral i ha de tornar a començar, però que mai no aconseguirà ser el mateix.

Tots els programes esborrats (processadors de textos, conversors de vídeo, programes d’imatges, programes de realització de pàgines web...)

Els programes rai. Tots els continguts guardats desapareguts: fotos, vídeos, música (piratejada i pròpia), i, sobretot, els textos. Pàgines i pàgines de textos personals o públics. Pàgines de la feina, que són les que trobaré més a faltar immediatament: les de literatura de batxillerat, on treballem sense llibre de text, les de tots els altres cursos (exàmens, lectures, fragments d’autors, síntesis, esquemes, enquestes, criteris de treball...). Pàgines de la quotidianitat privada i oficial que ni tan sols sé quines eren.

Correus guardats que s’han esfumat, excepte els de gmail, i les adreces dels seus destinataris, en un simulacre d’aïllament del món. Recopilacions dels llocs preferits que s’han fet fum...

No cal continuar. Informàticament parlant, avui torno a començar gairebé de zero. És una aventura que al principi em serà dura: tanta memòria virtual perduda, una part de la qual era ben real. Només em consola el fet que -un incendi?- em queda el paper; molt menys del que voldria i que ara, avui, necessito urgentment.

Quanta desolació per tanta poca cosa. Demà farà un sol que potser escalfarà una mica, a la nit, sortiran les estrelles o les imaginarem, els amics continuaran on eren i qui sap si en farem algun altre, jo, potser, continuaré escrivint aquí, els africans mediterranis tindran una mica més d’esperança, potser. I si no és així, serà una altra cosa.

I espero que ningú no em pregunti per les còpies de seguretat.

salvat

Els nois i les noies –ara ja en són dinou- escolten les explicacions sobre la vida de Salvat que també poden anar llegint en una de les parets del primer dels espais dedicats a l’escriptor. La guia que els acompanyarà durant les prop de dues hores d’anars i tornars ho fa molt bé, però potser s’apressa excessivament perquè no sap en quin moment els nois i les noies es cansaran d’escoltar-la, o potser perquè dubta de la capacitat dels oients d’entendre la complexitat de la ingenuïtat i de la passió del poeta. Tot i que els nois i les noies ja saben que en trenta anys el poeta va viure i va escriure molt més que la ningú que coneguin, i això que eren altres temps. I si hagués doblat l’edat?

El segon espai –llums i ombres- es subdivideix en sectors més petits de densitat desigual: interpretació de Salvat feta per diversos artistes que no sembla interessar-los gaire (ni l’Ateneu, ni la Galeria, ni la fredor del Sanatori -“i per què no hi ha una representació de l’època de l’Asil naval, on va estar fins als dotze anys, quatre anys més jove del que ara som nosaltres?”) perquè ells ja poden fer la seva pròpia interpretació. En canvi, els fascina la pantalla on es van formant els poemes, alguns dels quals reconeixent: “mira, el vaixell que vam veure ahir; el blau no és gaire intens...”. Llegeixen les paraules que el poeta, ja fa tants anys, va escriure: “tenia lletra de metge”, “no, es llegeix molt bé.” Anguniegen aquests llibres i aquestes revistes envitrinades, fixades en una pàgina, propera i llunyana, que no es pot passar.

El tercer espai, una altra vegada la il·luminació uniforme, està dedicat a les audicions: Serrat, Ribalta, l’Ovidi... En una taula allargada, els llibres que, ara sí, es poden fullejar i que parlen del poeta o mostren la seva obra. Els noies i les noies no s’interessen gaire per intèrprets del passat i no coneixen cap dels seus ídols que canti Salvat. La guia proposa un joc als nois i les noies que consisteix a respondre diverses preguntes a partir de les explicacions que els ha donat i del material que poden trobar en els tres espais. Cada vegada que enllesteixin una part de les preguntes se’ls facilitarà una pista per poder continuar.

Els nois i les noies passen i traspassen, corren, i s’asseuen quan es cansen, anoten, llegeixen, escolten, esborren, insisteixen, es creuen amb els visitants sense guia i sense joc, pregunten inútilment a l’home de la barba. Indiferent a l’enrenou, la visitant que ja hi era, va canviar de tamboret o de cadira cada vegada que acaba d’escoltar –d’esquerra a dreta- una audició.

Finalment, una parella ha omplert tot el qüestionari. Satisfacció i decepció: són els primers, però el premi consisteix només a ser els primers, temps de crisis. Els nois i les noies van marxant. L’home de la barba, que s’ha passat una bona estona fent fotos al seu aire i demanades, es queda una mica més i li suggereix a la guia més vida en aquesta mostra del poeta de la vida: per què no recita ella mateixa alguns poemes de Salvat? La noia diu que no li importaria, però... I algun premi més tangible, encara que sigui humil com el poeta dels humils? Potser sí, potser sí.

L’home, encara que no vingui al cas, recorda que quan era jove i anava lleuger de pes va transportar durant molt de temps un cartell –tants altres joves el devien tenir!- que ell mateix havia retolat amb el lema:

Escopiu a la closca
pelada
          dels cretins

El cartell, que recorda grogós i tacat, es degué perdre en un trasllat, i ara, malgrat que abunden els cretins i les closques pelades, l’home, que gairebé dobla l’edat de Salvat, ja té poca saliva per repartir i, a més, educat com és, se l’empassa.

joan

Hi ha un noi i quatre noies assegudes en un banc, una altra, dreta. Van saltironant per temes diversos. Riuen. Els queden una quants minuts per entrar a l’exposició. Al banc de la seva dreta s’asseu una parella, home i dona, que comencen a parlar en portuguès. Als joves, els fa gràcia la parella –sovint tot els fa gràcia, als joves- i se la miren i mormolen en veu baixa, i recomencen la seva xerrameca, i tornen a mirar i... Al cap de res, la parella s’aixeca i marxa Rambla avall. En passar per davant dels joves, la dona s’atura davant dels joves, s’alça el jersei i els ensenya els pits (potser només l’esquerre). A penes un instant, un flash. Sorpresa, cridòria, escàndol. El noi queda momentàniament en estat de xoc, les noies riuen.

S’ha fet l’hora d’entrar. Quines reaccions els provocarà l’exposició? Entendran encara el Salvat que parlava als joves?

Sóc jo, que parlo als joves

«Ai d'aquell que s'abstingui, per baix cinisme o altra vil fredor!»
J.M. DE SUCRE


1. Sigueu, almenys, cada u de vosaltres, una cuca de llum.
2. La grandesa de Goethe es troba en ço que féu, no en ço que deixà de fer.
3. Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons.
4. En la sublim llegenda, Jehovà és el comparsa. Aquella és grandesa: la dels àngels rebels.
5. Sigui la vostra moda tota nua cruesa.
6. Mai no vulgueu saber quina és l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar -màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament.
7. No coneguéssiu altra majestat que aquelles de les intel·ligències actives.
8. Si junt un cel calent us ha sigut donat un zenit i una mar blava, no per això reposeu. Us ha sigut donat perquè us ho mereixéssiu.
9. No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència si us és grat.
10. Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat cualque vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom.
11. Vulgueu alleugerir-vos de mentida: tota galanteria, per exemple. No acceptéssiu companys encarcarats per fora i buits per dins...
12. Els grans mots de Jesús -edifiqueu damunt la pedra viva- no foren dirigits als febles sinó als forts; més aviat als vells amb cor de joventut que no als joves amb ànima de vell.
13. Tot el que surti sa de la ment vostra parireu amb dolor; mes no ho vulgueu parir sense dolor, car sou vinguts en temps de dures proves. Quiscun d'entre vosaltres té vint anys.

14. Tingueu, com cal, impuls. I tingueu reflexió. No massa reflexió ni massa impuls: que essent un xic infants, no féssiu el pecat d'arribar a semblar-ho.

15. Aquells qui en ésser vells recorden amb enyor llur joventut, aquells, encara serven la il·lusió i l'esperança de dominar el món. Caldrà que desconfieu dels joves que no vulguin copsar aquest desig.

16. És un petit poema. Cada nova vegada que el tren travessa els camps -els travessa cent voltes cada dia-, els homes de la rella, de la falç i del càvec abandonen llurs eines i fixen son esguard en el vèrtig que vola. Cada nova vegada, sota el sol, quan el tren ja és lluny i es difumina, els homes de la rella, de la falç i del càvec retornen a les mans. Mes ho fan tan de pressa que diríeu que el tren els ha deixat vergonya de llur lent caminar damunt la feina. Hi haurà qui, entre vosaltres, no senti la vergonya d’avançar poc a poc?
17. Recordeu Lil·liput? Cada u de vosaltres pot ésser Gulliver, si es disposa a marxar-hi. (Viviu a Lil·liput.) Si us voleu apresar els peus i els braços, si us voleu apresar àdhuc el cos, tingueu l'ànima lliure ferament.

18. Els flacs temen a Déu; els ferms l'esguarden fixo. Penseu que Déu s'esguarda a si mateix, i que sols Ell és gran, resa el llibre sagrat.

19. Els pobles que aixecaren les piràmides no jaieren al sol ni el saberen mai témer. Amb tot no en féssiu fressa, car aquells temps són llunys: cada u de vosaltres basteixi un ideal de tanta dignitat que àdhuc permès li sia dansar als pics més alts de les velles piràmides.

20. No poséssiu mai límits a la vostra noblesa; vol dir: no feu mal enc que comporti bé. Odieu el tirà àdhuc si us ha caigut intel·ligent, odieu l'ignorant malgrat que sigui esclau.

-----------------------------------------------------

Som de la Llibertat i per la Llibertat: de suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres. El sacerdot falseja la veritat científica i puneix el creient de la nova manera?, a baix el sacerdot! La col·lectivitat anul·la l'individu?, a la desunió-sagrada!

per enèsima vegada

De les representacions escultòriques a Barcelona dels tres escriptors més coneguts de la Renaixença, la meva preferida és la d’Àngel Guimerà. Es troba a la plaça del Pi i l’escriptor està assegut. És una imatge propera, quotidiana, tan assequible que fins i tot permet que els nens i els que els imiten no només la puguin tocar tot Guimerà sinó que fins i tot s’hi asseguin. El bust de Narcís Oller, que al principi es trobava a la vora de la Via Augusta i que posteriorment van traslladar a la plaça amb el nom de l’escriptor, el visito poc. Els bustos, en escultura, no em solen agradar: massa parcialitat. L’estàtua de Verdaguer, tan llunyana a sobre d’un pedestal altíssim em produeix, em sembla que jo ho he dit alguna vegada, una mica de pena. Tan allunyada dels mortals! Com si realment haguessin volgut satisfer la voluntat del poeta d’acostar-se al cel, oblidant que també la terra –i el mar- era el món, i molt, de la seva obra. A més, qui sap com es aquesta representació del poeta realment? El vianant corrent que veu l’escultura, observa únicament una mena de patrici romà difús sobre el qual intueix que els coloms han deixat incomptables senyals. Així, un dels poetes més estimats pel poble és, possiblement, el poeta al qual han allunyat més del poble. Encara més si es recorda que no hi ha forma d’accedir al peu de la columna que l’aguanta a no ser desafiant el perill dels vehicles que roden contínuament pel perímetre de la plaça. Sigui com sigui, les escultures exteriors que representen humans coneguts, amb escasses excepcions, sempre m’han produït un sentiment estrany. La seva vulnerabilitat, la seva immobilitat i la seva fredor em fan venir fred, sobretot a l’hivern.

En fi, no voldria acabar aquest apunt sense deixar un to primaveral i se m’ha acudit, llegint el que escrivien respectivament la Clarissa i la Clidice (no poso enllaços que tothom sap) sobre la poesia, fer una petita aportació -santa innocència- al tema, tot i que crec, com és natural, que no produirà gaire llum. Per cert, algú llegeix Verdaguer fora del circuit de l’ensenyament?

QUÈ ÉS LA POESIA?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuda tèrbola.

De poeta cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa:
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.

Viatjant amb Verdaguer

Ja sé que s’ha dit moltes vegades, però jo reincideixo: Verdaguer també va escriure prosa. I a mi m’agrada llegir la prosa de Verdaguer. No només per ella mateixa, pel que explica Verdaguer, per la possibilitat de conèixer la seva visió d’una època, sinó perquè la seva prosa també l’explica a ell, en molts casos –i no em refereixo a En defensa pròpia- millor que la seva poesia.

Deia que el dissabte, en passar pel costat de la Sagrada Família, vaig pensar en un fragment seu. El copio aquí. És del seu viatge per Europa, fins arribar a Rússia.

MONTMARTRE

Lo dia 8 de juny, festa de la Trinitat, a l'hora de la tarda en què, plovent i tot, París se despoblava per a anar a veure l'afortunat cavall que guanyaria el grand prix en la carrera, tot solet me dirigí a Montmartre, desitjós de visitar lo naixent monument nacional de la França al Sagrat Cor de Jesús. A mitja pujada, sota unes grans escales de pedra que hi condueixen, trobí uns noiets que em demanaren una estampa; petició que no se m'havia fet, des d'Espanya, en tota l'Europa que acabo d'atravessar. És que el Cor de Jesús, abans de prendre per trono aquell turó, que deu son nom als màrtirs i bona part de sa celebritat a nostre gran sant Ignasi, ja comença a vessar-hi sos dons.

Més amuntet, en la reduïda capella provisional, m'agreguí a la pelegrinació de Sant Roc, la parròquia de París on dic missa eixos dies. L'esglesieta estava plena com un ou, estenent-se la gent fora el cancell; los càntics i l'encens l'acabaven d'omplir, vessant per les portes, finestrals i claraboies, com vessa per ses adorables ferides l'amor de nostre Jesús crucificat. Sortiren los pelegrins, i entre la petita capella i la gran basílica s'organitzaren en devota i llarga processó. Les filles de Maria de la parròquia, vestides de blanc, portaven en un airós tabernacle una preciosa imatge de la Verge del Roser, darrera de la qual tocava escollides peces de música la cobla de Sant Roc, composta d'uns 60 nois músics, dirigits per un jove germà de la Doctrina Cristiana. Dóna plaer veure-li manejar la batuta des del cim d'una rastellera de pedra picada, amb lo barret de tres becs a la mà i atrossat son gambeto, que tremolava, semblant més negre sota son rabat blanc, que l'aire feia voleiar.

Al mateix temps que mestre de capella, era el tambor major de 16 timbalers que rompien la marxa d'aquell petit regiment de la fe, fent redoblar aquell eixordador instrument, tan grat a les orelles infantils.
Darrera la fanfare seguien uns 200 homes joves i vells, pobres i rics, paisans i soldats, omplint de càntics devots i entusiastes los intermedis de les tocates. La processó entrà per un cantó de la fonda, obscura i llarga cripta, desenrotllant-se de capella en capella per l'interminable corredor que volta els fonaments de lo que ha de formar la nau interior del temple. L'himne era dedicat al Sagrat Cor, i la resposta, la tan sabuda com sempre bella:

Dieu de clémence,
Dieu protecteur,
sauvez, sauvez la France
au nom du Sacré-Cœur.

¡Com ressonava per aquelles voltes i soterranis aqueix cant d'esperança d'aquell poble catòlic, que ha sofert tant i que, si Déu no fa un miracle, tant li resta de sofrir! Jo em figurava veure l'església de França captiva i encadenada en les catacumbes, aixecant sos ulls a l'escassa llum que entra per aquells finestrals bizantins, i plorant, plorant sa llibertat perduda, son Déu tret ignominiosament de les escoles, dels llibres i de l'ànima de la novella generació; plorant sos amadíssims religiosos llançats de llur mística celda, les germanes de la Caritat tretes del peu del malalt, que mor sens un consol i una esperança; la indiferència del vell, la llicència del jove i escàndol dels petits, aqueixos àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los ulls al cel, que s'emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures. Lo cel, que estava plujós i ple de núvols negres, regatejava la llum amb finestrals de la cripta, per fer-la més ombrívola i misteriosa. No trigà a sortir-ne la doble filera de la processó per a entrar en lo temple del Cor de Jesús.

Jo, que acabava de visitar per primera vegada, a París, la Babilònia de l'Apocalipsis, amb la copa del plaer a la mà convidant a tots los passants, no sabia donar-me compte de lo que veien mos ulls; aquella gent que sortia de sota terra, orant i cantant, me feia l'efecte de gent d'altre país i d'altra època; dels màrtirs companys de sant Dionís, que sortissen de llurs sepulcres; dels fills de Clovis, de Carlomagne i de sant Lluís, que, obrint ses parpelles a l'enderrocament del santuari, rompessen les lloses de ses tombes i vinguessen a acabar en eixa França desventurada l'obra salvadora que hi començaren, i a encendre-li de nou la flama de l'amor de Jesucrist, que s'hi apaga.

La grandiosa basílica està encara no a mig fer. Se construeix amb tanta pena! Cada parròquia de París paga un pilar; cada associació religiosa, de les poques que suren en aqueix diluvi de materialisme, costeja una columna; cada família religiosa, un bocí de paret o d'arcada; cada devot, una pedra, que quan s'ha arrencat, escalabornat, dut ací dalt, picat i col·locat, val un pesant d'or. Per altra part, per assentar com cal els fonaments, s'ha tingut que cavar molt fondo, i atravessar los sediments de runa, argila i pedregam, de la mateixa manera que per a trobar la roca de la vera glòria francesa cal cavar i atravessar totes les capes d'argila i totes les runes d'un segle de revolucions, segons imatge d'un autor.

L'església, doncs, creix poc a poc, com un gros arbre en terra mal assaonada; mes ella creix; no està encara mig feta, mes se farà, tard o d'hora, com Déu ajudi a sos zelosos e incansables iniciadors; i un dia, que no sabem si és lluny o prop, la París revolucionària, desvetllant-se al so de campanes mal sentides, obrirà els ulls i veurà en sa muntanya més alta una basílica major que totes ses basíliques; més alta que el panteon i l'església dels Invàlids; més que el superb edifici de l'Òpera i l'Hôtel de Ville; un campanar més alt que el monolit egipci de la plaça de la Concòrdia; més que la columna de Vendôme; un edifici més alt que tots sos edificis, i al bell de la creu, que dominarà la París antiga i la moderna, la ciutat i les afores, les cases, los boscos, los camps i les muntanyes; i aixecant al cel sos braços, rosats amb la sang d'un Déu, demanarà perdó per la ciutat culpable.

Ja avui s'aixeca la creu en un altar provisionalment posat al mig del presbiteri per a conhort i símbol d'esperança dels devots i pelegrins.

algú ho havia de repetir

La majoria de pacients no distingim prou entre medicina i farmàcia, segurament perquè una cosa i altra es barregen en els nostres tractaments (medicaments i la persona que els prescriu, o viceversa) en un tot que suposarà l’èxit o el fracàs que finalment només correspondrà al benestar del nostre propi cos o ment.

Quan estem malalts no ens estem de punyetes i el que volem, més enllà de consideracions sobre el negoci farmacèutic o mèdic és posar-nos bons. Després ja pensarem en els tractaments i recordarem el que sabem o intuïm i que durant la malaltia ens interessa ben poc. Fins i tot agrairem que algú de la professió ens recordi la realitat, que no té cap importància, una vegada més

¿No hay medicamento sin efectos indeseados?
No, cada medicamento tiene su peaje. La Agencia Europea del Medicamento calcula que cada año fallecen en Europa 197.000 personas a causa de efectos adversos. En EE.UU. los efectos adversos son la cuarta causa de muerte, detrás del infarto de miocardio, el ictus y el cáncer; y por encima de la diabetes, las enfermedades pulmonares y los accidentes de tráfico.

Dicen que se inventan cada año nuevas enfermedades.
Sí, sobre todo en relación con la mente y el sexo. Convierten la timidez en enfermedad y la medicalizan. Ahora se han inventado la disfunción sexual femenina: “Padeces disfunción sexual femenina..., no se ría...

De acuerdo.
…Si en los úlitmos seis meses has rechazado una proposión de relación sexual o no has tenido una con satisfacción plena”. Cada vez que se reúne uno de los comités de hipertensión arterial (el estadounidense, el europeo, o el de la OMS) bajan el nivel de presión arterial considerado normal, y lo mismo ocurre con el colesterol.

Explíqueme.
En pocos años se ha disminuido de tal manera el límite de normalidad del colesterol que cada vez hay más población que debe tratarse. En EE.UU. ha aumentado de 3 millones de personas a 25 en 10 años.


Aquí la resta.




Continuant amb la medicina, que no amb la farmacologia –de moment-, aquesta nit he mirat l’estrena de Polseres vermelles, una sèria creada per Albert Espinosa que m'ha semblat interessant i amb molt bon ritme. Li auguro un èxit popular important perquè a més de ser d’hospitals, el realment a tenir en compte és que els protagonistes són joves i tenen càncer.

En qualsevol sèrie, sentir-se identificat amb algú o alguna cosa sol ser garantia d’interès en la continuïtat. Jo, de moment, sóc el professor fumador, que no crec que tingui un gran paper, de fet, avui ni ha aparegut. Per altra banda, m’ha fet reflexionar la teoria que en cada grup hi ha el líder, el que faria de líder si no hi hagués líder, el guapo, la noia... Qui eren els altres dos? Ara no me’n recordo. Bé, he pensat si en els grups de quatre i no de sis, hi ha algú que té més d’un paper. Descarto la noia perquè en el meu grup més estable no n’hi va haver mai. Ara que ho penso, en el meu grup durant uns anys vam ser cinc. Qui devia marxar?