canviar-ho tot

Independència! Volem canviar-ho tot!

Independència! Volem canviar-ho tot!

Independència! Volem canviar-ho tot!

Em creuo en perpendicular amb un grup de 15 o 20 que avancen decidits en direcció nord-oest. Em sembla que abunden les samarretes negres amb dibuixos, però ni la il·luminació del carrer ni la meua vista són definitives. Una mica més endavant, han tallat el carrer i m'hi situo al mig; des de València, miro el carrer Mallorca. Criden consignes breus, entenedores. Se m'acosta la dependenta -potser la mestressa?- de la sabateria de la cantonada -el botiguer de la fruiteria es renta cara i mans a la font, a penes una mirada escèptica- i em pregunta què passa. Li explico l'evidència de la manifestació de davant del Govern Civil. Ah, aquests del 9! (tradueixo del castellà). Sí, tot el que passa és cosa d'aquests del 9, que li dic. Torna a la sabateria, potser decebuda perquè no té novetats a la vora de casa.

Mentre continuo en direcció sud-est, no em puc treure del cap la cançoneta: Independència! Volem canviar-ho tot! En algun moment fins i tot noto que se m'aixeca el braç i se'm tanca la mà, però domino l'impuls.

Més tard, m'assabento que ha mort Ferrer-Arpí i em ve a la memòria la meua participació en el seu programa Dit i fet, a principis dels 80. De l'altre mort, recordo sobretot la seua dona i el seu arxienemic. Encara em ronda la cançoneta, sobretot la segona part. Canviar-ho tot? Home, potser tot no. Ara, si em convencen, un per un, de cada canvi... Per què no?

Demà no tinc clar si hem d'anar a la plaça de Sant Jaume -no hi cabrem- o a l'ajuntament del barri.

monopolis i oligopolis

Just quan Google acaba de fer 16 anys, augmenten les crítiques al buscador, al monopoli virtual que desafia les caduques lleis estatals, al seu sistema de PageRank, al control subtil, i no tant, que exerceix en uns camps, en unes ramificacions, que ja no sabem quins són,. Als seu costat, altres monopolis de la informació que ho saben tot dels mortals reals,que cada cop som més virtuals malgrat que se'ns vulgui fer creure que encara tenim corporeïtat: Facebook, WhatsApp (són el mateix aquestes dues aplicacions?), Twitter, Instagram... Per altra banda, els organismes estatals, autonòmics, municipals, corporatius, supermercats..., saben de nosaltres detalls que ja hem oblidat. En alguns casos, participar de la virtualitat que amablement ens proposen comença a ser obligatori: algunes gestions ja només es poden fer amb facilitat des de la virtualitat.

No hi ha res a fer, el present és així i el futur, molt més. El que em resulta estrany és les facilitats que troben per dominar-nos, per controlar-nos, per influir-nos. Deu ser que tenim una necessitat innata d'identificar-nos, de ser reconeguts, de ser gregaris, de pensar que realitat i virtualitat són el mateix i som lliures de jugar-hi.

Jo, avui, he obert un compte nou en una de les aplicacions suara esmentades on ja tinc altres comptes. M'he triat el cognom Orwell perquè m'agrada; no cal dir que una part de la contrasenya la forma l'any... Els estudis? A Salamanca, que és la universitat més antiga de la península. I així anar fent

Amb els monopolis virtuals encara, però un dia m'enxamparan els organismes governamentals que tenen lleis contra les suplantacions de personalitat. Com si les persones fóssim una cosa rígida, anquilosada, inamovible i haguéssim de retre comptes a instàncies superiors per al nostre propi bé.

aquest diumenge, el Liceu al carrer

Vaig llegir que aquest any hi ha hagut més actes que mai a les festes de la Mercè i que també ha augmentat el nombre de participants. En definitiva, un èxit que jo ignoraria si no fos pels mitjans de comunicació. No sabria explicar per què, les festes m'han passat desapercebudes, si exceptuo l'assistència, gairebé casual a un acte del darrer dia.

Mentre la majoria de la gent contemplava l'espectacle de llum, música i soroll -aquest any amb un afegit de poemes- que commemorava o resumia -no ho sé ben bé- tres-cents anys d'història, jo em vaig afegir als centenars d'espectadors de la segona part de l'actuació de l'Orquestra del Liceu, a partir del moment en què va intervenir el Cor. Música conegudíssima, popular fins i tot entre els qui mai escolten òpera i potser són incapaços de concretar el nom de les peces o el seu autor, però que no els costa gaire de taral·lejar melodies moltes voltes escoltades.

La vetllada hagués estat esplèndida, si no fos perquè em vaig haver de situar en un lloc massa allunyat de l'escenari des del qual la concentració requerida per seguir el concert era difícil d'aconseguir a causa de la intervenció entusiasta dels nens que jugaven a la vora i del soroll del trànsit. És veritat que a mesura que se succeïen les interpretacions jo anava escalant posicions, però continuaven les interferències, com la de les dues parelles de francesos que es recordaven amb entusiasme una extraordinària interpretació de Bizet a la qual havien assistit feia anys i la comparaven amb la que, suposadament, escoltaven, o l'intercanvi de números de telèfon i altres indicacions que es feia un grupet format per italians i espanyols mentre els gitanos d'Il Trovatore s'anaven explicant. Sí, esclar, mentre sonava Wagner era inevitable que passés un venedor de llaunes de cervesa del país anunciant la mercaderia. Ja se sap, el carrer és de tots i tots tenim dret a manifestar-nos.

Quan ja tot començava a tranquil·litzar-se i jo havia aconseguit el millor lloc possible, va, i s'atura la música. I res de bisos. Feia estona que intuïa que acabarien amb Va pensiero, que sempre em produeix una emoció especial i que, tal com està el país, em va semblar que tenia un aire especialment reivindicatiu, però potser és una apreciació del tot subjectiva...  I fins l'any que ve.

tarda de cine

Penso que hauria de deixar constància que he vist gairebé tota la intervenció de Pujol i dels representants dels grups parlamentaris. En deixo constància. Més enllà del fet en si, no se m'acut cap reflexió que consideri que pugui ser original. Dir que el català, no la dialèctica, que han emprat alguns m'ha semblat per sota de la mitjana del país crec que indicaria un excés de pedanteria per part meua i no ve al cas, no toca. Elucubrar sobre si la corrupció es pot dividir en política, moral, ètica -sempre m'ha costat distingir entre ètica i moral- social, etc., no veig que tingui sentit; la corrupció sempre és integral, personal, ni que afecti només un instant de la persona. En tot cas, el que importa és la gradació, o potser tampoc? Parlar sobre els diferències entre àngels i dimonis és un tema sense futur: la Bíblia ho fa abastament, tot i que els llibres sagrats són excessivament taxatius, rígids, i no permeten l'intercanvi d'essències, fonamental en política. Ja posat en el pla bíblic, podria dir alguna cosa sobre la pèrdua de la innocència, però em costaria tractar innocentment el tema: no conec cap major d'edat que sigui innocent. La magnitud de la tragèdia? Això és cosa de Monzó. Decepció, tristor... Esclar, però no especialment avui. Algunes consideracions sobre l'individu i el poble? Segur.

En conclusió, i reiteradament, que no se m'acut res que m'interessi a mi mateix, excepte, potser, que el ritme parlamentari avui ha estat àgil i que ja m'agradaria que sempre que miro les intervencions dels polítics fos així, encara que, com avui, al final pensés que hi ha més retòrica que sinceritat, més fum que foc.

desipere in libro

Al diari d'avui (ahir) hi havia dues pàgines dedicades a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del passeig de Gràcia. Em sembla fantàstic promocionar aquesta fira, que no cal repetir que és la meua preferida, tot i que a vegades em sembla que el pensament dels llibreters i el meu no sintonitzen prou. Dic això perquè en una columna a la segona pàgina sobre el tema, els llibreters responien una pregunta, que ignoro si el periodista havia matisat, que demanava recomanacions concretes. Només un professional feia una recomanació genèrica a partir dels 70 euros. La més barata, entre els altres vuit llibreters, assoleix la mòdica xifra de 140 euros; la més cara correspon a Antonio Lorenzo, de la llibreria valenciana Asilo del Libro, es tracta de Investigación de la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones (1794), primera edició en castellà de l'obra d'Adam Smith, 32.000 euros. La mateixa llibreria ofereix, molt més assequible, per només 4.500 euros, Ensayo sobre las variedades de la vid común, amb 36 litografies de diferents varietats de ceps.

Per què tants llibreters recomanen singularitats, obres de col·leccionista o de diletant? No dic que les obres suggerides no siguin interessants -m'encanta el raïm moscatell-, però de ben segur que la majoria dels qui comprem en aquestes parades ens movem entre altres llibres, fins i tot quan, com jo, hem estat col·leccionistes. Estan molt bé les primeres edicions, les edicions rares, però... Compte, si s'observa el volum de compradors, la majoria són simplement lectors, no sé si molt o poc especials. I si m'equivoco, que algú m'ho demostri i m'esmeni.

Per cert, a l'Asilo del Libro vaig comprar un llibre que és una delícia: Latinorum. Guía práctica para los padres cuyos hijos estudían latín. No cal especificar la finalitat d'aquestes 225 pàgines escrites per Michele Fornaciari i editades a Barcelona l'any 1952 per Gustavo Gili. Hom també pot suposar que amb tanta pàgina dedicada a valorar i promocionar la llengua llatina les digressions han de ser abundants.

Per exemple, quan Fornaciari explica que, sent alumne, es trobava en una classe de llatí i mentre el professor anava explicant la lliçó, ell, d'amagat, llegia El Rey del Oceano de Quattrini (el llibre es pot trobar a internet per 120 €), absent de tot el que no fos la història que llegia -només un lleuger remor exterior li arribava-, quan el va pescar el professor. El jove Fornaciari esperava un “desastre”, però:

No lo hubo. El profesor era un hombre sensato. Tal vez reconoció, en secreto, que las aventuras del Rey del Oceano eran más interesantes las del verbo ferre. O acaso tuvo piedad de ese deslumbramiento nuestro. O incluso admiró la capacidad de entrega total a la lectura, que es propia solamente de al primera juventud y que él, quizá, ya había pedido. O tal vez comprendió que un muchacho que leía de esa manera estaba destinado a ser más o menos hombre de libros. Lo cierto es que volvió a meterse el reloj en el bolsillo, mandó a su sitio a los compañeros, y nos dijo solamente:
“Quarde ese libro. No es el momento de leer”.
Luego añadió: “¿Sabe cómo se dice en latín, leer en la forma que leía? Se dice: desipere in libro, enloquecerse en el libro. Desipere, de la tercera conjugación. No lo olvide”.
No lo olvidamos nunca. Tanto es así que lo citamos. En una expresión fuerte para indicar el aturdimiento de ciertas lecturas, a las cuales los jóvenes se entregan totalmente. Hoy ya no somos capaces de “enloquecer en el libro”, de esa manera. Desipere in libro, privilegio de la juventud.

Ara seria el moment de tornar a parlar de l'actualitat, dels joves lectors, dels vells lectors, dels llibres per llegir i per col·leccionar, de les expectatives dels llibreters de vell (o d'ocasió), etc., però no se m'acudira fer malbé una anècdota tan bonica.

P.S. Els qui van passar ahir al vespre per davant de la botiga que té Apple a la plaça de Catalunya van observar segurament nombrosos efectius d'un servei de l'ordre vestits de negre envoltant l'establiment i una cua incipient, que a primera hora del matí deu ser llarguíssima, a l'espera que comencin a vendre el nou model d'iPhone. Quin desipere deu ser aquest? Les bogeries sempre són misterioses.

l'amiga Teresa Rovira

Tastaolletes com sóc, durant aproximadament dos anys em vaig interessar per la literatura infantil i juvenil en llengua catalana, concretament la que es produí en el període que va de 1833 a 1936. Van ser uns mesos d'activitat dispersa, però constant, intensa, satisfactòria,  visitant biblioteques, llibreries de vell, arxius, consultant bibliografia...; amb trobades presencials o virtuals amb experts aficionats i professionals en la matèria. El resultat de tot plegat va ser un resum que mai completaré, i que té vida pròpia a la xarxa, i un munt de llibres a casa, tant teòrics com pràctics, alguns dels quals fullejo rarament.

De tots els llibres consultats i llegits en aquesta època, el més important, el vademècum imprescindible, va ser Bibliografia histórica del libro infantil en catalán, escrit per Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili i pe M. del Carme Ribé, publicat per Anaba (1972):  La presente Bibliogafía aspira a ser un repertorio de todos los libros infantiles publicados en lengua catalana hasta 1939. Esta fecha ha sido escogida como límite, no sólo porqué con el fin de la guerra civil acaba un período de la cultura catalana, sino también porqué la mayoría de la producción posterior ha sido recogida en diversos trabajos y publicaciones.

No cal afegir res més. Revistes, llibres, llibrets, una petita biografia de tots els autors del temps que s'esmenta... Tot es troba, amb dates i comentaris quan s'escau. Quan tenia qualsevol dubte... Apa, a veure que diuen la Teresa i la M. del Carme. I si encara quedava algun detall per resoldre, cerca en alguna de les tesis sobre el tema dirigides per la Teresa i que es conserven mecanografiades al Centre de Documentació del Llibre Infantil de la Biblioteca Sant Pau i Santa Creu. Assegut entre nens que miraven les pantalles dels ordinadors, llegia sobre els papers amb què es divertien feia dècades altres nens com ells.
 
En definitiva, que la Teresa i la Maria del Carme es van convertir en amigues i mestres imprescindibles, Avui he llegit que la Teresa acaba de morir als 95 anys. He perdut una amiga que no vaig conèixer, amb qui, sense que ella ho sabés, vaig compartir hores i hores. Li estic agraït per la seua companyia i pel seu mestratge, i en vull deixar constància. Tota la resta, ja ho diran uns altres.

comparacions incertes

Ara que sembla que ja no es porten, voldria deixar constància de deus comparacions referides al procés d'autodeterminació de Catalunya que sempre m'han semblat falses o, com a mínim, desafortunades. I que consti que jo no pretenc inventar-ne de noves.

1. Es deia (es diu?) des d'aquí que Catalunya és com una esposa (o un espòs) que ha deixat d'estimar la seua parella i que demana de ser lliure, de fer una nova vida (en solitari o potser amb una altra parella, o amb promiscuïtat total? Les opcions són múltiples). Evidentment, la comparació és ideal, però no real. Catalunya i Espanya, es vulgui o no, no estan en un mateix pla de poder polític, de condicions legals. Des d'aquí no s'ha entès o no s'ha volgut entendre que la comparació difícilment serveix a la resta d'Espanya, tant sigui a dretes com a esquerres, que, seguint amb al comparació humana veien (veuen) Espanya com un cos únic del qual Catalunya és una part, un braç, una cama... que deixaria Espanya mancada i, esclar, Catalunya inviable. Entre una visió i una altra calia trobar la metàfora adient, cosa que sabem que és impossible. I encara gràcies que crec que a ningú se li ha acudit dir -o sí?- que Catalunya és com una cua de sargantana, que si es talla es mou una mica amb aparença de vida, mentre que a la sargantana li torna a créixer la cua.

2. S'ha comparat el procés català amb el quebequès, l'escocès, etc. Una aproximació també idealitzada, potser històricament defensable. Entenent que són casos diferents, amb tots els matisos que es vulgui, equilibris de forces, etc., i sense suggerir absolutament res, jo veig el cas català més acostat al d'Irlanda, per citar una geografia propera. Ja ho anirem veient.

mirades en la nit

Entenc que gairebé qualsevol manifestació artística és el resultat d'un procés cultural i que el seu gaudi o la seua comprensió plens -sentits i ment- exigeix un entrenament, un aprenentatge. Pot passar que la contemplació innocent, lliure de tota influència externa -és possible això?- sigui satisfactòria, però és amb la complicitat del coneixement que s'arriba a la plenitud dels matisos. Quan dediquem un temps a una obra artística, en tenim podem tenir prou amb la nostra percepció, però sovint busquem -als superbs o als simples no els cal- en la mirada dels altres, en la seua explicació, una confirmació, una ampliació, una millor comprensió del que hem vist directament. No importa que sigui pintura, fotografia, escultura, arquitectura, literatura...

En pintura, em trobo a vegades que després de buscar la complicitat d'algun expert em trobo igual o pitjor que abans. Textures, força dels colors, suposats antecedents... Res que em serveixi. És possible que algun tipus de pintura no permeti altra cosa que parlar de formes i colors, de comparatives, d'evolucions i influències, quan jo espero que em parlin de vida, potser per deformació literària. No copiaré cap exemple d'aquest tipus de mirades, però sí que transcriure un exemple del que m'agrada trobar. Agafo d'entre els quadres de Hopper que conec, el meu preferit (podeu clicar per veure'l més gran), solitud en companyia, incomunicació, sensació de provisionalitat...:

 

A Aus nocturnes hi ha tres persones assegudes en el que deu ser una cafeteria 24 hores. El lloc està situat en una cantonada i il·luminat toscament. Encara que ocupat, un cambrer vestit de blanc mira un dels clients. El client, assegut al costat d'una dona d'aspecte distret, el mira a ell. Un altre client, d'esquena a nosaltres, dirigeix la mirada cap a la zona on es troben l'home i la dona. Es tracta d'una escena amb què qualsevol pot haver-se trobat fa quaranta o cinquanta anys mentre passejava una nit per Greenwich Village, a Nova York, o pel cor de qualsevol ciutat del nord-est dels Estats Units. No hi ha res d'amenaçador, res que suggereixi que el perill aguaita al tombar la cantonada. La tranquil·la il·luminació interior de la cafeteria vessa densitats de llum sobre la vorera adjacent i l'estilitza. És com si la llum fos un agent purificador, ja que no hi ah rastres de brutícia urbana. La ciutat, igual que a la major part de l'obra de Hopper, es fa present en un sentit formal, més que realista. L'element dominant de l'escena es el gran finestra a través de la qual veiem l'interior de la cafeteria; el finestral abasta dues terceres parts del quadre, tot conformant una figura geomètrica, un trapezi isòsceles que estableix la direccionalitat de la pintura en relació a l'angle de fuga que no pot ser vist, que ha de ser imaginat. La nostra mirada viatja al llarg de la superfície del vidre, es desplaça de dreta a esquerra, atreta pels costats convergents del trapezi, les rajoles verdes, el taulell, la fila de tamborets -que sembla el rastre de les nostres passes- i la resplendor groguenca del neó que brilla al sostre. No se'ns porat a l'interior de la cafeteria, se'ns mena per un dels seus costats. La claror sobtada, immediata, de moltes escenes que registrem en passar ens absorbeix, ens aïlla momentàniament de tota la resta, i després ens permet continuar el nostre camí; a Aus nocturnes, no obstant, no se'ns deixa escapar tan fàcilment. Els costats llargs del trapezi s'inclinen l'un sobre l'altre però no arriben a ajuntar-se mai, i deixen l'espectador a mig camí. El punt de fuga, final del viatge o passeig de qui mira, és un lloc inabastable i irreal situat fora del llenç, a l'exterior de la pintura. La cafeteria és una illa de llum que distreu qui sigui que passi per allí -en aquest cas nosaltres- del destí final del viatge; aquesta distracció pot ser entesa com una salvació, perquè un punt de fuga no és només el lloc en què les línies convergents es troben, sinó també el lloc on deixem de ser, el final dels nostres trajectes individuals. Mirant Aus nocturnes quedem suspesos entre dos imperatius contradictoris: un, governat pel trapezi, que ens apressa a continuar endavant, i l'altre, dominat per la imatge d'un lloc il·luminat enmig de la ciutat fosca, que ens incita a romandre-hi.

En aquest cas, igual que en altres quadres de Hopper en què els carrers o les carreteres juguen un paper important, no hi ha cotxes a la vista. No hi ha ningú amb qui compartir el que veiem, no ha arribat ningú abans que nosaltres. La nostra experiència serà enterament nostra. La solitud del viatge, juntament amb el nostre sentiment de pèrdua i d'absència passatgera, es faran inevitablement presents.

Mark Strand: Hopper. Ed. Lumen, 2012 (2^a edició) (traducció del castellà)

 

primer volt (o vol, segons com es miri)

Primera aproximació a darrera hora a la Fira del Llibre d'Ocasió (etc.) del passeig de Gràcia. Només quatre-cents metres de parades, dels quals cal excloure el lloc que ocupen les terrasses -deesses omnipotents (i de tant en tant castigades per pecats venials pels déus municipals..., que tot té un preu) del present i del futur de la ciutat daurada- i algun altre racó menor. Com minva la meua fira preferida...! Però encara queden els resistents, els d'aquí i els de fora, com el llibreter Costa -se us saluda, em diu, i em vol vendre uns quants volums d'història del país-, que cada any baixa de Vic perquè li agrada la tradició i el contacte amb la gent, encara que després, al menys per un dia, sopi potser sol i escèptic en la Cerveseria d'Or, potser.

Hi ha anys que després de mirar i remirar amb prou feines compro un o dos llibres -em sobren lectures i em falten espais-, però enguany, només arribar, qüestió de vibracions, ja vaig firar-me a la primera parada a preu mòdic, és a dir, de tres a cinc euros. Vaig començar amb una obreta de Sempronio, El Paseo de Gracia, de lectura ràpida i que confirma que al passeig des d'un moment determinat ha estat l'aparador més important de Barcelona; la llàstima és que la majoria de barcelonins de pro o de contra ja tenen poc interès a passejar-s'hi i encara menys a viure-hi, fins i tot Pujol ha tancat el piset que hi tenia. Els notaris, aguanten. En la mateixa parada vaig comprar Obra de Pere Quart, editada per Fontanella l'any 1963, que inclou des de Les decapitacions a Vacances pagades, a més d'alguns poemes posteriorment reclassificats. Com passa a vegades amb els llibres de segona mà, a la primera pàgina hi havia el nom de l'antiga posseïdora i l'edat de l'adquisició (XIX) en números romans. Maria Neus... i els dos cognoms. A casa, vaig mirar si la trobava a través del Google; efectivament. Ara deu passar dels 70, i en un rampell d'irreflexió vaig pensar de trucar-li ni que fos per preguntar-li com és que s'havia desfet de Pere Quart (Avia per telèfon una rialla trista...), però va prevaler el seny.

Parada següent a la ídem de l'Ajuntament, on també per tres euros em vaig fer amb Verdaguer i els Jocs Florals de Barcelona, molt documentat, escrit per M. Àngels Verdaguer Pajerols, amb tres introduccions: Joan Clos, Ferran Mascarell i Antoni Nicolau. Llàstima que el llibre no inclogui tots els poemes de Verdaguer presentats als Jocs. Tot i així, un primer fulleig em fa concloure que la lectura serà pausada i interessant. De la paradeta de l'Ajuntament, m'agrada comprovar que tots els anys canvien de venedors, però que solen ser -deixeu-me utilitzar terminologia planiana- dues senyoretes assegudes que parlen de les seues coses mentre els possibles compradors mirem i fullegem; després, si comprem, entre les dues et serveixen el llibre en una bossa de plàstic més bonica que les de les altres parades i amb inclusió de punt de llibre municipal. Barcelona té poder.

Sobre Verdaguer, hi ha un poema de Pere Quart, una nadala de fet, que m'agrada molt i que no acabo de saber si és enterament innocent -angelet més tendre- o traspua un vol  d'ironia -de volar llis. El copio per si algú el vol incloure en el recitat del dia de Nadal, o en qualsevol altra data.

BORRISSOL D'ÀNGEL

                 A Mossèn Verdaguer

Só l'angelet més tendre
del Paradís,
que ara començo a aprendre
de volar llis.

Quan travesso les sales
d'or i safir
el batec de mes ales
sembla un sospir

Pel fregadís amb l'aire
durant el vol,
deixo un polsim, no gaire,
de borrissol.

La brisa se l'emmena
cada matí
i a poc a poc n'emplena
tot un coixí.

Si per Nadal celeste,
l'infant Jesús
hi reclinés la testa
o els peuets nus!

Só l'angelet més tendre
del Paradís,
que ara començo a aprendre
de volar llis.

aquest diumenge..., ja sé que no s'estila

Fa poques setmanes llegia al diari que Maria Dolores Pradera feia anys: 90, ja! Feia tant temps que no sentia cap cançó seua... Un record en la memòria, i tant present com la vaig -vam- tenir durant anys... Durant tant anys que pensava que era d'algun país americà i que a penes sabia res del seu cinema ni del seu teatre. Només les cançons de companyia esporàdica segons els cicles, i una cara que em semblava bellíssima i encara m'ho sembla, d'una serenor exquisida que a vegades confonia amb inexpressivitat, i una veu que m'enamorava.

Hi ha joves que escolten encara la Pradera? N'hi havia gaires al concert de l'any passat amb Poveda? Són pertinents aquestes preguntes? Retòrica per no deixar buit de paraules un espai dominical en què l'únic que m'importa és haver-la tornat a escoltar, a gaudir, a veure,  i, en tot cas, avui, a compartir. Gran, Maria Dolores Pradera.

Nocrònica (i irreflexió) precipitada, resumida, simplificada i parcial d'una sobretaula allargassada

Com que estic de sobretaula llarga, em miro i escolto els parlaments en directe dels intervinents en defensa o en contra, amb matisos de tot tipus, de la Llei de Consultes. Començo amb la presentació de Rull, elemental, i continuo amb les paraules del representant del PSC, Ferran Pedret; després, un senyor del PP, que es diu Santi. Continua la Camats i segueix Rivera. Bona tarda a tothom, es presenta Quim Arrufat per estalviar títols... Més enllà, tinc altres feines.

Estic intermitentment atent a les paraules dels ponents, segons m'ho permeten les meues petites obligacions del moment, les meues necessitats immediates i els meus gustos. Sóc conscient que tinc unes preferències ideològiques -la meua ideologia tampoc és que sigui gaire clara- i que, en conseqüència, el meu interès i les meues valoracions són parcials; al mateix temps, noto que em pesa la meua formació filològica -més prejudicis- i no puc abstreure'm del fet que dos dels discursos -deixem Rull fora de concurs- són argumentativament i lingüísticament tan pobres, tan elementals, tan primitius...

Potser sí que les paraules poden arribar a convèncer i a vèncer, però deu haver alguna cosa més que faci que hi hagi tantes rates que segueixen uns flautistes d'Hamelín que, segons em sembla, fan sortir unes notes tan discordants, tan tosques, tan poc melodioses, dels seus instruments... Qui sap si és cosa d'oïda i cadascú entrena els sentits, voluntàriament o sense ser-ne conscients, perquè només determinades melodies els sonin harmonioses.

Que consti que de música no n'entenc gens.

novetats literàries

Em va fer gràcia llegir que algú deia d'una llibreria que s'esforcen a tenir novetats. Entenc que per novetats es refereixen, esclar, als darrers llibres publicats. En aquest cas, no se sap, i no té cap importància, si publicats per editorials grans o petites, o per les de qualsevol mida (torno a l'antonímia recreativa). Dic que em va fer gràcia, no en el sentit de graciós per se, sinó perquè el primer que vaig pensar va ser en el concepte de novetat del circuït comercial que es contraposa al que tinc com a lector. Per a mi, una novetat no és un llibre acabat d'escriure i de publicar, sinó un llibre encara no llegit o, més ben dit, una lectura nova recent encetada. Pedra de tartera o En la pell de l'altre? Sàtires o Epístoles? Maria Barbal o Horaci? Tot pot ser, i no sempre a través de les llibreries. El moment d'escriptura o d'edició no té cap importància a l'hora de llegir obra nova. En qüestions de qualitats literàries, no m'hi poso, que el concepte és molt complex i difícil de posar-s'hi d'acord.

Sóc molt dolent fent prediccions a partir de lleugers senyals i sensacions particulars. Em refereixo, concretament, a la que vaig fer fa pocs posts conjecturant que la tradicional Fira del Llibre d'Ocasió, Antic i Modern aviat es podria encabir en un pis i que les obres del passeig de Gràcia impedirien de muntar les casetes al lloc habitual. Fa dos dies, baixava de veure el Romànic del Palau Robert i em vaig trobar que estaven muntant els estands al... carrer Rosselló, Provença, Mallorca? No ho sé precisar ara, però vaig pensar: més expositors que mai! Però, ai!, els estands s'acaben al carrer Aragó, no a la Gran Via, com era el costum. Sigui com sigui, crec que la Fira comença demà (avui) i seguríssim que es poden trobar milers de novetats literàries. A passejar-s'hi, doncs.

P. S.: Assisteixo al primer dia de sessions cinematogràfiques dels Texas. Em diuen que Ventura Pons està “per dins”, que no saben si sortirà, “aquest home és imprevisible”. M'ha semblat que havia de començar amb Any de Gràcia, novetat que no vaig veure en el seu moment. Guardo l'entrada per si algun dia hi ha col·leccionistes -aquest és un país de col·leccionistes- que la vulguin tenir.

antonímia recreativa

Sóc més aviat de matisos, i, per tant, prefereixo els antònims que admeten gradacions: Fred i calent, d'acord, però també tebi quan convé; i encara més, ampliem pels extrems a gelat i bullent, etc., sempre que el pas dels temps ens permeti altres eleccions. Fins i tot entre el negre i el blanc, prescindint dels altres colors, veig innumerables tons de grisos, grisos per donar i per vendre, encara que vagin disfressats d'arc de Sant Martí.

No sé si realment hi ha contraris sense terme mig. Viu i mort, per exemple, ho semblen; però a vegades hi ha qui, contradient la realitat pretesament objectiva, sembla més mort que viu, o morts que perviuen intensament en la memòria per molt que hagin desaparegut de la realitat dels sentits.

Amb guanyar o perdre no estic segur de les possibles gradacions. No m'agraden aquests sinònims que sorgeixen d'una realitat comuna, compartida, en aquest cas de la lluita. Hi ha qui pensa que sempre que algú guanya hi ha algú que perd, o a l'inrevés; encara que a vegades -parafrasejant el clàssic- hi ha amargues victòries i derrotes dolces, però són situacions excepcionals que solen ser poc satisfactòries i sovint impliquen un punt de mesquinesa en vencedor o derrotat. Algú pot dir que entre guanyar i perdre existeix un estat gairebé líquid, volàtil: l'empat, les taules. Potser sí, però és un estat transitori mentre es fan preparacions per continuar la batalla (uf, aquest lèxic bèl·lic!). La tendència és al triomf i la derrota es considera momentània, un aprenentage, i malament si no és així, diuen els experts. Potser algun dia algú trobara entre el guany i la pèrdua una situació intermèdia -decantada no se sap on- que comporti un alt grau de felicitat. Esclar que abans, o al mateix moment, hauran de desaparèixer els guanys i les pèrdues o convertir-se en la mateixa cosa. La quadratura del cercle.

llarga vida al Texas! (sic)

Després d'haver reemprés des de fa un temps les visites regulars a les sales de cinema, semblava que la fatalitat em perseguia: tancament de l'Alexandra, el Lauren Gràcia, el club Coliseum... No sales qualssevol, situades en indrets que mai visitaré, sinó aquelles que em permetien arribar amb una passejada saludable, a vegades, tot s'ha de dir, a corre-cuita per una mala planificació personal.

Per què em perseguien uns fats tan cruels? Resposta impossible. Quins establiments més engrescadors van ocupant les sales tancades? Resposts diferents amb denominadors comuns: uniformitat, avorriment... sota aparences múltiples.

Dels cinemes esmentats, el que em queia més prop era el Lauren. Des que va plegar, he anat passant gairebé cada dia per davant, assistint al desmantellament. Després, cap novetat, un local abandonat. De sobte, no fa gaire temps, vaig veure que hi feien obres interiors, cada dia un nou detall i les apostes mentals per saber com acabaria el local.

No fa res, alegria notable, unes noves lletres a la façana: Texas Cinemes. Les sales del Lauren han tornat als orígens, han recuperat el nom de l'antic cinema de barri i projectaran pel·lícules de rabiosa reestrena en versió original amb subtítols en català. Preu assequible: 3 euros la sessió, i 2 euros per a majors de 65 anys o menors de 18, també per a membres de determinades organitzacions i associacions seleccionades. A més, passis matinals per als petits (i per als grans?). Hi haurà sessions dobles? La gent aniria a aquestes sessions?

Despús-ahir, al mati, vaig veure que estaven enllistin els darrers detalls, encara amb una estesa de material de fusteria a la vista. A l'entrada, Ventura Pons, principal artífex de la resurrecció (transfiguració), juntament amb algú que devia ser dels Verdi, anava supervisant l'acabat. Miraven els cartells -a sota, els horaris- que anunciaven les primeres sessions; entre altres, Any de Gràcia, del mateix Ventura Pons, subtitulada en anglès; un títol molt adient per la a represa gracienca i pels temps actuals. A la nit, ja tot polit i a punt, amb les quatre primeres pel·lícules anunciades, la cinta vermella retràctil tancant l'espai, els vidres nets, amb inscripcions de quatre directors de cinema en la vidriera del carrer lateral i, a dins, sobre el banc de fusta on els qui arribin primer s'asseuran una estona, la inscripció següent: Gràcia recupera el Texas. Independent, popular, molt accessible, per a gaudir del bon cinema. Bé, anirem fent el seguiment.

Per cert, per què aquests costums de les fronteres pecuniàries de les edats? Menors de 18? Majors de 65? I els aturats de qualsevol edat? I els prejubilats amb unes pagues miserables? Ai, les rutines! Va, prou de lamentacions estèrils. Que dijous s'apaguin els llums i es faci la llum. Per molts anys!

demanem unes xulletes?

Crec que al meu poble, del qual a vegades oblido la parla, no es diu xulla, en canvi, li sento dir a la Joana cada vegada que convé, encara que ella pronuncia xuia. El DIEC, en una de les seues accepcions, remet a cansalada; en la darrera, però, diu: costella de moltó, de cabrit, de bou o de porc, cuinada (observis l'ordre d'aparició dels animals esmenats i que ha de ser cuinada, no crua). Segur que la paraula xulla té altres significats carnis que ignoro.

Al País Valencià, hi ha alguna carnisseria que es diu Xulleta; al menys una a Alginet, segons pot comprovar fàcilment qui hi estigui interessat. Imagino que el terme es fa servir en el sentit de costella, cosa que deu fer pensar a alguns que es tracta tant d'un diminutiu de xulla com d'un castellanisme. Cada vegada vivim més en un país que té les antenes obertes a possibles castellanismes i sovint els troba on no hi són. En aquest cas, l'error és fàcil de corregir. Si no m'equivoco -i no s'equivoca el DRAE-, la chuleta espanyola procedeix de la xulleta valenciana; una altra cosa és el xuleta, que aquí sí que em sembla que en català no és un terme genuí, sinó adquirit recentment per bé que els personatges existeixen des de temps immemorial al país i, cal dir-ho, amb una progressió important en els darrers anys.

 

Aquesta digressió que acabo de compartir, ve de la visió de la pissarreta d'un restaurant de la vora de casa que anuncia un menú de 9,90, on el darrer dels segons (qui vulgui es pot fixar en altres plats, com el Huevo de riojana, o l'ús i absència de preposicions...) diu: Chuletas de pierna cordero a la plancha y patatas. Un, que té uns coneixements d'espanyol acceptables, de seguida veu que de les cuixes de corder no es poden fer chuletas i atribueix l'error a la manca de domini de la llengua dels nous propietaris del restaurant, d'origen oriental. Ara bé, després d'una reflexió més profunda, un pensa que en realitat els orientals -anys de civilització al darrere- potser són més curosos del que sembla en un primer moment i que, abans d'escriure el menú, han fet les consultes oportunes i han trobat que chuleta, al menys a l'Argentina (i qui diu a l'Argentina diu a l'Uruguai), segons el Maria Moliner vol dir: Lonja de carne, particularmente, de la pierna de la res. Precisió total, i hipòtesi discutible que el restaurant és freqüentat per argentins o autòctons dels països propers. Potser el que no acaba de colar és que alguns dies les chuletas siguin de pechuga de pollo i provoquin en la ment una imatge grotesca; de tota manera, insisteixo, els coneixements de la llengua espanyola que un té són extensos, però amb limitacions. A més, tal com van les coses, qualsevol hibridació aparentment impossible comença a ser factible i més en alguns restaurants, no especialment als xinesos que han conservat l'aparença i, potser, les menges occidentals.

aquest diumenge, joiosa música en el crepuscle de la Diada (vúmetre)

Vora les vuit, quan ja la majoria tornen a casa, encara queda qui allarga el dia en músiques senzilles, entre remors del trànsit que es reprèn a poc a poc, de consignes intermitents sense respostes, de cansaments joiosos, de satisfacció de la feina feta. Qui forma la parella que improvisa el ball que no coneix? Qui són els músics? Què es ballarà l'any que ve..., o demà mateix? Ara, just ara, mentre la flautista es posa davant meu i fa uns passos per convidar-me al ball -jo li dic que no, ai!, i retrocedeixo unes passes- ningú pensa en el temps, els balls, els balladors... Se segueix la música.

Just ara, tres dies més tard, a l'orquestra llunyana, algú toca notes discordants. Impossible saber quina melodia sona i com evolucionarà, i encara menys qui dirigeix els instruments, si és que hi ha algun director... O potser es multiplicaran les orquestres?

vòrtex

Conjunt, multitud, festa, demanda, reivindicació, pertinença... El dia va passant. Ala nit, comenten a les teles els polítics, els tertulians habituals; la premsa en parlarà. Res que no sàpigues, res que no hagin dit abans. Avui ho deixes córrer, embriagat encara per totes les imatges, per cada detall, pels sentits. Ja pensaràs demà què quedarà en el centre d'aquest vòrtex.

vibracions

Això rodola, no sabem si pel pedregal o per la pista.

Anònim

Serà Els Segadors. De cançó popular a himne nacional de Catalunya, de Josep Massot i Muntaner, publicat per l'Abadia de Montserrat el llibre de la setmana i de la Setmana? Podria ser si funcionés la publicitat adequada, tenint en compte el creixent interès dels catalans -cada dia més erudits- pel passat històric que ens ha de conduir a un futur esplendorós,

Avui, aproximadament a les 17,14, milers de veus, potser milions, tornaran a entonar l'himne i aixecaran el braç, la mà estesa i quatre dits alçats mirant el cel, encara no se sap si cobert o sense núvols. Avui, serà la darrera manifestació multitudinària abans de saber mínimament el futur immediat: pedregal o pista (hi ha dubtes?). Sé que la concentració, la V, serà festiva, optimista, cridanera, però en el fons planarà la incertesa que s'hauria de resoldre abans d'acabar l'any. Un altre 11 de setembre amb la voluntat massiva dels catalans de ser reconeguts com a nació lliure -relativament lliure, esclar- difícilment seria acceptable; però, i si ens diuen que aquest és el destí dels catalans: manifestar-se amb noves propostes imaginatives cada Diada?

Avui, tocarà els Segadors. A mi la lletra no m'agrada gaire, és massa d'espera, de poble oprimit, d'anormalitat. Potser per això, i per les repressions durant anys, han tingut tant d'èxit himnes substitutius, com La santa espina o El cant de la Senyera, himne, aquest darrer, que ha passat del clos limitat de l'Orfeó Català a considerar-se popularment com una reivindicació de la bandera catalana i tot el que comporta. Tant s'hi val.

Continuarem l'any que ve amb Els Segadors? Si és així, pot ser per dos motius: per agraïment a la lletra que ens ha servit tants anys -els catalans som uns sentimentals- o perquè res no haurà canviat. En el segon cas, preveig una crispació, una angoixa, que avui encara no serà present. En el primer cas, em pregunto si ja s'estarà cuinant un himne alternatiu.

(En repassar el segon vídeo, m'adono com queden obsoletes les imatges d'actualitat després de pocs anys. Material per a historiadors. En canvi, la música no canvia)

versions

Setembre és, també, mes de llibres. La Setmana del Llibre, que té les parades muntades a l'avinguda de la Catedral i La Firal del Llibre Antic, que no sé si aquest any podrà mantenir-se al passeig de Gràcia a causa de les obres; esclar que cada any hi ha menys parades en aquesta fira i potser acabarà en un piset de noranta metres.

Vaig arribar a la Setmana des de la catedral. Més o menys la panoràmica dels darrers temps: les casetes de fusta i els escenaris de presentacions, recitals, tertúlies... Ja he manifestat altres vegades la meua preferència pel sistema de distribució antic, pel que hi havia a les Drassanes, per exemple, on podies anar resseguint tots els llibres segons matèries i gèneres, de manera que si tenies preferències concretes, podies anar directament al lloc que t'interessava i oblidar la resta. Ara són fonamentalment editorials (individualment o en grup) i algunes -poques- llibreries les que ocupen cada parada del poblat literari. Rebutjades les llibreries, que val més visitar a la seua seu habitual, els sistema té l'avantatge sobre els antics muntatges, que pots anar a veure els fons de les editorials petites, algun material de les quals és de complicada localització en les llibreries.

 

Vaig anar zigzaguejant entre les parades i fullejat algun llibre, escoltant alguns comentaris entre compradors i venedors -més dels segons que dels primers a darrera hora- , sentint sense gaire atenció alguna intervenció en els petits escenaris i identificant algun escriptor famós mentre devia passar pel costat d'altres que amb iguals mereixements no m'eren coneguts.

Després de passar unes quantes pàgines, vaig comprar un recull de narracions que em va interessar a primera vista. Feta la transacció, el venedor em va dir si volia que la coordinadora del conjunt me'l dediqués. Em va semblar molt bé, però potser vaig començar amb mal peu la breu conversa que vam mantenir. Encara que sigui somrient, no es pot anar dient a qui ha tingut cura del llibre que el títol no t'acaba de fer el pes. Ella em va dir que s'ho havien rumiat prou abans de titular, i que no era el que em pensava, que, de totes maneres, la lectura del pròleg m'ho acabaria d'aclarir:

Un títol provocatiu, Elles també maten, que aspira a cridar l'atenció del públic, però que, alhora, vol deixar de banda explícitament qualsevol tòpic o connotació típica de la literatura de dones. No pretenem establir -hi creiem més aviat poc- enfrontaments o comparacions entre escriptors i escriptores, pràctica sovintejada que també considerem indesitjablement reduccionista. No. No hem intentat fer un exercici de literatura criminal femenina, que ja existeix i rutlla molt bé [...] Simplement ens interessa demostrar que les autores catalanes escrivim allò que ens surt de l'ànima, però que si cal matar, matem [...] Ras i curt: quan manifestem obertament que Elles també maten no ens estem referint a les escriptores en general, sinó que al·ludim, particularment, a les autores que escriuen -o poden escriure- en català. Les hem comminat a demostrar que el “negre” fet per dones catalanes està ben viu i han respost com una sola veu, entusiàsticament.

Elles també maten, a cura d'Anna Maria Villalonga, Llibres del Delicte, setembre de 2014 (3^a edició)

Entesos. Tot i així, i confessant que va ser el títol que em va acostar al llibre -i potser el color groc-, encara internament dubto sobre la seua idoneïtat. A partir d'aquí vam estar xerrant una estoneta estrictament sobre temes literaris: gènere negre (ara sovint solen dir criminal), editorials petites, publicitat literària, alguna anècdota, etc.

El recull el formen tretze narracions encapçalades per la de Margarida Aritzeta i closes per la de l'Anna Maria Villalonga, de qui recordo que té un blog (en manté dos més) sobre la matèria que podeu visitar fent un clic aquí. Crec que en la conversa va sortir la Maria Antònia Oliver, creadora de la meua protagonista femenina preferida del gènere en parla catalana, la Lònia. No recordo perquè no té res en el recull.

Encara no puc parlar sobre les narracions, perquè tot just he començat per la meitat, per la Maria Carme Roca, que té una trama molt interessant, divertidament inquietant i un punt equívoca. Esperaré a veure el total

Ja posats, vaig acabar el passeig a la parada de Paco Camarasa, el de Negra y Criminal, de la Barceloneta. Tenia tants exemplars exposats de la Cua de Palla, que ben bé sense mirar títols li vaig preguntar si és que la tornaven a editar. Falsa esperança. De tota manera, el gènere passa un moment dolç, tant, que ja hi ha qui descontent per naturalesa, diu que on anirem a parar.

valors

A vegades llegeixo, escolto, em diuen, amollo, material sobre els valors. No es tracta d'un tema habitual, però sí recurrent que apareix sempre que algú troba a faltar algun valor.

Valor deu venir de valer, allò que val. Curiosament, quan ens queixem de la falta de valors solem dir que actualment tot s'hi val, cosa que pot semblar que indica que els valors són abundants, però precisament la queixa és aquesta, que cadascú té els seus propis valors, els anomeni com els anomeni, i la creença, quan ens posem seriosos en aquesta qüestió, és que els valors són béns preuats i com a tals han de ser limitats i comunament acceptats i acceptables, perquè marquen les regles del joc.

Parlar dels valors, a més, és parlar de temporalitat. Els valors suposen tradició, pòsit. A través dels anys les persones de determinada comunitat o hàbits culturals han anat confegint una escala amb capacitat d'evolucionar (o involucionar) d'allò que els sembla valuós, allò que cal tenir en compte per arribar a tenir una societat humana que funcioni i que no suposi sorpreses sobtades, trencaments traumàtics, especialment en els aspectes morals i ètics. El temps, però, canvia a un ritme accelerat, provocant que valors o contravalors considerats immutables durant llargs períodes de temps siguin qüestionats, substituïts o simplement oblidats per les noves generacions o per les velles que es volen modernitzar.

Si em preguntessin a mi quins són els meus valors o els valors de la societat catalana, occidental, etc., no sabria què dir. Quan es parla del tema es barreja tal quantitat de mots abstractes amb comuns, de conceptes generals amb concrecions, de variables circumstancials, que traure'n l'aigua clara mortifica els filòsofs més honrats. Família, nació, treball, vida... amb subgrups i grups dels subgrups formen part d'un barret de valors que el prestidigitador de torn remena, i en treu el que li convé, davant els aplaudiments o el rebuig, si no la indiferència, del públic congregat.

Hi ha valors acceptats per la majoria dels membres de la nostra societat més propera? No ho sabria dir. Ens posaríem d'acord per concloure que tal actitud o pensament mostra un valor determinat? També ho ignoro. Arribaríem a trobar una definició més o menys consensuada del concepte valor en el sentit sobre el qual he divagat aquí? Res de res, continuaríem volen justificar allò que amb prou feines sabem definir. Pures divagacions amb un cert grau d'èmfasi.